DUPLICITAT COMPTABLE A LES INVERSIONS

No puc deixar d'expressar la meua sorpresa per l'assignació com a inversions als pressupostos del Consell de 2009 de partides destinades a sufragar infraestructures que fa un decenni que estan en servei. Eixes mateixes quantitats ja se'ns van vendre com a inversions a pressupostos anteriors. Per tant, duplicitat comptable, camuflament financer, enganyatall polític, deute encobert, o com vulgam dir-li.

En eixe cas es troba, entre d'altres, el tram de l'autovia de la Plana entre Betxí i Borriol, del que els valencians encara pagarem l'any que ve més de set milions d'euros. Si tenim present que la inversió real a la província de Castelló és tot plegat de 120 milions d'euros, que 7 d'eixos milions van a sufragar deute d'obres ja executades, i que altres set milions d'euros han estat assignats al Centre de Tecnificació Esportiva de Vila-real, podem concloure que la inversió en la resta d'infraestructures, dotacions i serveis per a la província de Castelló l'any 2009 serà de vora cinc milions d'euros. Amb eixos cinc milions d'euros hem de construir autovies, tramvies, depuradores, col.legis, centres de convencios, hospitals, centres de salut, etc.

Quina és la màgia financera? Cap truc. Ens trobem amb que projectes multimilionaris, com ara el tramvia de la Plana, la Ciutat de la Música de Benicàssim o l'hospital de la Vall d'Uixó tenen per a 2009 quantitats només simbòliques. En alguns casos de 10.000 euros, com alguns trams del tramvia, i en el cas de l'hospital de la Vall de 300.000 euros. És només una declaració d'intencions per a calmar ànims. De segur que l'any que ve el projecte de l'hospital de la Vall ni s'ha redactat, i ens tornem a trobar la mateixa partida al pressupost de 2010, com ha passat amb tants i tants projectes, com ara el tram d'autovia entre Borriana i Almassora, la ronda sud de Vila-real, la carretera Càlig-Benicarló, el pont de Ribesalbes, la carretera Cabanes-Oropesa, o els col.lectors de Peníscola.

I arran de les inversions reals, no diexa de cridar-me l'atenció que la Conselleria de Cultura, quan arrossega tants i tants projectes sense executar a la província de Castelló, sí dispose de set milions d'euros per a construir el Centre de Tecnificació Esportiva de Vila-real, el poble del conseller.

LA "CIUDAD DE LA MÚSICA" TAMPOC TÉ PRESSUPOST PER AL 2009

7 de setembre de 2006. Camps presenta en períde preelectoral el projecte de la Ciudad de la Música, que als pressupostos de 2009 segueix sense partida.

.

Set de desembre de 2006, a pocs mesos de les eleccions autonòmiques. El president de la Generalitat, Francisco Camps, presenta amb tot l'aparat el projecte de la Ciudad de la Música amb un acte celebrat a Benicàssim, el municipi que ha d'acollir l'invent. Ara, amb els pressupostos de 2009, no hi ha partida per a executar el projecte, ni tan sols per a redactar-lo.

Els ciutadans solen assolir en política un determinat grau de falsedat en les promeses, però la permissivitat no és il.limitada.

Camps ens té massa acostumats a maquetes i esbossos que mai prenen forma, i la permissivitat dels ciutadants està a la vora del límit. Ja no valen discursos victimistes, ni guerres de l'aigua. La política real es plasma als pressupostos, i els comptes públics, si més no a Castelló, deixa ben en evidència a Camps, perquè el mateix que diem de la Ciudad de la Música, ho podem dir de la Ciudad de las Lenguas, del centre de convencios de Calatrava, de Dinomania, etc.

Al mes de novembre passat el conseller d'Economia Gerardo Camps, culpava a l'Ajuntament de Benicàssim del retard que acumula el projecte de la Ciudad de la Música, al no haver reunit els terrenys ni haver-los posat a disposició de la Generalitat. Era una excusa.
En una resposta a una pregunta meua, Gerardo Camps deia que la Generalitat manté la voluntat d'executar el projecte de la Ciudad de la Música, però eixa voluntat no s'ha vist reflectida ni als pressupostos de 2008, ni als de l'any que ve.
Per tant, ens quedem amb la imatge del 7 de setembre del 2006, quan a Benicàssim Camps va presentar el projecte de la Ciudad de la Música, adscrit a la societat pública Projectes Temàtics de la Comunitat Valenciana, de la que també depén la fallida i cara experiència de la Ciudad de la Luz d'Alacant.
Ens quedem amb eixa imatge, la d'un Camps en ple període preelectoral, dient-nos que la Ciutdad de la Música seria un referent europeu per al món de la música, acolliria qualsevol classe d'esdeveniments musicals, i a més serviria de base per a gravacions i gires de grups. Fins i tot va xifrar la inversió en 30 milions d'euros per a un projecte que inclouria espais per a la formació musical, creació, assaig, gravació, exhibició, difusió i comercialització de la música.

Han transcorregut més de dos anys des de llavors, i la Ciudad de la Música no apareix als pressupostos.
Jo personalment pense que la voluntat de la Generalitat és la de ralentitzar el projecte perquè el seu naixement està ple de dubtes, després del fracàs de gestió que representa la Ciudad de la Luz d'Alacant, on es retiren produccions i les pèrdues creixen any rere any.

EL PONT DE RIBESALBES

He volgut emprar el projecte del nou pont sobre el riu Millars al municipi de Ribesalbes com a síntesi de la valoració que em mereixen els pressupostos de la Generalitat 2009, presentats hui.

El pont sobre el riu Millars és un projecte intrascendent en el conjunt dels pressupostos anuals de la Generalitat, tot i que el seu cost és de 2'8 milions d'euros.

Quan els periodistes m'han demanat hui una primera valoració dels pressupostos de la Generalitat de 2009, m'ha vingut a la ment el projecte del pont, que havia retés a la memòria en una lectura ràpida dels comptes de la Generalitat per a l'any vinent. I no m'he oblidat de que poques setmanes abans de les eleccions autonòmiques de 2007, el director general d'Obres Públiques es va plantar a Ribesalbes amb una maqueta preciosa del pont per tal d'anunciar l'imminent inici de les obres. En pocs mesos els veïns de Ribesalbes anaven a vore millorades les seues comunicacions a una vora i a l'altra del riu.

Als pressupostos de 2008 el projecte ja hi figurava amb el seu cost total, i la sorpresa ha estat que al pressupost de 2009 hi torna a aparéixer amb el mateix cost i les mateixes anualitats. És a dir, del pont només tenim la maqueta que va presentar el director general poc abans de les eleccions autonòmiques de 2007.

El pont de Ribesalbes és el paradigma. Sintetitza la valoració que mereixen els nous pressupostos de la Generalitat, i l'exemple és aplicable a altres inversions, com ara carreteres, tramvies, col.legis, etc. Ens trobem amb molts ponts de Ribesalbes arreu del País Valencià. És a dir, el grau d'execució del pressupost d'enguany serà, si fa i no fa, del 50%, com ha denunciat aquesta setmana la meua companya Cristina Moreno.

A més, el retall del 12% en les inversions reals als pressupostos de 2009 es deixa notar també a Castelló, i l'exemple més nítid és la partida que la Conselleria d'Infraestructures reserva per al tramvia. Els nous trams, els que tots esperàvem vore reflectits als pressupostos, tenen assignacions de 10.000 euros per a 2009. No és cap error de transcripció, heu llegit bé, deu mil euros.

És evident que la mala gestió, el deute, i la caiguda dels ingressos, han passat factura, per molt que el conseller d'Economia vulga disfressar la caiguda del 12% en les inversions reals fent malabarismes.

COSTA I BARBERÀ

La foto que il.lustra aquest article l'ha publicada el diari Las Provincias, i el redactor que ha editat la notícia hi ha ficat el següent peu de foto: "El secretari general del PPCV, Ricardo Costa, i l'alcaldessa de València, Rita Barberá, xerren ahir a les portes de la seu del partit".

A mi, no obstant això, em sembla el contrari. Els gestos d'ambós no reflecteixen una xerrada amistosa. Els rostres donen credibilitat a una altra versió de la trobada publicada a un altre diari, i que diu que Rita Barberà es va molestar força pel fet de que el secretari general la fera anar a la seu del partit només per a fer-se una foto de família dels dirigents del PP de la província de València que formen part de l'executiva "regional". Barberá, diu què, no es va quedar ni a la reunió posterior. Només hi va estar uns minuts per a un foto que no va resultar massa cridanera per a la premsa.

Al gest i al rostre de Rita s'hi pot llegir alguna cosa així com "Ricardo, no me hagas perder el tiempo en bobadas. Yo soy alcaldesa de Valencia y no puedo permitirme perder una hora cada vez que te venga a la mente una ocurrencia como la de hoy".

I al gest de Ricardo s'hi pot entendre un esforç per justificar la importància de la convocatòria que ell mateix havia fet. Tot per a no res.

Ricardo va fer perdre el temps a Rita, als periodistes, i a bona part dels membres de l'executiva "regonal" de la província de València amb els que pretenia fer-se la foto. Potser Ricardo Costa està massa acostumat a abusar del temps i la generositat dels periodistes.

Ara pot inventar-se més fotos amb integrants de l'executiva "regional" per comarques, i convocar als gràfics: "Convocatòria: foto dels membres de l'executiva regional del Camp de Túria". I quan li toque el torn a la ciutat de València, tornarà Rita, o no. Els gestos que ha captat la foto del diari Las Provincias no diuen que Rita vaja a tornar.

És clar, a Ricardo Costa, paisà meu, cal conéixer-lo, saber com actua, de quines virtuds i privilegis es sent revestit.

El que es va produir ahir és una baralla entre dos dirigentes del PP, un que està per a perdre el temps, i altre que no està per a perdre el temps ni que li'l facen perdre.

ENS HA SABUT A POC

El Castelló Masters Costa Azahar de golf, que va concloure ahir amb la victòria del jugador local Sergio García, ha estat un magnífic esdeveniment esportiu, i una esplèndida oportunitat de viure en directe l'esport d'èlit. Ara bé, si el que ha pretés la Generalitat, organitzadora del Masters, és compensar a Castelló per la celebració d'esdeveniments com ara el Gran Premi de Fòrmula 1 o la Copa de l'Amèrica a València, o la Volvo Ocean Race a Alacant, ens ha sabut a poc.

Ens ha sabut a puc perquè des de cap perspectiva es poden equiparar els esdeveniments, ni en públic, ni en audiència, ni en inversió, ni en repercusió mediàtica, ni en atractiu.

El Castelló Masters ha suposat una inversió de vora sis milions d'euros, tots ells, segons la Generalitat, provinents del sector privat. És una xifra quize vegades inferior, per exemple, al cost públic del Gran Premi de Fòrmula 1 celebrat a l'agost a València, i dues-centes vegades inferior al cost de la Copa de l'Amèrica. Per afegir punts de referència, la Copa de l'Amèrica va reportar al port de Gandia una inversió pública set vegades superior a la que ha suposat el Castelló Masters Costa Azahar.

I pel que fa a l'assistència de públic, al llarg de les quatre sessions del Castelló Masters hauran passat pel Club de la Coma unes vint-mil persones, res a veure amb els centenars de milers de persones que han assistit al Gran Premi de Fòrmula 1, a les competicions de la Copa de l'Amèrica, o a l'eixida de la Volvo Ocean Race des del port d'Alacant.

I per si no fos poc, la darrera jornada del Masters ha coincidit amb el Gran Premi de la Comunitat Valenciana de velocitat a Xest, que ha acaparat l'atenció de la premsa esportiva. Havera estat d'agrair un poc de previsió per tal de no fer coincidir ambdós esdeveniments.

D'altra banda, ens queda per conéixer l'aportació pública al Masters Castelló, si és que la hi ha hagut, i quin ha estat el proveïdor oficial, que sí hi ha hagut.

Per tant, un encert esportiu, encara que un tímid rescabalament per a Castelló, i en cap cas una compensació per tot el que s'està organitzant a València i Alacant.

Cal recordar que el Masters Castelló naix poc abans de la darrera edició de Fitur com a novetat de la província de Castelló pel que fa a la promoció turística. Va ser, doncs, una ocurrència improvisada de Francisco Camps davant les imposicions de Carlos Fabra, molest pel fet que Castelló haja quedat despenjada de tots els grans esdeveniments esportius i turístics. En eixe sentit, no ens podem mostrar satisfets. De cap manera.

El Castelló Masters ha estat un èxit, però la província segueix mereixent major atenció de la Generalitat pel que fa a la imatge pròpia, i a la seua promoció com a destinació turística. No cal recordar ací que la celebració del Masters contrasta amb la paralització de tots els projectes de golf projectats a la província de Castelló, de la mateixa forma que estan paralitzats altres grans inversions públiques a l'àmbit de la promoció turística a Castelló.

DOS MENTIDES AL DIARI DE SESSIONS

El president de la Generalitat, Francisco Camps, ha dit hui dos grans mentides que constaran al Diari de Sessions de les Corts, en la mesura que les ha llançades durant una de les seues intervencions a la sessió de control celebrada hui.

Mentida 1: "La Comunidad Valenciana ha liderado el crecimiento económico en España".

Mentida 2: "Estamos destruyendo empleo por debajo de la media nacional".

Ahí queda això, negre sobre blanc, per a qui ho desitge rebatre.

En realitat, els efectes de la crisi es deixen sentir multiplicats per tres al País Valencià. Objectivament, la desocupació creix a València a un ritme tres vegades superior a la de la resta d'Espanya. Objectivament, el Govern valencià ha descuidat els sectors productius tradicionals. Objectivament, la inversió en la qualificació dels treballadors valencians ha estat nul.la. Objectivament, un de cada tres nous aturats a Espanya és valencià gràcies a una política econòmica que ha confiat el seu èxit en un sector tan volàtil com la construcció.

Què en fem, doncs, amb les dos mentides que ens ha brindat el president des de la trona de les Corts? Mentir a la cambra de representació ix gratis? El menyspreu queda impune?

PENÍSCOLA, DE NOU AIGUA AL COLL

Peníscola, ahir.

FOTO: Periòdic Mediterráneo.

La Generalitat té sense executar bona part de les obres del cicle hidràulic amb què s'hagueren pogut alleujar les conseqüències de les inundacions que ha patit este cap de setmana la comarca del Baix Maestrat, amb especial incidència en les localitats del litoral.

No és possible que cada tardor i cada primavera es reproduïsquen inundacions sense que la Generalitat hi pose remei.
Les inundacions han coincidit amb la resposta del conseller de Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i Vivenda, José Ramón García Antón, a una pregunta genèrica que li vaig formular sobre l'estat d'execució de les obres del cicle hidràulic al Baix Maestrat. En una de les seues respostes, el conseller admet que en el cas de Peníscola les obresde la nova estació depuradora i els col·lectors generals estan "en fase de redacció".
Potser les pluges d'este cap de setmana al Baix Maestrat han sigut inusuals i excepcionals, però en cap cas justifica la deixadesa. Segueix sent inadmissible que en zones d'elevat risc d'inundacions seguisquen sense executar-se obres anunciades des de fa anys destinades a pal·liar els efectes d'este tipus d'episodis.
Els veïns dels municipis del Baix Maestrat, i en especial Peníscola, estan per desgràcia acostumats a que els seus carrers, els seus comerços i els seus baixos s'inunden ben sovint, davant del que només poden expressar la seua impotència, pel que cal instar a la Generalitat a executar amb caràcter d'urgència totes les obres pendents tendents a evitar noves inundacions, així com l'habilitació urgent d'ajudes perquè els municipis afectats puguen recuperar la normalitat.
D'altra banda, en la mateixa resposta que el conseller dóna a les meues preguntes, García Antón admet que tampoc estan executades les depuradores de Peníscola, Bernicarló i Alcalà de Xivert. En el primer i segon casos ni tan sols estan adjudicades, i en el tercer està adjudicada però les obres no s'han iniciat.
El conseller atribueix en el seua escrit la culpa del retard als municipis, a les seues demandes i a les dificultats per a trobar emplaçaments adequats per a les respectives depuradores.

EL NOU D'OCTUBRE, CINEMA EN VALENCIÀ, I FINS L'ANY QUE VE

Canal 9 ens ha sorprés amb l'anunci de l'estrena hui de la versió en valencià de la pel·lícula "Els Borja", una superproducció d'Antena 3 de l'any 2006 dirigida per Antonio Hernández, que narra la història de les intrigues i lluites pel poder que van envoltar esta família valenciana que va tindre una gran influència en el Renaixement.

Està bé això de que Canal 9 es decidisca a emetre cinema en valencià i deixe de relegar l'emissió de pel.lícules en la nostra llengua al canal Punt 2. El que se n'ix del que podíem considerar la normalitat, és que Canal 9 ho faça la vespra del Nou d'Octubre. És a dir, com quan arriba Setmana Santa, que ens reposen "Barrabás" i "Las sandalias del pescador". Doncs al Nou d'Octubre, Dia del País Valencià, a Canal 9 cinema en valencià. I fins l'any vinent, quan amb un poc de sort tornarem a vore una pel.lícula en valencià a Canal 9. Potser en doblen una de Cantinflas. Lamentable.

L'emissió en valencià de la pel.lícula rodada en part a València i Gandia, una de les superproduccions més importants del cinema espanyol dels últims anys, amb un repartiment de luxe, i que intenta recrear fets històrics els protagonistes dels quals eren valencians, s'emet en valencià per Canal 9 dos anys després de la seua estrena.

Les autoritats del PP, però, es van donar més pressa en preestrenar la pel.lícula dels Borja en castellà al Palau de les Arts de València el 3 d'octubre de 2006.
No em vam tindre prou amb que el guió de la pel.lícula es basara en la novel·la "The Family" i no en autors amb més coneixement de causa, com ara algun valencià. Els productors preferiren l'obra d'un escriptor de best seller com es Mario Puzzo.

El rodatge de la pel·lícula va començar el 17 d'octubre de 2005 a Itàlia i es va traslladar a finals del mes de desembre al País Valencià. Gandia, vila natal de la saga, i València van ser els emplaçaments escollits per a la filmació. Dos anys després, s'emet en valencià per Canal 9. És el regal que ens fan per ser la nostra festa.

HI HA PARTIDA

Les emissores de ràdio han començat a emetre hui una falca publicitària que diu que un de cada cinc valencians no existeix per a Zapatero, i remarca el missatge estenent-lo a tots els espectres i condicions socials. És a dir, una de cada cinc dones no existeix per a Zapatero, un de cada cinc joves no existeix per a Zapatero, un de cada cinc ancians no existeix per a Zapatero, etc.

La falca no porta signatura. Quan el oient està esperant al final del missatge una veu que diga "Partido Popular", es troba amb que la falca, de gairebé quinze segons, acaba de cop i volta, sense ningú que es faça responsable.

Potser, l'autor pense que el missatge és massa dur, que se n'ha passat, i ha optat per tirar la pedra i amagar la mà. Només els departaments comercials de les emissores de ràdio sabran qui ha encarregat l'anunci, i qui ha entregat el xec. Però tots sabem qui és l'autor. El contingut de l'anunci coincideix amb les incitacions a l'odi que ha estat llançant els darrers dies el secretari general del PPCV, Ricardo Costa, tot coincidint amb l'estrena de la nova direcció del PSPV.

El PP, per tant, ha pujat un grau la seua tàctica de la intoxicació, i recorre a les clares al marketing viral per tal de reforçar la idea de l'enemic extern i predisposar a la societat valenciana a l'odi cap a eixe enemic extern que només té al cap sotmetre als valencians a tot tipus de sofriments.

Qui recorre a eixes tàctiques està menyspreant a la societat valenciana, la seua maduresa, i la seua capacitat d'anàlisi. Ja no els funciona la cortina de fum, ni zapateros, ni invasions del nord, ni croades contra televisions que emeten en català. El que hi ha al darrere és tan gros que sobresurt per damunt del fum. I el que hi ha al darrere és deute i una immensa incompetència materialitzada en fracàs escolar, centenars de miles de nous aturats, empresaris en dificultats, estudiants en barracons, boicot a l'acció del Govern d'Espanya, i un desgavell difícil d'explicar amb el decret que ordena la forma d'impartir l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania.

Utilitzant la mateixa tàctica del PP sobre la idea força, podríem dir que cada valencià deu 2.500 euros (que no és cap broma), que un de cada cinc escolars assisteix a classe en barracons, que tres de cada cinc nous aturats són valencians, que un de cada tres processos concursals es presenta al País Valencià, que huit cada deudepenents que encara no han accedit a ajudes són valencians, etc.

Si el PP vol, juguem. Hi ha partida. I sembla que amb Jorge Alarte la partida guanya en emoció. Massa d'hora ha començat el PP a exterioritzar els nervis.

LES CROADES CONTRA TV3 NO RESOLEN ELS PROBLEMES DELS VALENCIANS

No hi ha més que visitar el carrer que la ciutat de València té dedicat al Rei En Jaume per a adonar-se'n de que el valencianisme identitari sobre el que el PP sustenta la seua forma de fer política és en realitat un valencianisme acomplexat. És un carrer típic del casc vell, amb encant, però inapropiat per al personatge històricament més rellevant del Regne de València, del País Valencià, del que ara commemorem el vuité centenari del seu naixement.

El temps han canviant i el PP no se n'ha adonat. S'imposen, doncs, noves maneres d'exercir la política des de la perspectiva valenciana, un nou valencianisme polític, que és el que va a proporcionar el nou PSPV. La nova societat valenciana no consentirà que ningú continue abonant l'enfrontament civil com a mode d'exercir el valencianisme polític. Eixe model de l'enemic extern, del conflicte lingüístic i de la confusió identitatària no ha impedit que el País Valencià siga ara el territori espanyol amb major decreixement econòmic, amb major destrucció d'ocupació, amb major fracàs escolar, amb la menor implantació dels nous drets socials, amb pitjors serveis públics, amb la pitjor qualificació dels nostres treballadors, i amb el major deute. Les croades contra TV3, el menyspreu a la Fundació Ramon Llull, les deshomologacions acadèmiques, o el boicot a les lleis estatals no resoldran eixos problemes ni defendran amb èxit els verdaders interessos dels valencians. No basta d'exaltar les essències pròpies, que a més no són patrimoni exclusiu de ningú. Eixes pràctiques no han funcionat i s'imposa, per tant, un nou model de valencianisme per a una nova etapa de canvis vertiginosos caracteritzada sobretot per l'enfonsament del neoliberalisme, un nou valencianisme polític de la mà del PSPV.

IL.LUSIÓ ÉS LA PARAULA

Noves cares, noves formes, nous missatges, i noves esperances. I ara què? Doncs a prendre el carrer amb il.lusió. Amb la il.lusió d’haver fet les coses com calia fer-les després d’un procés llarg, i al final tens. Al meu entendre, innecessàriament tens.
Ara toca propagar el missatge d'Alarte. I el missatge d'Alarte és el de canvi, sense exclusions, però innegociable. Ho ha repetit fins a la sacietat. El secretari general desitja crear les condicions en què cap company del partit senta la necessitat posicionar-se en contra d'un altre, i eixe és el repte. En eixes condicions no hi haurà més trànsfugues com els de Dénia, no es tornaran a plantejar els congressos des de la bel·ligerància ni l'hostilitat, ni es concebran les cites internes com a camps de batalla, escenaris per a segones oportunitats, ni ocasions per a la revenja. La inèrcia que ha començat a generar la nova executiva del PSPV no admet més desafiaments interns, ni cap pas arrere en el camí del canvi. Tots estan cridats a participar en eixe procés, i tots tenen la seua tasca si la volen exercir, des de l'honestedat i la lleialtat.
Ara toca cultivar la lleialtat orgànica i la cohesió interna des de la responsabilitat individual i col·lectiva, per a situar al partit en condicions d'exercir l'única labor que pot tindre encomanada, que és desallotjar de les institucions al partit que està impedint als ciutadans avançar cap a una societat més moderna i reorientar les polítiques cap a les solucions als problemes reals dels valencians. El partit és una ferramenta de transformació social, i no un lloc on acomodar-se.
Com menys temps dediquem a la tasca de reorganització interna, abans podrem combatre a Camps i a Fabra, abans començarem a obrir nous horitzons, i abans sepultarem les polítiques del balafiament, la manipulació, el menyspreu, el deteriorament de serveis públics, el fracàs escolar, la destrucció d'ocupació, l'especulació, i la corrupció.
Alarte té la solidesa necessària per a fer que tots ens sentim involucrats en eixe procés, des de la primera institució valenciana, fins a la més menuda de les agrupacions locals del PSPV, cap a les que el secretari general ha expressat un reconeixement especial amb la confecció de la seua executiva. Centenars de municipis xicotets de la nostra comunitat s'han transformat al llarg dels últims trenta anys baix governs socialistes, i no sempre han rebut el suport necessari ni des de les institucions ni des del propi partit. Sovint, en les pitjors condicions, el xicotets municipis són els que han mantingut les agrupacions locals més actives, i les que han sustentat l'acció política del conjunt del partit. Centenars d'alcaldes estan treballant des de l'anonimat per a que els ciutadans disfruten dels millors serveis públics, de les més avançades prestacions, i de les millors infraestructures. Eixa és la base de tota acció política.
Ara ens toca transmetre a la societat que hi ha un nou PSPV, amb noves cares, amb nous missatges, amb noves il·lusions, i amb noves esperances per a parlar amb la gent i delimitar amb exactitud els seus problemes per tal de convertir les seues demandes en el nostre discurs polític. Ens trobem davant d'un escenari en què cal donar resposta a multitud de situacions. I per a això tenim idees noves, voluntat, entusiasme, i un projecte renovat amb vocació de majoria per a fer front a la situació que ha generat el PP des de la Generalitat. Un nou govern de la Generalitat presidit per un socialista serà considerat prompte com una possibilitat factible, perquè el PP té el "mèrit" d'haver convertit al País Valencià en l'autonomia amb major decreixement econòmic, amb major destrucció d'ocupació, amb major fracàs escolar, amb la menor implantació dels drets socials legislats pel Govern d'Espanya, amb pitjors serveis públics, amb la pitjor qualificació dels nostres treballadors, amb el major deute, etc. I el nou PSPV es va a situar en condicions de recompondre els sectors productius tradicionals, de tornar la qualitat al nostre sistema educatiu, de reordenar les prioritats en la inversió pública, d'estimular la investigació, de generar dinamisme econòmic més enllà de sectors volàtils i rendibilitats efímeres, i d'apostar per la innovació com a base del nostre model productiu, i tot això procurant no cedir ni un àpex en el nostre model social.
Ens van a trobar a l'hora de reivindicar solucions als problemes dels valencians. Però que no ens busquen per a lloar el victimisme ni l'engany massiu. És necessari millorar el finançament de les institucions, però els problemes de finançament no afecten únicament la Generalitat, també als municipis, i d'això és responsable la pròpia Generalitat. És necessari, doncs, posar en pràctica el principi de coresponsabilitat en la solució als problemes. Zapatero no és ni de lluny el culpable de tot. Cada una de les administracions, inclosa la Generalitat, han d'aportar la seua part de compromís i responsabilitat. I unes ho estan fent més que altres, i inclús els ajuntaments estan assumint el cost de serveis que no són de la seua competència.

ARTURO VALLS A LES CORTS

Una entrevista periodística a l'actor Arturo Valls descrivia al personatge al que dóna vida a la sèrie Càmera Café com el prototip del llest xerraire, aficionat al futbol i als cotxes. Un carota format a cop de televisió que només compra els periòdics per a vore les fotos. Encara que el seu cervell no done per a molt, diu l'autora del reportatge, les qualitats de "Jesús" per a les relacions públiques i eixe instint innat de venedor de cotxes li han aplanat el camí per a fer-se amb el res menyspreable lloc de Responsable de Vendes. I és que tancant negocis enfront d'un sopar o a l'altre costat de la barra, amb cerveses pel mig, és el millor. Sap tractar el client com es mereix, i inclús millor, i no escatima en xicotetes mentides piadoses si la situació ho demana.

Eixa descripció se sembla molt al personatge que ha interpretat hui a les Corts el president de la Generalitat, Francisco Camps, al debat de política general. Tot el que li dius li rellisca pel muscle, anima a l'auditori a corejar les seues tornades, solta alguna que altra mentida citant informes d'ací i d'allà, sap com parlar i no dir res, etc. Per uns instants m'ha fet l'efecte de que qui estava defenent la gestió del Consell era Arturo Valls, o "Jesús Quesada".

Deute? Quin deute?

Barracons? Quins barracons?

Sanitat privatitzada? Quina sanitat privatitzada?

Consignes als mitjans de comunicació? Quines consignes?

Fracàs escolar? Si tenim la generació més preparada de la història!!!!!

El clímax ha arribat quan ha fet corejar els seus a l'estil d'aquell "¿cómo están ustedes?".

- ¿Quién da consignas a los periodistas?

- (cor) Los socialistas.

- ¿Quién nos tiene acostumbrados a las cortinas de humo?

- (cor) Los socialistas.

Etc, etc.

El Camps Arturo Valls ha convertit la cambra de representació dels valencians en un plató de Camera Café. El president va cap a la màquina del café, entenga's la trona, fa la selecció i es posa a exhibir la seua desimboltura, la seua prepotència i el seu menyspreu cap a tots i cap a tot: "¿Que el cielo es azul? ¿Pero qué dice usted? ¿De qué estamos hablando? ¿Cómo que el cielo azul? ¿Quién se lo ha dicho?".

I ahí s'ha acabat tot el debat.

És impossible mantindre un debat en eixes condicions. I això és just el que pretén Camps amb eixa calculada posada en escena, que no hi haja debat. Tot està ideat per a que no hi haja debat. Al remat, una desvirtuació del paper de les Corts. Un circ que la ciutadania valenciana no mereix.

CONDEMNA DE L'ATEMPTAT

Les Corts Valencianes es van sumar ahir a la repulsa contra ETA i han expressat la seua "condemna més ferma" a l'atemptat perpetrat la matinada de dilluns, i que va costar la vida al brigada de l'Exèrcit Luis Conde de la Cruz, a la localitat càntabra de Santoña.
Les Corts han traslladat la seua "solidaritat amb els ferits" en la cadena d'atemptats perpetrats per la banda terrorista este cap de setmana i els han desitjat "una ràpida recuperació".
El Consell s'ha afegit també a la condemna de les Corts Valencianes i al desig de recuperació dels ferits.

SÁNCHEZ DE LEÓN TÉ UNA PRIMERA TASCA, SI VOL

La nova consellera de Justícia, Paula Sánchez de León, té una primera i importantíssima tasca al capdavant del seu nou departament, si és que en té ganes. El Ministeri de Justícia ha creat dos noves places de jutge per a Nules, on s'investiguen els delictes comesos presumptament pel presient provincial del PP i de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra. Ara cal dotar als dos nous jutjtas de personal administratiu, competència de la Conselleria de Justícia.

Però vet aquí que la Conselleria ja ha dit que no dotarà de personal als nous jutjats fins a meitat de l'any que ve, un retard que, segons al.lega, ve imposat pel calendari i la freqüència amb la que la Conselleria té costum d'assignar mitjans als jutjats.

És evident, doncs, que el Consell del PP no té pressa per dotar als dos nous jutjats, tant que ha insistit per a que el Govern d'Espanya completara la planta judicial.

El mateix Fernando de Rosa, ja ex conseller, ara membre del Consell General del Poder Judicial, i fill predilecte de Nàquera, s'ha distingit en la seua acció política per les reivindicacions al Govern d'Espanya per dotar al País Valencià de més jutjats. Ja els tenim. Ara la nova consellera s'hauria d'aplicar en un gest de bones intencions i dotar als dos nous jutjats del personal administratiu que pertoque, i dixar que es posaren en marxa el més aviat possible. El propi Carlos Fabra ha declarat que es sent perjudicat per la tardança en resoldre les investigacions en les que està implicat. Ara ja no té excusa. Tenim dos jutges nous, i una consellera del seu partit de la que depén que els dos jutjats comencen a funcionar demà mateix.

COPEJAR ON MÉS DOL

Al PP valencià i a les seues polítiques cal copejar-les on més dol. I on més dol, al meu entendre, és a l'economia.

Fa només uns dies el president de la Generalitat signava amb sindicats i organitzacions empresarials el segon Pacte Valencià pel Creixement i l'Ocupació (PAVACE) per al període entre 2009 i 2013, que per als pròxims dos anys preveu una inversió de prop de 5.000 milions d'euros.

L'any 2001 el Govern valencià del PP ens va presentar el primer Pavace (2001-2006) amb una inversió anunciada de 4.600 milions d'euros, una quantitat de la que només es pot donar per executada, sent generosos, el 40%, segons les dades al meu abast. És a dir, no s'ha complert el primer Pavace, i Camps ens presenta el segon. Amb un poc de sort entre els dos sumen la inversió del primer.

Del final del primer Pavace ençà hi ha un parèntesi de dos anys en els que no hi ha ni rastre de nous pactes amb agents socials. I va ser signar el president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, la declaració per a l'impuls de l'economia, l'ocupació, la competitivitat i el progrés social el passat mes de juliol, i posar-se Camps a elaborar a tota màquina el segon Pavace. Actua per mimetisme i gelosia política, i a més es permet de dir que a la declaració signada pel president del Govern d'Espanya els agents socials nacionals es van mostrar dòcils. En canvi al Pavace els agents socials valencians van ser, per a Camps, responsables. O tots tirs, o tots troians.

El que en realitat passa és que els valencians estem governats per una colla de "niñatos" frívols, presumptuosos i descarats que mentre prenien cafés al Bar Agujero es creien els escollits per a erigir-se en guies espirituals de la societat valenciana. Dels deliris d'aquell Clan de la Gomina, d'aquells Camps & Camps i González Pons estudiants de Dret, estem recollint el que estem recollint. Els "niñatos" ens han abocat a una situació en la que els efectes de la crisi es deixen sentir multiplicats per tres al País Valencià.

El Clan de la Gomina haurà d'explicar ara perquè la desocupació creix a València a un ritme tres vegades superior a la de la resta d'Espanya, perquè se n'han descuidat d'atendre els sectors productius tradicionals, perquè la inversió en la qualificació dels treballadors valencians ha estat zero, perquè el percentatge de fracàs escolar ací és el triple que el d'altres zones d'Espanya, perquè les societats públiques estan en situació de fallida, perquè els serveis públics s'han deteriorat fins extrems inconcebibles, i perquè el deute públic ens arriba al coll. Massa perquès.

Per cada aturat nou al conjunt d'Espanya, n'hi ha tres al País Valencià. Què n'ha de dir el Clan de la Gomina?

EL MISSATGE DELS MILITANTS

Qui done l'efecte de concebre el congrés del PSPV com un període propici per a mercadejar un botí, s'està equivocant, i a més està perjudicant greument la imatge del PSPV. Esta vegada, s'està equivocant de debó.
Els delegats són lliures i les afinitats volubles. Cal recordar-ho. L'única opció vàlida, i la que estan reclamant els militants de forma majoritària, és la d'acudir al congrés amb una llista d'integració.
I tota llista d'integració ha de ser alhora, necessàriament, de renovació, que és l'exigència inequívoca que han transmés els militants a través del procés d'elecció de delegats. Obviar eixe missatge seria d'una temeritat tremenda.
Pareix evident que una de les opcions és majoritària, i qualsevol intent d'integració, per tant, i al meu entendre, ha de configurar-se al voltant d'eixa opció majoritària. Faran falta grans dosis de generositat política d'uns i d'altres. Generositat política pel bé del conjunt de l'organització. Cap comarca ni cap agrupació local ha sigut aliena al debat generat al voltant de la renovació de les formes i les cares, o el continuisme al capdavant de la direcció d'este partit. És sa i legítim. En tot cas, és fàcil predir que després de l'elecció del nou secretari general del PSPV, si no abans, gran part de la militància va a reposicionar-se en una mateixa direcció, que és la que marcarà el nou secretari general i la nova executiva. De dalt a baix. No podrà ser d'altra forma. I no podrà ser d'altra forma perquè, al remat, els intents de mercadeig de quotes provocarà un trasvassament d'afinitats, justament perquè la militància ha demostrat que vol fugir d'ahí.

EFECTIVAMENT, HA SIGUT DE L'ÚNICA FORMA QUE PODIA SER

Ja ho vaig dir en un article que vaig publicar dissabte al diari Mediterráneo, i ho vaig avançar en un altre article publicat a este bloc el passat dia 10. Efectivament, no podia ser d'altra forma. L'elecció de delegats s'ha resolt de l'única forma que podia resoldre's: amb una expressió ben majoritària de la voluntat de canvi real i efectiu al PSPV. I eixe és el missatge que ha transmés la militància amb el procés d'elecció de delegats. Qui no el vullga escoltar, es perjudicarà a ell i perjudicarà al conjunt del PSPV.

He hagut d'escoltar mil titulars de premsa donant per morta, dissolta i fragmentada la Plataforma Socialisme i Ciutadania, de la que s'ha dit amb més insistència des d'un lloc que des d'altre, que té fuites i desercions. Doncs ni està morta, ni dissolta, ni fragmentada ni té fuites ni desercions. La Plataforma està viva i ben viva, i ha aconseguit el seu objectiu, que no era altre que propiciar una renovació sincera del PSPV.

I insistisc, la Plataforma no ha nascut a Alacant ni l'ha creada cap parent de cap dirigent federal. És una iniciativa de molta gent convençuda de la necessitat d'un canvi sincer i urgent a l'estructura del PSPV.

He hegut d'escoltar de tot. Ara bé, l'única veritat a la que caldrà atendre és que hi ha una opció clarament majoritària, i tota integració ha de girar al voltant d'eixa opció majoritària. Qualsevol altre pacte al marge de l'opció majoritària naixerà deslegitimat, i portarà al PSPV on està ara mateix.

NO POT SER D'ALTRA FORMA

A poques hores del tancament de l'elecció dels delegats que participaran en l'XI Congrés Nacional dels socialistes valencians, vull donar per nascut un nou PSPV, fins i tot abans de conéixer les resolucions d'eixa cita. Un PSPV en sintonia amb el carrer, amb nous missatges i noves polítiques capaces d'alçar emocions i de recuperar aquelles passions amb què als anys huitanta van transformar i van modernitzar les nostres institucions, els nostres pobles i les nostres ciutats.
Un PSPV capaç d'il·lusionar a noves generacions de valencians que, afortunadament, ja no perceben com a amenaces els estèrils conflictes lingüístics i identitaris que la dreta valenciana es va traure de la mànega en els anys huitanta amb l'únic objectiu de confrontar a la societat i traure rèdit de la confusió. La nova societat i les noves generacions tenen altres inquietuds, diferents de les que vam tindre els joves de la Transició, i altres motivacions a les què el nou PSPV donarà resposta. No pot ser d'una altra forma.
Els electors que van accedir a eixa condició en les últimes convocatòries no han viscut políticament la Transició ni el naixement de les nostres actuals institucions d'autogovern, i a més formen la generació més preparada de la història. Per sort, estem davant d'una societat en què hi ha més persones preparades, cultivades i educades, i per tant davant d'una societat amb més criteri i capacitat d'anàlisi. I només a això cal encomanar l'èxit de propostes polítiques serioses, rigoroses, reals i transformadores. El PSOE ho ha fet des del Govern d'Espanya. Ha modernitzat esta societat, l'ha dotada de més drets i llibertats, i ha sintonitzat amb les preocupacions ciutadanes. Governem a Espanya i en nou comunitats autònomes, i seria imprudent desdenyar la nostra pertinença a un projecte federal.
La base de què partim és, per tant, consistent, i els estudis sociològics situen en el centre i en l'esquerra a més del setanta per cent dels valencians. La fidelitat a valors com la solidaritat, la tolerància, la llibertat, el respecte, l'esforç, l'interés general i la transparència, i el cultiu d'ideals com el progrés, el benestar i el canvi social, ens van a portar irremeiablement a confluir amb eixa nova societat valenciana. No pot ser d'una altra forma.
No són necessàries més cabrioles programàtiques que eixa, el sentit comú, el missatge, i el lideratge recognoscible, però sobretot reconegut. Reivindicar un grau determinat d'esquerranisme, centrisme o valencianisme per a guanyar adhesions internes és una trivialitat com la de creure que un canvi de logotip reportarà una miqueta més allà de la simple expressió de la voluntat de canvi.
Seran els continguts, l'encert en l'acció política, i la forma de transmetre-la el que influirà en el criteri dels ciutadans, i no el nivell d'autonomia del PSPV, ni el nivell de valencianisme polític, ni el grau de moderació o radicalitat a l'hora de posicionar-se en l'arc polític. La forma de ser d'esquerres la imposa en cada moment la societat en funció de les seues necessitats, ambicions i inquituds. I esta nova societat no reclama teories ideològiques, sinó respostes a les seues noves exigències, demanda eficàcia política, proximitat, progrés, canvi, benestar, serveis públics de qualitat, i millors dotacions i infraestructures.
Estic convençuda que eixe, i no un altre, serà el nou PSPV que sorgisca de l'actual procés congressual, que ara culmina la seua primera fase amb l'elecció de delegats. Estic convençuda de que va a imposar-se el sentit comú, i per tant, l'ànsia per renovar amb èxit nostra organització política serà el catalitzador de la voluntat de la majoria dels delegats i delegades en el pròxim congrés de València. No pot ser d'una altra forma.

Article publicat al diari Mediterráneo el dissabte 13 de setembre de 2008.

DISCURS PRONUNCIAT ALS ACTES DE LA DIADA A BALAGUER

Arribada a l'Ajuntament acompanyada de l'alcalde i la regidora de Cultura de Balaguer.

Discurs que he pronunciat hui als actes celebrats a Balaguer (la Noguera) amb motiu de la Diada de Catalunya, als que he estat convidada com a diputada del PSPV:

Alcalde, president del Consell Comarcal, autoritats, balaguerins i balaguerines, ciutadans de Catalunya. Vull agraïr abans que res la invitació a compartir amb vosaltres la vostra Diada. És, sincerament, un privilegi poder sumar-se a l'homenatge als qui han lluitat per l'honor, la dignitat i la llibertat de Catalunya.

He de confessar-vos que en assabentar-me que havia de participar a la Diada de Catalunya aquí a Balaguer representant la veu del País Valencià, una part almenys d’eixa veu, enteneu-me, em va passar pel cap recórrer a utilitzar el vell discurs reivindicatiu de sempre, el dels esdeveniments històrics dels nostres pobles, abans a l’edat moderna i ara a la contemporània... la desfeta, la revisió dramàtica dels drets, la pèrdua de la llibertat nacional, l’ajornament dels somnis suprafronterers.
Tot això està bé, em deia.
He dubtat en adreçar-me a vosaltres amb la toga institucional, proclamant als quatre vents allò que sempre hem proclama. I he decidit que estic aquí, com a valenciana per recordar un fet amb mil vessants i vull fer-ho des de la convicció de mostrar la cara dolça de la història compartida. Està bé això i ho faig de cor.
Hui he desfet des de València el camí que fa huit segles van fer els nostres avantpassats. I ho he fet, de debó, sense poder evitar sentir-me envoltada d'emocions al llarg de tot el trajecte. I he pensat que, potser, hauríem de fer i desfer més a sovint eixe camí. Seria bo retrobar-se més a sovint. Els retrobaments són la millor eina per a enderrocar la indiferència, i potser descobriríem que ens estem mirant a un mirall.
I en este sentit, no puc deixar d'expressar la meua satisfacció en comprovar que un grup de música de la meua comarca, la Plana Baixa, serà l'encarregat del concert que tancarà els actes. Per tant, hui som molts els castellonencs que hem desfet el camí. Confie i desitge una posterior reciprocitat.
Valencians i catalans tenim molt en comú. És una evidència que ningú pot enterbolir. I jo afegiria que els llaços són encara més intensos entre valencians i lleidatans: la parla occidental que compartim és la prova del nostre orígen comú i la prova fefaent del que som el que som, i no el que altres vullguen que sigam. Per tant, és també responsabilitat vostra fer vore als valencians que a més de compartir llengua, també compartim parla en esta part de Catalunya.
Compartim a més parts importants de la nostra història com a pobles, trets definidors de la nostra cultura i tradicions. Però compartim també tragèdies i esperances. Jo, com a valenciana, vull compartir també esperances i il.lusions, perquè bona part del camí que ens queda per recórrer, l'hem de fer junts. No vull ni pensar que no serà així. El nostre futur com a poble, la nostra prosperitat, i la nostra dignitat estan lligats a la capacitat de fer valer eixos vincles, uns vincles que no només romanen vius amb sentiments i retrobaments esporàdics, calen també infraestructures. No vull pensar que hi ha algú interessat en que els catalans i valencians no pugam disposar d'infraestructures modernes per a donar fluidesa als nostres intercanvis i retrobaments.
Pel que fa a la salut de la nostra llengua comuna, m'agradaria trasmetre-vos bones notícies des del País Valencià. La realitat, però, no és esperançadora. L'Administració autonòmica, allà al País Valencià, no fa els esforços que pertoca en la mesura que, almenys jo i el partit que represente, voldria i desitjaria. Els valencians hem patit i patim un conflicte lingüístic i identitari estèril i ben planificat des de determinats sectors per a dividir-nos com a poble. I no ens trobem només davant un problema científic o filològic, com alguns pretenen. Estem davant un vertader problema social que ha distorsionat la visió política i les preferències electorals, i del que alguns n'han sabut traure rèdit. A diari s'està confrontant al poble valencià jugant amb els seus sentiments i la seua racionalitat, per a fer efectiu allò del divideix i venceràs. I tant de bo que la tàctica els està resultant efectiva.
L'actual Administració valenciana, us ho haig de dir, està constantment barrant la pervivència de la nostra llengua, desnaturalitza els nostres vincles, i esquiva i dificulta les relacions institucionals amb Catalunya. La imatge que transmet de Catalunya és la d'una nació expansionista i intransigent, i la d'un perill per als valencians.
No cal que us recorde les sancions multimilionàries a les que està fent front l'associació Acció Cultural pel fet d'estendre les emissions de la Televisió de Catalunya pel País Valencià, el constant retrocés de l'ús de la nostra llengua als mitjans públics de comunicació valencians i a l'ensenyament, o el boicot a les relacions institucionals amb Catalunya, donant prioritat a estranyes aliances amb Murcia o Madrid sense tindre en compte que la vertadera prosperitat i benestar dels valencians passa principalment per unes relacions normals i fluides amb Catalunya.
Pero hui estem ací per rememorar una data i uns fets. No hi ha dubte de que la història comuna dels nostres pobles, el Principat i el País Valencià, està marcada per la pèrdua simultània de les nostres llibertats com a nacions després d'uns successos tràgics que convé no oblidar
Hui, com cada 11 de setembre, els catalans continueu reclamant el reconeixement dels vostres drets, com ho fan els valencians el 25 d'abril. La de hui és, per tant, una festa per la llibertat. Un dia en el que la societat catalana, de manera festiva i alhora reivindicativa, fa per tot arreu una declaració política de reafirmació nacional. I jo n'estic orgullosa de sumar-m'hi, alhora que sent admiració per com els catalans, de forma oberta i participativa, com en aquest acte, compartiu també aquesta reivindicació amb totes les persones que viuen a Catalunya, vinguen d'on vinguen.
No vull deixar passar la data per a rememorar dos fets històrics recents que han condicionat el futur de la Humanitat. L'11 de setembre de 1973, dia que van deposar per la força el govern democràtic de Salvador Allende a Xile, i l'11 de setembre de 2001, quan les esperances dels qui somiem amb un Món en pau es van esvair amb els atemptats terroristes als Estats Units.

Tot i això, aquesta incertesa en el futur no ens ha de fer pessimistes, perquè també estem davant d'un escenari ple de reptes i d'oportunitats que podem aprofitar. Com ara, ací, a casa nostra, la consecució d'objectius irrenunciables que tenim a l'abast pel que fa a la convivència pacífica i respectuosa entre els pobles.
Mantinc, per tant, un besllum d'esperança. Tenim al nostre país noves generacions que no han viscut políticament la transició, ni l'inici de les nostres institucions d'autogovern, ni els conflictes estèrils que allà al País Valencià han dividit els ciutadans i ens han impedit desenvolupar-nos com a poble en condicions de normalitat. Estem davant de gent jove que té altres inquietuds, diferents a les que vam tindre els joves de la transició, i amb altres motivacions a les que hem de saber donar resposta.

Els joves d'arreu del Món, i aquí no en som cap excepció, formen la generació més preparada, solidària i tolerant de la història de la Humanitat, una generació que a la major part del Món ha crescut i està creixent en sistemes democràtics. Ells són, per tant, la millor garantia de futur, i els dipositaris dels millors valors de la Humanitat: la solidaritat, la llibertat, el respecte i la tolerància. Ells seran els que continuaran treballant i lluitant per fer un Món més just on els pobles i les nacions siguen allò que decideixen.
I acabe amb el desig personal de que la vostra Diada servisca de punt de reflexió necessari per al retrobament intens de balaguerins, lleidatans i catalans amb els valencians. Social, cultural i econòmicament tenim molt a dir junts, i si no ho diem, algú ho dirà per nosaltres, si no ho ha dit ja.
I no he trobat millor forma d'expressar eixe desig que uns versos de Vicent Andrés Estellés extrets de "La cançó de la rosa de paper":
Passaren hivern i estiu,

la primavera també,

també passà la tardor,

dies de pluja i de vent.

I ella tenia la rosa,

una rosa de paper.

Va morir qualsevol dia

i l’enterraren després.

Però al carrer on vivia,

però en el poble on visqué,

les mans del poble es passaven

una rosa de paper.

Moltes gràcies.

CONFIANÇA

N'estic tan convençuda de que a l'onzé congrés dels socialistes valencians va a imposar-se el sentit comú, que done per fet que d'allí sorgirà el PSPV que tots somiem. Com no podia ser d'una altra forma. Sé que hi haurà catarsi al voltant del que tots desitgem, que no és altra cosa que una executiva lliure i potent, un lideratge reconegut, un partit preparat per donar respostes adequades a les noves demandes d'una societat en constant evolució, i un equip preparat per a escoltar i comunicar-se amb el carrer.

La feina, al meu entendre, està feta. L'elecció dels delegats no deixarà de ser en esta ocasió un mer tràmit en la mesura que la majoria dels afiliats ha entés ja abans de triar els delegats que no podem deixar passar més oportunitats de refer de forma efectiva i real el PSPV per a recuperar la il.lusió en les noves polítiques, i la seua capacitat de transformació.

Efectivament, els etiquetatges han mort. I ho han fet abans del congrés, i abans de triar els delegats. I han mort perquè fa més d'un any una gran majoria de dirigents, càrrecs públics i militants del nostre partit van decidir que era necessari que moriren. La feina s'ha fet i s'ha fet bé, i ara només resta anar a la festa del naixement del PSPV que tots somiem, d'eixe PSPV amb sintonia amb el carrer, amb nous missatges i noves polítiques capaces de provocar emocions i de recuperar les passions amb les que allà pels anys vuitanta vam transformar i modernitzar les nostres institucions, els nostres pobles i les nostres ciutats.

I això ha estat aixì perquè no podia ser d'una altra forma. Hem sabut entendre de forma majoritària que la nova societat i les noves generacions tenen noves inquietuds, diferents, i altres motivacions a les que cal donar resposta des d'ara mateix.

No ens hem d'encomanar a cabrioles programàtiques ni a experiments sobre el tipus de valencianisme polític que hem d'assolir ni el grau d'autonomia respecte del projecte federal. Només ens hem d'encomanar al criteri i la capacitat d'anàlisi d'una societat que té ara més persones preparades, cultivades i educades que mai, i a unes noves generacions que són les més preparades de la història, que han crescut en democràcia, i que no es deixen intimidar per estèrlis conflictes identitaris o lingüístics.

Benvinguts, doncs, al nou PSPV.

MAL INICI DE CURS PER A CAMPS

El curs polític ha començat amb dos males notícies per al govern de Camps i per al conjunt dels valecncians. D'una banda, només començar setembre ens assabentem de què l'atur al País Valencià ofereix el pitjor registre a tot l'Estat, amb 18.880 nous desocupats al mes central de les vacances, un 37% més que fa un any, el récord estatal. I d'altra banda, l'informe sobre fracàs escolar fet públic esta setmana ens col.loca al capdavant en nombre d'estudiants que abandonen sense haver acabat la secundària, un 40%. Estremidor. El món es torna a mirar en nosaltres. Som líders de nou en destrucció de llocs de treball i en fracàs escolar.

Tot això amanit amb el caos que està generant el conseller d'Educació amb la seua forma d'implantar l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania, per a la que no té ni els professors suficients. Una forma com altra d'engrandir les xifres de fracàs escolar.

I en això que feia esta reflexió, m'arriba un correu electrònic d'aquells que van passant d'acreça en adreça, i que sembla tenir l'orígen en un portal anomenat Ací Castelló, on s'han pres la molèstia de denunciar amb xifres les preferències polítiques del Govern de Camps. Fa sorna de les "incomptables accions del Consell basades invariablement en l'interès general i sempre, sempre, marcades pel més escrupolós ús dels cabdals públics". I en fa repàs de les més destacables. Ho reproduïsc:

- 1,500.000 euros per a la manifestació 'Agua para todos'
- 1.130 milions d'euros per a la Ciutat de les Arts i de les Ciències
- 460 milions d'euros per a Terra Mítica
- 'Lo que haga falta' per a la visita del pontífex
- 650.000 euros per a condicionar jardins i adorns florals de cara al pontífex
- 835.000 euros per a l'altar del pontífex
- 445 milions d'euros per a fer el Palau de les Arts
- 700.000 euros per a tres torneigs de futbet per a veterans
- 540.000 euros per a despatxar Irene Papas de la Biennal
- 1 milió d'euros per a despatxar Luigi Settembrini de la Biennal
- 11.550 milions d'euros de deute total autonòmic
- 1.200 milions d'euros de deute de la RTVV
- 900.000 euros a l'arquebisbat per serveis religiosos als hospitals públics
- 75 milions d'euros per a la carrera de bòlits de la Fórmula 1
- 1 milió d'euros per a un concert de The Cure
- 'Lo que no està escrit' per a reparar el Palau de les Arts
- 408 milions d'euros per factures impagades de Sanitat de 2002 a 2004
- 500.000 euros per a la Ciutat de les Llengües ¿?
- 2 milions d'euros per al funcionament de la 'Fundació Agua y Progreso'
- 3 milions d'euros, desviats de Cooperació, per a la Copa Amèrica

- 1 milió d'euros lliures d'impostos a Julio Iglesias per promocionar-nos

SÓN MÉS LES GANES

Algun mitjà de comunicació tracta hui de donar per fracassada la Plataforma Socialisme i Ciutadania, mentre un altre mitjà ha sorprés al company Jorge Alarte sopant a Madrid amb José Blanco primer, i esmorzant amb Leire Pajín després. Potser el conseller Juan Cotino, que compartia menú al mateix restaurant en el que sopaven Blanco i Alarte, ha donat la notícia al mitjà que l'ha publicada.

De seguida s'han fet tota mena de lectures i interpretacions d'una trobada entre dirigents polítics, i encertades o no, entenc que les interpretacions són inevitables pel moment en el que s'ha produit el fet, però també entenc que hauria d'entrar a l'àmbit de la normalitat que els màxims dirigents del PSOE es reuneixen amb algú que opta a ser el secretari general del PSPV. Ho han fet amb altres, em consta.

Com em consta, pel que fa a la Plataforma Socialisme i Ciutadania, que són més les ganes d'una renovació real, sincera i efectiva del PSPV, que la suposada manca d'acord al voltant de la persona que ha d'escenificar eixa voluntat. Són més fortes les raons aglutinadores que no els suposats desacords que alguns, de forma interessada, tracten d'enlairar i engrandir.

La Plataforma Socialisme i Ciutadania no va náixer a Alacant, com alguns s'obstinen, ni la va promoure cap parent de l'actual secretària d'Organització del PSOE. Va náixer més bé prop de la plaça de Sant Llorenç de València fa ara un any amb la voluntat d'aglutinar a aquells militants que, amb més o menys força, creuen en la necessitat d'una renovació urgent i real, i es mouen amb la il.lusió de posar en marxa un vertader nou PSPV que renegue d'aquelles pràctiques que no sols ens van portar a l'oposició, sinó que ens hi han fet romandre un grapat de legislatures.

La Plataforma tindrà el seu candidat. I si algú ha confiat les seues pròpies possibilitats en el fracàs dels demés, va mal encaminat.

L'AMÈRICA RETRÒGADA

Potser quan parle de l'Amèrica retrògada algú pense en el Mèxic dels segrestos i les dones assassinades, en la violència de Panamà, en la discriminació de pobles indígenes, en les democràcies de pandereta, etc. No. Esta vegada m'estic referint a l'escàndol en que s'està tractant de convertir el fet de que una filla d'una política republicana haja quedat embarassada amb 17 anys i soltera. L'adolescent ha estat fins i tot exhibida a la convenció republicana com una atracció.

Tractar de fer sotsobrar la vida política d'un país i la carrera d'un candidat a la presidència perquè la filla de la dona que ha triat per a vicepresidenta sembla que no estava massa posada en això de l'educació sexual a l'adolescència, genera, si més no, perplexitat.

I no vaig a defensar a l'afectada, Sarah Palin. La candidata a la vicepresidència dels EE UU és una ferma detractora de la teoria darwinista de l'evolució i de l'abort, defensa l'abstinència sexual, rebutja l'ús dels anticonceptius, i està convençuda de que la seua arribada a la política d'alt nivell és una designació divina. Potser la seua filla adolescent obeïa sa mare quan no feia ús d'antoconceptius, encara que no va tenir massa en compte el consell referit a l'abstinència sexual.

No vaig a defensar-la, però considere que el fet de que la seua filla estiga en un estat no desitjat de gestació no indica res més que també als EE UU caldrà revisar els mecanismes per fer arrelar l'educació sexual entre els joves. I ahí hauria d'acabar tot.

Resulta improcedent fins i tot les paraules de Barack Obama en defensa de Palin i la seua família. El candidat demòcrata, que va nàixer quan sa mara tenia 18 anys, ha dit que la família dels adversaris polítics, i sobre tot els seus fills, no han de ser objecte de debat polític. La reflexió d'Obama era innecessària per òbvia, i no fa més que afegir anormalitat a un fet normal com una relliscada amorosa.

ESTIU ATÍPIC

Reprenc l'activitat al bloc després d'unes vacances d'estiu atípiques per als socialistes valencians, atípiques per l'activitat orgànica i programàtica, per tot el que s'ha pogut llegir i escoltar, per les desenes i desenes de dinars, sopars, trobades, conferències i reunions, i per les expectatives posades en el congrés de finals d'aquest mes.

Hem llegit mil propostes, hem escoltat mil discursos, i fins i tot hem hagut d'escoltar crítiques al procés congressual del PSPV de dins i de fora. Els uns que diuen amb sorna allò de "al suelo que vienen los nuestros", exterioritzant les suors fredes que els provoca el que les coses no roden potser com volgueren que rodaren, i els altres critiquen l'excés de precandidats. Potser voldrien que els congressos al PSPV es tancaren com el darrer del PP nacional, amb un únic candidat i mil franctiradors apostats en mitjans de comunicació, despatxos de governs autonòmics, i fundacions de pensadors.

Per contra, i pel que s'ha vist, amb un o cinc precandidats, el procés congressual al PSPV està sent respectuós, genera debat i aporta idees.

I de tant que se n'ha dit, subscric el que va dir l'alcalde de Gandia, José Manuel Orengo, a una entrevista a l'edició comarcal de la Safor del diari Levante-EMV dissabte passat. En una de tantes preguntes respon Orengo que el millor secretari general serà el que isca escollit, encara que ell tinga les seues legítimes preferències.

Vull fer meu també un terme que ha encunyat la meua companya Ana Noguera, l'última en fer pública la seua aspiració d'optar a la secretaria general: recuperar la visibilitat social i el lideratge progressista a les nostres comarques. Endavant doncs.

VACANCES FINS AL SETEMBRE

Ara que tot el món s'atribuiex el suport de la majoria dels militants del PSPV, és un bon moment per a encetar vacances. Ens reveurem l'1 de setembre.

AFECTARÀ LA CRISI DE LES COMPANYIES AÈRIES DE BAIX COST A L'AEROPORT DE CASTELLÓ?

La reculada de les companyies aèries de baix cost a causa del preu del petroli ens ha sorprés a Castelló amb l'aeroport sense inaugurar, i ens obre interrogants sobre els efectes de la reestructuració d'aquestes companyies sobre les perspectives que s'havia traçat el futur aeroport de Castelló, on havien posat gran part de les seues esperances en les companyies de baix cost.

Ara, però, ens trobem en que les aèries es retiren d'aeroports on hi tenien un mercat consolidat, i a més l'empresa Ryanair deixa al descobert al menyspreu amb el que ha estat tractada per part de la Generalitat, i les mentides del vicepresident Vicente Rambla. La pròpia companyia ha acusat al Consell d'haver mentit per haver afirmat que l'empresa mai havia demanat recolzament econòmic. Ara resulta, però, que la Generalitat no només havia rebutjat la sol.licitud d'ajudes de l'empresa, sinó que a més havia negat que Ryanair havera sol.lcitat eixa ajuda. Una mentida que la companyia a cualificat d'imperdonable.

Ara València i Alacant tenen problemes per retindre a la companyia aèria, que té bases a Manises i l'Altet.

Les conseqüències per al futur aeroport de Castelló són inqüestionables. No podem deixar de mirar el que està passant a València i Alacant per augurar que l'opció de les companyies de baix cots com a opció de futur a Castelló es difumina.

El problema radica, al meu entendre, en que els terminis d'execució de l'aeroport de Castelló s'han estés més enllà del permissible. El món de hui no és el mateix que el món de fa dotze anys, quan el president de la Diputació de Castelló va anunciar el projecte.

Ja ho vaig dir en una entrada anterior.Dotze anys tractant de posar en servei un aeroport no és precisament una mostra d'eficàcia de la que tant presumeix el PP. Carlos Fabra i la societat promotora de l'aeroport, Aerocas, no han tramitat de forma adequada les actuacions que requereix la construcció d'eixa infraestructura. No hi ha hagut rigor administratiu i legal per a garantir la major celeritat possible en la finalització d'una infraestructura necessària per al creixement del sector turístic de la província. Els empresaris turístics han alertat una i altra vegada de la disminució en el nombre de turistes que visiten Castelló, una tendència que podia haver-se evitat amb la posada en eide l'aeroport en uns terminis raonables.

En els dotze anys que porta l'aeroport en gestació, s'han succeït interrupcions per defectes en la tramitació administrativa, advertències del Síndic de Comptes sobre la gestió financera de la societat pública que promou la infraestructura, i batalles judicials només atribuïbles a una mala gestió política.

Arribaran ara les companyies de baix cost en condicions de poder afegir a Castelló entre les seues destinacions?

EL CIRCUIT URBÀ DE VALÈNCIA

foto:las provincias

Tinc un conegut que té un conegut d'aquells que tenen facilitat per a captar qualsevol possibilitat de negoci, i que diu que va comprar fa mesos unes desenes d'entrades per al Gran Premi d'Europa de Fòrmula 1 que es celebrarà a l'agost al circuit urbà de València, amb la intenció de revendre i obtindre guanys. Un risc que es va prestar a córrer, atenent que el preu de cada entrada a taquilla ronda els 370 euros. Quan només falta un mes per a les carreres, no s'ha pogut desfer de les entrades, ni tan sols oferint-les a preu de taquilla.

Eixe conegut d'un conegut meu, a més, té una agència de viatges, i ha comprovat de primera mà com les ofertes d'entrades del Gran Premi de València encara hi estan presents a totes les web de viatges, fins i tot amb descomptes. És a dir, no s'ha penjat el cartell de complet, i el conegut del meu conegut ha començat a posar-se nerviós perquè té a la mà milers i milers d'euros en entrades que no sap si podrà vendre. És el que tenen els negocis.

Conte açò perquè confie en que la inversió que ha fet la Generalitat al circuit urbà de València siga un èxit pel bé de tots. Ahir, però, les carreres de la categoria GT Open i Fòrmula 3 no tenien gaire públic. Pregue per que no siga un presagi.

L'INFORME DE LES CAMBRES DE COMERÇ RATIFICA EL DISCURS DEL PSPV

L'informe que han fet públic les cambres de comerç referit als primers sis mesos de 2008 ratifica el discurs que ha mantés el PSPV els darrers anys. Camps no ha fet els deures, s'ha deixat portar per la bonança efímera de sectors volàtils com ara la construcció i els serveis, i per contra ha descuidat la qualificació dels treballadors, l'estalvi i la despesa en I+D+i. Com a conseqüència, l'atur creix ara a major ritme a la Comunitat Valenciana que a la resta de l'Estat, el creixement de l'economia ha estat menor que la mitjana estatal des de fa huit anys, el deteriorament del mercat laboral ha estat ràpid els darrers mesos, la qualificació de la mà d'obra fa pena, el deute és massa alt, i la competitivitat ha caigut a plom.

I ara no ho diu el PSPV. Ho diuen les cambres de comerç espanyoles. Mentre ho deia el PSPV a les Corts Camps ha mirat al sostre. Ara que ho diuen les cambres de c0merç, confiem en una reacció del govern de Camps per tal d'esmorteir el cop.

Tan acostumat a dibuixar-nos una Comunitat idíl.lica, Camps haurà de canviar ara el seu discurs. Ara som líders mundials també en deute, en baixa competitivitat, en mà d'obra poc qualificada, en menor inversió en I+D+i, i en destrucció de llocs de treball.

No es pot sustentar un model econòmic amb la construcció desbocada, amb la fanfàrria, i amb un deute per justificar inversions injustificables. Ja ho veníem dient fa anys. Aquells recursos que havien d'anar destinats a qualificar els nostres treballadors, a augmentar la inversió en I+D+i, a estimular els sectors productius tradicionals, i a enfortir el mercat laboral, han anat a parar a la fanfàrria. I ara en paguem les conseqüències.

D'ara endavant, quan Camps isca a Canal 9 dient-nos que la Comunitat Valenciana és líder mundial en açò i en allò, i està a l'avanguarda de tot, caldrà que ens diga que tenim també el títol mundial en no fer els deures.

CAPACITAT D'ORGANITZACIÓ

Una nit al FIB, amb Toni Lorenzo, Francesc Colomer i Enric Escuder.

.

Rebre 148.000 espectadors en quatre dies, oferir-los tota mena de serveis, comoditats i opcions d'oci i cultura, i a més fer-ho sense que es registre cap incident, demostra una capacitat desbordant d'organitzar esdeveniments multitudinaris. És el que ha demostrat el FIB i tots els que han treballat a Benicàssim per a que el festival de música més important d'Espanya haja eixit com ha eixit. Cal felicitar, doncs, als organitzadors, a l'Ajuntament de Benicàssim, a les forces de seguretat, als serveis d'emergència, a l'agrupació de Trànsitm i a tots als que han estat protegonistes d'aquesta fita, que ens ha permés disfrutar d'una oferta musical del màxim nivell, alhora que s'ha fet campanya de conscienciació sobre els reptes de la sostenibilitat. També hi ha hagut espai per a la solidaritat amb les zones del planeta on la població encara no té accés a l'aigua potable. Tot un eixemple d'una joventut sana, culta, tolerant i solidària. La joventut que necessitem.

El FIB és Benicàssim i Benicàssim és el FIB. El municipi acull el festival, i el festival dóna a conéixer el municipi arreu del món. Una història d'amor que dura ja una pila d'anys, i que mereixeria de la Generalitat una capacitat d'organització en concordància amb la que ha demostrat el FIB per tal de fer realitat d'una vegada aquell projecte que va anunciar Camps ara fa dos anys anomenat Ciutat de la Múscia.

Ens hem divertit de valent, i esperem amb ganes l'edició de l'any que ve.

GAUDEN VILLAS I EL SEU CONCEPTE DE COOPERACIÓ INTERNACIONAL

Gaudén Villas és un senyor que fa de director de relacions externes de la Generalitat, una cosa així com la joguina de Camps per a atenuar el complexe d'inferioritat que li causa el fet de no poder extralimitar-se en la seua sobèrbia nomenant un conseller d'Afers Exteriors. I el senyor Villas, lliure de competències, es dedica a fer de militant de l'ultradreta deixant testimoni de la seua ideologia als articles d'opinió que publica a la premsa.

Hui no m'he pogut reprimir en llegir la seua reflexió. Per a Gaudén Villas, aportar recursos per a la cooperació internacional és tirar els diners. En comptes de reconéixer l'esforç del Govern en matèria de cooperació i congratular-se de que l'ajuda al desenvolupament haja augmentat aquest any fins a 5.500 milions d'euros, Gaudén Villas pensa que això suposa restar benestar als espanyols, i ens barra el camí cap a la prosperitat. Com si foren diners que els països menys desenvolupats ens furten. És el concepte que la dreta més dretana té de l'ajuda al desenvolupament.

Per a un govern socialista i per a la majoria de ciutadans amb un mínim de sentit de la solidaritat, en canvi, la cooperació internacional és una inversió per garantir l'estabilitat i la pau mundial, que només es podran construir sobre una redistribuició justa dels recursos. Com tot en la vida, el nostre benestar dependrà de que els nostres veïns tinguen cobertes totes les necessitats i disfruten, com nosaltres, de benestar, de bons sistemes educatius i sanitaris, d'oportunitats, i d'una vida feliç.

Aplicant el concepte de cooperació internacional de Gaudén Villas, potser ens estalviariem 5.500 milons d'euros en projectes de desenvolupament en altres països, però potser també hauríem de destinar eixa mateixa quantitat a sofisticats sistemes de vigilància per impermeabilitzar les fronteres. És eixa la destinació que Gaudén Villas prefereix per als recursos que el Govern destina a la solidaritat internacional?

Al cap i a la fi, el que ha pretés Gaudén Villas amb aquest desafortunat article és desacreditar la tasca de la nova secretària d'organització del PSOE, l'alacantina Leire Pajín, en la seua etapa al capdavant de la Secretaria d'Estat de Cooperació. De segur que Gaudén Villas ha seguit les consignes de Camps d'atacar Leire Pajín. Bon senyal.

LÍDERS MUNDIALS, TAMBÉ EN DEUTE I DESATENCIÓ DE SERVEIS BÀSICS

Resulta del tot vergonyós que la Generalitat lliure un pageré a a la Subdelegació del Govern a Castelló el mateix dia que vencia el termini, comprometent-se a fer efectiva la seua part de les ajudes als afectats per l'incendi de l'Alcalatén, per tal de no perdre la part estatal de la subvenció. El fet és, si més no, un bon indicador de quina és la salut financera de la Generalitat, de la que ens dóna també una idea la presentació de la liquidació pressupostària de RTVV, que afig dos-cents milios d'euros de deute a 2007, amb la qual cosa el deute acumulat de l'ens arriba fins a 1.140 milions d'euros, tot per a aconseguir una audiència del 12%, per darrere de totes les cadenes estatals.

És a dir, tenim una casa amb la façana preciosa, però amb les bigues podrides. El president de la Generalitat ens té acostumats a una retòrica triomfalista, d'autocomplaença, d'enaltiment de la moral col.lectiva, i d'estímul de l'amor propi. La Comunitat Valenciana és líder mundial en això i allò, el Món es mira en la Comunitat Valenciana, estem al capdavant, a l'avantguarda... Efectivament, líders mundials, també en deute públic i en desatenció de serveis bàsics.

La manca de recursos públics en necessitats bàsiques és alarmant, mentre Camps es rebolca de gust amb curses de vela o de cotxes, o tornejos de golf, i mara cap a altra banda quan es fan públics els comptes del circuit de Xest. En tantes coses en les que som líders mundials, hi figura també el lideratge en barracons escolars, en aigües residuals sense depurar, en prestacions sanitàries desateses, etc.

Només una mentalitat com la de Camps pot practicar d'aquesta manera l'autosatisfacció. A Castelló estem construint des de fa dotze anys un aeroport, però quan arriben els turistes a milers, seguirem vessant l'aigua residual sense depurar a la mar, perquè a tot el litoral nord de Castelló, només Vinaròs disposa, i des de fa només uns dies, de depuradora. Però som líders mundials.

Aquests lideratge, senzillament, no ens interessa, i només cal convéncer els ciutadans de que aquesta mena de lideratge no convé a ningú, només a Camps.

NOVA EDICIÓ DEL FIB SENSE NOTÍCIES DE LA CIUTAT DE LA MÚSICA

Divendres s'inaugura una nova edició del FIB a Benicàssim sense notícies del projecte de la Ciutat de la Música que va anunciar Camps ara fa dos anys, en plena precampanya electoral de les municipals del 2007. D'aquell anunci ençà, no s'han produït canvis. Només el 5 de juny del mes passat el director general de Coordinació de Projectes de la Generalitat, José Luis Vllanueva, es va reunir amb l'alcalde de Benicàssim, Francesc Colomer, suposadament "per a impulsar el projecte", segons la nota oficial. No obstant això, el director general només va parlar a aquella reunió del gran impacte que anava a suposar la Ciutat de la Música, va dir que seria un lloc únic, que tindrà un disseny arquitectònic original i innovador, etc, però ni una paraula de terminis, ni un esbós, ni res tangible.

El 7 de setembre de 2006, el president de la Generalitat, Francisco Camps, va anunciar a Benicàssim elprojecte anomenat “Ciudad de la Música”, que el propi president va vincular i equiparar a les instal.lacions de la “Ciudad de la Luz” d’Alacant, i per tant, adscrit a la Societat Projectes Temàtics de la Comunitat Valenciana. El president va dir que la “Ciudad de la Música” anava a ser “un referent europeu” per al món de la música, que acolliria tota mena d’esdeveniment musicals, i que a més serviria de base per a gravacions i gires de grups. Fins i tot es va xifrar la inversió en 30 milions d’euros per a un projecte que anava a incloure espais per a la formació, creació, assaig, gravació, exhibició, difussió i comercialització de la música.
Han passat dos anys i ni l’Ajuntament de Benicàssim ni els organitzadors dels festivals que s’hi celebren a esta població han tingut notícies del projecte, excepte la visita de José Luis Villanueva el mes passat, possiblement per fer callar protestes.

Mentrestant, han sorgit dubtes sobre la viabilitat de les instal.lacions de la “Ciudad de la Luz”, al que el president va vincular el projecte de Benicàssim, amb retirada de produccions i unes pèrdues que als ultims quatre anys estan al voltant de cinquanta milions d'euros. No res, com aquell que diu, més de huil-mil milions de les antigues pessetes que s'han volatilitzat per una malta gestió, per unes males idees, per una mala previsió, nul.la planificació i per la política de l'espectacle i la propaganda.

"VITAM IMPENDERE VERO"

foto: periòdic Mediterráneo

Rajoy, que presumeix de ser un home consagrat a la veritat, no ha fet honor a esta qualitat en la seua recent visita a Castelló. Va escriure Miguel de Cervantes que la veritat va per damunt de la mentida com l'oli per damunt de l'aigua, i així és. Ens ha dit Rajoy en presència de Camps, Fabra, Rambla i companyia, que la major infraestructura del transport construïda i culminada a Castelló des del ferrocarril, l'autovia Mudèjar, la va projectar un govern del PP. Mentida. Josep Borrell ho podrà certificar.
L'autovia Mudèjar no sols no la va planificar un govern del PP, sinó que les obres les va iniciar en el Camp de Morvedre el ministre socialista d'Obres Públiques Josep Borrell, i el PP va ser incapaç d'acabar-la en huit anys. Va haver de governar de nou el PSOE per a col·locar l'últim pal quilomètric des de Sagunt a Saragossa.
Però és que a més, en el seu afany de delectar-se davant dels seus, Rajoy ens ha anunciat que exigirà a Madrid el desdoblament de la N-340. Vaja per Déu. Eixe mateix desdoblament que l'alcalde del PP de Castelló està boicotejant des que el seu partit va perdre les eleccions generals en 2004, i contra el que el PP del Baix Maestrat està instigant manifestacions una i altra vegada, i sense enrojolar-se a l'hora d'utilitzar i manipular a determinats col·lectius.
Quants quilòmetres de carretera nacional 340 va desdoblar el PP al llarg dels seus huit anys de govern? Cap. És més, la variant de Castelló, potser la infraestructura del transport més important executada a Castelló en els últims decennis, va ser executada també en l'etapa de Josep Borrell.
Per tant, què exigirà Rajoy a Madrid?
Eixe mateix Rajoy que ens ha visitat este cap de setmana és el mateix que va ser ministre del govern que va excloure a Castelló del projecte de l'AVE Madrid-Comunitat Valenciana, el mateix que ocupava la cartera d'Interior quan Castelló va aconseguir el rècord de delictes encara vigent, el mateix que venia a retre homenatge a Aznar a les Platgetes, el mateix que s'ha resistit durant anys a fer-se la foto amb Fabra, i el mateix que ha forçat un retrobament diví amb Juan Costa.

EL PP I LA MORAL

Per al regidor d'Hisenda de Castelló, Juan José Pérez, resulta amoral que el portaveu socialista en l'Ajuntament d'esta ciutat i líder de l'oposició, Juanma Calles, haja accedit a un càrrec de lliure designació en la delegació provincial d'un ministeri. No obstant això, per al regidor del PP els barems ètics no pareixen ser vàlids quan es tracta d'aplicar-los a càrrecs del seu partit. L'alcalde de Castelló ingressa més de cent mil euros anuals i a més és diputat autonòmic. Les retribucions anuals només dels regidors del PP en l'Ajuntament de Castelló superen el mig milió d'euros, és a dir, entorn del 3% del pressupost municipal. Els edils Miquel Soler i Marisa Ribes tenen sou de secretari autonòmic. I per a rematar, Carlos Fabra, un altre dels què també s'ha permés criticar a Calles, paga dels diners de tots a trenta-cinc assessors, compagina el seu càrrec públic amb activitats diverses, entre elles l'assessorament i l'elaboració d'informes per a empreses del sector fitosanitari, i permet a les seues diputades de l'ànima cisar els emoluments per quilometratge, del que no pareix que hagen donat les explicacions suficients.
El realment amoral, i a més antidemocràtic, és que el líder de l'oposició d'una ciutat com Castelló no dispose dels recursos suficients per a dedicar-se en exclusiva a la tasca per la que ha sigut triat pels ciutadans, exercir l'oposició, i es veja obligat a suplementar els seus mitjans de vida impartint classes en un institut o dirigint una àrea governamental.
El que està pretenent el PP de la ciutat de Castelló és, en definitiva, obstaculitzar la labor de l'oposició. No hi ha més que veure l'habitacle reservat en l'edifici municipal a un grup socialista format per dotze regidors, tal com ja es va encarregar de denunciar el PSPV a l'inici del mandat. El despatx reservat al portaveu i cap de l'oposició ocupa aproximadament quatre metres quadrats en la penombra d'un racó. Fins al taquiller d'un cine disposa de mitjans més dignes per a exercir la seua tasca. I això és el realment greu, que el PP impedisca a l'oposició exercir la labor que li ha estat encomanada pels ciutadans, i a més que ho faça exhibint un abús inaudit dels fons púbics a l'hora d'assignar-se els seus sous, anomenar assessors, disposar de vehicles oficials, i cisar els comptes públics amb trampes com la del quilometratge.
Estic convençuda que el que de veritat molesta al PP no és que Juanma Calles puga tindre un lloc remunerat, sinó que puga exercir la seua labor d'oposició sense obstacles. I això no és que els moleste, en realitat els posa nerviosos.

AZNAR HA PARLAT

Com Zaratustra. I ho ha fet a TeleEspe, la tele d'Aguirre. Com no. Encara que ben bé ho havera pogut fer a El Mundo, o a la COPE. Però ha triat la televisió pública dels madrilenys. L'oracle de l'extrema dreta, dels confabuladors, dels conspiradors, dels tergiversadors, i dels inventors de teories ha expressat la seua disconformitat amb el desenllaç del congrés del seu partit celebrat a València. I el missatge estiuenc de qui té l'honor de ser el president d'honor de la dreta espanyola té dos lectures ràpides: la primera és que, evidentment, la crisi al PP no s'ha tancat (per tant, Canal 9 encara està a temps d'informar-ne, si li ve de gust), i la segona és que els agraviats a València demostren que estan disposats a encoratjar a tots aquells que pretenen que la permanència de Mariano Rajoy al capdavant del PP siga el més semblant a un malson.

Les paraules d'Aznar fent servir l'altaveu de Telemadrid no són casuals, ni espontánies, ni improvisades, ni gratuïtes. Ens tenia acostumats fins ara a declaracions a l'estranger atacant al Govern d'Espanya, però és clar que per atacar Rajoy calia una tele casolana. A Nova York i Londres potser no saben qui és Rajoy, i per tant la notícia mancava d'interés per als mitjans internacionals.

Ara, amb les paraules d'Aznar, Rajoy ja té una cosa més de la que parlar demà a Castelló, on l'amic Fabra li ha preparat una festa multitudinària a la que, finalment, sí acudirà Juan Costa, sembla.

FABRA

El mural dibuixat a una paret a Vinaròs amb el president provincial del PP de motiu principal m'ha portat a la reflexió contemplativa. El mural emula aquella insistent omnipresència gràfica de líders qüestionats que necessiten reforçar i consolidar la seua figura entre els governats. Sembla portar tres signatures, i és d'una qualitat indiscutible. Ens presenta un Carlos Fabra el més aproximat possible al que és, amb aire autoritari, superb, amb eixa ganyota al llavi ben característica, amb el dit expressant condescendència amb els submissos, alhora que pare espiritual d'una forma d'entendre l'exercici de la política d'allò més peculiar.

Només m'he fixat en la reproducció artística del personatge, més expressiva que la pròpia llegenda. És ell. Eixe que hui mateix ens diu a tota la premsa que té intenció de presentar-se a la reelecció al capdavant de la presidència provincial del PP allà pel mes de desembre. Eixe que diu que vol renovar el PP, això sí, sense prescindir d'ell, per adaptar-lo als nous temps. Els nous temps que són els que són. Que haveren pogut ser els d'Esperanza Aguirre i tanmateix haveren estat els temps de Fabra. Però no. Són els temps del tercer lliurament de Mariano, i Juan Costa està enutjat, i Fabra està encantat de que Costa estiga enutjat. Tan confiat es sent que es permet de fer nosa a Camps, de deixar al seu president regional en segon Pla durant la visita que farà divendres Rajoy.

Tot disposat, doncs, per a la seua reelecció. És encomiable l'entrega d'aquest home pel benestar de tots plegats. Recorde encara a finals de la passada dècada quan Fabra va anunciar a un congrés provincial del seu partit celebrat a Sogorb que no tornaria a optar a la reeleció al 2003. Però ha passat 2003 i 2008, i al 2010 Fabra seguirà al capdavant d'un PP més PP que mai. Amb el vist-i-plau de Rajoy.