dijous, 25 de novembre de 2010

LLEI MORDASSA

El PP torna a abusar de la llei d'acompanyament als pressupostos per introduir modificacions legislatives que mereixerien fins i tot ser informades pels òrgans consultius. És una martingala per modelar al seu capritx el contingut i abast de les lleis eludint el debat parlamentari. Una martingala que en esta ocasió els ha servit per canviar la Llei de l'Audiovisual i endurir la persecució contra totes aquelles televisions i ràdios que no van obtenir llicència i segueixen emetent com poden. El PP concedeix les llicències de ràdio i televisió als amics, i al mateix temps endureix les sancions per tots aquells que no s'han vist agraciats amb una llicència.
El PP no en té prou amb Canal 9, vol controlar tota la programació audiovisual que s'emet al País Valencià, i la que no va a poder controlar, l'amenaça amb sancions de fins a un milió d'euros, amb multes coercitives de 30.000 euros cada quinze dies, i amb l'embargament d'equips.
No obstant això, no és tan implacable amb totes aquelles empreses que es van veure beneficiades amb llicències de TDT i estan incomplint les condicions del concurs. Desenes d'empreses que van obtenir llicències de televisió local, la gran majoria afins al PP, ni tan sols han començat a emetre, però això per al PP no és motiu de sanció. Ni tan sols serien necessàries modificacions legislatives, amb les bases del concurs a la mà el Consell podria revocar hui mateix les llicències a totes aquelles empreses que estan incomplint les condicions.
És la dreta: una televisió que no emet, encara que siga una televisió amiga, no representa cap problema ni contravé la legislació. No obstant, una televisió desafecta exclosa del repartiment de llicències que se li ocorra emetre, encara que la seva audiència siguen cinquanta veïns d'un poble, s'exposa a una sanció d'un milió d'euros, al tancament de les instal·lacions i a l'embargament dels equips. I l'esmena que han presentat a la llei d'acompanyament no es deté ací. Inclou als ajuntaments entre els destinataris de les sancions. És un nou article confeccionat ad hoc per a Gandia.

dimecres, 24 de novembre de 2010

EN DEFENSA DELS PROFESSIONALS DE RTVV

Lamente que el director general de RTVV, José López Jaraba, tracte de culpabilitzar als redactors de la censura en els informatius, quan el que hauria de fer és assolir les seues responsabilitats i disculpar-se davant els professionals per tractar de fer-los responsables de la manipulació. En la resposta del director general a una pregunta del grup socialista sobre el tractament informatiu que RTVV dóna al cas Gürtel, Jaraba admet de forma implícita que els mitjans de l'ens públic han censurat eixe episodi de l'actualitat política, però descarrega la responsabilitat sobre els redactors quan afirma que ell no pot estar pendent de l'elaboració de cada notícia.
És un sarcasme que Jaraba afirme que els redactors elaboren les seues peces informatives amb "llibertat extrema". En la mopinió, el director general ha utilitzat als redactors per a eludir de nou el control polític al que està obligat a sotmetre's. En aquest sentit, recorde que en tres ocasions he demanat aquesta legislatura la compareixença de la directora d'informatius en la comissió de control de RTVV, i en tres ocasions se m'ha denegat amb el pretext que és el director general qui ha de respondre de la política informativa en els mitjans de l'ens públic. No obstant això, quan se li pregunta al director general per la confecció dels informatius delega tota la responsabilitat en els redactors i responsables de cada àrea dels informatius.
La conseqüència és que ningú dóna explicacions ni es responsabilitza d'episodis esperpèntics com els que han protagonitzat els informatius de RTVV per a censurar imanipular fets objectivament noticiables com els relacionats amb el cas Gürtel.
El director general de RTVV atempta contra la dignitat professional dels treballadors, i desprestigia fins a extrems irreversibles als mitjans de l'ens públic davant l'opinió pública i davant el conjunt dels professionals. Eixa situació té el seu reflex en les audiències, que en el primer semestre d'enguany han arribat a mínims històrics, sobretot en els informatius, que amb prou feines van arribar al 6%.
I el pitjor, el deute de RTVV supera els 1.100 milions d'euros.

dimecres, 17 de novembre de 2010

RTVV NO PAGA

La decisió judicial que impedeix a Canal 9 emetre partits de futbol de Primera Divisió delata la situació extrema a la qual els gestors de l'ens públic han portat la salut financera del grup. És lamentable que en una temporada en la qual la Comunitat Valenciana és la que més equips aporta a la Lliga BBVA, els teleespectadors valencians es queden sense partit de Primera en el seu canal autonòmic perquè RTVV deu els drets d'emissió.
RTVV no pot atribuir aquesta situació a una simple discrepància contractual amb l'empresa propietària dels drets, i ha d'admetre a les clares que el balafiament i la mala gestió econòmica han portat a l'ens públic a una situació insostenible. Recorde, en aquest sentit, que els clubs de Segona B havien convocat una protesta huidavant el Palau de la Generalitat pel deute que manté amb ells RTVV, una acció que ha sigut desconvocada davant la promesa de cobrar hui.
Mentrestant, el Consell ajorna els plans de sanejament i el contracte-programa, i es limita a aplicar reduccions fictícies de despeses en els pressupostos anuals. En eixa línia, el pressupost de RTVV per a 2011 conté errors en el còmput del deute que venç en 2011, que és de 43 milions d'euros, mentre que el pressupost només en comptabilitza 32. Les previsions d'ingressos per publicitat estan unflades, ja que en plena crisi contempla ingressar l'any pròxim 35 milions, vuit més dels que va ingressar en 2009, i les despeses de producció apareixen en una partida única de 81 milions d'euros sense desglossar, la qual cosa dóna motiu a la discrecionalitat en l'ús dels diners, com ja va ocórrer amb el balafiament que es va produir amb motiu de la visita del Papa.
La gestió del PP en RTVV condueix al descrèdit dels mitjans de l'ens i de la Comunitat Valenciana, i com a mostra les dades d'audiència del dissabte 13 de novembre, dia en el que s'havia d'haver emès el partit de futbol entre el FC Barcelona i el Villarreal CF. Eixe dia Canal 9 registra la menor audiència a la Comunitat Valenciana, un 6'8%, només per davant de Nou Dos, que només va aconseguir el 0'9%. La Sexta, a través de la qual els valencians es van veure obligats a seguirel partit de futbol, va aconseguir el 13'8% eixe dissabte a la Comunitat Valenciana.

divendres, 5 de novembre de 2010

SONIA CASTEDO ENVIA UN MISSATGE A RIPOLL


Va dir ahir el president de la Diputació d'Alacant, José Joaquín Ripoll, que la publicació de les seves pròpies converses el ruboritzen, i admet que la dimensió que està adquirint l'escàndol de corrupció a Alacant compliquen les perspectives electorals al PP, encara que no va especificar si a Alacant o en tota la Comunitat Valenciana.
Hui mateix l'alcaldessa d'Alacant, Sonia Castedo, assegura estar lliure de pecat, però afegeix que preferiria dimitir abans de caure en el rubor per la publicació de converses seues amb interlocutors poc recomanables, i de continguts poc edificants. Jo interprete, corregeixin-me si m'equivoco, que Sonia Castedo està enviant un encàrrec al seu enemic (que no adversari) polític, José Joaquín Ripoll. El que l'alcaldessa està dient és que si les converses de Ripoll que estan omplint les pàgines dels periòdics hagueren eixit de la seua boca, ella ja haguera dimitit. O siga, que Ripoll hauria de dimitir, és el que diu Castedo si es vol llegir el que ella ha pretès que es llegeixa.
I no és d'estranyar que els principals càrrecs del PP d'Alacant es creuen aquests missatges, perquè la rivalitat política en el si del PP ha arribat al nivell d'odi visceral. Ni tan sols poden compartir espai físic. Es veten entre ells, i s'han arribat a ajornar reunions perquè algun dels participants era familiar de la mà dreta de l'altre.
El diari El País desvetlla hui que l'esposa del president de la Diputació queia sovint en la temptació de tot tipus de luxes asiàtics amb un tren de vida que no hi ha forma d'encaixar amb el nivell d'ingressos, i a més utilitzava al personal de la Diputació per organitzar la seva pròpia agenda personal. No obstant això, l'únic que ha trobat motius per dimitir ha estat el portaveu socialista a l'Ajuntament d'Alacant, Roque Moreno, per una desafortunada intermediació per aconseguir treball a dues persones. En el PP ningú veu motius per dimitir, a pesar que els implicats es compten per desenes. Per aquest motiu, Roque Moreno és un altre dels quals hui ha realitzat declaracions per convidar als càrrecs del PP implicats a imitar-lo.

dimecres, 3 de novembre de 2010

EL INNEGABLE ÉXITO DEL PP

ARTICLE PUBLICAT PER FERNANDO DELGADO A L'EDICIÓ DE HUI DE EL PAÍS-COMUNITAT VALENCIANA
La aparente extravagancia del portavoz parlamentario del PPCV, Rafael Blasco, al proyectar a los dirigentes de su partido la película Invictus, no fue una estrategia de consumo interno, fue parte de un proyecto más amplio dirigido a esa izquierda, fácilmente desmoralizable y desmoralizada, que Blasco conoce tanto, por si pudiera llegar a tener la tentación inesperada de creer que el PP puede ser derrotado algún día. Los populares valencianos han logrado un éxito evidente: la transmisión a la derecha, pero sobre todo a la izquierda, del convencimiento de que el PP es imbatible. La derecha sabe que derrotar la ilusión del adversario es una tarea que requiere astucia y la astucia y el cinismo florecen entre ellos como las naranjas. Así que si la izquierda, el centro izquierda o la izquierda derechizada andan deprimidas, esa es la primera victoria del PP, que vende tan bien sus triunfos venidos o por venir. Y se los vende mejor a la izquierda que a los suyos; los suyos poseen la fe ciega. Mientras tanto, con el frágil electorado de izquierda, siempre presto a dolerse, lastimoso, es más fácil organizar un viernes santo que cualquier domingo de resurrección. No podría ser de otra manera cuando los contrincantes de un mismo partido, como el PSPV, exponen con más eficacia las limitaciones de sus compañeros para el liderazgo que las del adversario. Únase a eso que, frente al pragmatismo de la derecha, que convierte en amor ciego la simple aceptación de lo que tiene, la enorme exigencia crítica de la izquierda insobornable no se conforme sino con un genio. Y como escasean los genios por todas partes es más fácil para la derecha asegurarse en su modestia el triunfo eterno que deviene de la fácil comprensión de sus líderes. El exceso extremado de perfección puede conducir al patetismo, a la nada o a la risa. La derecha lo sabe, pero esta izquierda descreída echa en falta el don, el carisma a todo posible líder. Menos mal que los socialistas valencianos no estarán buscando ahora al Felipe González que tampoco tuvieron nunca antes, ni por supuesto a un Obama de la huerta, pero si ellos mismos no generan confianza en el elegido van dados. Y mucho peor si el elegido es incapaz de ganarse la confianza, aunque sea tarea harto difícil en este panorama del meninfontisme que no cesa. Bien es verdad que no hay líder investido o aspirante a líder de la izquierda que no hable de la necesidad de generar entusiasmo o de una falta de ilusión de la que hay que recuperarse. Ninguno de ellos, sin embargo, parece poseer los instrumentos, quizá una varita mágica o una película elegida por el Blasco que tengan a mano, para convencer a los progresistas de que la victoria frente al PP es posible. Pero esos progresistas siguen, erre que erre, con el me gusta, no me gusta, salga quien salga, como si en esta sociedad tan hambrienta de carismas, hasta el de Obama, paradigma del líder, no sufriera graves sacudidas por el activismo del extremismo derechista, tan globalizado ahora para el contento de la derecha próxima, frente a la indolencia enfermiza del progresismo.
Decía Castilla del Pino que si el hombre permaneciera en un estado permanente de alerta de la razón no soportaría la vida y que precisamente porque apelamos a la alucinación la soportamos. Eso quiere decir que el buen comunicador político ha de tener en cuenta los resortes emocionales de su electorado sin necesidad de declararse un naranjo sacudido por el viento o envolverse en una senyera. Y más en una tierra como esta, donde la fiesta es seña de identidad y programa de gobierno. Pero ya sé que es difícil competir con lo primario para una izquierda racional que se precie, al modo pintoresco que lo hace el aún presidente Camps. No se puede ignorar, sin embargo, qué es aquello de lo inherente a la condición humana que la derecha conoce tan bien, y lo explota, y la izquierda no se atreve a abordar o no sabe. ¿Significa esto que la izquierda haya de seguir los derroteros de esa derecha sobrada de votos, a la que un fiel electorado se abstiene de castigar? Líbreme Dios de unirme al coro de los que parecen hacer esa recomendación desde dentro de las filas de los propios partidos políticos y desde fuera.
Me resisto a recomendar la resignación, pero si en España puede que sea fácil llegar a presidente de Gobierno sin hacer nada, según aseguran que va a ocurrirle a Rajoy -basta con que se queme Zapatero-, en esta Comunidad, donde los camps y los fabras nunca se queman, haga lo que haga un candidato de la izquierda, llegará siempre al Gobierno la derecha. O eso es de lo que Blasco trata de convencer a la izquierda convencida. De lo que se deduce que Blasco se toma más trabajo del que es preciso. Y emplea más colaboradores de los necesarios.