dilluns, 30 de novembre de 2009

AIXÒ QUE EN DIUEN INICIATIVA POLÍTICA

El president de la Generalitat, Francisco Camps, ha demanat al Govern central que intente crear un "front comú" d'estats durant la seua presidència de la Unió Europea per a garantir la seguretat de les rutes marítimes entre Àsia i els ports espanyols de la mar Mediterrània.
Vaja que no és res. Camps exercint de líder planetari. Com si a la Unió Europea i al Govern d'Espanya els haguera passat desapercebuda la situació originada per l'acció de pirates en l'Índic. Encara sort que estava Camps per a recordar-ho.
És el que s'anomena iniciativa política, que en este cas consistix a llançar una bengala al cel per a distraure l'atenció sobre el que ocorre en terra. És una tàctica que jo asseguraria que Camps ha heretat de l'alcalde de Castelló, Alberto Fabra, i no és coincidència que esta proposta planetària de Camps s'haja produït als pocs dies d'anomenar a Fabra coordinador general del PPCV.
Estic acostumada a observar Fabra exercir d'estadista internacional quan les coses se li torcen en casa. L'alcalde de Castelló ha organitzat cimeres nacionals d'alcaldes per a reivindicar el corredor mediterrani, ha viatjat a Brussel·les per a demanar sancions a la Xina per competència deslleial i per a reunir-se amb tots els comissaris que ha pogut per a reivindicar açò i allò, i ha fet propostes d'allò més extravagants mentres es palpa la seua incapacitat de resoldre els problemes la solució dels quals sí que està en la seua mà. El grau de compliment del programa electoral amb què es va presentar a l'alcaldia no serà ni del 10%. Fabra veu com la Generalitat deixa sense pressupost els seus compromisos, el tramvia no avança, la Ciutat de les Llengües s'esvaïx, Castelló manca encara d'escoles infantils, els impostos pugen, i no diguem ja l'estadi per a cinquanta mil espectadors que va prometre en campanya. I quan algú ho retrau, s'inventa un viatge a Brussel·les per a arreglar el món, propiciant la mateixa imatge patètica que va oferir Camps durant la visita que va realitzar divendres a les obres d'ampliació del port de València, on va alertar que hi ha risc de pirateria en "alguns punts d'Àfrica Oriental", i va suggerir solucions.
Per a la seua desgràcia, una premsa madura ha relegat eixa proclama a breus i columnes.
En compte de preocupar-se per la seguretat de les rutes marítimes internacionals, Camps hauria de preocupar-se per la seguretat de les rutes que seguix els diners dels pressupostos de la Generalitat en el seu recorregut des de la butxaca del contribuent als comptes bancaris dels paradisos fiscals. O si no, hauria de preocupar-se per la seguretat de que els sistemes sanitari i educatiu valencians disposen de totes les dotacions necessàries. O de la seguretat que el deute públic de la Generlitat no comprometa la inversió pública en infraestructures. En fi, massa coses de què preocupar-se per a suggerir solucions a problemes d'orde internacional.

divendres, 27 de novembre de 2009

LA RECTIFICADORA OFICIAL DEL CONSELL


Mai el portaveu d'un govern ha tingut una estrena tan desafortunada com la que està propiciant Paula Sánchez en el Consell. Va inaugurar la seua nova comesa amb la sorprenent negació de la branca valenciana del cas Gürtel, amb la qual cosa va quedar ja desacreditada. Va prosseguir amb un intent de tapar mentides al conseller d'Economia quan va negar que diguera el que havia dit de la CAM davant de cinc periodistes als corredors de les Corts. I ahir es va rectificar a ella mateixa quan va negar haver dit el que va dir el divendres anterior sobre la voluntat del Consell d'anul·lar les investigacions del sumari Gürtel si es demostra que els sistema Sitel d'escoltes és il·legal.
El vicesecretari de comunicació nacional del PP, Esteban González, va admetre fa dos dies en una conversació off the record al Congrés que amb l'assumpte del Sitel i les posteriors declaracions de Paula Sánchez "té un punyal clavat a l'esquena". Més que un punyal, el que té clavat és una katana, perquè el responsable de comunicació del PP és una persona que no acostuma a mesurar les seues intervencions. És un kamikaze dialèctic, un temerari.
Tots vam escoltar i vam llegir les declaracions que va realitzar Paula Sánchez divendres passat. No donava peu a confusió. Amb absoluta rotunditat, claredat i nitidesa va dir que el Consell demanaria la nul·litat de la investigació si es demostra que Sitel és un sistema il·legal d'escoltes. No obstant, hui ens diu que la interpretació de les seues paraules va ser "excessiva". És a dir, els que vam escoltar i vam llegir les seues paraules ens vam excedir en la interpretació, o bé és que necessitem acudir a classes de comprensió lectora. "Jo l'única cosa que vaig dir és que potser s'han vulnerat drets fonamentals", afirma ara per a aclarir que en cap cas demanarà la nul·litat del procés judicial, això sí, pressionada per Cospedal i Esteban González.
I esta persona és la portaveu del Consell, del Consell de tots els valencians.

dijous, 26 de novembre de 2009

EL PP NO HA REPARAT LA IGNOMÍNIA

Silva i Pajín, a les Corts Valencianes. foto: el país
Leire Pajín ja és senadora territorial. Ho és des d'ahir en representació del PSPV, que és a qui corresponia la designació en funció dels resultats electorals. Set mesos ha tingut el PP mutilada la representació ciutadana en el Senat, en el que ha suposat un dels més greus atacs a la democràcia en els trenta anys que han passat des de la seua restauració.
Francisco Camps no podia prolongar més la ignomínia i no va tindre més remei que ordenar desbloquejar la designació, però que no crega que amb això ha reparat l'afront. L'ominosa feixistada no quedarà impune. El Constitucional encara ha de pronunciar-se.
S'han pres a broma un assumpte tan seriós com la representació política en les institucions, s'han excedit, i s'han cregut que les majories absolutes emparen tot tipus de comportament.
De moment ahir es va percebre en les Corts un PP realment intimidat, capficat, com el que amaga el rostre avergonyit conscient que hi ha actuat com no devia. És un símptoma, estic convençuda. Ahir la llotja d'invitats no estava copat pels personatges que solen ocupar-la quan Camps toca a rebat i plena la tribuna de secretaris autonòmics i directors generals. Ahir en la llotja estava Leire, estaven els senadors socialistes, i estava gran part de la direcció del PSPV per a reprovar al PP la dilació i l'indigne segrest d'una acta de representació institucional que s'ha prolongat durant set mesos.
Crec sincerament que estem davant d'un punt d'inflexió real i perceptible. De fet, mentres les Corts designaven senadora a Leire Pajín, Francisco Camps passava desapercebut en el seu paper de touroperador per Alemanya, l'altre Camps tractava de justificar la seua mentida sobre la CAM, i Alfonso Rus propiciava una foto patètica "despatxant" amb Antonio Clemente en el seu despatx de president provincial del PP, amb dos fotos sobre l'escriptori, una de Camps i una altra de Rajoy. La reunió no ha merescut més espai que un quart de faldó.

dimecres, 25 de novembre de 2009

DE TORRES DE MARFIL

Hi ha periodistes que s'atrevixen a estripar fins a les confessions íntimes dels personatges públics per a dir-los amb gosadia poc menys que estan dalt la parra. És el que li ha passat a Carmen Alborch. El llibre que va presentar dilluns és una mirada personal i un repàs a l'evolució de la ciutat de València, en el que l'autora invita a la reflexió col·lectiva.
No obstant, des de la talaia mediàtica se l'acusa d'estar confonent "la part amb el tot". L'esquerra està "presa en la seua torre de marfil", i no vol veure que la València de hui s'identifica amb Rita Barberá i la dretassa que representa.
Quin menyspreu a una ciutadania que en el seu dia es va identificar amb altres governants que no eren Rita ni eren del PP, i amb els que es van aconseguir èxits com el Túria verd o la preservació d'El Saler, com va recordar la mateixa Carmen Alborch en la presentació del seu llibre.
Amb el mateix argument amb què s'arremet contra Alborch, podria dir-se que hi ha periodistes que encara que no volen adonar-se (perquè és més fàcil mirar cap a un altre costat i recrear-se en "les seues" tribunes), la seu convicció que el PSPV hauria de ser una altra cosa diferent de la que és, i hauria de tindre altres dirigents diferents dels que té, constituïx una il·lusió que contribueix a configurar escrits periodístics depravats, dia sí i dia també. Podrà perdonar en el seu dia el periodista els pecats dels militants socialistes per les seues equivocacions en atorgar-li la direcció del PSPV a uns representants que no són els seus? Caldrà veure-ho.

dilluns, 23 de novembre de 2009

ENS HA TORNAT A TREURE LA LLENGUA


El vicesecretari de comunicació de Mariano Rajoy, Esteban González, va ser l'encarregat ahir d'exercir de contrapés a l'acte del PSOE en el Palau de Congressos de Madrid, i ho va fer al seu estil, de forma apocalíptica, i fidel a la seua fama de desllenguat.
Esteban González va augurar que una perolada traurà Zapatero de la Moncloa, la qual cosa no deixaria de ser un gest inèdit si ens atenim al cas que Francisco Camps fa a València de les perolades. Li'n munten una darrere de l'altra plataformes de qualsevol tipus, col·lectius de dependents, víctimes de l'accident del Metro, creditors de la Generalitat, advocats d'ofici, docents, etc. No m'estranyaria que cercles catòlics li expressaren amb respectuositat cristiana el seu malestar per la falòrnia financera i la xarxa de comissionistes que va muntar amb la visita del Papa. I no obstant, ahí seguix, agarrat del clau ardent.
Si de vaticinar eixides es tracta, pense que Esteban González deixarà de ser portaveu del PP abans que Zapatero president del Govern. S'ha revelat poc agut, i la credibilitat dels seus missatges s'ha diluït de vegades en poques hores. Veiam si no el seu anunci sobre la il·legalitat del sistema Sitel per a les escoltes telefòniques en investigacions judicials. Els matisos han passat del blanc al negre en menys de 24 hores, fins a l'extrem de desautoritzar la portaveu del Consell, Paula Sánchez, que pretenia anul·lar el cas Gürtel amb el pretext de la suposada il·legalitat del sistema Sitel.
I per a rematar, critica l'acte del PSOE d'ahir qualificant-lo de "acte festiu carnavalesc amb focs artificials, piruletes, llums de colors i pantalles de vídeo, mentres l'Espanya real no arriba a fi de mes". Podia haver sentenciat amb la frase següent: només faltaven els Ferrari en la festa del PSOE.
Ens ha tornat a treure la llengua.

divendres, 20 de novembre de 2009

BLASCO I LA QUERELLA

El portaveu del grup parlamentari popular en les Corts Valencianes i conseller de Solidaritat i Ciutadania, Rafael Blasco, diu hui que la querella presentada pel PSPV contra dirigents del PPCV i empresaris és "un atac a tots els valencians". Valga'm Déu. Està en baixa forma o se li han esgotat les estratègies.
Diu que "és la querella de la ignomínia i de l'afront als valencians", a més afig que va també "contra el sector econòmic valencià", i assenyala que "Alarte ha perdut una oportunitat de ser un líder", la qual cosa qualifica com "la major fractura que el socialisme valencià ha viscut en tota la seua història".
Després insta els socialistes valencians a "deixar actuar a la justícia, respectar els seus procediments i els seus veredictes i no involucrar els empresaris de la Comunitat en la vida política per a traure rèdit partidista en benefici propi". "Judicializar la política és fer un flac favor a la societat valenciana", conclou.
Fins ací els desitjos de Blasco. La realitat és paralel.la. Demana Blasco que deixem actuar la Justícia, quan ha estat el propi PP qui més ha barrat la investigació del cas Gürtel interposant recursos, retardant declaracions, coaccionant testimonis, posant en qüestió el sistema, criticant la Fiscalia, negant documentació a les Corts, i ara demanant la nul.litat de proves perquè diuen que no s'hi val això del SITEL per gravar converses. El SITEL ha estat vàlid per a empresonar mafiosos, traficants i terroristes, però no és vàlid per investigar polítics, i més si són del PP. Bé.
D'altra banda, això d'utilitzar al conjunt de la societat valenciana per deslegitimar la investigació sobre uns assumptes tèrbols que afecten al PP, no sé bé com s'ha de qualificar. Acàs ha vist Rafael Blasco alguna munió enfurismada al carrer demanant l'alliberament dels càrrecs públics del PP empresonats els darrers mesos justament per l'afer Gürtel?
Blasco, cal posar els peus a terra. Pensa'n un altra que aquesta no et va a servir.
Si de debó el portaveu del PP defensara els interessos generals, no bramaria contra la querella. Més bé col.laboraria. Però els interessos que defén Blasco no són els de tots, sinó els d'ells.

dijous, 19 de novembre de 2009

G. CAMPS FA MALBÉ L'ESTRATÈGIA DE BLASCO

Em fa l'efecte que serà necessària alguna cosa més que un Rafael Blasco per a reconduir la deriva del PP a les Corts. Els esforços del nou portaveu del Grup Popular -i en van quatre-, per imprimir moderació i sensatesa, s'estan donant de cara a terra amb les actuacions estel·lars dels integrants del Consell.
En el ple d'ahir Blasco va donar instruccions precises perquè els diputats del seu grup es comportaren amb amabilitat i respecte, abandonaren la crispació, les referències al Gürtel i a Pajín, i esquivaren provocacions.
Ho van intentar, però al minut d'acabar la sessió, i quan encara ressonen els ecos de les últimes francescades, el vicepresident segon i conseller d'Economia, Gerado Camps, desbaratava l'estratègia en dos segons al fer càbales sobre les perspectives de futur de la CAM i els seus comptes de resultats. El xafarranxo que va muntar Gerardo Camps és equiparable al de la guerra de comunicats entre Gènova i Quart la nit en què Ricardo Costa es va atrinxerar en la seu valenciana del PP.
Presidència de la Generalitat va emetre una nota en què negava que el seu conseller d'Economia haguera declarat el que va declarar, però el que va declarar formava ja part de les fonoteques i la pròpia conselleria va ratificar les declaracions, no sense matisar-les. Immediatament la pròpia caixa d'estalvis al·ludida emet el seu propi comunicat posant en dubte les aptituds del conseller d'Economia i lamentant els perjuís que les seues declaracions han causat per espantar clients i impositors.
Al mig d'eixa barrabassada, m'imagine a Rafael Blasco fent gestos de desesperació abans de pensar quina nova foto es farà per a justificar que a més de portaveu, també és conseller.
Definitivament ni el Consell ni el seu presidente són el que aparentaven ser, i a la primera que han trontollat ens hem trobat amb uns personatges sense pòsit ideològic ni intel.lectual, en certa mesura irresponsables, insegurs d'ells mateix, i temerosos de perdre eleccions.

dimecres, 18 de novembre de 2009

CAMPS HA D'EIXIR PER LA PORTA DE DARRERE

El president de la Generalitat, Francisco Camps, va haver d'eixir ahir per la porta de darrere de l'edifici de la Fundació Frax, en Alfàs del Pi, on havia acudit a inaugurar una exposició. En la porta principal l'esperaven amb pancartes els advocats del torn d'ofici de la Marina Baixa que no cobren des de fa no se sap quants mesos. Esta vegada Camps va optar per no encarar-se als ciutadans que l'increpaven. Igual que va fer dilluns a les portes de la seu regional del seu partit, Camps podia haver eixit a les portes de la Fundació Frax i exclamar allò de "No, no, ven, cuéntamelo. ¿Por qué me decís eso?".
Esta vegada no li va interessar a Camps encarar-se als ciutadans perquè els ciutadans que volien encarar-se amb ell porten mesos prestant servei a la Generalitat sense cobrar, i ací no val això de "cuéntamelo". Estem eixint a franciscada per dia, per a delit de Rajoy.
No obstant, no cal despreciar el prisma contrari. José Luis Torró diu hui en el diari que qualifica despectivament de pancatalanistes a tots els socis d'Acció Cultural, que Camps en cap moment va perdre la forma el dilluns quan es va encarar a un ciutadà que li va dir corrupte. En cap moment, segons Torró, l'actitud de Camps va ser agressiva, i fins i tot l'articulista de l'ABC es molesta a consultar les accepcions del verb encarar per a deduir que cap de les definicions que aporta el diccionari per a eixa paraula se li pot atribuir a l'actitud de Camps. Torró arriba a deixar caure la possibilitat que l'incident amb Camps poguera estar preparat, però en eixe cas caldria dir que el president va mossegar ingènuament l'ham.
Per cert, que el diari que menysprea els socis d'Acció Cultural només per ser-ne socis, ha ocultat en les seues pàgines la protesta dels advocats d'ofici i s'ha limitat a informar de que Camps va inaugurar una exposició en Alfàs del Pi. No sé quin terme despectiu s'hauria d'utilitzar per a qualificar eixa actitud del diari ABC.

dimarts, 17 de novembre de 2009

EL CREPUSCLE DELS DÉUS

Cecil B. DeMille es desfà de Norma Desmond (Gloria Swanson), i Rajoy sembla que es desfà de Camps.
Ni acudits grollers ni abjeccions, ni tan sols comparacions enginyoses o subtils com la de Dorian Gray que cita hui Jesús Civera al seu article, i que atribuïx al portaveu socialista en les Corts, Ángel Lluna. El paper que va interpretar Gloria Swanson en 1950 a les ordes de Billy Wilder en "Sunset Bulevar", títol traduït a Espanya com "El Crepuscle dels Déus" , és el que millor es presta a les comparacions amb la situació política del president Francisco Camps. Swanson es posa en la pell d'una estrela de cine incapaç d'admetre el seu final.
Les escenes de Swanson en la seua decrèpita mansió vetlant el cadàver d'una mona són memorables, i el primer diàleg entre el guionista arruïnat i l'exestrela podria extrapolar-se.
Joe Guillis: Vosté és Francisco Camps. Era el president de tots els valencians. Era vosté gran.
Camps: Sóc gran. És la Comunitat Valenciana la que s'ha fet xicoteta.
L'estat de deliri de l'actriu que encara es creu estrela, és la narració cinematogràfica que millor pot descriure el president que encara se sent aclamat.
La reacció d'ahir de Camps perseguint un jove que l'havia increpat al carrer, és la mateixa que mostra Gloria Swanson quan observa que el públic ja no la reconeix.
Escrivia ahir que després de la lamentable intervenció de Camps dijous passat en la sessió de control, no creia que el president fora capaç de superar els disbarats, i no obstant ho havia fet al fer un passeig al volant d'un Ferrari amb Rita Barberá entre el públic del circuit Ricardo Tormo. I ja quan creia que l'escena del Ferrari seria l'última mostra de desorientació política i personal, Camps torna a propiciar una nova escena patètica perseguint un jove pel carrer davant de la mirada atònita del seu seguici.
Camps es comporta com Gloria Swanson. No admet el final de la seua carrera, i pareix que el seu desig de passejar-se orgullós com expresident pels carrers de València no és tan anhelat com ens va dir.

dilluns, 16 de novembre de 2009

ES BURLEN


Es burlen dels ciutadans. Esta és la conclusió que extrau el comentari d'un lector a la imatge difosa a la premsa de hui de Francisco Camps i Rita Barberá de passeig en un Ferrari pel circuit Ricardo Tormo, mentres Rajoy pronunciava el seu discurs de clausura en la convenció d'urgència que el PP ha celebrat a Barcelona. L'expressió original del lector ofés és: "se están choteando de los ciudadanos".
En realitat a Camps li han dit els seus: "No volem veure't per Barcelona en la clausura de la convenció". I Camps ha tirat mà d'agenda i s'ha trobat amb una exhibició de Ferraris que només ell sabrà el que ens ha costat (feia quinze anys que ningú la comprava), per a excusar la seua presència a Barcelona.
Efectivament, s'està burlant, com diu el lector que ha comentat la notícia. No hi ha més que sentir les declaracions de Rita Barberá després de la passejada en comitiva amb el Ferrari sobre les sensacions indescriptibles que li ha produït l'experiència, una experiència, a més, que segons l'alcaldessa, i crec citar textualment, és la responsable de les cotes de prosperitat de què disfruten els valencians. És un afront.
Després de la sessió de control del dijous i la seua eixida de to, no creia capaç a Camps de superar-se. Però ho ha fet amb una nova bufonada.

divendres, 13 de novembre de 2009

D'ACTITUDS I INTERPRETACIONS

Un diari de València informa hui de que el Govern central ha adjudicat contractes al País Valencià a les empreses que els informes policials relacionen amb la trama Gürtel, i que han estat incloses per tant a la querella que ha presentat el PSPV. Ho diu a doble pàgina com tractant de donar normalitat a la situació, tot estranyant-se de que les mateixes relacions contractuals dels governs de la Generalitat i d'Espanya generen querelles ací, i allà no.
Lògicament, el que es demana investigar és el fluxe contrari. No es tracta de si la Generalitat ha contractat amb aquesta o aquella empresa, es tracta de que s'investigue si, com diu l'informe de la brigada contra el blanqueig de capitals, es va produir un fluxe de tornada dels diners de les contractacions cap al PP. No és delicte atorgar un contracte públic a una empresa. El delicte és que després els beneficiaris financien al partit del Govern que ha aprovat els contractes, que és el que ha passat a València.
Per tant, la informació periodística diu que el Govern d'Espanya ha contractat amb les mateixes empreses denunciades, però no diu, ni crec que puga dir-ho, que eixes empreses hagen revertit part dels ingressos a finançar el partit del Govern, en este cas el PSOE.
Res a dir al titular de que el Govern també ha contractat amb les empreses denuciades al País Valencià (i amb moltes altres, per suposat). La informació és tan correcta com intrascendet. Allò realment noticiable i que sí haguera merescut una doble pàgina, haguera estat que s'haguera produït un fluxe de tornada de diners, com sabem que s'ha produït a València.
Faig aquesta reflexió per tal d'arribar a la següent conclusió: l'adopció legítima d'una determinada línia editorial no ha de portar necessàriament al ridícul.

dijous, 12 de novembre de 2009

QUELCOM NO ENCAIXA

No desitge que passe desapercebuda la notícia que publica hui l'edició valenciana del diari El Mundo. Diu la notícia que la defensa del president de la Generalitat, Francisco Camps, sembla haver trobat la forma de frenar el recurs que la Fiscalia i el PSPV han presentat en el Suprem contra la decisió del TSJ d'arxivar la causa contra Camps per un suposat delicte de suborn impropi.
La maniobra consistix a al·legar que el jutge que va instruir la causa, José Flors, no va dictar una orde de processament, i no va realitzar per tant imputacions directes, amb la qual cosa no cabria recurs davant del Suprem.
La maniobra processal, tal com ho qualifica la pròpia informació periodística, pretén evitar que Camps es veja sotmés a un juí amb jurat, i les sendes per les quals es llisca són realment sibil·lines.
Fins ací la notícia, però falta l'anàlisi. Què denota esta entrega abnegada dels advocats de Camps per a frenar el recurs? La negativa del president a què s'investiguen les accions que se li atribuïxen en els relats policials.
Si de veritat Camps, com ha reiterat hui en les Corts, no té res a ocultar, si de veritat el Consell hi ha actuat dins de la més estricta legalitat en la concessió de contractes, si de veritat este és el Govern més honrat que ha tingut mai la Generalitat, Camps no hauria de prendre's tantes molèsties a frenar el recurs. Al contrari, si tan convençut està i tan tranquil·la té la consciència, hauria de ser el primer interessat a sotmetre's a investigació amb la tranquil·litat que atorga la convicció que al final no hi haurà "nada de nada", com li agrada dir.
No obstant, ja va tractar d'evitar que el jutge Flors el cridara a declarar, ha negat a l'oposició els expedients de contractació, i ara vol que el recurs davant del Suprem no prospere. Quelcom no encaixa en tot açò.

dimecres, 11 de novembre de 2009

IGUAL QUE A RTVV

El PSOE i el PP han aconseguit un acord per a votar en el Congrés el nomenament d'Alberto Oliart com nou president de Ràdio Televisió Espanyola. L'exministre ha sigut la persona de consens per a garantir la pluralitat i imparcialitat dels mitjans de l'ens públic, i encara que la seua única experiència en comunicació es reduïx a la seua participació com a tertulià polític en la Cadena SER, sí que és reconeguda la seua capacitat com a gestor, que és el que es va a precisar per a afrontar amb èxit la nova etapa a RTVE derivada de la nova llei de finançament, que suposa la retirada de la publicida a partir de l'1 de gener, i l'apagada analògica.
És just el contrari del que està ocorrent amb RTVV, on el recent nomenament del nou director general no va passar ni pel consell d'administració fins a un mes després de començar a exercir les seues funcions. El president de la Generalitat, Francisco Camps, el va nomenar a dit, no va consultar a ningú, i ni de bon tros va atorgar als partits de l'oposició la possibilitat d'oferir noms de consens.
Camps no està per la labor de seguir l'exemple de RTVE, sobretot perquè fonamenta la seu ja fràgil solidesa sobre la construcció de realitats pròpies a través dels mitjans públics de comunicació. El PP valencià no accedirà mai mentres gaudi de majoria absoluta a què RTVV siga un grup de mitjans plurals, imparcials i objectius. No complirà el compromís adquirit durant la negociació de la reforma de l'Estatut fa ja tres anys per a crear el Consell del Sector Audiovisual, i molt menys accedirà a reglar l'estricte compliment de servei públic sobre les quals es va fundar RTVV. Està emparat en la majoria aboluta, i està en joc eixa mateixa majoria absoluta.
Per això el contrast amb la política de Zapatro respecte de RTVE és encara major. Mariano Rajoy ha tingut l'oportunitat de proposar candidats per a presidir RTVE, ha contat amb la voluntat de consens del Govern, i disfruta com a cap de l'oposició de respecte al pluralisme polític, de veracitat i d'imparcialitat en els mitjans públics englobats en RTVE.
En canvi, en RTVV les consignes són denigrar la imatge principalment del president i la vicepresidenta del Govern, condemnar a l'anonimat a tots els líders de l'oposició, i enaltir fins a l'absurd l'activitat política del president de la Generalitat i dels consellers. Sense el menor rubor.
Com menys dure açò, millor per a la salut democràtica i la dignitat dels valencians.

dimarts, 10 de novembre de 2009

DE TRACTAMENT PERIODÍSTIC I CREDIBILITAT

Apareix hui un article en un mitjà digital referent a la petició des de diverses instàncies de la direcció del PP perquè el vicepresident segon de la Generalitat i conseller d'Economia, Gerardo Camps, siga destituït per un suposat desistiment de funcions atribuïda a problemes de salut "física i psíquica".
La publicació ha merescut tot tipus de comentaris d'índole deontològica sobre la idoneïtat de les referències a la vida privada del conseller, i ha generat un intens debat del què no puc abstraure'm.
És cert que les circumstàncies estrictament personals de qualsevol personatge que siga objecte de l'interés general haurien de ser excloses de tot fet noticiable que genere eixe personatge, alhora que és exigible respecte a l'esfera privada. En el cas que ens ocupa, l'omissió dels suposats problemes personals de Gerardo Camps no haguera desvirtuat el contingut de la notícia principal, i per tant estem davant de dades innecessàries.
No obstant, s'ha pretés utilitzar eixe aspecte de la informació, al meu entendre desafortunat, per a restar credibilitat a la notícia, però ací, no obstant, penetrem en una altra esfera en què de forma estricta només s'aborden les trontolloses relacions internes d'un partit polític amb responsabilitats en tots els àmbits.
I dic açò perquè sóc coneixedora de les bones relacions personals que un dels editors del referit diari digital manté amb la portaveu del PP en el Congrés dels Diputats, Soraya Sáez de Santamaría, i amb altres dirigents nacionals d'eixe partit.
És un fet constatat que quan al PP li ha interessat filtrar una notícia ho ha fet de forma preferent a través d'este periòdic digital, la qual cosa conferix per tant credibilitat al fons de la notícia, que no és una altra que la voluntat de Rita Barberá i de Mariano Rajoy, entre altres, de prescindir de Gerardo Camps, en contra de la voluntat de Francisco Camps, perquè com diu un dels comentaris de la notícia, el PP és hui una cistella de cireres, i quan en traus una s'enreden totes.
Els motius pels quals suposadament es pressiona per a prescindir de Gerardo Camps serien la seua incapacitat d'escometre amb eficàcia les funcions que té encomanades, que són ni més ni menys que gestionar un pressupost públic de més de 14.000 milions d'euros. I ací hauria d'acabar la notícia. Aprofundir en l'estabilitat mental, l'afició a les eixides nocturnes, o la qualitat vital del conseller és excedir-se en les pressions que es volen exercir perquè el president es desprenga del seu vicepresident segon.
Concloc, per tant, que la redacció és desafortunada, però no obstant les fonts són solvents, i això ens porta a ratificar una situació deplorable del partit que governa la Generalitat Valenciana. La seua descomposició s'accentua a un ritme vertiginós, fins a l'extrem que dubte que Camps tinga capacitat de resistència. El llenguatge groller del seu nou portaveu, Rafael Blasco, ja ens indica que no hi ha per on escapar.

dilluns, 9 de novembre de 2009

A LA VORA DEL DELIRI


Les respostes que va donar el president de la Generalitat, Francisco Camps, al jutge que el va interrogar el maig passat en relació amb la percepció de regals, estan carregades de menyspreu, prepotència, altivesa, i jo diria que fins mostren a una persona delirant, abstreta, i a la vora de l'alienació.
Segons la transcripció de l'interrogatori coneguda ara, a la pregunta de què li deu El Bigotes, segons va dir este a Camps en una conversa telefònica, el president respon que no és només El Bigotes qui està en deute amb ell, sinó el conjunt dels valencians.
Camps ha de considerar-se a si mateix una benedicció divina que li ha caigut del cel al poble valencià, i no deuria trobar explicació en eixe moment al fet que estiguera declarant davant d'un jutge, a la vista de les respostes que va donar. Ell que tant ha fet pels valencians, i ara els valencians consenten impassibles que un jutge furgue en els seus assumptes.
És a dir, Camps se sent amb dret a sobrevolar per damunt del bé i del mal perquè els valencians estan en deute amb ell, i a conseqüència d'eixe deute de gratitud està exempt de donar explicacions.
La recreació de l'escena transmet la imatge d'un personatge malaltís, trastornat pel poder, i fora de si per haver comprovat que a ningú, ni tan sols a ell, i menys a ell que ningú diria jo, se li perdonen explicacions pels seus actes.
Què li devem els valencians, senyor Camps? Els seus anys de servei com a representant públic han estat remunerats com correspon.
Hi ha algun èxit extra pel que els valencians hàgem d'estar-li eternament agraïts? Al meu parer vosté ha fet retrocedir a esta comunitat autònoma molts anys en matèria de llibertats, benestar, progrés, projecció, i ara també en dignitat. Per tant, per la meua part, l'única cosa que li dec és respecte encara com a president, i d'ací a no res com expresident, però la meua obligació és ara demanar-li la dimissió perquè considere més que provat que vosté no hi ha actuat com correspon al capdavant de la Generalitat, i a més crec que les seues facultats han quedat minvades a causa de la seua inesperada i prematura caiguda.

dimecres, 4 de novembre de 2009

UN PACTE PER A L'ENCARA ALCALDE I UN DESAFIAMENT PER A L'ENCARA VICEALCALDE

L'encara vicealcalde de Castelló, Javier Moliner, va entregar dijous passat en el ple un sobre tancat al portaveu socialista, Juan María Calles, que presumiblement contenia noms de persones i empreses a les què Moliner acusa de finançar il·legalment el PSPV. Ahir vaig prometre parlar-ne, i ho vaig a fer. Però abans vull referir-me a unes declaracions que m'he trobat hui de l'encara alcalde de Castelló, Alberto Fabra, en les que es dirigix a Calles com el "encara portaveu socialista" i li retrau unes declaracions seues en què li demanava, com a nou coordinador general del PP, que destituïsca Carlos Fabra de tots els seus càrrecs per dignitat democràtica.
A la vista de la defensa que Alberto Fabra fa de Carlos Fabra, li propose un pacte a l'encara alcalde tan senzill com just: Si Carlos Fabra és condemnat en algun dels processos en què està imputat fins i tot amb peticions de presó, Alberto Fabra dimitix de tots els seus càrrecs públics i orgànics, i si per contra Carlos Fabra ix absolt, que dimitisca Calles. Espere resposta.
I pel que fa al sobre de Moliner, inste encaridament a l'encara vicealcalde que convoque una roda de premsa i desvele el contingut. Li ho vaig a exigir diàriament fins que les persones i empreses a les què l'encara vicealcalde acusa de finançar de forma il·legal a partits polítics senten els seus noms de la seua boca, a fi que en el cas que ho consideren adopten les mesures que corresponguen.
L'encara vicealcalde no ha mesurat bé les conseqüències d'eixa jugada política. És el més grosser que he sentit des que Camps va mentir en el Parlament sobre les seues amistats perilloses, i la gràcia irremeiablement es va a tornar en contra seu. Per llest. Així que, espere també resposta.

dimarts, 3 de novembre de 2009

ALBERTO FABRA?


Què hi fa El Bigotes tocant el violí a la porta de l'ajuntament mentre Fabra y Gallén ballen un vals?
Tot són hui alabances en la premsa de Castelló per a l'alcalde i nou coordinador del PPCV, Alberto Fabra, unes més exagerades que altres. La premsa afí, eixa que critica els pressupostos de l'Estat i eludix valorar els de la Generalitat, el situa fins i tot com referent i model que s'ha de seguir, quan en realitat el propi A. Fabra va eixir decebut de la reunió del comité executiu del seu partit. És obvi que l'alcalde de Castelló esperava alguna cosa més que un lloc de coordinador des del que no se sap bé què és el que coordinarà.
Fabra s'ha esforçat en els últims dies per autopromocionar-se com a figura emergent en al PPCV. Fins i tot es va postular com a relleu del propi Camps. En eixe sentit no es pot dir que l'aposta li haja eixit rendible.
En el retrat que li fa hui la premsa figuren les ànsies personals de l'alcalde per a transformar Castelló en una gran ciutat, i es citen edificis emblemàtics que els propis autories dels retrats admeten que són maquetes; la ronda de circuvalación com a gran interés de A. Fabra, una obra que vint anys després del seu inici està inacabada, o el tramvia, del que els castellonencs només disfruten d'un tram de set-cents metres i sense aparences d'avançar a major ritme, a la vista de les partides assignades en els pressupostos.
A. Fabra ha aplicat des de la institució que presidix una política sectària i excloent. Ha emmordassat de forma sistemàtica a l'oposició, a la que sotmet a una intolerable invisibilitat mediàtica encoratjada amb insercions institucionals de publicitat, ha escatimat fins al material d'oficina a l'oposició, a la que manté relegada en un despatx infrahumà i indigne de cap representació institucional, i des del que només amb dificultats es pot exercir amb garanties la labor de l'oposició.
A. Fabra exhibix gestos d'estadista i té el costum d'organitzar cimeres nacionals a compte dels pressupostos de la ciutat sempre per a criticar al Govern.
Seua és la responsabilitat del retard que acumula el desdoblament de la N-340 simplement perquè no és el seu desig que un Govern del PSOE execute una obra que el PP va oblidar i que la ciutadania reclama.
I seua és la responsabilitat també de les explicacions pendents sobre les aparicions d'El Bigotes a Castelló per a organitzar l'acte de presentació de candidats del PP al gener del 2007, o les celebracions per l'ascens del CD Castelló a la Segona Divisió. Es va emportar El Bigotes pastuque també de Castelló?
I demà parlaré del famós sobre de Moliner.

dilluns, 2 de novembre de 2009

DRETS HUMANS, ACÍ I ALLÀ


Hui m'ha tocat presidir de forma precipitada un acte commemoratiu de la Declaració Universal dels Drets Humans perquè els representants del PP en les Corts havien acudit a la seu del seu partit a resoldre el seu caos. Tampoc he sigut l'única a la que li ha tocat in extremis suplir la representació institucional. La secretària autonòmica d'Immigració, Gotzone Mora, ha hagut d'intervindre en nom del seu conseller, Rafael Blasco, que en eixe mateix instant estava sent nomenat nou portaveu del PP en les Corts. Mal ha d'estar el PP per a recórrer a un tòtem eteri.
En el seu discurs, Gotzone Mora ha recordat els seus orígens i els motius pels quals ocupa un càrrec públic al País Valencià. S'ha mostrat agraïda als valencians per haver-la acollit de la forma que ho han fet, i ha posat la situació de la seua terra, Euskadi , com un exemple de violacions dels drets humans, en un al·legat que no corresponia.
D'acord en què la seua situació personal i la de milers de ciutadans d'Euskadi representen atacs intolerables als valors i principis que van inspirar la Declaració Universal, però ja posats a buscar exemples de violacions dels drets humans en l'entorn més immediat, la secretària autonòmica podia haver-se referit també a la privació d'informació en els canals públics de la Generalitat Valenciana, al segrest de les institucions valencianes, a la privació de recursos a què tenen dret les persones que no poden valdre's per si mateixes, o al saqueig d'arques públiques per a saciar la supèrbia de determinades persones. En major o menor grau, i amb majors o menors conseqüències, tot això suposen vulneracions dels drets inherents a les persones.
Era un acte en pro dels drets humans, els de tots els sers humans, i no sols els de Gotzone Mora.