dimarts, 26 d’octubre de 2010

ELS VICIS DE LA POLÍTICA

Dues anàlisis polítiques difoses en els últims dies en el diari El País han merescut de forma especial la meua atenció. La primera intentava indagar el dilluns en les causes per les quals els greus casos de corrupció que afloren en el PPCV no semblen tenir translació en la intenció de vot, i per tant la repercussió en els sondejos és mínima. Una profunda desideologització de la societat i una gran desafecció de la política semblen ser les causes per les que els ciutadans mostren desinterès a l'hora de jutjar l'actitud dels seus representants polítics.
El segon dels estudis analitza el concepte de representació política, els seus vicis i les seues virtuts, i es pot resumir dient que els sistemes d'organització dels partits polítics no permeten escollir sempre als candidats més valuosos, mentre que les persones de certa vàlua són poc inclinades a participar en política, de manera que aquells que podrien millorar la qualitat de la representació política es resisteixen a ocupar càrrecs polítics. Parla, a més, dels equilibris als quals es recorre per a garantir l'estabilitat dels partit, en els quals el suport al cap i al seu equip sol ser moneda de canvi per al repartiment de quotes de poder entre els diferents grups, amb el resultat de que alguns dels representants de les diferents famílies figuren en llocs de responsabilitat no per la seua demostrada intel·ligència, saviesa o honradesa, sinó perquè és el preu a pagar pel suport prestat. Com a conseqüència, el partit acaba promocionant a individus que, a pesar que contribueixen a garantir l'estabilitat del partit a través de l'equilibri de poders, representen un cost excessiu en termes de vàlua política, amb la qual cosa el partit es converteix en una organització encara menys atractiva per als externs.
Adjunte pel seu interès un enllaç per a accedir al segon dels articles en la seua integritat:

dijous, 21 d’octubre de 2010

BOSCH I MORATA IX DE L'OBLIT, MALGRAT EL PP

No ha estat possible el reconeixement institucional de les Corts al conseller Francesc Bosch i Morata per la negativa del PP, però el debat de hui ha propiciat, si més no, trencar l'oblit al que de forma deliberada havia estat sotmés la figura d'este polític valencià de la República.
En nom del Grup Socialista he donat suport, amb convenciment polític i emocional, a la proposició que havia presentat Compromís. Era impossible rebutjar-la. Està fora de tota discussió la rellevància política de Bosch i Morata en el procés de recuperació del valencià i la creació d'una potent estructura institucional dirigida a preservar tot el patrimoni cultural. M'haguera agradat comptar amb el vot favorable de tots els grups, inclòs el d'aquells que pretenen patrimonialitzar el valencianisme polític i atribuir-se en exclusivitat la defensa de les senyes d'identitat, però no ha estat possible. El PP, després de lloar la figura de Bosch i Morata, ha utilitzat un subterfugi per oposar-se a la proposta.
Estàvem davant una iniciativa institucional, i calia fugir de discusións circumstancials per parlar del treball que va fer Bosch i Morata, des de la distància i el respecte, amb l'esperit de millorar i dependre de la seua experiència vital.
Quan u sent que té dret a alguna cosa, i sap que és just, no espera a demanar-ne permís, exerceix eixe dret. I Francesc Bosch i Morata, dins d'ell, tenia molt clar quins eren els seus drets i els del nostre poble, i es va posar a en marxa amb una energia que va saber fer brollar i fructificar. Per això, ara, nosaltres podem recolzar-nos en el seu treball i ser més dignes com a valencians, hui podem mirar-nos a l'espill i reconéixer-nos plens d'orgull per haver comptat entre nosaltres amb una persona justa, amant de la llibertat, que justament va participar en l'embrió de l'autonomia valenciana moderna en un temps gens fàcil per a eixos valors.
Però els mèrits per al reconeixement de Francesc Bosch i Morata s'estenen més enlla de la seua activitat al voltant de la defensa de la llengua com a conseller de Cultura i creador de diverses institucions culturals. Esta labor és només una part de la seua immensa tasca en benefici de la societat valenciana. Perquè Bosch i Morata no només va ser el primer conseller de Cultura. També si es vol, com a delegat de Sanitat del Comité Executiu Popular de València, podría ser considerat el primer conseller de Sanitat. Des d'eixe càrrec va crear el Patronat de Beneficiència i Asistència als Menors, des del que es van atendre a milers i milers d'evacuats, es van prendre mesures de prevenció de malalties i campanyes de vacunació, va dedicar una atenció especial a més de huit-mil òrfens que venien del front, i va propiciar assistència per a 240.000 refugiats. No menys important va ser la seua tasca com a metge als camps de refugiats de França al final de la guerra, sense oblidar que la mort li va arribar a l'exili encara jove per unes ferides que va patir en un bombardeig de l'aviació alemanya al front, tot per defendre els principis democràtics i la legalitat. És una labor humanitària important i un mèrit per al reconeixement institucional de Francesc Bosch i Morata, com a valencianista, i també com a metge, com a defensor de la democràcia, i com a impulsor de la protecció social massiva en temps difícils.
Després, l'oficialitat del valencià com a llengua només va tindre efectivitat amb la Conselleria de Cultura que ell va dirigir, i l'Institut d'Estudis Valencians que ell va crear.
Darrere del reconeixement explícit i personal a Bosch i Morata, consta el nostre reconeixement implícit i col.lectiu a personatges com els castellonencs Carles Salvador, Bernat Artola i Francesc Almela, Sanchis Guarner o Lluís Gonzalvo, tots ells membres de l'Institut d'Estudis Valencians, de l'Institut d'Estudis Catalans i signants de les Normes de Castelló, fins a vint membres que sota la direcció institucional de Bosch i Morata van poder dedicar-se des de l'àmbit institucional a allò que des de feia anys s'estaven dedicant des d'altres àmbits, sobretot l'acadèmic.
És indubtable, però, que la Conselleria de Cultura d'aquell Consell Provincial, tot i la seua provisionalitat, va dur endavant interessants projectes tant pel que fa a la normalització cultural com a la normalitat política amb els seus intents de que les Corts aprovaren un Estatut d'Autonomia.
Va dirigir una Conselleria de Cultura i unes Institucions annexes que abastiren el conjunt del País Valencià, abans d'assolir l'Estatut d'Autonomia pròpiament, però amb el consentiment del Govern de la República, l'únic govern reconegut per la Societat de Nacions i les democràcies occidentals.
En el Consell Provincial de València de 1937, va crear institucions per a tots els valencains, de Vinaròs a Oriola, acceptades pels Consells provincials de Castelló d'Alacant, i la participació d'entitats com ara la Societrat Castellonenca de Cultura, dins la infraestructura cultural creada per ell. D'esta manera apareix a la nostra història el pare de la Conselleria de Cultura Valenciana i l'únic conseller preautonòmic anterior a la Constitució de 1978, perquè ho era segons la Constitució de 1931, de la mateixa manera que ho van ser altres al Consell preautonòmic abans que hi haguera l'Estatut de 1982. Per tant, el reconeixement és innegable, però el PP sí ha trobat motius per a negar-lo.

dimarts, 19 d’octubre de 2010

LES FORMES DE SER VALENCIÀ

Cap valencià ho és més que cap altre, i per eixe motiu vull reflexionar sobre la forma d'exercir el valencianisme, i fer un anàlisi de les falses reivindicacions de valenciania.
Hem assistit en els últims plens de les Corts a una reiteració i abús, més enllà del que era habitual, del pretés discurs identitari per part del Consell. En el recent debat de política general, sense anar més lluny, el president va arribar al clímax identitari en exclamar que no anava a consentir que ningú s'apropie de les nostres senyes d'identitat, "cosa que altres en esta cambra no poden dir", va afirmar. "La nostra senyera, el valencià, el nostre patrimoni, els nostres autors, els nostres esports, les nostres festes i tradicions representen l’orgull pel nostre passat i la força que ens projecta a conquistar el nostre futur. No consentirem, perquè no tenim cap complex, que ningú s’apropie de les nostres senyes d’identitat, cosa que altres d’esta cambra no poden dir... Mai ho consentirem! (Aplaudiments)", relata l'extracte del Diari de Sessions.
No obstant això, la reivindicació exclusiva de les senyes d'identitat per part del Consell amaga una doble falsedat, en primer lloc perquè eixe "orgull de terra" s'empra només com a mera estratègia política, la qual cosa ja en si representa un ultratge, i en segon lloc perquè la defensa de les senyes d'identitat no és real ni efectiva. Al contrari, sota una aparent fermesa en la defensa d'allò nostre, tots els indicadors que conformen la identitat pròpia retrocedeixen, i especialment l'ús del valencià.
Vull reflexionar de forma especial sobre el valencià en els mitjans audiovisuals i la fulminació orquestrada que s'està perpetrant per part d'aquells que després s'erigeixen en defensors únics de la nostra llengua, dels nostres autors, de la nostra cultura, del nostre patrimoni i de les nostres tradicions.El Govern valencià ha atorgat en els darrers anys nombroses freqüències autonòmiques i locals de televisió en règim de concessió per un període de deu anys, i s'ha desentés per complet del requisit lingüístic en la programació de les cadenes beneficiades amb llicències. El que era una oportunitat per a normalitzar l'ús del valencià en la televisió, s'ha convertit en l'anihilació impune del valencià, a pesar que els usuaris gaudeixen d'una ampla oferta de canals des de l'arribada de la TDT. No és de massa valencià propiciar i consentir que radios i televisions amb programació exclusiva en castellà, i sense cap vincle empresarial en aquesta terra, copen l'oferta ràdiotelevisiva en les llars valencianes.
No és més valencià qui més vegades ho proclama des de tribunes públiques. Cal exercir de valencià, i no solament en l'ús de la llengua. També cal exercir de valencià en la configuració del sistema educatiu i la realitat socioeconòmica. Qui governa té una obligació afegida d'exercir de valencià, i no solament proclamar-ho. No és de molt valencià deixar a desenes de milers d'alumnes sense plaça en les escoles d'idiomes, ni eliminar línies en valencià perquè "són cares". Tampoc és de molt valencià deixar sense tramitar les ajudes als dependents valencians, ni generar un deute públic que supera ja la xifra d'un pressupost anual, etc.
El més valencià és aquell que des dels llocs de responsabilitat s'ocupa de la prosperitat i el benestar dels valencians, de que els valencians gaudisquen de serveis públics de qualitat, de la potenciació efectiva de la cultura, llengua i tradicions pròpies, i de la normalitat de les relacions institucionals amb totes les regions veïnes.
Cap valencià ho és més que cap altre.

dimecres, 13 d’octubre de 2010

NO MÉS CONFUSIÓ

En vespres del Nou d'octubre s'ha agitat per part d'un sector de la política valenciana un fals discurs identitari i s'ha accentuat la confrontació institucional amb altres comunitats i amb el Govern d'Espanya. No obstant això, la reflexió que se m'imposa front estes actituds és que els valencians, més que conflictes gratuïts, el que necessitem són polítiques serioses i polítics honrats, polítiques rigoroses, reals i transformadores, capaces de satisfer les demandes ciutadanes i modernitzar la societat, i capaces de garantir la prosperitat, el benestar i la qualitat dels serveis públics, capaces d'estimular als sectors productius propis i tradicionals per a inserir en el món laboral al mig milió de valencians aturats. I l'aïllament i la confrontació no contribueixen a açò.
Si el que està viciant les relacions i entorpint aquests propòsits són les senyes d'identitat, jo proclame que a Catalunya parlen valencià per a destruir en mil trossos la trinxera en la que s'ha parapetat una part de la classe política valenciana. I una vegada eliminat eixe handicap, comencem a parlar d'economia, de comerç, d'infraestructures, de vies transeuropees de comunicació, de convenis, d'intercanvis, de col·laboració, i de prosperitat mútua. És necessari i imprescindible i no es pot demorar per més temps.
Vull donar per nascuda una nova Comunitat Valenciana amb noves esperances, amb nous missatges i noves polítiques capaces d'alçar emocions i de recuperar aquelles passions amb què vam transformar i modernitzar les nostres institucions, els nostres pobles i les nostres ciutats.
Una Comunitat Valenciana oberta, respectuosa, aliena a la confrontació, capaç d'il·lusionar a noves generacions de valencians que, afortunadament, ja no perceben com a amenaces els conflictes estèrils inventats amb l'únic objectiu de confrontar a la societat i traure rèdit de la confusió. La nova societat i les noves generacions tenen altres inquietuds, diferents de les que vam tindre els joves de la Transició, i altres motivacions a les què la política i les institucions han de donar resposta.
Els joves valencians ja no han viscut la Transició ni el naixement de les nostres actuals institucions d'autogovern, i a més formen la generació més preparada de la història. Per sort, estem davant d'una societat en què hi ha més persones preparades, cultivades i educades, i per tant davant d'una societat amb més criteri i capacitat d'anàlisi. I eixa és una garantica de que la política de la falsedat i la hipocresia serà arraconada.
La nova Comunitat Valenciana només es pot entendre desde la fidelitat a valors com la solidaritat, la tolerància, la llibertat, el respecte, l'esforç, l'interés general i la transparència, i el cultiu d'ideals com el progrés, el benestar i el canvi social.
La forma de ser valencians la imposa en cada moment la societat valenciana en funció de les seues necessitats, ambicions i inquituds. I esta nova societat no reclama guerres estèrils i absurdes contra altres comunitats autònomes, sinó respostes a les seues noves exigències, demanda eficàcia política, millores econòmiques, i millors dotacions i infraestructures. I sobretot, esta societat no admet que cap valenciè es proclame més valencià que cap altre. La reivindicació exclusiva de les senyes d'identitat per part d'un sector de la classe política amaga una doble falsedat, en primer lloc perquè eixe "orgull de terra" s'empra només com a mera estratègia política, la qual cosa ja en si representa un ultratge, i en segon lloc perquè la defensa de les senyes d'identitat no és real ni efectiva. Ser i exercir de valencià és altra cosa.

divendres, 8 d’octubre de 2010

L'ANTIPERIODISME

S'han desacreditat. En la campanya de desprestigi empresa pel PP contra el portaveu socialista en les Corts, Ángel Luna, en un intent va de posar a tots en el mateix sac, i l'entusiasta ressò que adquireix la maniobra en un periòdic de València, se'ls ha anat la mà en un assumpte crucial i imperdonable. El citat periòdic reprodueix hui a dos columnes un imprès oficial de la referència cadastral del domicili particular de Luna, en el qual no s'ha molestat ni a ocultar l'adreça exacta del portaveu socialista, inclosos escala, pis i porta. L'antiperiodisme portat a l'extrem més grosser.
No recorde que quan els informes del cas Gürtel van desvetlar que l'oficina de farmàcia de l'esposa del president de la Generalitat servia d'enllaç per a les transaccions entre polítics i caps de trames corruptes, la premsa donara l'adreça exacta de la farmàcia, per si algú amb eixos elements de judici desitjara, com a mínim, deixar de ser client d'eixa oficina.No obstant, tot el que ho desitge pot conèixer hui el domicili exacte del portaveu socialista en les Corts, als efectes que li vinguen de gust. Eixa intromissió en la vida particular d'un representant polític és d'una imprudència maldestra i atroç, total per a informar del valor cadastral de l'habitatge com una gran gesta periodística que passarà als anals de la comunicació. Quina peça que s'ha cobrat l'autor de la notícia. A canonades s'ha fet amb la llebre. I a tot açò, el suposat delicte consisteix en que Luna va tirar una tàpia en sa casa.