Arribada a l'Ajuntament acompanyada de l'alcalde i la regidora de Cultura de Balaguer.Discurs que he pronunciat hui als actes celebrats a Balaguer (la Noguera) amb motiu de la Diada de Catalunya, als que he estat convidada com a diputada del PSPV:
Alcalde, president del Consell Comarcal, autoritats, balaguerins i balaguerines, ciutadans de Catalunya. Vull agraïr abans que res la invitació a compartir amb vosaltres la vostra Diada. És, sincerament, un privilegi poder sumar-se a l'homenatge als qui han lluitat per l'honor, la dignitat i la llibertat de Catalunya.
He de confessar-vos que en assabentar-me que havia de participar a la Diada de Catalunya aquí a Balaguer representant la veu del País Valencià, una part almenys d’eixa veu, enteneu-me, em va passar pel cap recórrer a utilitzar el vell discurs reivindicatiu de sempre, el dels esdeveniments històrics dels nostres pobles, abans a l’edat moderna i ara a la contemporània... la desfeta, la revisió dramàtica dels drets, la pèrdua de la llibertat nacional, l’ajornament dels somnis suprafronterers.
Tot això està bé, em deia.
He dubtat en adreçar-me a vosaltres amb la toga institucional, proclamant als quatre vents allò que sempre hem proclama. I he decidit que estic aquí, com a valenciana per recordar un fet amb mil vessants i vull fer-ho des de la convicció de mostrar la cara dolça de la història compartida. Està bé això i ho faig de cor.
Hui he desfet des de València el camí que fa huit segles van fer els nostres avantpassats. I ho he fet, de debó, sense poder evitar sentir-me envoltada d'emocions al llarg de tot el trajecte. I he pensat que, potser, hauríem de fer i desfer més a sovint eixe camí. Seria bo retrobar-se més a sovint. Els retrobaments són la millor eina per a enderrocar la indiferència, i potser descobriríem que ens estem mirant a un mirall.
I en este sentit, no puc deixar d'expressar la meua satisfacció en comprovar que un grup de música de la meua comarca, la Plana Baixa, serà l'encarregat del concert que tancarà els actes. Per tant, hui som molts els castellonencs que hem desfet el camí. Confie i desitge una posterior reciprocitat.
Valencians i catalans tenim molt en comú. És una evidència que ningú pot enterbolir. I jo afegiria que els llaços són encara més intensos entre valencians i lleidatans: la parla occidental que compartim és la prova del nostre orígen comú i la prova fefaent del que som el que som, i no el que altres vullguen que sigam. Per tant, és també responsabilitat vostra fer vore als valencians que a més de compartir llengua, també compartim parla en esta part de Catalunya.
Compartim a més parts importants de la nostra història com a pobles, trets definidors de la nostra cultura i tradicions. Però compartim també tragèdies i esperances. Jo, com a valenciana, vull compartir també esperances i il.lusions, perquè bona part del camí que ens queda per recórrer, l'hem de fer junts. No vull ni pensar que no serà així. El nostre futur com a poble, la nostra prosperitat, i la nostra dignitat estan lligats a la capacitat de fer valer eixos vincles, uns vincles que no només romanen vius amb sentiments i retrobaments esporàdics, calen també infraestructures. No vull pensar que hi ha algú interessat en que els catalans i valencians no pugam disposar d'infraestructures modernes per a donar fluidesa als nostres intercanvis i retrobaments.
Pel que fa a la salut de la nostra llengua comuna, m'agradaria trasmetre-vos bones notícies des del País Valencià. La realitat, però, no és esperançadora. L'Administració autonòmica, allà al País Valencià, no fa els esforços que pertoca en la mesura que, almenys jo i el partit que represente, voldria i desitjaria. Els valencians hem patit i patim un conflicte lingüístic i identitari estèril i ben planificat des de determinats sectors per a dividir-nos com a poble. I no ens trobem només davant un problema científic o filològic, com alguns pretenen. Estem davant un vertader problema social que ha distorsionat la visió política i les preferències electorals, i del que alguns n'han sabut traure rèdit. A diari s'està confrontant al poble valencià jugant amb els seus sentiments i la seua racionalitat, per a fer efectiu allò del divideix i venceràs. I tant de bo que la tàctica els està resultant efectiva.
L'actual Administració valenciana, us ho haig de dir, està constantment barrant la pervivència de la nostra llengua, desnaturalitza els nostres vincles, i esquiva i dificulta les relacions institucionals amb Catalunya. La imatge que transmet de Catalunya és la d'una nació expansionista i intransigent, i la d'un perill per als valencians.
No cal que us recorde les sancions multimilionàries a les que està fent front l'associació Acció Cultural pel fet d'estendre les emissions de la Televisió de Catalunya pel País Valencià, el constant retrocés de l'ús de la nostra llengua als mitjans públics de comunicació valencians i a l'ensenyament, o el boicot a les relacions institucionals amb Catalunya, donant prioritat a estranyes aliances amb Murcia o Madrid sense tindre en compte que la vertadera prosperitat i benestar dels valencians passa principalment per unes relacions normals i fluides amb Catalunya.
Pero hui estem ací per rememorar una data i uns fets. No hi ha dubte de que la història comuna dels nostres pobles, el Principat i el País Valencià, està marcada per la pèrdua simultània de les nostres llibertats com a nacions després d'uns successos tràgics que convé no oblidar
Hui, com cada 11 de setembre, els catalans continueu reclamant el reconeixement dels vostres drets, com ho fan els valencians el 25 d'abril. La de hui és, per tant, una festa per la llibertat. Un dia en el que la societat catalana, de manera festiva i alhora reivindicativa, fa per tot arreu una declaració política de reafirmació nacional. I jo n'estic orgullosa de sumar-m'hi, alhora que sent admiració per com els catalans, de forma oberta i participativa, com en aquest acte, compartiu també aquesta reivindicació amb totes les persones que viuen a Catalunya, vinguen d'on vinguen.
No vull deixar passar la data per a rememorar dos fets històrics recents que han condicionat el futur de la Humanitat. L'11 de setembre de 1973, dia que van deposar per la força el govern democràtic de Salvador Allende a Xile, i l'11 de setembre de 2001, quan les esperances dels qui somiem amb un Món en pau es van esvair amb els atemptats terroristes als Estats Units.
Tot això està bé, em deia.
He dubtat en adreçar-me a vosaltres amb la toga institucional, proclamant als quatre vents allò que sempre hem proclama. I he decidit que estic aquí, com a valenciana per recordar un fet amb mil vessants i vull fer-ho des de la convicció de mostrar la cara dolça de la història compartida. Està bé això i ho faig de cor.
Hui he desfet des de València el camí que fa huit segles van fer els nostres avantpassats. I ho he fet, de debó, sense poder evitar sentir-me envoltada d'emocions al llarg de tot el trajecte. I he pensat que, potser, hauríem de fer i desfer més a sovint eixe camí. Seria bo retrobar-se més a sovint. Els retrobaments són la millor eina per a enderrocar la indiferència, i potser descobriríem que ens estem mirant a un mirall.
I en este sentit, no puc deixar d'expressar la meua satisfacció en comprovar que un grup de música de la meua comarca, la Plana Baixa, serà l'encarregat del concert que tancarà els actes. Per tant, hui som molts els castellonencs que hem desfet el camí. Confie i desitge una posterior reciprocitat.
Valencians i catalans tenim molt en comú. És una evidència que ningú pot enterbolir. I jo afegiria que els llaços són encara més intensos entre valencians i lleidatans: la parla occidental que compartim és la prova del nostre orígen comú i la prova fefaent del que som el que som, i no el que altres vullguen que sigam. Per tant, és també responsabilitat vostra fer vore als valencians que a més de compartir llengua, també compartim parla en esta part de Catalunya.
Compartim a més parts importants de la nostra història com a pobles, trets definidors de la nostra cultura i tradicions. Però compartim també tragèdies i esperances. Jo, com a valenciana, vull compartir també esperances i il.lusions, perquè bona part del camí que ens queda per recórrer, l'hem de fer junts. No vull ni pensar que no serà així. El nostre futur com a poble, la nostra prosperitat, i la nostra dignitat estan lligats a la capacitat de fer valer eixos vincles, uns vincles que no només romanen vius amb sentiments i retrobaments esporàdics, calen també infraestructures. No vull pensar que hi ha algú interessat en que els catalans i valencians no pugam disposar d'infraestructures modernes per a donar fluidesa als nostres intercanvis i retrobaments.
Pel que fa a la salut de la nostra llengua comuna, m'agradaria trasmetre-vos bones notícies des del País Valencià. La realitat, però, no és esperançadora. L'Administració autonòmica, allà al País Valencià, no fa els esforços que pertoca en la mesura que, almenys jo i el partit que represente, voldria i desitjaria. Els valencians hem patit i patim un conflicte lingüístic i identitari estèril i ben planificat des de determinats sectors per a dividir-nos com a poble. I no ens trobem només davant un problema científic o filològic, com alguns pretenen. Estem davant un vertader problema social que ha distorsionat la visió política i les preferències electorals, i del que alguns n'han sabut traure rèdit. A diari s'està confrontant al poble valencià jugant amb els seus sentiments i la seua racionalitat, per a fer efectiu allò del divideix i venceràs. I tant de bo que la tàctica els està resultant efectiva.
L'actual Administració valenciana, us ho haig de dir, està constantment barrant la pervivència de la nostra llengua, desnaturalitza els nostres vincles, i esquiva i dificulta les relacions institucionals amb Catalunya. La imatge que transmet de Catalunya és la d'una nació expansionista i intransigent, i la d'un perill per als valencians.
No cal que us recorde les sancions multimilionàries a les que està fent front l'associació Acció Cultural pel fet d'estendre les emissions de la Televisió de Catalunya pel País Valencià, el constant retrocés de l'ús de la nostra llengua als mitjans públics de comunicació valencians i a l'ensenyament, o el boicot a les relacions institucionals amb Catalunya, donant prioritat a estranyes aliances amb Murcia o Madrid sense tindre en compte que la vertadera prosperitat i benestar dels valencians passa principalment per unes relacions normals i fluides amb Catalunya.
Pero hui estem ací per rememorar una data i uns fets. No hi ha dubte de que la història comuna dels nostres pobles, el Principat i el País Valencià, està marcada per la pèrdua simultània de les nostres llibertats com a nacions després d'uns successos tràgics que convé no oblidar
Hui, com cada 11 de setembre, els catalans continueu reclamant el reconeixement dels vostres drets, com ho fan els valencians el 25 d'abril. La de hui és, per tant, una festa per la llibertat. Un dia en el que la societat catalana, de manera festiva i alhora reivindicativa, fa per tot arreu una declaració política de reafirmació nacional. I jo n'estic orgullosa de sumar-m'hi, alhora que sent admiració per com els catalans, de forma oberta i participativa, com en aquest acte, compartiu també aquesta reivindicació amb totes les persones que viuen a Catalunya, vinguen d'on vinguen.
No vull deixar passar la data per a rememorar dos fets històrics recents que han condicionat el futur de la Humanitat. L'11 de setembre de 1973, dia que van deposar per la força el govern democràtic de Salvador Allende a Xile, i l'11 de setembre de 2001, quan les esperances dels qui somiem amb un Món en pau es van esvair amb els atemptats terroristes als Estats Units.
Tot i això, aquesta incertesa en el futur no ens ha de fer pessimistes, perquè també estem davant d'un escenari ple de reptes i d'oportunitats que podem aprofitar. Com ara, ací, a casa nostra, la consecució d'objectius irrenunciables que tenim a l'abast pel que fa a la convivència pacífica i respectuosa entre els pobles.
Mantinc, per tant, un besllum d'esperança. Tenim al nostre país noves generacions que no han viscut políticament la transició, ni l'inici de les nostres institucions d'autogovern, ni els conflictes estèrils que allà al País Valencià han dividit els ciutadans i ens han impedit desenvolupar-nos com a poble en condicions de normalitat. Estem davant de gent jove que té altres inquietuds, diferents a les que vam tindre els joves de la transició, i amb altres motivacions a les que hem de saber donar resposta.
Mantinc, per tant, un besllum d'esperança. Tenim al nostre país noves generacions que no han viscut políticament la transició, ni l'inici de les nostres institucions d'autogovern, ni els conflictes estèrils que allà al País Valencià han dividit els ciutadans i ens han impedit desenvolupar-nos com a poble en condicions de normalitat. Estem davant de gent jove que té altres inquietuds, diferents a les que vam tindre els joves de la transició, i amb altres motivacions a les que hem de saber donar resposta.
Els joves d'arreu del Món, i aquí no en som cap excepció, formen la generació més preparada, solidària i tolerant de la història de la Humanitat, una generació que a la major part del Món ha crescut i està creixent en sistemes democràtics. Ells són, per tant, la millor garantia de futur, i els dipositaris dels millors valors de la Humanitat: la solidaritat, la llibertat, el respecte i la tolerància. Ells seran els que continuaran treballant i lluitant per fer un Món més just on els pobles i les nacions siguen allò que decideixen.
I acabe amb el desig personal de que la vostra Diada servisca de punt de reflexió necessari per al retrobament intens de balaguerins, lleidatans i catalans amb els valencians. Social, cultural i econòmicament tenim molt a dir junts, i si no ho diem, algú ho dirà per nosaltres, si no ho ha dit ja.
I no he trobat millor forma d'expressar eixe desig que uns versos de Vicent Andrés Estellés extrets de "La cançó de la rosa de paper":
Passaren hivern i estiu,
I acabe amb el desig personal de que la vostra Diada servisca de punt de reflexió necessari per al retrobament intens de balaguerins, lleidatans i catalans amb els valencians. Social, cultural i econòmicament tenim molt a dir junts, i si no ho diem, algú ho dirà per nosaltres, si no ho ha dit ja.
I no he trobat millor forma d'expressar eixe desig que uns versos de Vicent Andrés Estellés extrets de "La cançó de la rosa de paper":
Passaren hivern i estiu,
la primavera també,
també passà la tardor,
dies de pluja i de vent.
I ella tenia la rosa,
una rosa de paper.
Va morir qualsevol dia
i l’enterraren després.
Però al carrer on vivia,
però en el poble on visqué,
les mans del poble es passaven
una rosa de paper.
Moltes gràcies.
Moltes gràcies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada