"CONDICIONANTS POLÍTICS"

Una multinacional del moble que acaba de tancar el procés per a la seua implantació en l'àrea de València usa un subtil eufemisme per a referir-se al xantatge i l'extorsió política a què ha estat sotmesa per part de la Generalitat a l'hora de triar el seu emplaçament. L'empresa anomena "condicionants polítics" al que en realitat és una amenaça de les autoritats autonòmiques d'impedir o dificultar la seua implantació ací si l'emplaçament triat no és del grat de la Generalitat.
Per a l'empresa, la millor opció estava localitzada en el terme municipal d'Alfafar, en una superfície de més de 230.000 metres quadrats en un polígon ja construït i consolidat, amb fàcil accés des de la pista de Silla i des de la V-30. No obstant, eixa superfície està ubicada en el terme municipal d'un municipi governat pel PSPV, amb la qual cosa els "condicionants polítics" han conduït a l'empresa fins a un sòl rústic d'un municipi de la mateixa àrea metropolitana, però governat pel PP. L'enclavament disfruta de les mateixes facilitats d'accés, però l'ús terciari està sense desenvolupar, i fins i tot sense aprovar. I a més, casualitats de la vida, el registre de la propietat desvela un selecte llistat de propietaris beneficiaris lligats al partit que governa la Generalitat. Tot són casualitats.
És esta la forma de fer les coses que cal desterrar de forma definitiva de les nostres institucions.
Tanquem un any en què el balanç es pot sintetitzar al màxim: corrupció estesa, Consell decapitat i desorientat, deute desbocat, i fallida dels serveis públics. El Síndic de Comptes ens ha desvelat que el deute que el Consell xifrava en 14.000 milions d'euros és en realitat de 25.000 milions si es té en compte el deute ocult darrere de fundacions i empreses públiques, i el pitjor és que el Consell no té capacitat de reacció, lligat com està per la investigació judicial d'una trama corrupta que havia estés els seus tentacles per tots els organismes oficials de la Generalitat.
Estaré enguany més pendent que mai del missatge-discurs de Capdany del president Camps per a comprovar fins on arriba la seua falta d'escrúpols per a anunciar de forma solemne i institucional als valencians que tot va bé, que discorrem de forma enèrgica per la senda de la prosperitat, i que el món ens continua observant amb enveja.

NOVA ENQUESTA DE BLASCO

Un dels diaris que exercixen d'òrgan oficial del PP valencià anuncia la difusió el dissabte d'una enquesta elaborada per eixe partit per a la Comunitat Valenciana, i avança el seu resultat. Segons eixe avanç, el PP afegiria altres dos escons al seu actual grup parlamentari de celebrar-se ara eleccions, Esquerra Unida obtindria representació, i el PSPV, com no podia ser de cap altra manera a les enquestes que fabrica Rafael Blasco, perd diputats, a no ser, cita l'òrgan oficial, que al PP se li complique la situació en els tribunals. I tot apunta que se li va a complicar si ens atenem a la interlocutòria que ha fet públic hui el jutge Pedreira, en la que prorroga un mes l'alçament del secret sobre el sumari Gürtel per diversos motius. En primer lloc, el jutge apunta que hi ha noves línies d'investigació que recomanen mantindre el secret de sumari, i d'altra banda denucia l'escassa predisposició a col·laborar de diverses administracions, que òbviament no cita però jo apostaria quins són. L'enquesta del PP no contempla aquesta nova dada.
No obstant, una de les conclusions més cridaneres de l'enquesta és que, per al PP, Espanya nada contracorrent, ja que mentres la valoració del president de la Generalitat no es ressent a la Comunitat Valenciana, perd crèdit entre la resta dels espanyols.
Són les perles que ens solen reservar Camps i Blasco per a les dates assenyalades. Recomane, en este sentit, vigilar el Diari Oficial de la Generalitat de la vespra de Nadal, no siga que tracten de fer passar desapercebut algun despropòsit, com han fet altres anys.

Blasco tracta de mantindre l'optimisme entre la seua tropa després d'haver tingut accés a les enquestes del PSPV, que diuen que els socialistes retallen a només set punts la distància del PP, i això els preocupa, perquè amb tota la majoria absoluta de la que disfruten ara els populars al País Valencià, la fatídica línia del diputat 50, que dóna la majoria, la tenen fregant el bescoll.

EL RÈGIM

El president de Galícia, Alberto Núñez, ha declarat en una intervenció pública que la normalitat democràtica al nostre país només s'aconseguirà quan es produïsca un canvi de "règim" a Andalusia. No em detindré a analitzar el menyspreu que les paraules del dirigent del PP suposen per a les preferències polítiques dels andalusos i la seua llibertat per a triar els seus governants, però a la condició apuntada per Núñez per a completar el concepte que ell té de transició democràtica, jo afegiria una altra: el fi de la impunitat social de què gaudixen els polítics corruptes.
Com deia ahir Víctor Sahuquillo en un article publicat en El País, quan la societat espanyola deixe d'assumir com "normals" determinades pràctiques de persones que ocupen càrrecs públics, només llavors s'haurà aconseguit la normalitat democràtica i s'haurà completat la transició política, com desitja el president gallec. No obstant, assistim amb perplexitat a un intent del partit de Núñez per justificar determinats comportaments repudiables de càrrecs públics, tractant de fer-los aparéixer com inherents al sistema polític. Només cal recordar que per a Rajoy, Fabra és un ciutatdà exemplar.
El president Núñez pot estar tranquil. Confie que la creixent maduresa política dels ciutadans contribuïsca a completar la transició política, com desitja, i a restablir la normalitat democràtica. I sent així, Núñez hauria de deixar de preocupar-se per les successives derrotes del PP a Andalusia i ocupar-se per l'evolució que seguix el seu partit en altres territoris, posem per cas València i Madrid, perquè la normalitat democràtica no consistix en el fet que els andalusos varien les seues preferències polítiques, sinó en que alts càrrecs públics del PP de València sorpresos de forma flagrant embolicats en trames de corrupció deixen les seues responsabilitats pressionats per la ciutadania, al marge del desenllaç judicial, i renuncien a continuar formant part de llistes electorals.

MANIFEST PER LA DIGNITAT DEMOCRÀTICA

El PP ha consumat hui el seu xantatge d'acaparar la representació de les Corts en el consell geneal de la CAM, si el PSPV no renunciava a l'acció judicial mampresa contra el president de la Genealitat i altres càrrecs del PP per un presumpte delicte de corrupció.
No és la primera vegada que el Grup Popular masega els reglaments i aplica una obscena i indecent instrumentalització de les normes per a privar als grups de l'oposició de la representació que els correspon en els distints òrgans en què les Corts tenen la potestat de designar representants. Ja ho va fer amb la recent renovació dels consells socials de les universitats valencianes, amb el consell valencià de solidaritat, amb la designació de consellers de Bancaixa i Caixa Ontinyent, i amb el nomenament del nou director general de RTVV sense passar pel consell d'administració. També va retardar durant set mesos el nomenament d'una senadora territorial que des del passat mes de maig havia d'estar ocupant un escó en les Corts Generals en representació del PSPV, i no va aconseguir l'acta fins fa uns dies.
Amb esta actitud, el PP no està privant a la resta de grups de la representació que els correspon, sinó que està violentant els drets de centenars de milers de valencians que en les passades eleccions autonòmiques van votar opcions polítiques distintes al PP. Estem davant d'una inacceptable extorsió política impròpia d'un país modern i avançat com el nostre, i davant d'un xantatge intolerable, no al PSPV, sinó a centenars de milers de valencians que no van votar PP i que s'han vist desposseïts de representants en tots aquells estaments la composició dels quals correspon designar totalment o parcialment a les Corts.
Estem davant d'una actitud que atempta contra la dignitat democràtica, en la mesura que regira la representació política en benefici del grup majoritari, i per tant, davant d'una situació gravíssima de què la ciutadania ha de prendre consciència.

LES ENQUESTES DEL CONSELL

En la vespra de la conferència de presidents que se celebra hui en el Senat, El Govern valencià difon una enquesta elaborada en els cinc dies anteriors que desvela l'escàs grau de coneixement entre els valencians d'eixa reunió, de les seues funcions, i del seu contingut.
No acabe d'entendre la intencionalitat del laboratori sociològic de la Generalitat. No sé si tracta de denigrar la política territorial del Govern, de teixir cortines de fum, o de cridar l'atenció sobre el desinterés ciutadà, però del que sí que estic segura és que el resultat de l'enquesta haguera sigut idèntic si s'haguera interrogat als ciutadans sobre el propi Consell, les seues reunions, la seua periodicitat i el seu contingut.
Potser considera la portaveu del Consell, Paula Sánchez, que el grau de coneixement sobre les reunions setmanals de l'Executiu valencià i el seu contingut és superior al que es té sobre la conferència de presidents? Quin percentatge de valencians està pendent dels acords que pren el Consell cada divendres? Si la consellera portaveu isquera al carrer a preguntar quin dia de la setmana es reunix el Consell, es trobaria que el 90% no sabria respondre o respondria de forma incorrecta.
Així que, inste al laboratori sociològic del Consell a indagar sobre el grau de coneixement que els valencians tenen de les seues institucions de govern, en compte d'utilitzar els recursos públics per a obtindre informació privilegiada amb la que desplegar estratègies polítiques de partit, o qüestionar l'acció de l'Executiu central.
I ja posats a estripar les preocupacions dels ciutadans, el laboratori demoscòpic del Consell podria sondejar l'opinió col·lectiva sobre la implicació del president de la Generalitat en casos de corrupció. Potser això seria més útil que posar en evidència el desconeixement de l'orde del dia de la conferència de presidents.

ABU DHABI

Hi ha dos coses que no entenc del periple del president de la Generalitat, Francisco Camps, per l'emirat dels emirats, que és el mateix que dir que no hi ha res que es puga entendre d'esta iniciativa politicoempresarial.
En primer lloc, no entenc el secretisme amb el que Camps va pujar a l'avió, sense ni tan sols citar-ho en la seua agenda institucional. El viatge no era personal ni de plaer, ni ho ha pagat Camps del metàl·lic de la farmàcia, i per tant entenc que els valencians mereixien la xicoteta deferència de conéixer la intenció del seu president de viatjar a Abu Dhabi en missió institucional.
El viatge només es va fer públic quan li van ploure al president les crítiques per la seua sonada absència en els actes commemoratius de la Constitució. Per una vegada que assistix un lehendakari, no hi va haver ple perquè Camps se'n va anar de pont.
I en segon lloc, no entenc el motiu del viatge, ni la insistència de Camps a fonamentar la política-espectacle, a la vista del resultat que ens està propiciant, amb societats públiques en dissolució o a la vora de la fallida, la dàrsena de la Copa de l'Amèrica infrautilitzada i semiabandonada, pèrdues per tots els costats, i renúncies com la de Mundo Ilusión, quan no manifasseries com la de la visita del papa.
El parc temàtic de l'escuderia Ferrari que ha anat a veure Camps amb el suposat interés de clonar l'invent en el circuit de Xest, no crec que vaja a elevar els preus dels cítrics ni a proporcionar esperances als agricultors, no crec que vaja a servir per a revertir els percentatges de fracàs escolar, ni per a evitar la fallida del sistema valencià de salut pública que va anunciar el propi conseller Cervera. Tampoc servirà per a rescatar a sectors productius tradicionals que estan pensant a tirar la persiana, ni per a frenar la caiguda de la inversió pública de la Generalitat i el seu galopant deute.
Quin és el motiu, aleshores, del viatge? Des de la meua perspectiva, crec que Camps tracta en primer lloc de justificar la ridícula foto que va propiciar fa un mes pujat a un Ferrari amb Rita Barberá per a eludir la convenció nacional que el PP va celebrar a Barcelona. I en segon lloc estic convençuda que Camps necessitava un pretext per a no acudir a Madrid a celebrar el 6-D i sotmetre's a l'incòmode interrogatori dels periodistes. Així que Camps ha creuat la Mediterrània i la Península Aràbiga escampant pels aires els diners de tots els valencians sense cap objectiu concret. Una vegada més, caldria afegir, perquè tampoc vull recordar l'episodi del governador de Nuevo México.

LA PARADOXA DEL PLA CONFIANÇA

Un grup de constructors interessats en l'adjudicació d'alguna de les obres del denominat Pla Confiança, la rèplica de Camps al Pla E de Zapatero, m'ha fet arribar el seu malestar per les condicions que se'ls pretén imposar si desitgen tindre alguna possibilitat d'adjudicar-se una obra. Tots ells van ser convocats a una reunió amb un alcalde que els va plantejar el següent: les obres han de començar ja, el termini d'execució és de pocs mesos, i l'adjudicatari ha de córrer amb les despeses d'execució de l'obra, que li seran reintegrades per la Generalitat a l'any d'haver iniciat els treballs. No obstant, i atenció a la deferència, si el constructor desitja avançar el cobrament, pot sol·licitar-ho a l'entitat bancària col·laboradora, que amb l'aval de la Generalitat avançarà al constructor l'import del projecte a executar, però atenció, els interessos que genere eixe crèdit correran a compte de l'adjudicatari.
No cal rellegir el paràgraf anterior. El que s'ha descrit és real i ho han entés a la perfecció. És a dir, si un constructor vol optar a l'adjudicació d'alguna obra del Pla Confiança, primer ha de convertir-se en prestador de la Generalitat, corrrer amb les despeses del Pla Confiança, i si és el cas, assumir els interessos.
I de forma paradoxal, el pla s'ha batejat amb el nom de Confiança. Pareix una broma de mal gust.
I posats a entropessar-nos amb paradoxes entorn de la confiança que transmet el Consell de Camps, hui apareix una notícia en un periòdic segons la qual les grans constructores ixen espantades de la Comunitat Valenciana davant de la caiguda de la inversió pública, i inclús es plantegen demandar a la Generalitat per les demores en el pagament. Els demandants tenen noms i cognoms: ACS Dragados, FCC, i Ferrovial, que han hagut de retallar la seua plantilla i estructura en la Comunitat Valenciana fins en un 80% per la caiguda estrepitosa de les licitacions del Consell, xifrada en el 70%.
A més d'emportar-se a les seues plantilles a altres comunitats, les esmentades empreses han remés una carta a la Generalitat en què advertixen que els seus pagaments han entrat en mora, i ho fan a manera d'advertència prèvia al contenciós-administratiu.
Camps va haver de véncer molts escrúpols per a batejar sense rubor el seu pla amb el nom de Confiança.

AIXÒ QUE EN DIUEN INICIATIVA POLÍTICA

El president de la Generalitat, Francisco Camps, ha demanat al Govern central que intente crear un "front comú" d'estats durant la seua presidència de la Unió Europea per a garantir la seguretat de les rutes marítimes entre Àsia i els ports espanyols de la mar Mediterrània.
Vaja que no és res. Camps exercint de líder planetari. Com si a la Unió Europea i al Govern d'Espanya els haguera passat desapercebuda la situació originada per l'acció de pirates en l'Índic. Encara sort que estava Camps per a recordar-ho.
És el que s'anomena iniciativa política, que en este cas consistix a llançar una bengala al cel per a distraure l'atenció sobre el que ocorre en terra. És una tàctica que jo asseguraria que Camps ha heretat de l'alcalde de Castelló, Alberto Fabra, i no és coincidència que esta proposta planetària de Camps s'haja produït als pocs dies d'anomenar a Fabra coordinador general del PPCV.
Estic acostumada a observar Fabra exercir d'estadista internacional quan les coses se li torcen en casa. L'alcalde de Castelló ha organitzat cimeres nacionals d'alcaldes per a reivindicar el corredor mediterrani, ha viatjat a Brussel·les per a demanar sancions a la Xina per competència deslleial i per a reunir-se amb tots els comissaris que ha pogut per a reivindicar açò i allò, i ha fet propostes d'allò més extravagants mentres es palpa la seua incapacitat de resoldre els problemes la solució dels quals sí que està en la seua mà. El grau de compliment del programa electoral amb què es va presentar a l'alcaldia no serà ni del 10%. Fabra veu com la Generalitat deixa sense pressupost els seus compromisos, el tramvia no avança, la Ciutat de les Llengües s'esvaïx, Castelló manca encara d'escoles infantils, els impostos pugen, i no diguem ja l'estadi per a cinquanta mil espectadors que va prometre en campanya. I quan algú ho retrau, s'inventa un viatge a Brussel·les per a arreglar el món, propiciant la mateixa imatge patètica que va oferir Camps durant la visita que va realitzar divendres a les obres d'ampliació del port de València, on va alertar que hi ha risc de pirateria en "alguns punts d'Àfrica Oriental", i va suggerir solucions.
Per a la seua desgràcia, una premsa madura ha relegat eixa proclama a breus i columnes.
En compte de preocupar-se per la seguretat de les rutes marítimes internacionals, Camps hauria de preocupar-se per la seguretat de les rutes que seguix els diners dels pressupostos de la Generalitat en el seu recorregut des de la butxaca del contribuent als comptes bancaris dels paradisos fiscals. O si no, hauria de preocupar-se per la seguretat de que els sistemes sanitari i educatiu valencians disposen de totes les dotacions necessàries. O de la seguretat que el deute públic de la Generlitat no comprometa la inversió pública en infraestructures. En fi, massa coses de què preocupar-se per a suggerir solucions a problemes d'orde internacional.

LA RECTIFICADORA OFICIAL DEL CONSELL

Mai el portaveu d'un govern ha tingut una estrena tan desafortunada com la que està propiciant Paula Sánchez en el Consell. Va inaugurar la seua nova comesa amb la sorprenent negació de la branca valenciana del cas Gürtel, amb la qual cosa va quedar ja desacreditada. Va prosseguir amb un intent de tapar mentides al conseller d'Economia quan va negar que diguera el que havia dit de la CAM davant de cinc periodistes als corredors de les Corts. I ahir es va rectificar a ella mateixa quan va negar haver dit el que va dir el divendres anterior sobre la voluntat del Consell d'anul·lar les investigacions del sumari Gürtel si es demostra que els sistema Sitel d'escoltes és il·legal.
El vicesecretari de comunicació nacional del PP, Esteban González, va admetre fa dos dies en una conversació off the record al Congrés que amb l'assumpte del Sitel i les posteriors declaracions de Paula Sánchez "té un punyal clavat a l'esquena". Més que un punyal, el que té clavat és una katana, perquè el responsable de comunicació del PP és una persona que no acostuma a mesurar les seues intervencions. És un kamikaze dialèctic, un temerari.
Tots vam escoltar i vam llegir les declaracions que va realitzar Paula Sánchez divendres passat. No donava peu a confusió. Amb absoluta rotunditat, claredat i nitidesa va dir que el Consell demanaria la nul·litat de la investigació si es demostra que Sitel és un sistema il·legal d'escoltes. No obstant, hui ens diu que la interpretació de les seues paraules va ser "excessiva". És a dir, els que vam escoltar i vam llegir les seues paraules ens vam excedir en la interpretació, o bé és que necessitem acudir a classes de comprensió lectora. "Jo l'única cosa que vaig dir és que potser s'han vulnerat drets fonamentals", afirma ara per a aclarir que en cap cas demanarà la nul·litat del procés judicial, això sí, pressionada per Cospedal i Esteban González.
I esta persona és la portaveu del Consell, del Consell de tots els valencians.

EL PP NO HA REPARAT LA IGNOMÍNIA

Silva i Pajín, a les Corts Valencianes. foto: el país

Leire Pajín ja és senadora territorial. Ho és des d'ahir en representació del PSPV, que és a qui corresponia la designació en funció dels resultats electorals. Set mesos ha tingut el PP mutilada la representació ciutadana en el Senat, en el que ha suposat un dels més greus atacs a la democràcia en els trenta anys que han passat des de la seua restauració.
Francisco Camps no podia prolongar més la ignomínia i no va tindre més remei que ordenar desbloquejar la designació, però que no crega que amb això ha reparat l'afront. L'ominosa feixistada no quedarà impune. El Constitucional encara ha de pronunciar-se.
S'han pres a broma un assumpte tan seriós com la representació política en les institucions, s'han excedit, i s'han cregut que les majories absolutes emparen tot tipus de comportament.
De moment ahir es va percebre en les Corts un PP realment intimidat, capficat, com el que amaga el rostre avergonyit conscient que hi ha actuat com no devia. És un símptoma, estic convençuda. Ahir la llotja d'invitats no estava copat pels personatges que solen ocupar-la quan Camps toca a rebat i plena la tribuna de secretaris autonòmics i directors generals. Ahir en la llotja estava Leire, estaven els senadors socialistes, i estava gran part de la direcció del PSPV per a reprovar al PP la dilació i l'indigne segrest d'una acta de representació institucional que s'ha prolongat durant set mesos.
Crec sincerament que estem davant d'un punt d'inflexió real i perceptible. De fet, mentres les Corts designaven senadora a Leire Pajín, Francisco Camps passava desapercebut en el seu paper de touroperador per Alemanya, l'altre Camps tractava de justificar la seua mentida sobre la CAM, i Alfonso Rus propiciava una foto patètica "despatxant" amb Antonio Clemente en el seu despatx de president provincial del PP, amb dos fotos sobre l'escriptori, una de Camps i una altra de Rajoy. La reunió no ha merescut més espai que un quart de faldó.

DE TORRES DE MARFIL

Hi ha periodistes que s'atrevixen a estripar fins a les confessions íntimes dels personatges públics per a dir-los amb gosadia poc menys que estan dalt la parra. És el que li ha passat a Carmen Alborch. El llibre que va presentar dilluns és una mirada personal i un repàs a l'evolució de la ciutat de València, en el que l'autora invita a la reflexió col·lectiva.
No obstant, des de la talaia mediàtica se l'acusa d'estar confonent "la part amb el tot". L'esquerra està "presa en la seua torre de marfil", i no vol veure que la València de hui s'identifica amb Rita Barberá i la dretassa que representa.
Quin menyspreu a una ciutadania que en el seu dia es va identificar amb altres governants que no eren Rita ni eren del PP, i amb els que es van aconseguir èxits com el Túria verd o la preservació d'El Saler, com va recordar la mateixa Carmen Alborch en la presentació del seu llibre.
Amb el mateix argument amb què s'arremet contra Alborch, podria dir-se que hi ha periodistes que encara que no volen adonar-se (perquè és més fàcil mirar cap a un altre costat i recrear-se en "les seues" tribunes), la seu convicció que el PSPV hauria de ser una altra cosa diferent de la que és, i hauria de tindre altres dirigents diferents dels que té, constituïx una il·lusió que contribueix a configurar escrits periodístics depravats, dia sí i dia també. Podrà perdonar en el seu dia el periodista els pecats dels militants socialistes per les seues equivocacions en atorgar-li la direcció del PSPV a uns representants que no són els seus? Caldrà veure-ho.

ENS HA TORNAT A TREURE LA LLENGUA

El vicesecretari de comunicació de Mariano Rajoy, Esteban González, va ser l'encarregat ahir d'exercir de contrapés a l'acte del PSOE en el Palau de Congressos de Madrid, i ho va fer al seu estil, de forma apocalíptica, i fidel a la seua fama de desllenguat.
Esteban González va augurar que una perolada traurà Zapatero de la Moncloa, la qual cosa no deixaria de ser un gest inèdit si ens atenim al cas que Francisco Camps fa a València de les perolades. Li'n munten una darrere de l'altra plataformes de qualsevol tipus, col·lectius de dependents, víctimes de l'accident del Metro, creditors de la Generalitat, advocats d'ofici, docents, etc. No m'estranyaria que cercles catòlics li expressaren amb respectuositat cristiana el seu malestar per la falòrnia financera i la xarxa de comissionistes que va muntar amb la visita del Papa. I no obstant, ahí seguix, agarrat del clau ardent.
Si de vaticinar eixides es tracta, pense que Esteban González deixarà de ser portaveu del PP abans que Zapatero president del Govern. S'ha revelat poc agut, i la credibilitat dels seus missatges s'ha diluït de vegades en poques hores. Veiam si no el seu anunci sobre la il·legalitat del sistema Sitel per a les escoltes telefòniques en investigacions judicials. Els matisos han passat del blanc al negre en menys de 24 hores, fins a l'extrem de desautoritzar la portaveu del Consell, Paula Sánchez, que pretenia anul·lar el cas Gürtel amb el pretext de la suposada il·legalitat del sistema Sitel.
I per a rematar, critica l'acte del PSOE d'ahir qualificant-lo de "acte festiu carnavalesc amb focs artificials, piruletes, llums de colors i pantalles de vídeo, mentres l'Espanya real no arriba a fi de mes". Podia haver sentenciat amb la frase següent: només faltaven els Ferrari en la festa del PSOE.

Ens ha tornat a treure la llengua.

BLASCO I LA QUERELLA

El portaveu del grup parlamentari popular en les Corts Valencianes i conseller de Solidaritat i Ciutadania, Rafael Blasco, diu hui que la querella presentada pel PSPV contra dirigents del PPCV i empresaris és "un atac a tots els valencians". Valga'm Déu. Està en baixa forma o se li han esgotat les estratègies.
Diu que "és la querella de la ignomínia i de l'afront als valencians", a més afig que va també "contra el sector econòmic valencià", i assenyala que "Alarte ha perdut una oportunitat de ser un líder", la qual cosa qualifica com "la major fractura que el socialisme valencià ha viscut en tota la seua història".
Després insta els socialistes valencians a "deixar actuar a la justícia, respectar els seus procediments i els seus veredictes i no involucrar els empresaris de la Comunitat en la vida política per a traure rèdit partidista en benefici propi". "Judicializar la política és fer un flac favor a la societat valenciana", conclou.

Fins ací els desitjos de Blasco. La realitat és paralel.la. Demana Blasco que deixem actuar la Justícia, quan ha estat el propi PP qui més ha barrat la investigació del cas Gürtel interposant recursos, retardant declaracions, coaccionant testimonis, posant en qüestió el sistema, criticant la Fiscalia, negant documentació a les Corts, i ara demanant la nul.litat de proves perquè diuen que no s'hi val això del SITEL per gravar converses. El SITEL ha estat vàlid per a empresonar mafiosos, traficants i terroristes, però no és vàlid per investigar polítics, i més si són del PP. Bé.

D'altra banda, això d'utilitzar al conjunt de la societat valenciana per deslegitimar la investigació sobre uns assumptes tèrbols que afecten al PP, no sé bé com s'ha de qualificar. Acàs ha vist Rafael Blasco alguna munió enfurismada al carrer demanant l'alliberament dels càrrecs públics del PP empresonats els darrers mesos justament per l'afer Gürtel?

Blasco, cal posar els peus a terra. Pensa'n un altra que aquesta no et va a servir.

Si de debó el portaveu del PP defensara els interessos generals, no bramaria contra la querella. Més bé col.laboraria. Però els interessos que defén Blasco no són els de tots, sinó els d'ells.

G. CAMPS FA MALBÉ L'ESTRATÈGIA DE BLASCO

Em fa l'efecte que serà necessària alguna cosa més que un Rafael Blasco per a reconduir la deriva del PP a les Corts. Els esforços del nou portaveu del Grup Popular -i en van quatre-, per imprimir moderació i sensatesa, s'estan donant de cara a terra amb les actuacions estel·lars dels integrants del Consell.
En el ple d'ahir Blasco va donar instruccions precises perquè els diputats del seu grup es comportaren amb amabilitat i respecte, abandonaren la crispació, les referències al Gürtel i a Pajín, i esquivaren provocacions.
Ho van intentar, però al minut d'acabar la sessió, i quan encara ressonen els ecos de les últimes francescades, el vicepresident segon i conseller d'Economia, Gerado Camps, desbaratava l'estratègia en dos segons al fer càbales sobre les perspectives de futur de la CAM i els seus comptes de resultats. El xafarranxo que va muntar Gerardo Camps és equiparable al de la guerra de comunicats entre Gènova i Quart la nit en què Ricardo Costa es va atrinxerar en la seu valenciana del PP.
Presidència de la Generalitat va emetre una nota en què negava que el seu conseller d'Economia haguera declarat el que va declarar, però el que va declarar formava ja part de les fonoteques i la pròpia conselleria va ratificar les declaracions, no sense matisar-les. Immediatament la pròpia caixa d'estalvis al·ludida emet el seu propi comunicat posant en dubte les aptituds del conseller d'Economia i lamentant els perjuís que les seues declaracions han causat per espantar clients i impositors.
Al mig d'eixa barrabassada, m'imagine a Rafael Blasco fent gestos de desesperació abans de pensar quina nova foto es farà per a justificar que a més de portaveu, també és conseller.

Definitivament ni el Consell ni el seu presidente són el que aparentaven ser, i a la primera que han trontollat ens hem trobat amb uns personatges sense pòsit ideològic ni intel.lectual, en certa mesura irresponsables, insegurs d'ells mateix, i temerosos de perdre eleccions.

CAMPS HA D'EIXIR PER LA PORTA DE DARRERE

El president de la Generalitat, Francisco Camps, va haver d'eixir ahir per la porta de darrere de l'edifici de la Fundació Frax, en Alfàs del Pi, on havia acudit a inaugurar una exposició. En la porta principal l'esperaven amb pancartes els advocats del torn d'ofici de la Marina Baixa que no cobren des de fa no se sap quants mesos. Esta vegada Camps va optar per no encarar-se als ciutadans que l'increpaven. Igual que va fer dilluns a les portes de la seu regional del seu partit, Camps podia haver eixit a les portes de la Fundació Frax i exclamar allò de "No, no, ven, cuéntamelo. ¿Por qué me decís eso?".
Esta vegada no li va interessar a Camps encarar-se als ciutadans perquè els ciutadans que volien encarar-se amb ell porten mesos prestant servei a la Generalitat sense cobrar, i ací no val això de "cuéntamelo". Estem eixint a franciscada per dia, per a delit de Rajoy.
No obstant, no cal despreciar el prisma contrari. José Luis Torró diu hui en el diari que qualifica despectivament de pancatalanistes a tots els socis d'Acció Cultural, que Camps en cap moment va perdre la forma el dilluns quan es va encarar a un ciutadà que li va dir corrupte. En cap moment, segons Torró, l'actitud de Camps va ser agressiva, i fins i tot l'articulista de l'ABC es molesta a consultar les accepcions del verb encarar per a deduir que cap de les definicions que aporta el diccionari per a eixa paraula se li pot atribuir a l'actitud de Camps. Torró arriba a deixar caure la possibilitat que l'incident amb Camps poguera estar preparat, però en eixe cas caldria dir que el president va mossegar ingènuament l'ham.
Per cert, que el diari que menysprea els socis d'Acció Cultural només per ser-ne socis, ha ocultat en les seues pàgines la protesta dels advocats d'ofici i s'ha limitat a informar de que Camps va inaugurar una exposició en Alfàs del Pi. No sé quin terme despectiu s'hauria d'utilitzar per a qualificar eixa actitud del diari ABC.

EL CREPUSCLE DELS DÉUS

Cecil B. DeMille es desfà de Norma Desmond (Gloria Swanson), i Rajoy sembla que es desfà de Camps.

Ni acudits grollers ni abjeccions, ni tan sols comparacions enginyoses o subtils com la de Dorian Gray que cita hui Jesús Civera al seu article, i que atribuïx al portaveu socialista en les Corts, Ángel Lluna. El paper que va interpretar Gloria Swanson en 1950 a les ordes de Billy Wilder en "Sunset Bulevar", títol traduït a Espanya com "El Crepuscle dels Déus" , és el que millor es presta a les comparacions amb la situació política del president Francisco Camps. Swanson es posa en la pell d'una estrela de cine incapaç d'admetre el seu final.
Les escenes de Swanson en la seua decrèpita mansió vetlant el cadàver d'una mona són memorables, i el primer diàleg entre el guionista arruïnat i l'exestrela podria extrapolar-se.
Joe Guillis: Vosté és Francisco Camps. Era el president de tots els valencians. Era vosté gran.
Camps: Sóc gran. És la Comunitat Valenciana la que s'ha fet xicoteta.
L'estat de deliri de l'actriu que encara es creu estrela, és la narració cinematogràfica que millor pot descriure el president que encara se sent aclamat.
La reacció d'ahir de Camps perseguint un jove que l'havia increpat al carrer, és la mateixa que mostra Gloria Swanson quan observa que el públic ja no la reconeix.
Escrivia ahir que després de la lamentable intervenció de Camps dijous passat en la sessió de control, no creia que el president fora capaç de superar els disbarats, i no obstant ho havia fet al fer un passeig al volant d'un Ferrari amb Rita Barberá entre el públic del circuit Ricardo Tormo. I ja quan creia que l'escena del Ferrari seria l'última mostra de desorientació política i personal, Camps torna a propiciar una nova escena patètica perseguint un jove pel carrer davant de la mirada atònita del seu seguici.
Camps es comporta com Gloria Swanson. No admet el final de la seua carrera, i pareix que el seu desig de passejar-se orgullós com expresident pels carrers de València no és tan anhelat com ens va dir.

ES BURLEN

Es burlen dels ciutadans. Esta és la conclusió que extrau el comentari d'un lector a la imatge difosa a la premsa de hui de Francisco Camps i Rita Barberá de passeig en un Ferrari pel circuit Ricardo Tormo, mentres Rajoy pronunciava el seu discurs de clausura en la convenció d'urgència que el PP ha celebrat a Barcelona. L'expressió original del lector ofés és: "se están choteando de los ciudadanos".
En realitat a Camps li han dit els seus: "No volem veure't per Barcelona en la clausura de la convenció". I Camps ha tirat mà d'agenda i s'ha trobat amb una exhibició de Ferraris que només ell sabrà el que ens ha costat (feia quinze anys que ningú la comprava), per a excusar la seua presència a Barcelona.
Efectivament, s'està burlant, com diu el lector que ha comentat la notícia. No hi ha més que sentir les declaracions de Rita Barberá després de la passejada en comitiva amb el Ferrari sobre les sensacions indescriptibles que li ha produït l'experiència, una experiència, a més, que segons l'alcaldessa, i crec citar textualment, és la responsable de les cotes de prosperitat de què disfruten els valencians. És un afront.
Després de la sessió de control del dijous i la seua eixida de to, no creia capaç a Camps de superar-se. Però ho ha fet amb una nova bufonada.

D'ACTITUDS I INTERPRETACIONS

Un diari de València informa hui de que el Govern central ha adjudicat contractes al País Valencià a les empreses que els informes policials relacionen amb la trama Gürtel, i que han estat incloses per tant a la querella que ha presentat el PSPV. Ho diu a doble pàgina com tractant de donar normalitat a la situació, tot estranyant-se de que les mateixes relacions contractuals dels governs de la Generalitat i d'Espanya generen querelles ací, i allà no.

Lògicament, el que es demana investigar és el fluxe contrari. No es tracta de si la Generalitat ha contractat amb aquesta o aquella empresa, es tracta de que s'investigue si, com diu l'informe de la brigada contra el blanqueig de capitals, es va produir un fluxe de tornada dels diners de les contractacions cap al PP. No és delicte atorgar un contracte públic a una empresa. El delicte és que després els beneficiaris financien al partit del Govern que ha aprovat els contractes, que és el que ha passat a València.

Per tant, la informació periodística diu que el Govern d'Espanya ha contractat amb les mateixes empreses denunciades, però no diu, ni crec que puga dir-ho, que eixes empreses hagen revertit part dels ingressos a finançar el partit del Govern, en este cas el PSOE.

Res a dir al titular de que el Govern també ha contractat amb les empreses denuciades al País Valencià (i amb moltes altres, per suposat). La informació és tan correcta com intrascendet. Allò realment noticiable i que sí haguera merescut una doble pàgina, haguera estat que s'haguera produït un fluxe de tornada de diners, com sabem que s'ha produït a València.

Faig aquesta reflexió per tal d'arribar a la següent conclusió: l'adopció legítima d'una determinada línia editorial no ha de portar necessàriament al ridícul.

QUELCOM NO ENCAIXA

No desitge que passe desapercebuda la notícia que publica hui l'edició valenciana del diari El Mundo. Diu la notícia que la defensa del president de la Generalitat, Francisco Camps, sembla haver trobat la forma de frenar el recurs que la Fiscalia i el PSPV han presentat en el Suprem contra la decisió del TSJ d'arxivar la causa contra Camps per un suposat delicte de suborn impropi.
La maniobra consistix a al·legar que el jutge que va instruir la causa, José Flors, no va dictar una orde de processament, i no va realitzar per tant imputacions directes, amb la qual cosa no cabria recurs davant del Suprem.
La maniobra processal, tal com ho qualifica la pròpia informació periodística, pretén evitar que Camps es veja sotmés a un juí amb jurat, i les sendes per les quals es llisca són realment sibil·lines.
Fins ací la notícia, però falta l'anàlisi. Què denota esta entrega abnegada dels advocats de Camps per a frenar el recurs? La negativa del president a què s'investiguen les accions que se li atribuïxen en els relats policials.
Si de veritat Camps, com ha reiterat hui en les Corts, no té res a ocultar, si de veritat el Consell hi ha actuat dins de la més estricta legalitat en la concessió de contractes, si de veritat este és el Govern més honrat que ha tingut mai la Generalitat, Camps no hauria de prendre's tantes molèsties a frenar el recurs. Al contrari, si tan convençut està i tan tranquil·la té la consciència, hauria de ser el primer interessat a sotmetre's a investigació amb la tranquil·litat que atorga la convicció que al final no hi haurà "nada de nada", com li agrada dir.
No obstant, ja va tractar d'evitar que el jutge Flors el cridara a declarar, ha negat a l'oposició els expedients de contractació, i ara vol que el recurs davant del Suprem no prospere. Quelcom no encaixa en tot açò.

IGUAL QUE A RTVV

El PSOE i el PP han aconseguit un acord per a votar en el Congrés el nomenament d'Alberto Oliart com nou president de Ràdio Televisió Espanyola. L'exministre ha sigut la persona de consens per a garantir la pluralitat i imparcialitat dels mitjans de l'ens públic, i encara que la seua única experiència en comunicació es reduïx a la seua participació com a tertulià polític en la Cadena SER, sí que és reconeguda la seua capacitat com a gestor, que és el que es va a precisar per a afrontar amb èxit la nova etapa a RTVE derivada de la nova llei de finançament, que suposa la retirada de la publicida a partir de l'1 de gener, i l'apagada analògica.
És just el contrari del que està ocorrent amb RTVV, on el recent nomenament del nou director general no va passar ni pel consell d'administració fins a un mes després de començar a exercir les seues funcions. El president de la Generalitat, Francisco Camps, el va nomenar a dit, no va consultar a ningú, i ni de bon tros va atorgar als partits de l'oposició la possibilitat d'oferir noms de consens.
Camps no està per la labor de seguir l'exemple de RTVE, sobretot perquè fonamenta la seu ja fràgil solidesa sobre la construcció de realitats pròpies a través dels mitjans públics de comunicació. El PP valencià no accedirà mai mentres gaudi de majoria absoluta a què RTVV siga un grup de mitjans plurals, imparcials i objectius. No complirà el compromís adquirit durant la negociació de la reforma de l'Estatut fa ja tres anys per a crear el Consell del Sector Audiovisual, i molt menys accedirà a reglar l'estricte compliment de servei públic sobre les quals es va fundar RTVV. Està emparat en la majoria aboluta, i està en joc eixa mateixa majoria absoluta.
Per això el contrast amb la política de Zapatro respecte de RTVE és encara major. Mariano Rajoy ha tingut l'oportunitat de proposar candidats per a presidir RTVE, ha contat amb la voluntat de consens del Govern, i disfruta com a cap de l'oposició de respecte al pluralisme polític, de veracitat i d'imparcialitat en els mitjans públics englobats en RTVE.
En canvi, en RTVV les consignes són denigrar la imatge principalment del president i la vicepresidenta del Govern, condemnar a l'anonimat a tots els líders de l'oposició, i enaltir fins a l'absurd l'activitat política del president de la Generalitat i dels consellers. Sense el menor rubor.
Com menys dure açò, millor per a la salut democràtica i la dignitat dels valencians.

DE TRACTAMENT PERIODÍSTIC I CREDIBILITAT

Apareix hui un article en un mitjà digital referent a la petició des de diverses instàncies de la direcció del PP perquè el vicepresident segon de la Generalitat i conseller d'Economia, Gerardo Camps, siga destituït per un suposat desistiment de funcions atribuïda a problemes de salut "física i psíquica".
La publicació ha merescut tot tipus de comentaris d'índole deontològica sobre la idoneïtat de les referències a la vida privada del conseller, i ha generat un intens debat del què no puc abstraure'm.
És cert que les circumstàncies estrictament personals de qualsevol personatge que siga objecte de l'interés general haurien de ser excloses de tot fet noticiable que genere eixe personatge, alhora que és exigible respecte a l'esfera privada. En el cas que ens ocupa, l'omissió dels suposats problemes personals de Gerardo Camps no haguera desvirtuat el contingut de la notícia principal, i per tant estem davant de dades innecessàries.
No obstant, s'ha pretés utilitzar eixe aspecte de la informació, al meu entendre desafortunat, per a restar credibilitat a la notícia, però ací, no obstant, penetrem en una altra esfera en què de forma estricta només s'aborden les trontolloses relacions internes d'un partit polític amb responsabilitats en tots els àmbits.
I dic açò perquè sóc coneixedora de les bones relacions personals que un dels editors del referit diari digital manté amb la portaveu del PP en el Congrés dels Diputats, Soraya Sáez de Santamaría, i amb altres dirigents nacionals d'eixe partit.
És un fet constatat que quan al PP li ha interessat filtrar una notícia ho ha fet de forma preferent a través d'este periòdic digital, la qual cosa conferix per tant credibilitat al fons de la notícia, que no és una altra que la voluntat de Rita Barberá i de Mariano Rajoy, entre altres, de prescindir de Gerardo Camps, en contra de la voluntat de Francisco Camps, perquè com diu un dels comentaris de la notícia, el PP és hui una cistella de cireres, i quan en traus una s'enreden totes.
Els motius pels quals suposadament es pressiona per a prescindir de Gerardo Camps serien la seua incapacitat d'escometre amb eficàcia les funcions que té encomanades, que són ni més ni menys que gestionar un pressupost públic de més de 14.000 milions d'euros. I ací hauria d'acabar la notícia. Aprofundir en l'estabilitat mental, l'afició a les eixides nocturnes, o la qualitat vital del conseller és excedir-se en les pressions que es volen exercir perquè el president es desprenga del seu vicepresident segon.
Concloc, per tant, que la redacció és desafortunada, però no obstant les fonts són solvents, i això ens porta a ratificar una situació deplorable del partit que governa la Generalitat Valenciana. La seua descomposició s'accentua a un ritme vertiginós, fins a l'extrem que dubte que Camps tinga capacitat de resistència. El llenguatge groller del seu nou portaveu, Rafael Blasco, ja ens indica que no hi ha per on escapar.

A LA VORA DEL DELIRI

Les respostes que va donar el president de la Generalitat, Francisco Camps, al jutge que el va interrogar el maig passat en relació amb la percepció de regals, estan carregades de menyspreu, prepotència, altivesa, i jo diria que fins mostren a una persona delirant, abstreta, i a la vora de l'alienació.
Segons la transcripció de l'interrogatori coneguda ara, a la pregunta de què li deu El Bigotes, segons va dir este a Camps en una conversa telefònica, el president respon que no és només El Bigotes qui està en deute amb ell, sinó el conjunt dels valencians.
Camps ha de considerar-se a si mateix una benedicció divina que li ha caigut del cel al poble valencià, i no deuria trobar explicació en eixe moment al fet que estiguera declarant davant d'un jutge, a la vista de les respostes que va donar. Ell que tant ha fet pels valencians, i ara els valencians consenten impassibles que un jutge furgue en els seus assumptes.
És a dir, Camps se sent amb dret a sobrevolar per damunt del bé i del mal perquè els valencians estan en deute amb ell, i a conseqüència d'eixe deute de gratitud està exempt de donar explicacions.
La recreació de l'escena transmet la imatge d'un personatge malaltís, trastornat pel poder, i fora de si per haver comprovat que a ningú, ni tan sols a ell, i menys a ell que ningú diria jo, se li perdonen explicacions pels seus actes.
Què li devem els valencians, senyor Camps? Els seus anys de servei com a representant públic han estat remunerats com correspon.

Hi ha algun èxit extra pel que els valencians hàgem d'estar-li eternament agraïts? Al meu parer vosté ha fet retrocedir a esta comunitat autònoma molts anys en matèria de llibertats, benestar, progrés, projecció, i ara també en dignitat. Per tant, per la meua part, l'única cosa que li dec és respecte encara com a president, i d'ací a no res com expresident, però la meua obligació és ara demanar-li la dimissió perquè considere més que provat que vosté no hi ha actuat com correspon al capdavant de la Generalitat, i a més crec que les seues facultats han quedat minvades a causa de la seua inesperada i prematura caiguda.

UN PACTE PER A L'ENCARA ALCALDE I UN DESAFIAMENT PER A L'ENCARA VICEALCALDE

L'encara vicealcalde de Castelló, Javier Moliner, va entregar dijous passat en el ple un sobre tancat al portaveu socialista, Juan María Calles, que presumiblement contenia noms de persones i empreses a les què Moliner acusa de finançar il·legalment el PSPV. Ahir vaig prometre parlar-ne, i ho vaig a fer. Però abans vull referir-me a unes declaracions que m'he trobat hui de l'encara alcalde de Castelló, Alberto Fabra, en les que es dirigix a Calles com el "encara portaveu socialista" i li retrau unes declaracions seues en què li demanava, com a nou coordinador general del PP, que destituïsca Carlos Fabra de tots els seus càrrecs per dignitat democràtica.
A la vista de la defensa que Alberto Fabra fa de Carlos Fabra, li propose un pacte a l'encara alcalde tan senzill com just: Si Carlos Fabra és condemnat en algun dels processos en què està imputat fins i tot amb peticions de presó, Alberto Fabra dimitix de tots els seus càrrecs públics i orgànics, i si per contra Carlos Fabra ix absolt, que dimitisca Calles. Espere resposta.
I pel que fa al sobre de Moliner, inste encaridament a l'encara vicealcalde que convoque una roda de premsa i desvele el contingut. Li ho vaig a exigir diàriament fins que les persones i empreses a les què l'encara vicealcalde acusa de finançar de forma il·legal a partits polítics senten els seus noms de la seua boca, a fi que en el cas que ho consideren adopten les mesures que corresponguen.
L'encara vicealcalde no ha mesurat bé les conseqüències d'eixa jugada política. És el més grosser que he sentit des que Camps va mentir en el Parlament sobre les seues amistats perilloses, i la gràcia irremeiablement es va a tornar en contra seu. Per llest. Així que, espere també resposta.

ALBERTO FABRA?

Què hi fa El Bigotes tocant el violí a la porta de l'ajuntament mentre Fabra y Gallén ballen un vals?

Tot són hui alabances en la premsa de Castelló per a l'alcalde i nou coordinador del PPCV, Alberto Fabra, unes més exagerades que altres. La premsa afí, eixa que critica els pressupostos de l'Estat i eludix valorar els de la Generalitat, el situa fins i tot com referent i model que s'ha de seguir, quan en realitat el propi A. Fabra va eixir decebut de la reunió del comité executiu del seu partit. És obvi que l'alcalde de Castelló esperava alguna cosa més que un lloc de coordinador des del que no se sap bé què és el que coordinarà.
Fabra s'ha esforçat en els últims dies per autopromocionar-se com a figura emergent en al PPCV. Fins i tot es va postular com a relleu del propi Camps. En eixe sentit no es pot dir que l'aposta li haja eixit rendible.
En el retrat que li fa hui la premsa figuren les ànsies personals de l'alcalde per a transformar Castelló en una gran ciutat, i es citen edificis emblemàtics que els propis autories dels retrats admeten que són maquetes; la ronda de circuvalación com a gran interés de A. Fabra, una obra que vint anys després del seu inici està inacabada, o el tramvia, del que els castellonencs només disfruten d'un tram de set-cents metres i sense aparences d'avançar a major ritme, a la vista de les partides assignades en els pressupostos.
A. Fabra ha aplicat des de la institució que presidix una política sectària i excloent. Ha emmordassat de forma sistemàtica a l'oposició, a la que sotmet a una intolerable invisibilitat mediàtica encoratjada amb insercions institucionals de publicitat, ha escatimat fins al material d'oficina a l'oposició, a la que manté relegada en un despatx infrahumà i indigne de cap representació institucional, i des del que només amb dificultats es pot exercir amb garanties la labor de l'oposició.
A. Fabra exhibix gestos d'estadista i té el costum d'organitzar cimeres nacionals a compte dels pressupostos de la ciutat sempre per a criticar al Govern.
Seua és la responsabilitat del retard que acumula el desdoblament de la N-340 simplement perquè no és el seu desig que un Govern del PSOE execute una obra que el PP va oblidar i que la ciutadania reclama.
I seua és la responsabilitat també de les explicacions pendents sobre les aparicions d'El Bigotes a Castelló per a organitzar l'acte de presentació de candidats del PP al gener del 2007, o les celebracions per l'ascens del CD Castelló a la Segona Divisió. Es va emportar El Bigotes pastuque també de Castelló?
I demà parlaré del famós sobre de Moliner.

DRETS HUMANS, ACÍ I ALLÀ

Hui m'ha tocat presidir de forma precipitada un acte commemoratiu de la Declaració Universal dels Drets Humans perquè els representants del PP en les Corts havien acudit a la seu del seu partit a resoldre el seu caos. Tampoc he sigut l'única a la que li ha tocat in extremis suplir la representació institucional. La secretària autonòmica d'Immigració, Gotzone Mora, ha hagut d'intervindre en nom del seu conseller, Rafael Blasco, que en eixe mateix instant estava sent nomenat nou portaveu del PP en les Corts. Mal ha d'estar el PP per a recórrer a un tòtem eteri.
En el seu discurs, Gotzone Mora ha recordat els seus orígens i els motius pels quals ocupa un càrrec públic al País Valencià. S'ha mostrat agraïda als valencians per haver-la acollit de la forma que ho han fet, i ha posat la situació de la seua terra, Euskadi , com un exemple de violacions dels drets humans, en un al·legat que no corresponia.
D'acord en què la seua situació personal i la de milers de ciutadans d'Euskadi representen atacs intolerables als valors i principis que van inspirar la Declaració Universal, però ja posats a buscar exemples de violacions dels drets humans en l'entorn més immediat, la secretària autonòmica podia haver-se referit també a la privació d'informació en els canals públics de la Generalitat Valenciana, al segrest de les institucions valencianes, a la privació de recursos a què tenen dret les persones que no poden valdre's per si mateixes, o al saqueig d'arques públiques per a saciar la supèrbia de determinades persones. En major o menor grau, i amb majors o menors conseqüències, tot això suposen vulneracions dels drets inherents a les persones.
Era un acte en pro dels drets humans, els de tots els sers humans, i no sols els de Gotzone Mora.

RAJOY I CAMPS PERDEN EL CONTROL

La presència de periodistes en les Corts Valencianes s'ha multiplicat des de l'alçament parcial del sumari Gürtel. La cambra valenciana és el centre d'atenció de mitjans de tot Espanya atrets per un fet insòlit que no és en absolut l'estrambòtica defenestración de Ricardo Costa. Eixe seria, en tot cas, un episodi del serial a què assistix l'opinió pública, que no és un altre que l'afonament lent i agònic de Camps i l'estil de govern que ha imbricat en les institucions valencianes, caracteritzat per la fanfarroneria, el menyspreu, la provocació i la poca vergonya.
És una torre que cau, un govern que s'afona, i una etapa que es tanca, i la premsa de tot Espanya assistix al moment amb tota la seua parafernàlia per a satisfer els interrogants d'uns espectadors atònits que no donen crèdit a l'esperpent que propícia Camps amb les seues ambigüitats, fins al punt d'esgotar la infinita paciència del seu líder nacional, Mariano Rajoy. La debilitat que ha demostrat el president nacional del PP en la resolució de la crisi valenciana, d'altra banda, l'ha convertit en presa fàcil per als detractors i detractores interns, que no han perdut l'oportunitat de moure-li el seient. I no és ja només Esperanza Aguirre la que reclama passar pàgina, també Manuel Pizarro, José María Aznar, Juan Vicente Herrera, Güemes, 105 alcaldes madrilenys, etc.
La premsa dedica hui tot tipus de qualificatius a Ricardo Costa, des d'insolent a provocador. Fins i tot li han fotografiat un missatge de mòbil de la seua cap de premsa en què l'advertia que l'anaven a "machacar". Una acció èticament qüestionable, d'altra banda, la de desvelar correspondència privada.
El resultat és un Camps que carranqueja, una Generalitat paralitzada, un ridícul sense precedents, i ara un Costa desbocat sobre el qual ja ningú pot garantir el control. Estarem atents, doncs, als pròxims episodis d'este esperpent.

VALCÁRCEL DIU MALDESTRE A CAMPS

El president Camps ha gestionat malament la crisi Gürtel i hi ha actuat amb extrema malaptesa. Eixa no és cap novetat, ho sap fins al propi Camps. La notícia està que l'asseveració provinga del seu amic Ramón Luis Valcárcel. El president murcià ha atribuït la corrupció a una panda de pocavergonyes que s'ha aprofitat de les institucions en connivència amb determinats càrrecs públics que s'han deixat seduir per les temptacions.
Ara seria necessari que Valcárcel determinara a qui és atribuïble el qualificatiu de pocavergonya, i si Camps forma part d'eixe grup de càrrecs públics que s'ha deixat seduir per les temptacions, i en eixe cas seria el mateix Valcárcel qui estaria dient al president valencià que ja tarda a abandonar la butaca del Palau.
Després de les consideracions del president murcià, és possible que la freqüència de les visites de Camps a Múrcia es veja dràsticament reduïda, la qual cosa representarà un estalvi important en la partida de despeses dels pressupostos de la Generalitat per al 2010.

"CHASCARRILLOS"

Per a la nova portaveu del Consell i consellera de Justícia, Paula Sánchez, tota la pila d'acusacions que cauen sobre el PP valencià sobre el desviament de diners públics cap a comissionistes i amics, totes les investigacions policials, i el contingut de milers i milers de fulls de sumari, són només "chascarrillos".

És a dir, la premsa només parloteja sense tro ni so sobre Camps, Costa, la visita del Papa, les comissions, els regals, els amics i els enemics. El cas Gürtel no existeix, com va dir la consellera portaveu divendres passat. Ricardo Costa no ha estat destituït ni separat de la seua tasca de portaveu parlamentari, el sastre esta boig, i Garzón expressa malvolença cap al PP.

A hores d'ara el president Camps deu estar més penedit d'haver nomenat Paula Sánchez portaveu del Consell que del nomenament de César Augusto Asencio com a secretari general del PP, probablement el secretari d'un partit més fugaç de la recent història democràtica, per la gràcia de Ripoll.

A Sánchez se li han conegut fins ara dos intervencions, una per a negar l'existència del cas Gürtel, i l'altra per a dir que la premsa només parloteja quan es fa ressò del contingut del sumari. Són dos intervencions d'antologia que, venint de la portaveu d'un govern, no fan més que insultar la intel.ligència dels ciutadans i denigrar al màxim l'exercici de la política.

MÉS MOTIUS PER A UNA DIMISSIÓ

La desocupació baixa al setembre a tot Espanya, excepte al País Valencià, on puja en una xifra absoluta superior a la del descens registrat a l'àmbit estatal. Per tant, rebenta com una magrana l'argument de Camps quan acusa Zapatero de ser el president de la desocupació i de la crisi. I per què el País Valencià es desmarca de la tònica general? Perquè les prioritats a l'hora d'invertir els recursos públics han estat distintes. Mentre el govern central s'ha dedicat a posar en marxa mesures dirigides, tant com era possible, a pal·liar la crisi i estimular l'ocupació, el Consell ha demostrat que les seues prioritats eren altres, com ara nodrir comissionistes al voltant dels grans espectacles que s'han organitzat amb càrrec als pressupostos de la Generalitat i altres administracions. Això no ha generat ocupació. La visita del Papa no ha generat cap lloc de treball, tot i haver-nos costat una pila de milions, comissions incloses.
Camps té un nou motiu per a presentar la dimissió, si és que no en tenia suficients. L'exagerat deute públic de la Generalitat no ha servit per pal·liar els efectes de la crisi, ni per generar estructura productiva. Ha servit per muntar una xarxa de clavegaram per la qual s'ha perdut una important quantitat de diners públics que devia haver estat dirigida a altres necessitats. L'obstinació de Camps de fer com si res, mentre els seus antics subordinats li estan preparant el relleu, només perjudica més encara els interessos generals dels valencians.

TERRA MÍTICA HA DE TORNAR 23 MILIONS

El que li faltava al parc temàtic. No en teníem prou en la manca de previsió i els constants balanços negatius, sinó que a més una sentència del Suprem obliga ara a Terra Mítica a tornar 14 milions d'euros que va rebre dels fons Feder per haver incomplit les condicions que se'n derivaen de la concessió d'eixa subvenció, xifra que amb els interessos s'eleva a 23 milions d'euros.

És el fracàs del model Disneyland que el PP ha intentat aplicar al País Valencià, i l'explicació a la carpetada que ha donat el Consell al parc temàtic previst a Castelló.

MASCLISTA? NO, GROSSER

No he pogut reprimir la meua indignació en llegir hui un article d'opinió a l'edició valenciana del diari ABC. Què hi hem de fer. Una està obligada a llegir-ho tot. L'autor, un tal Juan Morote, que deu ser articulista habitual, es clava en l'aspecte físic de la secretària d'Organització del PSOE, Leire Pajín, i després de criticar el seu pentinat i la seua vestimenta, insunua que aquesta necessita el sou de senadora per a pagar-se operacions de cirugia estètica.

I el pitjor és que l'article no té altre fons més que l'aspecte i l'aparença física de la dirigent socialista, de la que arriba a dir que s'assembla a la xiqueta de Poltergeist.

I acaba dient l'articulista: "A lo mejor también me llaman a mí machista". Doncs no, mire. Més bé grosser.

El més graciós és que l'article va encapçalat per una foto de l'autor, de l'aspecte del qual també en podríem parlar llargament, si volguérem.

AMB L'AIGUA AL COLL

De forma sorprenent, Francisco Camps segueix sent el president de la Generalitat, una continuïtat en el càrrec que el PP no hauria de consentir per tal d'evitar-se exposicions al ridícul com la de hui en la sessió del control.

Camps dóna una imatge patètica, es veu obligat a mentir de forma constant, quan no a recórrer al GAL. Hui ha tornat a mentir quan ha dit que no mai ha mentit ni en les Corts ni en el jutjat. És una figura políticament amortitzada. Ell ho sap, i els seus diputats també. El seu grup ha quedat desarbolat. Al fons del decorat ja no hi és Ricardo Costa, que encara no sabem perquè ha estat destituït si no ningú ha fet res irregular al PP, com manté Camps. Els nous figurants són els representants més genuïns d'aquella retrògada Alianza Popular. Rafael Maluenda i César Augusto Asencio fan rememorar debats de l'inici de la Transició, encara que alguna cosa ha canviat: Maluenda fa les intervencions en valencià, tot i que el seu valencià és un tant voluntariós. Parla, per exemple, en referència a la distribuició territorial dels pressupostos de l'Estat, del "reparto de la tortà" per recórrer de nou al discurs visceral de l'odi que Zapatero sent cap als valencians, en opinió del PP, és clar.

Rambla està inhabilitat per a replicar a l'oposició, i les seues intervencions maleint els mètodes policials, que no el contingut de les converses, no són creïbles. A més, ja no és el successor natural de Camps, i se li ha notat. Ara ja perd el componiment. L'altre Camps, Gerardo, simula estar indignat amb els atacs al president, quan ell mateix està dedicat a preparar-se com a potencial relleu.

És a les clares el final d'una etapa. Camps ha de convocar eleccions i renunciar a la candidatura pel bé del seu partit, de la democràcia, de les institucions, i del conjunt dels valencians.Obstinar-se serà propiciar nous ridículs a cada aparició pública.

VOLTORS

Han olorat els efluvis de la carronya. En observar la posició de debilitat del president de la Generalitat, han eixit com a bolets possibles successors, uns interessats, i altres millor situats. La premsa política ha començat a fer porres i a valorar candidats. Es parla fins i tot de dissolució de l'executiva regional del PP i de gestora pilotada pels presidents provincials.

Uns s'han vist arrossegats a figurar entre els possibles candidats a encapçalar la candidatura del PP a la Presidència de la Generalitat. És a dir, candidats a candidats. Altres han posat en marxa la seua maquinària institucional de propaganda per autopostular-se, tot i ser conscients de les seues limitacions. És el cas de l'alcalde de Castelló, Alberto Fabra, que va esperar el moment just de desorientació i deteriorament de la situació de Camps per fer rodar el seu nom com a possible substitut. Fabra té el costum de fer-se passar per estadista mundial organitzant cimeres a la seua ciutat sense més objectiu que la denúncia política i l'autopromoció. Ara bé, en quan Fabra traga el cap de Castelló corre el risc de ser guillotinat pels seus.

L'opció d'Alberto Fabra com a possible substitut de Camps al capdavant de la candidatura del PP és més un desig personal que una possibilitat real.

Altres, com González Pons i Gerardo Camps, no estan gaire preocupats per les opcions de Fabra. Més bé estan preocupats l'un de l'altre, mentre l'opció de Rita està sembrada de dubtes a causa de la seua possible vinculació en la trama de corrupció com a presidenta de la FEMP, i també com alcaldessa.

I al bell mig, Rajoy fent de nou el ridícul ratificant la candidatura de Camps al 2011.

ELCAS GÜRTEL NO EXISTEIX

La novetat, la capacitat de sorprendre i l'interés general són alguns dels trets que defineixen la notícia. I sens dubte, si els darrers dies s'ha produït alguna notícia és la que va donar divendres la consellera portaveu del Consell, Paula Sánchez, després de la reunió del Govern valencià: "El cas Gürtel no existeix a la Comunitat Valenciana".

És una gran notícia. Una notícia, a més, tranquilitzadora per al PP i per a la totalitat dels valencians. No hi ha hagut cap regal ni cap suborn, ni adjudicacions sospitoses de contractes públics, ni cap intent d'estafa amb els Grammy, ni evaporació de diners públics amb la visita del Papa. El Bigotes no ha existit, les seues converses estan tretes de context, tots podem dormir tranquils. Els diners dels valencians han estat en mans segures.

I si el cas Gürtel no ha existit, aleshores, perquè s'ha fet dimitir Ricardo Costa? Perquè ha eixit escapat Pedro García?

Hi ha una pila de coses que fan que Paula Sánchez, la portaveu del Consell, haja fregat el ridícul en la seua intervenció de divendres, i hui n'hem conegut una més. Hui hem conegut el nom i congnoms de la persona que es dedicava a portar els diners de la trama a bancs de paradisos fiscals amb una minuta de l'1'5% dels diners transportats.

Realment, si el cas Gürtel no haguera existit al País Valencià, la portaveu del Consell no s'hagera molestat en utilitzar el seu càrrec per a desmentir-ho.

DESDEJUNI AMB ALARTE

Televisió Espanyola ha convidat hui al secretari general del PSPV al programa "Desayunos", amb una selecció de periodistes més plural i variada que no la del programa "La Tertúlia" de Canal 9, en el que també va participar Jorge Alarte fa uns dies.

A "Desayunos" de TVE Alarte ha pogut parlar de la trama Gürtel, i ho ha fet perquè els entrevistadors li han preguntat. A Canal 9 no és que la trama corrupta fóra tabú per als periodistes habituals, és que el propi entrevistat tenia vetada cap referència.

Jorge Alarte ha repetit per a tota Espanya el que ja ha dit a València: Camps és el principal responsable de les malifetes dels caps de la trama, i és qui els va portar. Tot això en un dia en el que hem conegut altre episodi que va reportar milió i mig d'euros en comissions als implicats a costa de la visita del Papa a València, un afer en el que pren protagonisme l'exdirector general de RTVV, Pedro García, que va pagar 6'4 milions a la constructora Teconsa per al desplegament de so de l'acte. Una constructora que es tira al món de l'enginyeria acústica. Potser ara anem sabent perquè Pedro García se'n va anar sense acomiadar-se de RTVV.

La periodista de la SER convidada habitual a "Desayunos" de TVE li ha preguntat a Jorge Alarte per la seua insistència en demanar eleccions si les enquestes apunten a una victòria del PP. El que és evident, ha dit Alarte, és que els vots no poden servir per a exculpar conductes presumptament delictives de càrrecs públics. Els que han comés il.legalitats ho han de pagar políticament, i si escau penalment, guanyen o perden eleccions. A més, el que està demanant el PSPV són eleccions amb la renúncia de Camps a ser candidat. Una persona involucrada en una trama de corrupció d'aquestes dimensions no pot ser el president dels valencians.

Altra periodista, esta del diari La Razón, s'ha sorprés de les intencions d'Alarte de ser candidat a la Presidència de la Generalitat. Si la periodista haguera acudit al congrés del PSPV de setembre de 2008, sabria que Alarte mai ha ocultat la seua voluntat de ser candidat, i això és el que se li ha contestat.

MANUEL VICENT

Els castellonencs i la resta dels valencians ens hem enriquit amb el patrimoni intel.lectual que representa l'obra literària i periodística de Manuel Vicent, i Castelló li ho ha agraït a través de la seua universitat, que l'acaba d'investir doctor honoris causa.

No podia deixar de compartir amb Vicent l'acte de la seua benvinguda al claustre de la nostra universitat, que ha estat possible gràcies al professor Manuel Chust, amb el suport dels departaments de Ciències de la Comunicació i de Filologia i Cultures Europees, i dels professor Vicent Falomir i Rosalía Torrent, entre d'altres.

Manuel Vicent no és massa amic dels homenatges, tal com el va descriure una biògrafa, però no li podia dir que no a la universitat de la seua terra.

S'han fet més de 80 edicions diferents dels 40 títols que ha publicat Vicent de pràcticament tots els gèneres des que es va llicenciar en Dret a València i es va graduar en Periodisme a l'antiga Escola Oficial de Madrid. Ha destacat com articulista sent crític en temps difícils a publicacions com ara "Triunfo", "Hermano Lobo" o "La Codorniz". Ara el podem llegir al diari El País.

La Vilavella, Castelló, València, Dénia i molts paratges de les nostres terres han passat a formar part de l'imaginari col.leciu a través de l'univers narratiu de Manuel Vicent.

Com va dir Francisco Fernández, el padrí de la cerimonia en el que se'l va investir, "Vicent és el nostre Sorolla de la paraula".

Gràcies, Manuel, per haver compartit amb tots les teues realitats i els teus somnis.

LA IDIOSINCRÀSIA VALENCIANA

Hem conegut un dels principals escàndols de corrupció política que afecta de ple a les institucions valencianes, amb tot d'implicats, converses compromeses, demostracions de força i espectacles esperpèntics en la gestió d'una crisi de la que el PP no sap eixir-se'n. Un escàndol que es fa gros per minuts, del que, no cada dia, sinó cada hora, coneguem noves dades, noves destinacions dels diners, nous implicats, o detalls escabrosos. El president nacional del PP i el de la Generalitat han estat amenaçats per un jove polític castellonenc que es nega a vore truncada la seua carrera i que diu que només seguia ordres.

Cospedal diu, Camsps desdiu, Rajoy tira per la drecera, Costa es queda, i a uns minuts de començar hui el ple de les Corts encara no sabem qui exercirà de protaveu del Grup Popular. No he vist mai una crisi política tan mal gestionada, i n'he vist alguna.

I en plena tempesta política pels escàndols de corrupció, a les portes de les Corts s'hi ha concentrat més d'un miler de persones coincidint amb el ple. Feia l'efecte, al primer cop d'ull, que la concentració estava relacionada amb la situació política. Pensava, més bé, que era una concentració de suport a Camps i al PP. El contrari haguera estat un miratge. Però en qualsevol cas pensava que, en un o altre sentit, era una reacció a la situació política.

Doncs res d'això. La gentada es concentrava en defensa o en contra de la caça amb parany amb motiu del debat sobre la modificació de la llei de caça previst hui a les Corts per tal de fer compatible el parany amb la legislació europea. Els paranyers esbroncaven els ecologistes, mentre aquests denunciaven les conseqüències de la caça amb parany amb una escenificació teatral amb disfresses, troncs, i visc, mentre la policia formava un cordó per impedir incidents.

És la irremeiable forma que tenim de ser els valencians.

NINGUN VALENCIÀ HO ÉS MÉS QUE CAP ALTRE

AMB MOTIU DEL NOU D'OCTUBRE

Després d'anys i anys lluitant per l'enfortimen, desenvolupament i consolidació del nostre autogovern, en tot el que comporta en termes de reptes col.lectius, justícia, respecte i llibertat, no podem romandre impassibles davant la greu degradació de la qualitat democràtica i el descrèdit institucional a l'àmbit valencià.
L'atac a la democràcia que representen les repetides expressions de manca d'ètica mereix una resposta ferma davant d'aquells que no s'immuten quan es posen en dubte les garanties de bon funcionament de les institucions, del sistema judicial, i en definitiva de l'Estat de Dret.
No hem lluitat tres dècades per la recuperació i consolidació de les nostres institucions d'autogovern per a utilitzar-les de forma irresponsable i veure'ns ara en la necessitat de preservar la confiança dels ciutadans en les nostres institucions i el nostre sistema polític. Una confiança que s'enforteix des de la coherència, el respecte a la dignitat de les institucions, i la honestedat dels nostres representants públics, i no des de les carències ètiques i les concepcions perverses de la cultura política, amb conductes que no poden quedar sense condemna cívica.
Els atacs al funcionament democràtic de les Corts, la manipulació dels mitjans públics de comunicació, la confrontació gratuïta, i les sospites sobre el desviament de diners públics no contribueixen a enfortir la confiança dels ciutadans en les seues institucions i els seus representants.
Tres segles després de l'abolició del sistema legislatiu i polític valencià, i tres dècades de recorregut des de la recuperació de l'autogovern, hem arribat a una profunda crisi de valors i una delegitimació de l'activitat política que fan urgent la lluita per la recuperació dels nivells de democràcia, convivència, pluralisme polític i llibertat, des de la coherència, la serenitat, i la normalitat.
Els valors que envolta la celebració del Nou d'Octubre estan en perill. Està en perill la identificació col.lectiva amb uns valors, un llegat, i un futur comuns. Està en perill el crèdit de les nostres institucions i de la pròpia activitat política, la confiança en la justícia, la dignitat dels nostres representants, i la qualitat de la nostra democràcia.
No es pot vulnerar regles, fer callar veus, deteriorar el paper de les Corts, i hopotecar el crèdit institucional en nom de l'orgull de ser valencià. Ningun valencià ho és més que cap altre, i molt meys si el que es pretén és utilitzar la valencianitat per a emparar actituds que només porten al desencant.

COSTA AL RESCAT DE COSTA

El diputat en el Congrés per Castelló i exministre d'Aznar, Juan Costa, ix hui al rescat del seu germà, el diputat autonòmic, portaveu del PP en les Corts Valencianes, secretari general del PPCV, i un dels principals implicats en la suposada trama de corrupció que va ordir el PP per a finançar els seus actes electorals, Ricardo Costa.
Ja és estrany que Juan Costa, que no es prodiga precisament en declaracions públiques, òbriga la boca justament per a exculpar el seu germà de les decisions de la seua partit relatives a l'enginyeria financera perquè els espectacles electorals els isqueren a mitat de preu.
Juan Costa ha obert la boca, i no ho ha fet per a detallar la seua activitat parlamentària en la seua condició de diputat per Castelló, ni per a criticar actuacions del Govern, ni per a defendre alternatives. Ha obert la boca per a dir que el seu germà actuava en la contractació Orange Market acatant ordes. Ordes de qui? Crec que és el prinmer que hauria d'aclarir Ricardo una vegada que el seu germà ha destapat la seua condició d'acatador d'ordes.
I un d'eixos encàrrecs degué ser la liquidació d'una factura de 72.000 euros a compte d'algú que va haver de sufragar la presentació de candidats del PP realitzada a Castelló al gener del 2007, segons revela la comptabilitat paral·lela.
Fa ja uns mesos, quan la trama es reduïa a uns trages regalats al president de la Generalitat, un alcalde del PP, visiblement preocupat, em va preguntar la meua opinió sobre l'assumpte, i li vaig respondre el que ahir va dir Fraga en l'executiva nacional del PP: "Açò té mala pinta".

NO CAL MODIFICAR L'ESTATUT

El conseller d'Economia i vicepresident del Consell, Gerardo Camps, bramava aquest cap de setmana contra els Pressupostos Generals i plantejava com una amenaça la possibilitat de modificar l'Estatut valencià per tal d'incloure fòrmules que garantisquen una inversió mínima de l'Estat.

És la nova consiga que a les comarques de Castelló, per exemple, està seguint al dictat un diari madrileny amb edició provincial. El rotatiu propicia titulars com el de "Clamor contra els comptes de l'Estat", "Cap pressupost de Zapatero ha igualat al darrer d'Aznar", etc. El que no diu el diari en qüestió és que dels 250 milions d'euros que el darrer govern d'Aznar va pressupostar com a inversió per a la província de Castelló no se'n va executar ni el 50%. Tant fa, però.

Per a corregir el suposat dèficit d'inversions de l'Estat no cal bramar ni modificar l'Estatut, que es va modificar fa dos anys. Només cal esperar a que Mariano Rajoy, o qui el substitïsca, siga president del Govern. Aleshores el finançament, sent el mateix, serà correcte, adequat, obeïrà a les necessitats dels valencians, serà realista i per fi s'haurà posat fi a la discriminació dels valencians. Canal 9 callarà, els consellers abandonaran l'estratègia del victimisme, i de la nit al matí, el Govern d'Espanya s'haurà convertir en el més compromés amb els valencians.

Jo el que desitge com a estratègia socialista, i des d'ací la propose, és convidar a Francisco Camps a fer-se de nou la foto amb l'AVE, perquè ara sí està ací. A la campanya de les autonòmiques de 2003, quan va empaperar el País Valencià amb fotos seues amb una màquina de l'AVE de fons, no estava aprovat ni el projecte. Per tant, convidem Camps a repetir la instantània.

O si més no el convidaria a visitar les obres, invitació que va rebutjar al setembre quan el ministre de Foment va convidar tothom a presenciar l'arribada de la primera màquina d'AVE a la ciutat de València. Camps no hi era.

ALLÒ QUE INTERESSA ELS VALENCIANS?

El president de la Generalitat, Francisco Camps, va plantar dimecres a les Corts en el segon debat de política general per a viatjar al Parador d'Alarcón a solucionar el seu problemes personals. Però no sols això, el viatge al punt que equidista de Madrid i València va fer que Camps arribara amb més d'una hora de retard a l'exposició de Sorolla que inaugurava en la Fundació Bancaixa, per a exasperació de centenars d'invitats.
Així actua qui diu anteposar els interessos de tots els valencians a qualsevol altra cosa, però mentres allò que interessa als valencians, com tant li agrada repetir al president, es dirimia dimecres en les Corts amb dos centenars de propostes de resolució, Camps viatjava a mitat de camí de Madrid per a veure com solucionava els seus assumptes personals.

I sembla que el que es va parlar a Alarcón no interessa els valencians, perquè no n'ha dit res i s'ha burlat dels periodistes quan li han preguntat.

FABRA ES FICA EN PRECAMPANYA

Alberto Fabra, en la seua actuació estel.lar al programa Grand Prix de Canal 9.

L'alcalde de Castelló, Alberto Fabra, es revela com l'alumne més avantatjat de Francisco Camps pel que fa al desplegament de parafernàlia propagandística amb recursos públics. Mesos arrere ens va sorprendre amb un invent que va batejar com a Pla Activa Castelló, que no servia per a una altra cosa més que per a camuflar les obres del Pla d'Estímul de l'Economia del Govern central, i atribuirse-les com a pròpies.
Després arribà el pla Castelló en Verd, ideat per a fer com si complira la seua promesa electoral de plantar deu mil arbres en la ciutat durant l'actual mandat, i que es va a saldar amb uns quants centenars d'exemplars. Però no importa, de l'apartat de despeses de publicitat de l'ajuntament s'han extret alguns euros per a copar panells i insercions publicitàries amb l'eslògan Castelló en Verd.
Ara Alberto Fabra anuncia per a demà dijous la presentació amb tots els luxes en el Casino Antic, la tija de la soca, d'un nou pla, esta vegada denominat Castelló Avança.
No vull ni imaginar el contingut d'eixe pla, però m'ol a tret d'eixida de la precampanya electoral, una precampanya en què confie que el PP de Castelló utilitze esportivament els seus recursos propis, i només els seus recursos propis. El PP de Castelló es vanaglòria de que el cas Gürtel no ha esguitat les comarques del nord, tot i els afers de Francisco Martínez, però les principals empreses presumptament subministradores de les empreses investigades són castellonenques.
Castelló avança, però se suposa que porta avançant quasi dos dècades, que són les que porta el PP al capdavant del govern local, i a penes estem uns metres de la línia d'eixida.
Al marge de l'expansió urbanística provocada per una voraç creació de sòl urbanitzable, si Castelló ha avançat en les últimes dècades és perquè Joan Lerma va posar en marxa la Universitat, i José Borrell va soterrar les vies del tren. Pel que es referix a la resta, Alberto Fabra pareix consumir el pressupost municipal en despeses ordinàries i en propaganda, a pesar de la galopant asfíxia fiscal. Vull recordar que va ser el PP qui va restaurar pocs mesos després de les eleccions municipals de 2003 la taxa de fem sense haver dit res en la campanya anterior, i ha sigut al PP qui estreny al contribuent a raó d'un 15% anual.
No obstant, després de dos dècades de PP, la ciutat té allò essencial per resoldre. El tràfic continua sent un caos, la ronda de circumval·lació seguix inacabada, el tramvia realitza un recorregut de cavallets de a penes uns centenars de metres entre l'avinguda de Morella i la Universitat sense que s'albiren inversions en nous trams, els grans projectes anunciats per la Generalitat continuen sent esbossos, i les dotacions públiques arriben en comptagotes, entenguem guarderies, col·legis públics, etc.
Però tant fa. Tenim plans. Castelló en Verd, Castelló Avança, Pla Activa, etc.

ELS "PANTUFLOS" DE CAMPS

La foto difosa dilluns per Presidència de la Generalitat amb Camps i els seus tres vicepresidents, anava acompanyada d'un peu en què es deia que el president prepara en el seu despatx la intervenció en el debat de política general. Reparen en els "pantuflos" del president, un detall no improvisat. No estem davant d'un descuit del gabinet, sinó davant de la clara intenció de transmetre a l'opinió pública que la suposada preparació del debat ha sigut àrdua i prolongada.
Ningú s'ho ha cregut. A la preparació del debat no degueren dedicar ni mitja hora, a la vista del contingut del discurs que ha pronunciat hui Camps. Imagine a Cotino suggerint-li que acuse Zapatero d'haver llevat el pa i la sal als valencians. "Digues que ens han llevat l'aigua". I efectivament, Camps ix hui a la tribuna i solta que "ens han robat l'orgull de ser valencians", desqualifica el portaveu socialista, Ángel Lluna, anuncia milers de milions d'euros d'inversió que mai arriben, i acusa a l'oposició de parlar de coses que no interessen als ciutadans. Això és tot.
Per tant, no crec que feren falta "pantuflos" per a preparar una intervenció d'eixe calat. En mitja hora i per telèfon es podia haver fet, més encara si es té en compte que els arguments utilitzats són tan reiterats que fan caure en l'avorriment.
Probablement estigueren parlant de "lo nuestro", d'això d'ells, vaja, i com eixir-se'n. I la millor manera d'escórrer l'embalum ha sigut eludir tota referència a l'escàndol polític que afecta al PP valencià, i no donar cap explicació.
Mentre Rajoy, Cospedal i fins i tot Pedro J. estan demanant caps "més grossos" que el de Ricardo Costa, Camps s'ha tornat a enrocar en el victimisme en una clara mostra de menyspreu cap al conjunt dels valencians, que estan esperant que una veu autoritzada del PP diga quelcom creïble sobre tot el que està transcendint, més enllà del complot de jutges i policies.
Camps no se sosté, i probablement per això haja dit hui que el que més orgull li produirà serà poder dir sempre que una vegada va ser president de la Generalitat. Vaja guardant, doncs, els "pantuflos" per si de cas ha de pasar "algun ratito largo" a casa.

"EL PP TREU PIT"

Era el titular d'un periòdic relatiu a la notícia d'una enquesta que ha elaborat i difós el PPCV en plena tempesta de corrupteles. Com una sibil·lina forma de distraure l'atenció, vénen a dir: passen i vegen, a pesar de la que està caient, els valencians continuen confiant de forma majoritària en el PP.
O siga, que el PP treu pit.
Ignore si l'enquesta ha sigut precuinada o no, però el PP ha de tindre clara una cosa irrefutable que no precisa de sondejos per a ser ratificada: el poder és efímer, com bé sap Mariano Rajoy, i com pareixen haver oblidat Camps, Costa, Rambla, Cotino, Serra, etc. No es pot recórrer a l'autocomplaença cada vegada que et sorprenen amb el fang al coll.
La societat valenciana ha demostrat al llarg de la història ser prou crítica per a posar a cada u en el seu lloc quan correspon. I quan tots o part dels càrrecs públics ocupats a fabricar desmentits cada vegada menys consistents, acaben en el lloc que els corresponga, començarà l'encreuament de reprotxes entre ells.
De fet ja ha començat. De ser certes les gravacions policials (realitzades, esta vegada sí, amb autorització judicial), i desviant-nos del fons de l'assumpte, ja sabem la consideració que té, per exemple, Ricardo Costa de Vicente Rambla, o el respecte que a David Serra li infon la figura de Francisco Camps ("ESE lo sabe todo").
Ja sabem, o podem endevinar, a més, els motius pels quals Camps va retirar poders a Rambla, o la causa de la marxa de l'eterna cap de gabinet de Camps.
El PP necessita delectar-se en sondejos d'autocomplaença perquè li causa pànic la idea de no aconseguir el diputat número 49, i eixe número màgic que atorga la majoria absoluta, encara sense l'escàndol de corrupció, estava ahí esbufegant-li el bescoll.

EL DEBAT DE POLÍTICA GENERAL

Diu hui l'edició valenciana d'un diari de Madrid que el president de la Generalitat, Francisco Camps, dedicarà la seua intervenció al debat de política general, dimarts vinent, a tractar de rescabalar-se de tot el dany polític que li ha originat la investigació del cas Gürtel i els maleïts trages.

Tasca difícil i aposta arriscada, sobretot perquè Camps no confiava que trascendira el contingut de l'informe que la Policia de Blanqueig de Capitals va remetre al seu amic jutge. Si camina per ahí, eixirà esquilat, perquè aleshores estarem parlant d'alguna cosa més que no de trages.

Per tant, tot i que Camps no ha avançat encara res del contingut del seu discurs, en contra del que era costum, les seues declaracions dels darrers dies en donen pistes. Potser el president parle del Pla Confiança i dels 1.200 milions d'euros que diu que vol transferir als ajuntaments, però que els ajuntaments encara no han vist. O potser accepte la proposta de pacte del portaveu del PSPV per tal de deturar les intolerables xifres de fracàs escolar al País Valencià, gènesi directa de la manca de productivitat. O potser també tracte de fer pagar els plats trencats a Zapatero, De la Vega, Conde Pumpido, a Barack Obama per reformar el seu sistema sanitari, o a Hugo Chávez per desestabilitzar el preu del petroli.

Vorem per on tracta de reconduir Camps el debat amb el que estrenem, amb retard, el periode de sessions.