dijous, 30 de desembre de 2010

LA FRÀGIL IMATGE DE CAMPS

Un exemplar de premsa valenciana d'una capçalera d'estes que es deixen llaurar amb facilitat escrivia recentment un perfil del president de la Generalitat, del que deia açò: la seva gestió durant aquests últims set anys ha estat marcada per la posada en marxa de polítiques econòmiques i fiscals per millorar la competitivitat i les expectatives de creixement de la Comunitat Valenciana. També han estat importants en la seva gestió les persones i per això ha donat prioritat absoluta a les polítiques socials. Però no obstant, afegeix, si alguna cosa ha caracteritzat la seva gestió al capdavant de la Generalitat ha estat la gran voluntat d'arribar a grans acords de tipus econòmic i social amb els agents econòmics, socials i polítics.
En una de les il.lustracions del reportatge apareix Camps al costat del president de l'Associació Valenciana d'Empresaris, Francisco Pons, la mateixa persona que només uns dies després es va despatxar amb unes declaracions en les que demanava a la Generalitat que frene el seu endeutament, que ajuste despeses, controle costos i redueixa el periode de pagament a proveïdors. I en una altra il.lustració, sobre un peu de foto que feia referència als assoliments de Camps, apareix el president inaugurant una obra del Ministeri de Foment, la qual cosa més bé sembla una relliscada de l'autor del reportatge.
Esta desafortunada pinzellada periodística revela que la imatge i la credibilitat del president de la Generalitat són de tal fragilitat que ja no és possible afalagar durant més d'un paràgraf sense quedar en evidència o caure en contradiccions.
L'adulació ocupa unes poques línies, però no obstant això caldrien llibres sencers per explicar que la competitivitat i les expectatives de creixement de la Comunitat no només no han millorat, sinó que s'han situat a la cua per haver-ho apostat tot a la rajola després d'haver abandonat sectors productius tradicionals, instituts tecnològics, i l'agricultura.
El contrast amb la realitat és encara més impactant quan Camps tracta de presumir de les seves polítiques socials i de la seva prioritat sobre les persones. Bastaria amb recordar el desenvolupament de la Llei de Dependència en estes terres, però en tot cas, i per eliminar dubtes, ens podem remetre als índexs de fracàs escolar. La inversió més productiva que pot fer una societat, l'educació, s'ha descuidat.
I finalment, sobre la voluntat d'arribar a grans acords amb els agents econòmics, socials i polítics, n'hi ha prou amb esmentar la nova proposta de reforma de l'Estatut, per no citar el rebuig a les propostes que en matèria econòmica li va traslladar el secretari general del PSPV, i les dirigides a democratitzar i sanejar RTVV. La reforma de l'Estatut només quatre anys després de la seva aprovació és fruit de la negativa del PP a acceptar llavors les propostes socialistes, i malgrat això la reforma va tirar endavant gràcies a la veritable voluntat d'aconseguir grans acords, però del PSPV. La resposta ha estat el veto al PSPV en els organismes en els quals correspon a les Corts nomenar representants, el bloqueig en la renovació de les institucions de la Generalitat, i la falta de voluntat de desenvolupar l'Estatut reformat en 2006 en les seves línies fonamentals.
Camps tanca 2010 més feble que mai. L'estructura sobre la qual assenta la seva imatge i credibilitat és fràgil i va a esfondrar-se a cop de realitats. Quan són els mateixos empresaris els que li diuen a Camps que no està gestionant bé s'ha arribat ja a l'últim toc d'advertiment. Haig de confessar, no obstant això, que la meva certesa que Camps no anava a ser proclamat de nou candidat després de l'esclat de l'escàndol de corrupció, està ara clapejada de dubtes. Haurem arribat, en aquest cas, al límit de la perversió democràtica.

dimarts, 28 de desembre de 2010

CONTRA LA IMPUNITAT

La prescripció de bona part dels delictes que se li imputaven a Carlos Fabra convida a emprendre una campanya contra la impunitat. L'acte de l'Audiència Provincial que decreta el tancament de les investigacions obre dos reflexions amb caràcter immediat. La primera: com és possible que un exèrcit de jutges, fiscals, advocats, perits i tècnics de l'Administració Tributària no haja caigut en el compte que anaven a prescriure els terminis. I la segona, referida a la credibilitat del sistema.
En el primer cas, caldria determinar i exigir responsabilitats. I en el segon cas, ningú perd de vista que qualsevol mortal que deixe de declarar mil euros a Hisenda és perseguit fins a l'extenuació sota el risc que li siga embargada la seua nòmina o el seu compte corrent. No obstant això, si deixes de declarar gairebé quatre milions d'euros, i deixes de pagar a Hisenda 1'7 milions d'euros, amb una miqueta d'habilitat i un bon equip d'advocats pots eixir-te'n. Esta és la impressió que se li queda al comú dels mortals.
En tot cas, l'eufòria que ha pretès transmetre la direcció del PP en boca de González Pons és en primer lloc forçada i exagerada, i en segon lloc representa una burla a una ciutadania que cada vegada té menys motius per creure en això que anomenen garanties.

dimarts, 14 de desembre de 2010

CAOS AUDIOVISUAL


La concessió de llicències de TDT al País Valencià, un procés que va encetar en 2005 González Pons, ha esdevingut un autèntic caos audiovisual.
El PP haguera pogut fer un exercici de responsabilitat, admetre almenys les dificultats amb les que s'està implantant l'oferta de TDT, anunciar mesures per reconduir la situació, i demanar la col.laboració de l'oposició. Per contra, la consellera-portaveu del Consell, Paula Sánchez, ha optat per plantar a la comissió de control en la que havia de retre comptes, i encarregar a una diputada del seu partit la tasca de maquillar la realitat sense cap escrúpol.
En l'actualitat s'estan incomplint quasi totes les condicions d'adjudicació de llicències a causa de la discrecionalitat amb la que el PP adjudicar les llicències.
El senyal de TDT arriba a pràcticament tot el territori, però sense contingut. En moltes zones no es poden veure canals, perquè les empreses que els haurien d'emetre han renunciat al negoci, o no saben portar el negoci, o desconeixen el sector, o no volen invertir.
Per començar, en cap demarcació estan en funcionament els quatre canals de TDT que s'assignaren. A Morella, Elx i Orihuela-Torrevieja no hi ha cap canal emetent; a Vinaròs, Sagunt, Torrent, Ontinyent-Xàtiva, Benidorm, Elda i Castelló només un; a València tres, inclosa la municipal; i a Alacant dos. Només hi ha una televisió municipal en funcionament, la de València, i en altres casos on no els convé que es posen en marxa televisions locals, com el cas de Gandia, estan posant tots els obstacles possibles en una descarada exhibició d'intolerància i prepotència. A Castelló l'Ajuntament ja ha dit que renuncia perquè no té diners.
A més, la gran majoria de les poques emissores que estan emetent no ho estan fent al cent per cent i es limiten a rebotar el senyal de programacions nacionals, sense producció pròpia.
Les bases del concurs obliguen els adjudicataris a emetre en valencià almenys una quarta part de la seua programació, i a destinar almenys una cinquena part de a les produccions audiovisuals autòctones. Gairebé ninguna de les poques televisions que estan emetent compleix les bases d'adjudicació, ni tan sols la televisió municipal de València.
Les empreses concessionàries de la TDT local no tenen recursos per adequar-se a les bases de la concessió. Pot haver influit la crisi de la publicitat en els mitjans de comunicació, no dic que no. En condicions normals es podria ser condescendent. Però la principal causa d'eixa situació és que el PP, per norma general, va adjudicar les llicències a empreses sense experiència al sector audiovisual, sense implantació al País Valencià, i sense interès per implantar-se. Alguna de les principals concessionàries es van constituir pocs dies abans de la convocatòria del concurs, i l'àmbit de procedència de molts dels adjudicataris és tan heterogeni com sorprenent: constructores, immobiliàries, centres esportius, i fins i tot empresaris de la recollida del fem, com hem conegut els darrers dies. Només una cosa tenen en comú: la seua afinitat al Partit Popular. I la conseqüència és que tenim el que tenim. En la seua obstinació per crear un monopoli mediàtic l País Valencià, el PP està privant als valencians de l'oferta televisiva a la que tenen dret, estan sacrificant eixe dret en funció dels seus interessos, estan sotmetent al valencià a una exterminació orquestrada i premeditada, estan abocant a l'atur als professionals valencians, i estan perjudicant al sector audiovisual valencià.
Per ventura es pot pensar l'adjudicatari de la recollida de fem a Orihuela té molt d'interès en oferir una programació de qualitat a les televisions locals d'Alacant o Dénia en les que el van obligar a invertir? O que Jiménez Losantos y la seua Libertad Digital estan disposats a invertir en les preferències dels telespectadors de Torrent, Sagunt, Alzira i Elx, lluny del seu centre d'operacions a Madrid? A quant cotitza una llicència de TDT? Ha controlat el PP les transferències i transaccions? Quin preu va pagar Arturo Torró a José Luis Ulibarri per la llicència de Tele 7 a Gandia?
No en tenien prou amb les emissores de la ràdiotelevisió pública. Necessitaven acaparar com fóra el mapa mediàtic per tal de no deixar ni una fissura a la pluralitat, la independència, la imparcialitat i la professionalitat. És un atac poc dissimulat a tots els principis recollits en la Constitució i l'Estatut relatius a la llibertat d'expressió, el pluralisme i la informació veraç. I eixe és el vertader motiu de tot el desgavell en el que s'està convertint la implantació de la TDT.
El Consell consentint que per norma general s'incomplisquen les condicions del concurs. Però això no és el més greu. El més greu és que està permetent que els valencians no disfruten de l'oferta de TDT que els correspon per tal que les empreses adjudicatàries salven el seu compte de resultats. Si en la resolució del concurs d'adjudicacions haguera primat l'experiència, la professionalitat, la capacitat, la igualtat d'oportunitats, la independència, la imparcialitat, l'equitat i l'interès general, potser ara haurien 42 canals locals i dos autonòmics emetent al cent per cent, amb la programació autòctona corresponent, i amb les hores corresponents de valencià, donant llocs de treball, potenciant la indústria audiovisual autòctona, estimulant la producció en valencià, dinamitzant el mercat publicitari, i en definitiva, donant un servici al que els valencians tenen dret, un dret que el PP se'ls està privant.
Revocar les concessions de llicències que estan incomplint les condicions de concessió i l'inici d'un nou concurs és l'única solució.

divendres, 10 de desembre de 2010

JARABA NO RESPON

El director general de RTVV, José López Jaraba, va comparéixer ahir a la comissió de control de RTVV, on havia d'explicar, entre altres coses, perquè Canal 9 va ocultar la notícia de l'alçament del secret de sumari del cas Gürtel durant la setmana en la que es va produir la notícia, entre el 5 i l'11 d'abril. No va donar cap explicació referida al motiu de la compareixença. No obstant, ara ens podem fer una idea del poc interès de RTVV en informar del cas Gürtel després de conéixer que els integrants de la trama van obtenir les seues principals comissions de Canal 9. Eera d'esperar, doncs, que ni Canal 9 ni cap altre mitjà del grup anaven a informar com cal de la trama Gürtel. Si López Jaraba ho haguera admés, la compareixença haurà tingut sentit, però va optar per posar-se a l'altura d'aquells que van assaltar la caixa de Canal 9 de forma planificada i organitzada i van aconseguir un botí de tres milions d'euros.
Jo no hem preocupa el fet de que notícies banals i intrascendents ocupen llocs preferents als sumaris dels informatius en detriment de l'actualitat política de la que sí es fan ressò la resta de mitjans.
El que em preocupa és que amb l'ocultació d'aquests fets en els informatius dels nostres mitjans públics a l'actual director general en connivència amb aquells que van planificar i perpretar l'assalt a la caixa de Canal 9, per estar silenciant una activitat delictiva que tenia precisament com a víctima a Canal 9. Jaraba podria ser un encobridor.
López Jaraba ha persistit en el muntatge d'un aparell de propaganda del PP a costa de les xifres d'audiència i dels diners de tots els valencians, a costa de la llibertat i la democràcia, però ara a més, ocultant les notícies de l'alçament del secret del sumari del cas Gürtel a l'abril, s'està convertint en encobridor.
No només utilitzen els diners dels valencians per a manipular i enganyar a l'opinió pública a costa de la credibilitat d'un mitjà de comunicació que és de tots els valencians, sinó que eixos diners, en compte de dedicar-se a millorar la qualitat de la programació de RTVV, s'han destinat a reformar xalés de mafiosos a Marbella i Eivissa, o a adquirir productes de luxe.
Ara el deute els ofega i no poden mantindre més temps l'aparell de propaganda a costa dels diners de tots, però ja trobaran la forma de defugir l'estricte compliment de servei públic sobre les quals es va fundar RTVV encara que tinguen que passar per damunt de la dignitat professional dels treballadors, la qualitat de la programació, i els índex d'audiència, que ara mateix estan en mínims històrics, i no sabem si per damunt del caràcter públic de RTVV.
El resultat de la política empresarial ha estat el saqueig de la caixa i un deute inassolible
I el resultat de la política editorial és el següent: Canal 9 va acumular en el primer semestre d'enguany les pitjors dades d'audiència de la seua història. Ni el 6'5% dels telespectadors valencians opten pel seu canal propi en el conjunt de la programació. Però si ens limitem als informatius, l'audiència baixa del 6% més vegades de les desitjades. Les audiències actuals no són millors. L'aparell de propaganda del PP ens esta costant massa als valencians, en termes de diners, de qualitat democràtica, i de prestigi professional. Però encara ens dol més que milions d'euros de RTVV hagen anat a parar a les butxaques de mafiosos.

divendres, 3 de desembre de 2010

ASSALT A RTVV

"Agafa els diners i corre", "Assalt al tren de Pelham", "Assalt al furgó blindat", o simplement "Blindat", recentment estrenada en Canal +. L'últim informe policial sobre el repartiment de comissions en la trama Gürtel a costa de la retransmissió de la visita del Papa a València, s'assembla bastant a la sinopsi de qualsevol de les pel·lícules citades.
Eixe informe ens diu una cosa clara i diàfana: Que RTVV va ser literalment assaltada de forma preparada, planificada, organitzada i deliberada, i el que és més greu, amb la connivència del Consell i de la cúpula del PP Valencià.
Ens trobem amb tots els ingredients d'una actuació delictiva planificada: tenim els capos que donen el vist-i-plau, tenim els cervells, l'empresari que es presta al joc, y el càrrec públic corrupte que rep la seua part, mig milió d'euros, i pega a fugir. Es pot afirmar que no estem ja davant de polítics i empresaris que han caigut en la temptació de la corrupció, sinó davant de delinqüents comuns.
No cal que el PP ens diga ja perquè va dimitir Pedro García fa un any de director general de RTVV. Ara ja ho sabem, però sí ens haurien de dir almenys on està per poder demanar-li responsabilitats.
Mentre RTVV està en situació de fallida i els treballadors temen anar al carrer, tres milions d'euros dels pressupostos públics de la Generalitat han servit per a que presumptes delinqüents reformen els seus xalés de Marbella i Eivissa, es compren cotxes d'alta gama o articles de luxe per a continuar subornant polítics.
El primer que haurien de fer és tornar els diners. Francisco Correa es va embutxacar 1'4 milions, Pablo Crespo 630.000 euros, El Bigotes y Pedro García 500.000 euros cadascú, Teconsa 200.000 euros, i una persona sense identificar 300.000 euros. El PP ha de dir hui mateix qui és la persona sense identificar.
És inel.ludible la destitució immediata de tot l'equip directiu de RTVV i l'aplicació urgent d'un paquet de mesures per sanejar l'ens, recuperar l'audiència i la programció de qualitat, restituir la vocació de servei públic i tranquilitzar als treballadors.
Així mateix, cal que deixen el seu càrrec totes les persones que apareixen implicades en este assalt a RTVV: Juan Cotino, Vicente Rambla, Ricardo Costa, etc, etc, etc. Cal a més, que la fundació de la visita del Papa retra comptes de forma urgent i inajornable.


dimecres, 1 de desembre de 2010

FINS ON ESTAN DISPOSATS A ARRIBAR?

RTVV ha recorregut a tot tipus d'excuses ridícules i puerils per justificar el muntatge descobert per simular un fet noticiable negatiu per al PSPV a la pròpia seu socialista.
Una ciutadana sahrauí acudeix a la seu del PSPV suposadament per sol·licitar la baixa de militància, i casualment acudeix acompanyada de les càmeres d'una productora que habitualment treballa per Canal Nou, i d'una redactora de Ràdio Nou. Ningú més.
Descobert el muntatge, càmeres i redactora fugen de la seu quan apareix el personal de premsa, i RTVV s'apressa a emetre comunicats en els quals tracta de justificar allò injustificable.
Diu en primer lloc que la redactora de Ràdio Nou anava en el vehicle de la productora perquè plovia. No obstant això, sembla que només plovia sobre el cap de la redactora de Ràdio Nou.
Diu RTVV que van acudir prèvia convocatòria de premsa. Mentida. La convocatòria era per a una protesta de saharahuis davant la Delegació del Govern, la resta és una faula.
I diu RTVV que fa un any que no contracta amb la productora en qüestió, en un intent de demarcar-se del muntatge. És una dada que seria necessari contrastar, però en tot cas difícil de creure quan la productora Atlas té des dels seus orígens a RTVV com a principal client.
Tot un enfilall de mentides acompanyada de més enfilalls de mentides i excuses barates que no fan sinó desvetllar fins a quins extrems està disposat arribar RTVV en el seu afany de servir als interessos del PP. Ja no es conformen únicament amb esbiaixar la realitat, manipular-la, o ocultar-la en funció dels seus interessos, sinó que ara comprovem que a més construeixen la seva pròpia realitat, i provoquen les notícies. Este és un fet greu, gravíssim, que atempta contra els propis fonaments d'una societat democràtica.
El PP ha convertit RTVV en una màquina de propaganda al seu servei, una màquina per cert caríssima que ha posat a l'ens a la vora del fallida i sense eixida. És a dir, el PP s'ha creat la seva pròpia màquina de propaganda a costa dels pressupostos públics.
Però això s'ha acabat. Els he d'anunciar que ha arribat el punt i final d'estes pràctiques a la radiotelevisió pública valenciana i que anem a recórrer a tots els mitjans per destarrar la manipulació, l'ocultació de notícies i la construcció de realitats paral.leles, això sí, des d'una actitud constructiva. Si el PP vol podem col.laborar en posar a disposició dels ciutadans valencians una RTVV plural, digna i de qualitat, amb un pla de sanejament que la faça viable, però primer l'actual equip directiu ha d'assolir les seues responsabilitats per haver portat a la roïna l'ens públic només per a enriquir a amics i crear un aparell de propaganda sectari al servei del PP.
El Síndic de Greuges ja va donar un cop d'atenció a RTVV, i si cal apel.larem al dret fonamental de rebre informació veraç i a les lleis per acudir a les instàncies que calguen per tal de defendre la pluralitat. No deixarem de fiscalitzar ni un sol segon d'espai informatiu a cap canal de TVV i de Ràdio Nou.

dijous, 25 de novembre de 2010

LLEI MORDASSA

El PP torna a abusar de la llei d'acompanyament als pressupostos per introduir modificacions legislatives que mereixerien fins i tot ser informades pels òrgans consultius. És una martingala per modelar al seu capritx el contingut i abast de les lleis eludint el debat parlamentari. Una martingala que en esta ocasió els ha servit per canviar la Llei de l'Audiovisual i endurir la persecució contra totes aquelles televisions i ràdios que no van obtenir llicència i segueixen emetent com poden. El PP concedeix les llicències de ràdio i televisió als amics, i al mateix temps endureix les sancions per tots aquells que no s'han vist agraciats amb una llicència.
El PP no en té prou amb Canal 9, vol controlar tota la programació audiovisual que s'emet al País Valencià, i la que no va a poder controlar, l'amenaça amb sancions de fins a un milió d'euros, amb multes coercitives de 30.000 euros cada quinze dies, i amb l'embargament d'equips.
No obstant això, no és tan implacable amb totes aquelles empreses que es van veure beneficiades amb llicències de TDT i estan incomplint les condicions del concurs. Desenes d'empreses que van obtenir llicències de televisió local, la gran majoria afins al PP, ni tan sols han començat a emetre, però això per al PP no és motiu de sanció. Ni tan sols serien necessàries modificacions legislatives, amb les bases del concurs a la mà el Consell podria revocar hui mateix les llicències a totes aquelles empreses que estan incomplint les condicions.
És la dreta: una televisió que no emet, encara que siga una televisió amiga, no representa cap problema ni contravé la legislació. No obstant, una televisió desafecta exclosa del repartiment de llicències que se li ocorra emetre, encara que la seva audiència siguen cinquanta veïns d'un poble, s'exposa a una sanció d'un milió d'euros, al tancament de les instal·lacions i a l'embargament dels equips. I l'esmena que han presentat a la llei d'acompanyament no es deté ací. Inclou als ajuntaments entre els destinataris de les sancions. És un nou article confeccionat ad hoc per a Gandia.

dimecres, 24 de novembre de 2010

EN DEFENSA DELS PROFESSIONALS DE RTVV

Lamente que el director general de RTVV, José López Jaraba, tracte de culpabilitzar als redactors de la censura en els informatius, quan el que hauria de fer és assolir les seues responsabilitats i disculpar-se davant els professionals per tractar de fer-los responsables de la manipulació. En la resposta del director general a una pregunta del grup socialista sobre el tractament informatiu que RTVV dóna al cas Gürtel, Jaraba admet de forma implícita que els mitjans de l'ens públic han censurat eixe episodi de l'actualitat política, però descarrega la responsabilitat sobre els redactors quan afirma que ell no pot estar pendent de l'elaboració de cada notícia.
És un sarcasme que Jaraba afirme que els redactors elaboren les seues peces informatives amb "llibertat extrema". En la mopinió, el director general ha utilitzat als redactors per a eludir de nou el control polític al que està obligat a sotmetre's. En aquest sentit, recorde que en tres ocasions he demanat aquesta legislatura la compareixença de la directora d'informatius en la comissió de control de RTVV, i en tres ocasions se m'ha denegat amb el pretext que és el director general qui ha de respondre de la política informativa en els mitjans de l'ens públic. No obstant això, quan se li pregunta al director general per la confecció dels informatius delega tota la responsabilitat en els redactors i responsables de cada àrea dels informatius.
La conseqüència és que ningú dóna explicacions ni es responsabilitza d'episodis esperpèntics com els que han protagonitzat els informatius de RTVV per a censurar imanipular fets objectivament noticiables com els relacionats amb el cas Gürtel.
El director general de RTVV atempta contra la dignitat professional dels treballadors, i desprestigia fins a extrems irreversibles als mitjans de l'ens públic davant l'opinió pública i davant el conjunt dels professionals. Eixa situació té el seu reflex en les audiències, que en el primer semestre d'enguany han arribat a mínims històrics, sobretot en els informatius, que amb prou feines van arribar al 6%.
I el pitjor, el deute de RTVV supera els 1.100 milions d'euros.

dimecres, 17 de novembre de 2010

RTVV NO PAGA

La decisió judicial que impedeix a Canal 9 emetre partits de futbol de Primera Divisió delata la situació extrema a la qual els gestors de l'ens públic han portat la salut financera del grup. És lamentable que en una temporada en la qual la Comunitat Valenciana és la que més equips aporta a la Lliga BBVA, els teleespectadors valencians es queden sense partit de Primera en el seu canal autonòmic perquè RTVV deu els drets d'emissió.
RTVV no pot atribuir aquesta situació a una simple discrepància contractual amb l'empresa propietària dels drets, i ha d'admetre a les clares que el balafiament i la mala gestió econòmica han portat a l'ens públic a una situació insostenible. Recorde, en aquest sentit, que els clubs de Segona B havien convocat una protesta huidavant el Palau de la Generalitat pel deute que manté amb ells RTVV, una acció que ha sigut desconvocada davant la promesa de cobrar hui.
Mentrestant, el Consell ajorna els plans de sanejament i el contracte-programa, i es limita a aplicar reduccions fictícies de despeses en els pressupostos anuals. En eixa línia, el pressupost de RTVV per a 2011 conté errors en el còmput del deute que venç en 2011, que és de 43 milions d'euros, mentre que el pressupost només en comptabilitza 32. Les previsions d'ingressos per publicitat estan unflades, ja que en plena crisi contempla ingressar l'any pròxim 35 milions, vuit més dels que va ingressar en 2009, i les despeses de producció apareixen en una partida única de 81 milions d'euros sense desglossar, la qual cosa dóna motiu a la discrecionalitat en l'ús dels diners, com ja va ocórrer amb el balafiament que es va produir amb motiu de la visita del Papa.
La gestió del PP en RTVV condueix al descrèdit dels mitjans de l'ens i de la Comunitat Valenciana, i com a mostra les dades d'audiència del dissabte 13 de novembre, dia en el que s'havia d'haver emès el partit de futbol entre el FC Barcelona i el Villarreal CF. Eixe dia Canal 9 registra la menor audiència a la Comunitat Valenciana, un 6'8%, només per davant de Nou Dos, que només va aconseguir el 0'9%. La Sexta, a través de la qual els valencians es van veure obligats a seguirel partit de futbol, va aconseguir el 13'8% eixe dissabte a la Comunitat Valenciana.

divendres, 5 de novembre de 2010

SONIA CASTEDO ENVIA UN MISSATGE A RIPOLL


Va dir ahir el president de la Diputació d'Alacant, José Joaquín Ripoll, que la publicació de les seves pròpies converses el ruboritzen, i admet que la dimensió que està adquirint l'escàndol de corrupció a Alacant compliquen les perspectives electorals al PP, encara que no va especificar si a Alacant o en tota la Comunitat Valenciana.
Hui mateix l'alcaldessa d'Alacant, Sonia Castedo, assegura estar lliure de pecat, però afegeix que preferiria dimitir abans de caure en el rubor per la publicació de converses seues amb interlocutors poc recomanables, i de continguts poc edificants. Jo interprete, corregeixin-me si m'equivoco, que Sonia Castedo està enviant un encàrrec al seu enemic (que no adversari) polític, José Joaquín Ripoll. El que l'alcaldessa està dient és que si les converses de Ripoll que estan omplint les pàgines dels periòdics hagueren eixit de la seua boca, ella ja haguera dimitit. O siga, que Ripoll hauria de dimitir, és el que diu Castedo si es vol llegir el que ella ha pretès que es llegeixa.
I no és d'estranyar que els principals càrrecs del PP d'Alacant es creuen aquests missatges, perquè la rivalitat política en el si del PP ha arribat al nivell d'odi visceral. Ni tan sols poden compartir espai físic. Es veten entre ells, i s'han arribat a ajornar reunions perquè algun dels participants era familiar de la mà dreta de l'altre.
El diari El País desvetlla hui que l'esposa del president de la Diputació queia sovint en la temptació de tot tipus de luxes asiàtics amb un tren de vida que no hi ha forma d'encaixar amb el nivell d'ingressos, i a més utilitzava al personal de la Diputació per organitzar la seva pròpia agenda personal. No obstant això, l'únic que ha trobat motius per dimitir ha estat el portaveu socialista a l'Ajuntament d'Alacant, Roque Moreno, per una desafortunada intermediació per aconseguir treball a dues persones. En el PP ningú veu motius per dimitir, a pesar que els implicats es compten per desenes. Per aquest motiu, Roque Moreno és un altre dels quals hui ha realitzat declaracions per convidar als càrrecs del PP implicats a imitar-lo.

dimecres, 3 de novembre de 2010

EL INNEGABLE ÉXITO DEL PP

ARTICLE PUBLICAT PER FERNANDO DELGADO A L'EDICIÓ DE HUI DE EL PAÍS-COMUNITAT VALENCIANA
La aparente extravagancia del portavoz parlamentario del PPCV, Rafael Blasco, al proyectar a los dirigentes de su partido la película Invictus, no fue una estrategia de consumo interno, fue parte de un proyecto más amplio dirigido a esa izquierda, fácilmente desmoralizable y desmoralizada, que Blasco conoce tanto, por si pudiera llegar a tener la tentación inesperada de creer que el PP puede ser derrotado algún día. Los populares valencianos han logrado un éxito evidente: la transmisión a la derecha, pero sobre todo a la izquierda, del convencimiento de que el PP es imbatible. La derecha sabe que derrotar la ilusión del adversario es una tarea que requiere astucia y la astucia y el cinismo florecen entre ellos como las naranjas. Así que si la izquierda, el centro izquierda o la izquierda derechizada andan deprimidas, esa es la primera victoria del PP, que vende tan bien sus triunfos venidos o por venir. Y se los vende mejor a la izquierda que a los suyos; los suyos poseen la fe ciega. Mientras tanto, con el frágil electorado de izquierda, siempre presto a dolerse, lastimoso, es más fácil organizar un viernes santo que cualquier domingo de resurrección. No podría ser de otra manera cuando los contrincantes de un mismo partido, como el PSPV, exponen con más eficacia las limitaciones de sus compañeros para el liderazgo que las del adversario. Únase a eso que, frente al pragmatismo de la derecha, que convierte en amor ciego la simple aceptación de lo que tiene, la enorme exigencia crítica de la izquierda insobornable no se conforme sino con un genio. Y como escasean los genios por todas partes es más fácil para la derecha asegurarse en su modestia el triunfo eterno que deviene de la fácil comprensión de sus líderes. El exceso extremado de perfección puede conducir al patetismo, a la nada o a la risa. La derecha lo sabe, pero esta izquierda descreída echa en falta el don, el carisma a todo posible líder. Menos mal que los socialistas valencianos no estarán buscando ahora al Felipe González que tampoco tuvieron nunca antes, ni por supuesto a un Obama de la huerta, pero si ellos mismos no generan confianza en el elegido van dados. Y mucho peor si el elegido es incapaz de ganarse la confianza, aunque sea tarea harto difícil en este panorama del meninfontisme que no cesa. Bien es verdad que no hay líder investido o aspirante a líder de la izquierda que no hable de la necesidad de generar entusiasmo o de una falta de ilusión de la que hay que recuperarse. Ninguno de ellos, sin embargo, parece poseer los instrumentos, quizá una varita mágica o una película elegida por el Blasco que tengan a mano, para convencer a los progresistas de que la victoria frente al PP es posible. Pero esos progresistas siguen, erre que erre, con el me gusta, no me gusta, salga quien salga, como si en esta sociedad tan hambrienta de carismas, hasta el de Obama, paradigma del líder, no sufriera graves sacudidas por el activismo del extremismo derechista, tan globalizado ahora para el contento de la derecha próxima, frente a la indolencia enfermiza del progresismo.
Decía Castilla del Pino que si el hombre permaneciera en un estado permanente de alerta de la razón no soportaría la vida y que precisamente porque apelamos a la alucinación la soportamos. Eso quiere decir que el buen comunicador político ha de tener en cuenta los resortes emocionales de su electorado sin necesidad de declararse un naranjo sacudido por el viento o envolverse en una senyera. Y más en una tierra como esta, donde la fiesta es seña de identidad y programa de gobierno. Pero ya sé que es difícil competir con lo primario para una izquierda racional que se precie, al modo pintoresco que lo hace el aún presidente Camps. No se puede ignorar, sin embargo, qué es aquello de lo inherente a la condición humana que la derecha conoce tan bien, y lo explota, y la izquierda no se atreve a abordar o no sabe. ¿Significa esto que la izquierda haya de seguir los derroteros de esa derecha sobrada de votos, a la que un fiel electorado se abstiene de castigar? Líbreme Dios de unirme al coro de los que parecen hacer esa recomendación desde dentro de las filas de los propios partidos políticos y desde fuera.
Me resisto a recomendar la resignación, pero si en España puede que sea fácil llegar a presidente de Gobierno sin hacer nada, según aseguran que va a ocurrirle a Rajoy -basta con que se queme Zapatero-, en esta Comunidad, donde los camps y los fabras nunca se queman, haga lo que haga un candidato de la izquierda, llegará siempre al Gobierno la derecha. O eso es de lo que Blasco trata de convencer a la izquierda convencida. De lo que se deduce que Blasco se toma más trabajo del que es preciso. Y emplea más colaboradores de los necesarios.

dimarts, 26 d’octubre de 2010

ELS VICIS DE LA POLÍTICA

Dues anàlisis polítiques difoses en els últims dies en el diari El País han merescut de forma especial la meua atenció. La primera intentava indagar el dilluns en les causes per les quals els greus casos de corrupció que afloren en el PPCV no semblen tenir translació en la intenció de vot, i per tant la repercussió en els sondejos és mínima. Una profunda desideologització de la societat i una gran desafecció de la política semblen ser les causes per les que els ciutadans mostren desinterès a l'hora de jutjar l'actitud dels seus representants polítics.
El segon dels estudis analitza el concepte de representació política, els seus vicis i les seues virtuts, i es pot resumir dient que els sistemes d'organització dels partits polítics no permeten escollir sempre als candidats més valuosos, mentre que les persones de certa vàlua són poc inclinades a participar en política, de manera que aquells que podrien millorar la qualitat de la representació política es resisteixen a ocupar càrrecs polítics. Parla, a més, dels equilibris als quals es recorre per a garantir l'estabilitat dels partit, en els quals el suport al cap i al seu equip sol ser moneda de canvi per al repartiment de quotes de poder entre els diferents grups, amb el resultat de que alguns dels representants de les diferents famílies figuren en llocs de responsabilitat no per la seua demostrada intel·ligència, saviesa o honradesa, sinó perquè és el preu a pagar pel suport prestat. Com a conseqüència, el partit acaba promocionant a individus que, a pesar que contribueixen a garantir l'estabilitat del partit a través de l'equilibri de poders, representen un cost excessiu en termes de vàlua política, amb la qual cosa el partit es converteix en una organització encara menys atractiva per als externs.
Adjunte pel seu interès un enllaç per a accedir al segon dels articles en la seua integritat:

dijous, 21 d’octubre de 2010

BOSCH I MORATA IX DE L'OBLIT, MALGRAT EL PP

No ha estat possible el reconeixement institucional de les Corts al conseller Francesc Bosch i Morata per la negativa del PP, però el debat de hui ha propiciat, si més no, trencar l'oblit al que de forma deliberada havia estat sotmés la figura d'este polític valencià de la República.
En nom del Grup Socialista he donat suport, amb convenciment polític i emocional, a la proposició que havia presentat Compromís. Era impossible rebutjar-la. Està fora de tota discussió la rellevància política de Bosch i Morata en el procés de recuperació del valencià i la creació d'una potent estructura institucional dirigida a preservar tot el patrimoni cultural. M'haguera agradat comptar amb el vot favorable de tots els grups, inclòs el d'aquells que pretenen patrimonialitzar el valencianisme polític i atribuir-se en exclusivitat la defensa de les senyes d'identitat, però no ha estat possible. El PP, després de lloar la figura de Bosch i Morata, ha utilitzat un subterfugi per oposar-se a la proposta.
Estàvem davant una iniciativa institucional, i calia fugir de discusións circumstancials per parlar del treball que va fer Bosch i Morata, des de la distància i el respecte, amb l'esperit de millorar i dependre de la seua experiència vital.
Quan u sent que té dret a alguna cosa, i sap que és just, no espera a demanar-ne permís, exerceix eixe dret. I Francesc Bosch i Morata, dins d'ell, tenia molt clar quins eren els seus drets i els del nostre poble, i es va posar a en marxa amb una energia que va saber fer brollar i fructificar. Per això, ara, nosaltres podem recolzar-nos en el seu treball i ser més dignes com a valencians, hui podem mirar-nos a l'espill i reconéixer-nos plens d'orgull per haver comptat entre nosaltres amb una persona justa, amant de la llibertat, que justament va participar en l'embrió de l'autonomia valenciana moderna en un temps gens fàcil per a eixos valors.
Però els mèrits per al reconeixement de Francesc Bosch i Morata s'estenen més enlla de la seua activitat al voltant de la defensa de la llengua com a conseller de Cultura i creador de diverses institucions culturals. Esta labor és només una part de la seua immensa tasca en benefici de la societat valenciana. Perquè Bosch i Morata no només va ser el primer conseller de Cultura. També si es vol, com a delegat de Sanitat del Comité Executiu Popular de València, podría ser considerat el primer conseller de Sanitat. Des d'eixe càrrec va crear el Patronat de Beneficiència i Asistència als Menors, des del que es van atendre a milers i milers d'evacuats, es van prendre mesures de prevenció de malalties i campanyes de vacunació, va dedicar una atenció especial a més de huit-mil òrfens que venien del front, i va propiciar assistència per a 240.000 refugiats. No menys important va ser la seua tasca com a metge als camps de refugiats de França al final de la guerra, sense oblidar que la mort li va arribar a l'exili encara jove per unes ferides que va patir en un bombardeig de l'aviació alemanya al front, tot per defendre els principis democràtics i la legalitat. És una labor humanitària important i un mèrit per al reconeixement institucional de Francesc Bosch i Morata, com a valencianista, i també com a metge, com a defensor de la democràcia, i com a impulsor de la protecció social massiva en temps difícils.
Després, l'oficialitat del valencià com a llengua només va tindre efectivitat amb la Conselleria de Cultura que ell va dirigir, i l'Institut d'Estudis Valencians que ell va crear.
Darrere del reconeixement explícit i personal a Bosch i Morata, consta el nostre reconeixement implícit i col.lectiu a personatges com els castellonencs Carles Salvador, Bernat Artola i Francesc Almela, Sanchis Guarner o Lluís Gonzalvo, tots ells membres de l'Institut d'Estudis Valencians, de l'Institut d'Estudis Catalans i signants de les Normes de Castelló, fins a vint membres que sota la direcció institucional de Bosch i Morata van poder dedicar-se des de l'àmbit institucional a allò que des de feia anys s'estaven dedicant des d'altres àmbits, sobretot l'acadèmic.
És indubtable, però, que la Conselleria de Cultura d'aquell Consell Provincial, tot i la seua provisionalitat, va dur endavant interessants projectes tant pel que fa a la normalització cultural com a la normalitat política amb els seus intents de que les Corts aprovaren un Estatut d'Autonomia.
Va dirigir una Conselleria de Cultura i unes Institucions annexes que abastiren el conjunt del País Valencià, abans d'assolir l'Estatut d'Autonomia pròpiament, però amb el consentiment del Govern de la República, l'únic govern reconegut per la Societat de Nacions i les democràcies occidentals.
En el Consell Provincial de València de 1937, va crear institucions per a tots els valencains, de Vinaròs a Oriola, acceptades pels Consells provincials de Castelló d'Alacant, i la participació d'entitats com ara la Societrat Castellonenca de Cultura, dins la infraestructura cultural creada per ell. D'esta manera apareix a la nostra història el pare de la Conselleria de Cultura Valenciana i l'únic conseller preautonòmic anterior a la Constitució de 1978, perquè ho era segons la Constitució de 1931, de la mateixa manera que ho van ser altres al Consell preautonòmic abans que hi haguera l'Estatut de 1982. Per tant, el reconeixement és innegable, però el PP sí ha trobat motius per a negar-lo.

dimarts, 19 d’octubre de 2010

LES FORMES DE SER VALENCIÀ

Cap valencià ho és més que cap altre, i per eixe motiu vull reflexionar sobre la forma d'exercir el valencianisme, i fer un anàlisi de les falses reivindicacions de valenciania.
Hem assistit en els últims plens de les Corts a una reiteració i abús, més enllà del que era habitual, del pretés discurs identitari per part del Consell. En el recent debat de política general, sense anar més lluny, el president va arribar al clímax identitari en exclamar que no anava a consentir que ningú s'apropie de les nostres senyes d'identitat, "cosa que altres en esta cambra no poden dir", va afirmar. "La nostra senyera, el valencià, el nostre patrimoni, els nostres autors, els nostres esports, les nostres festes i tradicions representen l’orgull pel nostre passat i la força que ens projecta a conquistar el nostre futur. No consentirem, perquè no tenim cap complex, que ningú s’apropie de les nostres senyes d’identitat, cosa que altres d’esta cambra no poden dir... Mai ho consentirem! (Aplaudiments)", relata l'extracte del Diari de Sessions.
No obstant això, la reivindicació exclusiva de les senyes d'identitat per part del Consell amaga una doble falsedat, en primer lloc perquè eixe "orgull de terra" s'empra només com a mera estratègia política, la qual cosa ja en si representa un ultratge, i en segon lloc perquè la defensa de les senyes d'identitat no és real ni efectiva. Al contrari, sota una aparent fermesa en la defensa d'allò nostre, tots els indicadors que conformen la identitat pròpia retrocedeixen, i especialment l'ús del valencià.
Vull reflexionar de forma especial sobre el valencià en els mitjans audiovisuals i la fulminació orquestrada que s'està perpetrant per part d'aquells que després s'erigeixen en defensors únics de la nostra llengua, dels nostres autors, de la nostra cultura, del nostre patrimoni i de les nostres tradicions.El Govern valencià ha atorgat en els darrers anys nombroses freqüències autonòmiques i locals de televisió en règim de concessió per un període de deu anys, i s'ha desentés per complet del requisit lingüístic en la programació de les cadenes beneficiades amb llicències. El que era una oportunitat per a normalitzar l'ús del valencià en la televisió, s'ha convertit en l'anihilació impune del valencià, a pesar que els usuaris gaudeixen d'una ampla oferta de canals des de l'arribada de la TDT. No és de massa valencià propiciar i consentir que radios i televisions amb programació exclusiva en castellà, i sense cap vincle empresarial en aquesta terra, copen l'oferta ràdiotelevisiva en les llars valencianes.
No és més valencià qui més vegades ho proclama des de tribunes públiques. Cal exercir de valencià, i no solament en l'ús de la llengua. També cal exercir de valencià en la configuració del sistema educatiu i la realitat socioeconòmica. Qui governa té una obligació afegida d'exercir de valencià, i no solament proclamar-ho. No és de molt valencià deixar a desenes de milers d'alumnes sense plaça en les escoles d'idiomes, ni eliminar línies en valencià perquè "són cares". Tampoc és de molt valencià deixar sense tramitar les ajudes als dependents valencians, ni generar un deute públic que supera ja la xifra d'un pressupost anual, etc.
El més valencià és aquell que des dels llocs de responsabilitat s'ocupa de la prosperitat i el benestar dels valencians, de que els valencians gaudisquen de serveis públics de qualitat, de la potenciació efectiva de la cultura, llengua i tradicions pròpies, i de la normalitat de les relacions institucionals amb totes les regions veïnes.
Cap valencià ho és més que cap altre.

dimecres, 13 d’octubre de 2010

NO MÉS CONFUSIÓ

En vespres del Nou d'octubre s'ha agitat per part d'un sector de la política valenciana un fals discurs identitari i s'ha accentuat la confrontació institucional amb altres comunitats i amb el Govern d'Espanya. No obstant això, la reflexió que se m'imposa front estes actituds és que els valencians, més que conflictes gratuïts, el que necessitem són polítiques serioses i polítics honrats, polítiques rigoroses, reals i transformadores, capaces de satisfer les demandes ciutadanes i modernitzar la societat, i capaces de garantir la prosperitat, el benestar i la qualitat dels serveis públics, capaces d'estimular als sectors productius propis i tradicionals per a inserir en el món laboral al mig milió de valencians aturats. I l'aïllament i la confrontació no contribueixen a açò.
Si el que està viciant les relacions i entorpint aquests propòsits són les senyes d'identitat, jo proclame que a Catalunya parlen valencià per a destruir en mil trossos la trinxera en la que s'ha parapetat una part de la classe política valenciana. I una vegada eliminat eixe handicap, comencem a parlar d'economia, de comerç, d'infraestructures, de vies transeuropees de comunicació, de convenis, d'intercanvis, de col·laboració, i de prosperitat mútua. És necessari i imprescindible i no es pot demorar per més temps.
Vull donar per nascuda una nova Comunitat Valenciana amb noves esperances, amb nous missatges i noves polítiques capaces d'alçar emocions i de recuperar aquelles passions amb què vam transformar i modernitzar les nostres institucions, els nostres pobles i les nostres ciutats.
Una Comunitat Valenciana oberta, respectuosa, aliena a la confrontació, capaç d'il·lusionar a noves generacions de valencians que, afortunadament, ja no perceben com a amenaces els conflictes estèrils inventats amb l'únic objectiu de confrontar a la societat i traure rèdit de la confusió. La nova societat i les noves generacions tenen altres inquietuds, diferents de les que vam tindre els joves de la Transició, i altres motivacions a les què la política i les institucions han de donar resposta.
Els joves valencians ja no han viscut la Transició ni el naixement de les nostres actuals institucions d'autogovern, i a més formen la generació més preparada de la història. Per sort, estem davant d'una societat en què hi ha més persones preparades, cultivades i educades, i per tant davant d'una societat amb més criteri i capacitat d'anàlisi. I eixa és una garantica de que la política de la falsedat i la hipocresia serà arraconada.
La nova Comunitat Valenciana només es pot entendre desde la fidelitat a valors com la solidaritat, la tolerància, la llibertat, el respecte, l'esforç, l'interés general i la transparència, i el cultiu d'ideals com el progrés, el benestar i el canvi social.
La forma de ser valencians la imposa en cada moment la societat valenciana en funció de les seues necessitats, ambicions i inquituds. I esta nova societat no reclama guerres estèrils i absurdes contra altres comunitats autònomes, sinó respostes a les seues noves exigències, demanda eficàcia política, millores econòmiques, i millors dotacions i infraestructures. I sobretot, esta societat no admet que cap valenciè es proclame més valencià que cap altre. La reivindicació exclusiva de les senyes d'identitat per part d'un sector de la classe política amaga una doble falsedat, en primer lloc perquè eixe "orgull de terra" s'empra només com a mera estratègia política, la qual cosa ja en si representa un ultratge, i en segon lloc perquè la defensa de les senyes d'identitat no és real ni efectiva. Ser i exercir de valencià és altra cosa.

divendres, 8 d’octubre de 2010

L'ANTIPERIODISME

S'han desacreditat. En la campanya de desprestigi empresa pel PP contra el portaveu socialista en les Corts, Ángel Luna, en un intent va de posar a tots en el mateix sac, i l'entusiasta ressò que adquireix la maniobra en un periòdic de València, se'ls ha anat la mà en un assumpte crucial i imperdonable. El citat periòdic reprodueix hui a dos columnes un imprès oficial de la referència cadastral del domicili particular de Luna, en el qual no s'ha molestat ni a ocultar l'adreça exacta del portaveu socialista, inclosos escala, pis i porta. L'antiperiodisme portat a l'extrem més grosser.
No recorde que quan els informes del cas Gürtel van desvetlar que l'oficina de farmàcia de l'esposa del president de la Generalitat servia d'enllaç per a les transaccions entre polítics i caps de trames corruptes, la premsa donara l'adreça exacta de la farmàcia, per si algú amb eixos elements de judici desitjara, com a mínim, deixar de ser client d'eixa oficina.No obstant, tot el que ho desitge pot conèixer hui el domicili exacte del portaveu socialista en les Corts, als efectes que li vinguen de gust. Eixa intromissió en la vida particular d'un representant polític és d'una imprudència maldestra i atroç, total per a informar del valor cadastral de l'habitatge com una gran gesta periodística que passarà als anals de la comunicació. Quina peça que s'ha cobrat l'autor de la notícia. A canonades s'ha fet amb la llebre. I a tot açò, el suposat delicte consisteix en que Luna va tirar una tàpia en sa casa.

dilluns, 27 de setembre de 2010

LA PRIMERA PEDRA

foto: levante-emv
Esta primera pedra que s'ha posat hui sobre l'hemicicle de les Corts no és de les que li agraden a Francisco Camps en la seua estratègia de propaganda. La primera pedra que ha posat hui el portaveu socialista, Ángel Luna, en les Corts és una primera pedra col.locada sobre les runes d'una democràcia fictícia, d'unes veus emmordassades i llibertats retallades, sobre les que s'alçarà un monument dedicat a la decència, la dignitat, la democràcia real, i el respecte. Per això, este gest més que simbòlic ha desencaixat el rostre d'un Camps que pretenia convertir el debat de política general en una insulsa successió de dades, promeses i mentides.
Esta era la seua intenció i així s'endevinava quan Camps aplicava l'estratègia de la indiferència cap al portaveu socialista. La primera rèplica de Camps era com una continuació de la lectura del discurs que havia pronunciat en la seua primera intervenció, sense replicar a Ángel Luna, com si la mitja hora que li corresponia al portaveu socialista no haguera estat més que una inoportuna interrupció. Però en la segona rèplica, Ángel Luna ha trencat els esquemes que havien estat traçant Blasco i Camps. Després d'exposar la situació del govern i de la Comunitat, i de realitzar les seues propostes en la primera intervenció, el portaveu socialista ha dedicat la seua segona rèplica a dir-li amb rotunditat a Camps que els socialistes estan lliures de pecat. Ángel Luna ha tirat la seua pedra, com va suggerir José Joaquín Ripoll. Camps no. I no crec que la tire, simplement perquè no està en condicions de tirar-la.
No hi ha hagut forma més expressiva per part de Luna de clamar que està lliure de pecat, que llançant literalment una pedra en el centre de l'hemicicle. És un gest que es correspon amb la magnitud de la insídia que durant l'última setmana ha fabricat i difós el PP, este PP que tant critica les investigacions, i que no obstant això ha posat tot l'aparell administratiu que paguem tots els valencians a investigar a Luna, total per descobrir que el seu antic cap va tirar una paret a sa casa.
Sobre esta primera pedra que Luna ha col·locat hui en les Corts construirem una democràcia real a la Comunitat Valenciana on no càpiguen actituds com les que el PP ha vingut exhibint des del poder, per a vergonya de tots els valencians, on no càpiga la mentida, la manipulació, la corrupció, la coacció, el menyspreu, el retrocés de la llibertat i la democràcia, i la degradació de les institucions.

dijous, 23 de setembre de 2010

SI LUNA HAGUERA DE DIMITIR, LA BANCADA DEL PP QUEDARIA BUIDA

El portaveu del PSPV en les Corts, Ángel Luna, molesta al PP. És una evidència. En cas contrari la tropa de Rafael Blasco no s'haguera pres la molèstia d'escodrinyar durant mesos fins a en les papereres, sense el menor reparo ni tan sols a implicar a funcionaris públics en el rastreig. Després d'una batuda desesperada, el PP ha descobert que el constructor Enrique Ortiz va tirar fa tretze anys una paret al domicili de Luna, i li va donar opció a comprar un cotxe de l'empresa que ja usava Luna com a directiu de l'empresa d'Ortiz. Gran gesta.
No obstant això, i sobre estes transaccions, el PP ha posat a funcionar la seva engreixada maquinària mediàtica per arrossegar a Luna pel fang, presentar-lo davant l'opinió pública com un pocavergonya, i demanar-li, i este és el seu veritable objectiu, que deixe d'assetjar a Camps en les Corts. Només faltava Joaquín Ripoll entonant allò que qui estiga lliure de pecat que tire la primera pedra. Inaudit.
Luna va contractar fa tretze anys a un constructor perquè li tirarar un envà a la seva casa, i el PP exigeix la seva dimissió. I davant semblant desvergonyiment, només se m'ocorre una cosa: si este és el criteri per demanar la dimissió d'un diputat, la bancada del PP en les Corts Valencianes s'anava a quedar buida. Les estratègies del PP són en general bastes, descarades, puerils i banals, però en aquesta ocasió se superen a ells mateixos. Gent que està sent investigada per cisar desenes de milions d'euros de les institucions que han anat a parar el Papa sabrà on, demana al portaveu socialista que busque la factura de l'envà que va tirar a sa casa fa tretze anys.
El pitjor és que la política està ideologitzada i el ciutadà, en general, no es mobilitza en defensa dels seus interessos, sinó dels d'aquell partit que anomena i considera "els seus", siguen bons o dolents. D'una altra forma no s'entendria la impunitat amb la que actuen Camps, Ripoll, Fabra i la tropa que porten darrere.

dimarts, 21 de setembre de 2010

SEMPRE HI HA UN MOTIU PER A PROTESTAR

El Govern ha dotat a Castelló amb les més modernes instal·lacions que gaudeix una seu provincial de l'Institut Nacional de la Seguretat Social en tota Espanya. Ha sigut una inversió de més de vint milions d'euros per a alçar un edifici funcional de diverses plantes en l'avinguda del Mar per a atendre a centenars de milers de castellonencs en les seues relacions amb l'administració de la Seguretat Social.És un projecte que es va forjar en l'etapa de Juanma Calles en la Subdelegació del Govern, i que ara és a punt d'inaugurar-se. Un compromís del Govern amb Castelló fet realitat, com ho han sigut la nova seu d'Hisenda, l'Oficina d'Estrangers, la Comissaria del Cos Nacional de Policia, el Banc d'Espanya, les escoles infantils sufragades amb el Pla E, i unes altres que passen desapercebudes, com la costosa reparació del nyap que es va fer en l'estació de Renfe.
Aquesta ha sigut la legislatura més fructífera per a Castelló pel que fa a inversions estatals. No obstant això, davant aquesta demoledora i irrebatible realitat, el PP de la ciutat de Castelló sempre troba un motiu per a protestar. El "vicealcalde", Javier Moliner, està fent córrer rius de tinta amb el serial de que la ceràmica empleada en les obres de la nova seu de l'INSS no és de Castelló. Una falsedat, d'altra banda, ja que si bé la marca proveïdora és italiana, al que gafa Moliner per a sembrar el seu desconcert, eixa mateixa marca té una planta de producció a Castelló en la qual treballen centenars de castellonencs. Per tant, és o no és castellonenca la ceràmica empleada en aquestes obres? Es pot estar discutint durant dies, setmanes i mesos, però l'única cosa certa és que Javier Moliner aconseguirà desviar l'atenció sobre l'única i vertadera realitat: l'entrada en funcionament d'unes modernes instal·lacions administratives al servei dels castellonencs amb una inversió estatal de més de vint milions d'euros. D'açò és del que Moliner no en vol parlar. És d'una banalitat que espanta. Els ciutadans de Castelló han de propiciar una bolcada urgent en el govern de la seua ciutat per a desterrar unes pràctiques que consisteixen únicament en la propaganda victimista per a ocultar que la majoria de les promeses amb les quals Alberto Fabra va concórrer a les eleccions, i la majoria de projectes de la Generalitat segueixen sense executar: la Fàbrica Dávalos, la Ciutat de les Llengües, el Centre de Convencions, el TvrCas, la ronda nord, la cessió dels antics jutjats, la seu de la Universitat Internacional, l'escola d'idiomes, el conservatori de dansa, la remodelació de la plaça Major, etc.

dimecres, 15 de setembre de 2010

PÍO GARCÍA SE SENT MENYSPREAT

El portaveu del PP en el Senat, Pío García Escudero, va dir el dimarts que el Govern tracta amb menyspreu a l'oposició. Eixa profunda ofensa té el seu origen en la percepció del president del Govern que el PP no ha fet una sola proposta seriosa en matèria econòmica en tota la legislatura. Valga'm Déu què menyspreu.
Si García Escudero vol saber el que és en realitat menysprear a l'oposició, que es faça un volt per les Corts Valencianes, on ahir mateix els representants del PP en la Mesa van haver de donar tràmit a diverses preguntes de l'oposició obligats per una sentència del Tribunal Constitucional. I ja veurem on acaben eixes iniciatives tramitades ahir per imperatiu de l'intèrpret de la Constitució.
García Escudero no sap el que és menysprear a l'oposició. Fa poc més d'un any, en la primera reunió del Fòrum Interparlamentari Autonòmic del PSOE, ens lamentàvem de les actituds del PP en les institucions, amb referència especial a l'assemblea de Madrid i les Corts Valencianes. Es va denunciar la utilització descarada de les institucions guiada només per purs interessos partidistes, i l'aberració que va suposar el bloqueig durant mesos del nomenament d'una senadora socialista per part de les Corts Valencianes.Un any després, en la segona reunió del fòrum interparlamentari, la situació només ha canviat per a empitjorar, almenys pel que fa a les Corts Valencianes. Es va aconseguir finalment el nomenament de la senadora territorial, però en aquest període s'han emès dues sentències del Tribunal Constitucional contra la inadmissió per part dels representants del PP en la Mesa deverses preguntes i proposicions de l'oposició, i en els pròxims mesos veurem noves sentències en aquesta línia per nous recursos promoguts pel grup socialista, al que estan negant expedients i que veu com les iniciatives més incòmodes ni tan sols s'admeten tràmit.
No obstant això, no podem fiar constant i exclusivament al Tribunal Constitucional la garantia que es respecte el paper i la manera de funcionament de les institucions públiques. Per a aprofundir en la democràcia és necessari trobar els mecanismes capaços de dissuadir de forma immediata i efectiva qualsevol intent d'utilització de les institucions i qualsevol temptació de coartar els drets dels ciutadans i dels seus representants. En gran part de les institucions que controla el PP no hi ha joc net, i el menyscapte als principis de la democràcia és constant. Pose només com a exemple els obstacles que el PP posa en les Corts Valencianes a l'hora d'accedir a la informació relacionada amb els casos de corrupció. Tota iniciativa relacionada amb açò és rebutjada de forma sistemàtica amb els més extravagants arguments, i el més greu és que les recents sentències del Tribunal Constitucional tampoc garanteixen que es vaja a abandonar eixes pràctiques.
Les funcions constitucionals legislativa i de control a l'òrgan autonòmic de Govern estan realment mutilades a València, i imagine que en altres assemblees, la qual cosa configura una situació de vertader abús de poder i violació de drets fonamentals. I no crec que amb eixes pràctiques el PP tracte només d'adquirir una situació d'avantatge en els terrenys polític i electoral, sinó que s'estan blindant a si mateixos enfront de les conseqüències dels possibles delictes que hagen pogut cometre al capdavant de les institucions, la qual cosa afig gravetat a la situació.
Així doncs, potser ha arribat el moment, a través d'un gran pacte, de reescriure els paràgrafs constitucionals que contenen les garanties legals perquè els parlaments autonòmics i el conjunt de les institucions siguen vertaders espais de debat i autèntiques eines de defensa dels interessos ciutadans mitjançant la transparència i el respecte als reglaments.

dimarts, 14 de setembre de 2010

OBSCENITATS

Per a la consellera portaveu del Consell i directora de campanya del PP, Paula Sánchez de León, resulta una obscenitat que els mitjans de comunicació estiguen lliurant per capítols totes les marranades de la colla Gürtel recollides en els sumaris i informes policials. Ho va dir sense perdre el componiment en una entrevista a la qual es va sotmetre el dilluns en Ràdio València-SER.
És a dir, que l'obscenitat és el treball periodístic de fer-se amb el contingut de les investigacions, però no el propi contingut de les investigacions. És una obscenitat que els periòdics expliquen les marranxoles i peripècies de la colla Gürtel, però no ho és que la mateixa colla estiguera maquinant per a espoliar les arques de les institucions valencianes per a unflar comptes corrents en les Bahames, ni que li cisaren sis o set milions d'euros a la fundació que va organitzar la visita del Papa a València. Eixa obscenitat per execel.lència, no és obscena. Haurien de ser excomunicats, al marge de les responsabilitats que els corresponga assumir per la via penal. El saqueig descarat dels diners de tots els valencians per a pagar mítings i donar-se capritxos amb alguna "jaca" no és obscè. Allò obscè és que se sàpia i es conega.
El problema, en la meua opinió, és que el PP haja decidit adoptar com a estratègia el desvergonyiment i que pretenga banalitzar les aventures d'una colla de ganduls que han succionat desenes de milions d'euros de tots els ciutadans, mentre els mateixos ciutadans pateixen les manques derivades de les males polítiques i la falta de recursos en els pressupostos de les institucions.
I mentrestant, el PP valencià recorre de nou al discurs identitari amb motiu de la Diada de Catalunya. Repetisc allò en el que vinc insistint des de fa setmanes: el major desprestigi per als valencians és un president que haja consentit el que ha consentit, si no és que directament ha participat en l'indecent espoli. Les proclames identitàries no li van a servir de penitència.

divendres, 10 de setembre de 2010

PRIMÀRIES

Les eleccions primàries en el Partit Socialista són una oportunitat i un dret de tot militant, però caldrà admetre que impliquen alhora una sèrie d'obligacions circumscrites a l'àmbit de la conveniència i oportunitat que també haurien de valorar els potencials candidats, que són la totalitat dels militants. I les candidatures haurien d'anar revestides, a més, d'humilitat. Mai m'ha servit com a argument vàlid que un o una militant pretenga accedir a encapçalar una candidatura perquè crega estar convençut que ho farà millor que altres. En tot cas els seus mètodes seran diferents, però no per això millors, pitjors o iguals.
Sense pretendre deslegitimar el dret de tot militant a accedir per la via especial a la condició de candidat a president de la Generalitat, caldria valorar amb antelació els principis de conveniència i oportunitat, i en aquest marc, un pas polític d'aquestes dimensions hauria d'estar suficientment motivat i justificat. És a dir, en unes circumstàncies com les actuals, en les que el secretari general ha expressat des d'abans de ser secretari general el seu desig de ser president de la Generalitat, caldria fundar una opció alternativa en una inequívoca i manifesta incapacitat de qui des del lloc de secretari general pretén accedir a presidir la Generalitat, i no crec que siga el cas.
En els dos anys que l'actual executiva porta al capdavant del PSPV ha marcat una línia nítida d'acció política sustentada sobre valors com l'honestedat, la dignitat, la transparència, la igualtat i li decència democràtica, i sobretot, ha instaurat la lluita des de tots els fronts contra la corrupció, sense reparar en les repercussions electorals. No obstant això, només el PP havia dit fins ara per pura estratègia política que la lluita contra la corrupció és el missatge únic del PSPV, una falsedat que queda rebatuda amb les propostes que han sorgit des del PSPV en matèria d'economia, creació d'ocupació, reordenació dels sectors productius, reducció de la despesa, educació, recuperació de serveis bàsics, etc.
Així doncs, em done per adherida amb aquest escrit al manifest que ahir va difondre el portaveu del PSPV en les Corts, Ángel Lluna, en el qual es recalca l'obligació moral de persistir en la lluita contra la corrupció en les institucions públiques sense pensar en les repercussions en termes electorals, la necessitat de no rebaixar en cap moment el to en la denúncia d'actituds reprovables en càrrecs públics, i la defensa de la labor realitzada en aquesta línia pel secretari general en els dos últims anys.

dimarts, 31 d’agost de 2010

PREPOTÈNCIA I FATXENDERIA A TEULADA

El discurs d'obertura del curs polític del PP el divendres 27 d'agost a Teulada, eficaçment retransmès en directe pel canal 24.9 de RTVV, és un avanç de l'actitud que va a adoptar el president de la Generalitat davant el nou curs polític: més reivindicació de l'essència valencianista, menyspreu constant al Govern d'Espanya i al seu president, i banalització de les causes judicials en les quals està immers. El discurs de Camps a Teulada va ser realment ridícul, plagat de metàfores absurdes (sóc un taronger), anècdotes barates i possiblement inventades (sabeu què m'ha passat hui?), i arenga ("d'ací no ens mou ningú", és a dir, hi ha algú que vol moure'ns a nosaltres que som més valencians que ningú, i la ciutadania no ho ha de consentir). Però sobretot va ser un discurs buit en el qual només va tractar de transmetre als seus la confiança que ningú els va a moure de les seues cadires, que a la vista del to emprat, sembla l'única cosa o el que més preocupa en el P.
Davant aquest intent bast del president del Consell de prendre aire, serà necessari desarticular el seu missatge, començant per la ruptura de la identificació que Camps tracta d'establir de forma constant entre ell i condició de valenciania. I aquesta patrimonialització del fet valencià es desmunta només amb recordar que el major desprestigi per als valencians és tindre un president sota sospita d'haver utilitzat els recursos públics en benefici del seu partit mentre es retallen les plantilles docents, les subvencions a les bandes de música, i les ajudes a les residències de majors, al mateix temps que es deterioren els serveis públics al ritme d'un deute immens. El major desprestigi per als valencians és tuindre un president que menysprea el sistema judicial, i que en comptes d'assumir responsabilitats s'encomana a l'apòstol Santiago. El major desprestigi per als valencians és tindre unes institucions a les quals les tallen la llum per impagament, a les que li tallen el servei de satèl·lit del seu canal internacional per impagament, a les que amenacen amb deixar sense servei de telefonia per impagament, i una RTVV a les càmeres de la qual no deixen entrar als camps de futbol per impagament.
La prepotència de Camps es contraresta amb les realitats: Amb els diners desviats a la trama Gürtel es podia haver evitat que més de 1.200 professors interins s'hagen quedat enguany sense plaça. Amb les desenes de milions desviats a la trama Gürtel es podien haver eliminat tots els barracons a la Comunitat Valenciana. Sobren arengues, per tant, i falta un reconeixement sincer de la situació greu en la qual el PP ha deixat a la Comunitat Valenciana, i l'assumpció de responsabilitats, per acceptar després la col·laboració que el PSPV ja va oferir en el debat de política general de 2009 i que el seu secretari general, Jorge Alarte, ha reiterat en diverses ocasions.

dimecres, 28 de juliol de 2010

UN NOU PAS EN LA FUGIDA ENDAVANT

El conseller i portaveu del Grup Parlamentari Popular, Rafael Blasco, ha donat el pas definitiu en la seua fugida endavant i ha declarat a les braves que Camps seguirà encara que el condemnen, per a afegir que el president només pot ser qüestionat pels vots. Blasco ha obviat un detall, ja que Camps podá seguir només en el cas que la condemna no siga d'inhabilitació per a ocupar càrrec públic, tret que les pretensions de Blasco siguen les d'agafar els folis de la sentència i fer-se amb ells un cucurutxo per a menjar xufles, que tampoc seria d'estranyar a la vista dels extrems als que estan arribant les actituds en el PP.
Blasco no només ha obviat este supòsit, sinó que quan ha realitzat les declaracions s'ha referit només a la imputació d'un delicte de suborn impropi, el cas dels trages, eludint que el jutge Pedreira s'ha inhibit perquè la causa dels trages s'unisca a la investigació d'un presumpte finançament il·legal del PP valencià. I no es pot dir que Blasco desconeguera esta situació processal, perquè ahir mateix el PP va presentar el segon recurs contra la inhibició amb la intenció que no s'investigue en el TSJ valencià cap suposat finançament il·legal.
Però al marge d'estes interpretacions interessades sobre la situació processal de Camps, el més preocupant és que el PP institucionalitze de forma definitiva l'exculpació penal per mitjà del suport electoral. Este pas sí és al meu entendre perillós i caudillista. La veritat és que per a sotmetre's a un desdejuni amb la premsa, que és el que va fer ahir Blasco, cal estar en condicions de fer-ho, i Blasco ha demostrat no estar en condicions de compartir un parell d'hores amb els periodistes, a la vista de les bajanades que va soltar.

dijous, 22 de juliol de 2010

FABRA DEIXA TOCAT A RAJOY

Rajoy riu les gràcies de qui s'ha convertit en el seu llast.

No hi ha dubte que els més perjudicats per les imputacions judicials dels càrrecs que ocupen les principals institucions valencianes són el conjunt dels valencians, que contemplen atònits tot un seguit de corrupteles a gran escala i al més alt nivell sense el menor indici que algú vaja a tindre la decència de baixar el cap i assumir responsabiidades. Però si hi ha una persona especialment perjudicada en les seves aspiracions és el líder nacional del PP, Mariano Rajoy, aquest cap de l'oposició a qui el ciutadà veu i escolta diàriament donant lliçons de bones pràctiques des de la tribuna d'oradors, exigint la convocatòria d'eleccions anticipades i la marxa del president del Govern, sense que trobe arguments per a enviar a casa a qui a la Comunitat Valenciana se'ls acumulen les causes judicials per corrupció. El silenci de Rajoy 24 hores després de conèixer-se les peticions del fiscal contra Fabra erosiona tota la seva credibilitat i legitimitat. Amb l'escrit del fiscal difós ahir, en el qual demana quinze anys de presó per al president de la Diputació de Castelló per tràfic d'influències, suborn i frau fiscal, a més d'una multa de 2'3 milions d'euros i la devolució de centenars de milers d'euros que va eludir ingressar en Hisenda, la credibilitat de Rajoy, si és que en tenia alguna després de fallar en els seus pronòstics catastrofistes sobre la ruptura i l'enfonsament d'Espanya, s'ha volatilitzat per complet. No és que no haja hagut reacció del PP a aquest escrit de la fiscalia. La hi ha hagut, però en un to i en un sentit que freguen l'insult a la intel·ligència. Ha estat la secretària general del PP de Castelló, Marisol Linares, qui ha obert la boca per a dir que el PP està tranquil i l'única cosa que li preocupa en aquests moments és "guanyar les pròximes eleccions per majoria absoluta". Doncs el realment preocupant és que l'única preocupació del PP en aquest escenari siga guanyar les pròximes elcciones per majoria absoluta. Marisol Linares segueix convençuda de la innocència de Fabra, del que cabrà deduir que les peticions de pena de la Fiscalia són fruit d'una maniobra partidista i persecutòria sense cap fonament.
En la direcció nacional del PP, per la seva banda, han desviat la mirada i han declarat que no haurà cap mesura fins que el jutge es pronuncie, és a dir, fins que haja sentència.

dilluns, 19 de juliol de 2010

CAMPS DEIXA DE SER UN LÍDER

Ho ha declarat de forma taxativa l'exconseller d'Indústria i ara diputat en les Corts Generals, Miguel Peralta, després de conèixer que el seu nom figura en el llistat de 226 càrrecs i excàrrecs públics remès al jutge pel president de la Generalitat, Francisco Camps, en un intent de difuminar les responsabilitats en la contractació administrativa amb empreses vinculades al cas Gürtel. Miguel Peralta ha reaccionat de forma airada al mostrar-se convençut que la majoria dels que apareixen en aquest llistat "no érem amics de l'El Bigotes", en clara referència a l'amistat de Camps amb el delegat de la trama corrupta a València, i afegix que "quan un líder es camufla entre la gent que dirigeix, deixa de ser un líder". Más contundència impossible.
A això cal afegir el desconcert que s'ha instal·lat en el PP valencià, reflectit en diversos fòrums d'opinió, i la incredulitat en la seu nacional del PP per la desastrosa gestió dels temps i formes que porta a terme Camps en la seva pretensió d'eixir indemne per a repetir com candidat. Deia Enrique Arias Vega el diumenge en el diari El Mundo que Francisco Camps ha acabat per cabrejar a tot el món: al jutge per les maniobres de distracció, al Consell Jurídic Consultiu per haver utilitzat el seu informe, als inclosos en la llista de càrrecs amb capacitat de contractar per deixar-los als peus dels cavalls, etc. Per la seva banda, J. J. Pérez Benlloc deia aquest diumenge que Camps està oferint un últim i paradoxal servei: abonar els brots rojos, en referència a la necessitat d'un canvi per la manifesta ineficiència del Consell, casos de corrupció a part.
Es parla d'un buit de poder del que estan traient profit per a imposar les seves tesis i preferències personatges com Juan Cotino, de qui per altra banda ha transcendit la utilització d'antics contactes de la seva etapa en el Ministeri d'Interior per a conèixer per endavant detalls dels registres realitzats la setmana passada en domicilis i institucions d'Alacant en el marc de l'operació Brugal.
I en aquestes estàvem quan ve el CIS i diu que la immensa majoria dels valencians desconfia del seu president. Cal aplaudir, en aquest aspecte, l'habilitat que ha tornat a demostrar RTVV per a ocultar aquesta dada en les seves informatius relatives a aquest darrer informe del CIS.

dijous, 15 de juliol de 2010

TRIOMFA QUI JUGA NET

El president de la Generalitat i del PP valencià, Francisco Camps, va declarar en l'acte de tancament del període de sessions en les Corts davant del seu grup parlamentari, que "triomfa qui juga net i qui respecta les regles del joc", en un intent d'insuflar ànim als seus en un moment de tremenda debilitat política. L'arenga va ser acompanyada de la tradicional enquesta "made in Blasco", segons la qual el PP mantindria la seua majoria absoluta en el Parlament valencià a pesar dels escàndols de corrupció.
Camps es va apropiar de l'esperit de la selecció de futbol i va recórrer constantment a l'èxit esportiu per a accentuar el seu missatge de que la netedat i el respecte a les regles en el joc són les que porten al triomf. Inclús va il·lustrar el fons de l'escenari amb una imatge del polp Paul expressant la seua preferència pel PP enfront del PSPV, que ja són ganes de frivolitzar la vida política.
Efectivament, la netedat en el joc i el respecte a les regles sol portar a l'èxit, però el que no entenc són les raons per les quals Camps creu que el seu estil s'adapta a eixes condicions. El joc de Camps no és precisament net, i les regles se les ha saltat quan li ha convingut per a adaptar el funcionament de les institucions als seus interessos polítics. És el que ha vingut fent al llarg de l'actual legislatura a les Corts i fora de les Corts, com ara a RTVV.
Hui mateix, el diari El Mundo informa de que va ser la pròpia Presidència de la Generalitat la que va imposar la contractació d'El Bigotes per als actes municipals de campanya electoral en què havia d'intervindre Camps. Això no és joc net, i molt menys després d'haver negat les relacions contractuals amb la trama corrupta. Ni sabia qui era El Bigotes, va arribar a declarar Camps en l'inici del seu calvari. I sobre este extrem, cal considerar que un dels arguments de la defensa de Camps és la seua incapacitat per a contractar en l'Administració, un argument que amb la publicació d'eixes noves dades se'n ve abaix.
Tampoc és joc net haver propiciat contractacions pel doble del seu valor real amb motiu de la visita del Papa tot implicant a RTVV, i menys net encara és fer desaparéixer desenes de milions d'euros que han aparegut després en paradisos fiscals.
I sobre el respecte a les regles del joc, no és precisament respectuós modificar reglaments a conveniència en funció d'interessos partidistes per a remoure càrrecs públics en institucions de la Generalitat, com tampoc ho és prescindir del procediment estipulat per al nomenament del director general de RTVV, ni usurpar el paper de les Corts per a convertir-les únicament i exclusivament en una arma de confrontació amb El Govern. Tampoc és respectuós omplir el temps parlamentari amb banalitats mentres està per desenvolupar gran part de la reforma de l'Estatut de 2006.
I menys respectuós encara és consentir tot de corrupteles al seu partit de nord a sud, i fer com si res. A l'agost tindrem remodelació del Consell. La canícula és el temps preferit de Camps.

dimecres, 14 de juliol de 2010

ALACANT, LLÀGRIMES DE COCODRIL

Si Camps s'ha fregat les mans pel desenllaç dels episodis de corrupció política a Alacant, en els quals està implicat el president de la Diputació, José Joaquín Ripoll, ho ha fet de portes endins del Palau. De cara a la galeria el president de la Generalitat i del PP de la Comunitat Valenciana ha evitat retornar-li a Ripoll la bufetada que aquest li va propinar quan va esclatar el cas Gürtel. Camps s'ha mostrat contrari a iniciar accions disciplinàries contra Ripoll, l'ha telefonat personalment per a expressar-li el seu suport, i ha transmès diversos missatges públics de condescendència, encara que no ha estat difícil percebre en privat l'algaravia que la detenció de Ripoll va produir entre destacats representants del campsisme.
El més sorprenent és que Ripoll, podent intuir l'imminent desenllaç de la investigació judicial entorn de les contractes d'escombraries, com ell mateix ha reconegut, s'atrevira poc menys que a demanar el cap de Camps quan aquest es va veure involucrat de ple en el cas Gürtel, es neguara expressament a acudir als actes de suport a Camps, i demanara una depuració de responsabilitats entre tots aquells que s'han vist involucrats en els assumptes dels trages, la visita del Papa i les transaccions de diners entre les empreses de Correa i El Bigotes. Ara Camps li podia haver retornat la bufetada, i encara que semble que no ho ha fet, en realitat les mostres de suport que Camps expressa cap a Ripoll no són més que llàgrimes de cocodril. Bo és el Camps.

dimecres, 7 de juliol de 2010

BENVINGUTS SIGUEN

El diari digital Pàgina 26 informava dimecres de que l'executiu de Francisco Camps trau pit perquè assegura que serà el primer govern d'un territori autònom que crearà bitàcoles per als càrrecs públics de primera línia. Paula Sánchez de León serà l'encarregada el proper dilluns de pujar a internet el primer text de la seua bitàcola i tot seguit s'inaugurarà la plataforma que el govern de Francisco Camps ha creat a internet. El cap del Consell, segons ha explicat Sánchez de León, també participarà en aquesta iniciativa, davant del dubte que el president també aposte pels blocs. El projecte però, va més enllà perquè el Consell, a través del perfil de la portaveu, Paula Sánchez de León, crearà perfils a Twitter i a Facebook.
Benvinguts siguen. Alguns i algunes ja portem uns anys conreant pràcticament a diari l'exercici de comunicar-se a través de blocs i xarxes socials. El que pertoca ara és que les bitàcoles dels membres del Consell no siguen una reproducció de la seua política a les Corts, consistent en atacar a diari al Govern d'Espanya i al president del Govern, i es dediquen a donar la seua opinió sobre els fets polítics d'actualitat que s'estan succeint al nostre voltant, i que afecten de ple al PP.

CRÍTICA DE "LA RAZÓN" PURA

Els fets esdevinguts a Alacant relacionats amb presumptes casos de corrupció polític-empresarial són ja coneguts, pel que correspon centrar-me en el que més m'agrada: l'anàlisi de les reaccions. El diari La Razón titula de la següent guisa: Anticorrupció llança altra ofensiva contra alts càrrecs del PP valencià, i es lamenta que el president de la Diputació d'Alacant, José Joaquín Ripoll, estiguera detingut dotze hores per a declarar durant només deu minuts. Si la crítica de la raó pura tracta d'elevar la metafísica a la categoria de ciència i convertir el coneixement de la raó en ciència exacta, no és menys estimulant l'exercici que proposa cada dia el periòdic La Razón de rebaixar al nivell del dubte fets certs, tangibles i realment esdevinguts. No li va a la saga el diari Las Provincias, qui converteix en notícia el nombre d'agents que Anticorrupció va emprar per a "detenir a Ripoll". Interior utilitza 80 agents per a detenir a Ripoll diurante 12 hores, diu el titular, per a afegir en el text que "el més sorprenent és que dotze hores després va ser posat en llibertat sense càrrecs" (per a la resta de la premsa, en canvi, està lliure amb càrrecs). Posades així les lletres, sembla que Ripoll oferira tal resistència física a l'autoritat que van ser necessaris vuitanta agents per a reduir-lo, o que estiguera atrinxerat en el palau provincial i es va requerir la presència de forces d'elit perquè desistira. En tot cas, si per a Las Provincias el més sorprenent és que quedara en llibertat, caldrà deduir que el més lògic és que haguera estat empresonat en un centre de màxima seguretat emmanillat de peus i mans i amb vigilància permanent en la cel·la. No sé si en aquest conflicte d'interpretacions s'estan confonent realitats amb desitjos.
Però per a mestres González Pons. El sotssecretari de comunicació del PP, qui va eludir parlar mentre Ripoll va estar detingut, va demanar després explicacions a Rubalcaba pel desplegament i el cost de l'operació, que al seu judici és només un muntatge fruit d'"una gran operació publicitària que no ha conduït a cap lloc". Va afegir que Ripoll ja ha sofert la humiliació del dia perquè és del PP. I jo afegiria que seguint aquest criteri hi ha altre organisme que va sotmetre ahir a Ripoll a humiliació, RTVV, perquè el desplegament informatiu a les portes de la Diputació d'Alacant contrasta amb el seguiment dels assumptes que afecten a Francisco Camps.
Doncs bé, segons González Pons, el personal està preocupat pel cost que haja pogut generar a l'erari públic el desplegament d'agents de les Forces i Cossos de Seguretat per a investigar un presumpte cas de corrupció, i no per la possibilitat en si que polítics i empresaris hagen construït una trama per a fer-se amb una quantitat indeterminada d'euros de tots els alacantins.
Arribats a aquest punt, el que més m'intriga ara és comprovar quina és la capacitat d'assimilació de la societat valenciana, quin és el punt de saturació social, fins a on els ciutadans estan disposats a consentir aquest tipus de comportaments i a assimilar amb resignació que la corrupció és inherent a la política, encara que em temo que no serà possible comprovar-ho fins a les pròximes eleccions. Seria esperançador que haguera resposta social, però si no la hi ha consagrarem de forma definitiva i perillosa un estil polític nauseabund.

dimarts, 6 de juliol de 2010

A CIVERA EL QUE ÉS DE CIVERA

REPRODUCCIÓ DE L'ARTICLE DE JESÚS CIVERA PUBLICAT A L'EDICIÓ DE HUI DEL DIARI LEVANTE-EMV SOTA EL TÍTOL "CAMPS PROVOCA EL PRIMER ASSASSINAT"
Primer va ser Aznar el qual va aombrar L'impetuós valencianisme gòtic de Camps. Com candidat, Camps ja havia donat mostres alpines de la seva gosadia (o imprudència, segons es mire) ascendint al Penyagolosa, tòtem de qualsevol reivindicació nacionalista correcta, així en la pretransició com en la postransició. Com president, va escalar altre cim impossible, just enfront de la primera: el Decàleg d'Ares, una explosió valencianista (per a impulsar-la el PP) de focs artificials de la qual mai més es va saber. González Pons va oficiar la cerimònia d'insigne record després d'aventurar-se pel coll de Rates mentre Aznar fulminava aquell «avanç» patriòtic com qui canvia de xampú en plena dutxa. Madrid sol tallar ales, encara que les ales mantinguin un vol de gallina.
La segona retirada de Camps l'ha protagonitzada amb Rajoy. No importen els noms, sinó el que representen: la suma dels interessos polítics concrets i aquesta herència del PP que esculpeix el seu actual imaginari. Rajoy o Aznar, canvia una mica? L'actitud subsidiària s'ha exhibit de forma descarnada perquè Camps va equivocar el pas: va exigir més parcel·les sobiranes (sota la doctrina de les equivalències de la seva famosa clàusula) oblidant que Gènova havia presentat un recurs per a fumigar les pretensions catalanes i s'esforçava per eixir del fanguer en què l'havia situat la sentència del Constitucional, més elàstica que la seva intenció de retallar el Estatut en tots els seus vèrtex. En lloc de deixar que es refredés la qüestió i es relaxés el flux sanguini nacional, va decidir plantejar la reivindicació. L'error d'estratègia interna és poderós, encara que la duresa de Cospedal, que sembla la majordoma de Hitchcock, fent servirel fuet disciplinari sobre el Consell per extraviar-se, és de nota. Cospedal duu ja diverses notes en l'assignatura «Sentit d'Estat del PP». I per a què vol més sostre competencial Camps fins a igualar-se amb Catalunya, segons en quins aspectes, clar? En la seva reivindicació de la confusió, tant el president del Consell Jurídic Consultiu, Vicente Garrido, com Amadeu Fabregat, el mateix dia i a la mateixa hora, donaven compte del valor de les generalitats i l'ambigüitat com armes de futur de les diferents cartes magnes. Garrido sostenia que ens manteníem en el llistó català, només que els nostres articles eren més indeterminats, com més vaporosos. Millor no fitar molt la cosa. Más val que l'assumpte quede en l'abstracció perquè sempre haurà buits per on colar-se. La vaguetat, a més, disminuïx els assassinats. Camps va provocar el primer assassinat a plena llum del dia, i contra el seu propi partit. De manera que s'ha endut colps tot el món. Els de l'esquerra per no arribar i els del seu partit, per passar-se. D'haver-se mantingut en la confusió, no li hagueren plogut pedres. Al final, la incertesa serà el major refugi de la democràcia.

divendres, 2 de juliol de 2010

EL MÓN AL REVÉS

Diu hui el sotsdirector del diari Levante-EMV en la seva columna habitual que Zapatero s'ha convertit en el pitjor enemic d'Alarte per la política de l'aigua, el model de finançament, la renovació de la presidència del Tribunal Superior de Justícia, i el procés de fusions en les caixes d'estalvi. Civera qualifica tota aquesta relació de processos com fracassos dels valencians, i els atribuïx a Zapatero, excepte la fusió de caixes, fracàs del que corresponsabilitza, encara sort, a Camps i a Rajoy. Pensava que Zapatero seria també culpable del sobrecost de la Ciutat de les Ciències.
Suposant que això siga així i que l'honor dels valencians s'haja de medir amb la vara del xovinisme, caldria acceptar que si Alarte té un enemic en Zapatero, Camps no en té un menor en Cospedal i Rajoy. Ja només faltava que la número dos del PP isquera ahir a desmentir que la Generalitat vaja a aplicar la clàusula Camps per a rescabalar-se dels afronts catalans. Abans havia desautoritzat a Camps en les seves reivindicacions del transvasament Tajo-Segura, li havia tret els colors en la depuració de responsabilitats quan es van conèixer els informes Gürtel, li va enviar a González Pons per a posar ordre, va prohibir que cap càrrec del PP acudira a l'acte de celebració del tercer aniversari de la victòria electoral del PP a València en 2007, i li havia donat diverses estirades d'orella quan es va negar de forma reiterada a destituir a Ricardo Costa.
Però on cal acudir per a conèixer aquesta realitat paral·lela? Doncs ni més ni menys que al diari La Razón, on el seu delegat, Iñaki Zaragüeta, després de narrar els esdeveniments, estomaca a Cospedal, i afirma, això sí, que la seva malvolença cap a Camps no és sinó fruit de la ràbia que li produïx que el president valencià guanye eleccions i la castellana-manxega no faça més que perdre-les. El món (periodístic) al revés.

dimarts, 29 de juny de 2010

DOS PERSONES, UN ESTIL


Els desenllaços judicials de Francisco Camps i Carlos Fabra semblen anar sincronitzats, i les seves estratègies de defensa semblen seguir un mateix patró. Jo no he fet res, però si per una d'aquelles hagués fet alguna cosa, que no és el cas, o ha prescrit o no és delicte. Amb tot el respecte al dret a defensar-se, resulta indignant que l'advocat de Carlos Fabra esgrimra el divendres davant el jutge que els delictes de frau fiscal que se li imputen al seu patrocinat han prescrit, i per tant la causa ha de ser arxivada. És a dir, no va fer res, però en el cas que haguera fet, no el van enxampar a temps.
Per la seva banda, Camps, tan ansiós com s'ha mostrat per esclarir les seves imputacions com més aviat millor, s'ha dedicat no obstant això a obstruir la instrucció amb tot tipus de maniobres, la més recent la negativa a la inhibició del TSJ de Madrid en favor del TSJ de València referent al finançament il·legal del PP.
Amb aquestes actituds Camps i Fabra estan posant en risc la credibilitat de la política valenciana, i estan contribuint a un descrèdit de les institucions valencianes que portarà als ciutadans a sentir-se absolutament aliens i allunyats d'elles. Amb la desvergonya, la desmesura verbal en la dialèctica política, i en la negació de la realitat, només es pot aconseguir posar en qüestió institucions com la Generalitat i les Diputacions, o les mateixes Corts. Estan creant les condicions per a que totes les nostres institucions siguen qüestionades. No hem recuperat en trenta anys allò que vam perdre fa tres segles per a que actituds com la del president de la Generalitat i el de la Diputació de Castelló, també regidor de la capital, facen perdre la confiança de la ciutadania en les seues institucions.
Camps i Fabra se n'han d'anar a casa sense ambigüetats per haver contribuït a esquerdar la vida política i haver fet que les institucions s'allunyen de la realitat dels ciutadans, perquè hi ha representants polítics dedicats a eixir indemnes d'assumptes tèrbols, propiciant amb les seus actituds una societat sense principis ni valors.
Camps i Fabra han contribuït a minvar aspectes fonamentals de la política, com ara la gestió, l'interès general, el discurs, el seu contingut, i les formes, que ambdós han canviat per grotesques estretègies de defensa personal.
Amb representants públics com Camps i Fabra, no és estrany que la societat es desmarque de les seues institucions i es desvincule de la participació política. Estem davant els primer símptomes d'això com una conseqüència de la manca d'honestedat en la vida política.