EL RÈGIM

El president de Galícia, Alberto Núñez, ha declarat en una intervenció pública que la normalitat democràtica al nostre país només s'aconseguirà quan es produïsca un canvi de "règim" a Andalusia. No em detindré a analitzar el menyspreu que les paraules del dirigent del PP suposen per a les preferències polítiques dels andalusos i la seua llibertat per a triar els seus governants, però a la condició apuntada per Núñez per a completar el concepte que ell té de transició democràtica, jo afegiria una altra: el fi de la impunitat social de què gaudixen els polítics corruptes.
Com deia ahir Víctor Sahuquillo en un article publicat en El País, quan la societat espanyola deixe d'assumir com "normals" determinades pràctiques de persones que ocupen càrrecs públics, només llavors s'haurà aconseguit la normalitat democràtica i s'haurà completat la transició política, com desitja el president gallec. No obstant, assistim amb perplexitat a un intent del partit de Núñez per justificar determinats comportaments repudiables de càrrecs públics, tractant de fer-los aparéixer com inherents al sistema polític. Només cal recordar que per a Rajoy, Fabra és un ciutatdà exemplar.
El president Núñez pot estar tranquil. Confie que la creixent maduresa política dels ciutadans contribuïsca a completar la transició política, com desitja, i a restablir la normalitat democràtica. I sent així, Núñez hauria de deixar de preocupar-se per les successives derrotes del PP a Andalusia i ocupar-se per l'evolució que seguix el seu partit en altres territoris, posem per cas València i Madrid, perquè la normalitat democràtica no consistix en el fet que els andalusos varien les seues preferències polítiques, sinó en que alts càrrecs públics del PP de València sorpresos de forma flagrant embolicats en trames de corrupció deixen les seues responsabilitats pressionats per la ciutadania, al marge del desenllaç judicial, i renuncien a continuar formant part de llistes electorals.

MANIFEST PER LA DIGNITAT DEMOCRÀTICA

El PP ha consumat hui el seu xantatge d'acaparar la representació de les Corts en el consell geneal de la CAM, si el PSPV no renunciava a l'acció judicial mampresa contra el president de la Genealitat i altres càrrecs del PP per un presumpte delicte de corrupció.
No és la primera vegada que el Grup Popular masega els reglaments i aplica una obscena i indecent instrumentalització de les normes per a privar als grups de l'oposició de la representació que els correspon en els distints òrgans en què les Corts tenen la potestat de designar representants. Ja ho va fer amb la recent renovació dels consells socials de les universitats valencianes, amb el consell valencià de solidaritat, amb la designació de consellers de Bancaixa i Caixa Ontinyent, i amb el nomenament del nou director general de RTVV sense passar pel consell d'administració. També va retardar durant set mesos el nomenament d'una senadora territorial que des del passat mes de maig havia d'estar ocupant un escó en les Corts Generals en representació del PSPV, i no va aconseguir l'acta fins fa uns dies.
Amb esta actitud, el PP no està privant a la resta de grups de la representació que els correspon, sinó que està violentant els drets de centenars de milers de valencians que en les passades eleccions autonòmiques van votar opcions polítiques distintes al PP. Estem davant d'una inacceptable extorsió política impròpia d'un país modern i avançat com el nostre, i davant d'un xantatge intolerable, no al PSPV, sinó a centenars de milers de valencians que no van votar PP i que s'han vist desposseïts de representants en tots aquells estaments la composició dels quals correspon designar totalment o parcialment a les Corts.
Estem davant d'una actitud que atempta contra la dignitat democràtica, en la mesura que regira la representació política en benefici del grup majoritari, i per tant, davant d'una situació gravíssima de què la ciutadania ha de prendre consciència.

LES ENQUESTES DEL CONSELL

En la vespra de la conferència de presidents que se celebra hui en el Senat, El Govern valencià difon una enquesta elaborada en els cinc dies anteriors que desvela l'escàs grau de coneixement entre els valencians d'eixa reunió, de les seues funcions, i del seu contingut.
No acabe d'entendre la intencionalitat del laboratori sociològic de la Generalitat. No sé si tracta de denigrar la política territorial del Govern, de teixir cortines de fum, o de cridar l'atenció sobre el desinterés ciutadà, però del que sí que estic segura és que el resultat de l'enquesta haguera sigut idèntic si s'haguera interrogat als ciutadans sobre el propi Consell, les seues reunions, la seua periodicitat i el seu contingut.
Potser considera la portaveu del Consell, Paula Sánchez, que el grau de coneixement sobre les reunions setmanals de l'Executiu valencià i el seu contingut és superior al que es té sobre la conferència de presidents? Quin percentatge de valencians està pendent dels acords que pren el Consell cada divendres? Si la consellera portaveu isquera al carrer a preguntar quin dia de la setmana es reunix el Consell, es trobaria que el 90% no sabria respondre o respondria de forma incorrecta.
Així que, inste al laboratori sociològic del Consell a indagar sobre el grau de coneixement que els valencians tenen de les seues institucions de govern, en compte d'utilitzar els recursos públics per a obtindre informació privilegiada amb la que desplegar estratègies polítiques de partit, o qüestionar l'acció de l'Executiu central.
I ja posats a estripar les preocupacions dels ciutadans, el laboratori demoscòpic del Consell podria sondejar l'opinió col·lectiva sobre la implicació del president de la Generalitat en casos de corrupció. Potser això seria més útil que posar en evidència el desconeixement de l'orde del dia de la conferència de presidents.

ABU DHABI

Hi ha dos coses que no entenc del periple del president de la Generalitat, Francisco Camps, per l'emirat dels emirats, que és el mateix que dir que no hi ha res que es puga entendre d'esta iniciativa politicoempresarial.
En primer lloc, no entenc el secretisme amb el que Camps va pujar a l'avió, sense ni tan sols citar-ho en la seua agenda institucional. El viatge no era personal ni de plaer, ni ho ha pagat Camps del metàl·lic de la farmàcia, i per tant entenc que els valencians mereixien la xicoteta deferència de conéixer la intenció del seu president de viatjar a Abu Dhabi en missió institucional.
El viatge només es va fer públic quan li van ploure al president les crítiques per la seua sonada absència en els actes commemoratius de la Constitució. Per una vegada que assistix un lehendakari, no hi va haver ple perquè Camps se'n va anar de pont.
I en segon lloc, no entenc el motiu del viatge, ni la insistència de Camps a fonamentar la política-espectacle, a la vista del resultat que ens està propiciant, amb societats públiques en dissolució o a la vora de la fallida, la dàrsena de la Copa de l'Amèrica infrautilitzada i semiabandonada, pèrdues per tots els costats, i renúncies com la de Mundo Ilusión, quan no manifasseries com la de la visita del papa.
El parc temàtic de l'escuderia Ferrari que ha anat a veure Camps amb el suposat interés de clonar l'invent en el circuit de Xest, no crec que vaja a elevar els preus dels cítrics ni a proporcionar esperances als agricultors, no crec que vaja a servir per a revertir els percentatges de fracàs escolar, ni per a evitar la fallida del sistema valencià de salut pública que va anunciar el propi conseller Cervera. Tampoc servirà per a rescatar a sectors productius tradicionals que estan pensant a tirar la persiana, ni per a frenar la caiguda de la inversió pública de la Generalitat i el seu galopant deute.
Quin és el motiu, aleshores, del viatge? Des de la meua perspectiva, crec que Camps tracta en primer lloc de justificar la ridícula foto que va propiciar fa un mes pujat a un Ferrari amb Rita Barberá per a eludir la convenció nacional que el PP va celebrar a Barcelona. I en segon lloc estic convençuda que Camps necessitava un pretext per a no acudir a Madrid a celebrar el 6-D i sotmetre's a l'incòmode interrogatori dels periodistes. Així que Camps ha creuat la Mediterrània i la Península Aràbiga escampant pels aires els diners de tots els valencians sense cap objectiu concret. Una vegada més, caldria afegir, perquè tampoc vull recordar l'episodi del governador de Nuevo México.

LA PARADOXA DEL PLA CONFIANÇA

Un grup de constructors interessats en l'adjudicació d'alguna de les obres del denominat Pla Confiança, la rèplica de Camps al Pla E de Zapatero, m'ha fet arribar el seu malestar per les condicions que se'ls pretén imposar si desitgen tindre alguna possibilitat d'adjudicar-se una obra. Tots ells van ser convocats a una reunió amb un alcalde que els va plantejar el següent: les obres han de començar ja, el termini d'execució és de pocs mesos, i l'adjudicatari ha de córrer amb les despeses d'execució de l'obra, que li seran reintegrades per la Generalitat a l'any d'haver iniciat els treballs. No obstant, i atenció a la deferència, si el constructor desitja avançar el cobrament, pot sol·licitar-ho a l'entitat bancària col·laboradora, que amb l'aval de la Generalitat avançarà al constructor l'import del projecte a executar, però atenció, els interessos que genere eixe crèdit correran a compte de l'adjudicatari.
No cal rellegir el paràgraf anterior. El que s'ha descrit és real i ho han entés a la perfecció. És a dir, si un constructor vol optar a l'adjudicació d'alguna obra del Pla Confiança, primer ha de convertir-se en prestador de la Generalitat, corrrer amb les despeses del Pla Confiança, i si és el cas, assumir els interessos.
I de forma paradoxal, el pla s'ha batejat amb el nom de Confiança. Pareix una broma de mal gust.
I posats a entropessar-nos amb paradoxes entorn de la confiança que transmet el Consell de Camps, hui apareix una notícia en un periòdic segons la qual les grans constructores ixen espantades de la Comunitat Valenciana davant de la caiguda de la inversió pública, i inclús es plantegen demandar a la Generalitat per les demores en el pagament. Els demandants tenen noms i cognoms: ACS Dragados, FCC, i Ferrovial, que han hagut de retallar la seua plantilla i estructura en la Comunitat Valenciana fins en un 80% per la caiguda estrepitosa de les licitacions del Consell, xifrada en el 70%.
A més d'emportar-se a les seues plantilles a altres comunitats, les esmentades empreses han remés una carta a la Generalitat en què advertixen que els seus pagaments han entrat en mora, i ho fan a manera d'advertència prèvia al contenciós-administratiu.
Camps va haver de véncer molts escrúpols per a batejar sense rubor el seu pla amb el nom de Confiança.

AIXÒ QUE EN DIUEN INICIATIVA POLÍTICA

El president de la Generalitat, Francisco Camps, ha demanat al Govern central que intente crear un "front comú" d'estats durant la seua presidència de la Unió Europea per a garantir la seguretat de les rutes marítimes entre Àsia i els ports espanyols de la mar Mediterrània.
Vaja que no és res. Camps exercint de líder planetari. Com si a la Unió Europea i al Govern d'Espanya els haguera passat desapercebuda la situació originada per l'acció de pirates en l'Índic. Encara sort que estava Camps per a recordar-ho.
És el que s'anomena iniciativa política, que en este cas consistix a llançar una bengala al cel per a distraure l'atenció sobre el que ocorre en terra. És una tàctica que jo asseguraria que Camps ha heretat de l'alcalde de Castelló, Alberto Fabra, i no és coincidència que esta proposta planetària de Camps s'haja produït als pocs dies d'anomenar a Fabra coordinador general del PPCV.
Estic acostumada a observar Fabra exercir d'estadista internacional quan les coses se li torcen en casa. L'alcalde de Castelló ha organitzat cimeres nacionals d'alcaldes per a reivindicar el corredor mediterrani, ha viatjat a Brussel·les per a demanar sancions a la Xina per competència deslleial i per a reunir-se amb tots els comissaris que ha pogut per a reivindicar açò i allò, i ha fet propostes d'allò més extravagants mentres es palpa la seua incapacitat de resoldre els problemes la solució dels quals sí que està en la seua mà. El grau de compliment del programa electoral amb què es va presentar a l'alcaldia no serà ni del 10%. Fabra veu com la Generalitat deixa sense pressupost els seus compromisos, el tramvia no avança, la Ciutat de les Llengües s'esvaïx, Castelló manca encara d'escoles infantils, els impostos pugen, i no diguem ja l'estadi per a cinquanta mil espectadors que va prometre en campanya. I quan algú ho retrau, s'inventa un viatge a Brussel·les per a arreglar el món, propiciant la mateixa imatge patètica que va oferir Camps durant la visita que va realitzar divendres a les obres d'ampliació del port de València, on va alertar que hi ha risc de pirateria en "alguns punts d'Àfrica Oriental", i va suggerir solucions.
Per a la seua desgràcia, una premsa madura ha relegat eixa proclama a breus i columnes.
En compte de preocupar-se per la seguretat de les rutes marítimes internacionals, Camps hauria de preocupar-se per la seguretat de les rutes que seguix els diners dels pressupostos de la Generalitat en el seu recorregut des de la butxaca del contribuent als comptes bancaris dels paradisos fiscals. O si no, hauria de preocupar-se per la seguretat de que els sistemes sanitari i educatiu valencians disposen de totes les dotacions necessàries. O de la seguretat que el deute públic de la Generlitat no comprometa la inversió pública en infraestructures. En fi, massa coses de què preocupar-se per a suggerir solucions a problemes d'orde internacional.