dilluns, 29 de desembre de 2008

HISTÒRIES DE FILADÈLFIA

A Filadèlfia Camps es fa la voto amb la recepció d'un vaixell carregat de taronges, però a València les taronges estan a terra.
El president de la Generalitat, Francisco Camps, va voler escenificar amb la seua visita al port de Filadèlfia i la cronometrada recepció d'un vaixell de càrrega amb taronges valencianes, el seu pretés interés pels llauradors valencians i el futur del què hauria de continuar sent el nostre principal sector productiu. Camps es va fer la foto amb les tasques de descàrrega de les taronges valencianes a Filadèlfia com a aconseguidor de mercats i solucionador dels problemes dels citricultors valencians.
No obstant, pel camp valencià circulen altres "històries de Filadèlfia". Els conte només algunes. Diu un llaurador conegut meu que amb la seua collita de clemenvilla únicament ha pogut traure el jornal de collir la seua pròpia fruita i traslladar-la al magatzem de tractament i comercialització. Tota una deferència. Tens les teues pròpies terres, cultives les teues pròpies collites, i quan arriba l'hora de la collita se't paga la mà d'obra de collir la teua pròpia fruita. Espere que eixes clemenvilles no siguen les mateixes amb què Camps es va fer la foto a l'arribada de la mercaderia a Filadèlfia.
Una altra història de Filadèlfia narra les cada vegada majors i més extravagants exigències dels clients. Un proveïdor valencià ha rebut fotos d'un client estranger en què se li indica amb detall que no acceptarà més fruita amb un cercle entorn del peduncle.
Altres episodis es centren en les condicions dels collidors. Amb cada vegada més camps abandonats, i amb els que queden en actiu pitjor cuidats, la demanda de mà d'obra en la collita s'ha reduït de forma estrepitosa. A més, els collidors no s'alliberen de la modalitat d'estall, a pesar que el procés de selecció en el propi arbre fa cada vegada més difícil omplir el cabàs. Per no parlar de les condicions laborals del personal dels magatzems, diuen què.
Més històries de Filadèlfia. Són cada vegada més els productors de navelina que opten per deixar la fruita a l'arbre davant del preu ridícul que se'ls oferix. A euro el caixó d'arrova i mitja s'arriba a oferir.
I la tirallonga de planys no cessa. Em fa la impressió, per tant, que Camps no podrà deixar en segon pla els greus problemes de la citricultura valenciana amb la foto de Filadèlfia. La Generalitat ha descuidat fins a extrems impensables el que ha sigut sempre el principal sector productiu valencià, el que de veritat va fer prosperar esta terra. No s'ha recolzat a l'agricultor, no s'ha promogut l'associacionisme, no s'ha treballat per la pervivència del camp, i no s'han obert perspectives. Al contrari. Es va optar per altres models de desenvolupament que tampoc han funcionat, i ara ens trobem sense un i sense els altres. L'agricultor ja no pot guanyar-se la vida en el camp, això de la rajola ha deixat de funcionar, i al final tampoc podrem comptar amb l'ocupació en el sector terciari. Vaja, que no es podrà treballar ni de cambrer als hotels de les platges, per entendre'ns.
La foto de Camps a Filadèlfia va ser tot un intent de narcotitzar consciències, i tota una postal il·lustrada amb traços d'incompetència i frustració. Tot i coincidint, hui mateix, amb l'anunci d'ajornament de la protesta i vaga general que havia convocat el sector, segons ha informat el president d'Asaja, Cristóbal Aguado.
Amb un poc de sort, el governador Bill Richardson ens traurà de l'embolic.

dilluns, 22 de desembre de 2008

AGRESSIÓ URBANÍSTICA A LA TINENÇA


L'Ajuntament de la Pobla de Benifassà, governat pel PSD, està executant projectes urbanístics que afecten a tota la ribera del Sénia, des de l'embassament d'Ulldecona fins el límit amb el terme de la Sénia, mitjançant el desenvolupament de dos àrees de sòl urbanitzable de 75.000 i 37.000 metres quadrats, respectivament, emparat amb un PGOU aprovat el darrer estiu.
El sostre edificable d'ambós desnevolupaments és de 76.000 metres quadrats, la qual cosa representa entre 600 i 800 nous habitatges a una zona que gaudeix d'especial protecció.
L'Associació d'Amics de la Tinença ha llançat un crit d'auxili pel que considera una aberració a un municipi d'unes poques desenes d'habitants, que al final del procés urbanitzador rebrà una pressió humana de tres mil noves persones, amb tot el que comporta d'agressió sobre l'entorn, impossible d'assimilar, en opinió de l'associació. Consideració a banda mereixen tots els serveis que requeriran les noves zones urbanes, com ara aigua, clavegaram i subministrament elèctric.
L'Associació d'Amics de la Tinença sospita fins i tot de possibles il.legalitats en l'execució dels nous desenvolupaments urbanístics, atés que ara mateix s'estan tallant arbres a la vora del riu sense que ningú hi pose remei.
L'Associació d'Amic de la Tinença m'ha encomanat de forma desesperada l'organització de tot un seguit de reunions institucionals amb la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, la Delegació del Govern, grups parlamentaris i portaveus en urbanisme i medi ambient per tal de denunciar l'agressió a l'entorn protegit de la Tinença. Tanmateix, el ritme d'execució de les obres no permet d'esperar la concessió d'audiències oficials sota el risc de que els danys siguen irreversibles.
S'està multiplicant per 20 la població a un terme municipal amb noves zones urbanes a les que difícilment se les podrà garantir el subministrament d'aigua, ja queles úniques concessions aigües amunt corresponen als municipis de la Sénia, Rossell, Sanr Rafel i Ulldecona. El planejament no dóna solució a l'existència de recursos hídrics suficients tenint en compte que encas de produir-se la màxima aglomeració de població, seria necessària una aportació de 20 litres per segon, el que equival a 750.000 litres diaris, sense que el PGOU aprovat pel PSD a la Pobla dóne cap alternativa per satisfer les noves demandes.
La potència de subministrament s'ha de multiplicar per tres, el clavegaram no garanteix que el riu Sénia no rebrà contaminació, s'ocupen zones inundables, i tot un seguit d'irregularitats que s'estan cometent sobre un municipi, el terme del qual està proposat com a Lloc d'Importància Comunitària amb el nom de Tinença de Benifassà, Turmell i Vallibona, per acort del Govern Valencià de 10 de juliol de 2001, i a més l'àmbit afectat està inclòs en una de les 18 zones d'especial protecció per a les aus designades fina ara per la Generalitat Valenciana. Si es porten a terme totes les actuacions previstes al PGOU de la Pobla, la degradació dels hàbitatsdeixarien sense efecte els motius que van portar a eixa declaració.
Aquesta aberració urbanística em porta a una reflexió al voltant de l'ús que en fan del poder municipal determinats partits sense implantació, o amb escassa implantació. No sé com ni de quina manera el PSD va aconseguir guanyar les eleccions a la Pobla de Benifassà. Caldria revisar els empadronaments i l'origen dels nous electors. Quina casualitat, la Pobla sembla haver-se convertit en el punt de confluència de tots els votants del PSD de la província de Castelló.
Però una vegada aconseguit el control del govern local d'aquest petit municipi, cal observar quina és la finalitat: urbanitzar zones protegides, multiplicar la població per vint, desfer la vora del riu, i posar en perill la qualitat de les aigües i els espais naturals. Eixe sembla ser l'objectiu de l'únic municipi governat pel PSD a la província de Castelló. Em comprometo, doncs, a organitzar tot el seguit de reunions que ha demanat la gent de l'Associació d'Amics de la Tinença, coste el temps que coste, amb l'esperança de no fer tard.

dijous, 18 de desembre de 2008

QUI ORINA A LA PORTA DE LA SEU D'EU?


FOTO: LEVANTE-EMV
Els tertulians de RNE han atribuït de forma errònia a Francisco Camps l'amenaça d'orinar a la porta de la seu d'EU, una amenaça que va llançar el president provincial del PP de Castelló, Carlos Fabra, i que va prometre complir en el cas que li torne a tocar la loteria.
Va ser en el programa emés la passada matinada. Els invitats a la tertúlia van atribuir la fanfarronada a Camps, i el conductor del programa no se'n va adonar.
Jo sí que me'n vaig adonar, com la majoria dels castellonencs que estarien escoltant el programa, però immediatament, després de lamentar l'error i arribar a compadir a Camps, vaig pensar que ha sigut el propi president de la Generitat qui divendres passat, després de la reelecció de Fabra al capdavant del PP de Castelló, el va enaltir fins a treure-li els colors, amb tant difícil que ha de ser treure-li els colors a Fabra. Camps va dir que els militants del PP de Castelló han triat el millor president, que Fabra és garantia d'èxit i de futur, i va hipotecar durant uns minuts la seua imatge per tal de comparéixer amb el reelegit president provincial del PP en actitud complaent.Tampoc és que Camps siga mereixedor de l'error dels tertulians de RNE, però en fi...
Si Fabra orina en públic i Camps li ho permet...

dimecres, 17 de desembre de 2008

MISSATGES I IL.LUSTRACIONS NADALENQUES





Desitge compartir des d'ací tots els missatges i felicitacions nadalenques que he rebut, i descobrir la varietat i originalitat de moltes de les frases i de les imatges triades per a expressar els bons desitjos.
Les cites i les imatges religioses han experimentat un retrocés. Són els motius que han triat, per exemple, les alcaldesses de València i Dénia, Rita Barberá i Ana Kringe, respectivament. La primera, sobre una targeta de grans dimensions il·lustrada amb una icona anònima de la Mare de Déu amb el Xiquet dels segles XVI o XVII, custodiat en el Museu de la Ciutat, ens desitja pau, felicitat, esperança i treball.
Kringe, per la seua banda, ha prescindit de les il·lustracions religioses, però ha recorregut a una cita de Fra Pedro Esteve, el Pare Pere, franciscà nascut a Dénia en 1583, i el procés de beatificació del qual està en marxa des de 2006. Va dir el Pare Pere, i així ho reproduïx Ana Kringe, que "Deixem fer a Déu i façan el que Déu mana. I què manaDéu? Que l'amem de bona gana". Doncs això.
Però si m'he de quedar amb algun dels missatges nadalencs que he rebut, ha de ser el que ha remés el Fons Valencià per la Solidaritat: "Justícia per al contrasentit, desenvolupament per a la pobresa, i solidaritat i esperança per a un demà millor".
Ha cridat també la meua atenció el disseny de la felicitació que ha realitzat l'Ajuntament d'Alaquàs per a inserir una cita de Bertol Brecht: "Hi ha hòmens i dones que lluiten un dia i són bons. Hi ha altres que lluiten un any i són millors. Hi ha altres que lluiten molts anys i són molt bons. Però hi ha els que lluiten tota la vida, eixos són imprescindibles". Missatge a tenir en compte venint de qui ve.
Alfonso Rus, president de la Diputació de València, ha triat també una il·lustració religiosa reproduïda en grans dimensions, Sant Simeó amb l'infant Jesús, i l'acompanya amb una reproducció de l'acta d'elecció dels diputats valencians de 1810, d'entre els que ressalta la labor del diputat de Xàtiva Joaquín Lorenzo Vilanova, qui va aconseguir la restitució del topònim de Xàtiva després de la seua abolició en 1707. La terra tira.
Però per a il·lustracions impactants he de quedar-me amb la que ha triat el rector i l'equip rectoral de la Universitat de València per a felicitar el Nadal. Es tracta d'una reproducció al llapis i aquarel·la del claustre major de l'edifici de La Nau realitzat este mateix any amb motiu de l'exposició "Naufragi del temps. Josep Piera i FV Nogueroles".
Un altre rector, el del CEU Cardenal Herrera, ens delecta amb dos cites de Benedicte XVI.
També resulta ingeniosa la felicitació del Círculo Valenciano de Madrid, qui reprodueix la partitura original de la peça musical "La Revoltosa", de Ruperto Chapí.
Elena Bastidas, presidenta de la FVMP, ens diu que cadascú de nosaltres és un motiu per avançar junts.
Finalment, la presidenta de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, Ascensión Figueres, ha optat per un solc de lletres acompanyada d'un poema de Joan Valls.
I tantes i tantes felicitacions que m'és impossible de reproduir. A tots ells, agraïda.
Jo, per la meua banda, he transmés a tots els meus coneguts els meus desitjos d'un món més just, solidari i en pau, i demane un esforç per a donar un poc de felicitat a aquells que ho han perdut tot o mai han tingut res a perdre.
Bon Nadal.

dimarts, 16 de desembre de 2008

NOU BUTLLETÍ D'INFORMACIÓ DEL PSPV PER AL GRAU DE CASTELLÓ


Els companys socialistes del Grau de Castelló, un dels districtes de la capital de la plana on els socialistes van guanyar a les passades eleccions municipals, han pres l'iniciativa informativa amb l'edició d'un butlletí amb el que tractaran de transmetre l'actualitat municipal als veïns del Grau, i vigilar la gestió del govern del PP. La informació, el contacte amb el ciutadà i la transparència són la clau de la bona tasca política, i el regidor del PSPV del Grau, Joan Morales, així ho ha entés.
El Grau va ser determinant a les eleccions de 2007 per als bons resultats de la candidatura de Juan María Calles, i ho tornarà a ser per a la recuperació de l'alcaldía en 2011 amb iniciatives com el fluxe d'informació als veïns mitjançant el butlletí que acaba de nàixer.
Vull felicitar, per tant, als companys socialistes del Grau de Castelló per aquesta iniciativa.

dilluns, 15 de desembre de 2008

LA IMPUDÍCIA DE RICARDO COSTA

foto: las provincias
El congrés provincial que el PP d'Alacant ha celebrat este diumenge ha propiciat una extraordinària mostra d'impudícia i cinisme, una més, del secretari general del PPCV, Ricardo Costa.
Potser la notícia siga la reelecció del zaplanista José Joaquín Ripoll al capdavant del PP alacantí, o que Camps haja patit un humiliant rebolcada en les seues pretensions de controlar el partit, o la batalla dialèctica en els discrusos de Miguel Peralta i Ricardo Costa, però per a mi la verdadera notícia apareix retirant la fullaraca del que es denomina la notícia pura i dura de la reelecció de Ripoll. I si prescindim dels convenicionalismes mediàtics i de l'orde de prioritats que imposa l'interés general, ens trobem amb un discurs de Ricardo Costa pronunciat en el propi congrés provincial del seu partit a Alacant, en el que critica als que encoratgen el victimisme en eixa província respecte de València.
Llegir per a creure. Ricardo Costa va dir que "alimentar una espècie d'abandó a esta província és una temeritat política". I això ho diu qui es dedica diàriament, i si més no diverses vegades al dia, a alimentar una altra espècie d'abandó a la Comunitat Valenciana per part del Govern d'Espanya. Vetges tu que no hem sentit vegades en boca de Costa que Zapatero odia, repudia, margina i discrimina a la Comunitat Valenciana. Ho va tornar a dir ahir per a rematar el seu discurs a Alacant, i de forma superlativa: "Alacant és la província que més està sent atacada per l'Executiu socialista". Vetges no hem hagut de malbaratar hores en els plens de les Corts per a debatre les proposicions de Ricardo Costa tractant de desprestigiar l'acció política del Govern d'Espanya, l'última relativa al Pla de Finançament Local, que a Costa li pareix insuficient i demana suplementar-lo amb altres mil cinc-cents milions d'euros.
Doncs este mateix diputat autonòmic de Castelló i secretari general del PPCV se'n va anar ahir a Alacant a demanar als alacantins que deixen de ploricar, a convéncer-los que el discurs del victimisme enfront de València és una "temeritat política", i a assenyalar amb el dit als que "durant anys han alimentat d'una forma premeditada una espècie de sentiment d'abandó cap a esta província", una actitud que a l'entendre del menor dels Costa, "només busca narcotitzar l'ímpetu i les ganes de treballar dels ciutadans d'Alacant".
No isc de la perplexitat. No es tracta que Costa utilitze un doble discurs, que ho fa, sinó del grau de cinisme amb què edulcora eixe discurs. I si temia quedar-se curt, va acabar amb una contradicció. Efectivament, va admetre, Alacant ha sigut discriminada, però "els impulsors d'eixa discriminació van ser els socialistes", i per això "el PSPV ho està pagant ara", perquè es van oblidar d'Alacant. No seria capaç de teclejar els suficients signes d'interrogació i admiració com per a expressar tota la miscel·lània de consideracions que em mereix l'actitud de Ricardo Costa.
I arran d'eixes declaracions de Costa se m'imposa una nova reflexió. Al meu entendre la discriminació que aplica el PP en el repartiment dels pressupostos de la Generalitat no és territorial, sinó selectiva. Ho he mantingut en altres ocasions i em ratifique. La marginació s'està duent a terme en funció del color polític dels ajuntaments, i no de la seua adscripció provincial. I per a això el PP utilitza estratagemes polítiques perfectament dissenyades pel conseller de Presidència, Vicente Rambla, com el Pla de Millora de Municipis, o el Pla de Cohesió Territorial, que permeten al PP adjudicar de forma absolutament arbitrària les ajudes als municipis en funció del seu color polític. Entre tant, retarda a consciència el Fons de Compensació, que l'obligaria a utilitzar criteris objectius a l'hora de finançar als municipis. I eixa marginació, per la seua condició de selectiva i la seua disseminació arreu del País Valencià, no té veus que denuncien victimisme.

dijous, 11 de desembre de 2008

UN NOU ADÉU DE CARLOS FABRA, I EN VAN TRES


Crec que era allà pel 2000 quan a un congrés provincial del PP celebrat a Sogorb, el president provincial, Carlos Fabra, va dir que era la darrera vegada que anava a reeditar el càrrec. Ha passat ja un nou congrés al 2004 i Fabra segueix al capdavant del partit, i amb el XII Congrés Provincial que els populars celebraran des de demà al Palau de Peníscola, en seran dos. Al remat, Fabra complirà vint anys al capdavant del PP de Castelló des d'aquell 1990 en què es va produir una gresca entre ell i Daniel Ansuàtegui. Abans, però, Fabra ja ho havia intentat dos vegades sense èxit. Fins i tot se'l coneixia com l'etern candidat després de perdre dos congressos davant José María Escuín. En el primer (25 de març de 1985) el resultat va ser de 659 vots per 279, sent Daniel Ansuátegui el secretari general. Ja en la segona (23 de novembre de 1987) Fabra va ampliar els seus vots en quasi un 10%, encara que no va ser suficient. Per aquella època, tant el senador Juan José Ortiz com Francisco Martínez, actual secretari provincial, anaven en la llista d'Escuín, sent el primer secretari general en 1987.
A la tercera va ser la bona. En el VII Congrés (1990) un pacte no escrit amb Escuín li va valdre a Fabra el seu triomf davant del llavors diputat autonòmic Daniel Ansuátegui, no sense polèmica. Només cal llegir els articles que publicava contra Fabra qui ara és vicesecretari general del PP de Castelló, Vicente Aparici, en aquell congrés de 1991 alineat amb Ansuátuegui. Van ser 683 vots per a Fabra i 364 per a Ansuátegui dels 1.047 emesos.
Tan dura va ser la rivalitat entre ambdós que Ansuátegui va arribar a ser expulsat del partit mesos després, encara que alguns dels qui defenien les seues tesis van ser repescats i es van reconvertir al fabrisme, cas del propi Vicent Aparici, Javier Perelló, Miguel Prim o Joaquín Borrás, ara delegat del Consell a Castelló.
En eixa primera direcció provincial presidida per Fabra, en 1990, ja hi figuraven Francisco Martínez com a secretari general i Víctor Campos i Luis Tena a la direcció.
El darrer congrés provincial que va reeditar la presidència de Fabra, el 2004, ja es va dir també que era la darrera vegada que es presentava, i que el pròxim congrés, és a dir, el que comença demà a Peníscola, prendria el relleu Víctor Campos, ara deslligat del PP.
Res a dir. Camps està encantat amb la decisió dels militants del PP de Castelló, i els dirigents de segona fila diuen que amb Fabra serà com millor els anirà. Res a dir, excepte una cosa. No és admissible el laissez faire en els casos de dubtosa ètica pública. Camps i Rajoy han de dir amb qui estan i fer front amb tots els seus mitjans a les sospites de corrupció. És un error immens mirar cap a altra banda, o permetre l'aforament de personatges públics com ara Alfonso Ferrada, una de les persones que més a prop ha estat de Fabra en la seua successió de renovacions orgàniques.
Dit açò, els militants del PP de Castelló són lliures per a triar de nou demà a Fabra com el seu líder, però que sàpiguen, almenys, que no hi ha democràcia sense ètica als llocs de responsabilitat pública. La passivitat el que fa és reforçar el poder constituït, en aquest cas Fabra. Els militants del PP de Castelló han de perdre la por al tòtem. Les victòries electorals no són ni excusa ni butlla.


dimecres, 10 de desembre de 2008

THE END


M'ha entristit la notícia que he rebut des de Peníscola. El Patronat Municipal de Turisme ha decidit suprimir el Festival Internacional de Cinema de Comèdia després de vint edicions, i substituir-lo per una altra activitat que es decidirà per mitjà d'un concurs d'idees. El cine era subsidiari d'un altre objectiu, publicitar la ciutat com a destí turístic, que pel que s'ha vist no s'ha aconseguit, i els gestors locals han optat per tallar de socarrel i destinar el pressupost del festival a la promoció directa.
Els amants del cine ens veiem obligats de nou a acceptar amb resignació que este art siga concebut com un simple mitjà per a aconseguir un altre fi, i no un fi en si mateix. El cinema és, per a mi, un dels més bells modes d'expressió, un dels més eficaços mitjans de difusió, i una de les millors ferramentes per a narrar històries, transmetre sentiments, o exercir la denúncia.
Peníscola havia creat una aurèola màgica al voltant del festival de cinema. Cada any, al final de la primavera, la ciutat s'omplia d'incompresos i a vegades estrafolaris actors, crítics, realitzadors i periodistes que es passaven el dia visionant pel·lícules, i la nit de festa en festa intentant crear glamour. Els productors d'Amèrica Llatina veien en el certamen de Peníscola una porta per la que introduir les seues creacions a Espanya i a Europa gràcies a una secció especial, i la cita havia aconseguit atraure enalguna ocasió a mitjans de comunicació estrangers. Televisió Espanyola va donar el seu suport, com ho van fer publicacions especialitzades, la Generalitat va dotar a la ciutat d'un Palau de Congressos digne d'un festival internacional, els empresaris locals han fet un esforç enorme, l'ajuntament va rascar la seu butxaca fins on va poder, i els veïns de Peñíscola es van bolcar amb el certamen. Però tot i això, la pervivència ha sigut impossible.
El Festival de Cinema de Peníscola ens ha donat l'oportunitat de veure pel·lícules impossibles, de conéixer gent d'una altra manera inaccessible, d'assistir a cursos, conferències i tallers, i de contemplar magnífiques exposicions. Ens deixa unes col·leccions de publicacions d'excepcional qualitat, entre elles una per a mi especial, presentada davall el tículo "Amb... hem topat", dedicada cada any a un personatge diferent del cinema espanyol. I ens ha donat l'oportunitat de familiritzar-nos amb un món fascinant.
Peníscola va triar el cinema per a donar-se a conéixer a la resta del món, però la fórmula no ha funcionat, malgrat l'esforç realitzat i d'haver superat uns primers anys difícils en què ni tan sols hi havia sales. Recorde les projeccions al castell, les sessions a l'aire lliure a la platja, l'entusiasme dels peniscolans en les recreacions del rodatge de "Calabcuh", o la cuca sala de cine del nucli antic que fins a mitjan anys noranta encara estava intacta, fins que es va convertir en una discoteca. No entenc que el públic preferisca l'aire impersonal de les multisales en un centre comercial de Benicarló, que una entranyable sala centenària en el carreró més estret del nucli antic de Peníscola. No ha mort el cinema, però sí el ritual d'anar al cinema.
M'entristeix la pèrdua del festival, i ho lamente. Un lament sincer. No puc més que donar les gràcies a Peníscola per les vint edicions que ens ha regalat, enviar una abraçada als peniscolans d'una enamorada de la seua ciutat i del seu festival, desitjar-los sort en les seues noves formes de promoció turística, i suggerir-los que eixes noves fórmules incloguen almenys un record al què va ser un dels pocs certàmens del món dedicats a la comèdia.

divendres, 5 de desembre de 2008

CAMPS, PREN EXEMPLE: EL GOVERN FINANÇA ELS AJUNTAMENTS SENSE SECTARISMES

El Pla de Finançament Local que ha aprovat el Govern d'Espanya en el marc de les mesures per a pal·liar la crisi econòmica, beneficiarà de forma indiscriminada a tots els municipis d'Espanya, que es van a repartir huit mil milions d'euros amb el criteri més objectiu que es pot aplicar: el padró municipal.
Eixa assignació indiscriminada de recursos als ajuntaments per part del Govern d'Espanya contrasta amb els criteris partidistes amb què el Consell aplica els seus plans d'ajuda als municipis, un sectarisme polític persistent en aquells pobles i ciutats tradicionalment governats per partits diferents del PP, que han observat fins ara amb resignació el progressiu deteriorament de les seues dotacions i servicis públics.
Com he dit en un entrada anterior, no es tracta ja de denunciar la negativa de la Generalitat a dotar un fons de compensació municipal, la qual cosa obligaria al PP a repartir recursos sense atendre al color polític dels ajuntaments. Es tracta que al PP li convenen més figures com el Pla de Millora dels Municipis, i el Pla de Cohesió Territorial, que controla directament la Conselleria de Vicente Rambla. Amb eixos plans i els seus criteris arbitraris el PP reparteix al seu capritx, i el resultat és que el 88% dels municipis beneficiaris estan governats pel PP.
Estem davant d'un flagrant cas de sectarisme polític, un més, les víctimes del qual són en este cas municipis xicotets que no tenen altres fonts d'inversió que exigus pressupostos municipals que donen per a les despeses ordinàries i per a poc més.
L'asfíxia financera a què la Generalitat ha sotmés de forma tradicional a municipis xicotets en funció dels seus interessos polítics ha deteriorat servicis i dotacions públiques a què els ajuntaments no poden fer front. En el fons estem davant d'una espècie de xantatge res encobert pel que els ciutadans no poden votar lliurement l'opció política que desitgen sense arriscar-se a ser maltractats per la Generalitat.
El Govern, en canvi, no ha fet distincions en el seu Pla de Finançament Local. Ho poden preguntar a l'alcalde de Castelló, Alberto Fabra, que disposarà de trenta milions d'euros addicionals per a dotar a la ciutat de servicis essencial que any rere any anaven quedant fora dels pressupostos.

dimecres, 3 de desembre de 2008

SEGONS RICARDO COSTA, LES MANIFESTACIONS S'HAURIEN DE FER DILLUNS A LA MITJANIT PER A NO MOLESTAR MASSA


He d'admetre que m'ha sorprés el grau d'hipocresia que ha aconseguit el PP en les seues valoracions de la multitudinària manifestació del dissabte contra la política educativa del Consell. I ja és estrany que el PP supere la seua capacitat de sorprendre amb les seues extravagàncies, eixides de to, i declaracions absurdes, amb les seues habilitats per a posar en marxa el ventilador, o en l'ús de la demagògia.
El secretari general del PPCV, Ricardo Costa, va dir el diumenge que la manifestació havia estat un fracàs, i com a única repercussió de la protesta es va referir a un suposat descens de les vendes en els comerços del centre de València que el portaveu popular va xifrar en un 7% respecte d'un dissabte sense manifestació. M'agradaria conéixer quins mètodes de càlcul ha utilitzat el polític del PP.
Però dos dies després, en la ribera del Manzaneres, Francisco Camps no sols va dir que Font de Mora és el millor conseller que ha tingut la Generalitat en tots els temps i en totes les àrees, sinó que va atribuir a Zapatero l'estat de crispació generat en la comunitat educativa valenciana, i va apuntar que la irritació entre els professors, alumnes, pares i mares d'alumnes valencians, és comú en el conjunt d'Espanya a causa de la política d'educació del Govern.
He d'admetre-ho. Costa i Camps han desbordat la meua capacitat de sorpresa. De manera que el comerç del centre de València va veure descendir les seues vendes un 7% a causa de la manifestació. Això es sembla molt a una utilització partidista i sense permís d'un sector productiu per a desacreditar una manifestació multitudinària contra El Govern valencià. Costa hauria de saber que les pròpies persones que el dissabte es van manifestar de forma multitudinària a València nodrixen en gran part la clientela del centre de València, i que a eixes mateixes persones segur que els haguera agradat més dedicar una vesprada de dissabte a anar de compres, que a protestar contra els deliris i la ineficàcia d'un conseller que es rebolca en la seua pròpia incompetència.
Però és que, a més, no entenc si el que tracta Costa és de dissuadir el dret dels ciutadans a manifestar-se. De ser així, com sembla ser, estaríem davant d'una actitud tremendament ofensiva i imprudent. Amb els arguments del secretari general del PPCV, les manifestacions haurien de fer-se un dia laborable entre setmana, preferentment dilluns, i a poder ser a partir de les nou de la nit, hora de tancament dels comerços, o millor a partir de les deu de la nit, hora de tancament de les grans superfícies. I abusant de la bona voluntat dels manifestants, es podrien convocar les marxes a partir de la mitjanit, quan descendeix el flux en el trànsit rodat. Així les repercussions serien mínimes, i amb un poc de sort, ningú s'assabente que hi ha hagut manifestació.
En fi. És la dreta.

dilluns, 1 de desembre de 2008

JOSÉ MARÍA AZNAR LÓPEZ, HONORIS CAUSA A VALÈNCIA


La Universitat CEU Cardenal Herrera ha decidit investir doctor honoris causa a José María Aznar López, expresident del Govern, conferenciant, oracle del conservadorisme espanyol, i llast de la persona que ell mateix va designar com el seu successor al capdavant del PP, Mariano Rajoy. I el Centre d'Estudis Universitaris Cardenal Herrera pensa dotar a la investidura de la màxima solemnitat acadèmica, i al mateix temps convertir-la en un acte entranyable per a l'homenatjat. És a dir, que faran soroll. Res de discrecions ni senzilleses, i per a mostra l'escenari triat, el Palau de la Música de València.
Em tem que el CEU pretén obligar a tot el PP campsista i rajoyista valencià a rendir honors a l'innombrable exlíder popular, qui des de la talaia de la FAES es dedica a torpedinar a Rajoy i a tots els que li donen caliu. El CEU sotmetrà a tot el PP valencià a una humiliació sense precedents, i el va a fer pagar de pas el suport de Camps a la Universitat Catòlica en la seua disputa de titulacions amb el CEU.
No sabia Camps amb qui se la jugava. Ara tot el campsisme a retre homenatge a José María Aznar, si no és que sorgeix alguna missió internacional a Brussel·les o als Estats Units que requerisca la presència de tot el Consell, algun dinar amb Valcárcel o algun berenar amb Esperanza Aguirre coincident amb la investidura de José María Aznar com a doctor honoris causa.
I compte amb el discurs d'Aznar, que ve a València invitat per qui ve invitat, i a més amb tota la capacitat de ressonància a l'abast de l'amfitrió, ni més ni menys que un honoris causa i en el Palau de la Música.
En realitat el CEU només té la humil intenció d'atorgar un títol honorífic a una persona que, vullguem o no, és d'especial rellevància, és cert, però a la que el CEU considera a més de prestigi reconegut i mèrits extraordinaris en diversos àmbits. Això seria més discutible. Però en qualsevol cas el CEU dóna fe de la seua benintencionada decisió, i assegura que es tracta d'un homenatge a tota una trajectòria de compromís vocacional, amb l'objectiu afegit de servir d'estímul i referència a la societat en general.
I tant que servirà d'estímul. Sobretot al PP valencià i a la camarilla de Camps, que a estes altures ja han d'estar revisant les seues agendes a veure què hi ha per al 20 de gener, data triada per a l'afront.
M'agradarà veure Francisco Camps, a Gerardo Camps, a Vicente Rambla, a la resta del Consell, a Rita Barberá, a Ricardo Costa, i als desertors del zaplanisme rebent Aznar a les portes del Palau de la Música, i després contemplar els seus rostres i els seus gestos en primera fila a mesura que Aznar avança en la lectura del seu discurs. Estic a punt d'acceptar la invitació del CEU Cardenal Herrera i assistir a l'espectacle.

dijous, 27 de novembre de 2008

FABRA NO VE A LES CORTS, I QUAN VE ES DEDICA A PARLAR PEL MÒBIL


Hui Alberto Fabra tampoc no ha vingut al ple de les Corts. Però quan ve passa el temps realitzant telefonades amb el mòbil.
L'alcalde de Castelló està exterioritzant en excés un cert estat de desassossec. No és per a menys, però tampoc esperava que anara a perdre les formes. És cert que està tenint un annus horribilis. Des que s'ha traslladat a la seua nova casa de quatre plantes al centre de Castelló, les males notícies se li amuntonen. En poques setmanes ha tingut una successió de disgustos polítics i judicials que l'han posat a caminar en cercle de forma accelerada pel despatx, entorn del sofà eixe de no sé quants milers d'euros amb què va adornar el seu refugi institucional, mentres els seus regidors i els seus ariets mediàtics s'han posat a teixir a tota màquina la pertinent cortina de fum, escampada sobre una situació que el mateix Fabra va crear.
L'alcalde deixa a l'oposició sense dedicació exclusiva, sense mitjans i sense recursos. És a dir, obstaculitza la labor de l'oposició, la qual cosa en termes democràtics podria meréixer diversos qualificatius. I quan el cap de l'oposició rep un nomenament, va Alberto Fabra i li diu que el millor és que morira d'inanició. Segurament és el que millor li aniria per tal que l'agitat mandat que està travessant l'alcalde transcorreguera sense sobresalts.
Amb un sou d'alcalde dels què sobrepassen els cent mil euros, més els emoluments de diputat autonòmic, Albeto Fabra no necessita cap ocupació addicional per a dedicar-se a governar la ciutat, però en el despatx del principal partit de l'oposició cal retirar armaris per tal que càpiguen els regidors.
Els tribunals han donat un toc d'atenció a Fabra pel seu peculiar concepte del procés urbanitzador, Calatrava diu que no té ni temps ni terrenys sobre els quals projectar el seu centre de convencions, i els pressupostos de la Generalitat han deixat de costat a la ciutat de Castelló. No hi haurà tramvia, ni rondes, ni ciutats de les llengües, ni res que se li parega. Però és que, a més, el PP ha deixat en tal situació les arques de l'Ajuntament de Castelló que l'alcalde ha hagut de demanar als seus regidors que deixen de remetre factures de més de 250 euros en menjars de restaurants de Conca.
Es cau pel seu pes. El PP no pot estar carregant sobre els contribuents pujades de taxes i impostos del 15%, i mantindre sous de més de cent mil euros, presentar factures descomunals de menjars, representació i protocol, i justificar eixe sofert apartat de despeses diverses.
Quan el Grup Socialista furga en la gestió econòmica del PP de l'Ajuntament de Castelló, que sembla ser on més cou, és quan Fabra comença a greixar tota la seua maquinària de contratac, i a posar-la a tot rendiment.
I ni així. La màquina no dóna ja per a més perquè la caixa municipal té teranyines. Així que Alberto Fabra ha de desistir, admetre honestament que el seu primer mandat sencer al capdavant de l'ajuntament està resultat un tant caòtic, i dignificar la representació de l'oposició perquè puga exercir en llibertat i amb els recursos suficients la labor que democràticament han d'exercir, sense més obstacles que les seues pròpies limitacions.

dimecres, 26 de novembre de 2008

BLASCO NECESSITA PROTAGONISME


El conseller d'Immigració i Ciutadania, Rafael Blasco, necessita protagonisme. Acostumat a altres cotes de presència pública, es sent oprimit en el paper que li ha reservat Camps esta legislatura en una conselleria improvisada, sense a penes competències, i que no dóna per a saciar les seues ànsies.
I per a desentimir-se ha fet perdre hui 96 minuts al ple de les Corts, i dies i dies de treball a les comissions, per a aprovar una llei sense contingut, sense sentit i sense repercussions, de la que no es desprén cap dret nou, tot per a contrarestar la sensació que Blasco està emmidonat en un racó del Consell sense funcions efectives.
Blasco s'esforça en donar la sensació que el paper al què l'ha relegat el president de la Generalitat no és frívol, i el projecte de Llei d'Integració li ha propiciat centenars de fotos al llarg d'un periple per totes les associacions d'immigrants per a explicar-los que una llei valenciana els va a garantir drets socials dels què ja disfruten sense necessitat de cap llei.
Blasco dedica la Conselleria d'Immigració a retindre els fons d'integració que provenen del Govern d'Espanya, que en teoria haurien d'anar destinats als ajuntaments a través de la Federació Valenciana de Municipis, per a dotar de contingut a un dens organigrama de direccions generals, direccions territorials i secretaries dedicades a inventar-se competències i a garantir drets ja consolidats.
La llei aprovada hui contempla, entre altres coses, un contracte d'immigració que els immigrants no tenen obligació de firmar, i cursos d'educació cívica que el propi Consell està boicotejant en l'ensenyança pública. Els immigrants, segons esta llei, tenen dret a mantindre ací la seua cultura dins del marc constitucional. Faltaria més. Eixe dret està ja consagrat sense necessitat de cap nova llei.
d'altra banda, en unes declaracions públiques el conseller diu que els immigrants que no firmen el contracte d'integració tindran dificultats per a integrar-se, encara que la Generalitat no adoptarà cap mesura contra ells, com si la Generalitat poguera adoptar mesures contra els immigrants que es neguen a fimar el contracte de Blasco. Tot un despropòsit d'un conseller i un partit que mentre va governar a Espanya no va legislar en aquesta matèria fins al 2003, i va protegir l'economia submergida i l'explotació laboral als immigrants. Va mantindre una bossa d'immigrants indocumentades d'entre 800.000 i 1.000.000 entre l'1 de gener de 2002 i el 14 de juny del 2004, periode en el que malgrat dictar 117.768 ordes d'expulsió, només en van executar 32.749, amb la qual cosa van deixar a Espanya a 85.019 immigrants sense poder obtindre permís de treball per tindre una expulsió pendent, entre altres desgavells originats per una mala o inexistent política d'immigració.
Jo personalment considere que, a més de guanyar-se a colzades un espai en l'actualitat, l'única cosa al que Blasco pretén donar cobertura legal és al dirigisme i al clientelisme.

dimarts, 25 de novembre de 2008

LA VIOLÈNCIA CONTRA LES DONES NO VA AMB EL CONSELL


M'agrada evitar les generalitats en el dia internacional de l'eliminació de la violència contra la dona, que es celebra hui, i tracte de commemorar la jornada rescatant de l'anonimat situacions concretes que no transcendeixen, i que no obstant representen casos aborronadors dels extrems que es poden aconseguir quan es tracta de desatendre la vulnerabilitat de la dona.
L'any passat vaig rescatar un cas concret extret de la memòria del Síndic de Greuges d'una dona d'Alcoi que després d'innumerables denúncies sobre els maltractaments que rebia de la seua parella, va acabar morint a les mans del seu agressor mentres les administracions es passaven una a l'altra el seu expedient sense que cap d'elles es decidira a actuar amb la determinació que requeria la situació, com va demostrar el tràgic final.
Hui rescate un informe de 2003 elaborat per la comissió de seguiment de la Casa d'Acollida de Dones Maltractades de Castelló en el que es denuncia un cas extrem de desatenció que va arribar inclús a la falta d'aliments per a les internes. Hi havia carències d'habitabilitat, seguretat, i una confluència de problemes afegits que feien impossible la labor dels professionals en el tractament de la violència de gènere a causa de l'escassetat de recursos humans i materials. El propi personal va denunciar les deficiències, i les residents van iniciar una campanya en premsa per la qual van ser represaliades fins al punt que algunes d'elles van haver d'abandonar la casa de forma precipitada. Una d'elles, de nacionalitat romanesa i perseguida per màfies, no va veure atesa la seua petició de trasllat i va haver de suportar les males condicions de vida a la casa d'acollida, una altra va haver de tornar amb el seu maltratador, i altres dos van viure autèntiques peripècies per a deixar la casa d'acollida amb poques garanties per a la seua integritat física.
El Grup Municipal Socialista va demanar al ple la intervenció de la inspecció de serveis de la Conselleria de Benestar Social, i el govern local del PP es va negar a tramitar la sol·licitud.
Estos relats, aborronadors en els seus detalls, hui són ja impensables, però descriuen l'interés de la Generalitat per atendre les víctimes de maltractaments. Encara hui l'organigrama institucional de la Generalitat diluïx les responsabilitats en esta matèria, de manera que no es sap molt bé si la competent és la Conselleria de Justícia, la de Benestar Social, o a mitges.
Per fortuna, hui la ciutat de Castelló compta amb un modern centre d'acollida per a dones víctimes de maltractaments posat en servei en 2007 amb una inversió del Ministeri de Treball i Assumptes Socials de més d'un milió d'euros. Però encara així, de nou ens trobem amb el desinterés de la Generalitat, que als pocs mesos de la seua inauguració va reconvertir el servei en un "centre d'atenció integral a dones en situació de risc social", i va privatitzar la gestió. Sembla, no obstant, que la Generalitat està reconsiderant eixa desafortunada decisió, i que l'edifici tornarà a funcionar com un centre d'emergència i assistència integral per a dones víctimes de la violència de gènere.
En tot cas, ens trobem davant d'una evident falta de voluntat per part de la Generalitat de disposar els mitjans necessaris per a eradicar la violència contra les dones, competència exclusiva seua. Les mesures preventives, que afecten distints àmbits, s'estan aplicant de forma descoordinada. La Conselleria d'Educació, la de Sanitat, la de Justícia i la de Benestar Social van pel seu compte en l'aplicació improvisada i desarticulada de les seues respectives mesures, mentres la de Presidència s'ocupa dels mitjans de comunicació sense conéixer el grau d'efectivitat dels programes aplicats pels seus companys de Consell, ni de l'esforç real que requerix l'eradicació de la violència contra les dones.
No va amb ells. Ho estan demostrant dia a dia. Els col·lectius més vulnerables no són de l'interés del partit que governa les nostres institucions autonòmiques, i la prova més fefaent, lluny de declaracions solemnes, són els recursos destinats a eixe fi. Això sí els delata, en la mesura que ve reflectit en els pressupostos.

dilluns, 24 de novembre de 2008

PERILLA CEVISAMA 2009


Riba Barberá té a les seues mans retindre Cevisama si baixa els preus de Fira València.
No sé si serà o no la crisi, però la pròxima edició de la fira Cevisama està més en l'aire que mai. L'associació d'empreses del taulellet, Ascer, ha reunit als seus associats per a plantar-se en bloc davant de les condicions que imposa Fira València, unes condicions en què cap fabricant pot rendibilitzar la inversió que comporta la seua presència aCevisama, per més que s'ho propose.
Tindrà alguna cosa a veure la crisi? Possiblement. Però encara en una època de crisi cap fabricant deixaria d'exposar les seues creacions si les condicions del recinte que acull l'exhibició no foren inassumibles.
Les llums roges s'han encés en la direcció de Cevisama i de Fira València al comprovar que les empreses que tradicionalment han participat en este certamen estan realment decidides a redirigir els seus pressupostos per a promoció.
La notícia m'arriba d'una empresa de comunicació empresarial, entre els directius de la qual s'ha expandit una creixent preocupació per la postura dels fabricants de taulellets.
Fira València és una institució oficial declarada d'utilitat pública, i se li suposa sense ànim de lucre, tot i que mirant els preus, ningú no ho diria. I la Fira imposa les condicions que imposa perquè disposa d'un dels deu recintes europeus de major supercie, el major d'Espanya, i és la seu de quaranta certàmens anuals.
Hauran de prendre nota Rita Barberá, presidenta de la institució firal, i tota la retafila de càrrecs públics que conformen la direcció, començant per la directora general de Comerç i Consum, el director general d'Indústria, els presidents de les tres diputacions provincials, el director general de l'Impiva, i acabant per Jaime Mundo, exalcalde de Benicarló, diputat autonòmic del PP, i vocal nat de la direcció de Fira València en la seua condició de president de la comisió d'Indústria, Comerç i Turisme de les Corts Valencianes.
Serà per la crisi o no serà per la crisi, però si Cevisama no celebra la seua pròxima edició al febrer, esta successió de figurants haurà de retre comptes sobre les causes per les quals els fabricants de taulellets s'han plantejat renunciar a l'organització del certamen.
Potser Fira València hauria de replantejar-se els preus que fa pagar a les empreses, i tindre una deferència en anys de crisi perquè el major recinte expositor d'Espanya no comence a perdre clientela. I Cevisama, la fira en perill, és una de les majors entre les quaranta que acullen ara les instal·lacions de València.

dijous, 20 de novembre de 2008

PROU DE XANTATGE A LA LLIBERAT DELS CIUTADANS PER A TRIAR ELS SEUS REPRESENTANTS

Utilitzar els programes inversors de la Generalitat per a asfixiar econòmicament als municipis que no estan governats pel PP, suposa "fer xantatge" als ciutadans que desitgen votar altres opcions polítiques distintes al PP, i en tenim ja massa d'exemples en els que es poden visualitzar els efectes del "sectarisme polític" amb el que actua el Consell a l'hora d'assignar inversions en els municipis. La supressió de servicis, el deteriorament urbà i el retrocés en la qualitat de prestacions públiques són hui en moltes poblacions la conseqüència dels criteris arbitraris amb què el Consell assigna les ajudes als municipis en funció de la composició política dels ajuntaments.
La prova del xantatge institucional està en les estadístiques. El 88% de les poblacions beneficiàries del Pla de Millora de Municipis i del Pla de Cohesió Territorial, que controla directament la Conselleria de Presidència, estan governades pel PP. Per contra, El Govern valencià seguix negant-se a crear el Fons de Compensació Municipal, un sistema de finançament de municipis que impediria al PP aplicar criteris arbitraris i sectaris a l'hora d'atorgar ajudes.
El PP es resistix a crear el Fons de Compensació perquè això li obligaria a subjectar les seues ajudes a uns barems imparcials, i li impediria per tant de continuar practicant el sectarisme i continuar discriminant les poblacions que no estan governades pel PP. Eixa actitud posa en perill la qualitat de vida en els municipis a què el PP decidix castigar, que han de fer front a les demandes dels veïns amb uns pressupostos exigus que donen per a despeses corrents i poc més. Cal exigir al Consell una rectificació immediata i urgent, abans de que el deteriorament en la qualitat de vida als municipis no governats pel PP siga irreversible.
Els ciutadans són lliures de triar les opcions polítiques que desitgen sense necessitat d'arriscar-se a boicots inversors. O no?.

dimecres, 19 de novembre de 2008

LA REBEL·LIÓ CÍVICA FA DESISTIR A FONT DE MORA


La moratòria que proposa el conseller d'Educació en l'aplicació de la seua peculiar orde per a impartir l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania, representa un triomf de la societat sobre l'arrogància del poder polític.
El mèrit és de la comunitat educativa, dels alumnes, dels professors, dels pares, dels sindicats i tantes altres veus que s'han plantat i li han dit al conseller que la seua imposició era una extravagància inassumible i un intent atropellar drets i voluntats expressades pels ciutadans i plasmades en lleis.
Al final, la rebel·lió cívica ha frenat decisions absurdes, deliris i excessos d'un conseller obstinat en boicotejar la implantació d'una assignatura crucial per a formar a les generacions futures en valors com la democràcia, el respecte, la igualtat, la tolerància i la solidaritat.
La rebel·lió dels claustres de professors, dels alumnes i dels pares i mares contra l'orde del conseller Font de Mora que estableix les formes d'organització pedagògica per a impartir la matèria d'Educació per a la Ciutadania, representa una forma valenta de fer front a decisions polítiques imprudents i irresponsables.
La mateixa societat ha parat els peus a un conseller que actuava de forma irresponsable, guiat per la improvisació, la provocació i l'ànsia d'eludir l'obligació legal d'implantar l'assignatura, un conflicte que es podia haver evitat des d'un principi sense posar en perill el desenvolupament personal dels jóvens i el propi sistema educatiu.
La societat ha combatut una imposició absurda que un conseller va improvisar a pocs dies de l'inici del curs sense consultar als departaments docents implicats, ni amb la resta de la comunitat educativa.
El fracàs en les primeres avaluacions va ser la gota. Pretendre que un xiquet assimile en una llengua que no entén uns coneixements tan importants per al seu desenvolupament cívic, s'ha demostrat impossible i ha omplit els expedients de no aptes. Els ciutadans, en canvi, han reaccionat i han dit que qui no reuneix aptituds és el conseller.
Per dignitat i respecte, Alejandro Font de Mora hauria de presentar la dimissió, perquè una provocació d'este calibre d'un governant cap als ciutadans no té precedents. S'ha posat un batalló d'inspectors amb ordes de vigilar els professors, s'ha amenaçat, s'han obert expedients administratius, s'ha humiliat als professors, s'ha generat un conflicte gratuït amb un sector clau per al progrés social, i s'han atacat, en definitiva drets, dignitats i llibertats.
El rebuig ha sigut tal que Font de Mora ha optat per proposar una moratòria, i no és poc en un personatge amb l'ego en l'estratosfera.
Una assignatura que només aspira a generar una reflexió entre l'alumnat sobre les grans qüestions socials del segle XXI, l'ha tract de boicotejar amb tots els seus mitjans el conseller només perquè l'havia proposat El Govern d'Espanya. És indignant, però en esta ocasió la indignació s'ha desbordat, una cosa amb la que potser no comptava Font de Mora.
La comunitat educativa ha donat un exemple a la resta de la societat de com la perseverança dóna resultat enfront de les injustícies.
A això haurà contribuït també la progressiva asfíxia de l'educació pública, el deteriorament de la qualitat educativa per la falta de mitjans, i la desatenció al professorat.

dimarts, 18 de novembre de 2008

EL SECTARISME POLÍTIC I ELS SEUS EFECTES

Arran d'una conferència que he de pronunciar demà a Simat de la Valldigna (la Safor), invitada pel Grup Municipal Socialista, he pogut conéixer a través de l'alcalde, el professor i editor Eladi Mainar, els efectes del sectarisme polític persistent en municipis tradicionalment governats per partits diferents del PP.
I Simat pot ser el paradigma. Un municipi de poc més de tres mil habitants governat durant tot l'actual període democràtic pel PSPV, excepte un parèntesi d'uns pocs mesos, observa amb resignació el progressiu deteriorament de les seues dotacions i serveis públics, i el pitjor és que no alberga esperances que alguna administració dirigida pel PP tinga almenys una deferència, un detall, o tan sols que es desoriente i atorgue una subvenció allà on no devia. I el sectarisme polític no es deté ací. El president de la Diputació de València, Alfonso Rus, ha obviat fins ara totes les peticions d'entrevista que li ha remés l'alcalde de Simat.
No es tracta ja de la negativa de la Generalitat a dotar un fons de compensació municipal, una actitud de per si despectiva i greu. Clar, això obligaria al PP a repartir recursos de forma indiscriminada, sense atendre al color polític dels ajuntaments.
Es tracta, diguem-ho alt, que al PP li convenen més figures com el Pla de Millora dels Municipis, i el Pla de Cohesió Territorial, que controla directament la Conselleria de Presidència. Amb eixos plans i els seus criteris arbitraris el PP reparteix al seu capritx, i el resultat és que el 88% dels municipis beneficiaris estan governats casualment pel PP.
Estem davant d'un flagrant cas de sectarisme polític, un més, les víctimes del qual són en este cas municipis xicotets que no tenen altres fonts d'inversió que exigus pressupostos municipals que donen per a les despeses ordinàries, i si de cas per a pintar dos passos de zebra. Res més. Llevat que l'alcalde de torn opte per mesures impopulars i desaconsellables com la pujada de taxes i impostos.
El resultat es pot contemplar només amb un passeig per qualsevol dels municipis damnificats. En el cas de Simat, el poliesportiu necessita alguna cosa més que una maneta de pintura, la casa de la cultura ha quedat inservible, l'escola infantil i el col.legi públic es queden menuts, la trama urbana es degrada, i per si no fóra poc, la Generalitat ha deixat sense fons a la Fundació Jaume II, encarregada de gestionar la rehabilitació i la programació cultural del monestir de la Valldigna. Moltes d'eixes dotacions es van fer durant governs socialistes a la Generalitat, durant els que es va fer també la que fins ara ha estat la major inversió anual al monestir de la Valldigna: la seua adquisició pública.
No estan demanant estos municipis piscines climatitzades, ni saunes, ni jacuzzis. Es tracta que la Generalitat aplique criteris imparcials a l'hora de distribuir els seus fons perquè puguen almenys arreglar les seues voreres.
Però a la Generalitat li resulta més atractiu recórrer a programes sectaris com el de Millora de Municipis o el de Cohesió Territorial per a premiar als bons i castigar al roïns.
L'asfíxia financera a què la Generalitat està sotmetent a municipis xicotets en funció dels seus interessos polítics deteriorarà de forma greu servicis i dotacions públiques a què els ajuntaments no poden fer front. En el fons estem davant d'una espècie de xantatge poc encobert pel qual els ciutadans no poden votar lliurement l'opció política que desitgen sense arriscar-se a ser maltractats per la Generalitat a l'hora d'atendre les seues necessitats.

divendres, 14 de novembre de 2008

IF THEY COULD, WE ALSO

Si ells van poder, nosaltres també. Barack Obama i el seu equip van saber mobilitzar a milions de persones que en ocasions anteriors havien renunciat a votar, i han donat al Partit Demòcrata una victòria exemplar i il·lusionant per mitjà de missatges sincers que alberguen grans esperances, per als Estats Units i per al món. Com va fer Zapatero fa cinc anys.
Ells van poder, i nosaltres podrem.És important recuperar la confiança de persones que de forma tradicional havien votat al PSPV i en les últimes cites electorals s'han sentit més atrets pels cants persuasius d'una dreta que ha trobat en el missatge fàcil el seu particular filó. Però també és important implicar aquelles persones que desconfien de la política i dels polítics, i es desentenen de la participació en processos col·lectius.
Als Estats Units acaben de demostrar que la voluntat mou muntanyes, i han deixat patent el poder transformador dels ciutadans, potser cansats que altres prenguen en nom seu decisions extravagants. Els que van inventar el sistema financer sense regles són just els que no es veuen en la necessitat de pagar hipoteques, però els que veuen perillar els seus llocs de treball i la propietat dels seus llars mentres els seus polítics malgasten bilions de dòlars en guerres perdudes, són els que s'han mobilitzat ara en massa per a canviar les formes de fer les coses.
Al nostre país, de forma tradicional, entre un trenta i un seixanta per cent dels ciutadans, en funció de la convocatòria, decideix no acudir a votar. Centenars de milers de persones al País Valencià no troben motius per a decidir en el procés de conformació política de les seues institucions, i la responsabilitat és dels polítics, com és responsabilitat dels càrrecs i dirigents del PSPV reconquistar la confiança d'una ciutadania tradicionalment progressista.
No és possible que una família assalariada de qualsevol barri obrer de qualsevol àrea urbana valenciana que se les veu i se les desitja, una família del camp que no cobreix costos, o un xicotet comerciant amenaçat constantment per la degradació de les àrees tradicionals de comerç, coincidisquen en les seues preferències polítiques amb residents ales milles d'or l'única ideologia dels quals és retindre drets i privilegis per a d'ells, i negar-los per a la resta.
El poder persuasiu del missatge fàcil ha d'acabar, i el PSPV ha de ser capaç de convéncer a eixos centenars de milers de persones, primer de la necessitat canviar les formes de fer les coses, i deprés de la seua capacitat per a fer-ho.
Una vegada finalitze la reordenació orgànica del PSPV el pròxim dia 22 amb el congrés provincial d'Alacant, comença la veritable tasca. I eixa tasca requereix que cap dels nostres dirigents trenque els esforços de generositat que s'estan realitzant precisament per a que ells siguen dirigents.
Demà se celebra el congrés provincial del PSPV de Castelló amb Francesc Colomer d'únic candidat. Confie que siga conscient i conseqüent amb el consens que se li ha brindat per a posar-nos a treballar des de demà mateix en la mobilització que ha de posar fi a l'era dels Fabra.

dijous, 13 de novembre de 2008

NOVA FUNCIÓ DE PRESTIDIGITACIÓ AL PARLAMENT


El president de la Generalitat ha tornat a oferir hui una nova funció de prestidigitació en la sessió de control del Parlament Valencià, en esta ocasió al voltant de les inversions de la Generalitat, a pregunta del portaveu socialista, Ángel Lluna.
Camps ha tret la vareta, i s'ha posat a fer aparéixer i desaparéixer percentatges i estadístiques en un exercici de manipulació en què s'ha empleat com mai.
Ens ha dit el president que el PIB valencià ha crescut durant els anys de Govern del PP al capdavant del Consell, un 58%, el IPC un 46%, i les inversions pressupostàries un 139%, per a rematar amb l'asseveració de que "en inversions hem més que doblat el creixement econòmic" del País Valencià.
I clar, quan una veu actuar així a un professional de la prestidigitació, sempre acaba preguntant-se on està el truc, que sempre n'hi ha.
Doncs en esta ocasió el truc consisteix en el fet que Camps ha comparat de forma deliberada el creixement de les inversions amb l'evolució del PIB i de l'IPC. En els anys en què el PP està governant la Generalitat el PIB valencià ha augmentat un 58%, els preus són ara un 46% superiors als de 1995, i les inversions de la Generalitat en els pressupostos de 2009 respecte dels de 1995 han augmentat un 139%.
El que no diu Camps és que el pressupost de la Generalitat de 2009 és més d'un 300% superior al de 1995.
Ací t'han agarrat. El portaveu socialista, Ángel Lluna, li ha descobert immediatament el truc, i la resposta del president ha sigut preguntar al síndic socialista si estava posant en dubte tots els augments salarials pactats amb tots els treballadors de la Generalitat, que per a Camps també deuen ser inversions. El president s'ha posat a parlar del que augmentaran l'any pròxim els salaris dels funcionaris de la Generalitat com si fóra un regal personal, una deferència del president amb els funcionaris, quan en realitat es tracta d'un dret que els correspon.
Perquè a això s'ha agarrat nostre president quan el portaveu socialista li ha descobert el truc, i no hi ha hagut forma de fer-lo tornar al debat.
La realitat és tossuda, i com els cursos de l'aigua, no es pot alterar. Per molts trucs de prestidigitació que exhibisca Camps en el Parlament, per moltes cortinas de fum que trame, per molts gràfics que li prepare el seu gabinet, al final hi ha el que hi ha, i el que hi ha acaba sempre per imposar-se.
Tinc la sensació, d'altra banda, que a Camps se li estan acabant les martingales per a eixir airós. Ja no hi ha on amagar-se.

dimecres, 12 de novembre de 2008

ALGEMESÍ

No he pogut evitar escoltar en un transport públic la conversació d'un grup de quatre veïns d'Algemesí contraris a l'execució d'un projecte per a construir un aparcament subterrani en una plaça pública. Contraris fins a la indignació, perquè mostraven la seua disposició fins i tot a organitzar mobilitzacions veïnals, alhora que lamentaven com resulta de difícil mobilitzar les persones per a protestar davant de suposats abusos o atropells.
No sé de quina plaça estaven parlant, ni conec prou Algemesí com per a identificar l'espai públic objecte de la conversació. Però sí m'ha resultat entranyable el desig d'eixos quatre veïns que la plaça en qüestió poguera recuperar l'aspecte que tenia en 1940, que poguera servir de nou com a espai de convivència i zona de joc per a xiquets.
Diuen que el govern local de torn i l'empresa que aspira a executar el projecte tracten de persuadir-los amb maquetes precioses de com quedarà la plaça, amb arbres, jocs i mobiliari de primera. Però no acaben de fiar-se. Els esbossos no responen a la realitat, i sospiten que la plaça acabe convertida en una gran esplanada de formigó que elimine qualsevol dels usos que els veïns somien de donar a eixe espai.
Si no haguera sigut una intromissió en la conversació, m'haguera agradat invitar eixos quatre veïns d'Algemesí a una excursió urbana per Castelló perquè comprovaren l'aspecte que pot arribar a tindre una plaça pública després de la construcció d'un aparcament subterrani. Pense, per exemple, en la plaça Hort dels Corders, en Rafalafena, o en altres espais públics que han vist regirades les seues utilitats, per més que s'esforcen a dissimular-ho amb monuments, arbres d'arrels poc profundes, plantes de test, kioskos i altres elements.
I si eixos veïns d'Algemesí no volen desplaçar-se a Castelló per a comprovar els efectes de l'aprofitament tdel subsòl, els queda més prop Tavernes de la Valldigna, on l'Ajuntament acaba de perpretar un abús sense precedents en la plaça del País Valencià, una plaça abans frondosa que ha quedat convertida en una gran extensió de formigó. Un altre exemple, potser més contundent, de que no podem sacrificar els nostres espais de convivència a qualsevol preu.
No sé quina plaça pretenen destrossar a Algemesí, però recomane als veïns que insten al seu govern local a sospesar amb delicadesa si val la pena fer malbé espais públics perquè algú pose en venda el subsòl a trossos. Potser sí, potser prevaldrà l'accessibilitat al centre, als comerços, potser els veïns necessiten espais on deixar els seus vehicles. Però també pot ser que no. Cal buscar l'equilibri d'interessos. Els veïns d'Algemesí han de meditar-ho abans que siga irreversible.

dimarts, 11 de novembre de 2008

OPINAR ÉS LLIURE, FALTARIA MÉS

Sense esperar a la culminació de la cascada de congressos en què està immers el PSPV "és prematur fer hipòtesi sobre l'estabilitat de la nova direcció del partit i de les seues perspectives de futur", diu hui el redactor en cap de política d'un diari valencià en el seu espai d'opinió. En la columna contigua, el subdirector del mateix diari diu, no obstant, que el PSPV s'està trontollant, i que en els nous òrgans de direcció hi ha des d'estafadors fins a defraudadors.
En fi. Opinar és lliure i sempre és d'agrair tota aportació d'elements de juí perquè cada u faça la seua pròpia composició de la correlació de sensibilitats, propostes, aspiracions i ambicions.
Però analitzar les opinions també és lliure i legítim. Parlar d'estafa en l'elecció d'una executiva provincial que ha obtingut el 61% dels vots i el 32'4% en blanc, un percentatge semblant al recolzament que va obtindre l'executiva nacional, és un tant arriscat. Una imprudència, diria. No puc imaginar quins qualificatius haguera empleat l'articulista en qüestió si el percentatge de suport a la nova direcció provincial haguera estat per davall del 50%.
I això també ens servix per a calibrar la credibilitat de qui té el privilegi de fer arribar dia a dia el seu punt de vista personal de l'actualitat a milers i milers de ciutadans.
L'articulista en qüestió ha posat tota la seua credibilitat a la graella perquè determinat corrent o sensibilitat poguera dirigir, o continuar dirigint, el PSPV. S'ha implicat personalment, no ha tingut inconvenients a exhibir les seues preferències, i ha compromés els seus juís fins a l'extrem de qualificar d'ingerències les preferències d'altres que segurament estarien més legitimats per a expressar-les des dels seus llocs de direcció a l'executiva federal. Va evitar parlar d'ingerències, no obstant, quan eixa mateixa direcció federal va triar a l'octubre del 2007 una executiva amb un determinat i marcat tint més del grat de l'articulista.
El subdirector del diari ha trencat totes les seues llances i ha cremat totes les seues naus. Els seus anàlisis de la situació han tingut sempre uns mateixos culpables, unes mateixes víctimes, i unes mateixes conclusions. Mai hi ha hagut concessions. El millor no és el que guanya, sinó el que ell creu que hauria d'haver guanyat.
Per tant, opinar és lliure, però opinar sobre les oponions, per consegüent, també. Faltaria més.

dilluns, 10 de novembre de 2008

CAMPS SÍ ES MULLA, AMIC BLAY

El periodista Juan Antonio Blay dubta en la seua columna de hui a Levante-EMV de la pretensiositat del president de la Generalitat, Francisco Camps, del que li sorprén que no haja fet cap proposta a Zapatero perquè la trasllade a la cimera del G-20 com a aportació valenciana a la resolució de la crisi financera mundial.
Blay subestima l'abast de les vanitats de Francisco Camps, l'únic president regional que es va prendre la molèstia de felicitar en públic a Barack Obama després del seu triomf electoral, i a més es va permetre la llicència de donar-li consells al futur president dels EUA sobre el mode de construir un món millor. Va ser la setmana passada durant la gala d'una emissora local de ràdio, però les agències d'informació ho van arreplegar degudament, encara que després no transcendira.
Descuida Blay. Camps no està perdent cap oportunitat per a avançar en els seus anhels de líder mundial. Segur que durant la cimera del G-20 apareix el nostre president a Canal 9 fent valoracions sobre les determinacions que adopten els líders mundials.
I pel que fa a la seu mesura respecte de Rajoy, que tinga clar el columnista que és del tot calculat i té la seua explicació. El líder nacional del PP pareix haver alçat el vol entre els seus, la qual cosa no entrava en els plans de Camps. Si a Madrid troben a faltar els suports del president del PP valencià és senzillament perquè, de tant alçar-lo, se li ha anat de les mans. Els càlculs de Camps eren altres. En realitat Camps estava invitant Rajoy a saltar un precipici, però al final el precipici no tenia l'altitud suficient, i Rajoy ha eixit malparat, però viu.
Per tant, amic Blay, Camps sí es mulla, i ho fa en la mesura justa, i de la manera més adequada que requereix cada moment. Camps no pot continuar recolzant Rajoy, no siga que en 2012 repetisca de candidat. És la meua opinió.

divendres, 7 de novembre de 2008

EL MÓN A LA MIDA DEL PP

El PP fabrica el seu món a la seua mida. Abusa de les seues majories absolutes per a modificar reglaments, esquivar lleis, dirigir els debats en el Parlament, blindar a imputats, eludir obligacions, desobeir els requerimeintos dels diputats, o canviar les regles per a remoure càrrecs inamobibles.
Si un alcalde corre el risc de ser condemnat, se'l nomena senador. Si la Sindica de Greuges no agrada, es modifica el reglament de funcionament de la institució. Si el president d'una Diputació està sent investigat, es demora la dotació dels nous jutjats de reforç de Nules. Si no hi ha sòl per a complir a promeses electorals, s'atropellen els drets dels propietaris de terrenys amb plans urbanístics abusius. Si el contracte-programa de Canal 9 suposa un destorb, es demora la seua aprovació. Si un diputat de l'oposició sol·licita informes comprometedors, primer se li deneguen i després es veurà quin reglament es pot modificar per a justificar eixa denegació.
Però per desgràcia per al PP, hi ha tribunals que delimiten les línies que no es poden traspassar. El Tribunal Superior de Justícia acaba d'invalidar la martingala que va tramar el PP per a desallotjar Emilia Caballero de la Sindicatura de Greuges i substituir-la per un adjunt menys contestador. El tribunal li ha dit al PP que no pot eludir allò que s'ha establit en una llei per mitjà de la modificació d'un reglament al seu capritx i conveniència. Era d'esperar, i el propi PP ho esperava, però de moment, allò que pretenia ho ha aconseguit: Emilia Caballero ja no és Sindica de Greuges, ni serà reposada de forma immediata, ja que la resolució del tribunal no és definitiva, i el recurs és en este i en altres casos una bona manera de guanyar temps. La presidenta de les Corts, Milagrosa Martínez, s'ha afanyat a anunciar el recurs.
La setmana passada el mateix tribunal va deixar sense efecte un PAI en la ciutat de Castelló per carregar en excés sobre els veïns les cessions de sòl, un sòl amb què l'alcalde del PP, Alberto Fabra, pretenia complir les seues principals promeses electorals.
En estos moments Fabra medita si presentar o no recurs. Li queden només uns dies. Però com en el cas anterior, ho ha de donar per perdut. La jugada, per simple, era basta. Pretendre que un grup de propietaris d'una zona d'expansió en el nord-oest de la ciutat correguera amb l'aportació del sòl que Fabra necessita per a complir les seues promeses electorals, no colaria. En l'aire queden ara quatre mil vivendes protegides, el centre de convencions de Calatrava, la culminació de la ronda de circumval·lació, i la Universitat Internacional de València. No res, diu què.
El PP ha de deixar de construir-se un món a mida i començar a considerar la conveniència de mostrar-se respectuós amb les regles del joc, que són les que són, i no les que el PP vol que siguen.

dijous, 6 de novembre de 2008

ZAPLANA I LA MARE DE DÉU DEL SUFRAGI TORNEN A BENIDORM


Benidorm celebra el diumenge pròxim el dia de la seua patrona, la Mare de Déu del Sufragi, sense la penya Picarol, però amb Zaplana reaparegut després d l'estel·lar premonició d'una visita anunciada amb un calculat article al llibre de festes, en el que se'n recorda de tots menys de u.
Sufragi és sinònim d'ajuda, favor o socors, i també una bona acció en favor d'ànimes perdudes. Però una altra accepció ho defineix com el vot de qui té capacitat de triar. Zaplana sap, o va saber, d'ambdós coses, d'ajudes, favors i socors, i de delimitar amb certesa les vulnerabilitats de les persones amb capacitat de vot per a elegir, per exemple, a un alcalde.
En definitiva, reapareix Zaplana en la seua ciutat adoptiva en plenes festes de la Mare de Déu del Sufragi, i en ple procés de renovació de la junta executiva provincial del PP d'Alacant amb dos candidats, un amic i un altre examic, un zaplanista i un altre ex zaplanista, si és que el zaplanisme està vigent des de les cimes de la multinacional a què Zaplana presta ara els seus servicis.
A més d'encomanar-se a la Mare de Déu del Sufragi a la recerca d'ajudes i favors divins perquè José Joaquín Ripoll s'impose a Manuel Pérez Fenoll en la contesa pel control de la província, la reaparició de Zaplana en el seu Benidorm d'acollida conté missatges entre línies. Camps, tan implacable com se'l defineix, ha matat però no ha rematat. Subjau un germen amb reducte a la Marina Baixa i amb potencial capacitat de propagació. Caldrà observar amb deteniment, doncs, si la Mare de Déu del Sufragi és benèvola amb Zaplana, i les seues pregàries conduïxen Ripoll a la cúpula provincial per a mantindre les constants vitals de l'altre PP contra el que tantes hores ha dedicat Francisco Camps.
Però tot això transcorrerà amb la penya Picarol tancada, perquè els antics penyistes no troben ara motius per a celebrar les festes junts en pau i concòrdia.

dimecres, 5 de novembre de 2008

CONFIRMAT: CAMPS VA MENTIR A LA DARRERA SESSIÓ DE CONTROL

Ho vaig denunciar a aquest bloc en una entrada publicada el 23 d'octubre, i les dades de l'atur conegudes ahir ho confirmen: el president de la Generalitat va mentir de forma clara i rotunda davant el Parlament a la darrera sessió de control, i les mentides han quedat enregistrades al Diari de Sessions.

El president de la Generalitat, Francisco Camps, va dir textualment que "estem destruint ocupació per davall de la mitjana espanyola". Ara, amb les dades de l'INEM conegudes ahir, saben que al País Valencià (confie que el Tribunal Suprem no m'obligue a prescindir d'aquest terme) l'atur ha augmentat un 53% al darrer any, el major de tot l'Estat. Però és que a Castelló eixe percentatge és del 101'35%, la província on més ha pujat la desocupació, seguida de lluny per Guadalajara, en segon posició, amb un increment del 64%.

Per tant, em reafirme en la meua denuncia: Camps ha mentit al Parlament i al poble valencià, lamentablement amb total impunitat. Si la mentida havera vingut del president del Govern d'Espanya Canal 9 l'havera retreta mil vegades.

I em ratifique en el que vaig dir el 23 d'octubre. En termes objectius, la desocupació creix a València a un ritme tres vegades superior a la de la resta d'Espanya, entre altres coses perquè el Govern valencià ha descuidat els sectors productius tradicionals, no ha invertit en la qualificació dels treballadors, i ha practicat una política econòmica sustentada sobre un sector tan volàtil com la construcció. D'ahí que Castelló haja duplicat el nombre d'aturats al darrer any. El seu principal sector industrial, el taulell, està directament relacionat amb la construcció.

I ara, amb les dades a la mà, em ratifique en els meus laments: Mentir a la cambra de representació ix gratis, i el menyspreu queda impune. No hi ha reprovació social, ni electoral, ni mediàtica.

dimarts, 4 de novembre de 2008

PRESENTARÀ ESMENES EL PP AL PRESSUPOST DEL CONSELL?


Costa i Costa.
Del debat dels pressupostos estatals i autonòmics, tots dos en plena tramitació, he parat atenció en dos anuncis. En primer lloc, els tres diputats que té el PP de Castelló al Congrés, Juan Costa, Miguel Barrachina i Andrea Fabra, anuncien 22 esmenes als Pressupostos Generals que sumen inversions per 100 milions d'euros per a la província de Castelló. Entre altres, demanen una partida per al desdoblament de la N-340, justament el projecte que el propi PP ha estat boicotejant des de fa cinc anys, els mateixos anys que han passat des de la primera victòria electoral de Zapatero. Casualitats.
Demanen també diners per a perllongar la autovia A-7 des de la Jana a Tarragona, però oculten que fa només cinc setmanes que la Conselleria d'Infraestructures ha remés la Declaració d'Impacte Ambiental d'aquest projecte.
Demanen nous jutjats, però els darrers nous jutjats creats pel Govern, a Nules, tot cal dir-ho, encara no tenen el personal que ha d'assignar la Generalitat. I aixina totes, per no parlar d'inversions que reclamen al Govern, com ara recuperacions de patrimoni històric a l'Alt Palància, i que es va comprometre a fer el diputat Miguel Barrachina a la campanya electoral autonòmica de 2003.
El que m'agradaria saber és si els diputats autonòmics del PP de Castellón presentaran també esmenes als Pressupostos del Consell de 2009, atés que la major part de les esperances dels castellonencs s'han vist frustrades. M'agradaria vore a Ricardo Costa presentant en roda de premsa una esmena per a que la Conselleria d'Infraestructures dotara de pressupost als projectes d'execució del tramvia de Castelló, o per a que la Conselleria d'Educació contemplara a les seues partides el conservatori, la Ciutat de la Música, la Ciutat de les Llengües, la Universitat Internacional, el Centre de Convencios, o la dotzena de col.legis i instituts promesos. M'agradaria un acte de reprovació de Ricardo Costa cap al Consell del PP per no haver executat projectes que aparéixen als pressupostos any rere any, com ara el desdoblament de la carretera Almassora-Burriana, la ronda sud de Vila-real, o el desdoblament Burriana-Vila-real. De debó que m'agradaria. Seria un gest d'honestedat política i de lleialtat amb la província que representen els diputats castellonencs del PP.
El segon anunci que m'ha sorprés d'aquest procés de debat és en realitat un reconeixement, el reconeixement per part del conseller d'Infraestructures de que les obres amb pagament ajornat estan llastrant les inversions del seu departament. Jo ho vaig denunciar en una recent entrada a aquest bloc sota el títul de "Duplicitat comptable a les inversions". Ara el conseller Mario Flores ve a admetre-ho.

diumenge, 2 de novembre de 2008

S'ESVAÏXEN LES PRINCIPALS PROMESES DE FABRA, ALBERTO

Alberto Fabra (centre), durant la presentació de la maqueta del centre de convencions, un dels projectes afectats per l'anul.lació del PAI Mestrets.

L'alcalde de Castelló, Alberto Fabra, va guanyar les passades eleccions municipals per una ajustada majoria absoluta després d'una campanya electoral en què va prometre un nou estadi per a cinquanta mil espectadors, una ciutat esportiva, set mil vivendes protegides, un modern centre de convencions, i la culminació de la ronda de circumval·lació, entre altres elements de persuasió d'entre els que desitge destacar la plantació de deu mil arbres en espais urbans.
No sé a quin ritme s'estaran plantant els arbres per a aconseguir la xifra de deu mil en este mandat, però la resta de promeses s'han esvaït totes a una gràcies sobretot a l'admirable persistència amb què els veïns de la zona de Mestrets han defés uns drets que anaven a ser violentats perquè un alcalde havia fet promeses i no sabia com complir-les.
Per tant, de la recent sentència judicial que anul·la els projectes urbanístics de l'equip de Fabra en la zona dels Mestrets hauria de desprendre's de forma immediata una revisió profunda del programa electoral del PP en la ciutat de Castelló. Fabra va guanyar les eleccions perquè va dir, entre altres coses, que construiria set mil vivendes protegides, un estadi per a cinquanta mil espectadors, una ciutat esportiva i la culminació de la ronda de circumval·lació. La majoria d'eixos projectes estaven supeditats a l'atracament urbanístic que l'equip de Fabra havia tramat en el PAI Mestrets, sobre els propietaris del qual pretenia carregar el cost de totes les promeses amb què va guanyar les eleccions.
Però no sols això. Pocs mesos després de les eleccions municipals els ciutadans de Castelló es troben amb un augment descomunal i desproporcionat d'impostos i taxes, una mesura sobre la qual el Grup Socialista està sustentat de forma encertada la seua tasca d'oposició. Si a això unim que els pressupostos del Consell per al 2009 deixen de costat la ciutat de Castelló, que el sistema de transport metropolità que també va prometre Fabra només té partides simbòliques per al pròxim exercici, que els megaprojectes promesos per a la capital tampoc tenen partides, i que la seu de la Universitat Internacional de València s'ha quedat sense terrenys a causa de l'esmentada sentència sobre el PAI Mestrets, ens trobem que el programa electoral amb què Albarto Fabra va guanyar les eleccions ha quedat absolutament desarborat només díhuit mesos després de la cita electoral. Caldrà fer-s'ho mirar d'ací a dos anys i mig.

divendres, 31 d’octubre de 2008

DUPLICITAT COMPTABLE A LES INVERSIONS

No puc deixar d'expressar la meua sorpresa per l'assignació com a inversions als pressupostos del Consell de 2009 de partides destinades a sufragar infraestructures que fa un decenni que estan en servei. Eixes mateixes quantitats ja se'ns van vendre com a inversions a pressupostos anteriors. Per tant, duplicitat comptable, camuflament financer, enganyatall polític, deute encobert, o com vulgam dir-li.
En eixe cas es troba, entre d'altres, el tram de l'autovia de la Plana entre Betxí i Borriol, del que els valencians encara pagarem l'any que ve més de set milions d'euros. Si tenim present que la inversió real a la província de Castelló és tot plegat de 120 milions d'euros, que 7 d'eixos milions van a sufragar deute d'obres ja executades, i que altres set milions d'euros han estat assignats al Centre de Tecnificació Esportiva de Vila-real, podem concloure que la inversió en la resta d'infraestructures, dotacions i serveis per a la província de Castelló l'any 2009 serà de vora cinc milions d'euros. Amb eixos cinc milions d'euros hem de construir autovies, tramvies, depuradores, col.legis, centres de convencios, hospitals, centres de salut, etc.
Quina és la màgia financera? Cap truc. Ens trobem amb que projectes multimilionaris, com ara el tramvia de la Plana, la Ciutat de la Música de Benicàssim o l'hospital de la Vall d'Uixó tenen per a 2009 quantitats només simbòliques. En alguns casos de 10.000 euros, com alguns trams del tramvia, i en el cas de l'hospital de la Vall de 300.000 euros. És només una declaració d'intencions per a calmar ànims. De segur que l'any que ve el projecte de l'hospital de la Vall ni s'ha redactat, i ens tornem a trobar la mateixa partida al pressupost de 2010, com ha passat amb tants i tants projectes, com ara el tram d'autovia entre Borriana i Almassora, la ronda sud de Vila-real, la carretera Càlig-Benicarló, el pont de Ribesalbes, la carretera Cabanes-Oropesa, o els col.lectors de Peníscola.
I arran de les inversions reals, no diexa de cridar-me l'atenció que la Conselleria de Cultura, quan arrossega tants i tants projectes sense executar a la província de Castelló, sí dispose de set milions d'euros per a construir el Centre de Tecnificació Esportiva de Vila-real, el poble del conseller.

dijous, 30 d’octubre de 2008

LA "CIUDAD DE LA MÚSICA" TAMPOC TÉ PRESSUPOST PER AL 2009

7 de setembre de 2006. Camps presenta en períde preelectoral el projecte de la Ciudad de la Música, que als pressupostos de 2009 segueix sense partida.
.
Set de desembre de 2006, a pocs mesos de les eleccions autonòmiques. El president de la Generalitat, Francisco Camps, presenta amb tot l'aparat el projecte de la Ciudad de la Música amb un acte celebrat a Benicàssim, el municipi que ha d'acollir l'invent. Ara, amb els pressupostos de 2009, no hi ha partida per a executar el projecte, ni tan sols per a redactar-lo.
Els ciutadans solen assolir en política un determinat grau de falsedat en les promeses, però la permissivitat no és il.limitada.
Camps ens té massa acostumats a maquetes i esbossos que mai prenen forma, i la permissivitat dels ciutadants està a la vora del límit. Ja no valen discursos victimistes, ni guerres de l'aigua. La política real es plasma als pressupostos, i els comptes públics, si més no a Castelló, deixa ben en evidència a Camps, perquè el mateix que diem de la Ciudad de la Música, ho podem dir de la Ciudad de las Lenguas, del centre de convencios de Calatrava, de Dinomania, etc.
Al mes de novembre passat el conseller d'Economia Gerardo Camps, culpava a l'Ajuntament de Benicàssim del retard que acumula el projecte de la Ciudad de la Música, al no haver reunit els terrenys ni haver-los posat a disposició de la Generalitat. Era una excusa.
En una resposta a una pregunta meua, Gerardo Camps deia que la Generalitat manté la voluntat d'executar el projecte de la Ciudad de la Música, però eixa voluntat no s'ha vist reflectida ni als pressupostos de 2008, ni als de l'any que ve.
Per tant, ens quedem amb la imatge del 7 de setembre del 2006, quan a Benicàssim Camps va presentar el projecte de la Ciudad de la Música, adscrit a la societat pública Projectes Temàtics de la Comunitat Valenciana, de la que també depén la fallida i cara experiència de la Ciudad de la Luz d'Alacant.
Ens quedem amb eixa imatge, la d'un Camps en ple període preelectoral, dient-nos que la Ciutdad de la Música seria un referent europeu per al món de la música, acolliria qualsevol classe d'esdeveniments musicals, i a més serviria de base per a gravacions i gires de grups. Fins i tot va xifrar la inversió en 30 milions d'euros per a un projecte que inclouria espais per a la formació musical, creació, assaig, gravació, exhibició, difusió i comercialització de la música.
Han transcorregut més de dos anys des de llavors, i la Ciudad de la Música no apareix als pressupostos.
Jo personalment pense que la voluntat de la Generalitat és la de ralentitzar el projecte perquè el seu naixement està ple de dubtes, després del fracàs de gestió que representa la Ciudad de la Luz d'Alacant, on es retiren produccions i les pèrdues creixen any rere any.

dimecres, 29 d’octubre de 2008

EL PONT DE RIBESALBES

He volgut emprar el projecte del nou pont sobre el riu Millars al municipi de Ribesalbes com a síntesi de la valoració que em mereixen els pressupostos de la Generalitat 2009, presentats hui.
El pont sobre el riu Millars és un projecte intrascendent en el conjunt dels pressupostos anuals de la Generalitat, tot i que el seu cost és de 2'8 milions d'euros.
Quan els periodistes m'han demanat hui una primera valoració dels pressupostos de la Generalitat de 2009, m'ha vingut a la ment el projecte del pont, que havia retés a la memòria en una lectura ràpida dels comptes de la Generalitat per a l'any vinent. I no m'he oblidat de que poques setmanes abans de les eleccions autonòmiques de 2007, el director general d'Obres Públiques es va plantar a Ribesalbes amb una maqueta preciosa del pont per tal d'anunciar l'imminent inici de les obres. En pocs mesos els veïns de Ribesalbes anaven a vore millorades les seues comunicacions a una vora i a l'altra del riu.
Als pressupostos de 2008 el projecte ja hi figurava amb el seu cost total, i la sorpresa ha estat que al pressupost de 2009 hi torna a aparéixer amb el mateix cost i les mateixes anualitats. És a dir, del pont només tenim la maqueta que va presentar el director general poc abans de les eleccions autonòmiques de 2007.
El pont de Ribesalbes és el paradigma. Sintetitza la valoració que mereixen els nous pressupostos de la Generalitat, i l'exemple és aplicable a altres inversions, com ara carreteres, tramvies, col.legis, etc. Ens trobem amb molts ponts de Ribesalbes arreu del País Valencià. És a dir, el grau d'execució del pressupost d'enguany serà, si fa i no fa, del 50%, com ha denunciat aquesta setmana la meua companya Cristina Moreno.
A més, el retall del 12% en les inversions reals als pressupostos de 2009 es deixa notar també a Castelló, i l'exemple més nítid és la partida que la Conselleria d'Infraestructures reserva per al tramvia. Els nous trams, els que tots esperàvem vore reflectits als pressupostos, tenen assignacions de 10.000 euros per a 2009. No és cap error de transcripció, heu llegit bé, deu mil euros.
És evident que la mala gestió, el deute, i la caiguda dels ingressos, han passat factura, per molt que el conseller d'Economia vulga disfressar la caiguda del 12% en les inversions reals fent malabarismes.

dimarts, 28 d’octubre de 2008

COSTA I BARBERÀ


La foto que il.lustra aquest article l'ha publicada el diari Las Provincias, i el redactor que ha editat la notícia hi ha ficat el següent peu de foto: "El secretari general del PPCV, Ricardo Costa, i l'alcaldessa de València, Rita Barberá, xerren ahir a les portes de la seu del partit".
A mi, no obstant això, em sembla el contrari. Els gestos d'ambós no reflecteixen una xerrada amistosa. Els rostres donen credibilitat a una altra versió de la trobada publicada a un altre diari, i que diu que Rita Barberà es va molestar força pel fet de que el secretari general la fera anar a la seu del partit només per a fer-se una foto de família dels dirigents del PP de la província de València que formen part de l'executiva "regional". Barberá, diu què, no es va quedar ni a la reunió posterior. Només hi va estar uns minuts per a un foto que no va resultar massa cridanera per a la premsa.
Al gest i al rostre de Rita s'hi pot llegir alguna cosa així com "Ricardo, no me hagas perder el tiempo en bobadas. Yo soy alcaldesa de Valencia y no puedo permitirme perder una hora cada vez que te venga a la mente una ocurrencia como la de hoy".
I al gest de Ricardo s'hi pot entendre un esforç per justificar la importància de la convocatòria que ell mateix havia fet. Tot per a no res.
Ricardo va fer perdre el temps a Rita, als periodistes, i a bona part dels membres de l'executiva "regonal" de la província de València amb els que pretenia fer-se la foto. Potser Ricardo Costa està massa acostumat a abusar del temps i la generositat dels periodistes.
Ara pot inventar-se més fotos amb integrants de l'executiva "regional" per comarques, i convocar als gràfics: "Convocatòria: foto dels membres de l'executiva regional del Camp de Túria". I quan li toque el torn a la ciutat de València, tornarà Rita, o no. Els gestos que ha captat la foto del diari Las Provincias no diuen que Rita vaja a tornar.
És clar, a Ricardo Costa, paisà meu, cal conéixer-lo, saber com actua, de quines virtuds i privilegis es sent revestit.
El que es va produir ahir és una baralla entre dos dirigentes del PP, un que està per a perdre el temps, i altre que no està per a perdre el temps ni que li'l facen perdre.