dijous, 25 de febrer de 2010

EL PRINCIPI DEL FI


L'actitud que el PP ha exhibit al llarg del ple celebrat esta setmana en les Corts representa el símptoma inequívoc de què Camps afronta el principi del seu fi com a president de la Generalitat. Rafael Blasco, l'encarregat de dissenyar l'estratègia parlamentària del PP, està calculant malament les proporcions dels ingredients que ha d'utilitzar en les seues receptes, i el resultat és un grup que a pesar de la seua majoria, es mostra manifestament desorientat. I això és així, al meu parer, perquè quan els esdeveniments es precipiten de la forma que ho estan fent, no valen mags ni gurus. Les coses cauen de forma irremeiable pel seu pes.
La desorientació, el nerviosisme i la sorprenent pèrdua de componiment dels diputats del PP s'ha produït perquè este partit ha forçat l'estat natural de les coses, i no sap manejar-se en l'actual situació. I eixe estat natural de les coses passaria per una renúncia del president Camps i la convocatòria anticipada d'eleccions. Eixe seria el curs normal del riu, però com s'ha forçat el curs, el PP es mou a trompades. L'estratègia del PP davant de la seua difícil tessitura consistix a retirar la salutació als diputats socialistes, a dir-li bastarda a una diputada de l'oposició, a qualificar d'indecent al portaveu socialista, a boicotejar la dinàmica parlamentària, a expulsar de forma arbitrària al portaveu del PSPV del ple, a utilitzar tècniques de guerra bruta per a obstruir la labor de l'oposició, i a minvar els seus drets, per a tot seguit acusar a l'oposició de fomentar la confrontació. I amb eixe panorama, i per si Camps no ho tenia prou complicat, només li faltava al PP que el TSJ declare il·legal el nomenament del director general de RTVV, i que el secretari general de l'ens públic haja hagut de deixar el lloc per les denúncies d'assetjament sexual de tres treballadores.
Però este no és el pitjor paper que li va tocar jugar a Blasco. El que més l'incomoda, i així em consta que ho ha reconegut en cercles privats, és haver de buscar una persona que succeïsca a Camps com a candidat, i al mateix temps contindre els ànims perquè el procés successori no desemboque en una guerra oberta que faça volar al PP pels aires. Les conseqüències serien catastròfiques, molt més catastròfiques que ho han sigut per a Mata en Balears, m'atreviria a dir.

dimecres, 24 de febrer de 2010

POLÍTICA I ASSETJAMENT SEXUAL

Un periòdic valencià editorializa hui sobre la inconveniència de polititzar la denúncia per assetjament sexual presentada per tres treballadores de Ràdio Televisió Valenciana contra el secretari general de l'ens, Vicente Sanz, una denúncia, d'altra banda, que ha portat a la direcció a apartar-lo de forma cautelar del càrrec.
L'assumpte, segons l'editorial en qüestió, no hauria d'endinsar-se en la política. Podria estar d'acord, sempre que es tinga en compte que Sanz va arribar al càrrec de secretari general de RTVV gràcies a la seua condició de dirigent del PP.
Per tant, no polititzaré sobre les misèries humanes d'un polític que va deixar de tindre responsabilitats polítiques fa tres lustres després que transcendira la seu proclama de que estava en política per a forrar-se. Però amb eixos antecedents, permeten-me almenys que exigisca al PP major diligència a l'hora de seleccionar les persones que col·loca al capdavant dels llocs públics de responsabilitat. Tot això suposant que la direcció del PP fóra desconeixedora dels fets denunciats. Fins ací l'exigència de responsabilitats polítiques. La resta confie que es dirimisca de la forma que s'haja de dirimir allà on corresponga.

L'EXPERT ISRAELIÀ

La Fundació Aigua i Progrés, nodrida amb fons de la Generlitat per a exercir d'ariet contra la política hídrica del Govern, s'ha portat esta setmana a un expert israelià, Sahul Manor, que ha declarat que d'haver comptat en el seu país amb un riu la mitat de cabalós que l'Ebre, no hauria sigut necessari recórrer al desalatge.
No sé quants anys hi haurà invertit el citat expert a formar-se com a tal ni quants títols acadèmics relacionats amb la hidrologia acumularà, però per a arribar a semblant conclusió crec sincerament que bastava amb un certificat d'escolaritat. El que sí m'agradaria conéixer és el caché que ha cobrat l'expert a la Fundació Aigua i Progrés per a dir semblant obvietat a València.
Sense ser cap experta en hidrologia, m'atrevisc a dictaminar que Israel podria satisfer la seua demanda d'aigua si el país estiguera travessat per un riu amb la mitat de cabal de l'Ebre, entre altres raons perquè la superfície d'Israel ha de ser unes deu vegades inferior a la d'Espanya, si no més, la mateixa diferència que ha de guardar en termes demogràfics respecte d'Espanya. Per tant, el punt més distant a què Israel hauria de desplaçar l'aigua en el supòsit que un riu travessara el país estaria situat a unes desenes de quilòmetres.
Caldria vore quines serien les conclusions de l'expert si Israel, en compte de la seua actual configuració geomètrica, tinguera una distribució del seu territori com la de Xile, i s'estenguera en una franja estreta al llarg de la costa oriental del la Mediterrània des de Turquia fins a Egipte. Imagine que no serà el mateix portar aigua de la Vall del Jordà al desert de Neguev, que de la vall de l'Ebre al desert d'Almeria.
Doncs este senyor assessora en matèria d'aigua al Banc Mundial, encara que estic segura de què abans de contractar-lo, la Fundació Aigua i Progrés coneixia per endavant les seues curioses teories sobre els transvasaments.

dimarts, 23 de febrer de 2010

HI HAURÀ DOS PP

La marxa de Manuel Pizarro no ha sigut un fet aïllat ni casual fruit del desencant d'una persona que va veure frustrades les seues aspiracions. Després de sondejar l'opinió publicada sobre l'estat d'ànim en el PP, és fàcil considerar la possibilitat que en les pròximes eleccions generals, si no abans en alguna de les convocatòries autonòmiques, es presenten dos PP. Cada vegada més electors de l'arc conservador confien en el valor de personatges com Acebes, Zaplana, Sant Gil, Rato i Pizarro per a llançar-se a la creació d'un nou partit amb un discurs que bona part de la dreta troba a faltar.
El públic que s'aglutina entorn d'estos sentiments no acaba de creure's que esta sèrie de personatges de la política haja tirat la tovalla, i els demanen a crits que siguen els seus líders. Les darreres actuacions de l'actual líder de la dreta, Mariano Rajoy, alimenten aquest sentiment.
En l'àmbit valencià, eixe run run té rèplica en l'exèrcit de damnificats que ha deixat Camps pel camí. Després de Zaplana de banderer, poden desfilar tots els martiritzats per Camps i milers de desencantats que creuen que les seues essències no estan guardades en el pot adequat, i molt menys ara que s'estan coneixent detalls de l'estil amb què molts dels governants del PP s'han passejat per les institucions.
A efectes pràctics, només cal considerar la possibilitat que en la pròxima composició de les Corts Valencianes no hi haja majories absolutes, i lluny del que alguns vaticinen ara, la pluralitat siga major de la que hi ha ara. Caldrà tindre-ho present.

divendres, 19 de febrer de 2010

GENT DECENT


El president de la Generalitat, Francisco Camps, va respondre ahir a l'oferta de diàleg del PSPV per a pactar mesures d'estímul de l'economia amb desconsideració i menyspreu. Va dir, textualment, que ell només dialoga "amb gent que siga respectable, raonable i seriosa, i que de veritat represente la decència i la intel·ligència d'esta terra". Sempre l'afegiment d'esta terra que pareix que només ell estima.
És a dir, per al president de la Generalitat, els diputats del Grup Parlamentari Socialista i l'actual direcció del PSPV no són gent decent, ni respectable, ni es comporten de forma raonable, ni són seriosos, i molt menys intel·ligents. I en una segona traducció, som indecents, irracionals, retardats, i informals. Encara que venint de qui ve, i en les circumstàncies en què es troba, no sé si prendre-ho com un menyspreu o un afalac, perquè els paràmetres ètics amb què ha triat Camps les seues amistats l'han portat a relacionar-se amb persones tan virtuoses com Álvaro Pérez "El Bigotes", Pablo Crespo o Francisco Correa, protagonistes de cultes converses sobre prostíbuls, haques i pastuquis, de refinat lèxic, com l'hijoputa, i manyosos en les metàfores, com la dama i el laboratori. Gent decent, com el títol d'aquella pel·lícula. Gent racional que es regala entre si rellotges de 20.000 euros. Gent intel·ligent que s'ha deixat sorprendre amb la mà en la saca, que ha fet transcendir totes les seues converses, i que ha posat en compromisos als seus mecenes.
Però el que realment em preocupa no és que Camps em diga indecent. El que de veritat em preocupa és que un personatge com Camps es permeta el luxe de pujar a la tribuna de les Corts a dir indecents a altres, sense el menor rubor, i que damunt tinga qui li riu les gràcies. Això sí em preocupa, pel que comporta.

dimecres, 17 de febrer de 2010

REPRODUÏSC PEL SEU INTERÈS LA SEGÜENT NOTA DE PREMSA D'ENRIC MORERA

MORERA: “LA VALENCIANOFÒBIA DE ZAPATERO ÉS DE JUTJAT AL PREFERIR COPIAR LA CAMPUS PARTY PER FER-LA EN MADRID PER TAL DE NO FER CAP ACTE DE LA PRESIDÈNCIA EUROPEA EN VALÈNCIA”
El líder del BLOC lamenta que l’executiu espanyol, “tinga al·lèrgia al País Valencià i per això ens ha castigat sense cap acte de la presidència espanyola de la Unió Europea i esta malaltia, a més a més, arriba fins i tot a copiar-nos la Campus Party per a fer-la en Madrid en compte de vindre a València, capital pionera en esta classe d’esdeveniments”

València, 17 de febrer de 2010

El síndic del grup parlamentari Compromís, Enric Morera, ha lamentat la iniciativa del Ministeri de Ciència, que vol fer una còpia de la Campus Party en versió europea en Madrid, en compte de celebrar eixe acte en València, “que és el que toca perquè València és la pionera i és un referent mundial en eixa classe d’esdeveniments, i cada any ho demostren la gran quantitat d’internautes que ens visiten i, a més, ens avalen 10 anys d’una trajectòria més que excel·lent”.
Per al líder valencianista, “esta còpia de la nostra Campus Party sembla una rabieta de pati de col·legi i ja ens preocupen estes manifestacions d’odi cap a València per part de l’executiu de Rodríguez Zapatero, que no ha volgut fer cap acte de la presidència europea en València. Ens preguntem si per març voldran fer també falles a Madrid, per tal que els estats membres de la Unió les gaudisquen sense necessitat de vindre a la capital valenciana”.
Morera ha condemnat enèrgicament la marginació que pateix el País Valencià per part del govern socialista de Rodríguez Zapatero, “qui ens margina econòmicament i també vol esborrar-nos del panorama internacional”. El portaveu de Compromís a les Corts Valencianes també ha recordat que les universitats valencianes, “també han estat marginades pel govern central, que amb criteris totalement partidistes i poc objectius, els hi va negar la concessió del Campus d’Excel·lència”.

dimarts, 16 de febrer de 2010

LA BATALLA ÉS ARA MEDIÀTICA


A Antonio Clemente li ha tocat jugar el paper d'actor principal en l'escenificació d'una falsa alegria desbordada.
La interlocutòria que va emetre ahir el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) en relació amb la querella presentada pel PSPV contra diversos dirigents del PP per presumpte finançament il·legal, té una única lectura objectiva: el TSJ valencià veu indicis de delicte, però no es considera competent per a assumir la causa, i demana que siga el TSJ de Madrid el que la investigue.
Fins ací la resolució del TSJ valencià, amb tots els fonaments i raonaments que es vullga. No obstant, el PP de la Comunitat Valenciana, amb el seu secretari general Antonio Clemente com a actor principal, ha escenificat una alegria desbordada equivalent a una definitiva exculpació, i perfectament compassada amb interpretacions interessades en la premsa afí, que no és poca. Hi ha fins i tot un periòdic que en les dos pàgines que dedica a la interlocutòria ni tan sols cita l'existència d'evidències de delicte.
Resulta evident, per tant, que la batalla ara no és judicial, és mediàtica. La causa seguirà el seu lent encara que irremeiable curs en els tribunals, i amb sort en uns anys hi haurà resolucions. Però el PP de Francisco Camps s'ha afanyat a presentar la interlocutòria d'ahir com una sentència exculpatòria, fins a l'extrem de demanar la dimissió del secretari general del PSPV-PSOE, Jorge Alarte, per haver tingut l'atreviment i el desvergonyiment de presentar una denúncia fundada en fets tan evidents com deplorables, i pels que Francisco Camps, en la seua qualitat de president regional del PP, hauria d'abandonar immediatament totes les seues responsabilitats públiques.
Però l'artilleria mediàtica només pot exercir la funció temporal de contenció, sense que en cap cas detinga l'allau final. Per tant, estem davant d'una estratègia de supervivència política, d'allò que es denomina agarrar-se al clau per més que estiga incandescent.
Em provoca repulsió, d'altra banda, l'actitud que ha adoptat el PP en la seua defensa, que no ha consistit en una altra cosa que tirar la culpa a altres companys de partit. L'escrit que va presentar Antonio Clemente al jutge per a tractar d'exculpar a Francisco Camps, a Vicente Rambla, a Ricardo Costa i a David Serra ve a dir que durant el temps en què es van succeir els fets investigats el PPCV no tenia gerent, sinó que eixes funcions les exercia la direcció nacional, i quan sí que tenia gerent, esta era una persona sense càrrecs públics. Una curranta, vaja. Això frega la misèria moral.
I a tot això, si com defén Antonio Clemente, cap dirigent ni càrrec públic del PPCV està involucrat en la trama de corrupció que va teixir al seu voltant El Bigotes, algú hauria d'explicar a què s'ha degut l'any de suspensió de militància de Ricardo Costa.

dilluns, 15 de febrer de 2010

LA CIUTAT I LA VIDA


He presentat a Castelló el darrer llibre de Carmen Alborch, "La ciudad y la vida", una obra que he definit com la revelació i la descripció d'una intensa història d'amor entre l'autora i la ciutat de València, perquè només des de l'estima sincera a la ciutat i a les vivèncias que l'han tingut com a escenari, poden fluir unes línies tan apassionades com les que ha bolcat Carmen en esta publicació.
Per això vull expressar la meua gratitud a l'autora, en primer lloc per la seua amistat, eixe nexe que tant aprecia i sobre el qual tant insistix al llarg del seu llibre, i en segon lloc per haver-nos regalat esta visió sublime de València sense la que no seria possible entendre el que és hui la ciutat, la seua evolució i els seus protagonistes.
És una descripció necessària, i un relat imprescindible per a entendre el que ha sigut, és, i pot arribar a ser València. I és també un homenatge a centenars i centenars de persones, una a una citades en l'obra, que des dels seus respectius àmbits han contribuït a que València continue sent, a pesar de les circumstàncies, la ciutat moderna i oberta que ha sigut des de fa segles.
Cal agrair també a l'autora que haja compartit les seues intimitats, eixes intimitats inherents a tota relació apassionada i intensa d'amor com la que manté amb la seua ciutat.
He viscut la lectura com un llarg passeig del seu braç per València. Un privilegiat passeig durant el qual he descobert, com anuncia en el llibre, que sempre hi ha un racó per descobrir, un edifici en què mai ens havíem fixat, un carreró que sempre deixàvem de costat, una trama urbana que no enteníem, una activitat que desconeixíem, un casc històric dins del casc històric, una raó que se'ns escapava, persones que sorprenen, un lloc secret en què s'han teixit mil somnis, una evolució difícil d'imaginar, etc.
Descobrim també els seus afanys per fer de València una ciutat visible en tot el món amb la complicitat de talents que Carmen ha sabut atraure fins ací des de tots els racons, i descobrim les seues alegries, però també els seus desànims en enfrontar-se a la part de la ciutat immobilista i poc inclinada a entendre els seus somnis.
I ens desvela a més la seua ferma lleialtat amb la ciutat de València en l'angoixós moment en què ha de triar entre instal·lar-se a Nova York o escoltar les veus que et demanen que es quedés. Per fortuna per a València, li va fer cas a Ciprià.
I sobretot aprenem a valorar millor el sentit de la vertadera amistat, eixa xarxa sense la qual és impossible moure muntanyes.
Este és un relat extrapolable amb el que m'he sentit absolutament indentificada, encara que la meua vida té altres escenaris en altres ciutats. Els temps d'agitació, els anys foscos, l'aura dels bars secrets, els èxits i els fracassos, les esperances i els desànims, la felicitat i la tristesa, els racons sagrats, les gents, els somnis i les utopies. Les meues ciutats i les meues vides. Les nostres ciutats i les nostres vides.
Ara i abans allò que teníem clar era i és que volíem canviar el món en totes les seues dimensions i en eixa bretxa oberta per la nostra utopia es van precipitar totes les reivindicacions i esperances de la gent.
Compartixc moltes de les vivències que Carmen relata, m’he vist reflectida en moltes de les visions que comenta, ( jo també vaig plorar en la pelicula “Despedidas"), en els valors que la sustenten i que sustenta el llibre, i m’he sentit anomenada en totes i tots els que anomena. Dóna igual que els noms siguen Toñi, Josevi, Rafa o Trini , moltes i molts sabem que estem i som ahí.
Gràcies, per tant, Carmen, pels teus compromisos, per les xarxes formals i informals de solidaritat que continues forjant, i per les teues utopies.
Jo també tinc un desig d'aquells què sobrevenen en moments màgics com la nit de Sant Joan: No deixes mai d'imaginar València.
Continua imaginant la ciutat, perquè estic absolutament convençuda que este llibre és només un capítol d'una obra inconclusa, i tinc la certesa que més bé abans que després Carmen Alborch estarà en el lloc indicat per a materialitzar les meravelloses utopies que li resten per materialitzar, i de segur que trobarà temps per a continuar compartint les seues vivències amb nosaltres en nous capítols.

divendres, 12 de febrer de 2010

CHARLIE WILSON

Ahir va morir Charlie Wilson, representant demòcrata en el Congrés dels Estats Units durant pràcticament un quart de segle, entre 1973 i 1997, i al que se li atribuïx la caiguda del teló d'acer com a artífex de la victòria d'Afganistan sobre les tropes invasores de la Unió Soviètica, una causa per a la que va recaptar milers de milions de dòlars, la qual cosa va suposar la participació encoberta dels EUA en el conflicte.
M'interessa especialment este personatge, recreat per Tom Hanks en la pel·lícula "La guerra de Charlie Wilson", per una única raó: l'última declaració pública que se li coneix, realitzada a principis del nou mil·lenni, després de l'ocupació d'Iraq per part dels EUA.
Wilson va declarar que eixa intervenció (junt amb Espanya i Regne Unit) a Iraq havia sigut el major error en política internacional des que Alemanya va decidir invadir la Unió Soviètica, i va denunciar que ni Saddam Hussein representava un perill per a la humanitat, ni existia cap arma de destrucció massiva.
Rescate estes declaracions en el moment del funeral del congressista per la seua transcendència a Espanya. José María Aznar, obstinat a obeir amb els ulls tancats a Bush, va jurar i va perjurar als espanyols que Saddam amagava armes de destrucció massiva i va embarcar al nostre país en una guerra il·legal de conseqüències nefastes. Només havia d'haver escoltat a Charlie Wilson per a evitar la tragèdia. Però ningú el va escoltar, ni Aznar, ni Blair, ni els mandataris del seu país.
Tampoc el van escoltar quan va desaconsellar la retirada d'Afganistan després de la victòria sobre els soviètics. Va predicar en el desert quan va advertir que eren necessàries inversions sobretot en la construcció de col·legis, perquè la mitat de la població que va sobreviure a la guerra era menor d'edat, una massa extremadament influenciable pels integristes, amb la deriva que tots coneixem.
Després d'haver recaptat milers de milions de dòlars per a recolzar militarment els afganesos en la seua lluita contra els soviètics, el Congrés li va denegar un únic milió de dòlars per a construir col·legis a Afganistan. Una mala decisió les conseqüències de la qual encara estem pagant.
Descanse en pau.

dimecres, 10 de febrer de 2010

QUINA FESTA ÉS LA QUE S'HA ACABAT?

La metàfora s'ha utilitzat fins a la sacietat. La van usar els integrants de la Junta Militar argentina en el colp d'estat de 1976, i des de llavors milers i milers d'analistes econòmics per a anunciar recessions. A Espanya els casos més recents en els que s'ha empleat la metàfora els han propiciat el secretari de comunicació del PP, Esteban González, quan el 9 d'octubre va acudir a València a posar orde en les files del seu partit i va anunciar que la festa acabava a les quatre, i ahir el portaveu del PP en el Senat, Pío García Escudero, qui en la seua ofensiva contra el president del Govern el va acusar d'haver dilapidat l'herència d'Aznar i va anunciar el final de la festa. De quina festa, senyor Pío? Perquè alguns no estàvem de festa.
El risc de recórrer a esta metàfora és que l'orador pot haver oblidat qui va organitzar la festa de la que està anunciant el final, com li va ocórrer ahir a Pío García Escudero. S'ha acabat la festa, efectivament, però no va acabar ahir. Va acabar el 14 de març del 2004 quan el relleu al capdavant del Govern va posar fi als excessos de l'aznarisme.
José María Aznar continua reivindicant des de la FAES major llibertat de mercat per a atallar la crisi, però el que ell va aplicar en els seus huit anys al capdavant de l'Executiu no va ser llibertat, sinó llibertinatge de mercat. Va propiciar la barra lliure en la construcció, sector en què va focalitzar tot el creixement econòmic, les promotores van acumular quantitats ingents de capital sobrevalorat, i les famílies es van endeutar per mitjà de crèdits contractats en la seua immensa majoria a interés variable.
Sí senyor. S'ha acabat la festa. I per fortuna que s'ha acabat, perquè d'haver continuat omplint la bambolla de la rajola, l'esclat haguera deixat molts més damnificats dels que computem ara.
El problema del PP és que mai ha governat una crisi. Des de la reinstauració de la democràcia, fa més de trenta anys, el PP només ha dirigit este país huit anys. No ha hagut de sortejar cap crisi, i no crec que estiga en condicions de fer-ho, perquè els nivells de protecció social que ara estan permetent capejar el temporal no són la seua prioritat ni la seua recepta.
Felipe González va governar catorze anys i va haver de fer front a una dura crisi en 1993 que el PP utilitza per a identificar PSOE amb recessions econòmiques per a ocultar amb tremendes dosis de mala fe els nivells de prosperitat que va aconseguir Espanya després d'aquells governs socialistes, i la modernització que va experimentar el país.
Sincerament, m'agradaria veure Mariano Rajoy gestionant l'actual crisi al capdavant del Govern per mitjà de les receptes que li enviara Aznar des del seu cau de la FAES. Protecció social, prestacions per als desocupats? Això només servix per a subsidiar a un exèrcit de vagues, segons les teories del llibertinatge de mercat que defén i ha aplicat el PP.
Quina festa s'ha acabat, per tant? S'ha acabat la festa dels que emparats per eixe llibertinatge mercantilista van dimensionar les seues perspectives i les seues pertinences, i van caure atrapats en avarícies i ambicions creient de forma irresponsable i ingènua que havien trobat el mannà del creixement permanent. Cal ser més originals. Ho dic per la forma de crear riquesa, i per les metàfores que utilitza el portaveu del PP al Senat.

dimarts, 9 de febrer de 2010

MENYSPREAR AL PSPV ÉS MENYSPREAR A LA SOCIETAT

Quan un partit polític amb majoria absoluta menysprea altre partit polític, siga quin siga, està menyspreant al conjunt de la societat perquè està atacant les essències de la democràcia.
Una capçalera de la premsa valenciana dedica hui un article a la intervenció del diputat Ciprià Ciscar en la reunió del Comité Nacional del PSPV celebrada dissabte, en la que l'exsecretari d'Organització advertix de la falta de resposta cívica davant d'actituds del Govern de la Generalitat com la d'excloure als socialistes de la representació dels organismes públics, i mutilar la seua presència en els mitjans públics de comunicació.
El periodista fixa com noticiable el fet de que Ciscar intervinguera, però no obstant es desentén del fet denunciat: l'atonia cívica davant de fets objectivament greus com ara la manipulació informativa en un estat de dret suposadament modern i avançat, el flagrant segrest del Parlament, i els gestos autoritaris d'un Consell que trenca impunement els consensos a l'hora de configurar la representació en consells socials, fundacions i altres entitats públiques o semipúbliques.
L'autor de l'article extrau una conclusió: menysprear el PSPV ix gratis. No obstant, al meu parer, no és al PSPV a qui es menysprea, sinó al conjunt de la societat, i la falta de resposta, al meu entendre, té el seu origen en la distància cada vegada major que existix entre els polítics i els ciutadans, una fredor i una indiferència a què contribuïxen en gran manera el goteig incessant de notícies sobre persones que fan usos indeguts dels seus càrrecs públics, començant pel propi president de la Generalitat i acabant per l'últim alcalde detingut per corrupció urbanística. I eixa llunyania de la ciutadania és el que realment hauria de preocupar els polítics i periodistes.
Jo mateixa vaig intervindre en el Comité Nacional per a denunciar un altre cas d'abús de poder que no té resposta ciutadana senzillament perquè entenc que els ciutadans, en la seua immensa majoria, desconeixen el que està succeint a les Corts.
Els esdeveniments que s'estan succeint aquesta legislatura són extremadament greus, fins al punt de posar en perill les garanties democràtiques i la llibertat política. La utilització política, la instrumentalització, i el boicot que el PP està aplicant al Parlament de forma sistemàtica, fins i tot violentant les regles del joc, desobeint sentències judicials, i recorrent a la coacció, no està trascendint de forma adequada entre l'opinió públca, la qual cosa permet al PP moure's per la impunitat política i social, i no sabem encara si també en la judicial. En eixe sentit cal un esforç per traslladar amb eficàcia el que està passant al nostre Parlament.

dilluns, 8 de febrer de 2010

COSES QUE IMPORTEN, SEGONS BLASCO

El portaveu del PP en les Corts Valencianes, Rafael Blasco, es jacta hui d'haver presentat mig centenar de propostes en només tres setmanes per a copar els debats del curt període de sessions que s'iniciarà el pròxim 17 de febrer. Són propostes, totes elles, dirigides a tractar de reprovar al Govern d'Espanya, bé exigint la retirada del recurs d'inconstitucionalitat contra el decret llei del Consell sobre el Cabanyal, bé a acceptar la reforma de la llei valenciana de caça, o bé exigint finançament estatal per a construir col·legis. Però hi ha una en particular que mesura el grau d'hipocresia que pot exhibir Blasco sense enrogir-se. Es tracta d'una proposició no de llei que en la seua exposició de motius afirma que el grau de compliment per part del Ministeri de Foment del protocol de carreteres de 2005 és del 30%, i afig un llistat de 18 obres sense licitar. Al marge dels errors intencionats en les xifres, Blasco ha obviat en esta proposició el grau de compliment de la Generalitat d'eixe mateix protocol, que ha de fregar el zero.
Això s'anomena desvirtuar l'acció política en les Corts Valencianes en omplir els plens i les comissions amb qüestions que escapen de les seues competències. Eixes són, segons el PP, les coses que interessen als valencians, però no obstant, per al PP el caos a què s'ha arribat en la gestió dels fems, per exemple, no ha de ser una qüestió que importa als valencians. Els valencians han d'estar pensant que "jo tire la bossa al contenidor i algú farà alguna cosa amb ella". El PP ha deixat passar quatre legislatures al capdavant del Consell sense invertir en infraestructures del pla de residus, i ara no sols no sabem què fer amb els fems, sinó que s'ha generat un conflicte territorial sense precedents, però això no importa, com tampoc importa que la gestió del PP al capdavant de la Generalitat haja deixat els comptes públics sense recursos per a atendre necessitats bàsiques per a les que el Consell recorre ara a la mendicitat institucional. En fi.

dijous, 4 de febrer de 2010

ALGUNA COSA ESTÀ CANVIANT

El conseller d'Infraestructures, Mario Flores, va deixar ahir en evidència a l'alcalde de Castelló i coordinador general del PPCV, Alberto Fabra, el rostre del qual es va tornar pàl.lid en comprovar que el conseller li desautoritzava les crítiques que acabava de fer contra el Ministeri de Foment.
Quelcom està canviant en les relacions entre el Consell i el Govern d'Espanya. Seria d'incauts pensar que el PP valencià ha entrat en raó, però per algun motiu les relacions institucionals han fet una bolcada. Es va poder comprovar en la visita que el ministre José Blanco va realitzar el dimarts a les obres de l'estació de l'AVE de València, on la mateixa Rita Barberá es va desfer en elogis cap al ministeri i el resultat de les obres.
Ahir, en la presentació del Pla Estratègic del Port de Castelló, Alberto Fabra va aplicar el manual del partit i va aprofitar l'acte per a arremetre sense pietat contra Foment fins a caure en el ridícul, com va fer la setmana passada al declarar que Zapatero no ha fet res per l'arribada de l'AVE a la Comunitat Valenciana. I en això que va arribar Mario Flores, que es va incorporar uns minuts tard, i no sols va desautoritzar Fabra, sinó que va lloar la predisposició del ministeri per a resoldre tot el que resta per resoldre amb la firma dels protocols necessaris.
Evidentment, Alberto Fabra no serveix per al que pretenia servir, i a València comencen a adonar-se de les seues limitacions, amb la desgràcia per a Fabra que Vicente Rambla comença a reprendre el vol, i això no convé a les ambicions de l'alcalde, qui darrere seu té un seguici en l'ajuntament esperant que es decidisca per a recompondre l'escalafó.

dimarts, 2 de febrer de 2010

AZNAR, ALTRE COP

Mai ningú ha fet tant de mal en tan poc de temps. La frase la va dir ahir l'expresident del Govern i actual president de la FAES, José María Aznar, en referència a les conseqüències de la crisi econòmica sobre el mercat de treball espanyol.
Jo li exposaria a Aznar uns quants exemples de com es pot fer més mal encara en menys temps. Puc referir-me a l'estropellament burocràtic que va organitzar l'exministre de Defensa Federico Trillo després de l'accident del Yac 42 amb la identificació de les 62 víctimes, amb el consegüent conflicte internacional, la crisi amb Turquia, i el dany irreparable a les famílies de les víctimes. Per no parlar de la contractació d'una companyia amb avions defectuosos per al transport de soldats.
Puc referir-me, també, a les comissions del gendre d'Aznar. En quantes hores que va aconseguir Alejandro Agag embutxacar-se les astronòmiques comissions que es va embutxacar per l'adjudicació de l'AVE a Barcelona? Més perjuí a les arques públiques en menys temps és impossible.
Puc referir-me, a més, a la "magnífica" gestió de l'accident del Prestige. Mai en tan poc de temps s'ha originat tant de dany al medi ambient que en el naufragi d'este petrolier.
I podria afegir a la llista l'11-M. La decisió de participar en una guerra il·legal, contravenint les lleis internacionals i els criteris de l'ONU, es va haver de prendre en poques hores, i les conseqüències les coneixem tots. Aznar més que ningú.
No obstant, i sense cap rubor, Aznar es permet dir a Zapatero que "mai ningú ha fet tant de mal en tan poc de temps". La frase ha sigut transcrita amb ostentacions tipogràfiques en la premsa. Era el seu objectiu, sense importar-li ser l'artífex de moltes de les decisions per les quals la crisi està colpejant a Espanya amb més virulència que a la resta del món. L'alegria que va insuflar Aznar al món de la rajola, la sobrevaloració de la vivenda, i la barra lliure que va propiciar en la concessió d'hipoteques, són en gran part la causa de l'actual situació, i al País Valencià en sabem més que ningú d'això de la caiguda de la rajola. Però això no li importa, com tampoc li importa desprestigiar la situació d'Espanya per a contribuir a l'alarmisme en els inversors internacionals. Definitivament, mai ha fet ningú tant de mal en tan poc de temps. Aznar és un especialista.