Reprenc l'activitat al bloc després d'unes vacances d'estiu atípiques per als socialistes valencians, atípiques per l'activitat orgànica i programàtica, per tot el que s'ha pogut llegir i escoltar, per les desenes i desenes de dinars, sopars, trobades, conferències i reunions, i per les expectatives posades en el congrés de finals d'aquest mes.
Hem llegit mil propostes, hem escoltat mil discursos, i fins i tot hem hagut d'escoltar crítiques al procés congressual del PSPV de dins i de fora. Els uns que diuen amb sorna allò de "al suelo que vienen los nuestros", exterioritzant les suors fredes que els provoca el que les coses no roden potser com volgueren que rodaren, i els altres critiquen l'excés de precandidats. Potser voldrien que els congressos al PSPV es tancaren com el darrer del PP nacional, amb un únic candidat i mil franctiradors apostats en mitjans de comunicació, despatxos de governs autonòmics, i fundacions de pensadors.
Per contra, i pel que s'ha vist, amb un o cinc precandidats, el procés congressual al PSPV està sent respectuós, genera debat i aporta idees.
I de tant que se n'ha dit, subscric el que va dir l'alcalde de Gandia, José Manuel Orengo, a una entrevista a l'edició comarcal de la Safor del diari Levante-EMV dissabte passat. En una de tantes preguntes respon Orengo que el millor secretari general serà el que isca escollit, encara que ell tinga les seues legítimes preferències.
Vull fer meu també un terme que ha encunyat la meua companya Ana Noguera, l'última en fer pública la seua aspiració d'optar a la secretaria general: recuperar la visibilitat social i el lideratge progressista a les nostres comarques. Endavant doncs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada