Arran d'una conferència que he de pronunciar demà a Simat de la Valldigna (la Safor), invitada pel Grup Municipal Socialista, he pogut conéixer a través de l'alcalde, el professor i editor Eladi Mainar, els efectes del sectarisme polític persistent en municipis tradicionalment governats per partits diferents del PP.
I Simat pot ser el paradigma. Un municipi de poc més de tres mil habitants governat durant tot l'actual període democràtic pel PSPV, excepte un parèntesi d'uns pocs mesos, observa amb resignació el progressiu deteriorament de les seues dotacions i serveis públics, i el pitjor és que no alberga esperances que alguna administració dirigida pel PP tinga almenys una deferència, un detall, o tan sols que es desoriente i atorgue una subvenció allà on no devia. I el sectarisme polític no es deté ací. El president de la Diputació de València, Alfonso Rus, ha obviat fins ara totes les peticions d'entrevista que li ha remés l'alcalde de Simat.
No es tracta ja de la negativa de la Generalitat a dotar un fons de compensació municipal, una actitud de per si despectiva i greu. Clar, això obligaria al PP a repartir recursos de forma indiscriminada, sense atendre al color polític dels ajuntaments.
Es tracta, diguem-ho alt, que al PP li convenen més figures com el Pla de Millora dels Municipis, i el Pla de Cohesió Territorial, que controla directament la Conselleria de Presidència. Amb eixos plans i els seus criteris arbitraris el PP reparteix al seu capritx, i el resultat és que el 88% dels municipis beneficiaris estan governats casualment pel PP.
Estem davant d'un flagrant cas de sectarisme polític, un més, les víctimes del qual són en este cas municipis xicotets que no tenen altres fonts d'inversió que exigus pressupostos municipals que donen per a les despeses ordinàries, i si de cas per a pintar dos passos de zebra. Res més. Llevat que l'alcalde de torn opte per mesures impopulars i desaconsellables com la pujada de taxes i impostos.
El resultat es pot contemplar només amb un passeig per qualsevol dels municipis damnificats. En el cas de Simat, el poliesportiu necessita alguna cosa més que una maneta de pintura, la casa de la cultura ha quedat inservible, l'escola infantil i el col.legi públic es queden menuts, la trama urbana es degrada, i per si no fóra poc, la Generalitat ha deixat sense fons a la Fundació Jaume II, encarregada de gestionar la rehabilitació i la programació cultural del monestir de la Valldigna. Moltes d'eixes dotacions es van fer durant governs socialistes a la Generalitat, durant els que es va fer també la que fins ara ha estat la major inversió anual al monestir de la Valldigna: la seua adquisició pública.
No estan demanant estos municipis piscines climatitzades, ni saunes, ni jacuzzis. Es tracta que la Generalitat aplique criteris imparcials a l'hora de distribuir els seus fons perquè puguen almenys arreglar les seues voreres.
Però a la Generalitat li resulta més atractiu recórrer a programes sectaris com el de Millora de Municipis o el de Cohesió Territorial per a premiar als bons i castigar al roïns.
L'asfíxia financera a què la Generalitat està sotmetent a municipis xicotets en funció dels seus interessos polítics deteriorarà de forma greu servicis i dotacions públiques a què els ajuntaments no poden fer front. En el fons estem davant d'una espècie de xantatge poc encobert pel qual els ciutadans no poden votar lliurement l'opció política que desitgen sense arriscar-se a ser maltractats per la Generalitat a l'hora d'atendre les seues necessitats.
I Simat pot ser el paradigma. Un municipi de poc més de tres mil habitants governat durant tot l'actual període democràtic pel PSPV, excepte un parèntesi d'uns pocs mesos, observa amb resignació el progressiu deteriorament de les seues dotacions i serveis públics, i el pitjor és que no alberga esperances que alguna administració dirigida pel PP tinga almenys una deferència, un detall, o tan sols que es desoriente i atorgue una subvenció allà on no devia. I el sectarisme polític no es deté ací. El president de la Diputació de València, Alfonso Rus, ha obviat fins ara totes les peticions d'entrevista que li ha remés l'alcalde de Simat.
No es tracta ja de la negativa de la Generalitat a dotar un fons de compensació municipal, una actitud de per si despectiva i greu. Clar, això obligaria al PP a repartir recursos de forma indiscriminada, sense atendre al color polític dels ajuntaments.
Es tracta, diguem-ho alt, que al PP li convenen més figures com el Pla de Millora dels Municipis, i el Pla de Cohesió Territorial, que controla directament la Conselleria de Presidència. Amb eixos plans i els seus criteris arbitraris el PP reparteix al seu capritx, i el resultat és que el 88% dels municipis beneficiaris estan governats casualment pel PP.
Estem davant d'un flagrant cas de sectarisme polític, un més, les víctimes del qual són en este cas municipis xicotets que no tenen altres fonts d'inversió que exigus pressupostos municipals que donen per a les despeses ordinàries, i si de cas per a pintar dos passos de zebra. Res més. Llevat que l'alcalde de torn opte per mesures impopulars i desaconsellables com la pujada de taxes i impostos.
El resultat es pot contemplar només amb un passeig per qualsevol dels municipis damnificats. En el cas de Simat, el poliesportiu necessita alguna cosa més que una maneta de pintura, la casa de la cultura ha quedat inservible, l'escola infantil i el col.legi públic es queden menuts, la trama urbana es degrada, i per si no fóra poc, la Generalitat ha deixat sense fons a la Fundació Jaume II, encarregada de gestionar la rehabilitació i la programació cultural del monestir de la Valldigna. Moltes d'eixes dotacions es van fer durant governs socialistes a la Generalitat, durant els que es va fer també la que fins ara ha estat la major inversió anual al monestir de la Valldigna: la seua adquisició pública.
No estan demanant estos municipis piscines climatitzades, ni saunes, ni jacuzzis. Es tracta que la Generalitat aplique criteris imparcials a l'hora de distribuir els seus fons perquè puguen almenys arreglar les seues voreres.
Però a la Generalitat li resulta més atractiu recórrer a programes sectaris com el de Millora de Municipis o el de Cohesió Territorial per a premiar als bons i castigar al roïns.
L'asfíxia financera a què la Generalitat està sotmetent a municipis xicotets en funció dels seus interessos polítics deteriorarà de forma greu servicis i dotacions públiques a què els ajuntaments no poden fer front. En el fons estem davant d'una espècie de xantatge poc encobert pel qual els ciutadans no poden votar lliurement l'opció política que desitgen sense arriscar-se a ser maltractats per la Generalitat a l'hora d'atendre les seues necessitats.
1 comentari:
HOLA ISABEL! Mil gràcies per este blog tan actualitzat i felicitat perque vaig vore el teu nom a la premsa. Una forta abraçada des d'Onda. Amb admiració.
Publica un comentari a l'entrada