La metàfora s'ha utilitzat fins a la sacietat. La van usar els integrants de la Junta Militar argentina en el colp d'estat de 1976, i des de llavors milers i milers d'analistes econòmics per a anunciar recessions. A Espanya els casos més recents en els que s'ha empleat la metàfora els han propiciat el secretari de comunicació del PP, Esteban González, quan el 9 d'octubre va acudir a València a posar orde en les files del seu partit i va anunciar que la festa acabava a les quatre, i ahir el portaveu del PP en el Senat, Pío García Escudero, qui en la seua ofensiva contra el president del Govern el va acusar d'haver dilapidat l'herència d'Aznar i va anunciar el final de la festa. De quina festa, senyor Pío? Perquè alguns no estàvem de festa.
El risc de recórrer a esta metàfora és que l'orador pot haver oblidat qui va organitzar la festa de la que està anunciant el final, com li va ocórrer ahir a Pío García Escudero. S'ha acabat la festa, efectivament, però no va acabar ahir. Va acabar el 14 de març del 2004 quan el relleu al capdavant del Govern va posar fi als excessos de l'aznarisme.
José María Aznar continua reivindicant des de la FAES major llibertat de mercat per a atallar la crisi, però el que ell va aplicar en els seus huit anys al capdavant de l'Executiu no va ser llibertat, sinó llibertinatge de mercat. Va propiciar la barra lliure en la construcció, sector en què va focalitzar tot el creixement econòmic, les promotores van acumular quantitats ingents de capital sobrevalorat, i les famílies es van endeutar per mitjà de crèdits contractats en la seua immensa majoria a interés variable.
Sí senyor. S'ha acabat la festa. I per fortuna que s'ha acabat, perquè d'haver continuat omplint la bambolla de la rajola, l'esclat haguera deixat molts més damnificats dels que computem ara.
El problema del PP és que mai ha governat una crisi. Des de la reinstauració de la democràcia, fa més de trenta anys, el PP només ha dirigit este país huit anys. No ha hagut de sortejar cap crisi, i no crec que estiga en condicions de fer-ho, perquè els nivells de protecció social que ara estan permetent capejar el temporal no són la seua prioritat ni la seua recepta.
Felipe González va governar catorze anys i va haver de fer front a una dura crisi en 1993 que el PP utilitza per a identificar PSOE amb recessions econòmiques per a ocultar amb tremendes dosis de mala fe els nivells de prosperitat que va aconseguir Espanya després d'aquells governs socialistes, i la modernització que va experimentar el país.
Sincerament, m'agradaria veure Mariano Rajoy gestionant l'actual crisi al capdavant del Govern per mitjà de les receptes que li enviara Aznar des del seu cau de la FAES. Protecció social, prestacions per als desocupats? Això només servix per a subsidiar a un exèrcit de vagues, segons les teories del llibertinatge de mercat que defén i ha aplicat el PP.
Quina festa s'ha acabat, per tant? S'ha acabat la festa dels que emparats per eixe llibertinatge mercantilista van dimensionar les seues perspectives i les seues pertinences, i van caure atrapats en avarícies i ambicions creient de forma irresponsable i ingènua que havien trobat el mannà del creixement permanent. Cal ser més originals. Ho dic per la forma de crear riquesa, i per les metàfores que utilitza el portaveu del PP al Senat.
El risc de recórrer a esta metàfora és que l'orador pot haver oblidat qui va organitzar la festa de la que està anunciant el final, com li va ocórrer ahir a Pío García Escudero. S'ha acabat la festa, efectivament, però no va acabar ahir. Va acabar el 14 de març del 2004 quan el relleu al capdavant del Govern va posar fi als excessos de l'aznarisme.
José María Aznar continua reivindicant des de la FAES major llibertat de mercat per a atallar la crisi, però el que ell va aplicar en els seus huit anys al capdavant de l'Executiu no va ser llibertat, sinó llibertinatge de mercat. Va propiciar la barra lliure en la construcció, sector en què va focalitzar tot el creixement econòmic, les promotores van acumular quantitats ingents de capital sobrevalorat, i les famílies es van endeutar per mitjà de crèdits contractats en la seua immensa majoria a interés variable.
Sí senyor. S'ha acabat la festa. I per fortuna que s'ha acabat, perquè d'haver continuat omplint la bambolla de la rajola, l'esclat haguera deixat molts més damnificats dels que computem ara.
El problema del PP és que mai ha governat una crisi. Des de la reinstauració de la democràcia, fa més de trenta anys, el PP només ha dirigit este país huit anys. No ha hagut de sortejar cap crisi, i no crec que estiga en condicions de fer-ho, perquè els nivells de protecció social que ara estan permetent capejar el temporal no són la seua prioritat ni la seua recepta.
Felipe González va governar catorze anys i va haver de fer front a una dura crisi en 1993 que el PP utilitza per a identificar PSOE amb recessions econòmiques per a ocultar amb tremendes dosis de mala fe els nivells de prosperitat que va aconseguir Espanya després d'aquells governs socialistes, i la modernització que va experimentar el país.
Sincerament, m'agradaria veure Mariano Rajoy gestionant l'actual crisi al capdavant del Govern per mitjà de les receptes que li enviara Aznar des del seu cau de la FAES. Protecció social, prestacions per als desocupats? Això només servix per a subsidiar a un exèrcit de vagues, segons les teories del llibertinatge de mercat que defén i ha aplicat el PP.
Quina festa s'ha acabat, per tant? S'ha acabat la festa dels que emparats per eixe llibertinatge mercantilista van dimensionar les seues perspectives i les seues pertinences, i van caure atrapats en avarícies i ambicions creient de forma irresponsable i ingènua que havien trobat el mannà del creixement permanent. Cal ser més originals. Ho dic per la forma de crear riquesa, i per les metàfores que utilitza el portaveu del PP al Senat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada