He presentat a Castelló el darrer llibre de Carmen Alborch, "La ciudad y la vida", una obra que he definit com la revelació i la descripció d'una intensa història d'amor entre l'autora i la ciutat de València, perquè només des de l'estima sincera a la ciutat i a les vivèncias que l'han tingut com a escenari, poden fluir unes línies tan apassionades com les que ha bolcat Carmen en esta publicació.
Per això vull expressar la meua gratitud a l'autora, en primer lloc per la seua amistat, eixe nexe que tant aprecia i sobre el qual tant insistix al llarg del seu llibre, i en segon lloc per haver-nos regalat esta visió sublime de València sense la que no seria possible entendre el que és hui la ciutat, la seua evolució i els seus protagonistes.
És una descripció necessària, i un relat imprescindible per a entendre el que ha sigut, és, i pot arribar a ser València. I és també un homenatge a centenars i centenars de persones, una a una citades en l'obra, que des dels seus respectius àmbits han contribuït a que València continue sent, a pesar de les circumstàncies, la ciutat moderna i oberta que ha sigut des de fa segles.
Cal agrair també a l'autora que haja compartit les seues intimitats, eixes intimitats inherents a tota relació apassionada i intensa d'amor com la que manté amb la seua ciutat.
He viscut la lectura com un llarg passeig del seu braç per València. Un privilegiat passeig durant el qual he descobert, com anuncia en el llibre, que sempre hi ha un racó per descobrir, un edifici en què mai ens havíem fixat, un carreró que sempre deixàvem de costat, una trama urbana que no enteníem, una activitat que desconeixíem, un casc històric dins del casc històric, una raó que se'ns escapava, persones que sorprenen, un lloc secret en què s'han teixit mil somnis, una evolució difícil d'imaginar, etc.
Descobrim també els seus afanys per fer de València una ciutat visible en tot el món amb la complicitat de talents que Carmen ha sabut atraure fins ací des de tots els racons, i descobrim les seues alegries, però també els seus desànims en enfrontar-se a la part de la ciutat immobilista i poc inclinada a entendre els seus somnis.
I ens desvela a més la seua ferma lleialtat amb la ciutat de València en l'angoixós moment en què ha de triar entre instal·lar-se a Nova York o escoltar les veus que et demanen que es quedés. Per fortuna per a València, li va fer cas a Ciprià.
I sobretot aprenem a valorar millor el sentit de la vertadera amistat, eixa xarxa sense la qual és impossible moure muntanyes.
Este és un relat extrapolable amb el que m'he sentit absolutament indentificada, encara que la meua vida té altres escenaris en altres ciutats. Els temps d'agitació, els anys foscos, l'aura dels bars secrets, els èxits i els fracassos, les esperances i els desànims, la felicitat i la tristesa, els racons sagrats, les gents, els somnis i les utopies. Les meues ciutats i les meues vides. Les nostres ciutats i les nostres vides.
Ara i abans allò que teníem clar era i és que volíem canviar el món en totes les seues dimensions i en eixa bretxa oberta per la nostra utopia es van precipitar totes les reivindicacions i esperances de la gent.
Compartixc moltes de les vivències que Carmen relata, m’he vist reflectida en moltes de les visions que comenta, ( jo també vaig plorar en la pelicula “Despedidas"), en els valors que la sustenten i que sustenta el llibre, i m’he sentit anomenada en totes i tots els que anomena. Dóna igual que els noms siguen Toñi, Josevi, Rafa o Trini , moltes i molts sabem que estem i som ahí.
Gràcies, per tant, Carmen, pels teus compromisos, per les xarxes formals i informals de solidaritat que continues forjant, i per les teues utopies.
Jo també tinc un desig d'aquells què sobrevenen en moments màgics com la nit de Sant Joan: No deixes mai d'imaginar València.
Continua imaginant la ciutat, perquè estic absolutament convençuda que este llibre és només un capítol d'una obra inconclusa, i tinc la certesa que més bé abans que després Carmen Alborch estarà en el lloc indicat per a materialitzar les meravelloses utopies que li resten per materialitzar, i de segur que trobarà temps per a continuar compartint les seues vivències amb nosaltres en nous capítols.
Per això vull expressar la meua gratitud a l'autora, en primer lloc per la seua amistat, eixe nexe que tant aprecia i sobre el qual tant insistix al llarg del seu llibre, i en segon lloc per haver-nos regalat esta visió sublime de València sense la que no seria possible entendre el que és hui la ciutat, la seua evolució i els seus protagonistes.
És una descripció necessària, i un relat imprescindible per a entendre el que ha sigut, és, i pot arribar a ser València. I és també un homenatge a centenars i centenars de persones, una a una citades en l'obra, que des dels seus respectius àmbits han contribuït a que València continue sent, a pesar de les circumstàncies, la ciutat moderna i oberta que ha sigut des de fa segles.
Cal agrair també a l'autora que haja compartit les seues intimitats, eixes intimitats inherents a tota relació apassionada i intensa d'amor com la que manté amb la seua ciutat.
He viscut la lectura com un llarg passeig del seu braç per València. Un privilegiat passeig durant el qual he descobert, com anuncia en el llibre, que sempre hi ha un racó per descobrir, un edifici en què mai ens havíem fixat, un carreró que sempre deixàvem de costat, una trama urbana que no enteníem, una activitat que desconeixíem, un casc històric dins del casc històric, una raó que se'ns escapava, persones que sorprenen, un lloc secret en què s'han teixit mil somnis, una evolució difícil d'imaginar, etc.
Descobrim també els seus afanys per fer de València una ciutat visible en tot el món amb la complicitat de talents que Carmen ha sabut atraure fins ací des de tots els racons, i descobrim les seues alegries, però també els seus desànims en enfrontar-se a la part de la ciutat immobilista i poc inclinada a entendre els seus somnis.
I ens desvela a més la seua ferma lleialtat amb la ciutat de València en l'angoixós moment en què ha de triar entre instal·lar-se a Nova York o escoltar les veus que et demanen que es quedés. Per fortuna per a València, li va fer cas a Ciprià.
I sobretot aprenem a valorar millor el sentit de la vertadera amistat, eixa xarxa sense la qual és impossible moure muntanyes.
Este és un relat extrapolable amb el que m'he sentit absolutament indentificada, encara que la meua vida té altres escenaris en altres ciutats. Els temps d'agitació, els anys foscos, l'aura dels bars secrets, els èxits i els fracassos, les esperances i els desànims, la felicitat i la tristesa, els racons sagrats, les gents, els somnis i les utopies. Les meues ciutats i les meues vides. Les nostres ciutats i les nostres vides.
Ara i abans allò que teníem clar era i és que volíem canviar el món en totes les seues dimensions i en eixa bretxa oberta per la nostra utopia es van precipitar totes les reivindicacions i esperances de la gent.
Compartixc moltes de les vivències que Carmen relata, m’he vist reflectida en moltes de les visions que comenta, ( jo també vaig plorar en la pelicula “Despedidas"), en els valors que la sustenten i que sustenta el llibre, i m’he sentit anomenada en totes i tots els que anomena. Dóna igual que els noms siguen Toñi, Josevi, Rafa o Trini , moltes i molts sabem que estem i som ahí.
Gràcies, per tant, Carmen, pels teus compromisos, per les xarxes formals i informals de solidaritat que continues forjant, i per les teues utopies.
Jo també tinc un desig d'aquells què sobrevenen en moments màgics com la nit de Sant Joan: No deixes mai d'imaginar València.
Continua imaginant la ciutat, perquè estic absolutament convençuda que este llibre és només un capítol d'una obra inconclusa, i tinc la certesa que més bé abans que després Carmen Alborch estarà en el lloc indicat per a materialitzar les meravelloses utopies que li resten per materialitzar, i de segur que trobarà temps per a continuar compartint les seues vivències amb nosaltres en nous capítols.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada