A Antonio Clemente li ha tocat jugar el paper d'actor principal en l'escenificació d'una falsa alegria desbordada.
La interlocutòria que va emetre ahir el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) en relació amb la querella presentada pel PSPV contra diversos dirigents del PP per presumpte finançament il·legal, té una única lectura objectiva: el TSJ valencià veu indicis de delicte, però no es considera competent per a assumir la causa, i demana que siga el TSJ de Madrid el que la investigue.
Fins ací la resolució del TSJ valencià, amb tots els fonaments i raonaments que es vullga. No obstant, el PP de la Comunitat Valenciana, amb el seu secretari general Antonio Clemente com a actor principal, ha escenificat una alegria desbordada equivalent a una definitiva exculpació, i perfectament compassada amb interpretacions interessades en la premsa afí, que no és poca. Hi ha fins i tot un periòdic que en les dos pàgines que dedica a la interlocutòria ni tan sols cita l'existència d'evidències de delicte.
Resulta evident, per tant, que la batalla ara no és judicial, és mediàtica. La causa seguirà el seu lent encara que irremeiable curs en els tribunals, i amb sort en uns anys hi haurà resolucions. Però el PP de Francisco Camps s'ha afanyat a presentar la interlocutòria d'ahir com una sentència exculpatòria, fins a l'extrem de demanar la dimissió del secretari general del PSPV-PSOE, Jorge Alarte, per haver tingut l'atreviment i el desvergonyiment de presentar una denúncia fundada en fets tan evidents com deplorables, i pels que Francisco Camps, en la seua qualitat de president regional del PP, hauria d'abandonar immediatament totes les seues responsabilitats públiques.
Però l'artilleria mediàtica només pot exercir la funció temporal de contenció, sense que en cap cas detinga l'allau final. Per tant, estem davant d'una estratègia de supervivència política, d'allò que es denomina agarrar-se al clau per més que estiga incandescent.
Em provoca repulsió, d'altra banda, l'actitud que ha adoptat el PP en la seua defensa, que no ha consistit en una altra cosa que tirar la culpa a altres companys de partit. L'escrit que va presentar Antonio Clemente al jutge per a tractar d'exculpar a Francisco Camps, a Vicente Rambla, a Ricardo Costa i a David Serra ve a dir que durant el temps en què es van succeir els fets investigats el PPCV no tenia gerent, sinó que eixes funcions les exercia la direcció nacional, i quan sí que tenia gerent, esta era una persona sense càrrecs públics. Una curranta, vaja. Això frega la misèria moral.
I a tot això, si com defén Antonio Clemente, cap dirigent ni càrrec públic del PPCV està involucrat en la trama de corrupció que va teixir al seu voltant El Bigotes, algú hauria d'explicar a què s'ha degut l'any de suspensió de militància de Ricardo Costa.
Fins ací la resolució del TSJ valencià, amb tots els fonaments i raonaments que es vullga. No obstant, el PP de la Comunitat Valenciana, amb el seu secretari general Antonio Clemente com a actor principal, ha escenificat una alegria desbordada equivalent a una definitiva exculpació, i perfectament compassada amb interpretacions interessades en la premsa afí, que no és poca. Hi ha fins i tot un periòdic que en les dos pàgines que dedica a la interlocutòria ni tan sols cita l'existència d'evidències de delicte.
Resulta evident, per tant, que la batalla ara no és judicial, és mediàtica. La causa seguirà el seu lent encara que irremeiable curs en els tribunals, i amb sort en uns anys hi haurà resolucions. Però el PP de Francisco Camps s'ha afanyat a presentar la interlocutòria d'ahir com una sentència exculpatòria, fins a l'extrem de demanar la dimissió del secretari general del PSPV-PSOE, Jorge Alarte, per haver tingut l'atreviment i el desvergonyiment de presentar una denúncia fundada en fets tan evidents com deplorables, i pels que Francisco Camps, en la seua qualitat de president regional del PP, hauria d'abandonar immediatament totes les seues responsabilitats públiques.
Però l'artilleria mediàtica només pot exercir la funció temporal de contenció, sense que en cap cas detinga l'allau final. Per tant, estem davant d'una estratègia de supervivència política, d'allò que es denomina agarrar-se al clau per més que estiga incandescent.
Em provoca repulsió, d'altra banda, l'actitud que ha adoptat el PP en la seua defensa, que no ha consistit en una altra cosa que tirar la culpa a altres companys de partit. L'escrit que va presentar Antonio Clemente al jutge per a tractar d'exculpar a Francisco Camps, a Vicente Rambla, a Ricardo Costa i a David Serra ve a dir que durant el temps en què es van succeir els fets investigats el PPCV no tenia gerent, sinó que eixes funcions les exercia la direcció nacional, i quan sí que tenia gerent, esta era una persona sense càrrecs públics. Una curranta, vaja. Això frega la misèria moral.
I a tot això, si com defén Antonio Clemente, cap dirigent ni càrrec públic del PPCV està involucrat en la trama de corrupció que va teixir al seu voltant El Bigotes, algú hauria d'explicar a què s'ha degut l'any de suspensió de militància de Ricardo Costa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada