Ahir va morir Charlie Wilson, representant demòcrata en el Congrés dels Estats Units durant pràcticament un quart de segle, entre 1973 i 1997, i al que se li atribuïx la caiguda del teló d'acer com a artífex de la victòria d'Afganistan sobre les tropes invasores de la Unió Soviètica, una causa per a la que va recaptar milers de milions de dòlars, la qual cosa va suposar la participació encoberta dels EUA en el conflicte.
M'interessa especialment este personatge, recreat per Tom Hanks en la pel·lícula "La guerra de Charlie Wilson", per una única raó: l'última declaració pública que se li coneix, realitzada a principis del nou mil·lenni, després de l'ocupació d'Iraq per part dels EUA.
Wilson va declarar que eixa intervenció (junt amb Espanya i Regne Unit) a Iraq havia sigut el major error en política internacional des que Alemanya va decidir invadir la Unió Soviètica, i va denunciar que ni Saddam Hussein representava un perill per a la humanitat, ni existia cap arma de destrucció massiva.
Rescate estes declaracions en el moment del funeral del congressista per la seua transcendència a Espanya. José María Aznar, obstinat a obeir amb els ulls tancats a Bush, va jurar i va perjurar als espanyols que Saddam amagava armes de destrucció massiva i va embarcar al nostre país en una guerra il·legal de conseqüències nefastes. Només havia d'haver escoltat a Charlie Wilson per a evitar la tragèdia. Però ningú el va escoltar, ni Aznar, ni Blair, ni els mandataris del seu país.
Tampoc el van escoltar quan va desaconsellar la retirada d'Afganistan després de la victòria sobre els soviètics. Va predicar en el desert quan va advertir que eren necessàries inversions sobretot en la construcció de col·legis, perquè la mitat de la població que va sobreviure a la guerra era menor d'edat, una massa extremadament influenciable pels integristes, amb la deriva que tots coneixem.
Després d'haver recaptat milers de milions de dòlars per a recolzar militarment els afganesos en la seua lluita contra els soviètics, el Congrés li va denegar un únic milió de dòlars per a construir col·legis a Afganistan. Una mala decisió les conseqüències de la qual encara estem pagant.
M'interessa especialment este personatge, recreat per Tom Hanks en la pel·lícula "La guerra de Charlie Wilson", per una única raó: l'última declaració pública que se li coneix, realitzada a principis del nou mil·lenni, després de l'ocupació d'Iraq per part dels EUA.
Wilson va declarar que eixa intervenció (junt amb Espanya i Regne Unit) a Iraq havia sigut el major error en política internacional des que Alemanya va decidir invadir la Unió Soviètica, i va denunciar que ni Saddam Hussein representava un perill per a la humanitat, ni existia cap arma de destrucció massiva.
Rescate estes declaracions en el moment del funeral del congressista per la seua transcendència a Espanya. José María Aznar, obstinat a obeir amb els ulls tancats a Bush, va jurar i va perjurar als espanyols que Saddam amagava armes de destrucció massiva i va embarcar al nostre país en una guerra il·legal de conseqüències nefastes. Només havia d'haver escoltat a Charlie Wilson per a evitar la tragèdia. Però ningú el va escoltar, ni Aznar, ni Blair, ni els mandataris del seu país.
Tampoc el van escoltar quan va desaconsellar la retirada d'Afganistan després de la victòria sobre els soviètics. Va predicar en el desert quan va advertir que eren necessàries inversions sobretot en la construcció de col·legis, perquè la mitat de la població que va sobreviure a la guerra era menor d'edat, una massa extremadament influenciable pels integristes, amb la deriva que tots coneixem.
Després d'haver recaptat milers de milions de dòlars per a recolzar militarment els afganesos en la seua lluita contra els soviètics, el Congrés li va denegar un únic milió de dòlars per a construir col·legis a Afganistan. Una mala decisió les conseqüències de la qual encara estem pagant.
Descanse en pau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada