Hui ha ha sigut un d'eixos pocs dies en què he disposat de temps per a la lectura de la premsa en profunditat, més enllà de l'actualitat local, i prescindint de les lectures ràpides que proporcionen els resums dels gabinets de premsa, i la realitat m'ha estremit. La primera reacció davant del que passa al llarg de meridians i paral·lels és prescindir de la lectura d'eixes seccions informatives, ignorar la realitat, però la reacció més meditada impedeix romandre indiferent.
Hui, lluny de les pàgines locals, m'he trobat que un fotògraf d'origen alacantí ha sigut assassinat en El Salvador presumptament per haver filmat un documental sobre la Mara 18, una banda juvenil que al marge de tot controla barris i ciutats.
Un periodista rus ha hagut de fugir del seu país i refugiar-se a Turquia per haver denunciat que un barco rus ha sigut segrestat en l'Atlàntic suposadament pel servei secret israelià, el temut Mosad, perquè se suposa que portava un carregament d'armes a Iran.
Un altre periodista italià que dirigia des de fa quinze anys la publicació de la Conferència Episcopal Italiana s'ha vist obligat a dimitir pels atacs dels periòdics i televisions propietat de la família Berlusconi per haver-se mostrat excessivament moralista amb l'estil de vida i costums del president italià. I sembla, a més, que l'Església catòlica italiana està dividida en dos faccions, els partidaris i detractors de Berlusconi.
A Rússia la família de la periodista Anna Politkóvskaya, l'assassinat de la qual en 2006 està encara sense resoldre, lluita perquè els tribunals reòbriguen la investigació i un nou juí. L'anterior, en el que un tribunal militar va absoldre els tres acusats, ha sigut anul·lat.
En Ciudad Juárez (Mèxic), díhuit drogoaddictes han mort crivellats a tirs quan participaven en una sessió terapèutica, no se sap per qui. La policia només va poder impedir que els sicaris tornaren per rematar els ferits. I amb ells són ja cinc mil les persones que han mort enguany a Mèxic per homicidis relacionats amb el narcotràfic, inclosos periodistes i alts càrrecs del departament de seguretat pública del Govern.
Hui, lluny de les pàgines locals, m'he trobat que un fotògraf d'origen alacantí ha sigut assassinat en El Salvador presumptament per haver filmat un documental sobre la Mara 18, una banda juvenil que al marge de tot controla barris i ciutats.
Un periodista rus ha hagut de fugir del seu país i refugiar-se a Turquia per haver denunciat que un barco rus ha sigut segrestat en l'Atlàntic suposadament pel servei secret israelià, el temut Mosad, perquè se suposa que portava un carregament d'armes a Iran.
Un altre periodista italià que dirigia des de fa quinze anys la publicació de la Conferència Episcopal Italiana s'ha vist obligat a dimitir pels atacs dels periòdics i televisions propietat de la família Berlusconi per haver-se mostrat excessivament moralista amb l'estil de vida i costums del president italià. I sembla, a més, que l'Església catòlica italiana està dividida en dos faccions, els partidaris i detractors de Berlusconi.
A Rússia la família de la periodista Anna Politkóvskaya, l'assassinat de la qual en 2006 està encara sense resoldre, lluita perquè els tribunals reòbriguen la investigació i un nou juí. L'anterior, en el que un tribunal militar va absoldre els tres acusats, ha sigut anul·lat.
En Ciudad Juárez (Mèxic), díhuit drogoaddictes han mort crivellats a tirs quan participaven en una sessió terapèutica, no se sap per qui. La policia només va poder impedir que els sicaris tornaren per rematar els ferits. I amb ells són ja cinc mil les persones que han mort enguany a Mèxic per homicidis relacionats amb el narcotràfic, inclosos periodistes i alts càrrecs del departament de seguretat pública del Govern.
I tantes altres coses que hauran passat per tot arreu i que no han trobat lloc a les pàgines dels periòdics d'ací.
I després del repàs, em sent debilitada per a fer front als assumptes domèstics des de la meua posició de representant pública, encara que també ací tenim escenes com per a portar-nos les mans al cap. Recórrec, sense més, a la concentració mensual que ahir van celebrar els familiars de les víctimes de l'accident del Metro a València, com cada dia 3. Els jutges no han trobat responsables.
I després del repàs, em sent debilitada per a fer front als assumptes domèstics des de la meua posició de representant pública, encara que també ací tenim escenes com per a portar-nos les mans al cap. Recórrec, sense més, a la concentració mensual que ahir van celebrar els familiars de les víctimes de l'accident del Metro a València, com cada dia 3. Els jutges no han trobat responsables.
En fi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada