Han passat setanta-cinc anys des de que la Societat Castellonenca de Cultura va reunir a la seua seu del carrer Cavallers de Castelló els intelectuals i lingüistes valencians més representatius per consensuar la normativa ortogràfica del valencià. Sembla que fa quatre dies que commemoràvem el cinquantè aniversari de les Normes de Castelló amb Lluís Llach i la Banda Municipal a la plaça de bous de la nostra ciutat. Era el 1982, als inicis d’un absurd dissens al voltant de la llengua promogut per interessos purament d’oportunisme polític.
Abans d’aquell 21 de desembre de 1932, gran part de la societat valenciana estava sumida en la confusió ortogràfica, només era capaç d’aplicar l’ortografia castellana a la parla valenciana, i fins i tot estava convençuda de que era imposible la traslació gràfica de determinats sons en la nostra llengua. No era possible, en eixes condicions, cultivar la llengua pròpia i posar-la al nivell de les llengües de cultura.
Les notícies que van arribar aleshores de Castelló van ser rebudes amb il.lusió i esperança a València i Alacant, sumides, com Castelló, en una desoladora i desconcertant degeneració ortogràfica.
Setanta-cinc anys després, però, no deixa de generar-me una barreja de sentiments, entre la incredulitat, la frustració i la perplexitat, el fet de que encara hui es qüestione el consens lingüístic des d’alguns sectors obstinats en malbaratar esforços en l’intent de fer retrocedir els valencians als temps del desconcert provocat per l’absència d’una ortografia.
De Castelló estant, sembla encara més inversemblant que la llengua puga ser motiu encara de controvèrsia. Castelló ha viscut i viu aliena a un conflicte sense sentit. Gairebé ningú a Castelló qüestiona l’acord que es va signar al carrer Cavallers, a l’antiga casa de la família Matutano, potser perquè els castellonencs sentim les Normes com a pròpies, i perquè vam saber crear allà pels anys trenta les condicions que van permetre la signatura d’aquell acord. Castelló era aleshores capdavantera en matèria cultural, i va propiciar l’escenari idoni per a aquell consens.
Castellonencs estudiosos i intel.lectuals com Lluís Revert, Salvador Guinot, Gaietà Huguet, Ángel Sánchez Gozalvo, Josep Pasqual Tirado, Honori García i tants altres van ser capdavanters en la tasca de dignificació de la nostra llengua. Els seus escrits eren llegits a València i Alacant, i van servir per orientar la societat abans que la Castellonenca de Cultura propiciara l’acord idiomàtic proposat per un grup de joves escriptors a la revista Taula de Lletres Valencianes, no sense les reticències dels escriptors que a Castelló ja empràvem la normativa de l’Institut d’Estudis Catalans.
Només en eixe context d’un Castelló culturalment ric i capdavanter es podien donar les condicions per a un acord que ha consolidat la nostra llengua i l’ha salvaguardada d’atacs absurds i intolerables. I si aleshores només a Castelló era possible un acord de tanta transcendència, ara la nostra ciutat deuria ser exemple de normalitat per a la resta de comarques valencianes. Castelló mereixia, si més no, acollir la seu de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, una institució que pretén aprofundir en el consens que van representar les Normes del 32, i en la que hi he dipositat la meua confiança, amb l’esperança de que seguirà actuant amb criteris estrictament científics i aliena a pressions politiques.
Abans d’aquell 21 de desembre de 1932, gran part de la societat valenciana estava sumida en la confusió ortogràfica, només era capaç d’aplicar l’ortografia castellana a la parla valenciana, i fins i tot estava convençuda de que era imposible la traslació gràfica de determinats sons en la nostra llengua. No era possible, en eixes condicions, cultivar la llengua pròpia i posar-la al nivell de les llengües de cultura.
Les notícies que van arribar aleshores de Castelló van ser rebudes amb il.lusió i esperança a València i Alacant, sumides, com Castelló, en una desoladora i desconcertant degeneració ortogràfica.
Setanta-cinc anys després, però, no deixa de generar-me una barreja de sentiments, entre la incredulitat, la frustració i la perplexitat, el fet de que encara hui es qüestione el consens lingüístic des d’alguns sectors obstinats en malbaratar esforços en l’intent de fer retrocedir els valencians als temps del desconcert provocat per l’absència d’una ortografia.
De Castelló estant, sembla encara més inversemblant que la llengua puga ser motiu encara de controvèrsia. Castelló ha viscut i viu aliena a un conflicte sense sentit. Gairebé ningú a Castelló qüestiona l’acord que es va signar al carrer Cavallers, a l’antiga casa de la família Matutano, potser perquè els castellonencs sentim les Normes com a pròpies, i perquè vam saber crear allà pels anys trenta les condicions que van permetre la signatura d’aquell acord. Castelló era aleshores capdavantera en matèria cultural, i va propiciar l’escenari idoni per a aquell consens.
Castellonencs estudiosos i intel.lectuals com Lluís Revert, Salvador Guinot, Gaietà Huguet, Ángel Sánchez Gozalvo, Josep Pasqual Tirado, Honori García i tants altres van ser capdavanters en la tasca de dignificació de la nostra llengua. Els seus escrits eren llegits a València i Alacant, i van servir per orientar la societat abans que la Castellonenca de Cultura propiciara l’acord idiomàtic proposat per un grup de joves escriptors a la revista Taula de Lletres Valencianes, no sense les reticències dels escriptors que a Castelló ja empràvem la normativa de l’Institut d’Estudis Catalans.
Només en eixe context d’un Castelló culturalment ric i capdavanter es podien donar les condicions per a un acord que ha consolidat la nostra llengua i l’ha salvaguardada d’atacs absurds i intolerables. I si aleshores només a Castelló era possible un acord de tanta transcendència, ara la nostra ciutat deuria ser exemple de normalitat per a la resta de comarques valencianes. Castelló mereixia, si més no, acollir la seu de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, una institució que pretén aprofundir en el consens que van representar les Normes del 32, i en la que hi he dipositat la meua confiança, amb l’esperança de que seguirà actuant amb criteris estrictament científics i aliena a pressions politiques.
Article publicat a El Periódico Mediterráneo el 22-12-07
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada