dimarts, 19 d’octubre de 2010

LES FORMES DE SER VALENCIÀ

Cap valencià ho és més que cap altre, i per eixe motiu vull reflexionar sobre la forma d'exercir el valencianisme, i fer un anàlisi de les falses reivindicacions de valenciania.
Hem assistit en els últims plens de les Corts a una reiteració i abús, més enllà del que era habitual, del pretés discurs identitari per part del Consell. En el recent debat de política general, sense anar més lluny, el president va arribar al clímax identitari en exclamar que no anava a consentir que ningú s'apropie de les nostres senyes d'identitat, "cosa que altres en esta cambra no poden dir", va afirmar. "La nostra senyera, el valencià, el nostre patrimoni, els nostres autors, els nostres esports, les nostres festes i tradicions representen l’orgull pel nostre passat i la força que ens projecta a conquistar el nostre futur. No consentirem, perquè no tenim cap complex, que ningú s’apropie de les nostres senyes d’identitat, cosa que altres d’esta cambra no poden dir... Mai ho consentirem! (Aplaudiments)", relata l'extracte del Diari de Sessions.
No obstant això, la reivindicació exclusiva de les senyes d'identitat per part del Consell amaga una doble falsedat, en primer lloc perquè eixe "orgull de terra" s'empra només com a mera estratègia política, la qual cosa ja en si representa un ultratge, i en segon lloc perquè la defensa de les senyes d'identitat no és real ni efectiva. Al contrari, sota una aparent fermesa en la defensa d'allò nostre, tots els indicadors que conformen la identitat pròpia retrocedeixen, i especialment l'ús del valencià.
Vull reflexionar de forma especial sobre el valencià en els mitjans audiovisuals i la fulminació orquestrada que s'està perpetrant per part d'aquells que després s'erigeixen en defensors únics de la nostra llengua, dels nostres autors, de la nostra cultura, del nostre patrimoni i de les nostres tradicions.El Govern valencià ha atorgat en els darrers anys nombroses freqüències autonòmiques i locals de televisió en règim de concessió per un període de deu anys, i s'ha desentés per complet del requisit lingüístic en la programació de les cadenes beneficiades amb llicències. El que era una oportunitat per a normalitzar l'ús del valencià en la televisió, s'ha convertit en l'anihilació impune del valencià, a pesar que els usuaris gaudeixen d'una ampla oferta de canals des de l'arribada de la TDT. No és de massa valencià propiciar i consentir que radios i televisions amb programació exclusiva en castellà, i sense cap vincle empresarial en aquesta terra, copen l'oferta ràdiotelevisiva en les llars valencianes.
No és més valencià qui més vegades ho proclama des de tribunes públiques. Cal exercir de valencià, i no solament en l'ús de la llengua. També cal exercir de valencià en la configuració del sistema educatiu i la realitat socioeconòmica. Qui governa té una obligació afegida d'exercir de valencià, i no solament proclamar-ho. No és de molt valencià deixar a desenes de milers d'alumnes sense plaça en les escoles d'idiomes, ni eliminar línies en valencià perquè "són cares". Tampoc és de molt valencià deixar sense tramitar les ajudes als dependents valencians, ni generar un deute públic que supera ja la xifra d'un pressupost anual, etc.
El més valencià és aquell que des dels llocs de responsabilitat s'ocupa de la prosperitat i el benestar dels valencians, de que els valencians gaudisquen de serveis públics de qualitat, de la potenciació efectiva de la cultura, llengua i tradicions pròpies, i de la normalitat de les relacions institucionals amb totes les regions veïnes.
Cap valencià ho és més que cap altre.