dimarts, 6 juliol de 2010

A CIVERA EL QUE ÉS DE CIVERA

REPRODUCCIÓ DE L'ARTICLE DE JESÚS CIVERA PUBLICAT A L'EDICIÓ DE HUI DEL DIARI LEVANTE-EMV SOTA EL TÍTOL "CAMPS PROVOCA EL PRIMER ASSASSINAT"
Primer va ser Aznar el qual va aombrar L'impetuós valencianisme gòtic de Camps. Com candidat, Camps ja havia donat mostres alpines de la seva gosadia (o imprudència, segons es mire) ascendint al Penyagolosa, tòtem de qualsevol reivindicació nacionalista correcta, així en la pretransició com en la postransició. Com president, va escalar altre cim impossible, just enfront de la primera: el Decàleg d'Ares, una explosió valencianista (per a impulsar-la el PP) de focs artificials de la qual mai més es va saber. González Pons va oficiar la cerimònia d'insigne record després d'aventurar-se pel coll de Rates mentre Aznar fulminava aquell «avanç» patriòtic com qui canvia de xampú en plena dutxa. Madrid sol tallar ales, encara que les ales mantinguin un vol de gallina.
La segona retirada de Camps l'ha protagonitzada amb Rajoy. No importen els noms, sinó el que representen: la suma dels interessos polítics concrets i aquesta herència del PP que esculpeix el seu actual imaginari. Rajoy o Aznar, canvia una mica? L'actitud subsidiària s'ha exhibit de forma descarnada perquè Camps va equivocar el pas: va exigir més parcel·les sobiranes (sota la doctrina de les equivalències de la seva famosa clàusula) oblidant que Gènova havia presentat un recurs per a fumigar les pretensions catalanes i s'esforçava per eixir del fanguer en què l'havia situat la sentència del Constitucional, més elàstica que la seva intenció de retallar el Estatut en tots els seus vèrtex. En lloc de deixar que es refredés la qüestió i es relaxés el flux sanguini nacional, va decidir plantejar la reivindicació. L'error d'estratègia interna és poderós, encara que la duresa de Cospedal, que sembla la majordoma de Hitchcock, fent servirel fuet disciplinari sobre el Consell per extraviar-se, és de nota. Cospedal duu ja diverses notes en l'assignatura «Sentit d'Estat del PP». I per a què vol més sostre competencial Camps fins a igualar-se amb Catalunya, segons en quins aspectes, clar? En la seva reivindicació de la confusió, tant el president del Consell Jurídic Consultiu, Vicente Garrido, com Amadeu Fabregat, el mateix dia i a la mateixa hora, donaven compte del valor de les generalitats i l'ambigüitat com armes de futur de les diferents cartes magnes. Garrido sostenia que ens manteníem en el llistó català, només que els nostres articles eren més indeterminats, com més vaporosos. Millor no fitar molt la cosa. Más val que l'assumpte quede en l'abstracció perquè sempre haurà buits per on colar-se. La vaguetat, a més, disminuïx els assassinats. Camps va provocar el primer assassinat a plena llum del dia, i contra el seu propi partit. De manera que s'ha endut colps tot el món. Els de l'esquerra per no arribar i els del seu partit, per passar-se. D'haver-se mantingut en la confusió, no li hagueren plogut pedres. Al final, la incertesa serà el major refugi de la democràcia.

1 comentari:

El Sapo ha dit...

Sí, encara que s'haja pres una setmaneta...
Posats ha dir, he de reconèixer que me sembla un pel massa críptic per la majoria del públic.
Mew sobta el contrast de la tardança amb altres reaccions molt més immediates. Maxime si la qüestió a tractar era precisament una marxa arrere de 24 hores. Estes coses, un cop fredes...
S'ah publicat en valencià enlloc? sinó, tampoc no li veig el punt de traduïr-lo...
Una abraçada.