SENSE MÉS DILACIONS

Les circumstàncies en les quals està immers el PSPV reclamen una reflexió profunda de la qual sorgisca una renovació integral. Cal sumar voluntats, reconstruir lligams de connexió amb la ciutadania en totes les seues dimensions, redefinir els missatges, recuperar la nostra capacitat d'atraure a totes les sensibilitats, i reconstruir complicitats socials.
És necessari reivindicar la nostra política combativa amb les desigualtats, en favor dels més desfavorits. Hem d'atendre i donar resposta a les noves demandes socials que es reclamen en les places de les nostres ciutats. Però per sobre de tot, i perquè la renovació del projecte del PSPV siga possible, és necessari establir els mecanismes que ens permeten dotar-nos d'una direcció forta, revestida de legítima autoritat orgànica, capaç d'imposar una mínima disciplina, i lliure de les hipoteques que emanen de lobbies vanitosos i ambicions personals. Potser ens convinga, en aquesta línia, estrènyer el cordó umbilical amb el PSOE i fixar-nos amb més atenció en les nostres perspectives més genuïnes.
Són sobretot necessaris, ineludibles i inajornables, profunds canvis estructurals en el PSPV, meditats i assossegats, però contundents i inajornables, amb solucions pròpies per a problemes específics, que els tenim. Cal reorganitzar les estructures internes i fixar els mecanismes necessaris per a impedir que una organització de desenes de milers de militants seguisca sent vulnerable al cainisme. Cal reforçar la potestat de la direcció per a imposar un mínim de disciplina amb l'objectiu que la seua única comesa siga rearmar ideològicament al PSPV i millorar la relació amb el conjunt de la societat.
Mentre la direcció del PSPV estiga més pendent de qüestions internes que d'enfortir el projecte col•lectiu, seguirem ancorats en la realitat en la qual ens vam despertear dilluns passat.
Potser el nostre partit està sent percebut com un instrument hermètic i excloent, ideològicament desorientat i orgànicament fragmentat. Tots som responsables, però l'assumpció d'eixa responsabilitat col•lectiva s'ha de visualitzar en els qui des de la direcció ostenten la representació orgànica del nostre partit, de la mateixa forma que s'haguera visualitzat en ells un èxit electoral. No vaig a demanar que cap càrrec electe renuncie a la seua acta de representació institucional, com sí han fet de forma egoista i insensata en alguna agrupació local. Al contrari, els nostres representants institucionals han de gaudir del suport de tota l'organització perquè d'ells depèn en bona mesura la reconstrucció del nostre projecte.
Però sí vaig a demanar als responsables orgànics a tots els nivells que, de la forma que creguen més convenient i sense demores innecessàries, òbriguen pas i faciliten l'ineludible i inajornable procés de renovació integral del PSPV, al marge dels terminis que es marquen en el PSOE, de manera que puguem convertir la derrota del diumenge passat en una oportunitat per a interpretar correctament els canvis socials i les noves demandes dels ciutadans valencians, i puguem donar resposta des d'un projecte polític sòlid i renovat des de les seues mateixes entranyes que puga en pocs mesos recuperar la seua condició d'alternativa de progrés que els valencians estan demanant a crits.
Cal obrir el partit a la societat, cal flexibilitzar els requisits per a adquirir la condició de militant. Estic convençuda que si ho fem així comptarem els militants no per desenes de milers, sinó per centenars de milers. I en un procés aperturista d'aquest calat, es diluiran totes les vanitats i ambicions que han gangrenat la nostra organització.
Confie plenament en la capacitat del PSPV per a posar-se en peus, rearmar-se, i liderar el procés de transformació social que estan reclamant els ciutadans. Contribuiré en allò que puga.

NEGRE FUTUR PER A RTVV

La meua última iniciativa parlamentària, tendent a esbrinar les intencions del PP respecte del futur de l'ens RTVV, ha resultat relativament esclaridora. En primer lloc, el director general, José López Jaraba, admet la forta caiguda d'audiència en els últims mesos, però ho justifica amb l'entrada en servei de la TDT, és a dir, com a conseqüència de la multiplicació de l'oferta televisiva, es va produir un descens d'audiència en els canals ja existents. La seua previsió és que a causa de la baixa qualitat de la programació d'algunes de les noves televisions, els canals de TVV recuperen de forma gradual la clientela. No obstant açò, no és just en la qualitat de la programació on TVV puga competir.
No he tingut tanta sort a l'hora d'interrogar al director general sobre el futur de la plantilla. Jaraba eludeix la pregunta, i s'excusa en què l'estudi per a la millora del model organitzatiu de RTVV està encara sense acabar.
Sí ha sigut esclaridor, per contra, l'interrogatori al voltant de qüestions econòmiques. Jaraba admet que existeix la possibilitat que les entitats bancàries no es presten a renegociar el deute que venç enguany, i que ascendeix a 32'4 milions d'euros. En eixe cas, diu Jaraba, RTVV farà front al seu pagament en el moment oportú. Açò no feia falta que s'especificara, ja que si els bancs no accepten renegociar, és obvi que RTVV està obligada a fer front als venciments, com qualsevol mortal, perquè en cas contrari se sotmetria a procediments executoris. El realment preocupant és que el director general estiga anticipant una renegociació del deute amb venciment enguany, quan la de l'any anterior ja la va renegociar amb nous terminis fins a 2014.
No obstant açò, el més sorprenent de les respostes que dóna Jaraba a les meues preguntes escrites, és que per primera vegada admet la possibilitat d'una gestió mixta en RTVV, ell que sempre ha defensat el model públic. I serà el contracte programa el que repartisca, o tal com diu Jaraba, el que definisca quins són les funcions de servei públic intocables, i quins es poden traure a concurs. "Estem molt prop d'un sistema de finançament mixt", diu textual el director general.
Arribats a aquest punt, em preocupen dues coses, la primera que la societat valenciana estiga disposada a assumir la privatització, encara que siga parcial, dels seus mitjans públics de comunicació, i la segona el procés que seguirà el PP, les urnes no ho vulguen, per a posar en mans privades part de l'ens. Si el model és el de la concessió de llicències de TDT, ens podem fer una idea de per on caminen els possibles beneficiaris.

RTVV CENSURA LA MANIFESTACIÓ

Em faig ressò d'una nova denúncia dels sindicats CC OO i CGT sobre les pràctiques als informatius de RTVV. El director de l'ens, José López Jaraba, va ordenar la censura en els informatius de Canal 9 i Ràdio 9 de la manifestació que va recórrer dissabte el centre de València contra la corrupció. Jaraba i els seus directius han tornat a posar les empreses al servei del Partit Popular, que va intentar frenar la marxa en els tribunals i no ho va aconseguir. Milers de valencians es manifestaren de forma pacífica i festiva en una gran mostra de protesta democràtica, però per a Canal 9 i Ràdio 9 res no va existir. És més fàcil, diuen els sindicats, veure en Canal 9 marxes i manifestacions de protesta contra el govern a Bengassi, a Damasc o a Bahrein, que les que se celebren als carrers de València. És evident, afig el comunicat dels sindicats, que Jaraba i el seu equip de censors creuen que els ciutadans valencians que protesten conta la corrupció mereixen pitjor tracte que els que ho fan a Tunísia. I es pregunten si el fet que el PP tinga majoria absoluta a les Corts Valencianes dóna carta blanca a Jaraba per a silenciar les veus dels valencians que no estan d’acord amb l’actuació del govern de Camps. El problema és que alguns dels suposats corruptes investigats per la policia treballaven des del despatx que ara ocupa Jaraba. Amb la seua censura tracta de tapar les accions de l’equip del seu predecessor Pedro García, del qual ell també formava part. Una direcció de RTVV que, segons la instrucció del jutge Pedreira del Tribunal Superior de Justícia de Madrid, van destinar concessions milionàries a la trama Gürtel amb la visita del Papa i amb la fundació Gent per Gent. Segons eixes investigacions Francisco Correa, Pablo Crespo, Álvaro Pérez i el mateix Pedro García es van embutxacar quantitats equivalents al salari annual de 400 treballadors de RTVV. López Jaraba i el seu equip han lligat la seua sort a la de Pedro García. Per molt que vulguen tapar la boca a la part de la societat valenciana amb una censura fèrria, impròpia d’una democràcia, o perseguint a gran part dels treballadors d’aquesta casa que ho denuncien, de moment, encara no han pogut parar l’actuació de la justícia. Els treballadors de RTVV sabem que podem fer una televisió i una ràdio democràtica i plural, que respecte la Llei de Creació i que tota la societat valenciana puga sentir seua. Lamentablement, per això fan falta directius amb un mínim de dignitat professional i desafortunadament ara no els tenim. Jo afegiria que a més calen representants polítics amb un mínim d'integritat i sentit de l'ètica, que desafortunadament, ara tampoc tenim.

HUMILIANT

L'acte d'inauguració de l'aeroport de Castelló divendres passat em va causar vertadera vergonya aliena. Després que el bisbe s'extralimitara convertint la benedicció en una missa, Carlos Fabra es va col·locar a si mateix en l'escaleta de la història al mateix nivell que Leandro Alloza, i Camps va dedicar vint minuts a convèncer-nos de tant afortunats que hem sigut els valencians per haver-lo tingut com a pastor, mentre centenars d'incondicionals portats amb autobús es desfeien en mostres d'entusiasme i s'emocionaven davant els elogis que es creuaven Camps i Fabra. No vull parlar de l'oportunitat de construir un aeroport a Vilanova d'Alcolea ni de les seues garanties de viabilitat futura. Potser dedique un altre espai a analitzar aquesta iniciativa en la qual la Generalitat ha fiat una important quantitat dels pressupostos. Però sí vull deixar constància del desvergonyiment. Carlos Fabra no va poder reprimir en el seu discurs l'ànsia de lloar al PP, la qual cosa va convertir l'acte inaugural en un autèntic míting. Desconec el cost de la matinal, però Fabra i Camps es van muntar un acte electoral amb càrrec a pressupostos institucionals que no vaig tenir més remei que contemplar sencer per la impossibilitat física d'abandonar l'espai. Humiliant. Un Carlos Fabra autocomplagut semblava donar per conclosa la missió divina per a la qual havia sigut portat a aquest món, i un Camps delirant ens va venir a dir que Espanya sobreviu gràcies a la seua gestió al capdavant del Consell. Ridícul, humiliant i insultant. No trobada qualificatius.

LA NECESSITAT DE PASSAR PÀGINA

Cal dir-ho d´una forma contundent, amb emotivitat i claredat. En una societat despullada de prejudicis polítics, i sense apassionaments ideològics de partit, difícilment podria tancar-se l´actual legislatura autonòmica sense el desig fervent de passar pàgina. I encara que puga semblar un acte de fe, m´aferre amb esperança a la creença que la societat valenciana alberga la suficient capacitat crítica com per a passar pàgina en aquest episodi de manifesta incompetència, desgovern, malbaratament, amiguisme, corrupció i manipulació que han representat els mandats del PP al capdavant de la Generalitat, i especialment la legislatura que ara tanquem, en la qual tot aflora. La societat valenciana ha de sentir com a urgent la necessitat de passar pàgina, i en aquest sentit, crec que el que realment va a resultar determinant en la imminent campanya electoral és la capacitat d´estimular el sentit crític i la resposta de la societat valenciana. Només cal confiar que l´actual direcció del PSPV encerte a concitar eixe sentiment, perquè ni el País Valencià pot permetre´s més governs del PP, ni el PSPV està en condicions de suportar nous processos transitoris.
La situació de ruïna de la Generalitat, el malbaratament, la deterioració dels serveis públics, l´incompliment sistemàtic de compromisos electorals, i l´ús inadequat i arbitrari de fons públics són fets indiscutibles. El monstruós deute de les institucions, organismes, fundacions i empreses públiques, la destrucció del teixit productiu tradicional, el fracàs de les inversions en oci i turisme, l´abandó del camp a la seua sort, i l´absència de polítiques d´ocupació són irrebatibles. El boicot a la Llei de Dependència, la confrontació institucional, el victimisme gratuït, la manipulació basta i constant dels mitjans públics de comunicació, el concurs fraudulent de les emissores de TDT, la corrupció, la desactivació de les funcions de control al Consell en les Corts, i la utilització partidista de les institucions són fets provats. La venda de patrimoni públic, i el desmantellament de RTVV amb anuncis d´acomiadaments massius i venda de les seues seus són els resultats inevitables d´una mala gestió. Posem remei.
La falta de demanda dels recursos hídrics extraordinaris aportats després de l´execució de les obres del programa Agua, el fals mannà de la rajola, les famílies arruïnades per comprar pisos per sobre del seu valor, la clàusula Camps, l´AVE que havia d´arribar en 2004 i els eixos de la prosperitat són el paradigma de les mentides i enganys amb els quals el PP ha concitat les seues adhesions. Obrim parèntesi. El PP ha situat al País Valencià a la cua en els indicadors educatius i de qualitat en l´assistència sanitària, l´empresa Ciegsa ha dilapidat els recursos que se li han assignat, i el ritme d´execució d´infraestructures educatives hipoteca el nostre futur. No perdam l´oportunitat de posar remei.

TV3

foto: el país

"Sembla mentida que en ple segle XXI es limite la possibilitat que les persones puguen triar el mitjà de comunicació que desitgen". Estes paraules, d'una lògica aclaparadora, no són meues, són de l'alcalde de Castelló, Alberto Fabra, del P. Fabra sap el que es fa. No es pot ser alcalde de Castelló i recolzar l'aberrant veto que el seu partit ha imposat a TV3 a el País Valencià. Per açò Castelló exterioritza amb més força la indignació per un acte que representa un atac inexplicable a la llibertat d'expressió.
Milers i milers de castellonencs vam eixir el cap de setmana passat al carrer per a protestar per una decisió del Consell tan irracional com a injusta. Allí m'hi vaig trobar amb nombrosos representants del PSPV i d'altres partits excepte del PP, amb representants sindicals, organitzacions de tot tipus, associacions d'estudiants, i famílies senceres que simplement desitgen seguir rebent en els seus televisors TV3.
Addueix el Govern valencià que TV3 emet de forma il.legal, i recorre al xantatge al Govern central quan reclama un nou múltiplex (quatre canals) per a permetre la recepció de TV3. Resulta patètic el paper de molts regidors, portaveus i alcaldes del PP en defensa de les tesis del seu partit en els plens de municipis on de forma majoritària, si no generalitzada, el veto ha sigut ja condemnat per la ciutadania.
Moltes de les empreses concessionàries dels actuals canals de TDT no estan emetent. Al Consell li bastaria amb revocar una concessió, i atorgar-li-la a TV3. Però no és eixa la voluntat política.
La voluntat política és la de desvertebrar culturalment una comunitat lingüística.
De segur que Camps segurament no tindria cap problema en què la televisió del seu amic Valcárcel es poguera veure fins a Vinaròs.

EL DELICADÍSSIM MOMENT DE LES CANDIDATURES

El procés de confecció de candidatures és el més delicat per al líder de qualsevol formació política. Per experiència ho dic. La participació activa en política des de llocs de representació és una aspiració natural de qualsevol persona amb unes mínimes inquietuds, i en el PSPV tot militant té dret a aspirar als llocs de representació. Però per damunt de les persones està el projecte, i per tant, aquells als quals se'ls ha encarregat conduir este procés han d'aplicar els mecanismes necessaris perquè el projecte quede indemne. Si el procés de confecció de candidatures danya al projecte, s'ha fracassat ja d'entrada.
Allò ideal és que la totalitat de la militància veja satisfetes les seves aspiracions i se senta representada, i encara que això resulte extremadament difícil, cal fer un esforç per apropar-se el màxim a este objectiu mitjançant el diàleg, la consulta i la negociació, fugint d'apostes personals i personalistes per part d'aquells que tenen la responsabilitat d'elaborar les llistes. Si cadascun dels militants confeccionara la seva candidatura, estic convençuda que totes elles serien diferents. Hi hauria tantes propostes de llista com militants. Però és en este moment delicadíssim quan el líder del partit polític ha de revelar-se com a tal, i demostrar les seves qualitats i habilitats.
Els guirigalls només contribueixen a minvar les perspectives electorals, i en les actuals circumstàncies, quan el PP està en la posició més feble dels últims vint anys, és més necessari demostrar habilitat per abordar el procés amb èxit, sense estridències, per tal de preservar intactes les bones perspectives. Mantindre la serenitat és també responsabilitat de tots, no només del líder.

"PACO, ESTEM AMB TU, O NO TENIM MÉS REMEI"

Males notícies per a la democràcia. És una mala notícia que el president nacional del PP, Mariano Rajoy, haja hagut de cedir a les pretensions de Francisco Camps. Pel que he llegit i pel que he sentit, no era el seu desig, però ha hagut de cedir. No sé què és el que hipoteca la voluntat de Rajoy, però no crec que el suport que Camps li va prestar en el congrés del PP celebrat a València en 2008 siga l'única raó.
Més males notícies també per a la qualitat de la democràcia i la independència judicial. L'alcaldessa de València arremet contra la Fiscalia General just el dia en què al pròpia fiscalia demana l'arxiu de la denúncia presentada per Compromís contra l'alcaldessa per un presumpte cas de finançament il·legal del PP. Em referisc al cas Laterne i als pagaments realitzats per treballs suposadament no realitzats. El fiscal superior de la Comunitat Valenciana, Ricard Cabedo, no veu fonament en la denúncia més enllà de la pròpia controvèrsia política.
Diu l'alcaldessa amb total desimboltura i impunitat, que la Justícia empra dues vares. Pot ser que l'alcaldessa tinga raó. Una vara pot ser el que s'ha emprat per a declarar prescrits diversos delictes suposadament comesos per Carlos Fabra, decisió recorreguda, d'altra banda.
Del que no em cap ja cap dubte és que Francisco Camps està disposat a tot amb tal de seguir sent el candidat del PP. Una mala notícia per a la democràcia.

RAFAEL BLASCO, COMENTARISTA ESPORTIU

El València CF acumula bons resultats en la lliga, però el seu joc està sembrat de dubtes. L'equip hauria de tenir un sistema definit diferent de l'actual, capaç de proporcionar més alegries. La temporada és bona, i de seguir així l'equip disputarà la Champions la propera temporada, però encara així hi ha "massa rombes i canvis".
És la veu qualificada del conseller Rafael Blasco, inqüestionable expert en futbol, en declaracions a Ràdio Nou en finalitzar el partit del diumenge en Mesatalla entre el València i l'Hèrcules.
També és casualitat que entre la concentració de veus expertes en això del futbol que copaven el diumenge la llotja, Ràdio Nou fora a ensopegar justament amb Rafael Blasco.
No dubte de les qualitats del conseller per donar consells a Unai Emery, però del que sí dubte és del criteri periodístic de Ràdio Nou a l'hora de seleccionar als comentaristes de final de partit. Tret que els periodistes tingueren consignes expresses de recollir les impressions del conseller sobre el partit, que tampoc seria d'estranyar.
Estem davant una nova estampa de pandereta, davant una nova mostra de menyspreu cap als professionals de la ràdio pública, i davant un nou abús de posició amanit amb una absoluta manca del sentit del ridícul. Rafael Blasco sap que quan se li apropa un micro de Ràdio Nou no li va a preguntar pels diners de la solidaritat desviats per a altres finalitats, ni pels milions d'euros de la Generalitat que van anar a parar a la trama Gürtel, ni de la conveniència que un personatge com Francisco Camps seguisca sent el cartell electoral del PP.
Imaginen la cara de Rafael Blasco si el periodista de Ràdio Nou en comptes de preguntar-li la impressió que li ha causat el València després del seu partit contra l'Hèrcules, li haguera preguntat pels milions d'euros solidaris que mai van arribar a Haití. No m'ho puc ni imaginar, encara que em puc fer una idea de les hores que haguera durat el periodista al seu lloc.

CRISTÓBAL MONTORO DEMANA AUSTERITAT A VALÈNCIA

Cal tindre valor per a que un càrrec estatal del PP acudisca a València a demanar austeritat i contenció en la despesa pública. El coordinador d'Economia del PP, Cristóbal Montoro, ho ha fet, i el més sorprenent és que fins i tot ha tractat de justificar la situació financera de la Generalitat, una institució el deute de la qual és tres vegades superior a la d'un pressupost anual, si s'inclouen les empreses públiques i fundacions.

Camps i el PP han portat a la Generalitat a una situació de fallida, es deuen diners a tot tipus de proveïdors, s'ha hipotecat la capacitat de gestió de futurs governs, i l'única reacció ha estat la venda de béns immobles, incloent-hi al llistat les instal.lacions de RTVV.

Camps, no obstant, viu abstret, abstret del deute, dels processos judicials, de la trama Gürtel... ell només pensa en la victòria electoral al mes de maig.

LA NO RESPOSTA DE JARABA

La pregunta que li havia dirigit per escrit, com a diputada, al director general de RTVV, José López Jaraba, era tan concreta que era ben difícil de defugir. Vaig triar una redacció que fera impossible eludir la resposta, tal com ens té acostumats el PP. Ingènua de mi, però. Se me va oblidar que el PP no necessita excuses per a deixar de contestar. No contesta, i punt.
La pregunta, referida al deute de RTVV amb les empreses del sector audiovisual, era directa i senzilla: Quin és, a data de resposta, el deute global que manté RTVV amb les productores i les empreses de doblatge i de serveis. La resposta només podia ser una xifra, o si el director general es sentia generós, haguera pogut desglossar el deute per empreses. No obstant, en una resposta de més de dos fulls, López Jaraba no ha inclòs una sola xifra. Impressionant.
El deute que Radiotelevisió Valenciana manté amb productores i proveïdors en general, que ha portat a empreses a trencar els contractes amb l'ens (com el recent cas de l'empresa de seguretat Eulen), seguirà per tant sent una incògnita també per a la Corts. El director general, José López Jaraba, omet la dada clau per conèixer la situació real de l'ens públic en la informació per escrit que ha remés. López Jaraba, no obstant això, admet amb una cruesa inusual en els gestors públics que "el model autoritzat de finançament" del pressupost de despeses -en el qual ja no es permet a la cadena recórrer a endeutament- origina "desequilibris econòmics", encara que emfatitza que això "no ha de qüestionar la viabilitat del nostre grup perquè disposa del suport financer de la Generalitat".
López Jaraba s'estén en retòrica. Aal•lega que "la situació de crisi econòmica general i del sector de la comunicació en general provoca, com és lògic, uns reajustaments de les relacions empresarials entre RTVV i els seus proveïdors". "La disminució de determinats ingressos de RTVV ha provocat una certa tensió de tresoreria del grup que estem obstinats a corregir com més aviat millor", a la qual cosa afig, com a "factors a tenir en compte", el "fort descens dels ingressos publicitaris" i "la disminució de la subvenció" de la Generalitat. López Jaraba conclou assenyalant que el 19 de novembre es va reunir en la Conselleria d'Economia amb representants del sector audiovisual "per fixar un calendari de pagament". Va ser una reunió "molt constructiva", assegura, "i els acords garanteixen la viabilitat de les nostres empreses" i el que RTVV seguisca "assumint el seu paper de motor del sector audiovisual valencià".
Molt bé, però seguim sense saber la quin és el deute de RTVV amb el sector audiovisual, per la qual cosa podem concloure que RTVV no només es dedica a ocultar la realitat en els seus informatius, sinó que ara aplica la mateixa pràctica en les respostes parlamentàries. Encara sort que el que no pot fer, per llei, és deixar de contestar. Llàstima que la llei no siga més dràstica en regular el contingut de les respostes.

EL DEBAT SOBRE EL FUTUR DE CANAL 9

En un intent bast de justificar l'injustificable deute de RTVV, el representant del PP en el consell d'administració de l'ens, Miquel Domínguez, em va etzibar ahir en un debat en Radio València-SER que el cost per habitant de la radiotelevisió autonòmica valenciana és de 24 euros, mentre que esta mateixa relació per Tv3 en Catalunya és de 44 euros. Este argument enllaunat, que ja haviat emprat fa uns dies el director general de RTVV, López Jaraba, era fàcil de desmuntar. Si el PP en comptes de comptabilitzar el cost per habitant, ho fa per audiència, obtindrà que cada telespectador de Canal 9 o Canal 9 Dos ix cinc vegades més car que un teleespectador de TV3.
No va ser difícil fer-li perdre els papers al representant del PP en este debat. Als cinc minuts ja estava arremetent contra la pròpia Cadana SER per a sorpresa del moderador, després de plantejar-li la impossibilitat de que un debat de les característiques del que estavem tenint ahir es poguera reproduir en Canal 9 o Ràdio 9.
La situació de RTVV és insostenible, i les solucions inajornables. RTVV va nàixer en 1989 i va funcionar fins 1995 amb uns pressupostos equilibrats. Tant ingressava, tant gastava, per llei. I tot i que el pressupost era deu vegades inferior a l'actual, es feia una ràdio i una televisió que tenia la seua acceptació social reflectida als índex d'audiència, una programació digna, i uns professionals respectats. Amb 19 milions d'euros que va ser el primer pressupot de RTVV mal haguérem anat si ens haguérem gastat 14 milions en retransmetre una visita del Papa.
L'any 1999, en l'era Zaplana, el PP introdueix una modificació a la Llei de Creació que autoritza a RTVV a endeutar-se. D'ahí arranquen els actuals mals. Es canvia el model, s'implanta la barra lliure, i el deute comença a créixer any rere any, no sabem exactament per a què, quan s'havia demostrat que es podia fer ràdio i televisió públiques plurals i de qualitat sense necessitat d'acumular un deute de 1.200 milions d'euros. Encara que, després de conéixer les investigacions judicials, podem caure en el compte de que el deute de RTVV s'ha fet servir per alguna cosa més que per a fer ràdio i televisió, si no no s'entén eixe brutal endeutament. Arribats a este punt de descrèdit i fallida, el PSPV diu un no rotund a la privatització que pretén el PP, i demana un pla de sanejament inajornable que adeque els ingressos a les despeses, un canvi de model, el compliment del que disposen l'Estatut i la Llei de Creació, la dignificació de la programació, la recuperació de la pluralitat, el respecte a la plantilla, i la reconciliació amb l'audiència. Així ho vaig dir en antena.
RTVV és patrimoni de tots els valencians, un dret estatutari i un servei públic essencial per a enriquir democràtica, social i culturalment als valencians, una factoria de creativitat per al sector audiovisual valencià, un element vertebrador, i una plataforma indispensable per al desenvolupament professional dels periodistes valencians. I què ha fet el PP? En quatre legislatures ha espoliat sense rubor eixe patrimoni comú i ha vulnerat eixe dret dels valencians consagrat a l'Estatut de gaudir d'una televisió pública de qualitat, tot per posar RTVV al seu servei, fins portar-la tècnicament a la vora de la desaparició.
Al PP no l'importa res el dret dels valencians a disposar d'una radiotelevisió pública de qualitat i plural. Ha demostrat que és capaç de desmantellar este servei públic, com ha fet amb la sanitat i l'educació, amb prou de posar per davant els seus propis interessos..
RTVV mor assassinada per un PP que al llarg de quatre legislatures s'ha dedicat a manipular, a desprestigiar l'ens i els seus professionals, a disparar el deute fins multiplicar-lo per 40, a arruïnar productores privades, a dilapidar l'audiència, a humiliar als periodistes, a practicar l'amiguisme amb diners públics, i en definitiva, a desacreditar a la radiotelevisió pública de tots els valencians fins el punt de que ara mateix no sap com resoldre-ho.
Un exemple. Este dissabte 29 de gener, l'audiència de Canal 9 va ser del 4'9%, i la de Canal 9 Dos del 0'4%.
El deute ofega. RTVV deu diners a les productores, als propietaris dels drets d'emissió del futbol, a empreses subministradores, a empreses de serveis, l'empresa de seguretat acumula tres milions d'euros de deute i no vol seguir treballant amb RTVV, Mediapro no cedeix més partits de futbol fins que no cobre, el canal internacional ha hagut de tancar perquè no es paga el satèlit, les productores o tanquen o deixen de treballar amb RTVV, al personal li deuen endarreriments, etc, etc. El deute global supera els 1.100 milions d'euros, vora 200.000 milions de les antigues pessetes.
RTVV li ha esclatat a les mans al PP i ara no sap com eixir-se'n.
Només en el primer deseni d'este segle, entre 2001 i 2010, la Generalitat ha transferit a RTVV VORA 2.000 milions d'euros, és a dir, més de 300.000.000.000 (tres-cents-mil milions) de les antigues pessetes. L'audiència es pot fer una idea de la dimensió d'eixes xifres. Aixina i tot, s'ha acumulat un deute de més de 1.100 milions d'euros, 200.000 milions de les antigues pessetes. És a dir, en només eixos deu anys, RTVV ens ha costat als valencians tres mil milions d'euros, és a dir, mig bilió de les antigues pessetes. Tota eixa fortuna per fer telebasura i manipular fins esquilmar l'audiència.
El PSPV opta per una radiotelevisió pública valenciana i en valencià, tal com està establert a l'Estatut i la Llei de Creació. I sobretot una RTVV sostenible econòmicament, tal i com ho va ser fins 1995, la qual cosa implica sanejar i reformar de manera sensata i raonable.
Pel que fa al personal, les trames de corrupció són la principal amenaça contra l'estabilitat de la plantilla de RTVV. El que amenaça el futur de la plantilla és que la major part dels programes no passen de l'1% de l'audiència. El PP fa la tele per al seu consum propi. Entre televisar la Fòrmula 1 o tirar gent al carrer, el PSPV apostarà per la consolidació dels llocs de treball; entre gastar 400.000 euros en una web i tirar gent al carrer, el PSPV apostarà pels llocs de treball, entre repartir comissions a l'exdirector general i El Bigotes i tirar gent al carrer, el PSPV apostarà pels treballadors de l'ens. Això sí, totes les mesures que el PSPV prenga a partir del 22 de maig, les prendrà parlant amb els treballadors i els seus representants. El problema no són els treballadors, el problema és la mentira, la manipulació, el desbalafiament i la mala gestió. Jo personalment no crec que a RTVV sobre cap treballador si realment es fera una radiotelevisió de qualitat, plural i acceptada per la societat amb altres índex d'audiència diferents dels que ara tenim.

HI HA PARTIDA

L'Auditori de Castelló de gom a gom en la presentació de la candidatura de Juan María Calles a l'Ajuntament de Castellón ens ha indicat que no hi ha res decidit. Hi ha partida, i hi ha partit, com ho van demostrar ahir els centenars i centenars de regidors, alcaldes, diputats, senadors, militants , simpatitzatns i representants de totes les entitats, empreses i associacions que van fer costat a la presentáció del candidat a l'alcaldia de la capital.

Només resta els pròxims mesos encertar en la forma d'explicar als ciutadans de Castelló que els vint anys de majories absolutes del PP no ens han eixit a compte. Castelló no està a l'alçada de la resta de capitals valencianes ni en infraestructures, ni en grans esdeveniments, ni en grans projectes, ni en dotacions, ni en serveis. Tenim un ajuntament en fallida econòmica incapaç de donar resposta a les necessitats dels castellonencs, d'afrontar inversions reals, i menys encara de reivindicar el que ens pertoca del Consell. Fins ací hem arribat. La meua enhorabona a Calles i al PSPV de la ciutat de Castelló per l'estrena de la precampanya, i el meu ànim per arribar a bon port.

A CASTELLÓ, EL QUE ÉS SEU

El principal problema de Castelló és, objectivament, la falta d'inversions del Consell, la qual cosa la ciutadania interpreta com un greuge que s'estén ja massa en el temps. El propi PP de Castelló organitza cada any rodes de premsa per criticar els Pressupostos de la Generalitat, a pesar que els diputats autonòmics del PP, inclòs Alberto Fabra, voten cada any els comptes, una paradoxa.
Ahir mateix el president de la Diputació, Carlos Fabra, va tornar a escenificar en el ple el seu malestar amb el Consell per la falta d'inversions, donant alé al lema que ha escollit el candidat socialista a l'alcaldia de la capital per a l'acte de presentació de la seva candidatura: "A Castelló el que és seu, ni més ni menys".
A Carlos Fabra li dol que el Consell mantinga paralitzats camps de golf, parcs d'oci, edificis emblemàtics, i altres grans projectes.
El fracàs del Consell a Castelló és visible en tots els aspectes: turisme, oci, infraestructures, referents arquitectònics, etc. El Consell ha renunciat definitivament a Mundo Ilusión, el parc d'oci que anava a ser l'equivalent de la Ciutat de les Arts i Terra Mítica per a Castelló. La Ciutat de les Llengües, al front de la qual està des de fa cinc anys l'ex alcalde de Castelló, José Luis Gimeno, segueix sense tenir ni un esbós. Del centre de convencions que havia de construir Calatrava no hi ha notícies. El Megaspai està paralitzat perquè la Generalitat no cedeix l'edifici de l'antiga Audiència Provincial. La Ciutat de la Música que es va anunciar a Benicàssim no existeix, malgrat les successives presentacions públiques per part del propi president Camps. El tramvia, finalment, només té en servei un tram d'un quilòmetre entre la Universitat i el passeig de Morella, mentre València i Alacant gaudeixen des de fa anys de moderns sistemes de metre i tramvia.
Estem, en definitiva, davant una marginació evident i una falta de previsió tremenda, propiciada en part per la discriminació a la qual la Generalitat ha sotmès a Castelló. I l'única cosa que se li ocorre a l'alcalde de la capital és propiciar constants enfrontaments amb el Govern.
La sensació és de marginació, i en aquesta línia pretén incidir el lema que ha escollit la candidatura de Juanma Calles per a la presentació de la seva candidatura. Res és inevitable ni etern, i si Juanma Calles aconsegueix vèncer l'abstenció, hi haurà canvi a la ciutat de Castelló.

EL CONTROL DE LES POLÍTIQUES DEL CONSELL

Compromisos amb la transparència pública i la rendició de comptes de l'Administració valenciana. Eixe és el meu desig per al breu període de sessions que estrenarem en el mes de febrer en les Corts Valencianes, l'últim d'aquesta legislatura.
Desitjaria que els ciutadans i els seus representants tinguérem mecanismes per a avaluar les polítiques públiques de la Generalitat i poder així reorientar tot allò que no va bé, i sobretot per a valorar les actituds públiques que desacrediten els valors democràtics i l'ètica política. I desitjaria a més disposar d'aquests elements de judici abans de triar als nostres representants públics el pròxim mes de maig.
Hui ha quedat demostrat que no hi ha interlocució, no hi ha responsabilitat i no hi ha compromís amb la millora de l'acció pública. És necessari apel•lar més que mai al sentit crític per a avaluar les polítiques de la Generalitat i reivindicar mecanismes de control que permeten ponderar l'eficiència, entesa esta no com un decorat volàtil edificat a costa de deute i balafiament, sinó com a cohesió social, qualitat i sostenibilitat dels serveis públics, progrés, control de despeses, responsabilitat, cooperació institucional, benestar, i respecte a les més elementals regles del joc democràtic.
Després de la irrupció d'una realitat imposada per l'informe del Síndic de Comptes, segons el qual els valencians hauríem de destinar tres pressupostos sencers de la Generalitat només a pagar el que devem, és més necessari que mai que els ciutadans tinguen l'oportunitat d'analitzar amb detall les polítiques de l'Administració valenciana per a conèixer amb rigor en què s'ha invertit cada euro del gegantesc deute que ha generat el PP al capdavant del Consell. Fins ara no ha sigut possible, malgrat la insistència en les peticions d'accés a expedients, contractes, plans i programes. El Govern valencià no rendeix comptes, la qual cosa devalua la política, deixa sense efecte tots els mecanismes d'anàlisis i avaluació, i priva als ciutadans del seu dret a mesurar l'eficàcia i l'eficiència dels recursos públics.
En la mesura en què l'anàlisi i avaluació de les polítiques públiques són una garantia de confiança, una millora de la gestió, i una consolidació de la qualitat democràtica, l'hermetisme en el qual s'ha instal.lat el Consell deixa als ciutadans en una situació d'indefensió. Sabem que en pocs anys s'ha generat un deute que supera els trenta mil milions d'euros sense comptar els organismes i empreses depenents de la Generalitat, però desconeixem els criteris i els mecanismes amb els quals s'han emprat eixos recursos públics. No obstant açò, no resulta difícil endevinar que l'acció pública del Consell no està complint amb els objectius que la societat li encomana. Els impactes d'eixa immensa quantitat de recursos públics executats pel Consell en forma de deute no han sigut precisament la modernització d'estructures productives, les polítiques d'ocupació, el compliment dels compromisos en infraestructures, l'elevació de la qualitat de l'educació pública, ni la prestació d'ajudes a col•lectius vulnerables. Tampoc el deute de més de mil cent milions d'euros que acumula RTVV ha estat destinat a crear un servei públic de qualitat ni a sostenir al sector audiovisual valencià, i el mateix podem dir de Ciegsa respecte de l'educació.
Així doncs, els principals reptes en l'últim període de sessions de les Corts han de ser l'enfortiment dels instruments de control, el sanejament dels comptes públics, i l'exigència del màxim rigor en la rendició de comptes per a saber amb exactitud a què ha destinat el Consell el deute que ha generat. Si el PP insisteix a viure la seua pròpia realitat, l'embassament es va a desbordar.

Article publicat el 6 de gener al diari Levante-EMV.

COLOMER MARCA EL CAMÍ

Francesc Colomer ha marcat el camí. Més enllà d'una declaració d'intencions, el secretari general del PSPV de Castelló va realitzar ahir una reivindicació de valors, i va aplicar la lògica d'allò implícit per a posar en evidència les actituds dels que governen ara la Generalitat i la Diputació sense citar-los una sola vegada.
Colomer va llançar ahir propostes concretes per a posar en valor tot el potencial de Castelló, i va exhibir una profunda intuïció sobre les possibilitats de futur de la província, però sobretot va generar complicitats en ressaltar el potencial de les persones i la societat. Colomer ha convidat als castellonencs a emprendre un nou camí de la mà del PSPV en direcció al que ell anomena un nou ordre en el qual imperarà el que ara es troba a faltar: l'honestedat, la igualtat, l'imperi de la llei, l'interès general.
Des de l'ètica de la responsabilitat i la legitimitat social, Francesc Colomer va instar ahir a Castelló a posar-se en marxa per a deixar enrere una etapa de regressió i guanyar el futur.
Una societat no pot avançar amb actituds com la que va exhibir ahir el PP tractant de boicotejar des de les institucions una conferència del seu adversari polític. El PP només demostra que li molesta el discurs socialista.

ANTONIO CLEMENTE

El secretari general del PPCV, Antonio Clemente, afirma en la premsa que els socialistes valencians van per lliure i a empentes per aconseguir quota de poder. Són unes declaracions realitzades per tractar d'enterbolir el comitè nacional que el PSPV va celebrar el dissabte. Encara sort que el fotògraf Txema Rodríguez, apostat en la part superior de l'hemicicle de les Corts, ens va descobrir a través del mòbil del diputat del PP Vicente Parra el que els populars pensen de si mateixos: són vagues, inútils i viciosos. Caldrà veure, arran de la democràcia interna i la llibertat d'expressió, quina és la destinació de Vicente Parra després de les eleccions del mes de maig.

LA FRÀGIL IMATGE DE CAMPS

Un exemplar de premsa valenciana d'una capçalera d'estes que es deixen llaurar amb facilitat escrivia recentment un perfil del president de la Generalitat, del que deia açò: la seva gestió durant aquests últims set anys ha estat marcada per la posada en marxa de polítiques econòmiques i fiscals per millorar la competitivitat i les expectatives de creixement de la Comunitat Valenciana. També han estat importants en la seva gestió les persones i per això ha donat prioritat absoluta a les polítiques socials. Però no obstant, afegeix, si alguna cosa ha caracteritzat la seva gestió al capdavant de la Generalitat ha estat la gran voluntat d'arribar a grans acords de tipus econòmic i social amb els agents econòmics, socials i polítics.
En una de les il.lustracions del reportatge apareix Camps al costat del president de l'Associació Valenciana d'Empresaris, Francisco Pons, la mateixa persona que només uns dies després es va despatxar amb unes declaracions en les que demanava a la Generalitat que frene el seu endeutament, que ajuste despeses, controle costos i redueixa el periode de pagament a proveïdors. I en una altra il.lustració, sobre un peu de foto que feia referència als assoliments de Camps, apareix el president inaugurant una obra del Ministeri de Foment, la qual cosa més bé sembla una relliscada de l'autor del reportatge.
Esta desafortunada pinzellada periodística revela que la imatge i la credibilitat del president de la Generalitat són de tal fragilitat que ja no és possible afalagar durant més d'un paràgraf sense quedar en evidència o caure en contradiccions.
L'adulació ocupa unes poques línies, però no obstant això caldrien llibres sencers per explicar que la competitivitat i les expectatives de creixement de la Comunitat no només no han millorat, sinó que s'han situat a la cua per haver-ho apostat tot a la rajola després d'haver abandonat sectors productius tradicionals, instituts tecnològics, i l'agricultura.
El contrast amb la realitat és encara més impactant quan Camps tracta de presumir de les seves polítiques socials i de la seva prioritat sobre les persones. Bastaria amb recordar el desenvolupament de la Llei de Dependència en estes terres, però en tot cas, i per eliminar dubtes, ens podem remetre als índexs de fracàs escolar. La inversió més productiva que pot fer una societat, l'educació, s'ha descuidat.
I finalment, sobre la voluntat d'arribar a grans acords amb els agents econòmics, socials i polítics, n'hi ha prou amb esmentar la nova proposta de reforma de l'Estatut, per no citar el rebuig a les propostes que en matèria econòmica li va traslladar el secretari general del PSPV, i les dirigides a democratitzar i sanejar RTVV. La reforma de l'Estatut només quatre anys després de la seva aprovació és fruit de la negativa del PP a acceptar llavors les propostes socialistes, i malgrat això la reforma va tirar endavant gràcies a la veritable voluntat d'aconseguir grans acords, però del PSPV. La resposta ha estat el veto al PSPV en els organismes en els quals correspon a les Corts nomenar representants, el bloqueig en la renovació de les institucions de la Generalitat, i la falta de voluntat de desenvolupar l'Estatut reformat en 2006 en les seves línies fonamentals.
Camps tanca 2010 més feble que mai. L'estructura sobre la qual assenta la seva imatge i credibilitat és fràgil i va a esfondrar-se a cop de realitats. Quan són els mateixos empresaris els que li diuen a Camps que no està gestionant bé s'ha arribat ja a l'últim toc d'advertiment. Haig de confessar, no obstant això, que la meva certesa que Camps no anava a ser proclamat de nou candidat després de l'esclat de l'escàndol de corrupció, està ara clapejada de dubtes. Haurem arribat, en aquest cas, al límit de la perversió democràtica.

CONTRA LA IMPUNITAT

La prescripció de bona part dels delictes que se li imputaven a Carlos Fabra convida a emprendre una campanya contra la impunitat. L'acte de l'Audiència Provincial que decreta el tancament de les investigacions obre dos reflexions amb caràcter immediat. La primera: com és possible que un exèrcit de jutges, fiscals, advocats, perits i tècnics de l'Administració Tributària no haja caigut en el compte que anaven a prescriure els terminis. I la segona, referida a la credibilitat del sistema.
En el primer cas, caldria determinar i exigir responsabilitats. I en el segon cas, ningú perd de vista que qualsevol mortal que deixe de declarar mil euros a Hisenda és perseguit fins a l'extenuació sota el risc que li siga embargada la seua nòmina o el seu compte corrent. No obstant això, si deixes de declarar gairebé quatre milions d'euros, i deixes de pagar a Hisenda 1'7 milions d'euros, amb una miqueta d'habilitat i un bon equip d'advocats pots eixir-te'n. Esta és la impressió que se li queda al comú dels mortals.
En tot cas, l'eufòria que ha pretès transmetre la direcció del PP en boca de González Pons és en primer lloc forçada i exagerada, i en segon lloc representa una burla a una ciutadania que cada vegada té menys motius per creure en això que anomenen garanties.

CAOS AUDIOVISUAL

La concessió de llicències de TDT al País Valencià, un procés que va encetar en 2005 González Pons, ha esdevingut un autèntic caos audiovisual.

El PP haguera pogut fer un exercici de responsabilitat, admetre almenys les dificultats amb les que s'està implantant l'oferta de TDT, anunciar mesures per reconduir la situació, i demanar la col.laboració de l'oposició. Per contra, la consellera-portaveu del Consell, Paula Sánchez, ha optat per plantar a la comissió de control en la que havia de retre comptes, i encarregar a una diputada del seu partit la tasca de maquillar la realitat sense cap escrúpol.
En l'actualitat s'estan incomplint quasi totes les condicions d'adjudicació de llicències a causa de la discrecionalitat amb la que el PP adjudicar les llicències.
El senyal de TDT arriba a pràcticament tot el territori, però sense contingut. En moltes zones no es poden veure canals, perquè les empreses que els haurien d'emetre han renunciat al negoci, o no saben portar el negoci, o desconeixen el sector, o no volen invertir.
Per començar, en cap demarcació estan en funcionament els quatre canals de TDT que s'assignaren. A Morella, Elx i Orihuela-Torrevieja no hi ha cap canal emetent; a Vinaròs, Sagunt, Torrent, Ontinyent-Xàtiva, Benidorm, Elda i Castelló només un; a València tres, inclosa la municipal; i a Alacant dos. Només hi ha una televisió municipal en funcionament, la de València, i en altres casos on no els convé que es posen en marxa televisions locals, com el cas de Gandia, estan posant tots els obstacles possibles en una descarada exhibició d'intolerància i prepotència. A Castelló l'Ajuntament ja ha dit que renuncia perquè no té diners.
A més, la gran majoria de les poques emissores que estan emetent no ho estan fent al cent per cent i es limiten a rebotar el senyal de programacions nacionals, sense producció pròpia.
Les bases del concurs obliguen els adjudicataris a emetre en valencià almenys una quarta part de la seua programació, i a destinar almenys una cinquena part de a les produccions audiovisuals autòctones. Gairebé ninguna de les poques televisions que estan emetent compleix les bases d'adjudicació, ni tan sols la televisió municipal de València.
Les empreses concessionàries de la TDT local no tenen recursos per adequar-se a les bases de la concessió. Pot haver influit la crisi de la publicitat en els mitjans de comunicació, no dic que no. En condicions normals es podria ser condescendent. Però la principal causa d'eixa situació és que el PP, per norma general, va adjudicar les llicències a empreses sense experiència al sector audiovisual, sense implantació al País Valencià, i sense interès per implantar-se. Alguna de les principals concessionàries es van constituir pocs dies abans de la convocatòria del concurs, i l'àmbit de procedència de molts dels adjudicataris és tan heterogeni com sorprenent: constructores, immobiliàries, centres esportius, i fins i tot empresaris de la recollida del fem, com hem conegut els darrers dies. Només una cosa tenen en comú: la seua afinitat al Partit Popular. I la conseqüència és que tenim el que tenim. En la seua obstinació per crear un monopoli mediàtic l País Valencià, el PP està privant als valencians de l'oferta televisiva a la que tenen dret, estan sacrificant eixe dret en funció dels seus interessos, estan sotmetent al valencià a una exterminació orquestrada i premeditada, estan abocant a l'atur als professionals valencians, i estan perjudicant al sector audiovisual valencià.
Per ventura es pot pensar l'adjudicatari de la recollida de fem a Orihuela té molt d'interès en oferir una programació de qualitat a les televisions locals d'Alacant o Dénia en les que el van obligar a invertir? O que Jiménez Losantos y la seua Libertad Digital estan disposats a invertir en les preferències dels telespectadors de Torrent, Sagunt, Alzira i Elx, lluny del seu centre d'operacions a Madrid? A quant cotitza una llicència de TDT? Ha controlat el PP les transferències i transaccions? Quin preu va pagar Arturo Torró a José Luis Ulibarri per la llicència de Tele 7 a Gandia?
No en tenien prou amb les emissores de la ràdiotelevisió pública. Necessitaven acaparar com fóra el mapa mediàtic per tal de no deixar ni una fissura a la pluralitat, la independència, la imparcialitat i la professionalitat. És un atac poc dissimulat a tots els principis recollits en la Constitució i l'Estatut relatius a la llibertat d'expressió, el pluralisme i la informació veraç. I eixe és el vertader motiu de tot el desgavell en el que s'està convertint la implantació de la TDT.

El Consell consentint que per norma general s'incomplisquen les condicions del concurs. Però això no és el més greu. El més greu és que està permetent que els valencians no disfruten de l'oferta de TDT que els correspon per tal que les empreses adjudicatàries salven el seu compte de resultats. Si en la resolució del concurs d'adjudicacions haguera primat l'experiència, la professionalitat, la capacitat, la igualtat d'oportunitats, la independència, la imparcialitat, l'equitat i l'interès general, potser ara haurien 42 canals locals i dos autonòmics emetent al cent per cent, amb la programació autòctona corresponent, i amb les hores corresponents de valencià, donant llocs de treball, potenciant la indústria audiovisual autòctona, estimulant la producció en valencià, dinamitzant el mercat publicitari, i en definitiva, donant un servici al que els valencians tenen dret, un dret que el PP se'ls està privant.
Revocar les concessions de llicències que estan incomplint les condicions de concessió i l'inici d'un nou concurs és l'única solució.

JARABA NO RESPON

El director general de RTVV, José López Jaraba, va comparéixer ahir a la comissió de control de RTVV, on havia d'explicar, entre altres coses, perquè Canal 9 va ocultar la notícia de l'alçament del secret de sumari del cas Gürtel durant la setmana en la que es va produir la notícia, entre el 5 i l'11 d'abril. No va donar cap explicació referida al motiu de la compareixença. No obstant, ara ens podem fer una idea del poc interès de RTVV en informar del cas Gürtel després de conéixer que els integrants de la trama van obtenir les seues principals comissions de Canal 9. Eera d'esperar, doncs, que ni Canal 9 ni cap altre mitjà del grup anaven a informar com cal de la trama Gürtel. Si López Jaraba ho haguera admés, la compareixença haurà tingut sentit, però va optar per posar-se a l'altura d'aquells que van assaltar la caixa de Canal 9 de forma planificada i organitzada i van aconseguir un botí de tres milions d'euros.
Jo no hem preocupa el fet de que notícies banals i intrascendents ocupen llocs preferents als sumaris dels informatius en detriment de l'actualitat política de la que sí es fan ressò la resta de mitjans.
El que em preocupa és que amb l'ocultació d'aquests fets en els informatius dels nostres mitjans públics a l'actual director general en connivència amb aquells que van planificar i perpretar l'assalt a la caixa de Canal 9, per estar silenciant una activitat delictiva que tenia precisament com a víctima a Canal 9. Jaraba podria ser un encobridor.

López Jaraba ha persistit en el muntatge d'un aparell de propaganda del PP a costa de les xifres d'audiència i dels diners de tots els valencians, a costa de la llibertat i la democràcia, però ara a més, ocultant les notícies de l'alçament del secret del sumari del cas Gürtel a l'abril, s'està convertint en encobridor.
No només utilitzen els diners dels valencians per a manipular i enganyar a l'opinió pública a costa de la credibilitat d'un mitjà de comunicació que és de tots els valencians, sinó que eixos diners, en compte de dedicar-se a millorar la qualitat de la programació de RTVV, s'han destinat a reformar xalés de mafiosos a Marbella i Eivissa, o a adquirir productes de luxe.
Ara el deute els ofega i no poden mantindre més temps l'aparell de propaganda a costa dels diners de tots, però ja trobaran la forma de defugir l'estricte compliment de servei públic sobre les quals es va fundar RTVV encara que tinguen que passar per damunt de la dignitat professional dels treballadors, la qualitat de la programació, i els índex d'audiència, que ara mateix estan en mínims històrics, i no sabem si per damunt del caràcter públic de RTVV.
El resultat de la política empresarial ha estat el saqueig de la caixa i un deute inassolible
I el resultat de la política editorial és el següent: Canal 9 va acumular en el primer semestre d'enguany les pitjors dades d'audiència de la seua història. Ni el 6'5% dels telespectadors valencians opten pel seu canal propi en el conjunt de la programació. Però si ens limitem als informatius, l'audiència baixa del 6% més vegades de les desitjades. Les audiències actuals no són millors. L'aparell de propaganda del PP ens esta costant massa als valencians, en termes de diners, de qualitat democràtica, i de prestigi professional. Però encara ens dol més que milions d'euros de RTVV hagen anat a parar a les butxaques de mafiosos.

ASSALT A RTVV

"Agafa els diners i corre", "Assalt al tren de Pelham", "Assalt al furgó blindat", o simplement "Blindat", recentment estrenada en Canal +. L'últim informe policial sobre el repartiment de comissions en la trama Gürtel a costa de la retransmissió de la visita del Papa a València, s'assembla bastant a la sinopsi de qualsevol de les pel·lícules citades.

Eixe informe ens diu una cosa clara i diàfana: Que RTVV va ser literalment assaltada de forma preparada, planificada, organitzada i deliberada, i el que és més greu, amb la connivència del Consell i de la cúpula del PP Valencià.
Ens trobem amb tots els ingredients d'una actuació delictiva planificada: tenim els capos que donen el vist-i-plau, tenim els cervells, l'empresari que es presta al joc, y el càrrec públic corrupte que rep la seua part, mig milió d'euros, i pega a fugir. Es pot afirmar que no estem ja davant de polítics i empresaris que han caigut en la temptació de la corrupció, sinó davant de delinqüents comuns.
No cal que el PP ens diga ja perquè va dimitir Pedro García fa un any de director general de RTVV. Ara ja ho sabem, però sí ens haurien de dir almenys on està per poder demanar-li responsabilitats.
Mentre RTVV està en situació de fallida i els treballadors temen anar al carrer, tres milions d'euros dels pressupostos públics de la Generalitat han servit per a que presumptes delinqüents reformen els seus xalés de Marbella i Eivissa, es compren cotxes d'alta gama o articles de luxe per a continuar subornant polítics.
El primer que haurien de fer és tornar els diners. Francisco Correa es va embutxacar 1'4 milions, Pablo Crespo 630.000 euros, El Bigotes y Pedro García 500.000 euros cadascú, Teconsa 200.000 euros, i una persona sense identificar 300.000 euros. El PP ha de dir hui mateix qui és la persona sense identificar.
És inel.ludible la destitució immediata de tot l'equip directiu de RTVV i l'aplicació urgent d'un paquet de mesures per sanejar l'ens, recuperar l'audiència i la programció de qualitat, restituir la vocació de servei públic i tranquilitzar als treballadors.
Així mateix, cal que deixen el seu càrrec totes les persones que apareixen implicades en este assalt a RTVV: Juan Cotino, Vicente Rambla, Ricardo Costa, etc, etc, etc. Cal a més, que la fundació de la visita del Papa retra comptes de forma urgent i inajornable.

FINS ON ESTAN DISPOSATS A ARRIBAR?

RTVV ha recorregut a tot tipus d'excuses ridícules i puerils per justificar el muntatge descobert per simular un fet noticiable negatiu per al PSPV a la pròpia seu socialista.
Una ciutadana sahrauí acudeix a la seu del PSPV suposadament per sol·licitar la baixa de militància, i casualment acudeix acompanyada de les càmeres d'una productora que habitualment treballa per Canal Nou, i d'una redactora de Ràdio Nou. Ningú més.
Descobert el muntatge, càmeres i redactora fugen de la seu quan apareix el personal de premsa, i RTVV s'apressa a emetre comunicats en els quals tracta de justificar allò injustificable.
Diu en primer lloc que la redactora de Ràdio Nou anava en el vehicle de la productora perquè plovia. No obstant això, sembla que només plovia sobre el cap de la redactora de Ràdio Nou.
Diu RTVV que van acudir prèvia convocatòria de premsa. Mentida. La convocatòria era per a una protesta de saharahuis davant la Delegació del Govern, la resta és una faula.
I diu RTVV que fa un any que no contracta amb la productora en qüestió, en un intent de demarcar-se del muntatge. És una dada que seria necessari contrastar, però en tot cas difícil de creure quan la productora Atlas té des dels seus orígens a RTVV com a principal client.
Tot un enfilall de mentides acompanyada de més enfilalls de mentides i excuses barates que no fan sinó desvetllar fins a quins extrems està disposat arribar RTVV en el seu afany de servir als interessos del PP. Ja no es conformen únicament amb esbiaixar la realitat, manipular-la, o ocultar-la en funció dels seus interessos, sinó que ara comprovem que a més construeixen la seva pròpia realitat, i provoquen les notícies. Este és un fet greu, gravíssim, que atempta contra els propis fonaments d'una societat democràtica.
El PP ha convertit RTVV en una màquina de propaganda al seu servei, una màquina per cert caríssima que ha posat a l'ens a la vora del fallida i sense eixida. És a dir, el PP s'ha creat la seva pròpia màquina de propaganda a costa dels pressupostos públics.
Però això s'ha acabat. Els he d'anunciar que ha arribat el punt i final d'estes pràctiques a la radiotelevisió pública valenciana i que anem a recórrer a tots els mitjans per destarrar la manipulació, l'ocultació de notícies i la construcció de realitats paral.leles, això sí, des d'una actitud constructiva. Si el PP vol podem col.laborar en posar a disposició dels ciutadans valencians una RTVV plural, digna i de qualitat, amb un pla de sanejament que la faça viable, però primer l'actual equip directiu ha d'assolir les seues responsabilitats per haver portat a la roïna l'ens públic només per a enriquir a amics i crear un aparell de propaganda sectari al servei del PP.
El Síndic de Greuges ja va donar un cop d'atenció a RTVV, i si cal apel.larem al dret fonamental de rebre informació veraç i a les lleis per acudir a les instàncies que calguen per tal de defendre la pluralitat. No deixarem de fiscalitzar ni un sol segon d'espai informatiu a cap canal de TVV i de Ràdio Nou.

LLEI MORDASSA

El PP torna a abusar de la llei d'acompanyament als pressupostos per introduir modificacions legislatives que mereixerien fins i tot ser informades pels òrgans consultius. És una martingala per modelar al seu capritx el contingut i abast de les lleis eludint el debat parlamentari. Una martingala que en esta ocasió els ha servit per canviar la Llei de l'Audiovisual i endurir la persecució contra totes aquelles televisions i ràdios que no van obtenir llicència i segueixen emetent com poden. El PP concedeix les llicències de ràdio i televisió als amics, i al mateix temps endureix les sancions per tots aquells que no s'han vist agraciats amb una llicència.

El PP no en té prou amb Canal 9, vol controlar tota la programació audiovisual que s'emet al País Valencià, i la que no va a poder controlar, l'amenaça amb sancions de fins a un milió d'euros, amb multes coercitives de 30.000 euros cada quinze dies, i amb l'embargament d'equips.

No obstant això, no és tan implacable amb totes aquelles empreses que es van veure beneficiades amb llicències de TDT i estan incomplint les condicions del concurs. Desenes d'empreses que van obtenir llicències de televisió local, la gran majoria afins al PP, ni tan sols han començat a emetre, però això per al PP no és motiu de sanció. Ni tan sols serien necessàries modificacions legislatives, amb les bases del concurs a la mà el Consell podria revocar hui mateix les llicències a totes aquelles empreses que estan incomplint les condicions.

És la dreta: una televisió que no emet, encara que siga una televisió amiga, no representa cap problema ni contravé la legislació. No obstant, una televisió desafecta exclosa del repartiment de llicències que se li ocorra emetre, encara que la seva audiència siguen cinquanta veïns d'un poble, s'exposa a una sanció d'un milió d'euros, al tancament de les instal·lacions i a l'embargament dels equips. I l'esmena que han presentat a la llei d'acompanyament no es deté ací. Inclou als ajuntaments entre els destinataris de les sancions. És un nou article confeccionat ad hoc per a Gandia.

EN DEFENSA DELS PROFESSIONALS DE RTVV

Lamente que el director general de RTVV, José López Jaraba, tracte de culpabilitzar als redactors de la censura en els informatius, quan el que hauria de fer és assolir les seues responsabilitats i disculpar-se davant els professionals per tractar de fer-los responsables de la manipulació. En la resposta del director general a una pregunta del grup socialista sobre el tractament informatiu que RTVV dóna al cas Gürtel, Jaraba admet de forma implícita que els mitjans de l'ens públic han censurat eixe episodi de l'actualitat política, però descarrega la responsabilitat sobre els redactors quan afirma que ell no pot estar pendent de l'elaboració de cada notícia.

És un sarcasme que Jaraba afirme que els redactors elaboren les seues peces informatives amb "llibertat extrema". En la mopinió, el director general ha utilitzat als redactors per a eludir de nou el control polític al que està obligat a sotmetre's. En aquest sentit, recorde que en tres ocasions he demanat aquesta legislatura la compareixença de la directora d'informatius en la comissió de control de RTVV, i en tres ocasions se m'ha denegat amb el pretext que és el director general qui ha de respondre de la política informativa en els mitjans de l'ens públic. No obstant això, quan se li pregunta al director general per la confecció dels informatius delega tota la responsabilitat en els redactors i responsables de cada àrea dels informatius.

La conseqüència és que ningú dóna explicacions ni es responsabilitza d'episodis esperpèntics com els que han protagonitzat els informatius de RTVV per a censurar imanipular fets objectivament noticiables com els relacionats amb el cas Gürtel.

El director general de RTVV atempta contra la dignitat professional dels treballadors, i desprestigia fins a extrems irreversibles als mitjans de l'ens públic davant l'opinió pública i davant el conjunt dels professionals. Eixa situació té el seu reflex en les audiències, que en el primer semestre d'enguany han arribat a mínims històrics, sobretot en els informatius, que amb prou feines van arribar al 6%.

I el pitjor, el deute de RTVV supera els 1.100 milions d'euros.

RTVV NO PAGA

La decisió judicial que impedeix a Canal 9 emetre partits de futbol de Primera Divisió delata la situació extrema a la qual els gestors de l'ens públic han portat la salut financera del grup. És lamentable que en una temporada en la qual la Comunitat Valenciana és la que més equips aporta a la Lliga BBVA, els teleespectadors valencians es queden sense partit de Primera en el seu canal autonòmic perquè RTVV deu els drets d'emissió.

RTVV no pot atribuir aquesta situació a una simple discrepància contractual amb l'empresa propietària dels drets, i ha d'admetre a les clares que el balafiament i la mala gestió econòmica han portat a l'ens públic a una situació insostenible. Recorde, en aquest sentit, que els clubs de Segona B havien convocat una protesta huidavant el Palau de la Generalitat pel deute que manté amb ells RTVV, una acció que ha sigut desconvocada davant la promesa de cobrar hui.

Mentrestant, el Consell ajorna els plans de sanejament i el contracte-programa, i es limita a aplicar reduccions fictícies de despeses en els pressupostos anuals. En eixa línia, el pressupost de RTVV per a 2011 conté errors en el còmput del deute que venç en 2011, que és de 43 milions d'euros, mentre que el pressupost només en comptabilitza 32. Les previsions d'ingressos per publicitat estan unflades, ja que en plena crisi contempla ingressar l'any pròxim 35 milions, vuit més dels que va ingressar en 2009, i les despeses de producció apareixen en una partida única de 81 milions d'euros sense desglossar, la qual cosa dóna motiu a la discrecionalitat en l'ús dels diners, com ja va ocórrer amb el balafiament que es va produir amb motiu de la visita del Papa.

La gestió del PP en RTVV condueix al descrèdit dels mitjans de l'ens i de la Comunitat Valenciana, i com a mostra les dades d'audiència del dissabte 13 de novembre, dia en el que s'havia d'haver emès el partit de futbol entre el FC Barcelona i el Villarreal CF. Eixe dia Canal 9 registra la menor audiència a la Comunitat Valenciana, un 6'8%, només per davant de Nou Dos, que només va aconseguir el 0'9%. La Sexta, a través de la qual els valencians es van veure obligats a seguirel partit de futbol, va aconseguir el 13'8% eixe dissabte a la Comunitat Valenciana.

SONIA CASTEDO ENVIA UN MISSATGE A RIPOLL

Va dir ahir el president de la Diputació d'Alacant, José Joaquín Ripoll, que la publicació de les seves pròpies converses el ruboritzen, i admet que la dimensió que està adquirint l'escàndol de corrupció a Alacant compliquen les perspectives electorals al PP, encara que no va especificar si a Alacant o en tota la Comunitat Valenciana.

Hui mateix l'alcaldessa d'Alacant, Sonia Castedo, assegura estar lliure de pecat, però afegeix que preferiria dimitir abans de caure en el rubor per la publicació de converses seues amb interlocutors poc recomanables, i de continguts poc edificants. Jo interprete, corregeixin-me si m'equivoco, que Sonia Castedo està enviant un encàrrec al seu enemic (que no adversari) polític, José Joaquín Ripoll. El que l'alcaldessa està dient és que si les converses de Ripoll que estan omplint les pàgines dels periòdics hagueren eixit de la seua boca, ella ja haguera dimitit. O siga, que Ripoll hauria de dimitir, és el que diu Castedo si es vol llegir el que ella ha pretès que es llegeixa.

I no és d'estranyar que els principals càrrecs del PP d'Alacant es creuen aquests missatges, perquè la rivalitat política en el si del PP ha arribat al nivell d'odi visceral. Ni tan sols poden compartir espai físic. Es veten entre ells, i s'han arribat a ajornar reunions perquè algun dels participants era familiar de la mà dreta de l'altre.

El diari El País desvetlla hui que l'esposa del president de la Diputació queia sovint en la temptació de tot tipus de luxes asiàtics amb un tren de vida que no hi ha forma d'encaixar amb el nivell d'ingressos, i a més utilitzava al personal de la Diputació per organitzar la seva pròpia agenda personal. No obstant això, l'únic que ha trobat motius per dimitir ha estat el portaveu socialista a l'Ajuntament d'Alacant, Roque Moreno, per una desafortunada intermediació per aconseguir treball a dues persones. En el PP ningú veu motius per dimitir, a pesar que els implicats es compten per desenes. Per aquest motiu, Roque Moreno és un altre dels quals hui ha realitzat declaracions per convidar als càrrecs del PP implicats a imitar-lo.

EL INNEGABLE ÉXITO DEL PP

ARTICLE PUBLICAT PER FERNANDO DELGADO A L'EDICIÓ DE HUI DE EL PAÍS-COMUNITAT VALENCIANA

La aparente extravagancia del portavoz parlamentario del PPCV, Rafael Blasco, al proyectar a los dirigentes de su partido la película Invictus, no fue una estrategia de consumo interno, fue parte de un proyecto más amplio dirigido a esa izquierda, fácilmente desmoralizable y desmoralizada, que Blasco conoce tanto, por si pudiera llegar a tener la tentación inesperada de creer que el PP puede ser derrotado algún día. Los populares valencianos han logrado un éxito evidente: la transmisión a la derecha, pero sobre todo a la izquierda, del convencimiento de que el PP es imbatible. La derecha sabe que derrotar la ilusión del adversario es una tarea que requiere astucia y la astucia y el cinismo florecen entre ellos como las naranjas. Así que si la izquierda, el centro izquierda o la izquierda derechizada andan deprimidas, esa es la primera victoria del PP, que vende tan bien sus triunfos venidos o por venir. Y se los vende mejor a la izquierda que a los suyos; los suyos poseen la fe ciega. Mientras tanto, con el frágil electorado de izquierda, siempre presto a dolerse, lastimoso, es más fácil organizar un viernes santo que cualquier domingo de resurrección. No podría ser de otra manera cuando los contrincantes de un mismo partido, como el PSPV, exponen con más eficacia las limitaciones de sus compañeros para el liderazgo que las del adversario. Únase a eso que, frente al pragmatismo de la derecha, que convierte en amor ciego la simple aceptación de lo que tiene, la enorme exigencia crítica de la izquierda insobornable no se conforme sino con un genio. Y como escasean los genios por todas partes es más fácil para la derecha asegurarse en su modestia el triunfo eterno que deviene de la fácil comprensión de sus líderes. El exceso extremado de perfección puede conducir al patetismo, a la nada o a la risa. La derecha lo sabe, pero esta izquierda descreída echa en falta el don, el carisma a todo posible líder. Menos mal que los socialistas valencianos no estarán buscando ahora al Felipe González que tampoco tuvieron nunca antes, ni por supuesto a un Obama de la huerta, pero si ellos mismos no generan confianza en el elegido van dados. Y mucho peor si el elegido es incapaz de ganarse la confianza, aunque sea tarea harto difícil en este panorama del meninfontisme que no cesa. Bien es verdad que no hay líder investido o aspirante a líder de la izquierda que no hable de la necesidad de generar entusiasmo o de una falta de ilusión de la que hay que recuperarse. Ninguno de ellos, sin embargo, parece poseer los instrumentos, quizá una varita mágica o una película elegida por el Blasco que tengan a mano, para convencer a los progresistas de que la victoria frente al PP es posible. Pero esos progresistas siguen, erre que erre, con el me gusta, no me gusta, salga quien salga, como si en esta sociedad tan hambrienta de carismas, hasta el de Obama, paradigma del líder, no sufriera graves sacudidas por el activismo del extremismo derechista, tan globalizado ahora para el contento de la derecha próxima, frente a la indolencia enfermiza del progresismo.
Decía Castilla del Pino que si el hombre permaneciera en un estado permanente de alerta de la razón no soportaría la vida y que precisamente porque apelamos a la alucinación la soportamos. Eso quiere decir que el buen comunicador político ha de tener en cuenta los resortes emocionales de su electorado sin necesidad de declararse un naranjo sacudido por el viento o envolverse en una senyera. Y más en una tierra como esta, donde la fiesta es seña de identidad y programa de gobierno. Pero ya sé que es difícil competir con lo primario para una izquierda racional que se precie, al modo pintoresco que lo hace el aún presidente Camps. No se puede ignorar, sin embargo, qué es aquello de lo inherente a la condición humana que la derecha conoce tan bien, y lo explota, y la izquierda no se atreve a abordar o no sabe. ¿Significa esto que la izquierda haya de seguir los derroteros de esa derecha sobrada de votos, a la que un fiel electorado se abstiene de castigar? Líbreme Dios de unirme al coro de los que parecen hacer esa recomendación desde dentro de las filas de los propios partidos políticos y desde fuera.
Me resisto a recomendar la resignación, pero si en España puede que sea fácil llegar a presidente de Gobierno sin hacer nada, según aseguran que va a ocurrirle a Rajoy -basta con que se queme Zapatero-, en esta Comunidad, donde los camps y los fabras nunca se queman, haga lo que haga un candidato de la izquierda, llegará siempre al Gobierno la derecha. O eso es de lo que Blasco trata de convencer a la izquierda convencida. De lo que se deduce que Blasco se toma más trabajo del que es preciso. Y emplea más colaboradores de los necesarios.

ELS VICIS DE LA POLÍTICA

Dues anàlisis polítiques difoses en els últims dies en el diari El País han merescut de forma especial la meua atenció. La primera intentava indagar el dilluns en les causes per les quals els greus casos de corrupció que afloren en el PPCV no semblen tenir translació en la intenció de vot, i per tant la repercussió en els sondejos és mínima. Una profunda desideologització de la societat i una gran desafecció de la política semblen ser les causes per les que els ciutadans mostren desinterès a l'hora de jutjar l'actitud dels seus representants polítics.

El segon dels estudis analitza el concepte de representació política, els seus vicis i les seues virtuts, i es pot resumir dient que els sistemes d'organització dels partits polítics no permeten escollir sempre als candidats més valuosos, mentre que les persones de certa vàlua són poc inclinades a participar en política, de manera que aquells que podrien millorar la qualitat de la representació política es resisteixen a ocupar càrrecs polítics. Parla, a més, dels equilibris als quals es recorre per a garantir l'estabilitat dels partit, en els quals el suport al cap i al seu equip sol ser moneda de canvi per al repartiment de quotes de poder entre els diferents grups, amb el resultat de que alguns dels representants de les diferents famílies figuren en llocs de responsabilitat no per la seua demostrada intel·ligència, saviesa o honradesa, sinó perquè és el preu a pagar pel suport prestat. Com a conseqüència, el partit acaba promocionant a individus que, a pesar que contribueixen a garantir l'estabilitat del partit a través de l'equilibri de poders, representen un cost excessiu en termes de vàlua política, amb la qual cosa el partit es converteix en una organització encara menys atractiva per als externs.

Adjunte pel seu interès un enllaç per a accedir al segon dels articles en la seua integritat:

http://www.elpais.com/articulo/espana/seleccion/adversa/partidos/elpepiesp/20030704elpepinac_4/Tes/

BOSCH I MORATA IX DE L'OBLIT, MALGRAT EL PP

No ha estat possible el reconeixement institucional de les Corts al conseller Francesc Bosch i Morata per la negativa del PP, però el debat de hui ha propiciat, si més no, trencar l'oblit al que de forma deliberada havia estat sotmés la figura d'este polític valencià de la República.

En nom del Grup Socialista he donat suport, amb convenciment polític i emocional, a la proposició que havia presentat Compromís. Era impossible rebutjar-la. Està fora de tota discussió la rellevància política de Bosch i Morata en el procés de recuperació del valencià i la creació d'una potent estructura institucional dirigida a preservar tot el patrimoni cultural. M'haguera agradat comptar amb el vot favorable de tots els grups, inclòs el d'aquells que pretenen patrimonialitzar el valencianisme polític i atribuir-se en exclusivitat la defensa de les senyes d'identitat, però no ha estat possible. El PP, després de lloar la figura de Bosch i Morata, ha utilitzat un subterfugi per oposar-se a la proposta.
Estàvem davant una iniciativa institucional, i calia fugir de discusións circumstancials per parlar del treball que va fer Bosch i Morata, des de la distància i el respecte, amb l'esperit de millorar i dependre de la seua experiència vital.
Quan u sent que té dret a alguna cosa, i sap que és just, no espera a demanar-ne permís, exerceix eixe dret. I Francesc Bosch i Morata, dins d'ell, tenia molt clar quins eren els seus drets i els del nostre poble, i es va posar a en marxa amb una energia que va saber fer brollar i fructificar. Per això, ara, nosaltres podem recolzar-nos en el seu treball i ser més dignes com a valencians, hui podem mirar-nos a l'espill i reconéixer-nos plens d'orgull per haver comptat entre nosaltres amb una persona justa, amant de la llibertat, que justament va participar en l'embrió de l'autonomia valenciana moderna en un temps gens fàcil per a eixos valors.

Però els mèrits per al reconeixement de Francesc Bosch i Morata s'estenen més enlla de la seua activitat al voltant de la defensa de la llengua com a conseller de Cultura i creador de diverses institucions culturals. Esta labor és només una part de la seua immensa tasca en benefici de la societat valenciana. Perquè Bosch i Morata no només va ser el primer conseller de Cultura. També si es vol, com a delegat de Sanitat del Comité Executiu Popular de València, podría ser considerat el primer conseller de Sanitat. Des d'eixe càrrec va crear el Patronat de Beneficiència i Asistència als Menors, des del que es van atendre a milers i milers d'evacuats, es van prendre mesures de prevenció de malalties i campanyes de vacunació, va dedicar una atenció especial a més de huit-mil òrfens que venien del front, i va propiciar assistència per a 240.000 refugiats. No menys important va ser la seua tasca com a metge als camps de refugiats de França al final de la guerra, sense oblidar que la mort li va arribar a l'exili encara jove per unes ferides que va patir en un bombardeig de l'aviació alemanya al front, tot per defendre els principis democràtics i la legalitat. És una labor humanitària important i un mèrit per al reconeixement institucional de Francesc Bosch i Morata, com a valencianista, i també com a metge, com a defensor de la democràcia, i com a impulsor de la protecció social massiva en temps difícils.
Després, l'oficialitat del valencià com a llengua només va tindre efectivitat amb la Conselleria de Cultura que ell va dirigir, i l'Institut d'Estudis Valencians que ell va crear.
Darrere del reconeixement explícit i personal a Bosch i Morata, consta el nostre reconeixement implícit i col.lectiu a personatges com els castellonencs Carles Salvador, Bernat Artola i Francesc Almela, Sanchis Guarner o Lluís Gonzalvo, tots ells membres de l'Institut d'Estudis Valencians, de l'Institut d'Estudis Catalans i signants de les Normes de Castelló, fins a vint membres que sota la direcció institucional de Bosch i Morata van poder dedicar-se des de l'àmbit institucional a allò que des de feia anys s'estaven dedicant des d'altres àmbits, sobretot l'acadèmic.
És indubtable, però, que la Conselleria de Cultura d'aquell Consell Provincial, tot i la seua provisionalitat, va dur endavant interessants projectes tant pel que fa a la normalització cultural com a la normalitat política amb els seus intents de que les Corts aprovaren un Estatut d'Autonomia.
Va dirigir una Conselleria de Cultura i unes Institucions annexes que abastiren el conjunt del País Valencià, abans d'assolir l'Estatut d'Autonomia pròpiament, però amb el consentiment del Govern de la República, l'únic govern reconegut per la Societat de Nacions i les democràcies occidentals.
En el Consell Provincial de València de 1937, va crear institucions per a tots els valencains, de Vinaròs a Oriola, acceptades pels Consells provincials de Castelló d'Alacant, i la participació d'entitats com ara la Societrat Castellonenca de Cultura, dins la infraestructura cultural creada per ell. D'esta manera apareix a la nostra història el pare de la Conselleria de Cultura Valenciana i l'únic conseller preautonòmic anterior a la Constitució de 1978, perquè ho era segons la Constitució de 1931, de la mateixa manera que ho van ser altres al Consell preautonòmic abans que hi haguera l'Estatut de 1982. Per tant, el reconeixement és innegable, però el PP sí ha trobat motius per a negar-lo.

LES FORMES DE SER VALENCIÀ

Cap valencià ho és més que cap altre, i per eixe motiu vull reflexionar sobre la forma d'exercir el valencianisme, i fer un anàlisi de les falses reivindicacions de valenciania.
Hem assistit en els últims plens de les Corts a una reiteració i abús, més enllà del que era habitual, del pretés discurs identitari per part del Consell. En el recent debat de política general, sense anar més lluny, el president va arribar al clímax identitari en exclamar que no anava a consentir que ningú s'apropie de les nostres senyes d'identitat, "cosa que altres en esta cambra no poden dir", va afirmar. "La nostra senyera, el valencià, el nostre patrimoni, els nostres autors, els nostres esports, les nostres festes i tradicions representen l’orgull pel nostre passat i la força que ens projecta a conquistar el nostre futur. No consentirem, perquè no tenim cap complex, que ningú s’apropie de les nostres senyes d’identitat, cosa que altres d’esta cambra no poden dir... Mai ho consentirem! (Aplaudiments)", relata l'extracte del Diari de Sessions.
No obstant això, la reivindicació exclusiva de les senyes d'identitat per part del Consell amaga una doble falsedat, en primer lloc perquè eixe "orgull de terra" s'empra només com a mera estratègia política, la qual cosa ja en si representa un ultratge, i en segon lloc perquè la defensa de les senyes d'identitat no és real ni efectiva. Al contrari, sota una aparent fermesa en la defensa d'allò nostre, tots els indicadors que conformen la identitat pròpia retrocedeixen, i especialment l'ús del valencià.
Vull reflexionar de forma especial sobre el valencià en els mitjans audiovisuals i la fulminació orquestrada que s'està perpetrant per part d'aquells que després s'erigeixen en defensors únics de la nostra llengua, dels nostres autors, de la nostra cultura, del nostre patrimoni i de les nostres tradicions.El Govern valencià ha atorgat en els darrers anys nombroses freqüències autonòmiques i locals de televisió en règim de concessió per un període de deu anys, i s'ha desentés per complet del requisit lingüístic en la programació de les cadenes beneficiades amb llicències. El que era una oportunitat per a normalitzar l'ús del valencià en la televisió, s'ha convertit en l'anihilació impune del valencià, a pesar que els usuaris gaudeixen d'una ampla oferta de canals des de l'arribada de la TDT. No és de massa valencià propiciar i consentir que radios i televisions amb programació exclusiva en castellà, i sense cap vincle empresarial en aquesta terra, copen l'oferta ràdiotelevisiva en les llars valencianes.
No és més valencià qui més vegades ho proclama des de tribunes públiques. Cal exercir de valencià, i no solament en l'ús de la llengua. També cal exercir de valencià en la configuració del sistema educatiu i la realitat socioeconòmica. Qui governa té una obligació afegida d'exercir de valencià, i no solament proclamar-ho. No és de molt valencià deixar a desenes de milers d'alumnes sense plaça en les escoles d'idiomes, ni eliminar línies en valencià perquè "són cares". Tampoc és de molt valencià deixar sense tramitar les ajudes als dependents valencians, ni generar un deute públic que supera ja la xifra d'un pressupost anual, etc.
El més valencià és aquell que des dels llocs de responsabilitat s'ocupa de la prosperitat i el benestar dels valencians, de que els valencians gaudisquen de serveis públics de qualitat, de la potenciació efectiva de la cultura, llengua i tradicions pròpies, i de la normalitat de les relacions institucionals amb totes les regions veïnes.
Cap valencià ho és més que cap altre.

NO MÉS CONFUSIÓ

En vespres del Nou d'octubre s'ha agitat per part d'un sector de la política valenciana un fals discurs identitari i s'ha accentuat la confrontació institucional amb altres comunitats i amb el Govern d'Espanya. No obstant això, la reflexió que se m'imposa front estes actituds és que els valencians, més que conflictes gratuïts, el que necessitem són polítiques serioses i polítics honrats, polítiques rigoroses, reals i transformadores, capaces de satisfer les demandes ciutadanes i modernitzar la societat, i capaces de garantir la prosperitat, el benestar i la qualitat dels serveis públics, capaces d'estimular als sectors productius propis i tradicionals per a inserir en el món laboral al mig milió de valencians aturats. I l'aïllament i la confrontació no contribueixen a açò.
Si el que està viciant les relacions i entorpint aquests propòsits són les senyes d'identitat, jo proclame que a Catalunya parlen valencià per a destruir en mil trossos la trinxera en la que s'ha parapetat una part de la classe política valenciana. I una vegada eliminat eixe handicap, comencem a parlar d'economia, de comerç, d'infraestructures, de vies transeuropees de comunicació, de convenis, d'intercanvis, de col·laboració, i de prosperitat mútua. És necessari i imprescindible i no es pot demorar per més temps.
Vull donar per nascuda una nova Comunitat Valenciana amb noves esperances, amb nous missatges i noves polítiques capaces d'alçar emocions i de recuperar aquelles passions amb què vam transformar i modernitzar les nostres institucions, els nostres pobles i les nostres ciutats.
Una Comunitat Valenciana oberta, respectuosa, aliena a la confrontació, capaç d'il·lusionar a noves generacions de valencians que, afortunadament, ja no perceben com a amenaces els conflictes estèrils inventats amb l'únic objectiu de confrontar a la societat i traure rèdit de la confusió. La nova societat i les noves generacions tenen altres inquietuds, diferents de les que vam tindre els joves de la Transició, i altres motivacions a les què la política i les institucions han de donar resposta.
Els joves valencians ja no han viscut la Transició ni el naixement de les nostres actuals institucions d'autogovern, i a més formen la generació més preparada de la història. Per sort, estem davant d'una societat en què hi ha més persones preparades, cultivades i educades, i per tant davant d'una societat amb més criteri i capacitat d'anàlisi. I eixa és una garantica de que la política de la falsedat i la hipocresia serà arraconada.
La nova Comunitat Valenciana només es pot entendre desde la fidelitat a valors com la solidaritat, la tolerància, la llibertat, el respecte, l'esforç, l'interés general i la transparència, i el cultiu d'ideals com el progrés, el benestar i el canvi social.
La forma de ser valencians la imposa en cada moment la societat valenciana en funció de les seues necessitats, ambicions i inquituds. I esta nova societat no reclama guerres estèrils i absurdes contra altres comunitats autònomes, sinó respostes a les seues noves exigències, demanda eficàcia política, millores econòmiques, i millors dotacions i infraestructures. I sobretot, esta societat no admet que cap valenciè es proclame més valencià que cap altre. La reivindicació exclusiva de les senyes d'identitat per part d'un sector de la classe política amaga una doble falsedat, en primer lloc perquè eixe "orgull de terra" s'empra només com a mera estratègia política, la qual cosa ja en si representa un ultratge, i en segon lloc perquè la defensa de les senyes d'identitat no és real ni efectiva. Ser i exercir de valencià és altra cosa.

L'ANTIPERIODISME

S'han desacreditat. En la campanya de desprestigi empresa pel PP contra el portaveu socialista en les Corts, Ángel Luna, en un intent va de posar a tots en el mateix sac, i l'entusiasta ressò que adquireix la maniobra en un periòdic de València, se'ls ha anat la mà en un assumpte crucial i imperdonable. El citat periòdic reprodueix hui a dos columnes un imprès oficial de la referència cadastral del domicili particular de Luna, en el qual no s'ha molestat ni a ocultar l'adreça exacta del portaveu socialista, inclosos escala, pis i porta. L'antiperiodisme portat a l'extrem més grosser.

No recorde que quan els informes del cas Gürtel van desvetlar que l'oficina de farmàcia de l'esposa del president de la Generalitat servia d'enllaç per a les transaccions entre polítics i caps de trames corruptes, la premsa donara l'adreça exacta de la farmàcia, per si algú amb eixos elements de judici desitjara, com a mínim, deixar de ser client d'eixa oficina.No obstant, tot el que ho desitge pot conèixer hui el domicili exacte del portaveu socialista en les Corts, als efectes que li vinguen de gust. Eixa intromissió en la vida particular d'un representant polític és d'una imprudència maldestra i atroç, total per a informar del valor cadastral de l'habitatge com una gran gesta periodística que passarà als anals de la comunicació. Quina peça que s'ha cobrat l'autor de la notícia. A canonades s'ha fet amb la llebre. I a tot açò, el suposat delicte consisteix en que Luna va tirar una tàpia en sa casa.

LA PRIMERA PEDRA

foto: levante-emv

Esta primera pedra que s'ha posat hui sobre l'hemicicle de les Corts no és de les que li agraden a Francisco Camps en la seua estratègia de propaganda. La primera pedra que ha posat hui el portaveu socialista, Ángel Luna, en les Corts és una primera pedra col.locada sobre les runes d'una democràcia fictícia, d'unes veus emmordassades i llibertats retallades, sobre les que s'alçarà un monument dedicat a la decència, la dignitat, la democràcia real, i el respecte. Per això, este gest més que simbòlic ha desencaixat el rostre d'un Camps que pretenia convertir el debat de política general en una insulsa successió de dades, promeses i mentides.

Esta era la seua intenció i així s'endevinava quan Camps aplicava l'estratègia de la indiferència cap al portaveu socialista. La primera rèplica de Camps era com una continuació de la lectura del discurs que havia pronunciat en la seua primera intervenció, sense replicar a Ángel Luna, com si la mitja hora que li corresponia al portaveu socialista no haguera estat més que una inoportuna interrupció. Però en la segona rèplica, Ángel Luna ha trencat els esquemes que havien estat traçant Blasco i Camps. Després d'exposar la situació del govern i de la Comunitat, i de realitzar les seues propostes en la primera intervenció, el portaveu socialista ha dedicat la seua segona rèplica a dir-li amb rotunditat a Camps que els socialistes estan lliures de pecat. Ángel Luna ha tirat la seua pedra, com va suggerir José Joaquín Ripoll. Camps no. I no crec que la tire, simplement perquè no està en condicions de tirar-la.

No hi ha hagut forma més expressiva per part de Luna de clamar que està lliure de pecat, que llançant literalment una pedra en el centre de l'hemicicle. És un gest que es correspon amb la magnitud de la insídia que durant l'última setmana ha fabricat i difós el PP, este PP que tant critica les investigacions, i que no obstant això ha posat tot l'aparell administratiu que paguem tots els valencians a investigar a Luna, total per descobrir que el seu antic cap va tirar una paret a sa casa.

Sobre esta primera pedra que Luna ha col·locat hui en les Corts construirem una democràcia real a la Comunitat Valenciana on no càpiguen actituds com les que el PP ha vingut exhibint des del poder, per a vergonya de tots els valencians, on no càpiga la mentida, la manipulació, la corrupció, la coacció, el menyspreu, el retrocés de la llibertat i la democràcia, i la degradació de les institucions.