ARTURO VALLS A LES CORTS

Una entrevista periodística a l'actor Arturo Valls descrivia al personatge al que dóna vida a la sèrie Càmera Café com el prototip del llest xerraire, aficionat al futbol i als cotxes. Un carota format a cop de televisió que només compra els periòdics per a vore les fotos. Encara que el seu cervell no done per a molt, diu l'autora del reportatge, les qualitats de "Jesús" per a les relacions públiques i eixe instint innat de venedor de cotxes li han aplanat el camí per a fer-se amb el res menyspreable lloc de Responsable de Vendes. I és que tancant negocis enfront d'un sopar o a l'altre costat de la barra, amb cerveses pel mig, és el millor. Sap tractar el client com es mereix, i inclús millor, i no escatima en xicotetes mentides piadoses si la situació ho demana.

Eixa descripció se sembla molt al personatge que ha interpretat hui a les Corts el president de la Generalitat, Francisco Camps, al debat de política general. Tot el que li dius li rellisca pel muscle, anima a l'auditori a corejar les seues tornades, solta alguna que altra mentida citant informes d'ací i d'allà, sap com parlar i no dir res, etc. Per uns instants m'ha fet l'efecte de que qui estava defenent la gestió del Consell era Arturo Valls, o "Jesús Quesada".

Deute? Quin deute?

Barracons? Quins barracons?

Sanitat privatitzada? Quina sanitat privatitzada?

Consignes als mitjans de comunicació? Quines consignes?

Fracàs escolar? Si tenim la generació més preparada de la història!!!!!

El clímax ha arribat quan ha fet corejar els seus a l'estil d'aquell "¿cómo están ustedes?".

- ¿Quién da consignas a los periodistas?

- (cor) Los socialistas.

- ¿Quién nos tiene acostumbrados a las cortinas de humo?

- (cor) Los socialistas.

Etc, etc.

El Camps Arturo Valls ha convertit la cambra de representació dels valencians en un plató de Camera Café. El president va cap a la màquina del café, entenga's la trona, fa la selecció i es posa a exhibir la seua desimboltura, la seua prepotència i el seu menyspreu cap a tots i cap a tot: "¿Que el cielo es azul? ¿Pero qué dice usted? ¿De qué estamos hablando? ¿Cómo que el cielo azul? ¿Quién se lo ha dicho?".

I ahí s'ha acabat tot el debat.

És impossible mantindre un debat en eixes condicions. I això és just el que pretén Camps amb eixa calculada posada en escena, que no hi haja debat. Tot està ideat per a que no hi haja debat. Al remat, una desvirtuació del paper de les Corts. Un circ que la ciutadania valenciana no mereix.

CONDEMNA DE L'ATEMPTAT

Les Corts Valencianes es van sumar ahir a la repulsa contra ETA i han expressat la seua "condemna més ferma" a l'atemptat perpetrat la matinada de dilluns, i que va costar la vida al brigada de l'Exèrcit Luis Conde de la Cruz, a la localitat càntabra de Santoña.
Les Corts han traslladat la seua "solidaritat amb els ferits" en la cadena d'atemptats perpetrats per la banda terrorista este cap de setmana i els han desitjat "una ràpida recuperació".
El Consell s'ha afegit també a la condemna de les Corts Valencianes i al desig de recuperació dels ferits.

SÁNCHEZ DE LEÓN TÉ UNA PRIMERA TASCA, SI VOL

La nova consellera de Justícia, Paula Sánchez de León, té una primera i importantíssima tasca al capdavant del seu nou departament, si és que en té ganes. El Ministeri de Justícia ha creat dos noves places de jutge per a Nules, on s'investiguen els delictes comesos presumptament pel presient provincial del PP i de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra. Ara cal dotar als dos nous jutjtas de personal administratiu, competència de la Conselleria de Justícia.

Però vet aquí que la Conselleria ja ha dit que no dotarà de personal als nous jutjats fins a meitat de l'any que ve, un retard que, segons al.lega, ve imposat pel calendari i la freqüència amb la que la Conselleria té costum d'assignar mitjans als jutjats.

És evident, doncs, que el Consell del PP no té pressa per dotar als dos nous jutjats, tant que ha insistit per a que el Govern d'Espanya completara la planta judicial.

El mateix Fernando de Rosa, ja ex conseller, ara membre del Consell General del Poder Judicial, i fill predilecte de Nàquera, s'ha distingit en la seua acció política per les reivindicacions al Govern d'Espanya per dotar al País Valencià de més jutjats. Ja els tenim. Ara la nova consellera s'hauria d'aplicar en un gest de bones intencions i dotar als dos nous jutjats del personal administratiu que pertoque, i dixar que es posaren en marxa el més aviat possible. El propi Carlos Fabra ha declarat que es sent perjudicat per la tardança en resoldre les investigacions en les que està implicat. Ara ja no té excusa. Tenim dos jutges nous, i una consellera del seu partit de la que depén que els dos jutjats comencen a funcionar demà mateix.

COPEJAR ON MÉS DOL

Al PP valencià i a les seues polítiques cal copejar-les on més dol. I on més dol, al meu entendre, és a l'economia.

Fa només uns dies el president de la Generalitat signava amb sindicats i organitzacions empresarials el segon Pacte Valencià pel Creixement i l'Ocupació (PAVACE) per al període entre 2009 i 2013, que per als pròxims dos anys preveu una inversió de prop de 5.000 milions d'euros.

L'any 2001 el Govern valencià del PP ens va presentar el primer Pavace (2001-2006) amb una inversió anunciada de 4.600 milions d'euros, una quantitat de la que només es pot donar per executada, sent generosos, el 40%, segons les dades al meu abast. És a dir, no s'ha complert el primer Pavace, i Camps ens presenta el segon. Amb un poc de sort entre els dos sumen la inversió del primer.

Del final del primer Pavace ençà hi ha un parèntesi de dos anys en els que no hi ha ni rastre de nous pactes amb agents socials. I va ser signar el president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, la declaració per a l'impuls de l'economia, l'ocupació, la competitivitat i el progrés social el passat mes de juliol, i posar-se Camps a elaborar a tota màquina el segon Pavace. Actua per mimetisme i gelosia política, i a més es permet de dir que a la declaració signada pel president del Govern d'Espanya els agents socials nacionals es van mostrar dòcils. En canvi al Pavace els agents socials valencians van ser, per a Camps, responsables. O tots tirs, o tots troians.

El que en realitat passa és que els valencians estem governats per una colla de "niñatos" frívols, presumptuosos i descarats que mentre prenien cafés al Bar Agujero es creien els escollits per a erigir-se en guies espirituals de la societat valenciana. Dels deliris d'aquell Clan de la Gomina, d'aquells Camps & Camps i González Pons estudiants de Dret, estem recollint el que estem recollint. Els "niñatos" ens han abocat a una situació en la que els efectes de la crisi es deixen sentir multiplicats per tres al País Valencià.

El Clan de la Gomina haurà d'explicar ara perquè la desocupació creix a València a un ritme tres vegades superior a la de la resta d'Espanya, perquè se n'han descuidat d'atendre els sectors productius tradicionals, perquè la inversió en la qualificació dels treballadors valencians ha estat zero, perquè el percentatge de fracàs escolar ací és el triple que el d'altres zones d'Espanya, perquè les societats públiques estan en situació de fallida, perquè els serveis públics s'han deteriorat fins extrems inconcebibles, i perquè el deute públic ens arriba al coll. Massa perquès.

Per cada aturat nou al conjunt d'Espanya, n'hi ha tres al País Valencià. Què n'ha de dir el Clan de la Gomina?

EL MISSATGE DELS MILITANTS

Qui done l'efecte de concebre el congrés del PSPV com un període propici per a mercadejar un botí, s'està equivocant, i a més està perjudicant greument la imatge del PSPV. Esta vegada, s'està equivocant de debó.
Els delegats són lliures i les afinitats volubles. Cal recordar-ho. L'única opció vàlida, i la que estan reclamant els militants de forma majoritària, és la d'acudir al congrés amb una llista d'integració.
I tota llista d'integració ha de ser alhora, necessàriament, de renovació, que és l'exigència inequívoca que han transmés els militants a través del procés d'elecció de delegats. Obviar eixe missatge seria d'una temeritat tremenda.
Pareix evident que una de les opcions és majoritària, i qualsevol intent d'integració, per tant, i al meu entendre, ha de configurar-se al voltant d'eixa opció majoritària. Faran falta grans dosis de generositat política d'uns i d'altres. Generositat política pel bé del conjunt de l'organització. Cap comarca ni cap agrupació local ha sigut aliena al debat generat al voltant de la renovació de les formes i les cares, o el continuisme al capdavant de la direcció d'este partit. És sa i legítim. En tot cas, és fàcil predir que després de l'elecció del nou secretari general del PSPV, si no abans, gran part de la militància va a reposicionar-se en una mateixa direcció, que és la que marcarà el nou secretari general i la nova executiva. De dalt a baix. No podrà ser d'altra forma. I no podrà ser d'altra forma perquè, al remat, els intents de mercadeig de quotes provocarà un trasvassament d'afinitats, justament perquè la militància ha demostrat que vol fugir d'ahí.

EFECTIVAMENT, HA SIGUT DE L'ÚNICA FORMA QUE PODIA SER

Ja ho vaig dir en un article que vaig publicar dissabte al diari Mediterráneo, i ho vaig avançar en un altre article publicat a este bloc el passat dia 10. Efectivament, no podia ser d'altra forma. L'elecció de delegats s'ha resolt de l'única forma que podia resoldre's: amb una expressió ben majoritària de la voluntat de canvi real i efectiu al PSPV. I eixe és el missatge que ha transmés la militància amb el procés d'elecció de delegats. Qui no el vullga escoltar, es perjudicarà a ell i perjudicarà al conjunt del PSPV.

He hagut d'escoltar mil titulars de premsa donant per morta, dissolta i fragmentada la Plataforma Socialisme i Ciutadania, de la que s'ha dit amb més insistència des d'un lloc que des d'altre, que té fuites i desercions. Doncs ni està morta, ni dissolta, ni fragmentada ni té fuites ni desercions. La Plataforma està viva i ben viva, i ha aconseguit el seu objectiu, que no era altre que propiciar una renovació sincera del PSPV.

I insistisc, la Plataforma no ha nascut a Alacant ni l'ha creada cap parent de cap dirigent federal. És una iniciativa de molta gent convençuda de la necessitat d'un canvi sincer i urgent a l'estructura del PSPV.

He hegut d'escoltar de tot. Ara bé, l'única veritat a la que caldrà atendre és que hi ha una opció clarament majoritària, i tota integració ha de girar al voltant d'eixa opció majoritària. Qualsevol altre pacte al marge de l'opció majoritària naixerà deslegitimat, i portarà al PSPV on està ara mateix.

NO POT SER D'ALTRA FORMA

A poques hores del tancament de l'elecció dels delegats que participaran en l'XI Congrés Nacional dels socialistes valencians, vull donar per nascut un nou PSPV, fins i tot abans de conéixer les resolucions d'eixa cita. Un PSPV en sintonia amb el carrer, amb nous missatges i noves polítiques capaces d'alçar emocions i de recuperar aquelles passions amb què als anys huitanta van transformar i van modernitzar les nostres institucions, els nostres pobles i les nostres ciutats.
Un PSPV capaç d'il·lusionar a noves generacions de valencians que, afortunadament, ja no perceben com a amenaces els estèrils conflictes lingüístics i identitaris que la dreta valenciana es va traure de la mànega en els anys huitanta amb l'únic objectiu de confrontar a la societat i traure rèdit de la confusió. La nova societat i les noves generacions tenen altres inquietuds, diferents de les que vam tindre els joves de la Transició, i altres motivacions a les què el nou PSPV donarà resposta. No pot ser d'una altra forma.
Els electors que van accedir a eixa condició en les últimes convocatòries no han viscut políticament la Transició ni el naixement de les nostres actuals institucions d'autogovern, i a més formen la generació més preparada de la història. Per sort, estem davant d'una societat en què hi ha més persones preparades, cultivades i educades, i per tant davant d'una societat amb més criteri i capacitat d'anàlisi. I només a això cal encomanar l'èxit de propostes polítiques serioses, rigoroses, reals i transformadores. El PSOE ho ha fet des del Govern d'Espanya. Ha modernitzat esta societat, l'ha dotada de més drets i llibertats, i ha sintonitzat amb les preocupacions ciutadanes. Governem a Espanya i en nou comunitats autònomes, i seria imprudent desdenyar la nostra pertinença a un projecte federal.
La base de què partim és, per tant, consistent, i els estudis sociològics situen en el centre i en l'esquerra a més del setanta per cent dels valencians. La fidelitat a valors com la solidaritat, la tolerància, la llibertat, el respecte, l'esforç, l'interés general i la transparència, i el cultiu d'ideals com el progrés, el benestar i el canvi social, ens van a portar irremeiablement a confluir amb eixa nova societat valenciana. No pot ser d'una altra forma.
No són necessàries més cabrioles programàtiques que eixa, el sentit comú, el missatge, i el lideratge recognoscible, però sobretot reconegut. Reivindicar un grau determinat d'esquerranisme, centrisme o valencianisme per a guanyar adhesions internes és una trivialitat com la de creure que un canvi de logotip reportarà una miqueta més allà de la simple expressió de la voluntat de canvi.
Seran els continguts, l'encert en l'acció política, i la forma de transmetre-la el que influirà en el criteri dels ciutadans, i no el nivell d'autonomia del PSPV, ni el nivell de valencianisme polític, ni el grau de moderació o radicalitat a l'hora de posicionar-se en l'arc polític. La forma de ser d'esquerres la imposa en cada moment la societat en funció de les seues necessitats, ambicions i inquituds. I esta nova societat no reclama teories ideològiques, sinó respostes a les seues noves exigències, demanda eficàcia política, proximitat, progrés, canvi, benestar, serveis públics de qualitat, i millors dotacions i infraestructures.
Estic convençuda que eixe, i no un altre, serà el nou PSPV que sorgisca de l'actual procés congressual, que ara culmina la seua primera fase amb l'elecció de delegats. Estic convençuda de que va a imposar-se el sentit comú, i per tant, l'ànsia per renovar amb èxit nostra organització política serà el catalitzador de la voluntat de la majoria dels delegats i delegades en el pròxim congrés de València. No pot ser d'una altra forma.

Article publicat al diari Mediterráneo el dissabte 13 de setembre de 2008.

DISCURS PRONUNCIAT ALS ACTES DE LA DIADA A BALAGUER

Arribada a l'Ajuntament acompanyada de l'alcalde i la regidora de Cultura de Balaguer.

Discurs que he pronunciat hui als actes celebrats a Balaguer (la Noguera) amb motiu de la Diada de Catalunya, als que he estat convidada com a diputada del PSPV:

Alcalde, president del Consell Comarcal, autoritats, balaguerins i balaguerines, ciutadans de Catalunya. Vull agraïr abans que res la invitació a compartir amb vosaltres la vostra Diada. És, sincerament, un privilegi poder sumar-se a l'homenatge als qui han lluitat per l'honor, la dignitat i la llibertat de Catalunya.

He de confessar-vos que en assabentar-me que havia de participar a la Diada de Catalunya aquí a Balaguer representant la veu del País Valencià, una part almenys d’eixa veu, enteneu-me, em va passar pel cap recórrer a utilitzar el vell discurs reivindicatiu de sempre, el dels esdeveniments històrics dels nostres pobles, abans a l’edat moderna i ara a la contemporània... la desfeta, la revisió dramàtica dels drets, la pèrdua de la llibertat nacional, l’ajornament dels somnis suprafronterers.
Tot això està bé, em deia.
He dubtat en adreçar-me a vosaltres amb la toga institucional, proclamant als quatre vents allò que sempre hem proclama. I he decidit que estic aquí, com a valenciana per recordar un fet amb mil vessants i vull fer-ho des de la convicció de mostrar la cara dolça de la història compartida. Està bé això i ho faig de cor.
Hui he desfet des de València el camí que fa huit segles van fer els nostres avantpassats. I ho he fet, de debó, sense poder evitar sentir-me envoltada d'emocions al llarg de tot el trajecte. I he pensat que, potser, hauríem de fer i desfer més a sovint eixe camí. Seria bo retrobar-se més a sovint. Els retrobaments són la millor eina per a enderrocar la indiferència, i potser descobriríem que ens estem mirant a un mirall.
I en este sentit, no puc deixar d'expressar la meua satisfacció en comprovar que un grup de música de la meua comarca, la Plana Baixa, serà l'encarregat del concert que tancarà els actes. Per tant, hui som molts els castellonencs que hem desfet el camí. Confie i desitge una posterior reciprocitat.
Valencians i catalans tenim molt en comú. És una evidència que ningú pot enterbolir. I jo afegiria que els llaços són encara més intensos entre valencians i lleidatans: la parla occidental que compartim és la prova del nostre orígen comú i la prova fefaent del que som el que som, i no el que altres vullguen que sigam. Per tant, és també responsabilitat vostra fer vore als valencians que a més de compartir llengua, també compartim parla en esta part de Catalunya.
Compartim a més parts importants de la nostra història com a pobles, trets definidors de la nostra cultura i tradicions. Però compartim també tragèdies i esperances. Jo, com a valenciana, vull compartir també esperances i il.lusions, perquè bona part del camí que ens queda per recórrer, l'hem de fer junts. No vull ni pensar que no serà així. El nostre futur com a poble, la nostra prosperitat, i la nostra dignitat estan lligats a la capacitat de fer valer eixos vincles, uns vincles que no només romanen vius amb sentiments i retrobaments esporàdics, calen també infraestructures. No vull pensar que hi ha algú interessat en que els catalans i valencians no pugam disposar d'infraestructures modernes per a donar fluidesa als nostres intercanvis i retrobaments.
Pel que fa a la salut de la nostra llengua comuna, m'agradaria trasmetre-vos bones notícies des del País Valencià. La realitat, però, no és esperançadora. L'Administració autonòmica, allà al País Valencià, no fa els esforços que pertoca en la mesura que, almenys jo i el partit que represente, voldria i desitjaria. Els valencians hem patit i patim un conflicte lingüístic i identitari estèril i ben planificat des de determinats sectors per a dividir-nos com a poble. I no ens trobem només davant un problema científic o filològic, com alguns pretenen. Estem davant un vertader problema social que ha distorsionat la visió política i les preferències electorals, i del que alguns n'han sabut traure rèdit. A diari s'està confrontant al poble valencià jugant amb els seus sentiments i la seua racionalitat, per a fer efectiu allò del divideix i venceràs. I tant de bo que la tàctica els està resultant efectiva.
L'actual Administració valenciana, us ho haig de dir, està constantment barrant la pervivència de la nostra llengua, desnaturalitza els nostres vincles, i esquiva i dificulta les relacions institucionals amb Catalunya. La imatge que transmet de Catalunya és la d'una nació expansionista i intransigent, i la d'un perill per als valencians.
No cal que us recorde les sancions multimilionàries a les que està fent front l'associació Acció Cultural pel fet d'estendre les emissions de la Televisió de Catalunya pel País Valencià, el constant retrocés de l'ús de la nostra llengua als mitjans públics de comunicació valencians i a l'ensenyament, o el boicot a les relacions institucionals amb Catalunya, donant prioritat a estranyes aliances amb Murcia o Madrid sense tindre en compte que la vertadera prosperitat i benestar dels valencians passa principalment per unes relacions normals i fluides amb Catalunya.
Pero hui estem ací per rememorar una data i uns fets. No hi ha dubte de que la història comuna dels nostres pobles, el Principat i el País Valencià, està marcada per la pèrdua simultània de les nostres llibertats com a nacions després d'uns successos tràgics que convé no oblidar
Hui, com cada 11 de setembre, els catalans continueu reclamant el reconeixement dels vostres drets, com ho fan els valencians el 25 d'abril. La de hui és, per tant, una festa per la llibertat. Un dia en el que la societat catalana, de manera festiva i alhora reivindicativa, fa per tot arreu una declaració política de reafirmació nacional. I jo n'estic orgullosa de sumar-m'hi, alhora que sent admiració per com els catalans, de forma oberta i participativa, com en aquest acte, compartiu també aquesta reivindicació amb totes les persones que viuen a Catalunya, vinguen d'on vinguen.
No vull deixar passar la data per a rememorar dos fets històrics recents que han condicionat el futur de la Humanitat. L'11 de setembre de 1973, dia que van deposar per la força el govern democràtic de Salvador Allende a Xile, i l'11 de setembre de 2001, quan les esperances dels qui somiem amb un Món en pau es van esvair amb els atemptats terroristes als Estats Units.

Tot i això, aquesta incertesa en el futur no ens ha de fer pessimistes, perquè també estem davant d'un escenari ple de reptes i d'oportunitats que podem aprofitar. Com ara, ací, a casa nostra, la consecució d'objectius irrenunciables que tenim a l'abast pel que fa a la convivència pacífica i respectuosa entre els pobles.
Mantinc, per tant, un besllum d'esperança. Tenim al nostre país noves generacions que no han viscut políticament la transició, ni l'inici de les nostres institucions d'autogovern, ni els conflictes estèrils que allà al País Valencià han dividit els ciutadans i ens han impedit desenvolupar-nos com a poble en condicions de normalitat. Estem davant de gent jove que té altres inquietuds, diferents a les que vam tindre els joves de la transició, i amb altres motivacions a les que hem de saber donar resposta.

Els joves d'arreu del Món, i aquí no en som cap excepció, formen la generació més preparada, solidària i tolerant de la història de la Humanitat, una generació que a la major part del Món ha crescut i està creixent en sistemes democràtics. Ells són, per tant, la millor garantia de futur, i els dipositaris dels millors valors de la Humanitat: la solidaritat, la llibertat, el respecte i la tolerància. Ells seran els que continuaran treballant i lluitant per fer un Món més just on els pobles i les nacions siguen allò que decideixen.
I acabe amb el desig personal de que la vostra Diada servisca de punt de reflexió necessari per al retrobament intens de balaguerins, lleidatans i catalans amb els valencians. Social, cultural i econòmicament tenim molt a dir junts, i si no ho diem, algú ho dirà per nosaltres, si no ho ha dit ja.
I no he trobat millor forma d'expressar eixe desig que uns versos de Vicent Andrés Estellés extrets de "La cançó de la rosa de paper":
Passaren hivern i estiu,

la primavera també,

també passà la tardor,

dies de pluja i de vent.

I ella tenia la rosa,

una rosa de paper.

Va morir qualsevol dia

i l’enterraren després.

Però al carrer on vivia,

però en el poble on visqué,

les mans del poble es passaven

una rosa de paper.

Moltes gràcies.

CONFIANÇA

N'estic tan convençuda de que a l'onzé congrés dels socialistes valencians va a imposar-se el sentit comú, que done per fet que d'allí sorgirà el PSPV que tots somiem. Com no podia ser d'una altra forma. Sé que hi haurà catarsi al voltant del que tots desitgem, que no és altra cosa que una executiva lliure i potent, un lideratge reconegut, un partit preparat per donar respostes adequades a les noves demandes d'una societat en constant evolució, i un equip preparat per a escoltar i comunicar-se amb el carrer.

La feina, al meu entendre, està feta. L'elecció dels delegats no deixarà de ser en esta ocasió un mer tràmit en la mesura que la majoria dels afiliats ha entés ja abans de triar els delegats que no podem deixar passar més oportunitats de refer de forma efectiva i real el PSPV per a recuperar la il.lusió en les noves polítiques, i la seua capacitat de transformació.

Efectivament, els etiquetatges han mort. I ho han fet abans del congrés, i abans de triar els delegats. I han mort perquè fa més d'un any una gran majoria de dirigents, càrrecs públics i militants del nostre partit van decidir que era necessari que moriren. La feina s'ha fet i s'ha fet bé, i ara només resta anar a la festa del naixement del PSPV que tots somiem, d'eixe PSPV amb sintonia amb el carrer, amb nous missatges i noves polítiques capaces de provocar emocions i de recuperar les passions amb les que allà pels anys vuitanta vam transformar i modernitzar les nostres institucions, els nostres pobles i les nostres ciutats.

I això ha estat aixì perquè no podia ser d'una altra forma. Hem sabut entendre de forma majoritària que la nova societat i les noves generacions tenen noves inquietuds, diferents, i altres motivacions a les que cal donar resposta des d'ara mateix.

No ens hem d'encomanar a cabrioles programàtiques ni a experiments sobre el tipus de valencianisme polític que hem d'assolir ni el grau d'autonomia respecte del projecte federal. Només ens hem d'encomanar al criteri i la capacitat d'anàlisi d'una societat que té ara més persones preparades, cultivades i educades que mai, i a unes noves generacions que són les més preparades de la història, que han crescut en democràcia, i que no es deixen intimidar per estèrlis conflictes identitaris o lingüístics.

Benvinguts, doncs, al nou PSPV.

MAL INICI DE CURS PER A CAMPS

El curs polític ha començat amb dos males notícies per al govern de Camps i per al conjunt dels valecncians. D'una banda, només començar setembre ens assabentem de què l'atur al País Valencià ofereix el pitjor registre a tot l'Estat, amb 18.880 nous desocupats al mes central de les vacances, un 37% més que fa un any, el récord estatal. I d'altra banda, l'informe sobre fracàs escolar fet públic esta setmana ens col.loca al capdavant en nombre d'estudiants que abandonen sense haver acabat la secundària, un 40%. Estremidor. El món es torna a mirar en nosaltres. Som líders de nou en destrucció de llocs de treball i en fracàs escolar.

Tot això amanit amb el caos que està generant el conseller d'Educació amb la seua forma d'implantar l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania, per a la que no té ni els professors suficients. Una forma com altra d'engrandir les xifres de fracàs escolar.

I en això que feia esta reflexió, m'arriba un correu electrònic d'aquells que van passant d'acreça en adreça, i que sembla tenir l'orígen en un portal anomenat Ací Castelló, on s'han pres la molèstia de denunciar amb xifres les preferències polítiques del Govern de Camps. Fa sorna de les "incomptables accions del Consell basades invariablement en l'interès general i sempre, sempre, marcades pel més escrupolós ús dels cabdals públics". I en fa repàs de les més destacables. Ho reproduïsc:

- 1,500.000 euros per a la manifestació 'Agua para todos'
- 1.130 milions d'euros per a la Ciutat de les Arts i de les Ciències
- 460 milions d'euros per a Terra Mítica
- 'Lo que haga falta' per a la visita del pontífex
- 650.000 euros per a condicionar jardins i adorns florals de cara al pontífex
- 835.000 euros per a l'altar del pontífex
- 445 milions d'euros per a fer el Palau de les Arts
- 700.000 euros per a tres torneigs de futbet per a veterans
- 540.000 euros per a despatxar Irene Papas de la Biennal
- 1 milió d'euros per a despatxar Luigi Settembrini de la Biennal
- 11.550 milions d'euros de deute total autonòmic
- 1.200 milions d'euros de deute de la RTVV
- 900.000 euros a l'arquebisbat per serveis religiosos als hospitals públics
- 75 milions d'euros per a la carrera de bòlits de la Fórmula 1
- 1 milió d'euros per a un concert de The Cure
- 'Lo que no està escrit' per a reparar el Palau de les Arts
- 408 milions d'euros per factures impagades de Sanitat de 2002 a 2004
- 500.000 euros per a la Ciutat de les Llengües ¿?
- 2 milions d'euros per al funcionament de la 'Fundació Agua y Progreso'
- 3 milions d'euros, desviats de Cooperació, per a la Copa Amèrica

- 1 milió d'euros lliures d'impostos a Julio Iglesias per promocionar-nos

SÓN MÉS LES GANES

Algun mitjà de comunicació tracta hui de donar per fracassada la Plataforma Socialisme i Ciutadania, mentre un altre mitjà ha sorprés al company Jorge Alarte sopant a Madrid amb José Blanco primer, i esmorzant amb Leire Pajín després. Potser el conseller Juan Cotino, que compartia menú al mateix restaurant en el que sopaven Blanco i Alarte, ha donat la notícia al mitjà que l'ha publicada.

De seguida s'han fet tota mena de lectures i interpretacions d'una trobada entre dirigents polítics, i encertades o no, entenc que les interpretacions són inevitables pel moment en el que s'ha produit el fet, però també entenc que hauria d'entrar a l'àmbit de la normalitat que els màxims dirigents del PSOE es reuneixen amb algú que opta a ser el secretari general del PSPV. Ho han fet amb altres, em consta.

Com em consta, pel que fa a la Plataforma Socialisme i Ciutadania, que són més les ganes d'una renovació real, sincera i efectiva del PSPV, que la suposada manca d'acord al voltant de la persona que ha d'escenificar eixa voluntat. Són més fortes les raons aglutinadores que no els suposats desacords que alguns, de forma interessada, tracten d'enlairar i engrandir.

La Plataforma Socialisme i Ciutadania no va náixer a Alacant, com alguns s'obstinen, ni la va promoure cap parent de l'actual secretària d'Organització del PSOE. Va náixer més bé prop de la plaça de Sant Llorenç de València fa ara un any amb la voluntat d'aglutinar a aquells militants que, amb més o menys força, creuen en la necessitat d'una renovació urgent i real, i es mouen amb la il.lusió de posar en marxa un vertader nou PSPV que renegue d'aquelles pràctiques que no sols ens van portar a l'oposició, sinó que ens hi han fet romandre un grapat de legislatures.

La Plataforma tindrà el seu candidat. I si algú ha confiat les seues pròpies possibilitats en el fracàs dels demés, va mal encaminat.

L'AMÈRICA RETRÒGADA

Potser quan parle de l'Amèrica retrògada algú pense en el Mèxic dels segrestos i les dones assassinades, en la violència de Panamà, en la discriminació de pobles indígenes, en les democràcies de pandereta, etc. No. Esta vegada m'estic referint a l'escàndol en que s'està tractant de convertir el fet de que una filla d'una política republicana haja quedat embarassada amb 17 anys i soltera. L'adolescent ha estat fins i tot exhibida a la convenció republicana com una atracció.

Tractar de fer sotsobrar la vida política d'un país i la carrera d'un candidat a la presidència perquè la filla de la dona que ha triat per a vicepresidenta sembla que no estava massa posada en això de l'educació sexual a l'adolescència, genera, si més no, perplexitat.

I no vaig a defensar a l'afectada, Sarah Palin. La candidata a la vicepresidència dels EE UU és una ferma detractora de la teoria darwinista de l'evolució i de l'abort, defensa l'abstinència sexual, rebutja l'ús dels anticonceptius, i està convençuda de que la seua arribada a la política d'alt nivell és una designació divina. Potser la seua filla adolescent obeïa sa mare quan no feia ús d'antoconceptius, encara que no va tenir massa en compte el consell referit a l'abstinència sexual.

No vaig a defensar-la, però considere que el fet de que la seua filla estiga en un estat no desitjat de gestació no indica res més que també als EE UU caldrà revisar els mecanismes per fer arrelar l'educació sexual entre els joves. I ahí hauria d'acabar tot.

Resulta improcedent fins i tot les paraules de Barack Obama en defensa de Palin i la seua família. El candidat demòcrata, que va nàixer quan sa mara tenia 18 anys, ha dit que la família dels adversaris polítics, i sobre tot els seus fills, no han de ser objecte de debat polític. La reflexió d'Obama era innecessària per òbvia, i no fa més que afegir anormalitat a un fet normal com una relliscada amorosa.

ESTIU ATÍPIC

Reprenc l'activitat al bloc després d'unes vacances d'estiu atípiques per als socialistes valencians, atípiques per l'activitat orgànica i programàtica, per tot el que s'ha pogut llegir i escoltar, per les desenes i desenes de dinars, sopars, trobades, conferències i reunions, i per les expectatives posades en el congrés de finals d'aquest mes.

Hem llegit mil propostes, hem escoltat mil discursos, i fins i tot hem hagut d'escoltar crítiques al procés congressual del PSPV de dins i de fora. Els uns que diuen amb sorna allò de "al suelo que vienen los nuestros", exterioritzant les suors fredes que els provoca el que les coses no roden potser com volgueren que rodaren, i els altres critiquen l'excés de precandidats. Potser voldrien que els congressos al PSPV es tancaren com el darrer del PP nacional, amb un únic candidat i mil franctiradors apostats en mitjans de comunicació, despatxos de governs autonòmics, i fundacions de pensadors.

Per contra, i pel que s'ha vist, amb un o cinc precandidats, el procés congressual al PSPV està sent respectuós, genera debat i aporta idees.

I de tant que se n'ha dit, subscric el que va dir l'alcalde de Gandia, José Manuel Orengo, a una entrevista a l'edició comarcal de la Safor del diari Levante-EMV dissabte passat. En una de tantes preguntes respon Orengo que el millor secretari general serà el que isca escollit, encara que ell tinga les seues legítimes preferències.

Vull fer meu també un terme que ha encunyat la meua companya Ana Noguera, l'última en fer pública la seua aspiració d'optar a la secretaria general: recuperar la visibilitat social i el lideratge progressista a les nostres comarques. Endavant doncs.