VACANCES

Faig una pausa. Ens veiem a final d'agost. Bones vacances a tothom.

UN NOU PAS EN LA FUGIDA ENDAVANT

El conseller i portaveu del Grup Parlamentari Popular, Rafael Blasco, ha donat el pas definitiu en la seua fugida endavant i ha declarat a les braves que Camps seguirà encara que el condemnen, per a afegir que el president només pot ser qüestionat pels vots. Blasco ha obviat un detall, ja que Camps podá seguir només en el cas que la condemna no siga d'inhabilitació per a ocupar càrrec públic, tret que les pretensions de Blasco siguen les d'agafar els folis de la sentència i fer-se amb ells un cucurutxo per a menjar xufles, que tampoc seria d'estranyar a la vista dels extrems als que estan arribant les actituds en el PP.

Blasco no només ha obviat este supòsit, sinó que quan ha realitzat les declaracions s'ha referit només a la imputació d'un delicte de suborn impropi, el cas dels trages, eludint que el jutge Pedreira s'ha inhibit perquè la causa dels trages s'unisca a la investigació d'un presumpte finançament il·legal del PP valencià. I no es pot dir que Blasco desconeguera esta situació processal, perquè ahir mateix el PP va presentar el segon recurs contra la inhibició amb la intenció que no s'investigue en el TSJ valencià cap suposat finançament il·legal.

Però al marge d'estes interpretacions interessades sobre la situació processal de Camps, el més preocupant és que el PP institucionalitze de forma definitiva l'exculpació penal per mitjà del suport electoral. Este pas sí és al meu entendre perillós i caudillista. La veritat és que per a sotmetre's a un desdejuni amb la premsa, que és el que va fer ahir Blasco, cal estar en condicions de fer-ho, i Blasco ha demostrat no estar en condicions de compartir un parell d'hores amb els periodistes, a la vista de les bajanades que va soltar.

FABRA DEIXA TOCAT A RAJOY

Rajoy riu les gràcies de qui s'ha convertit en el seu llast.

No hi ha dubte que els més perjudicats per les imputacions judicials dels càrrecs que ocupen les principals institucions valencianes són el conjunt dels valencians, que contemplen atònits tot un seguit de corrupteles a gran escala i al més alt nivell sense el menor indici que algú vaja a tindre la decència de baixar el cap i assumir responsabiidades. Però si hi ha una persona especialment perjudicada en les seves aspiracions és el líder nacional del PP, Mariano Rajoy, aquest cap de l'oposició a qui el ciutadà veu i escolta diàriament donant lliçons de bones pràctiques des de la tribuna d'oradors, exigint la convocatòria d'eleccions anticipades i la marxa del president del Govern, sense que trobe arguments per a enviar a casa a qui a la Comunitat Valenciana se'ls acumulen les causes judicials per corrupció. El silenci de Rajoy 24 hores després de conèixer-se les peticions del fiscal contra Fabra erosiona tota la seva credibilitat i legitimitat. Amb l'escrit del fiscal difós ahir, en el qual demana quinze anys de presó per al president de la Diputació de Castelló per tràfic d'influències, suborn i frau fiscal, a més d'una multa de 2'3 milions d'euros i la devolució de centenars de milers d'euros que va eludir ingressar en Hisenda, la credibilitat de Rajoy, si és que en tenia alguna després de fallar en els seus pronòstics catastrofistes sobre la ruptura i l'enfonsament d'Espanya, s'ha volatilitzat per complet. No és que no haja hagut reacció del PP a aquest escrit de la fiscalia. La hi ha hagut, però en un to i en un sentit que freguen l'insult a la intel·ligència. Ha estat la secretària general del PP de Castelló, Marisol Linares, qui ha obert la boca per a dir que el PP està tranquil i l'única cosa que li preocupa en aquests moments és "guanyar les pròximes eleccions per majoria absoluta". Doncs el realment preocupant és que l'única preocupació del PP en aquest escenari siga guanyar les pròximes elcciones per majoria absoluta. Marisol Linares segueix convençuda de la innocència de Fabra, del que cabrà deduir que les peticions de pena de la Fiscalia són fruit d'una maniobra partidista i persecutòria sense cap fonament.

En la direcció nacional del PP, per la seva banda, han desviat la mirada i han declarat que no haurà cap mesura fins que el jutge es pronuncie, és a dir, fins que haja sentència.

CAMPS DEIXA DE SER UN LÍDER

Ho ha declarat de forma taxativa l'exconseller d'Indústria i ara diputat en les Corts Generals, Miguel Peralta, després de conèixer que el seu nom figura en el llistat de 226 càrrecs i excàrrecs públics remès al jutge pel president de la Generalitat, Francisco Camps, en un intent de difuminar les responsabilitats en la contractació administrativa amb empreses vinculades al cas Gürtel. Miguel Peralta ha reaccionat de forma airada al mostrar-se convençut que la majoria dels que apareixen en aquest llistat "no érem amics de l'El Bigotes", en clara referència a l'amistat de Camps amb el delegat de la trama corrupta a València, i afegix que "quan un líder es camufla entre la gent que dirigeix, deixa de ser un líder". Más contundència impossible.

A això cal afegir el desconcert que s'ha instal·lat en el PP valencià, reflectit en diversos fòrums d'opinió, i la incredulitat en la seu nacional del PP per la desastrosa gestió dels temps i formes que porta a terme Camps en la seva pretensió d'eixir indemne per a repetir com candidat. Deia Enrique Arias Vega el diumenge en el diari El Mundo que Francisco Camps ha acabat per cabrejar a tot el món: al jutge per les maniobres de distracció, al Consell Jurídic Consultiu per haver utilitzat el seu informe, als inclosos en la llista de càrrecs amb capacitat de contractar per deixar-los als peus dels cavalls, etc. Per la seva banda, J. J. Pérez Benlloc deia aquest diumenge que Camps està oferint un últim i paradoxal servei: abonar els brots rojos, en referència a la necessitat d'un canvi per la manifesta ineficiència del Consell, casos de corrupció a part.

Es parla d'un buit de poder del que estan traient profit per a imposar les seves tesis i preferències personatges com Juan Cotino, de qui per altra banda ha transcendit la utilització d'antics contactes de la seva etapa en el Ministeri d'Interior per a conèixer per endavant detalls dels registres realitzats la setmana passada en domicilis i institucions d'Alacant en el marc de l'operació Brugal.

I en aquestes estàvem quan ve el CIS i diu que la immensa majoria dels valencians desconfia del seu president. Cal aplaudir, en aquest aspecte, l'habilitat que ha tornat a demostrar RTVV per a ocultar aquesta dada en les seves informatius relatives a aquest darrer informe del CIS.

TRIOMFA QUI JUGA NET

El president de la Generalitat i del PP valencià, Francisco Camps, va declarar en l'acte de tancament del període de sessions en les Corts davant del seu grup parlamentari, que "triomfa qui juga net i qui respecta les regles del joc", en un intent d'insuflar ànim als seus en un moment de tremenda debilitat política. L'arenga va ser acompanyada de la tradicional enquesta "made in Blasco", segons la qual el PP mantindria la seua majoria absoluta en el Parlament valencià a pesar dels escàndols de corrupció.
Camps es va apropiar de l'esperit de la selecció de futbol i va recórrer constantment a l'èxit esportiu per a accentuar el seu missatge de que la netedat i el respecte a les regles en el joc són les que porten al triomf. Inclús va il·lustrar el fons de l'escenari amb una imatge del polp Paul expressant la seua preferència pel PP enfront del PSPV, que ja són ganes de frivolitzar la vida política.
Efectivament, la netedat en el joc i el respecte a les regles sol portar a l'èxit, però el que no entenc són les raons per les quals Camps creu que el seu estil s'adapta a eixes condicions. El joc de Camps no és precisament net, i les regles se les ha saltat quan li ha convingut per a adaptar el funcionament de les institucions als seus interessos polítics. És el que ha vingut fent al llarg de l'actual legislatura a les Corts i fora de les Corts, com ara a RTVV.
Hui mateix, el diari El Mundo informa de que va ser la pròpia Presidència de la Generalitat la que va imposar la contractació d'El Bigotes per als actes municipals de campanya electoral en què havia d'intervindre Camps. Això no és joc net, i molt menys després d'haver negat les relacions contractuals amb la trama corrupta. Ni sabia qui era El Bigotes, va arribar a declarar Camps en l'inici del seu calvari. I sobre este extrem, cal considerar que un dels arguments de la defensa de Camps és la seua incapacitat per a contractar en l'Administració, un argument que amb la publicació d'eixes noves dades se'n ve abaix.
Tampoc és joc net haver propiciat contractacions pel doble del seu valor real amb motiu de la visita del Papa tot implicant a RTVV, i menys net encara és fer desaparéixer desenes de milions d'euros que han aparegut després en paradisos fiscals.
I sobre el respecte a les regles del joc, no és precisament respectuós modificar reglaments a conveniència en funció d'interessos partidistes per a remoure càrrecs públics en institucions de la Generalitat, com tampoc ho és prescindir del procediment estipulat per al nomenament del director general de RTVV, ni usurpar el paper de les Corts per a convertir-les únicament i exclusivament en una arma de confrontació amb El Govern. Tampoc és respectuós omplir el temps parlamentari amb banalitats mentres està per desenvolupar gran part de la reforma de l'Estatut de 2006.

I menys respectuós encara és consentir tot de corrupteles al seu partit de nord a sud, i fer com si res. A l'agost tindrem remodelació del Consell. La canícula és el temps preferit de Camps.

ALACANT, LLÀGRIMES DE COCODRIL

Si Camps s'ha fregat les mans pel desenllaç dels episodis de corrupció política a Alacant, en els quals està implicat el president de la Diputació, José Joaquín Ripoll, ho ha fet de portes endins del Palau. De cara a la galeria el president de la Generalitat i del PP de la Comunitat Valenciana ha evitat retornar-li a Ripoll la bufetada que aquest li va propinar quan va esclatar el cas Gürtel. Camps s'ha mostrat contrari a iniciar accions disciplinàries contra Ripoll, l'ha telefonat personalment per a expressar-li el seu suport, i ha transmès diversos missatges públics de condescendència, encara que no ha estat difícil percebre en privat l'algaravia que la detenció de Ripoll va produir entre destacats representants del campsisme.

El més sorprenent és que Ripoll, podent intuir l'imminent desenllaç de la investigació judicial entorn de les contractes d'escombraries, com ell mateix ha reconegut, s'atrevira poc menys que a demanar el cap de Camps quan aquest es va veure involucrat de ple en el cas Gürtel, es neguara expressament a acudir als actes de suport a Camps, i demanara una depuració de responsabilitats entre tots aquells que s'han vist involucrats en els assumptes dels trages, la visita del Papa i les transaccions de diners entre les empreses de Correa i El Bigotes. Ara Camps li podia haver retornat la bufetada, i encara que semble que no ho ha fet, en realitat les mostres de suport que Camps expressa cap a Ripoll no són més que llàgrimes de cocodril. Bo és el Camps.

BENVINGUTS SIGUEN

El diari digital Pàgina 26 informava dimecres de que l'executiu de Francisco Camps trau pit perquè assegura que serà el primer govern d'un territori autònom que crearà bitàcoles per als càrrecs públics de primera línia. Paula Sánchez de León serà l'encarregada el proper dilluns de pujar a internet el primer text de la seua bitàcola i tot seguit s'inaugurarà la plataforma que el govern de Francisco Camps ha creat a internet. El cap del Consell, segons ha explicat Sánchez de León, també participarà en aquesta iniciativa, davant del dubte que el president també aposte pels blocs. El projecte però, va més enllà perquè el Consell, a través del perfil de la portaveu, Paula Sánchez de León, crearà perfils a Twitter i a Facebook.

Benvinguts siguen. Alguns i algunes ja portem uns anys conreant pràcticament a diari l'exercici de comunicar-se a través de blocs i xarxes socials. El que pertoca ara és que les bitàcoles dels membres del Consell no siguen una reproducció de la seua política a les Corts, consistent en atacar a diari al Govern d'Espanya i al president del Govern, i es dediquen a donar la seua opinió sobre els fets polítics d'actualitat que s'estan succeint al nostre voltant, i que afecten de ple al PP.

CRÍTICA DE "LA RAZÓN" PURA

Els fets esdevinguts a Alacant relacionats amb presumptes casos de corrupció polític-empresarial són ja coneguts, pel que correspon centrar-me en el que més m'agrada: l'anàlisi de les reaccions. El diari La Razón titula de la següent guisa: Anticorrupció llança altra ofensiva contra alts càrrecs del PP valencià, i es lamenta que el president de la Diputació d'Alacant, José Joaquín Ripoll, estiguera detingut dotze hores per a declarar durant només deu minuts. Si la crítica de la raó pura tracta d'elevar la metafísica a la categoria de ciència i convertir el coneixement de la raó en ciència exacta, no és menys estimulant l'exercici que proposa cada dia el periòdic La Razón de rebaixar al nivell del dubte fets certs, tangibles i realment esdevinguts. No li va a la saga el diari Las Provincias, qui converteix en notícia el nombre d'agents que Anticorrupció va emprar per a "detenir a Ripoll". Interior utilitza 80 agents per a detenir a Ripoll diurante 12 hores, diu el titular, per a afegir en el text que "el més sorprenent és que dotze hores després va ser posat en llibertat sense càrrecs" (per a la resta de la premsa, en canvi, està lliure amb càrrecs). Posades així les lletres, sembla que Ripoll oferira tal resistència física a l'autoritat que van ser necessaris vuitanta agents per a reduir-lo, o que estiguera atrinxerat en el palau provincial i es va requerir la presència de forces d'elit perquè desistira. En tot cas, si per a Las Provincias el més sorprenent és que quedara en llibertat, caldrà deduir que el més lògic és que haguera estat empresonat en un centre de màxima seguretat emmanillat de peus i mans i amb vigilància permanent en la cel·la. No sé si en aquest conflicte d'interpretacions s'estan confonent realitats amb desitjos.

Però per a mestres González Pons. El sotssecretari de comunicació del PP, qui va eludir parlar mentre Ripoll va estar detingut, va demanar després explicacions a Rubalcaba pel desplegament i el cost de l'operació, que al seu judici és només un muntatge fruit d'"una gran operació publicitària que no ha conduït a cap lloc". Va afegir que Ripoll ja ha sofert la humiliació del dia perquè és del PP. I jo afegiria que seguint aquest criteri hi ha altre organisme que va sotmetre ahir a Ripoll a humiliació, RTVV, perquè el desplegament informatiu a les portes de la Diputació d'Alacant contrasta amb el seguiment dels assumptes que afecten a Francisco Camps.

Doncs bé, segons González Pons, el personal està preocupat pel cost que haja pogut generar a l'erari públic el desplegament d'agents de les Forces i Cossos de Seguretat per a investigar un presumpte cas de corrupció, i no per la possibilitat en si que polítics i empresaris hagen construït una trama per a fer-se amb una quantitat indeterminada d'euros de tots els alacantins.

Arribats a aquest punt, el que més m'intriga ara és comprovar quina és la capacitat d'assimilació de la societat valenciana, quin és el punt de saturació social, fins a on els ciutadans estan disposats a consentir aquest tipus de comportaments i a assimilar amb resignació que la corrupció és inherent a la política, encara que em temo que no serà possible comprovar-ho fins a les pròximes eleccions. Seria esperançador que haguera resposta social, però si no la hi ha consagrarem de forma definitiva i perillosa un estil polític nauseabund.

A CIVERA EL QUE ÉS DE CIVERA

REPRODUCCIÓ DE L'ARTICLE DE JESÚS CIVERA PUBLICAT A L'EDICIÓ DE HUI DEL DIARI LEVANTE-EMV SOTA EL TÍTOL "CAMPS PROVOCA EL PRIMER ASSASSINAT"

Primer va ser Aznar el qual va aombrar L'impetuós valencianisme gòtic de Camps. Com candidat, Camps ja havia donat mostres alpines de la seva gosadia (o imprudència, segons es mire) ascendint al Penyagolosa, tòtem de qualsevol reivindicació nacionalista correcta, així en la pretransició com en la postransició. Com president, va escalar altre cim impossible, just enfront de la primera: el Decàleg d'Ares, una explosió valencianista (per a impulsar-la el PP) de focs artificials de la qual mai més es va saber. González Pons va oficiar la cerimònia d'insigne record després d'aventurar-se pel coll de Rates mentre Aznar fulminava aquell «avanç» patriòtic com qui canvia de xampú en plena dutxa. Madrid sol tallar ales, encara que les ales mantinguin un vol de gallina.

La segona retirada de Camps l'ha protagonitzada amb Rajoy. No importen els noms, sinó el que representen: la suma dels interessos polítics concrets i aquesta herència del PP que esculpeix el seu actual imaginari. Rajoy o Aznar, canvia una mica? L'actitud subsidiària s'ha exhibit de forma descarnada perquè Camps va equivocar el pas: va exigir més parcel·les sobiranes (sota la doctrina de les equivalències de la seva famosa clàusula) oblidant que Gènova havia presentat un recurs per a fumigar les pretensions catalanes i s'esforçava per eixir del fanguer en què l'havia situat la sentència del Constitucional, més elàstica que la seva intenció de retallar el Estatut en tots els seus vèrtex. En lloc de deixar que es refredés la qüestió i es relaxés el flux sanguini nacional, va decidir plantejar la reivindicació. L'error d'estratègia interna és poderós, encara que la duresa de Cospedal, que sembla la majordoma de Hitchcock, fent servirel fuet disciplinari sobre el Consell per extraviar-se, és de nota. Cospedal duu ja diverses notes en l'assignatura «Sentit d'Estat del PP». I per a què vol més sostre competencial Camps fins a igualar-se amb Catalunya, segons en quins aspectes, clar? En la seva reivindicació de la confusió, tant el president del Consell Jurídic Consultiu, Vicente Garrido, com Amadeu Fabregat, el mateix dia i a la mateixa hora, donaven compte del valor de les generalitats i l'ambigüitat com armes de futur de les diferents cartes magnes. Garrido sostenia que ens manteníem en el llistó català, només que els nostres articles eren més indeterminats, com més vaporosos. Millor no fitar molt la cosa. Más val que l'assumpte quede en l'abstracció perquè sempre haurà buits per on colar-se. La vaguetat, a més, disminuïx els assassinats. Camps va provocar el primer assassinat a plena llum del dia, i contra el seu propi partit. De manera que s'ha endut colps tot el món. Els de l'esquerra per no arribar i els del seu partit, per passar-se. D'haver-se mantingut en la confusió, no li hagueren plogut pedres. Al final, la incertesa serà el major refugi de la democràcia.

EL MÓN AL REVÉS

Diu hui el sotsdirector del diari Levante-EMV en la seva columna habitual que Zapatero s'ha convertit en el pitjor enemic d'Alarte per la política de l'aigua, el model de finançament, la renovació de la presidència del Tribunal Superior de Justícia, i el procés de fusions en les caixes d'estalvi. Civera qualifica tota aquesta relació de processos com fracassos dels valencians, i els atribuïx a Zapatero, excepte la fusió de caixes, fracàs del que corresponsabilitza, encara sort, a Camps i a Rajoy. Pensava que Zapatero seria també culpable del sobrecost de la Ciutat de les Ciències.

Suposant que això siga així i que l'honor dels valencians s'haja de medir amb la vara del xovinisme, caldria acceptar que si Alarte té un enemic en Zapatero, Camps no en té un menor en Cospedal i Rajoy. Ja només faltava que la número dos del PP isquera ahir a desmentir que la Generalitat vaja a aplicar la clàusula Camps per a rescabalar-se dels afronts catalans. Abans havia desautoritzat a Camps en les seves reivindicacions del transvasament Tajo-Segura, li havia tret els colors en la depuració de responsabilitats quan es van conèixer els informes Gürtel, li va enviar a González Pons per a posar ordre, va prohibir que cap càrrec del PP acudira a l'acte de celebració del tercer aniversari de la victòria electoral del PP a València en 2007, i li havia donat diverses estirades d'orella quan es va negar de forma reiterada a destituir a Ricardo Costa.

Però on cal acudir per a conèixer aquesta realitat paral·lela? Doncs ni més ni menys que al diari La Razón, on el seu delegat, Iñaki Zaragüeta, després de narrar els esdeveniments, estomaca a Cospedal, i afirma, això sí, que la seva malvolença cap a Camps no és sinó fruit de la ràbia que li produïx que el president valencià guanye eleccions i la castellana-manxega no faça més que perdre-les. El món (periodístic) al revés.