No ha estat possible el reconeixement institucional de les Corts al conseller Francesc Bosch i Morata per la negativa del PP, però el debat de hui ha propiciat, si més no, trencar l'oblit al que de forma deliberada havia estat sotmés la figura d'este polític valencià de la República.
En nom del Grup Socialista he donat suport, amb convenciment polític i emocional, a la proposició que havia presentat Compromís. Era impossible rebutjar-la. Està fora de tota discussió la rellevància política de Bosch i Morata en el procés de recuperació del valencià i la creació d'una potent estructura institucional dirigida a preservar tot el patrimoni cultural. M'haguera agradat comptar amb el vot favorable de tots els grups, inclòs el d'aquells que pretenen patrimonialitzar el valencianisme polític i atribuir-se en exclusivitat la defensa de les senyes d'identitat, però no ha estat possible. El PP, després de lloar la figura de Bosch i Morata, ha utilitzat un subterfugi per oposar-se a la proposta.
Estàvem davant una iniciativa institucional, i calia fugir de discusións circumstancials per parlar del treball que va fer Bosch i Morata, des de la distància i el respecte, amb l'esperit de millorar i dependre de la seua experiència vital.
Quan u sent que té dret a alguna cosa, i sap que és just, no espera a demanar-ne permís, exerceix eixe dret. I Francesc Bosch i Morata, dins d'ell, tenia molt clar quins eren els seus drets i els del nostre poble, i es va posar a en marxa amb una energia que va saber fer brollar i fructificar. Per això, ara, nosaltres podem recolzar-nos en el seu treball i ser més dignes com a valencians, hui podem mirar-nos a l'espill i reconéixer-nos plens d'orgull per haver comptat entre nosaltres amb una persona justa, amant de la llibertat, que justament va participar en l'embrió de l'autonomia valenciana moderna en un temps gens fàcil per a eixos valors.
Estàvem davant una iniciativa institucional, i calia fugir de discusións circumstancials per parlar del treball que va fer Bosch i Morata, des de la distància i el respecte, amb l'esperit de millorar i dependre de la seua experiència vital.
Quan u sent que té dret a alguna cosa, i sap que és just, no espera a demanar-ne permís, exerceix eixe dret. I Francesc Bosch i Morata, dins d'ell, tenia molt clar quins eren els seus drets i els del nostre poble, i es va posar a en marxa amb una energia que va saber fer brollar i fructificar. Per això, ara, nosaltres podem recolzar-nos en el seu treball i ser més dignes com a valencians, hui podem mirar-nos a l'espill i reconéixer-nos plens d'orgull per haver comptat entre nosaltres amb una persona justa, amant de la llibertat, que justament va participar en l'embrió de l'autonomia valenciana moderna en un temps gens fàcil per a eixos valors.
Però els mèrits per al reconeixement de Francesc Bosch i Morata s'estenen més enlla de la seua activitat al voltant de la defensa de la llengua com a conseller de Cultura i creador de diverses institucions culturals. Esta labor és només una part de la seua immensa tasca en benefici de la societat valenciana. Perquè Bosch i Morata no només va ser el primer conseller de Cultura. També si es vol, com a delegat de Sanitat del Comité Executiu Popular de València, podría ser considerat el primer conseller de Sanitat. Des d'eixe càrrec va crear el Patronat de Beneficiència i Asistència als Menors, des del que es van atendre a milers i milers d'evacuats, es van prendre mesures de prevenció de malalties i campanyes de vacunació, va dedicar una atenció especial a més de huit-mil òrfens que venien del front, i va propiciar assistència per a 240.000 refugiats. No menys important va ser la seua tasca com a metge als camps de refugiats de França al final de la guerra, sense oblidar que la mort li va arribar a l'exili encara jove per unes ferides que va patir en un bombardeig de l'aviació alemanya al front, tot per defendre els principis democràtics i la legalitat. És una labor humanitària important i un mèrit per al reconeixement institucional de Francesc Bosch i Morata, com a valencianista, i també com a metge, com a defensor de la democràcia, i com a impulsor de la protecció social massiva en temps difícils.
Després, l'oficialitat del valencià com a llengua només va tindre efectivitat amb la Conselleria de Cultura que ell va dirigir, i l'Institut d'Estudis Valencians que ell va crear.
Darrere del reconeixement explícit i personal a Bosch i Morata, consta el nostre reconeixement implícit i col.lectiu a personatges com els castellonencs Carles Salvador, Bernat Artola i Francesc Almela, Sanchis Guarner o Lluís Gonzalvo, tots ells membres de l'Institut d'Estudis Valencians, de l'Institut d'Estudis Catalans i signants de les Normes de Castelló, fins a vint membres que sota la direcció institucional de Bosch i Morata van poder dedicar-se des de l'àmbit institucional a allò que des de feia anys s'estaven dedicant des d'altres àmbits, sobretot l'acadèmic.
És indubtable, però, que la Conselleria de Cultura d'aquell Consell Provincial, tot i la seua provisionalitat, va dur endavant interessants projectes tant pel que fa a la normalització cultural com a la normalitat política amb els seus intents de que les Corts aprovaren un Estatut d'Autonomia.
Va dirigir una Conselleria de Cultura i unes Institucions annexes que abastiren el conjunt del País Valencià, abans d'assolir l'Estatut d'Autonomia pròpiament, però amb el consentiment del Govern de la República, l'únic govern reconegut per la Societat de Nacions i les democràcies occidentals.
En el Consell Provincial de València de 1937, va crear institucions per a tots els valencains, de Vinaròs a Oriola, acceptades pels Consells provincials de Castelló d'Alacant, i la participació d'entitats com ara la Societrat Castellonenca de Cultura, dins la infraestructura cultural creada per ell. D'esta manera apareix a la nostra història el pare de la Conselleria de Cultura Valenciana i l'únic conseller preautonòmic anterior a la Constitució de 1978, perquè ho era segons la Constitució de 1931, de la mateixa manera que ho van ser altres al Consell preautonòmic abans que hi haguera l'Estatut de 1982. Per tant, el reconeixement és innegable, però el PP sí ha trobat motius per a negar-lo.
Després, l'oficialitat del valencià com a llengua només va tindre efectivitat amb la Conselleria de Cultura que ell va dirigir, i l'Institut d'Estudis Valencians que ell va crear.
Darrere del reconeixement explícit i personal a Bosch i Morata, consta el nostre reconeixement implícit i col.lectiu a personatges com els castellonencs Carles Salvador, Bernat Artola i Francesc Almela, Sanchis Guarner o Lluís Gonzalvo, tots ells membres de l'Institut d'Estudis Valencians, de l'Institut d'Estudis Catalans i signants de les Normes de Castelló, fins a vint membres que sota la direcció institucional de Bosch i Morata van poder dedicar-se des de l'àmbit institucional a allò que des de feia anys s'estaven dedicant des d'altres àmbits, sobretot l'acadèmic.
És indubtable, però, que la Conselleria de Cultura d'aquell Consell Provincial, tot i la seua provisionalitat, va dur endavant interessants projectes tant pel que fa a la normalització cultural com a la normalitat política amb els seus intents de que les Corts aprovaren un Estatut d'Autonomia.
Va dirigir una Conselleria de Cultura i unes Institucions annexes que abastiren el conjunt del País Valencià, abans d'assolir l'Estatut d'Autonomia pròpiament, però amb el consentiment del Govern de la República, l'únic govern reconegut per la Societat de Nacions i les democràcies occidentals.
En el Consell Provincial de València de 1937, va crear institucions per a tots els valencains, de Vinaròs a Oriola, acceptades pels Consells provincials de Castelló d'Alacant, i la participació d'entitats com ara la Societrat Castellonenca de Cultura, dins la infraestructura cultural creada per ell. D'esta manera apareix a la nostra història el pare de la Conselleria de Cultura Valenciana i l'únic conseller preautonòmic anterior a la Constitució de 1978, perquè ho era segons la Constitució de 1931, de la mateixa manera que ho van ser altres al Consell preautonòmic abans que hi haguera l'Estatut de 1982. Per tant, el reconeixement és innegable, però el PP sí ha trobat motius per a negar-lo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada