ARRISCATS EXERCICIS D'EQUILIBRI

El PP ha ha cregut que la majoria absoluta dóna dret a tot tipus d'arbitrarietats.

La majoria absoluta no capacita per a imposar voluntats arbitràries i interessades. Hi ha drets i obligacions reglats que no són susceptibles d'interpretació per cap majoria absoluta, i tractar d'impedir l'exercici de drets cívics com el de la funció pròpia dels diputats de l'oposició, pot ocasionar fins i tot penes d'inhabilitació.
La justícia pot ser lenta, però no ineficaç, i transcorreguts dos anys de l'actual legislatura ens trobem amb un escrit de la Fiscalia que reprova determinades decisions de la Mesa de Les Corts adoptades en l'anterior legislatura per mitjà de les que va tractar de privar de determinada informació a diputats de l'oposició.
A principis d'este mes de març els representants del PP en la Mesa van vetar mig miler de preguntes de diputats socialistes referides a les contractacions de l'Administració valenciana amb empreses suposadament implicades en la investigació judicial coneguda com a Cas Gürtel. Hui el mateix òrgan ha rebut els recursos de reposició dirigits a la presidenta del Parlament perquè reconsidere la seua actitud i done tràmit a les preguntes que els diputats socialistes remeten als distints consellers.
L'escrit de la Fiscalia conegut hui i referit a fets denunciats en la passada legislatura, adverteix que moltes vegades el veto a les iniciatives parlamentàries de l'oposició no estan justificats ni argumentats, i fa entendre que les majories absolutes no poden servir per a donar per vàlids raonaments pelegrins amb tal d'obstaculitzar la labor de l'oposició.
És a dir, que hi ha actituds que no es poden adoptar per molta majoria absoluta de què es gaudisca.
Esta reflexió em ve inspirada per la fina corda per la que el PP fa equilibris per a obstaculitzar la labor de l'oposició, protegir al Govern valencià, i al mateix temps tractar de no incórrer en possibles delictes.
Per tant, aconselle al PP que deixe de practicar arriscats exercicis d'equilibri entre els seus interessos i les lleis, i permeta que les institucions i els seus òrgans col·legiats realitzen les funcions que tenen encomanades independentment de la circumstancial composició política.

NO PENSE DEIXAR-HO PASSAR

No estic conforme ni puc donar-me per contestada en la compareixença del director general de Ràdio Televisió Valenciana, Pedro García per a informar, entre altres assumptes, sobre la posada en marxa del canal d'informació contínua 24/9. No pense deixar-ho passar.
Pedro García va despatxar en cinc minuts, entre mostres de tedi i desinterés, totes les explicacions que al seu parer ha de donar a les Corts sobre l'entrada en servei del nou canal de RTVV. És una de les majors exhibicions de menyspreu a què he assistit en la meua etapa com a diputada.
No vaig poder obtindre d'eixa compareixença cap concreció sobre els mitjans materials i humans amb els que s'ha posat en marxa el nou canal, ni sobre les seues previsions, ni sobre els criteris per a la designació del director, ni sobre la política editorial, tot i que la concreció de les preguntes no podia ser major.
Deixaré al marge el fons de la compareixença per a centrar-me en un exemple: al director general li pregunte de forma expressa els criteris d'elecció del director del nou canal d'informació contínua, i en la intervenció posterior en no fa cap referència expressa. Òbvia intencionadament la pregunta.
I persisteixen, per tant, les meues sospites que, per damunt de l'interés general i la vocació de servici públic, per damunt de la voluntat de millorar l'oferta informativa als valencians, el canal 24/9 ha servit a la direcció de RTVV per a trobar acomodament a tots aquells redactors incòmodes, per a llevar-se de damunt en els informatius de Canal 9 i Punt 2 a tot el personal que posa en tela de juí la política de la manipulació i la tergiversació que practica la televisió pública valenciana.
Seria extremadament greu que això fora així, i no pense deixar-ho passar, per la qual cosa utilitzaré totes les vies parlamentàries al meu abast perquè Pedro García done les explicacions que deuria haver donat en la comissió de control, i que no va donar.

ELS BADALLS DE PEDRO GARCÍA

El director general de Radio Talevisió Valenciana, Pedro García, va fer palès la seua falta de respecte i el seu desinterés, expressats amb badalls, durant la compareixença d'aquest dijous a la comissió de control de RTVV. Els badalls de Pedro García sintetitzen quina és l'actitud del PP i el respecte que li mereixen les institucions.

Pedro García estava avorrit, potser molest per haver de comparéixer davant la comissió de control, on d'altra banda té l'obligació de comparéixer. I les seues respostes als requeriments de l'oposició estaven en concordància amb eixa manca de disposició.

Canal 9 i la resta de mitjans de l'ens públic són un exemple d'imparcialitat, objectivitat i pluralitat, els editors són magnífics professionals que segueixen de forma escrupulosa els codis deontològics de la professió periodística, i les denuncies sobre manipulació, parcialitat, arbitrarietat, ocultació i pressió laboral són només intents de l'oposició de buscar un lloc als titulars de premsa. Eixos són tots els arguments del director general davant casos flagrants de manipulació que no vaig a recordar per nombrosos i coneguts.

A la comissió d'ahir no vaig aconseguir que el director general em concretara absolutament cap detall sobre la posada en marcha del canal d'informació contínua 24/9. No ha dit quantes contractacions laborals ha generat el nou canal, si s'ha forçat a treballadors a canviar de secció per a traslladar-los al nou canal, el cost que suposarà 24/9, els objectius, els criteris, l'oportunitat, etc.

Tot i estar d'acord amb la utilitat d'un canal d'informació contínua en valencià, sí vaig qüestionar les intencions del PP. Si als informatius dels actuals canals ja no té cabuda altra informació política que la defensa i salvaguarda de la imatge del Consell i del seu cap, per a què volem ampliar els serveis informatius a un format de 24 hores, amb tot el que suposa per a un ens que arrossega un deute de 1.200 milions d'euros?

Altra cosa és que RTVV no donara abast amb els actuals espais informatius per a complir en els preceptes d'objectivitat, imparcialitat i pluralitat que se li presuposa a l'ens públic. Però no és el cas.

I no és la manca de respostes el que m'ha ofés, per esperada, sinó l'actitud del director general i els seus badalls a la comissió. Tot un menyspreu.

EL PP I LES MESURES ANTICRISI

Alberto Fabra, vestit de "castellonero", diumenge passat.

foto: Sergio Rodilla (periódico Mediterráneo)

No tinc cap dubte que el trage de "castellonero" que l'alcalde de la capital de la Plana va lluir diumenge passat per a acompanyar la reina de les festes en l'ofrena a la patrona el va pagar de la seua butxaca. No se m'ocorreria posar en dubte l'honorabilitat de l'alcalde de Castelló. No ho he fet mai.
No ho vaig fer quan va aparéixer el rostre sobreimprés de l'alcalde, llavors candidat, en la part posterior dels autobusos urbans en la passada campanya municipal. De segur que la campanya va ser costejada pel PP. Tampoc he alçat la veu quan han aparegut familiars i amics de regidors cobrant per la prestació de serveis a l'ajuntament. De segur que està reglat i fiscalitzat.
Del que sí que tinc dubtes és de l'efectivitat de la campanya de rebaixes i fraccionaments fiscals que ha posat en marxa l'alcalde de Castelló com a mesura per a pal·liar la crisi. M'atreviria a dir que el cost dels tríptics, mailing, i insercions publicitàries que ha realitzat el consistori per a anunciar la mesura gairebé superaran la quantia del que l'ajuntament preveu deixar d'ingressar per eixes deferències fiscals amb els més necessitats.
Hi ha uns supòsits molt específics en els que els ciutadans poden sol·licitar el pagament fraccionat sense interessos i reduccions. El que no diu la publicitat institucional és que eixes facilitats s'apliquen després d'haver aprovat l'any passat un dels majors augments en taxes i impostos de tota Espanya, en alguns casos de fins al 15%. És a dir, en any sense crisi es donen dos voltes de cargol, i en any amb crisi s'afluixa mitja volta.
I del que no tinc en absolut cap dubte és de la nul·la efectivitat de les mesures i plans que ha posat en marxa el president de la Generalitat, Francisco Camps, per a fer front a la crisi, sobretot després de conéixer hui les dades de l'Institut Nacional d'Estadística, que situen al País Valencià a la cua en creixement econòmic.
I sobre els trages, comence a tindre els meus dubtes, sense ànim d'ofendre.

CAMPS, FABRA PART, I ELS SENYALS D'IDENTITAT

He hagut de suportar acusacions de l'alcalde de Castelló, Alberto Fabra, tractant d'implicar-me a mí com a càrrec públic, i al PSPV, en l'esbroncada que va rebre el president de la Generalitat, Francisco Camps, a la romeria de les Canyes.

Fabra tracta d'equiparar l'esbroncada amb un atac a l'essència, les tradicions i els senyals d'identitat de Castelló. És a dir, quan es critica a Camps, es critica a tots els castellonencs. No obstant això, i per posar només un exemple, quan any rere any Camps ha fet declaracions als mitjans de comunicació abans de començar la romeria de les Canyes en les que ha criticat al Govern i ha difòs el seu missatge polític, això no és atacar les essències i les tradicions de Castelló. Això, però, era abans, perquè ara Camps no fa declaracions.

Alberto Fabra ha comés una torpesa política. No hi havia pitjor manera de protegir a Camps.
Resulta si més no impropi de dos institucions com l'Alcaldia i l'Ajuntament de Castelló utilitzar els conductes oficials de difusió per a emetre notes polítiques en què no sols tracta d'involucrar-me com a càrrec públic del PSPV en suposats incidents, sinó que a més se m'acusa d'haver instigat eixos incidents pel fet de que entre les persones que van esbroncar Camps hi havia familiars meus.
És a més una imprudència assenyalar amb noms i cognoms a dos persones en una nota oficial només per la seua relació de parentiu amb mi, i encara més si s'incorre en la falsedat d'afirmar que van ser les dos úniques persones que van protagonitzar els suposats incidents. Es pot suposar que eixes persones es reservaran el seu dret a exercir les accions que creguen convenients.

No es va donar tanta pressa Fabra, per posar un cas, en identificar els marits, esposes, fills, nebots i néts de càrrecs PP que van insultar a José Blanco i a Jordi Sevilla a les portes del Teatre Principal quan es disposaven a participar en un acte electoral.
Si Fabra creu que s'han produït incidents o alteracions de l'orde públic, ha de procedir pels conductes habituals, independentment de la condició de les persones suposadament implicades.
Al meu parer, l'única cosa que suposa un desprestigi per a les tradicions i la història de la ciutat és la participació en la romeria de càrrecs públics imputats per la comissió de presumptes delictes, o la imputació dels quals s'està dilucidant ara mateix en els tribunals superiors.

Alberto Fabra no és el guardià ni el valedor únic de les essències, les tradicions i els senyals d'identitat de Castelló, i tractar d'equiparar la reprovació de suposats casos de corrupció amb un ultratge als senyals d'identitat és senzillament un bast exercici d'escampar fum en el que a més s'han utilitzat de forma inadequada mitjans públics.
La meua solidaritat, d'altra banda, amb els informadors als què se'ls ha atacat en un comunicat amb capçalera oficial de l'ajuntament només per exercir el seu dret a obtindre informació d'un càrrec públic implicat en presumptes trames de corrupció. En el fons, el que ha fet Alberto Fabra Part és inhibir l'interés i la tasca dels mitjans de comunicació apel·lant a tradicions i senyals d'identitat, amb l'agreujant que ho ha fet des d'una institució. Per tant, l'únic que ha de demanar disculpes és Alberto Fabra.

GRAN FAENA DE JOSÉ TOMÁS A VALÈNCIA

No parle del torero. Em refereixo al sastre de Camps, que casualment li diuen com al torero, i a més li va fer una gran "faena" al president de la Generalitat, Francisco Camps, el mateix dia que l'altre José Tomás donava un gran espectacle a la plaça de bous de València. Quina casualitat, dos José Tomás donant què parlar el mateix dia a València.

El sastre, com el torero, va entrar a matar ahir a València des d'un diari de Madrid i va vendre viu al president de la Generalitat amb tot tipus de detalls sobre les transaccions a les tendes de moda de Madrid on sembla que es subministraven gratis Camps i altres càrrecs del PP, va parlar de feixos de bitllets dels de 500, i va dir qui, com i on.

A Castelló, on Camps va participar ahir a la romeria de les Canyes, un periodista li preguntava si el brusó tradicional que vestia també li'l van regalar. Silenci.

Ja no sabem res d'allò de que "por supuesto que mis trajes me los pago yo", ni d'allò de que "¿de verdad cree que voy a ser imputado?".

Els dos José Tomás van donar què parlar ahir a València.

PARLAMENT NO, CASINO SÍ

Camps òbvia les Corts Valencianes com a fòrum per a explicar les seues presumptes implicacions en la trama de l'Operació Gürtel, però acudeix al fòrum d'un periòdic en el Casino de Madrid per a donar les explicacions que no considera oportú donar en el Parlament valencià.
El mateix dia que la Mesa de Les Corts veta la presència del president en un ple monogràfic per a dilucidar totes les acusacions que la interlocutòria judicial vessa sobre ell, Camps acudeix al Casino de Madrid per a donar explicacions als seus, la qual cosa constituïx la major mostra de menyspreu de totes les que ha fet el president cap a la institució que representa tots els valencians.
Segons el representant del PP en la Junta de Portaveus de les Corts Valencianes, un ple monogràfic sobre la trama de corrupció haguera suposat interferir en les investigacions judicials, i no és intenció del PP fer un judici paral·lel. Això del Casino de Madrid, en canvi, no va suposar cap interferència en la investigació judicial, a la vista de la predisposició de Camps a respondre a les agudes preguntes del director del diari convocant del festí.
I el que es va saber de l'acte d'autocomplaença és que Camps es paga els seus propis trages. Això és almenys el que va dir. Ens quedem, doncs, tranquils.
Diu la crònica periodística del diari convocant del fòrum que el Casino de Madrid es va quedar xicotet davant de l'expectació despertada per la intervenció de Francisco Camps en el fòrum amb el nombre més gran d'assistents. Els polítics populars, òbviament, eren majoria, encara que la representació empresarial va ser també molt nodrida en el que a la Comunitat es referix. Així, junt amb la cúpula del carrer Gènova van assistir al Fòrum ABC els vicepresidents del Consell Vicente Rambla i Juan Cotino (que va arribar una miqueta més tard). El conseller d'Infraestructures, l'alacantí Mario Flores, va ser dels primers a arribar.
Per la seua banda, el secretari general del PPCV i portaveu parlamentari dels populars en les Corts, Ricardo Costa, va entrar en el Casino alhora que Camps, quan el «pati» de l'edifici estava ja de gom a gom d'autoritats. Qui tampoc es va desapegar del cap del Consell va ser l'alcaldessa de València, Rita Barberá, que l'ha acompanyat en la majoria de les seues últimes aparicions públiques.
Tampoc van faltar a la cita el secretari de Comunicació del PP, Esteban González Pons, els diputats nacionals Vicente Ferrer o Federico Trillo, ni els senadors Pedro Agramunt i Agustín Almodóbar, que coincidien al terme de la intervenció en què Camps havia estat «brillant». Opinió que compartia el president de la Diputació de València, Alfonso Rus.

SÓN O NO SÓN AMICS?

De la Rúa, Camps, i De Rosa.

Els últims esdeveniments brinden la possibilitat de practicar un dels més edificants exemples de contemplació política: l'observació de com Francisco Camps i el seu entorn tracten de matisar, puntualitzar, i inclús negar, la relació d'amistat de què un dia va presumir el president de la Generlitat amb el president del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, Fernando de la Rúa.
Poc podia imaginar Camps en el moment en què presumia en públic de la seua sòlida i frangible relació d'amistat amb De la Rúa, que un dia seria el propi president del TSJ l'encarregat de dilucidar les seues possibles imputacions judicials. Segur que d'haver-ho imaginat no haguera donat peu a què ara es qüestionara a De la Rúa com l'encarregat de qualificar les relacions de Camps amb la presumpta trama de corrupció que ha posat al descobert l'Operació Gürtel.
Tots aquells que estan demonitzant al jutge Garzón malgasten elogis cap a de la Rúa, es desviuen en la defensa de la seua independència, i resten importància a la seua relació d'amistat amb Camps. Hui mateix dirigents nacionals del PP han abundat en eixa tasca de tirar terra afirmant que Manuel Chávez també és amic del president del Tribunal Superior de Justícia d'Andalusia i no passa res, encara que només passa que Chávez no apareix implicat en cap trama de corrupció, suposada, per descomptat.
I la pregunta que m'assalta ara és fins a quan els dirigents del PP es creuran amb llicència per a insultar a la intel·ligència dels ciutadans, i fins on arribaran en les seues exhibicions de cinisme.

LA IGUALTAT NO ÉS UN CAPRITX

No es tracta d'un capritx, ni d'una moda, ni d'un reclam electoral. Les dones hem de prendre consciència de que la igualtat és una condició necessària i urgent per tal d'aconseguir la democràcia plena i desterrar de forma definitiva els valors tradicionals, perquè difícilment podrem parlar de democràcia en majúscules si no tenim l'oportunitat de traslladar les nostres necessitats i reivindicacions específiques als llocs on es prenen les decisions: a les institucions, a l'àmbit acadèmic, al món de l'empresa, etc.
Vull insistir per tant, amb motiu de la celebració ahir del Dia de la Dona, en animar a combatre les injustícies que encara patim les dones, que tot i haver-nos incorporat els darrers anys de forma massiva i en igualtat de condicions a l'educació, a la salut, a la cultura, al món laboral, i al món públic, seguim tenint sobre les nostres esquenes un sobrecost de portes endins, al món domèstic.
Això fa imprescindible un esforç per mantindre viva la lluita per una societat que concebisca com a drets de ciutadania totes les tasques que es desenvolupen a l'àmbit privat.
No és per a les dones un capritx reivindicar tot un ventall de prestacions que faciliten la conciliació entre la vida familiar i laboral, si ens atenem al fet de que encara som les dones les que ens veiem de forma majoritaria obligades a deixar de banda el nostre desenvolupament professional o les nostres inquietuds culturals quan decidim tenir un fill, quan algú dels nostres es posa malalt, o quan els nostres pares es fan majors. Cal seguir lluitant per disposar, si més no, de la possibilitat de decidir, i això passa irremeiablement per concebre la corresponsabilitat d'hòmens i dones com una qüestió de polítiques públiques. Eixe és el gran repte d'aquest segle XXI, i les dones som les primeres interessades en que es faça realitat.
I per tal de canviar els valors tradicionals pels valors democràtics, cal seguir lluitant per ocupar espais de decisió pública des dels que puguem eradicar les actuals mancances i parlar de plena ciutadania i de garanties plenes en els drets de les dones, pel bé de les dones i de la societat en general.
Així doncs, tampoc és un capritx garantir per llei la paritat en la representació política, i propiciar una participació igualitària de la dona en l'adopció de decisions als àmbits públic i privat. És una exigència justa per la que cal seguir lliutant amb l'objectiu de que es tinguen en compte els interessos de la dona. Cal prendre consciència de que sense la incorporació de la dona als processos d'adopció de decisions no podrem aconseguir els objectius d'igultat, desnvolupament i pau. No cal recordar que seguim assistint encara a situacions de desigualtat a tots els àmbits, també a les institucions, i això fa imprescindible la necessitat de mantindre la lluita pels valors polítics i socials lligats a la igualtat entre gèneres, i portar a la pràctica eixe concepte.

EL BOOK FOTOGRÀFIC DE CAMPS

La contracrònica obliga a fixar-se en els detalls secundaris, i el que més crida l'atenció de les informacions aparegudes en la premsa de hui sobre la presumpta trama de corrupció en què està suposadament implicat el president de la Generalitat, Francisco Camps, és el reportatge gràfic dels trages que ha empleat en les distintes ocasions en què se li ha requerit etiqueta.
Així, podem trobar-lo en la pàgina 5 de Levante-EMV vestit de smoking en un viatge que va fer a Nova York en 2005 -de tots és sabut que després de Múrcia, Estats Units és el destí preferit de Camps-, amb jupetí blanc en el Vaticà (pàgina 11 d'El País i 4 de Las Provincias) contravenint les normes de protocol de la Santa Seu, que exigix jupetí negre, i d'impol·lut president en la portada d'El País junt amb el seu portaveu parlamentari i també implicat en la suposada trama dels trages, Ricardo Costa, les indumentàries de la qual també constituïxen un espectacle.
Al marge dels continguts de la interlocutòria del jutge Garzón i de les valoracions i interprestacions arreplegues en els periòdics, el book fotogràfic de Francisco Camps, impecable en tot moment, constitueix hui un interessant exercici de segona lectura.

L'EDUCACIÓ NO IMPORTA

L'educació no importa. És el que ha dit hui en el ple de les Corts la diputada del PP Maira Barrieras, en la seua rèplica a la moció presentada pel diputat socialista Adolf Sanmartín, en la que demanava un increment de professors amb capacitat trilingüe en tots els centres escolars.
Per a justificar el rebuig de la moció, la diputada del PP ha dit que l'educació no importa als ciutadans, i ha documentat la seua afirmació amb una enquesta sobre les preocupacions ciutadanes, segons la qual l'educació figura en els últims llocs.
Segons Barrieras, el que importa als ciutadans és "la crisi Zapatero" (sic), i la destrucció d'ocupació, i ací es va emprar la diputada a enumerar tots els indicadors negatius de l'economia. Però dóna la casualitat que la moció presentada versava sobre educació, i no sobre economia, però no interessava parlar d'educació. El que ha fet Barrieras hui en les Corts és utilitzar un recurs que els experts en comunicació denominen "frase pont", un estratagema per a deixar de parlar del que no interessa per a introduir en el discurs el que sí que interessa.
Encara així, si el que li interessa a la diputada del PP és l'economia, jo estic disposada a seguir el seu joc. Parlem d'economia, i una de les coses que cal tindre present quan parlem d'economia és la seua interrelació directa amb el grau de formació d'una societat.
I amb el grau de qualificació que el PP ha proporcionat a les noves generacions, no és res estrany que el País Valencià perda ocupació a un ritme tres vegades superior que la resta d'Espanya. El sistama educatiu valencià exhibeix les pitjors xifres de fracàs escolar en el conjunt d'Espanya, i eixe índex està directament relacionat amb les oportunitats dels jóvens en el moment en què es converteixen en demandants d'ocupació. Si a això afegim la falta d'implicació del Consell a l'hora d'estimular la qualificació dels treballadors, la falta de suport a sectors clau, i l'absència de plans de competitivitat, ens trobem amb el que ens trobem.
Per tant, ja hem parlat d'economia, que és del que pretenia parlar hui Maira Barrieras en les Corts per a no parlar d'educació. L'educació no importa a la dreta.

L'AVE COM A VIA D'ESCAPE

El diputat Alberto Fabra, que també és alcalde de Castelló, ha defés hui en el ple de les Corts una proposició del seu partit en què exigeix al Ministeri de Foment celeritat en les obres del corredor ferroviari mediterrani.
Tots els compromisos que pretenia arrancar hui l'alcalde de Castelló han sigut assumits, ratificats i reiterats tant per la ministra de Foment com per la vicepresidenta del Govern, tal com s'ha ocupat de recordar en la seua rèplica el diputat socialista José Antonio Godoy, el qual ha recordat que ha hagut de ser també l'actual Govern el que ha forçat a Brussel·les a incloure eixe eix en les previsions de la Xarxa Europea de Transport, esmenant l'exclusió que va consentir l'anterior Govern de José María Aznar.
Però em tem que a Alberto Fabra tot això li dóna igual. Fabra necessita una vàlvula d'escape per a sortejar la difícil situació que afronta al capdavant de l'Ajuntament de Castelló, on l'urbanisme ha encallat en els tribunals, les inversions autonòmiques no arriben, i les pujades d'impostos no es traduïxen en millors serveis.
I amb eixe objectiu ha tornat hui a recordar-nos Fabra aquell paperot que va muntar fa dos anys, just abans de les eleccions municipals, amb alcaldes del PP de tot l'Arc Mediterrani (inclosa la portaveu del PP d'Albacete, que va dir haver-se autoinvitat i a la que Fabra no hi ha citat hui en el ple) per a reivindicar l'eix ferroviari.
Alberto Fabra veu perillar l'alcaldia, i ell és conscient. I en eixe context la seua estratègia consisteix a recórrer als manuals de demagògia del PP per a inventar-se enemics externs amb què distraure a l'opinió pública. Ho va fer ja amb el projecte del desdoblament de la N-340, que mentres va governar Aznar era vàlid, i quan va deixar de governar Aznar era un abús. I ho fa ara amb el Corredor Mediterrani, que va quedar exclòs de la Xarxa Europea del Transport en 2003 sense que Fabra obrira la boca, i no obstant ara ignora els compromisos de l'actual Govern amb eixe eix ferroviari.
Estratègia barata i insults a la intel·ligència dels ciutadans.

I a tot això, a quin ritme avancen les obres del tramvia a Castelló, senyor Fabra?

EL PLA FABRA DE COL.LOCACIONS MASSIVES AL SECTOR PÚBLIC NO FRENA LA DESOCUPACIÓ

Fabra pronuncia un discurs ahir dilluns davant 150 nous funcionaris de l'Hospital Provincial. (foto: las provincias).

El Pla del president de la Diputació de Castelló per a fomentar l'ocupació per mitjà de contractacions ál sector públic no ha produït efecte, i Castelló ha tornat a ser al febrer la província d'Espanya en la que més ha pujat la desocupació, un 11,35%, la qual cosa suposa 4.865 persones més, de manera que la desocupació arriba ja als 47.721 desocupats en una província en què la població total ronda el mig milió de persones i la població activa es situa al voltant de les 350.000 persones.
Els esforços de Carlos Fabra per pal·liar la destrucció d'ocupació per mitjà de col·locacions en el sector públic no han aconseguit frenar la sagnia. Ahir mateix, el president de la Diputació va presidir la presa de possessió de 150 nous empleats de l'Hospital Provincial en un acte que va fregar la humiliació, i en el que, superant la propaganda política, el líder del PP va deixar clar als nous funcionaris qui els proporciona la plaça.
Però ni així. Les noves xifres de l'evolució de l'ocupació al febrer deixen a Castelló de nou al capdavant en la destrucció de llocs de treball, sense que la infinitat de col·locacions en el sector públic de què presumix Fabra haja pogut evitar-ho. Encara així, és d'agrair l'esforç que el líder provincial del PP realitza per a combatre la desocupació.
I en l'àmbit autonòmic, el País Valencià és també de nou qui lidera en termes relatius la destrucció d'ocupació a Espanya, una dada que el Consell tracta de maquillar recorrent a les xifres absolutes per a situar al País Valencià en el segon lloc del nefast rànquing per darrere d'Andalusia, la població activa de la qual pràcticament és el doble que la valenciana.
El president de la Generlitat hauria de consultar Fabra sobre els seus plans de col·locació massiva d'empleats en les institucions per a tractar de frenar una destrucció d'ocupació que s'està encebant amb el País Valencià.
La falta de previsió i les prioritats inversores de la Generalitat han portat esta situació. Els sectors productius tradicionals no han merescut l'atenció adequada de les autoritats autonòmiques, i el resultat més clar d'eixa política ho podem percebre a Castelló. El taulellet està directament lligat al de la construcció, i la inèrcia de la frenada en sec d'este sector ha estampat contra el parabrisa a totes les empreses del taulellet de Castelló. De res han servit les advertències dels empresaris sobre la necessitat d'una major implicació del Consell per tal de cultivar la competitivitat d'un sector que hui és el que més activitat està perdent. No és casualitat que Castelló lidere la destrucció d'ocupació a Espanya. I mentrestant, Camps mira a un altre costat improvisant noves zones logístiques i encarregant trages.

ÀNIM ALS COMPANYS GALLECS

Galícia ha tornat al seu estat natural, ha sentenciat l'expresident de la Xunta i president d'honor del PP, Manuel Fraga Iribarne, del que cabria determinar quin és el seu personal estat natural.
Els socialistes gallecs van veure frustrades anit les seues esperances de culminar un procés de canvi, calmat però rupturista, després d'una campanya que ha sigut de les més determinants que he conegut en l'actual etapa democràtica, perquè diguen que les campanyes no influïxen en la decisió col·lectiva, i que la voluntat dels electors ve predeterminada.
Crec que els socialistes gallecs i els seus socis de govern s'han deixat sorprendre per una campanya en què ha primat més el superflu que la voluntat d'imprimir polítiques socials i progressistes des del Govern de la Xunta.
La meua solidaritat, perquè, amb els socialistes gallecs, als que potser ha traït la timidesa amb què van afrontar la ruptura amb eixa estada que Fraga Iribarne considera natural per als gallecs.