LA DRETA NO SAP VIURE EN L'ADVERSITAT

He assistit perplexa al debat generat al voltant de les conseqüències que la suspensió de militància ocasiona per a l'exsecretari general del PP de la Comunitat Valenciana, Ricardo Costa, i el vicealcalde de Madrid, Manuel Cobo, en conéixer que cap de les penes els va a impedir exercir la seua activitat política amb normalitat. Ambdós podran presentar-se en candidatures electorals, Ruiz Gallardón no té cap obligació de destituir Cobo com a portaveu ni com vicealcalde, Costa pot continuar dissenyant l'estratègia del seu grup parlamentari en les Corts, romandre integrat en la seua estructura com un més, i representar al PP en totes les comeses que la direcció parlamentària crega oportú.
I llavors em sorgix l'interrogant. Quines conseqüències reals i efectives ocasiona una suspensió de militància en el PP? Aparentment, estem simplement davant d'un bàlsam que permet a Rajoy i Cospedal simular fermesa disciplinària, una lleu estirada d'orelles sense més efectes ni conseqüències.
I ens trobem, a més, que els criteris disciplinaris que aplica el PP són tan arbitraris com injustos, ja que amb els mateixos arguments exposats en el plec de càrrecs contra Costa, haurien de ser suspesos de militància Francisco Camps, David Serra, i ara també Antonio Clemente.
Cal destacar especialment la notícia apareguda hui sobre la relació de Clemente amb els capitostos de la trama Gürtel. Per a començar, ja és casualitat que la notícia haja aparegut on hi ha aparegut el mateix dia que s'anava a publicar la sanció a Costa.
Este conjunt de fets surrealistes són, en el fons, símptomes de desorientació en el PP. És la reacció clàssica de la dreta en períodes de convulsió interna. La dreta no sap viure en l'adversitat, i si no, que ho pregunten als de la UCD, o als del PP de Balears. Només el poder cohesiona a la dreta, i en quant les coses es torcen la caiguda es precipita. És el que succeirà ara en el PP valencià, amb l'agreujant que l'encreuament d'odis interns és tal que va actuar com un accelerador de la descomposició. En parlem d'ací a uns mesos.

MALEÏT URBANISME

Aquesta part del món estava conformada per bells pobles mediterranis de teula àrab i parets blanques, amables i plàcids, en els que la convivència, l'harmonia social, les relacions personals i la qualitat de vida eren els seus principals valors. Els odis i les avarícies escassejaven, però un dia va arribar el mannà de la rajola, i quasi sense adonar-nos, vam perdre tot el que teníem. La placidesa d'un poble tranquil i la qualitat de les relacions humanes en un espai amable de convivència és un bé que no pot pagar-se amb tots els diners que recapte un maleït PAI, una figura a la què ja no se li pot atribuir la frase de pa per a hui i fam per a demà. Estem parlant ja del pa d'ahir i de la fam de hui.
Els plans urbanístics es ralentitzen, el mannà s'ha esvaït, però hem perdut per sempre paisatges i assossec.
És una melancòlica reflexió que em sorgix de contemplar fets com el de la Pobla de Benifassà, on un frau en el cens va posar a un partit denominat PSD en l'alcaldia per a multiplicar per deu el nucli urbà d'un poble de cent habitants en ple cor d'un paratge natural protegit. O l'excel·lent treball periodístic que ha publicat en l'últim número el setmanari El Temps, en el que descriu la crispació social que l'urbanisme ha generat en un poble abans plàcid com la Nucia. Fins arribar al cas extrem: l'assassinat per encàrrec a Polop per temes relacionats amb l'urbanisme. Quant més lluny es pot arribar en esta desbocada paranoia?
A Peníscola les cases del poble antic construït sobre l'istme s'estan abandonant de forma accelerada mentres les torres d'apartaments que voregen la marjal i les urbanitzacions de la serra d'Irta patixen les incomoditats del mal urbanisme. Els antics habitants van ser més intel·ligents a l'hora de triar la ubicació.
I així podríem estar estirant aquesta narració de la barbàrie al llarg dels centenars de quilòmetres d'aquesta costa nostra.

CAMPS ES DILUÏX EN L'AIGUA PER A NO REVOLTAR A COSPEDAL

Camps ja no és el que era. En l'enèsima reunió amb Valcárcel celebrada ahir a València per a alimentar el discurs de la confrontació hídrica, el president valencià va cuidar al detall el contingut de les seues declaracions per a no revoltar María Dolores de Cospedal.
Vaig dir en un article anterior que a Camps ja no se li sentia denunciar a les clares la seua oposició a les pretensions de Castella-La Manxa sobre el Tajo, i els fets avalen eixes apreciacions.
Ahir Camps i Valcárcel van ser extremadament subtils a l'hora d'exposar les seues reivindicacions, i es van limitar a exigir del Govern un pacte sobre les competències en matèria d'aigua. Van defraudar, doncs, en la seua compareixença. Aquell Camps que imposava les seues condicions abans de caure en desgràcia s'ha vist relegat per una dirigent del seu partit que a més de ser secretària general, és de Castella-La Manxa.
Dolores de Cospedal, la mateixa que es va imposar a Camps en la decapitació de Ricardo Costa, revisa ara les declaracions del president valencià abans que este les publicite, sota el risc d'acabar com Costa. Qui l'ha vist i qui el veu. Les seues ambicions de liderar el món es van topar amb un informe policial i ha acabat d'escolà regional amb escasses perspectives fins i tot per a repetir candidatura al lloc que ocupa. S'ha dissolt en l'aigua.

EL CONSELL LI REDACTA EL PROGRAMA A RAJOY

Els serveis de comunicació del PP valencià van distribuir ahir una peça amb suport gràfic en què anuncia que el partit "ja treballa en el programa que portarà a Rajoy a la Moncloa", titular il·lustrat amb una imatge suposadament dominical de Rafael Blasco, Antonio Clemente i Vicente Rambla assentats davant d'una pila de documents. No obstant, pocs mitjans han mossegat l'ham.
El desig de Francisco Camps, diu el PP, és bolcar-se en la campanya de les generals, però el desig vetlat és recordar-li l'una i l'altra vegada a Rajoy que sense els vots del País Valencià difícilment arribarà a la Moncloa. No obstant, al PP li convindria prendre's seriosament les declaracions del secretari general del PSPV, per a qui el País Valencià deixarà de ser un graner de vots per al PP estatal. Només li faltava això a Camps perquè Rajoy el deixara caure pel precipici. Camps sap que només la seua fortalesa electoral li pot servir d'escut davant del seu propi partit, i en eixes està, a preservar la seua condició.
Clemente adorna l'escena amb unes declaracions en què assegura que el PP valencià nodrirà el programa que portarà a Rajoy a la Moncloa, i per a això el partit, el grup parlamentari i el Consell (¿? també el Consell?) començaran a treballar en el programa de govern, "perquè el fi de l'era Zapatero ja ha arribat, i ha sigut la pitjor era de govern de la història de la democràcia".
A la vista de la concentració dels esforços dels populars valencians en el programa de les eleccions generals de 2012, ha de deduir-se que el programa de les autonòmiques de 2011 ja el tenen fet, o simplement no necessiten fer-lo perquè l'han incomplit tot i basta de repetir-ho.
A Camps se li acaba el crèdit i ho sap, com també sap que les conseqüències de la política del balafiament que ha aplicat en els seus dos mandats són irreversibles. Tampoc l'hostilitat sistemàtica cap al Govern d'Espanya ha beneficiat els valencians. El benestar dels valencians no augmenta reprovant ministres en les Corts, rebutjant els plans d'innovació tecnològica en les aules, boicotejant iniciatives de calat social com la llei de dependència, o utilitzant la potestat legislativa com a arma de confrontació. No és d'estranyar aquesta situació si com diu la nota del PP, el Consell està capficat en redactar-li el programa electoral a Rajoy.
El deteriorament de la qualitat de vida dels valencians acabarà amb l'única cuirassa que li queda a Camps, la dels vots.

FALTA DE RESPECTE

Les intencions del govern local de la ciutat de València amb el barri del Cabanyal amaguen una evident falta de respecte cap a un nucli urbà antic i consolidat, una manifesta renúncia a posar en valor el nostre llegat arquitectònic, i un flagrant menyspreu a la ciutat i a la seua història. I eixe menyspreu només pot cultivar-se en la incultura.
Com va dir l'antropòloga Concha Casado, la incultura és major enemic que la soledat. A poc a poc van destrossant-se meravelles d'arquitectura popular, belles i centenàries cases que d'un dia per a un altre es derroquen per a alçar impersonals edificacions.
Què dirien els valencians si a Rita Barberá se li ocorreguera rescatar la idea de prolongar l'avinguda Baró de Càrcer per damunt del Carme fins a donar-li eixida al riu vell? Algú pot pensar que l'alcaldessa podria consumar semblant deliri?
El Cabanyal podria (deuria) ser un dels racons més entranyables i amb major encant de la ciutat si se li hagueren aplicat les adequades mesures de revitalització de forma sostinguda al llarg dels anys. Exemples tenim en les ciutats alçades a la vora no sols de la Mediterrània, sinó de tots els mars i oceans del món.

PÀGINES ENFRONTADES

Les pàgines enfrontades dels periòdics deparen de vegades impactants contrastos, unes vegades deliberats, com ha ocorregut hui en el periòdic Mediterráneo de Castelló, i altres fruit del descuit, com li ha ocorregut a Benigno Camañas en l'edició valenciana del diari El Mundo.
L'exdirector d'El Mundo-València i ara conseller de l'empresa editora, Benigno Camañas, signa hui un article d'opinió en la pàgina dos de l'edició local en què ve a dir que el moment de feblesa de Francisco Camps ja ha passat, i afig que el PPCV "torna a ser una màquina ben enllestida", mentres per al PSPV tot són mals auguris. Però Camañas signa l'article amb tan mala fortuna que la pàgina enfrontada està dedicada quasi en la seua totalitat als embolics en el PP, en concret una notícia en què Rajoy demana als seus que no facen malifetes si volen que el seu partit tinga alguna oportunitat de tornar al Govern d'Espanya. Són dos informacions contradictòries en dos pàgines enfrontades, un error descomunal si es té en compte que els periodistes estan degudament ensinistrats respecte d'això. Tot periodista sap que abans de posar-se a omplir una pàgina ha de conéixer el contingut de la pàgina enfrontada per a no caure en repeticions o contradiccions, o simplement per a preservar la continuïtat del relat editorial. No obstant, a Camañas li l'ha jugada l'editor de torn, una llàstima, amb tant com s'havia empleat el també exdirector de Mediterráneo a descriure un panorama idíl.lic per a Camps.
Per la seua banda, el periòdic Mediterráneo ha optat hui per contrastar dos notícies de forma deliberada en pàgines enfrontades. Així, en la pàgina 8 es llig el titular següent: "Els impagaments de la Conselleria deixen paralitzada l'autovia a l'aeroport", mentres que la pàgina 9 informa de que Foment seguix avant amb l'AVE Castelló-Tarragona en adjudicar l'estudi informatiu.
Si a Foment se li quedara tirada una obra per impagament a l'adjudicatari, estaríem sentint tres setmanes als consellers de Camps, i fins és possible que el president convocara una reunió urgent del Consell per a emetre un decret llei contra els impagaments del Govern a les seues adjudicatàries.

CONFIE QUE NO

Confie que el líder nacional del PP i etern candidat a la presidència del Govern, Mariano Rajoy, o el president del seu think tank, José María Aznar, no hagen instigat l'allau de crítiques que ha rebut la presidència espanyola de la Unió Europea en la premsa conservadora d'Europa. No seria la primera vegada que els líders del PP es dediquen a desprestigiar a Espanya i al seu Govern en tots els fòrums internacionals en què tenen capacitat d'influència. Si això fora així els dirigents del PP mereixerien una doble reprovació, una per la seua manifesta falta de lleialtat i escassa predisposició a col·laborar en favor de l'interés general, i la segona per amagar el cap baix l'ala en la part de responsabilitat que tenen sobre els aspectes que han fet que la crisi haja colpejat a Espanya amb major virulència.
Van ser Aznar i el PP els que van propiciar les circumstàncies que han conduït a la fallida immobiliària, van ser ells els que van incitar les famílies a endeutar-se per a adquirir béns immobiliaris per damunt del seu valor real, i van ser ells els que van sobresaturar un sector productiu pel que ara s'ha perdut la major part dels llocs de treball destruïts. Sense oblidar que les normes que regulen el mercat laboral són les mateixes ara i abans.

Confie, doncs, que no hagen instigat l'ofensiva mediàtica, encara que els antecedents no acompanyen.

COORDINAR NO ÉS MENTIR

El nou coordinador general del PP de la Comunitat Valenciana, i alhora alcalde de Castelló, Alberto Fabra, tracta de donar sentit al seu nou càrrec amb declaracions en què carrega de la manera més gratuïta que he conegut fins ara contra el Govern central per les obres de l'AVE.
Els arguments de Fabra són tan banals com puerils: Zapatero no ha fet res per portar l'AVE. Estem, doncs, davant d'un dels majors miracles de tots els temps: l'AVE ha arribat ell sol a València.
Semblants actituds mereixerien una condemna pública immediata, però per a això és necessari conéixer els fets.
Durant els huit anys en què l'actual president de la FAES va presidir el Govern d'Espanya el tren d'alta velocitat va estrenar els trajectes des de Madrid a Màlaga, Barcelona i, com no podia ser de cap altra manera, Valladolid, la capital que va albirar el naixement polític de José María Aznar. No obstant, al març del 2004, quan Aznar deixa el Govern, el projecte de l'AVE entre Madrid i València només estava licitat en un 1'5%. I això són dades reals i contrastables.
No obstant, eixe trepidant ritme d'execució de les obres no va esvair les esperances de Francisco Camps, que al maig del 2003 va posar en la seua primer cartell electoral per a la presidència de la Generalitat en una màquina de l'AVE de fons. Qui anava a dir-li que qui estarà esperant el primer AVE a l'estació del Nord de València anava a ser un ministre socialista.
Però no sols això. Hui hem conegut que inclús ara Camps està incomplint els seus compromisos financers amb el projecte del parc Central de València, és a dir, està boicotejant financerament l'arribada de l'AVE a València.
I una vegada conegut tot això, i sabent que enguany s'estrenarà la línia d'AVE entre Madrid i València, i que les unitats de l'AVE donaran servei a Castelló a través de l'actual línia mentres es construïx la plataforma reservada, podem analitzar amb coneixement de causa la mala fe que contenen les declaracions d'Alberto Fabra, el qual ha confós la mentida política amb la labor de coordinar al seu partit. Diu que Zapatero no ha fet res per a portar l'AVE a València. Per tant, Un AVE emancipat ha vingut a soles.

CANAL 9 POSA EN BOCA DE CAMPS EL QUE CAMPS NO S'ATREVIX A DIR

La nova ofensiva del PP valencià contra el Govern s'ha iniciat amb l'avançada de Canal 9 i la seua provada habilitat per a mentir. El principal canal de Ràdio Televisió Valenciana ha obert el foc prenent part i posant en boca del president de la Generalitat el que el president no s'atrevix a posar en la seua per por a María Dolores de Cospedal.
Arran de la informació sobre la paralització del projecte de remodelació del Cabanyal, notícia que el canal públic ha utilitzat de pretext per a enllaçar amb un llistat de suposats greuges del Govern amb els valencians, Canal 9 va dir que Francisco Camps és un ferm defensor de la continuïtat del transvasament Tajo-Segura, una asseveració que encara no hem sentit en boca del president. Camps hauria de demanar una rectificació a Canal 9 o demandar-la per haver posat en boca seua coses que ell no ha dit.
És un acte de covardia. Camps no s'ha definit sobre el transvasament per a no entrar en conflicte amb els dirigents estatals del seu partit, però en canvi ordena que Canal 9 difonga les seues preferències amb l'esperança que Dolores de Cospedal no sintonitze el canal públic valencià.
Canal 9 s'ha erigit en part en el conflicte del Cabanyal i ha qualificat l'orde del Ministeri de Cultura de "nou greuge" del Govern, per a soltar a continuació una retafila del que el canal públic considera greuges. En la seua línia. El nou director general, López Jaraba, només ha vingut carregat de bona voluntat, però amb escasses intencions.
Però per a gosadies, les declaracions amb què el secretari de comunicació del PP, Esteban González, va obrir l'any. L'exconseller de Camps va tornar a posar en dubte la legalitat del sistema Sitel d'escoltes telefòniques amb la vetlada voluntat d'invalidar el procés judicial per corrupció en què està immers el seu partit. FA l'efecte que el PP va a remoure's en el fang en el seu intent desesperat de sobreviure.