Un exemplar de premsa valenciana d'una capçalera d'estes que es deixen llaurar amb facilitat escrivia recentment un perfil del president de la Generalitat, del que deia açò: la seva gestió durant aquests últims set anys ha estat marcada per la posada en marxa de polítiques econòmiques i fiscals per millorar la competitivitat i les expectatives de creixement de la Comunitat Valenciana. També han estat importants en la seva gestió les persones i per això ha donat prioritat absoluta a les polítiques socials. Però no obstant, afegeix, si alguna cosa ha caracteritzat la seva gestió al capdavant de la Generalitat ha estat la gran voluntat d'arribar a grans acords de tipus econòmic i social amb els agents econòmics, socials i polítics.
En una de les il.lustracions del reportatge apareix Camps al costat del president de l'Associació Valenciana d'Empresaris, Francisco Pons, la mateixa persona que només uns dies després es va despatxar amb unes declaracions en les que demanava a la Generalitat que frene el seu endeutament, que ajuste despeses, controle costos i redueixa el periode de pagament a proveïdors. I en una altra il.lustració, sobre un peu de foto que feia referència als assoliments de Camps, apareix el president inaugurant una obra del Ministeri de Foment, la qual cosa més bé sembla una relliscada de l'autor del reportatge.
Esta desafortunada pinzellada periodística revela que la imatge i la credibilitat del president de la Generalitat són de tal fragilitat que ja no és possible afalagar durant més d'un paràgraf sense quedar en evidència o caure en contradiccions.
L'adulació ocupa unes poques línies, però no obstant això caldrien llibres sencers per explicar que la competitivitat i les expectatives de creixement de la Comunitat no només no han millorat, sinó que s'han situat a la cua per haver-ho apostat tot a la rajola després d'haver abandonat sectors productius tradicionals, instituts tecnològics, i l'agricultura.
El contrast amb la realitat és encara més impactant quan Camps tracta de presumir de les seves polítiques socials i de la seva prioritat sobre les persones. Bastaria amb recordar el desenvolupament de la Llei de Dependència en estes terres, però en tot cas, i per eliminar dubtes, ens podem remetre als índexs de fracàs escolar. La inversió més productiva que pot fer una societat, l'educació, s'ha descuidat.
I finalment, sobre la voluntat d'arribar a grans acords amb els agents econòmics, socials i polítics, n'hi ha prou amb esmentar la nova proposta de reforma de l'Estatut, per no citar el rebuig a les propostes que en matèria econòmica li va traslladar el secretari general del PSPV, i les dirigides a democratitzar i sanejar RTVV. La reforma de l'Estatut només quatre anys després de la seva aprovació és fruit de la negativa del PP a acceptar llavors les propostes socialistes, i malgrat això la reforma va tirar endavant gràcies a la veritable voluntat d'aconseguir grans acords, però del PSPV. La resposta ha estat el veto al PSPV en els organismes en els quals correspon a les Corts nomenar representants, el bloqueig en la renovació de les institucions de la Generalitat, i la falta de voluntat de desenvolupar l'Estatut reformat en 2006 en les seves línies fonamentals.
Camps tanca 2010 més feble que mai. L'estructura sobre la qual assenta la seva imatge i credibilitat és fràgil i va a esfondrar-se a cop de realitats. Quan són els mateixos empresaris els que li diuen a Camps que no està gestionant bé s'ha arribat ja a l'últim toc d'advertiment. Haig de confessar, no obstant això, que la meva certesa que Camps no anava a ser proclamat de nou candidat després de l'esclat de l'escàndol de corrupció, està ara clapejada de dubtes. Haurem arribat, en aquest cas, al límit de la perversió democràtica.
En una de les il.lustracions del reportatge apareix Camps al costat del president de l'Associació Valenciana d'Empresaris, Francisco Pons, la mateixa persona que només uns dies després es va despatxar amb unes declaracions en les que demanava a la Generalitat que frene el seu endeutament, que ajuste despeses, controle costos i redueixa el periode de pagament a proveïdors. I en una altra il.lustració, sobre un peu de foto que feia referència als assoliments de Camps, apareix el president inaugurant una obra del Ministeri de Foment, la qual cosa més bé sembla una relliscada de l'autor del reportatge.
Esta desafortunada pinzellada periodística revela que la imatge i la credibilitat del president de la Generalitat són de tal fragilitat que ja no és possible afalagar durant més d'un paràgraf sense quedar en evidència o caure en contradiccions.
L'adulació ocupa unes poques línies, però no obstant això caldrien llibres sencers per explicar que la competitivitat i les expectatives de creixement de la Comunitat no només no han millorat, sinó que s'han situat a la cua per haver-ho apostat tot a la rajola després d'haver abandonat sectors productius tradicionals, instituts tecnològics, i l'agricultura.
El contrast amb la realitat és encara més impactant quan Camps tracta de presumir de les seves polítiques socials i de la seva prioritat sobre les persones. Bastaria amb recordar el desenvolupament de la Llei de Dependència en estes terres, però en tot cas, i per eliminar dubtes, ens podem remetre als índexs de fracàs escolar. La inversió més productiva que pot fer una societat, l'educació, s'ha descuidat.
I finalment, sobre la voluntat d'arribar a grans acords amb els agents econòmics, socials i polítics, n'hi ha prou amb esmentar la nova proposta de reforma de l'Estatut, per no citar el rebuig a les propostes que en matèria econòmica li va traslladar el secretari general del PSPV, i les dirigides a democratitzar i sanejar RTVV. La reforma de l'Estatut només quatre anys després de la seva aprovació és fruit de la negativa del PP a acceptar llavors les propostes socialistes, i malgrat això la reforma va tirar endavant gràcies a la veritable voluntat d'aconseguir grans acords, però del PSPV. La resposta ha estat el veto al PSPV en els organismes en els quals correspon a les Corts nomenar representants, el bloqueig en la renovació de les institucions de la Generalitat, i la falta de voluntat de desenvolupar l'Estatut reformat en 2006 en les seves línies fonamentals.
Camps tanca 2010 més feble que mai. L'estructura sobre la qual assenta la seva imatge i credibilitat és fràgil i va a esfondrar-se a cop de realitats. Quan són els mateixos empresaris els que li diuen a Camps que no està gestionant bé s'ha arribat ja a l'últim toc d'advertiment. Haig de confessar, no obstant això, que la meva certesa que Camps no anava a ser proclamat de nou candidat després de l'esclat de l'escàndol de corrupció, està ara clapejada de dubtes. Haurem arribat, en aquest cas, al límit de la perversió democràtica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada