FABRA ES FICA EN PRECAMPANYA

Alberto Fabra, en la seua actuació estel.lar al programa Grand Prix de Canal 9.

L'alcalde de Castelló, Alberto Fabra, es revela com l'alumne més avantatjat de Francisco Camps pel que fa al desplegament de parafernàlia propagandística amb recursos públics. Mesos arrere ens va sorprendre amb un invent que va batejar com a Pla Activa Castelló, que no servia per a una altra cosa més que per a camuflar les obres del Pla d'Estímul de l'Economia del Govern central, i atribuirse-les com a pròpies.
Després arribà el pla Castelló en Verd, ideat per a fer com si complira la seua promesa electoral de plantar deu mil arbres en la ciutat durant l'actual mandat, i que es va a saldar amb uns quants centenars d'exemplars. Però no importa, de l'apartat de despeses de publicitat de l'ajuntament s'han extret alguns euros per a copar panells i insercions publicitàries amb l'eslògan Castelló en Verd.
Ara Alberto Fabra anuncia per a demà dijous la presentació amb tots els luxes en el Casino Antic, la tija de la soca, d'un nou pla, esta vegada denominat Castelló Avança.
No vull ni imaginar el contingut d'eixe pla, però m'ol a tret d'eixida de la precampanya electoral, una precampanya en què confie que el PP de Castelló utilitze esportivament els seus recursos propis, i només els seus recursos propis. El PP de Castelló es vanaglòria de que el cas Gürtel no ha esguitat les comarques del nord, tot i els afers de Francisco Martínez, però les principals empreses presumptament subministradores de les empreses investigades són castellonenques.
Castelló avança, però se suposa que porta avançant quasi dos dècades, que són les que porta el PP al capdavant del govern local, i a penes estem uns metres de la línia d'eixida.
Al marge de l'expansió urbanística provocada per una voraç creació de sòl urbanitzable, si Castelló ha avançat en les últimes dècades és perquè Joan Lerma va posar en marxa la Universitat, i José Borrell va soterrar les vies del tren. Pel que es referix a la resta, Alberto Fabra pareix consumir el pressupost municipal en despeses ordinàries i en propaganda, a pesar de la galopant asfíxia fiscal. Vull recordar que va ser el PP qui va restaurar pocs mesos després de les eleccions municipals de 2003 la taxa de fem sense haver dit res en la campanya anterior, i ha sigut al PP qui estreny al contribuent a raó d'un 15% anual.
No obstant, després de dos dècades de PP, la ciutat té allò essencial per resoldre. El tràfic continua sent un caos, la ronda de circumval·lació seguix inacabada, el tramvia realitza un recorregut de cavallets de a penes uns centenars de metres entre l'avinguda de Morella i la Universitat sense que s'albiren inversions en nous trams, els grans projectes anunciats per la Generalitat continuen sent esbossos, i les dotacions públiques arriben en comptagotes, entenguem guarderies, col·legis públics, etc.
Però tant fa. Tenim plans. Castelló en Verd, Castelló Avança, Pla Activa, etc.

ELS "PANTUFLOS" DE CAMPS

La foto difosa dilluns per Presidència de la Generalitat amb Camps i els seus tres vicepresidents, anava acompanyada d'un peu en què es deia que el president prepara en el seu despatx la intervenció en el debat de política general. Reparen en els "pantuflos" del president, un detall no improvisat. No estem davant d'un descuit del gabinet, sinó davant de la clara intenció de transmetre a l'opinió pública que la suposada preparació del debat ha sigut àrdua i prolongada.
Ningú s'ho ha cregut. A la preparació del debat no degueren dedicar ni mitja hora, a la vista del contingut del discurs que ha pronunciat hui Camps. Imagine a Cotino suggerint-li que acuse Zapatero d'haver llevat el pa i la sal als valencians. "Digues que ens han llevat l'aigua". I efectivament, Camps ix hui a la tribuna i solta que "ens han robat l'orgull de ser valencians", desqualifica el portaveu socialista, Ángel Lluna, anuncia milers de milions d'euros d'inversió que mai arriben, i acusa a l'oposició de parlar de coses que no interessen als ciutadans. Això és tot.
Per tant, no crec que feren falta "pantuflos" per a preparar una intervenció d'eixe calat. En mitja hora i per telèfon es podia haver fet, més encara si es té en compte que els arguments utilitzats són tan reiterats que fan caure en l'avorriment.
Probablement estigueren parlant de "lo nuestro", d'això d'ells, vaja, i com eixir-se'n. I la millor manera d'escórrer l'embalum ha sigut eludir tota referència a l'escàndol polític que afecta al PP valencià, i no donar cap explicació.
Mentre Rajoy, Cospedal i fins i tot Pedro J. estan demanant caps "més grossos" que el de Ricardo Costa, Camps s'ha tornat a enrocar en el victimisme en una clara mostra de menyspreu cap al conjunt dels valencians, que estan esperant que una veu autoritzada del PP diga quelcom creïble sobre tot el que està transcendint, més enllà del complot de jutges i policies.
Camps no se sosté, i probablement per això haja dit hui que el que més orgull li produirà serà poder dir sempre que una vegada va ser president de la Generalitat. Vaja guardant, doncs, els "pantuflos" per si de cas ha de pasar "algun ratito largo" a casa.

"EL PP TREU PIT"

Era el titular d'un periòdic relatiu a la notícia d'una enquesta que ha elaborat i difós el PPCV en plena tempesta de corrupteles. Com una sibil·lina forma de distraure l'atenció, vénen a dir: passen i vegen, a pesar de la que està caient, els valencians continuen confiant de forma majoritària en el PP.
O siga, que el PP treu pit.
Ignore si l'enquesta ha sigut precuinada o no, però el PP ha de tindre clara una cosa irrefutable que no precisa de sondejos per a ser ratificada: el poder és efímer, com bé sap Mariano Rajoy, i com pareixen haver oblidat Camps, Costa, Rambla, Cotino, Serra, etc. No es pot recórrer a l'autocomplaença cada vegada que et sorprenen amb el fang al coll.
La societat valenciana ha demostrat al llarg de la història ser prou crítica per a posar a cada u en el seu lloc quan correspon. I quan tots o part dels càrrecs públics ocupats a fabricar desmentits cada vegada menys consistents, acaben en el lloc que els corresponga, començarà l'encreuament de reprotxes entre ells.
De fet ja ha començat. De ser certes les gravacions policials (realitzades, esta vegada sí, amb autorització judicial), i desviant-nos del fons de l'assumpte, ja sabem la consideració que té, per exemple, Ricardo Costa de Vicente Rambla, o el respecte que a David Serra li infon la figura de Francisco Camps ("ESE lo sabe todo").
Ja sabem, o podem endevinar, a més, els motius pels quals Camps va retirar poders a Rambla, o la causa de la marxa de l'eterna cap de gabinet de Camps.
El PP necessita delectar-se en sondejos d'autocomplaença perquè li causa pànic la idea de no aconseguir el diputat número 49, i eixe número màgic que atorga la majoria absoluta, encara sense l'escàndol de corrupció, estava ahí esbufegant-li el bescoll.

EL DEBAT DE POLÍTICA GENERAL

Diu hui l'edició valenciana d'un diari de Madrid que el president de la Generalitat, Francisco Camps, dedicarà la seua intervenció al debat de política general, dimarts vinent, a tractar de rescabalar-se de tot el dany polític que li ha originat la investigació del cas Gürtel i els maleïts trages.

Tasca difícil i aposta arriscada, sobretot perquè Camps no confiava que trascendira el contingut de l'informe que la Policia de Blanqueig de Capitals va remetre al seu amic jutge. Si camina per ahí, eixirà esquilat, perquè aleshores estarem parlant d'alguna cosa més que no de trages.

Per tant, tot i que Camps no ha avançat encara res del contingut del seu discurs, en contra del que era costum, les seues declaracions dels darrers dies en donen pistes. Potser el president parle del Pla Confiança i dels 1.200 milions d'euros que diu que vol transferir als ajuntaments, però que els ajuntaments encara no han vist. O potser accepte la proposta de pacte del portaveu del PSPV per tal de deturar les intolerables xifres de fracàs escolar al País Valencià, gènesi directa de la manca de productivitat. O potser també tracte de fer pagar els plats trencats a Zapatero, De la Vega, Conde Pumpido, a Barack Obama per reformar el seu sistema sanitari, o a Hugo Chávez per desestabilitzar el preu del petroli.

Vorem per on tracta de reconduir Camps el debat amb el que estrenem, amb retard, el periode de sessions.

EL MITING DE MESTALLA

En la campanya de les eleccions generals de 1996 el candidat del PP, José María Aznar, va tancar campanya en el camp de Mestalla davant de 55.000 persones, més altres 15.000 que es van quedar en el carrer. En la campanya de les eleccions autonòmiques de 2003 el candidat del PP, Francisco Camps, va voler repetir el ple amb Aznar ja de president, i es va quedar a mitges. A penes 30.000 persones, amb els consegüents reprotxes als productors executius, entre els que ignore si estava El Bigotes.
I que cap malintencionat vullga veure realació entre este megamíting i mig, i el fet que s'haja conegut ara que suposadament el PP finançava els seus actes polítics amb diners de constructors. No em consta, ni a mi ni segurament als informes policials, que els mítings de Mestalla foren sufragats amb diners provinents dels principals contractistes de la Generalitat i d'altres institucions governades pel PP.
Però davant del que no puc quedar impassible és de la gràcia i desimboltura amb què el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana ha rebutjat este informe policial per la falta de relació, diu, amb els fets concrets que s'havia compromés a investigar, estrictament els regals a Camps i altres càrrecs del PP, i la seua relació no demostrada amb els contractes de la Generalitat per valor de huit milions d'euros amb les empreses de la trama corrupta.
De veritat no guarden relació els fets descrits en l'informe policial amb allò que tractava d'investigar el tribunal valencià? Hem de continuar pensant, després d'això, que efectivament els valencians tenim garanties que el nostre administrador de justícia actua davall els principis que ha d'actuar?

CANAL NOU RIMA AMB XAVIER CARRAU

Fa poc més d'una setmana es va conéixer que l'exdirector general de RTVV, Pedro García, que va deixar el càrrec el passat 27 d'agost per motius que encara no s'han explicat, havia reconegut davant del Síndic de Greuges que la manipulació informativa era una pràctica habitual en els mitjans de l'ens, i es prestava a rectificar davant de les insistents recomanacions del Síndic.
Entre eixa mostra de bona voluntat i el tracte vexatori que va rebre ahir la secretària provincial del PSPV de València, Carmen Martínez, en el programa matinal La Tertúlia de Canal 9, no ha passat ni un mes.
Quan la dirigent socialista, invitada al programa, va tractar que la tertúlia abordara la trama Gürtel, el periodista que dirigeix el debat va començar a mostrar-se irritat i molest, i més que perdre els papers, va assumir el d'un polític més del PP. Xavier Carrau, que així s'anomena el periodista, va arribar a recriminar l'actitud de Carmen Martínez, i li va dir que potser hauria de presentar-se a unes oposicions en Canal 9 per a treballar de periodista. Tot un exemple d'imparcialitat i objectivitat.
Encara que després va intentar restituir la seua eixida de to, Carrau va tractar de justificar el seu arravatament amb xifres de càrrecs públics socialistes que havien sigut invitats al programa i van refusar acudir, la qual cosa tampoc és res estrany, a la vista del tracte que va rebre ahir Carmen Marínez.
El nou director general de RTVV, nomenat de forma irregular pel PP al prescindir de la preceptiva proposta del consell d'administració avalada per dos terços dels seus integrants, ha expressat la seua intenció de dotar a l'ens de major pluralisme informatiu, però de moment seguim només amb eixa declaració d'intencions, sense cap efecte pràctic.

http://www.youtube.com/watch?v=UZQuA7nmps4

DIA INTERNACIONAL DE LA DEMOCRÀCIA

L'Assemblea General de Nacions Unides va instaurar en 2007 el 15 de setembre com a Dia Internacional de la Democràcia, amb l'objectiu de reafirmar la democràcia com un valor universal basat en la llibertat de les persones pera determinar els seus propis sistemes polítics, econòmics, socials i culturals, i per a participar plenament en tots els aspectes de la vida.
Les crides de l'organisme internacional perquè els estats membres realitzaren campanyes de conscienciació pública al voltant d'esta celebració a fi d'aconseguir el major grau de coneixement entre els ciutadans, no han tingut massa èxit. La jornada passa desapercebuda.
No obstant, i per la part que em correspon, desitge reivindicar esta jornada i la seua significació, una reivindicació que cobra més força si es realitza des de les Corts Valencianes, on el PP ha generat una profunda crisi política pel seu peculiar mode d'entendre i aplicar el reglament que regula el funcionament de la cambra. Diguem que a les Corts no tots els representants dels ciutadans participem plenament de tot el que ens pertoca.

Estem davant d'un greu cas de deteriorament democràtic en el marc dels països en què la democràcia pot considerar-se plenament consolidada. Parle del veto injustificat per part del PP a iniciatives parlamentàries de qualsevol tipus, el rebuig sistemàtic de sol·licituds de compareixença d'alts càrrecs per a explicar la seua gestió, la negativa a entregar documentació a què tenen dret els diputats, la reducció al mínim del nombre de plens i de l'activitat parlamentària en general, la interpretació interessada de les regles del joc, i el que al meu entendre és més greu: la destitució del lletrat major de les Corts per no plegar-se als interessos del PP, la vulneració del reglament per a anomenar un lletrat major afí, i el bloqueig de la designació d'una senadora territorial proposada pel PSPV.
Presumim que Espanya i la Comunitat Valenciana gaudixen d'un sistema democràtic plenament consolidat, però permeten-me que diga que la pràctica de vegades posa en dubte l'asseveració.

AMB DINERS PÚBLICS

Una revista editada per l'Associació Cardona Vives de Castelló, una reminiscència del secessionisme lingüístic dels anys vuitanta fagocitada pel PP i finançada amb diners de les institucions que governa el PP al País Valencià, fa burla de la lluita contra la violència masclista amb un atac a una campanya institucional pel fet d'estar escrita en català oriental, i amb una desafortunada vinyeta que si fa i no fa, fomenta la manca de respecte cap a la dona.

Les dones no han de ser agredides ni en valencià ni en català, encara que a l'associació Cardona Vives sembla que tant li fa la violència masclista. Allò realment reprovable és que la campanya institucional estiga en català, i no que un dia rere altre alguna dona mori (catal'a oriental) assassinada per la seua parella. Potser si el cartell haguera estat escrit en castellà de Xile la Cardona Vives no haguera dit res.

I de la vinyeta que signa Albert Guallart, ni en parle.

Cal dir que l'esmentada publicació està patrocinada per l'Ajuntament de Castelló, i disposa de publicitat de la Diputació. És a dir, diners públics.

Al darrere de l'Associació Cardona Vives hi ha un exdirigent d'Unió Valenciana de Castelló, Gonzalo Romero, ara regidor del PP a l'Ajuntament de la capital de la Plana, qui ni abans com a candidat d'Unió Valenciana, ni ara com a càrrec públic del PP, ha abandonat la tesi secessionista amb la que la dreta va aconseguir dividir als valencians mitjançant un fals conflicte.

REBATENT GONZÁLEZ PONS

González Pons, amb cara de xiquet dolent.

El secretari de comunicació del PP va fer dissabte una crida, paròdia d'una declaració solemne, a la rebel.lió cívica contra la política fiscal del Govern per anunciar pujades d'imposts, sota el lema de que no hem de pagar tots la "manca de previsió" de Zapatero. Haguera agraït ser periodista i estar en la seua roda de premsa per poder preguntar-li si eixa crida és extensiva als milers de desocupats als que se'ls va acabar la prestació i se'ls ha perllongat el dret al subsidi només per poder tirar endavant.

I hui mateix, González Pons ha declarat a RNE que la Policia i la Fiscalia investiguen tres vegades més al seu partit que al PSOE. Serà perquè hi ha tres vegades més motius per a investigar, dic jo.

LA REALITAT EM DESBORDA

Hui ha ha sigut un d'eixos pocs dies en què he disposat de temps per a la lectura de la premsa en profunditat, més enllà de l'actualitat local, i prescindint de les lectures ràpides que proporcionen els resums dels gabinets de premsa, i la realitat m'ha estremit. La primera reacció davant del que passa al llarg de meridians i paral·lels és prescindir de la lectura d'eixes seccions informatives, ignorar la realitat, però la reacció més meditada impedeix romandre indiferent.
Hui, lluny de les pàgines locals, m'he trobat que un fotògraf d'origen alacantí ha sigut assassinat en El Salvador presumptament per haver filmat un documental sobre la Mara 18, una banda juvenil que al marge de tot controla barris i ciutats.
Un periodista rus ha hagut de fugir del seu país i refugiar-se a Turquia per haver denunciat que un barco rus ha sigut segrestat en l'Atlàntic suposadament pel servei secret israelià, el temut Mosad, perquè se suposa que portava un carregament d'armes a Iran.
Un altre periodista italià que dirigia des de fa quinze anys la publicació de la Conferència Episcopal Italiana s'ha vist obligat a dimitir pels atacs dels periòdics i televisions propietat de la família Berlusconi per haver-se mostrat excessivament moralista amb l'estil de vida i costums del president italià. I sembla, a més, que l'Església catòlica italiana està dividida en dos faccions, els partidaris i detractors de Berlusconi.
A Rússia la família de la periodista Anna Politkóvskaya, l'assassinat de la qual en 2006 està encara sense resoldre, lluita perquè els tribunals reòbriguen la investigació i un nou juí. L'anterior, en el que un tribunal militar va absoldre els tres acusats, ha sigut anul·lat.
En Ciudad Juárez (Mèxic), díhuit drogoaddictes han mort crivellats a tirs quan participaven en una sessió terapèutica, no se sap per qui. La policia només va poder impedir que els sicaris tornaren per rematar els ferits. I amb ells són ja cinc mil les persones que han mort enguany a Mèxic per homicidis relacionats amb el narcotràfic, inclosos periodistes i alts càrrecs del departament de seguretat pública del Govern.

I tantes altres coses que hauran passat per tot arreu i que no han trobat lloc a les pàgines dels periòdics d'ací.
I després del repàs, em sent debilitada per a fer front als assumptes domèstics des de la meua posició de representant pública, encara que també ací tenim escenes com per a portar-nos les mans al cap. Recórrec, sense més, a la concentració mensual que ahir van celebrar els familiars de les víctimes de l'accident del Metro a València, com cada dia 3. Els jutges no han trobat responsables.

En fi.

DELIRANT CÒMPUT DE CASOS DE CORRUPCIÓ

Tractant de justificar la teoria de la conspiració de l'Estat contra el PP, Mariano Rajoy va dir ahir en una roda de premsa que no hi ha cap càrrec del seu partit condemnat per corrupció.
Als pocs minuts, i després de sostraure-li els periodistes una dotzena de càrrecs públics del PP empresonats per diversos motius, el gabinet de comunicació de Rajoy es veu obligat a matisar que es referia a causes iniciades amb anterioritat a l'arribada de Zapatero a la Moncloa, i més tard tornen a matisar que quan Rajoy va dir que no hi ha càrrecs del PP condemnats, es referia a sentències fermes. Lògicament, tots els càrrecs del PP empresonats han recorregut les sentències.
El cas és que Rajoy s'ha inventat una conspiració en contra del seu partit per a perseguir judicialment els seus càrrecs públics, i per a demostrar-ho elabora un delirant còmput d'acusacions, investigacions i condemnes, per a determinar si són més ara que abans, si la justícia s'enceba o no en el PP, o si abans no s'investigava tant.
I la pregunta que jo formule és si està establida una proporcionalitat en el nombre d'investigacions obertes per corrupció en funció del suport electoral de cada partit, o si hi ha un quota d'investigacions per partit que no es pot superar independentment que es donen més o menys casos de corrupció en un o altre lloc.
Entenc, per la meua part, que el nombre d'investigacions obertes sobre les actuacions de càrrecs del PP a Espanya estarà en relació amb el grau de temptació d'eixos càrrecs a vulnerar lleis en l'exercici de les seues funcions, i si en l'actualitat les actuacions sospitoses es concentren en els càrrecs del PP, els dirigents d'este partit tampoc poden pretendre que s'establisca una quota per damunt de la qual no es puguen obrir més investigacions.
Imagine que la policia, els jutges i fiscals no actuaran per criteris de compensació o descompensació a l'hora d'obrir investigacions, i que estes s'incoaran només en funció d'indicis fundats o denúncies, al marge de l'adscripció ideològica dels seus autors.
En tot cas, amb complot o sense, el PP acumula en les seues files una llarga sèrie de casos de suposada corrupció, i una relació d'imputats, sentenciats i condemnats que ho són només per les seues actuacions, amb complot o sense, però el més sorprenent és que els dirigents d'este partit hagen aconseguit evitar donar explicacions davall l'empara d'una falsa persecució.

LUNA MOLESTA AL PP

Àngel Luna s'interessa per l'estat de salut de Costa després de l'accident de trànsit que va patir el portaveu del PP.

No content de carregar-se al lletrat major de les Corts per resistir-se a plegar-se a les indicacions del Grup Popular, el portaveu del PP, Ricardo Costa, va demanar ahir la destitució d'Ángel Luna com a portaveu socialista i la seua substitució per algú a qui ell, en funció dels seus criteris, puga considerar portaveu vàlid. La política valenciana no podia arribar a majors cotes de surrealisme.
Ja posats, i amb el mateix grau de desvergonyiment, podria permetre'm jo sol·licitar al PP que destituïra Ricardo Costa de portaveu a les Corts i que nomene en el seu lloc, per exemple, a Rafael Ferraro, una de les reminiscències d'Unió Valenciana i Coalició Valenciana que encara arrossega el PP com a peatge per l'aniquilació d'ambdós partits.
Ricardo Costa lladra, aleshores Ángel Luna cavalca. No hi havia millor forma de lloar les arts oratòries del portaveu socialista que exigint la seua destitució. Però el que de veritat revela esta insòlita sol·licitud és fins a quin punt el PP valencià està acostumat a manejar al seu capritx tot el que pot manejar.
El lletrat major molesta per limitar-se a exercir les seues funcions, estrictament tècniques d'altra banda, i se'l destituïx. Però a més de destituir-lo, el PP pretén ara modificar els reglaments perquè la plaça puga ser adjudicada amb aparença d'oposició a algú del seu grat.
El director general de RTVV ja no és vàlid per raons que encara es desconeixen, i el PP es bota la Llei de Creació de l'ens i anomena un substitut sense consultar al consell d'administració, que és qui ha d'anomenar el càrrec per majoria de dos terços.
El PSPV proposa una persona per a ocupar una de les places territorials que li corresponen en el Senat, i el PP comença a realitzar peculiars interpretacions del reglament per a dilatar el procés. Leire Pajín porta ja quatre mesos esperant el nomenament.
I per no parlar de la singular forma amb què la presidenta de les Corts distribuïx els temps d'intervenció en els plens. És capaç de posar a l'hemicicle en "stand by" si falta algun diputat del PP necessari per a la tan masegada majoria.

EL GALIMATIES DE CAMPS

Sí però no, però si m'ho demana Mariano potser. El president de la Generalitat, Francisco Camps, transmet la sensació que la seua decisió d'esgotar la legislatura és ferma, però no obstant les pressions que rep des de Madrid i des del seu propi entorn el fan dubtar.
No crec que Camps done el pas de fer ús de la facultat que li atribuïx el reformat Estatut per a dissoldre el Parlament i convocar eleccions. És, al meu entendre, el que hauria de fer tot just abans de presentar la seua renúncia a la reelecció per haver mentit de forma flagrant als ciutadans en les Corts, per haver-se vist involucrat en sòlides trames de corrupció, per la paràlisi a què té sotmés al Consell, i per un balanç de gestió del què només sobreïx retrocés econòmic, destrucció d'ocupació, confrontació institucional, fracàs educacional, deute, manipulació informativa, boicot a les polítiques socials, balafiament, amiguisme, i un retrocés democràtic sense precedents que té el seu millor reflex en el segrest de les Corts, on el PP capgira els reglaments fins a interpretar-los al seu capritx i conveniència.
Camps deu estar contemplant distints escenaris. Si esgota la legislatura pot trobar-se que prosperen els recursos contra la decisió del TSJCV d'arxivar la causa per suborn en contra seu i es reòbriga el procés judicial just abans de les eleccions, però Camps ha de considerar mínimes les probabilitats que això ocórrega. Per contra, si avança les eleccions pot trobar-se amb la possibilitat que es veja forçat a dimitir acabada d'estrenar la legislatura per una eventual complicació de la trama Gürtel. Personalment no descarte que la situació se li complique al PP. I si no, que explique els motius del cessament del director general de RTVV, ja que si l'única cosa que se li pot tirar en cara a Pedro García és haver-se deixat regalar trages, en teoria es donarien les mateixes circumstàncies en Camps perquè este deixara el càrrec.
Per si de cas, en la recent remodelació del Consell Camps ja ha desposseït de funcions i pes polític a qui poguera tindre temptacions de substituir-li com a inquilí del Palau.
I mentres Camps roman atrapat en dilemes personals i intrasferibles, el seu alquimista, Rafael Blasco, intensifica els rastrejosòpics a compte de tots els valencians per a conéixer amb el major grau possible de certesa per on esbufega l'ànim dels ciutadans, però en esta ocasió hi ha una variable que no controla: el grau de frustració, decepció i desengany que haja pogut causar la conducta de Camps entre votants ocasionals del PP. No tot el vot que rep el PP és incondicional.