HISTÒRIES DE FILADÈLFIA

A Filadèlfia Camps es fa la voto amb la recepció d'un vaixell carregat de taronges, però a València les taronges estan a terra.

El president de la Generalitat, Francisco Camps, va voler escenificar amb la seua visita al port de Filadèlfia i la cronometrada recepció d'un vaixell de càrrega amb taronges valencianes, el seu pretés interés pels llauradors valencians i el futur del què hauria de continuar sent el nostre principal sector productiu. Camps es va fer la foto amb les tasques de descàrrega de les taronges valencianes a Filadèlfia com a aconseguidor de mercats i solucionador dels problemes dels citricultors valencians.
No obstant, pel camp valencià circulen altres "històries de Filadèlfia". Els conte només algunes. Diu un llaurador conegut meu que amb la seua collita de clemenvilla únicament ha pogut traure el jornal de collir la seua pròpia fruita i traslladar-la al magatzem de tractament i comercialització. Tota una deferència. Tens les teues pròpies terres, cultives les teues pròpies collites, i quan arriba l'hora de la collita se't paga la mà d'obra de collir la teua pròpia fruita. Espere que eixes clemenvilles no siguen les mateixes amb què Camps es va fer la foto a l'arribada de la mercaderia a Filadèlfia.
Una altra història de Filadèlfia narra les cada vegada majors i més extravagants exigències dels clients. Un proveïdor valencià ha rebut fotos d'un client estranger en què se li indica amb detall que no acceptarà més fruita amb un cercle entorn del peduncle.
Altres episodis es centren en les condicions dels collidors. Amb cada vegada més camps abandonats, i amb els que queden en actiu pitjor cuidats, la demanda de mà d'obra en la collita s'ha reduït de forma estrepitosa. A més, els collidors no s'alliberen de la modalitat d'estall, a pesar que el procés de selecció en el propi arbre fa cada vegada més difícil omplir el cabàs. Per no parlar de les condicions laborals del personal dels magatzems, diuen què.
Més històries de Filadèlfia. Són cada vegada més els productors de navelina que opten per deixar la fruita a l'arbre davant del preu ridícul que se'ls oferix. A euro el caixó d'arrova i mitja s'arriba a oferir.
I la tirallonga de planys no cessa. Em fa la impressió, per tant, que Camps no podrà deixar en segon pla els greus problemes de la citricultura valenciana amb la foto de Filadèlfia. La Generalitat ha descuidat fins a extrems impensables el que ha sigut sempre el principal sector productiu valencià, el que de veritat va fer prosperar esta terra. No s'ha recolzat a l'agricultor, no s'ha promogut l'associacionisme, no s'ha treballat per la pervivència del camp, i no s'han obert perspectives. Al contrari. Es va optar per altres models de desenvolupament que tampoc han funcionat, i ara ens trobem sense un i sense els altres. L'agricultor ja no pot guanyar-se la vida en el camp, això de la rajola ha deixat de funcionar, i al final tampoc podrem comptar amb l'ocupació en el sector terciari. Vaja, que no es podrà treballar ni de cambrer als hotels de les platges, per entendre'ns.
La foto de Camps a Filadèlfia va ser tot un intent de narcotitzar consciències, i tota una postal il·lustrada amb traços d'incompetència i frustració. Tot i coincidint, hui mateix, amb l'anunci d'ajornament de la protesta i vaga general que havia convocat el sector, segons ha informat el president d'Asaja, Cristóbal Aguado.

Amb un poc de sort, el governador Bill Richardson ens traurà de l'embolic.

AGRESSIÓ URBANÍSTICA A LA TINENÇA

L'Ajuntament de la Pobla de Benifassà, governat pel PSD, està executant projectes urbanístics que afecten a tota la ribera del Sénia, des de l'embassament d'Ulldecona fins el límit amb el terme de la Sénia, mitjançant el desenvolupament de dos àrees de sòl urbanitzable de 75.000 i 37.000 metres quadrats, respectivament, emparat amb un PGOU aprovat el darrer estiu.
El sostre edificable d'ambós desnevolupaments és de 76.000 metres quadrats, la qual cosa representa entre 600 i 800 nous habitatges a una zona que gaudeix d'especial protecció.
L'Associació d'Amics de la Tinença ha llançat un crit d'auxili pel que considera una aberració a un municipi d'unes poques desenes d'habitants, que al final del procés urbanitzador rebrà una pressió humana de tres mil noves persones, amb tot el que comporta d'agressió sobre l'entorn, impossible d'assimilar, en opinió de l'associació. Consideració a banda mereixen tots els serveis que requeriran les noves zones urbanes, com ara aigua, clavegaram i subministrament elèctric.
L'Associació d'Amics de la Tinença sospita fins i tot de possibles il.legalitats en l'execució dels nous desenvolupaments urbanístics, atés que ara mateix s'estan tallant arbres a la vora del riu sense que ningú hi pose remei.
L'Associació d'Amic de la Tinença m'ha encomanat de forma desesperada l'organització de tot un seguit de reunions institucionals amb la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, la Delegació del Govern, grups parlamentaris i portaveus en urbanisme i medi ambient per tal de denunciar l'agressió a l'entorn protegit de la Tinença. Tanmateix, el ritme d'execució de les obres no permet d'esperar la concessió d'audiències oficials sota el risc de que els danys siguen irreversibles.
S'està multiplicant per 20 la població a un terme municipal amb noves zones urbanes a les que difícilment se les podrà garantir el subministrament d'aigua, ja queles úniques concessions aigües amunt corresponen als municipis de la Sénia, Rossell, Sanr Rafel i Ulldecona. El planejament no dóna solució a l'existència de recursos hídrics suficients tenint en compte que encas de produir-se la màxima aglomeració de població, seria necessària una aportació de 20 litres per segon, el que equival a 750.000 litres diaris, sense que el PGOU aprovat pel PSD a la Pobla dóne cap alternativa per satisfer les noves demandes.
La potència de subministrament s'ha de multiplicar per tres, el clavegaram no garanteix que el riu Sénia no rebrà contaminació, s'ocupen zones inundables, i tot un seguit d'irregularitats que s'estan cometent sobre un municipi, el terme del qual està proposat com a Lloc d'Importància Comunitària amb el nom de Tinença de Benifassà, Turmell i Vallibona, per acort del Govern Valencià de 10 de juliol de 2001, i a més l'àmbit afectat està inclòs en una de les 18 zones d'especial protecció per a les aus designades fina ara per la Generalitat Valenciana. Si es porten a terme totes les actuacions previstes al PGOU de la Pobla, la degradació dels hàbitatsdeixarien sense efecte els motius que van portar a eixa declaració.
Aquesta aberració urbanística em porta a una reflexió al voltant de l'ús que en fan del poder municipal determinats partits sense implantació, o amb escassa implantació. No sé com ni de quina manera el PSD va aconseguir guanyar les eleccions a la Pobla de Benifassà. Caldria revisar els empadronaments i l'origen dels nous electors. Quina casualitat, la Pobla sembla haver-se convertit en el punt de confluència de tots els votants del PSD de la província de Castelló.
Però una vegada aconseguit el control del govern local d'aquest petit municipi, cal observar quina és la finalitat: urbanitzar zones protegides, multiplicar la població per vint, desfer la vora del riu, i posar en perill la qualitat de les aigües i els espais naturals. Eixe sembla ser l'objectiu de l'únic municipi governat pel PSD a la província de Castelló. Em comprometo, doncs, a organitzar tot el seguit de reunions que ha demanat la gent de l'Associació d'Amics de la Tinença, coste el temps que coste, amb l'esperança de no fer tard.

QUI ORINA A LA PORTA DE LA SEU D'EU?

FOTO: LEVANTE-EMV

Els tertulians de RNE han atribuït de forma errònia a Francisco Camps l'amenaça d'orinar a la porta de la seu d'EU, una amenaça que va llançar el president provincial del PP de Castelló, Carlos Fabra, i que va prometre complir en el cas que li torne a tocar la loteria.

Va ser en el programa emés la passada matinada. Els invitats a la tertúlia van atribuir la fanfarronada a Camps, i el conductor del programa no se'n va adonar.

Jo sí que me'n vaig adonar, com la majoria dels castellonencs que estarien escoltant el programa, però immediatament, després de lamentar l'error i arribar a compadir a Camps, vaig pensar que ha sigut el propi president de la Generitat qui divendres passat, després de la reelecció de Fabra al capdavant del PP de Castelló, el va enaltir fins a treure-li els colors, amb tant difícil que ha de ser treure-li els colors a Fabra. Camps va dir que els militants del PP de Castelló han triat el millor president, que Fabra és garantia d'èxit i de futur, i va hipotecar durant uns minuts la seua imatge per tal de comparéixer amb el reelegit president provincial del PP en actitud complaent.Tampoc és que Camps siga mereixedor de l'error dels tertulians de RNE, però en fi...

Si Fabra orina en públic i Camps li ho permet...

MISSATGES I IL.LUSTRACIONS NADALENQUES

Desitge compartir des d'ací tots els missatges i felicitacions nadalenques que he rebut, i descobrir la varietat i originalitat de moltes de les frases i de les imatges triades per a expressar els bons desitjos.
Les cites i les imatges religioses han experimentat un retrocés. Són els motius que han triat, per exemple, les alcaldesses de València i Dénia, Rita Barberá i Ana Kringe, respectivament. La primera, sobre una targeta de grans dimensions il·lustrada amb una icona anònima de la Mare de Déu amb el Xiquet dels segles XVI o XVII, custodiat en el Museu de la Ciutat, ens desitja pau, felicitat, esperança i treball.
Kringe, per la seua banda, ha prescindit de les il·lustracions religioses, però ha recorregut a una cita de Fra Pedro Esteve, el Pare Pere, franciscà nascut a Dénia en 1583, i el procés de beatificació del qual està en marxa des de 2006. Va dir el Pare Pere, i així ho reproduïx Ana Kringe, que "Deixem fer a Déu i façan el que Déu mana. I què manaDéu? Que l'amem de bona gana". Doncs això.
Però si m'he de quedar amb algun dels missatges nadalencs que he rebut, ha de ser el que ha remés el Fons Valencià per la Solidaritat: "Justícia per al contrasentit, desenvolupament per a la pobresa, i solidaritat i esperança per a un demà millor".
Ha cridat també la meua atenció el disseny de la felicitació que ha realitzat l'Ajuntament d'Alaquàs per a inserir una cita de Bertol Brecht: "Hi ha hòmens i dones que lluiten un dia i són bons. Hi ha altres que lluiten un any i són millors. Hi ha altres que lluiten molts anys i són molt bons. Però hi ha els que lluiten tota la vida, eixos són imprescindibles". Missatge a tenir en compte venint de qui ve.
Alfonso Rus, president de la Diputació de València, ha triat també una il·lustració religiosa reproduïda en grans dimensions, Sant Simeó amb l'infant Jesús, i l'acompanya amb una reproducció de l'acta d'elecció dels diputats valencians de 1810, d'entre els que ressalta la labor del diputat de Xàtiva Joaquín Lorenzo Vilanova, qui va aconseguir la restitució del topònim de Xàtiva després de la seua abolició en 1707. La terra tira.
Però per a il·lustracions impactants he de quedar-me amb la que ha triat el rector i l'equip rectoral de la Universitat de València per a felicitar el Nadal. Es tracta d'una reproducció al llapis i aquarel·la del claustre major de l'edifici de La Nau realitzat este mateix any amb motiu de l'exposició "Naufragi del temps. Josep Piera i FV Nogueroles".

Un altre rector, el del CEU Cardenal Herrera, ens delecta amb dos cites de Benedicte XVI.

També resulta ingeniosa la felicitació del Círculo Valenciano de Madrid, qui reprodueix la partitura original de la peça musical "La Revoltosa", de Ruperto Chapí.

Elena Bastidas, presidenta de la FVMP, ens diu que cadascú de nosaltres és un motiu per avançar junts.

Finalment, la presidenta de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, Ascensión Figueres, ha optat per un solc de lletres acompanyada d'un poema de Joan Valls.

I tantes i tantes felicitacions que m'és impossible de reproduir. A tots ells, agraïda.

Jo, per la meua banda, he transmés a tots els meus coneguts els meus desitjos d'un món més just, solidari i en pau, i demane un esforç per a donar un poc de felicitat a aquells que ho han perdut tot o mai han tingut res a perdre.

Bon Nadal.

NOU BUTLLETÍ D'INFORMACIÓ DEL PSPV PER AL GRAU DE CASTELLÓ

Els companys socialistes del Grau de Castelló, un dels districtes de la capital de la plana on els socialistes van guanyar a les passades eleccions municipals, han pres l'iniciativa informativa amb l'edició d'un butlletí amb el que tractaran de transmetre l'actualitat municipal als veïns del Grau, i vigilar la gestió del govern del PP. La informació, el contacte amb el ciutadà i la transparència són la clau de la bona tasca política, i el regidor del PSPV del Grau, Joan Morales, així ho ha entés.

El Grau va ser determinant a les eleccions de 2007 per als bons resultats de la candidatura de Juan María Calles, i ho tornarà a ser per a la recuperació de l'alcaldía en 2011 amb iniciatives com el fluxe d'informació als veïns mitjançant el butlletí que acaba de nàixer.

Vull felicitar, per tant, als companys socialistes del Grau de Castelló per aquesta iniciativa.

LA IMPUDÍCIA DE RICARDO COSTA

foto: las provincias

El congrés provincial que el PP d'Alacant ha celebrat este diumenge ha propiciat una extraordinària mostra d'impudícia i cinisme, una més, del secretari general del PPCV, Ricardo Costa.
Potser la notícia siga la reelecció del zaplanista José Joaquín Ripoll al capdavant del PP alacantí, o que Camps haja patit un humiliant rebolcada en les seues pretensions de controlar el partit, o la batalla dialèctica en els discrusos de Miguel Peralta i Ricardo Costa, però per a mi la verdadera notícia apareix retirant la fullaraca del que es denomina la notícia pura i dura de la reelecció de Ripoll. I si prescindim dels convenicionalismes mediàtics i de l'orde de prioritats que imposa l'interés general, ens trobem amb un discurs de Ricardo Costa pronunciat en el propi congrés provincial del seu partit a Alacant, en el que critica als que encoratgen el victimisme en eixa província respecte de València.
Llegir per a creure. Ricardo Costa va dir que "alimentar una espècie d'abandó a esta província és una temeritat política". I això ho diu qui es dedica diàriament, i si més no diverses vegades al dia, a alimentar una altra espècie d'abandó a la Comunitat Valenciana per part del Govern d'Espanya. Vetges tu que no hem sentit vegades en boca de Costa que Zapatero odia, repudia, margina i discrimina a la Comunitat Valenciana. Ho va tornar a dir ahir per a rematar el seu discurs a Alacant, i de forma superlativa: "Alacant és la província que més està sent atacada per l'Executiu socialista". Vetges no hem hagut de malbaratar hores en els plens de les Corts per a debatre les proposicions de Ricardo Costa tractant de desprestigiar l'acció política del Govern d'Espanya, l'última relativa al Pla de Finançament Local, que a Costa li pareix insuficient i demana suplementar-lo amb altres mil cinc-cents milions d'euros.
Doncs este mateix diputat autonòmic de Castelló i secretari general del PPCV se'n va anar ahir a Alacant a demanar als alacantins que deixen de ploricar, a convéncer-los que el discurs del victimisme enfront de València és una "temeritat política", i a assenyalar amb el dit als que "durant anys han alimentat d'una forma premeditada una espècie de sentiment d'abandó cap a esta província", una actitud que a l'entendre del menor dels Costa, "només busca narcotitzar l'ímpetu i les ganes de treballar dels ciutadans d'Alacant".
No isc de la perplexitat. No es tracta que Costa utilitze un doble discurs, que ho fa, sinó del grau de cinisme amb què edulcora eixe discurs. I si temia quedar-se curt, va acabar amb una contradicció. Efectivament, va admetre, Alacant ha sigut discriminada, però "els impulsors d'eixa discriminació van ser els socialistes", i per això "el PSPV ho està pagant ara", perquè es van oblidar d'Alacant. No seria capaç de teclejar els suficients signes d'interrogació i admiració com per a expressar tota la miscel·lània de consideracions que em mereix l'actitud de Ricardo Costa.
I arran d'eixes declaracions de Costa se m'imposa una nova reflexió. Al meu entendre la discriminació que aplica el PP en el repartiment dels pressupostos de la Generalitat no és territorial, sinó selectiva. Ho he mantingut en altres ocasions i em ratifique. La marginació s'està duent a terme en funció del color polític dels ajuntaments, i no de la seua adscripció provincial. I per a això el PP utilitza estratagemes polítiques perfectament dissenyades pel conseller de Presidència, Vicente Rambla, com el Pla de Millora de Municipis, o el Pla de Cohesió Territorial, que permeten al PP adjudicar de forma absolutament arbitrària les ajudes als municipis en funció del seu color polític. Entre tant, retarda a consciència el Fons de Compensació, que l'obligaria a utilitzar criteris objectius a l'hora de finançar als municipis. I eixa marginació, per la seua condició de selectiva i la seua disseminació arreu del País Valencià, no té veus que denuncien victimisme.

UN NOU ADÉU DE CARLOS FABRA, I EN VAN TRES

Crec que era allà pel 2000 quan a un congrés provincial del PP celebrat a Sogorb, el president provincial, Carlos Fabra, va dir que era la darrera vegada que anava a reeditar el càrrec. Ha passat ja un nou congrés al 2004 i Fabra segueix al capdavant del partit, i amb el XII Congrés Provincial que els populars celebraran des de demà al Palau de Peníscola, en seran dos. Al remat, Fabra complirà vint anys al capdavant del PP de Castelló des d'aquell 1990 en què es va produir una gresca entre ell i Daniel Ansuàtegui. Abans, però, Fabra ja ho havia intentat dos vegades sense èxit. Fins i tot se'l coneixia com l'etern candidat després de perdre dos congressos davant José María Escuín. En el primer (25 de març de 1985) el resultat va ser de 659 vots per 279, sent Daniel Ansuátegui el secretari general. Ja en la segona (23 de novembre de 1987) Fabra va ampliar els seus vots en quasi un 10%, encara que no va ser suficient. Per aquella època, tant el senador Juan José Ortiz com Francisco Martínez, actual secretari provincial, anaven en la llista d'Escuín, sent el primer secretari general en 1987.
A la tercera va ser la bona. En el VII Congrés (1990) un pacte no escrit amb Escuín li va valdre a Fabra el seu triomf davant del llavors diputat autonòmic Daniel Ansuátegui, no sense polèmica. Només cal llegir els articles que publicava contra Fabra qui ara és vicesecretari general del PP de Castelló, Vicente Aparici, en aquell congrés de 1991 alineat amb Ansuátuegui. Van ser 683 vots per a Fabra i 364 per a Ansuátegui dels 1.047 emesos.
Tan dura va ser la rivalitat entre ambdós que Ansuátegui va arribar a ser expulsat del partit mesos després, encara que alguns dels qui defenien les seues tesis van ser repescats i es van reconvertir al fabrisme, cas del propi Vicent Aparici, Javier Perelló, Miguel Prim o Joaquín Borrás, ara delegat del Consell a Castelló.
En eixa primera direcció provincial presidida per Fabra, en 1990, ja hi figuraven Francisco Martínez com a secretari general i Víctor Campos i Luis Tena a la direcció.

El darrer congrés provincial que va reeditar la presidència de Fabra, el 2004, ja es va dir també que era la darrera vegada que es presentava, i que el pròxim congrés, és a dir, el que comença demà a Peníscola, prendria el relleu Víctor Campos, ara deslligat del PP.

Res a dir. Camps està encantat amb la decisió dels militants del PP de Castelló, i els dirigents de segona fila diuen que amb Fabra serà com millor els anirà. Res a dir, excepte una cosa. No és admissible el laissez faire en els casos de dubtosa ètica pública. Camps i Rajoy han de dir amb qui estan i fer front amb tots els seus mitjans a les sospites de corrupció. És un error immens mirar cap a altra banda, o permetre l'aforament de personatges públics com ara Alfonso Ferrada, una de les persones que més a prop ha estat de Fabra en la seua successió de renovacions orgàniques.

Dit açò, els militants del PP de Castelló són lliures per a triar de nou demà a Fabra com el seu líder, però que sàpiguen, almenys, que no hi ha democràcia sense ètica als llocs de responsabilitat pública. La passivitat el que fa és reforçar el poder constituït, en aquest cas Fabra. Els militants del PP de Castelló han de perdre la por al tòtem. Les victòries electorals no són ni excusa ni butlla.

THE END

M'ha entristit la notícia que he rebut des de Peníscola. El Patronat Municipal de Turisme ha decidit suprimir el Festival Internacional de Cinema de Comèdia després de vint edicions, i substituir-lo per una altra activitat que es decidirà per mitjà d'un concurs d'idees. El cine era subsidiari d'un altre objectiu, publicitar la ciutat com a destí turístic, que pel que s'ha vist no s'ha aconseguit, i els gestors locals han optat per tallar de socarrel i destinar el pressupost del festival a la promoció directa.
Els amants del cine ens veiem obligats de nou a acceptar amb resignació que este art siga concebut com un simple mitjà per a aconseguir un altre fi, i no un fi en si mateix. El cinema és, per a mi, un dels més bells modes d'expressió, un dels més eficaços mitjans de difusió, i una de les millors ferramentes per a narrar històries, transmetre sentiments, o exercir la denúncia.
Peníscola havia creat una aurèola màgica al voltant del festival de cinema. Cada any, al final de la primavera, la ciutat s'omplia d'incompresos i a vegades estrafolaris actors, crítics, realitzadors i periodistes que es passaven el dia visionant pel·lícules, i la nit de festa en festa intentant crear glamour. Els productors d'Amèrica Llatina veien en el certamen de Peníscola una porta per la que introduir les seues creacions a Espanya i a Europa gràcies a una secció especial, i la cita havia aconseguit atraure enalguna ocasió a mitjans de comunicació estrangers. Televisió Espanyola va donar el seu suport, com ho van fer publicacions especialitzades, la Generalitat va dotar a la ciutat d'un Palau de Congressos digne d'un festival internacional, els empresaris locals han fet un esforç enorme, l'ajuntament va rascar la seu butxaca fins on va poder, i els veïns de Peñíscola es van bolcar amb el certamen. Però tot i això, la pervivència ha sigut impossible.
El Festival de Cinema de Peníscola ens ha donat l'oportunitat de veure pel·lícules impossibles, de conéixer gent d'una altra manera inaccessible, d'assistir a cursos, conferències i tallers, i de contemplar magnífiques exposicions. Ens deixa unes col·leccions de publicacions d'excepcional qualitat, entre elles una per a mi especial, presentada davall el tículo "Amb... hem topat", dedicada cada any a un personatge diferent del cinema espanyol. I ens ha donat l'oportunitat de familiritzar-nos amb un món fascinant.
Peníscola va triar el cinema per a donar-se a conéixer a la resta del món, però la fórmula no ha funcionat, malgrat l'esforç realitzat i d'haver superat uns primers anys difícils en què ni tan sols hi havia sales. Recorde les projeccions al castell, les sessions a l'aire lliure a la platja, l'entusiasme dels peniscolans en les recreacions del rodatge de "Calabcuh", o la cuca sala de cine del nucli antic que fins a mitjan anys noranta encara estava intacta, fins que es va convertir en una discoteca. No entenc que el públic preferisca l'aire impersonal de les multisales en un centre comercial de Benicarló, que una entranyable sala centenària en el carreró més estret del nucli antic de Peníscola. No ha mort el cinema, però sí el ritual d'anar al cinema.
M'entristeix la pèrdua del festival, i ho lamente. Un lament sincer. No puc més que donar les gràcies a Peníscola per les vint edicions que ens ha regalat, enviar una abraçada als peniscolans d'una enamorada de la seua ciutat i del seu festival, desitjar-los sort en les seues noves formes de promoció turística, i suggerir-los que eixes noves fórmules incloguen almenys un record al què va ser un dels pocs certàmens del món dedicats a la comèdia.

CAMPS, PREN EXEMPLE: EL GOVERN FINANÇA ELS AJUNTAMENTS SENSE SECTARISMES

El Pla de Finançament Local que ha aprovat el Govern d'Espanya en el marc de les mesures per a pal·liar la crisi econòmica, beneficiarà de forma indiscriminada a tots els municipis d'Espanya, que es van a repartir huit mil milions d'euros amb el criteri més objectiu que es pot aplicar: el padró municipal.
Eixa assignació indiscriminada de recursos als ajuntaments per part del Govern d'Espanya contrasta amb els criteris partidistes amb què el Consell aplica els seus plans d'ajuda als municipis, un sectarisme polític persistent en aquells pobles i ciutats tradicionalment governats per partits diferents del PP, que han observat fins ara amb resignació el progressiu deteriorament de les seues dotacions i servicis públics.
Com he dit en un entrada anterior, no es tracta ja de denunciar la negativa de la Generalitat a dotar un fons de compensació municipal, la qual cosa obligaria al PP a repartir recursos sense atendre al color polític dels ajuntaments. Es tracta que al PP li convenen més figures com el Pla de Millora dels Municipis, i el Pla de Cohesió Territorial, que controla directament la Conselleria de Vicente Rambla. Amb eixos plans i els seus criteris arbitraris el PP reparteix al seu capritx, i el resultat és que el 88% dels municipis beneficiaris estan governats pel PP.
Estem davant d'un flagrant cas de sectarisme polític, un més, les víctimes del qual són en este cas municipis xicotets que no tenen altres fonts d'inversió que exigus pressupostos municipals que donen per a les despeses ordinàries i per a poc més.
L'asfíxia financera a què la Generalitat ha sotmés de forma tradicional a municipis xicotets en funció dels seus interessos polítics ha deteriorat servicis i dotacions públiques a què els ajuntaments no poden fer front. En el fons estem davant d'una espècie de xantatge res encobert pel que els ciutadans no poden votar lliurement l'opció política que desitgen sense arriscar-se a ser maltractats per la Generalitat.
El Govern, en canvi, no ha fet distincions en el seu Pla de Finançament Local. Ho poden preguntar a l'alcalde de Castelló, Alberto Fabra, que disposarà de trenta milions d'euros addicionals per a dotar a la ciutat de servicis essencial que any rere any anaven quedant fora dels pressupostos.

SEGONS RICARDO COSTA, LES MANIFESTACIONS S'HAURIEN DE FER DILLUNS A LA MITJANIT PER A NO MOLESTAR MASSA

He d'admetre que m'ha sorprés el grau d'hipocresia que ha aconseguit el PP en les seues valoracions de la multitudinària manifestació del dissabte contra la política educativa del Consell. I ja és estrany que el PP supere la seua capacitat de sorprendre amb les seues extravagàncies, eixides de to, i declaracions absurdes, amb les seues habilitats per a posar en marxa el ventilador, o en l'ús de la demagògia.
El secretari general del PPCV, Ricardo Costa, va dir el diumenge que la manifestació havia estat un fracàs, i com a única repercussió de la protesta es va referir a un suposat descens de les vendes en els comerços del centre de València que el portaveu popular va xifrar en un 7% respecte d'un dissabte sense manifestació. M'agradaria conéixer quins mètodes de càlcul ha utilitzat el polític del PP.
Però dos dies després, en la ribera del Manzaneres, Francisco Camps no sols va dir que Font de Mora és el millor conseller que ha tingut la Generalitat en tots els temps i en totes les àrees, sinó que va atribuir a Zapatero l'estat de crispació generat en la comunitat educativa valenciana, i va apuntar que la irritació entre els professors, alumnes, pares i mares d'alumnes valencians, és comú en el conjunt d'Espanya a causa de la política d'educació del Govern.
He d'admetre-ho. Costa i Camps han desbordat la meua capacitat de sorpresa. De manera que el comerç del centre de València va veure descendir les seues vendes un 7% a causa de la manifestació. Això es sembla molt a una utilització partidista i sense permís d'un sector productiu per a desacreditar una manifestació multitudinària contra El Govern valencià. Costa hauria de saber que les pròpies persones que el dissabte es van manifestar de forma multitudinària a València nodrixen en gran part la clientela del centre de València, i que a eixes mateixes persones segur que els haguera agradat més dedicar una vesprada de dissabte a anar de compres, que a protestar contra els deliris i la ineficàcia d'un conseller que es rebolca en la seua pròpia incompetència.
Però és que, a més, no entenc si el que tracta Costa és de dissuadir el dret dels ciutadans a manifestar-se. De ser així, com sembla ser, estaríem davant d'una actitud tremendament ofensiva i imprudent. Amb els arguments del secretari general del PPCV, les manifestacions haurien de fer-se un dia laborable entre setmana, preferentment dilluns, i a poder ser a partir de les nou de la nit, hora de tancament dels comerços, o millor a partir de les deu de la nit, hora de tancament de les grans superfícies. I abusant de la bona voluntat dels manifestants, es podrien convocar les marxes a partir de la mitjanit, quan descendeix el flux en el trànsit rodat. Així les repercussions serien mínimes, i amb un poc de sort, ningú s'assabente que hi ha hagut manifestació.
En fi. És la dreta.

JOSÉ MARÍA AZNAR LÓPEZ, HONORIS CAUSA A VALÈNCIA

La Universitat CEU Cardenal Herrera ha decidit investir doctor honoris causa a José María Aznar López, expresident del Govern, conferenciant, oracle del conservadorisme espanyol, i llast de la persona que ell mateix va designar com el seu successor al capdavant del PP, Mariano Rajoy. I el Centre d'Estudis Universitaris Cardenal Herrera pensa dotar a la investidura de la màxima solemnitat acadèmica, i al mateix temps convertir-la en un acte entranyable per a l'homenatjat. És a dir, que faran soroll. Res de discrecions ni senzilleses, i per a mostra l'escenari triat, el Palau de la Música de València.
Em tem que el CEU pretén obligar a tot el PP campsista i rajoyista valencià a rendir honors a l'innombrable exlíder popular, qui des de la talaia de la FAES es dedica a torpedinar a Rajoy i a tots els que li donen caliu. El CEU sotmetrà a tot el PP valencià a una humiliació sense precedents, i el va a fer pagar de pas el suport de Camps a la Universitat Catòlica en la seua disputa de titulacions amb el CEU.
No sabia Camps amb qui se la jugava. Ara tot el campsisme a retre homenatge a José María Aznar, si no és que sorgeix alguna missió internacional a Brussel·les o als Estats Units que requerisca la presència de tot el Consell, algun dinar amb Valcárcel o algun berenar amb Esperanza Aguirre coincident amb la investidura de José María Aznar com a doctor honoris causa.
I compte amb el discurs d'Aznar, que ve a València invitat per qui ve invitat, i a més amb tota la capacitat de ressonància a l'abast de l'amfitrió, ni més ni menys que un honoris causa i en el Palau de la Música.
En realitat el CEU només té la humil intenció d'atorgar un títol honorífic a una persona que, vullguem o no, és d'especial rellevància, és cert, però a la que el CEU considera a més de prestigi reconegut i mèrits extraordinaris en diversos àmbits. Això seria més discutible. Però en qualsevol cas el CEU dóna fe de la seua benintencionada decisió, i assegura que es tracta d'un homenatge a tota una trajectòria de compromís vocacional, amb l'objectiu afegit de servir d'estímul i referència a la societat en general.
I tant que servirà d'estímul. Sobretot al PP valencià i a la camarilla de Camps, que a estes altures ja han d'estar revisant les seues agendes a veure què hi ha per al 20 de gener, data triada per a l'afront.
M'agradarà veure Francisco Camps, a Gerardo Camps, a Vicente Rambla, a la resta del Consell, a Rita Barberá, a Ricardo Costa, i als desertors del zaplanisme rebent Aznar a les portes del Palau de la Música, i després contemplar els seus rostres i els seus gestos en primera fila a mesura que Aznar avança en la lectura del seu discurs. Estic a punt d'acceptar la invitació del CEU Cardenal Herrera i assistir a l'espectacle.