THE END

M'ha entristit la notícia que he rebut des de Peníscola. El Patronat Municipal de Turisme ha decidit suprimir el Festival Internacional de Cinema de Comèdia després de vint edicions, i substituir-lo per una altra activitat que es decidirà per mitjà d'un concurs d'idees. El cine era subsidiari d'un altre objectiu, publicitar la ciutat com a destí turístic, que pel que s'ha vist no s'ha aconseguit, i els gestors locals han optat per tallar de socarrel i destinar el pressupost del festival a la promoció directa.
Els amants del cine ens veiem obligats de nou a acceptar amb resignació que este art siga concebut com un simple mitjà per a aconseguir un altre fi, i no un fi en si mateix. El cinema és, per a mi, un dels més bells modes d'expressió, un dels més eficaços mitjans de difusió, i una de les millors ferramentes per a narrar històries, transmetre sentiments, o exercir la denúncia.
Peníscola havia creat una aurèola màgica al voltant del festival de cinema. Cada any, al final de la primavera, la ciutat s'omplia d'incompresos i a vegades estrafolaris actors, crítics, realitzadors i periodistes que es passaven el dia visionant pel·lícules, i la nit de festa en festa intentant crear glamour. Els productors d'Amèrica Llatina veien en el certamen de Peníscola una porta per la que introduir les seues creacions a Espanya i a Europa gràcies a una secció especial, i la cita havia aconseguit atraure enalguna ocasió a mitjans de comunicació estrangers. Televisió Espanyola va donar el seu suport, com ho van fer publicacions especialitzades, la Generalitat va dotar a la ciutat d'un Palau de Congressos digne d'un festival internacional, els empresaris locals han fet un esforç enorme, l'ajuntament va rascar la seu butxaca fins on va poder, i els veïns de Peñíscola es van bolcar amb el certamen. Però tot i això, la pervivència ha sigut impossible.
El Festival de Cinema de Peníscola ens ha donat l'oportunitat de veure pel·lícules impossibles, de conéixer gent d'una altra manera inaccessible, d'assistir a cursos, conferències i tallers, i de contemplar magnífiques exposicions. Ens deixa unes col·leccions de publicacions d'excepcional qualitat, entre elles una per a mi especial, presentada davall el tículo "Amb... hem topat", dedicada cada any a un personatge diferent del cinema espanyol. I ens ha donat l'oportunitat de familiritzar-nos amb un món fascinant.
Peníscola va triar el cinema per a donar-se a conéixer a la resta del món, però la fórmula no ha funcionat, malgrat l'esforç realitzat i d'haver superat uns primers anys difícils en què ni tan sols hi havia sales. Recorde les projeccions al castell, les sessions a l'aire lliure a la platja, l'entusiasme dels peniscolans en les recreacions del rodatge de "Calabcuh", o la cuca sala de cine del nucli antic que fins a mitjan anys noranta encara estava intacta, fins que es va convertir en una discoteca. No entenc que el públic preferisca l'aire impersonal de les multisales en un centre comercial de Benicarló, que una entranyable sala centenària en el carreró més estret del nucli antic de Peníscola. No ha mort el cinema, però sí el ritual d'anar al cinema.
M'entristeix la pèrdua del festival, i ho lamente. Un lament sincer. No puc més que donar les gràcies a Peníscola per les vint edicions que ens ha regalat, enviar una abraçada als peniscolans d'una enamorada de la seua ciutat i del seu festival, desitjar-los sort en les seues noves formes de promoció turística, i suggerir-los que eixes noves fórmules incloguen almenys un record al què va ser un dels pocs certàmens del món dedicats a la comèdia.