ELS VICIS DE LA POLÍTICA

Dues anàlisis polítiques difoses en els últims dies en el diari El País han merescut de forma especial la meua atenció. La primera intentava indagar el dilluns en les causes per les quals els greus casos de corrupció que afloren en el PPCV no semblen tenir translació en la intenció de vot, i per tant la repercussió en els sondejos és mínima. Una profunda desideologització de la societat i una gran desafecció de la política semblen ser les causes per les que els ciutadans mostren desinterès a l'hora de jutjar l'actitud dels seus representants polítics.

El segon dels estudis analitza el concepte de representació política, els seus vicis i les seues virtuts, i es pot resumir dient que els sistemes d'organització dels partits polítics no permeten escollir sempre als candidats més valuosos, mentre que les persones de certa vàlua són poc inclinades a participar en política, de manera que aquells que podrien millorar la qualitat de la representació política es resisteixen a ocupar càrrecs polítics. Parla, a més, dels equilibris als quals es recorre per a garantir l'estabilitat dels partit, en els quals el suport al cap i al seu equip sol ser moneda de canvi per al repartiment de quotes de poder entre els diferents grups, amb el resultat de que alguns dels representants de les diferents famílies figuren en llocs de responsabilitat no per la seua demostrada intel·ligència, saviesa o honradesa, sinó perquè és el preu a pagar pel suport prestat. Com a conseqüència, el partit acaba promocionant a individus que, a pesar que contribueixen a garantir l'estabilitat del partit a través de l'equilibri de poders, representen un cost excessiu en termes de vàlua política, amb la qual cosa el partit es converteix en una organització encara menys atractiva per als externs.

Adjunte pel seu interès un enllaç per a accedir al segon dels articles en la seua integritat:

http://www.elpais.com/articulo/espana/seleccion/adversa/partidos/elpepiesp/20030704elpepinac_4/Tes/

BOSCH I MORATA IX DE L'OBLIT, MALGRAT EL PP

No ha estat possible el reconeixement institucional de les Corts al conseller Francesc Bosch i Morata per la negativa del PP, però el debat de hui ha propiciat, si més no, trencar l'oblit al que de forma deliberada havia estat sotmés la figura d'este polític valencià de la República.

En nom del Grup Socialista he donat suport, amb convenciment polític i emocional, a la proposició que havia presentat Compromís. Era impossible rebutjar-la. Està fora de tota discussió la rellevància política de Bosch i Morata en el procés de recuperació del valencià i la creació d'una potent estructura institucional dirigida a preservar tot el patrimoni cultural. M'haguera agradat comptar amb el vot favorable de tots els grups, inclòs el d'aquells que pretenen patrimonialitzar el valencianisme polític i atribuir-se en exclusivitat la defensa de les senyes d'identitat, però no ha estat possible. El PP, després de lloar la figura de Bosch i Morata, ha utilitzat un subterfugi per oposar-se a la proposta.
Estàvem davant una iniciativa institucional, i calia fugir de discusións circumstancials per parlar del treball que va fer Bosch i Morata, des de la distància i el respecte, amb l'esperit de millorar i dependre de la seua experiència vital.
Quan u sent que té dret a alguna cosa, i sap que és just, no espera a demanar-ne permís, exerceix eixe dret. I Francesc Bosch i Morata, dins d'ell, tenia molt clar quins eren els seus drets i els del nostre poble, i es va posar a en marxa amb una energia que va saber fer brollar i fructificar. Per això, ara, nosaltres podem recolzar-nos en el seu treball i ser més dignes com a valencians, hui podem mirar-nos a l'espill i reconéixer-nos plens d'orgull per haver comptat entre nosaltres amb una persona justa, amant de la llibertat, que justament va participar en l'embrió de l'autonomia valenciana moderna en un temps gens fàcil per a eixos valors.

Però els mèrits per al reconeixement de Francesc Bosch i Morata s'estenen més enlla de la seua activitat al voltant de la defensa de la llengua com a conseller de Cultura i creador de diverses institucions culturals. Esta labor és només una part de la seua immensa tasca en benefici de la societat valenciana. Perquè Bosch i Morata no només va ser el primer conseller de Cultura. També si es vol, com a delegat de Sanitat del Comité Executiu Popular de València, podría ser considerat el primer conseller de Sanitat. Des d'eixe càrrec va crear el Patronat de Beneficiència i Asistència als Menors, des del que es van atendre a milers i milers d'evacuats, es van prendre mesures de prevenció de malalties i campanyes de vacunació, va dedicar una atenció especial a més de huit-mil òrfens que venien del front, i va propiciar assistència per a 240.000 refugiats. No menys important va ser la seua tasca com a metge als camps de refugiats de França al final de la guerra, sense oblidar que la mort li va arribar a l'exili encara jove per unes ferides que va patir en un bombardeig de l'aviació alemanya al front, tot per defendre els principis democràtics i la legalitat. És una labor humanitària important i un mèrit per al reconeixement institucional de Francesc Bosch i Morata, com a valencianista, i també com a metge, com a defensor de la democràcia, i com a impulsor de la protecció social massiva en temps difícils.
Després, l'oficialitat del valencià com a llengua només va tindre efectivitat amb la Conselleria de Cultura que ell va dirigir, i l'Institut d'Estudis Valencians que ell va crear.
Darrere del reconeixement explícit i personal a Bosch i Morata, consta el nostre reconeixement implícit i col.lectiu a personatges com els castellonencs Carles Salvador, Bernat Artola i Francesc Almela, Sanchis Guarner o Lluís Gonzalvo, tots ells membres de l'Institut d'Estudis Valencians, de l'Institut d'Estudis Catalans i signants de les Normes de Castelló, fins a vint membres que sota la direcció institucional de Bosch i Morata van poder dedicar-se des de l'àmbit institucional a allò que des de feia anys s'estaven dedicant des d'altres àmbits, sobretot l'acadèmic.
És indubtable, però, que la Conselleria de Cultura d'aquell Consell Provincial, tot i la seua provisionalitat, va dur endavant interessants projectes tant pel que fa a la normalització cultural com a la normalitat política amb els seus intents de que les Corts aprovaren un Estatut d'Autonomia.
Va dirigir una Conselleria de Cultura i unes Institucions annexes que abastiren el conjunt del País Valencià, abans d'assolir l'Estatut d'Autonomia pròpiament, però amb el consentiment del Govern de la República, l'únic govern reconegut per la Societat de Nacions i les democràcies occidentals.
En el Consell Provincial de València de 1937, va crear institucions per a tots els valencains, de Vinaròs a Oriola, acceptades pels Consells provincials de Castelló d'Alacant, i la participació d'entitats com ara la Societrat Castellonenca de Cultura, dins la infraestructura cultural creada per ell. D'esta manera apareix a la nostra història el pare de la Conselleria de Cultura Valenciana i l'únic conseller preautonòmic anterior a la Constitució de 1978, perquè ho era segons la Constitució de 1931, de la mateixa manera que ho van ser altres al Consell preautonòmic abans que hi haguera l'Estatut de 1982. Per tant, el reconeixement és innegable, però el PP sí ha trobat motius per a negar-lo.

LES FORMES DE SER VALENCIÀ

Cap valencià ho és més que cap altre, i per eixe motiu vull reflexionar sobre la forma d'exercir el valencianisme, i fer un anàlisi de les falses reivindicacions de valenciania.
Hem assistit en els últims plens de les Corts a una reiteració i abús, més enllà del que era habitual, del pretés discurs identitari per part del Consell. En el recent debat de política general, sense anar més lluny, el president va arribar al clímax identitari en exclamar que no anava a consentir que ningú s'apropie de les nostres senyes d'identitat, "cosa que altres en esta cambra no poden dir", va afirmar. "La nostra senyera, el valencià, el nostre patrimoni, els nostres autors, els nostres esports, les nostres festes i tradicions representen l’orgull pel nostre passat i la força que ens projecta a conquistar el nostre futur. No consentirem, perquè no tenim cap complex, que ningú s’apropie de les nostres senyes d’identitat, cosa que altres d’esta cambra no poden dir... Mai ho consentirem! (Aplaudiments)", relata l'extracte del Diari de Sessions.
No obstant això, la reivindicació exclusiva de les senyes d'identitat per part del Consell amaga una doble falsedat, en primer lloc perquè eixe "orgull de terra" s'empra només com a mera estratègia política, la qual cosa ja en si representa un ultratge, i en segon lloc perquè la defensa de les senyes d'identitat no és real ni efectiva. Al contrari, sota una aparent fermesa en la defensa d'allò nostre, tots els indicadors que conformen la identitat pròpia retrocedeixen, i especialment l'ús del valencià.
Vull reflexionar de forma especial sobre el valencià en els mitjans audiovisuals i la fulminació orquestrada que s'està perpetrant per part d'aquells que després s'erigeixen en defensors únics de la nostra llengua, dels nostres autors, de la nostra cultura, del nostre patrimoni i de les nostres tradicions.El Govern valencià ha atorgat en els darrers anys nombroses freqüències autonòmiques i locals de televisió en règim de concessió per un període de deu anys, i s'ha desentés per complet del requisit lingüístic en la programació de les cadenes beneficiades amb llicències. El que era una oportunitat per a normalitzar l'ús del valencià en la televisió, s'ha convertit en l'anihilació impune del valencià, a pesar que els usuaris gaudeixen d'una ampla oferta de canals des de l'arribada de la TDT. No és de massa valencià propiciar i consentir que radios i televisions amb programació exclusiva en castellà, i sense cap vincle empresarial en aquesta terra, copen l'oferta ràdiotelevisiva en les llars valencianes.
No és més valencià qui més vegades ho proclama des de tribunes públiques. Cal exercir de valencià, i no solament en l'ús de la llengua. També cal exercir de valencià en la configuració del sistema educatiu i la realitat socioeconòmica. Qui governa té una obligació afegida d'exercir de valencià, i no solament proclamar-ho. No és de molt valencià deixar a desenes de milers d'alumnes sense plaça en les escoles d'idiomes, ni eliminar línies en valencià perquè "són cares". Tampoc és de molt valencià deixar sense tramitar les ajudes als dependents valencians, ni generar un deute públic que supera ja la xifra d'un pressupost anual, etc.
El més valencià és aquell que des dels llocs de responsabilitat s'ocupa de la prosperitat i el benestar dels valencians, de que els valencians gaudisquen de serveis públics de qualitat, de la potenciació efectiva de la cultura, llengua i tradicions pròpies, i de la normalitat de les relacions institucionals amb totes les regions veïnes.
Cap valencià ho és més que cap altre.

NO MÉS CONFUSIÓ

En vespres del Nou d'octubre s'ha agitat per part d'un sector de la política valenciana un fals discurs identitari i s'ha accentuat la confrontació institucional amb altres comunitats i amb el Govern d'Espanya. No obstant això, la reflexió que se m'imposa front estes actituds és que els valencians, més que conflictes gratuïts, el que necessitem són polítiques serioses i polítics honrats, polítiques rigoroses, reals i transformadores, capaces de satisfer les demandes ciutadanes i modernitzar la societat, i capaces de garantir la prosperitat, el benestar i la qualitat dels serveis públics, capaces d'estimular als sectors productius propis i tradicionals per a inserir en el món laboral al mig milió de valencians aturats. I l'aïllament i la confrontació no contribueixen a açò.
Si el que està viciant les relacions i entorpint aquests propòsits són les senyes d'identitat, jo proclame que a Catalunya parlen valencià per a destruir en mil trossos la trinxera en la que s'ha parapetat una part de la classe política valenciana. I una vegada eliminat eixe handicap, comencem a parlar d'economia, de comerç, d'infraestructures, de vies transeuropees de comunicació, de convenis, d'intercanvis, de col·laboració, i de prosperitat mútua. És necessari i imprescindible i no es pot demorar per més temps.
Vull donar per nascuda una nova Comunitat Valenciana amb noves esperances, amb nous missatges i noves polítiques capaces d'alçar emocions i de recuperar aquelles passions amb què vam transformar i modernitzar les nostres institucions, els nostres pobles i les nostres ciutats.
Una Comunitat Valenciana oberta, respectuosa, aliena a la confrontació, capaç d'il·lusionar a noves generacions de valencians que, afortunadament, ja no perceben com a amenaces els conflictes estèrils inventats amb l'únic objectiu de confrontar a la societat i traure rèdit de la confusió. La nova societat i les noves generacions tenen altres inquietuds, diferents de les que vam tindre els joves de la Transició, i altres motivacions a les què la política i les institucions han de donar resposta.
Els joves valencians ja no han viscut la Transició ni el naixement de les nostres actuals institucions d'autogovern, i a més formen la generació més preparada de la història. Per sort, estem davant d'una societat en què hi ha més persones preparades, cultivades i educades, i per tant davant d'una societat amb més criteri i capacitat d'anàlisi. I eixa és una garantica de que la política de la falsedat i la hipocresia serà arraconada.
La nova Comunitat Valenciana només es pot entendre desde la fidelitat a valors com la solidaritat, la tolerància, la llibertat, el respecte, l'esforç, l'interés general i la transparència, i el cultiu d'ideals com el progrés, el benestar i el canvi social.
La forma de ser valencians la imposa en cada moment la societat valenciana en funció de les seues necessitats, ambicions i inquituds. I esta nova societat no reclama guerres estèrils i absurdes contra altres comunitats autònomes, sinó respostes a les seues noves exigències, demanda eficàcia política, millores econòmiques, i millors dotacions i infraestructures. I sobretot, esta societat no admet que cap valenciè es proclame més valencià que cap altre. La reivindicació exclusiva de les senyes d'identitat per part d'un sector de la classe política amaga una doble falsedat, en primer lloc perquè eixe "orgull de terra" s'empra només com a mera estratègia política, la qual cosa ja en si representa un ultratge, i en segon lloc perquè la defensa de les senyes d'identitat no és real ni efectiva. Ser i exercir de valencià és altra cosa.

L'ANTIPERIODISME

S'han desacreditat. En la campanya de desprestigi empresa pel PP contra el portaveu socialista en les Corts, Ángel Luna, en un intent va de posar a tots en el mateix sac, i l'entusiasta ressò que adquireix la maniobra en un periòdic de València, se'ls ha anat la mà en un assumpte crucial i imperdonable. El citat periòdic reprodueix hui a dos columnes un imprès oficial de la referència cadastral del domicili particular de Luna, en el qual no s'ha molestat ni a ocultar l'adreça exacta del portaveu socialista, inclosos escala, pis i porta. L'antiperiodisme portat a l'extrem més grosser.

No recorde que quan els informes del cas Gürtel van desvetlar que l'oficina de farmàcia de l'esposa del president de la Generalitat servia d'enllaç per a les transaccions entre polítics i caps de trames corruptes, la premsa donara l'adreça exacta de la farmàcia, per si algú amb eixos elements de judici desitjara, com a mínim, deixar de ser client d'eixa oficina.No obstant, tot el que ho desitge pot conèixer hui el domicili exacte del portaveu socialista en les Corts, als efectes que li vinguen de gust. Eixa intromissió en la vida particular d'un representant polític és d'una imprudència maldestra i atroç, total per a informar del valor cadastral de l'habitatge com una gran gesta periodística que passarà als anals de la comunicació. Quina peça que s'ha cobrat l'autor de la notícia. A canonades s'ha fet amb la llebre. I a tot açò, el suposat delicte consisteix en que Luna va tirar una tàpia en sa casa.

LA PRIMERA PEDRA

foto: levante-emv

Esta primera pedra que s'ha posat hui sobre l'hemicicle de les Corts no és de les que li agraden a Francisco Camps en la seua estratègia de propaganda. La primera pedra que ha posat hui el portaveu socialista, Ángel Luna, en les Corts és una primera pedra col.locada sobre les runes d'una democràcia fictícia, d'unes veus emmordassades i llibertats retallades, sobre les que s'alçarà un monument dedicat a la decència, la dignitat, la democràcia real, i el respecte. Per això, este gest més que simbòlic ha desencaixat el rostre d'un Camps que pretenia convertir el debat de política general en una insulsa successió de dades, promeses i mentides.

Esta era la seua intenció i així s'endevinava quan Camps aplicava l'estratègia de la indiferència cap al portaveu socialista. La primera rèplica de Camps era com una continuació de la lectura del discurs que havia pronunciat en la seua primera intervenció, sense replicar a Ángel Luna, com si la mitja hora que li corresponia al portaveu socialista no haguera estat més que una inoportuna interrupció. Però en la segona rèplica, Ángel Luna ha trencat els esquemes que havien estat traçant Blasco i Camps. Després d'exposar la situació del govern i de la Comunitat, i de realitzar les seues propostes en la primera intervenció, el portaveu socialista ha dedicat la seua segona rèplica a dir-li amb rotunditat a Camps que els socialistes estan lliures de pecat. Ángel Luna ha tirat la seua pedra, com va suggerir José Joaquín Ripoll. Camps no. I no crec que la tire, simplement perquè no està en condicions de tirar-la.

No hi ha hagut forma més expressiva per part de Luna de clamar que està lliure de pecat, que llançant literalment una pedra en el centre de l'hemicicle. És un gest que es correspon amb la magnitud de la insídia que durant l'última setmana ha fabricat i difós el PP, este PP que tant critica les investigacions, i que no obstant això ha posat tot l'aparell administratiu que paguem tots els valencians a investigar a Luna, total per descobrir que el seu antic cap va tirar una paret a sa casa.

Sobre esta primera pedra que Luna ha col·locat hui en les Corts construirem una democràcia real a la Comunitat Valenciana on no càpiguen actituds com les que el PP ha vingut exhibint des del poder, per a vergonya de tots els valencians, on no càpiga la mentida, la manipulació, la corrupció, la coacció, el menyspreu, el retrocés de la llibertat i la democràcia, i la degradació de les institucions.

SI LUNA HAGUERA DE DIMITIR, LA BANCADA DEL PP QUEDARIA BUIDA

El portaveu del PSPV en les Corts, Ángel Luna, molesta al PP. És una evidència. En cas contrari la tropa de Rafael Blasco no s'haguera pres la molèstia d'escodrinyar durant mesos fins a en les papereres, sense el menor reparo ni tan sols a implicar a funcionaris públics en el rastreig. Després d'una batuda desesperada, el PP ha descobert que el constructor Enrique Ortiz va tirar fa tretze anys una paret al domicili de Luna, i li va donar opció a comprar un cotxe de l'empresa que ja usava Luna com a directiu de l'empresa d'Ortiz. Gran gesta.

No obstant això, i sobre estes transaccions, el PP ha posat a funcionar la seva engreixada maquinària mediàtica per arrossegar a Luna pel fang, presentar-lo davant l'opinió pública com un pocavergonya, i demanar-li, i este és el seu veritable objectiu, que deixe d'assetjar a Camps en les Corts. Només faltava Joaquín Ripoll entonant allò que qui estiga lliure de pecat que tire la primera pedra. Inaudit.

Luna va contractar fa tretze anys a un constructor perquè li tirarar un envà a la seva casa, i el PP exigeix la seva dimissió. I davant semblant desvergonyiment, només se m'ocorre una cosa: si este és el criteri per demanar la dimissió d'un diputat, la bancada del PP en les Corts Valencianes s'anava a quedar buida. Les estratègies del PP són en general bastes, descarades, puerils i banals, però en aquesta ocasió se superen a ells mateixos. Gent que està sent investigada per cisar desenes de milions d'euros de les institucions que han anat a parar el Papa sabrà on, demana al portaveu socialista que busque la factura de l'envà que va tirar a sa casa fa tretze anys.

El pitjor és que la política està ideologitzada i el ciutadà, en general, no es mobilitza en defensa dels seus interessos, sinó dels d'aquell partit que anomena i considera "els seus", siguen bons o dolents. D'una altra forma no s'entendria la impunitat amb la que actuen Camps, Ripoll, Fabra i la tropa que porten darrere.

SEMPRE HI HA UN MOTIU PER A PROTESTAR

El Govern ha dotat a Castelló amb les més modernes instal·lacions que gaudeix una seu provincial de l'Institut Nacional de la Seguretat Social en tota Espanya. Ha sigut una inversió de més de vint milions d'euros per a alçar un edifici funcional de diverses plantes en l'avinguda del Mar per a atendre a centenars de milers de castellonencs en les seues relacions amb l'administració de la Seguretat Social.És un projecte que es va forjar en l'etapa de Juanma Calles en la Subdelegació del Govern, i que ara és a punt d'inaugurar-se. Un compromís del Govern amb Castelló fet realitat, com ho han sigut la nova seu d'Hisenda, l'Oficina d'Estrangers, la Comissaria del Cos Nacional de Policia, el Banc d'Espanya, les escoles infantils sufragades amb el Pla E, i unes altres que passen desapercebudes, com la costosa reparació del nyap que es va fer en l'estació de Renfe.

Aquesta ha sigut la legislatura més fructífera per a Castelló pel que fa a inversions estatals. No obstant això, davant aquesta demoledora i irrebatible realitat, el PP de la ciutat de Castelló sempre troba un motiu per a protestar. El "vicealcalde", Javier Moliner, està fent córrer rius de tinta amb el serial de que la ceràmica empleada en les obres de la nova seu de l'INSS no és de Castelló. Una falsedat, d'altra banda, ja que si bé la marca proveïdora és italiana, al que gafa Moliner per a sembrar el seu desconcert, eixa mateixa marca té una planta de producció a Castelló en la qual treballen centenars de castellonencs. Per tant, és o no és castellonenca la ceràmica empleada en aquestes obres? Es pot estar discutint durant dies, setmanes i mesos, però l'única cosa certa és que Javier Moliner aconseguirà desviar l'atenció sobre l'única i vertadera realitat: l'entrada en funcionament d'unes modernes instal·lacions administratives al servei dels castellonencs amb una inversió estatal de més de vint milions d'euros. D'açò és del que Moliner no en vol parlar. És d'una banalitat que espanta. Els ciutadans de Castelló han de propiciar una bolcada urgent en el govern de la seua ciutat per a desterrar unes pràctiques que consisteixen únicament en la propaganda victimista per a ocultar que la majoria de les promeses amb les quals Alberto Fabra va concórrer a les eleccions, i la majoria de projectes de la Generalitat segueixen sense executar: la Fàbrica Dávalos, la Ciutat de les Llengües, el Centre de Convencions, el TvrCas, la ronda nord, la cessió dels antics jutjats, la seu de la Universitat Internacional, l'escola d'idiomes, el conservatori de dansa, la remodelació de la plaça Major, etc.

PÍO GARCÍA SE SENT MENYSPREAT

El portaveu del PP en el Senat, Pío García Escudero, va dir el dimarts que el Govern tracta amb menyspreu a l'oposició. Eixa profunda ofensa té el seu origen en la percepció del president del Govern que el PP no ha fet una sola proposta seriosa en matèria econòmica en tota la legislatura. Valga'm Déu què menyspreu.

Si García Escudero vol saber el que és en realitat menysprear a l'oposició, que es faça un volt per les Corts Valencianes, on ahir mateix els representants del PP en la Mesa van haver de donar tràmit a diverses preguntes de l'oposició obligats per una sentència del Tribunal Constitucional. I ja veurem on acaben eixes iniciatives tramitades ahir per imperatiu de l'intèrpret de la Constitució.

García Escudero no sap el que és menysprear a l'oposició. Fa poc més d'un any, en la primera reunió del Fòrum Interparlamentari Autonòmic del PSOE, ens lamentàvem de les actituds del PP en les institucions, amb referència especial a l'assemblea de Madrid i les Corts Valencianes. Es va denunciar la utilització descarada de les institucions guiada només per purs interessos partidistes, i l'aberració que va suposar el bloqueig durant mesos del nomenament d'una senadora socialista per part de les Corts Valencianes.Un any després, en la segona reunió del fòrum interparlamentari, la situació només ha canviat per a empitjorar, almenys pel que fa a les Corts Valencianes. Es va aconseguir finalment el nomenament de la senadora territorial, però en aquest període s'han emès dues sentències del Tribunal Constitucional contra la inadmissió per part dels representants del PP en la Mesa deverses preguntes i proposicions de l'oposició, i en els pròxims mesos veurem noves sentències en aquesta línia per nous recursos promoguts pel grup socialista, al que estan negant expedients i que veu com les iniciatives més incòmodes ni tan sols s'admeten tràmit.

No obstant això, no podem fiar constant i exclusivament al Tribunal Constitucional la garantia que es respecte el paper i la manera de funcionament de les institucions públiques. Per a aprofundir en la democràcia és necessari trobar els mecanismes capaços de dissuadir de forma immediata i efectiva qualsevol intent d'utilització de les institucions i qualsevol temptació de coartar els drets dels ciutadans i dels seus representants. En gran part de les institucions que controla el PP no hi ha joc net, i el menyscapte als principis de la democràcia és constant. Pose només com a exemple els obstacles que el PP posa en les Corts Valencianes a l'hora d'accedir a la informació relacionada amb els casos de corrupció. Tota iniciativa relacionada amb açò és rebutjada de forma sistemàtica amb els més extravagants arguments, i el més greu és que les recents sentències del Tribunal Constitucional tampoc garanteixen que es vaja a abandonar eixes pràctiques.

Les funcions constitucionals legislativa i de control a l'òrgan autonòmic de Govern estan realment mutilades a València, i imagine que en altres assemblees, la qual cosa configura una situació de vertader abús de poder i violació de drets fonamentals. I no crec que amb eixes pràctiques el PP tracte només d'adquirir una situació d'avantatge en els terrenys polític i electoral, sinó que s'estan blindant a si mateixos enfront de les conseqüències dels possibles delictes que hagen pogut cometre al capdavant de les institucions, la qual cosa afig gravetat a la situació.

Així doncs, potser ha arribat el moment, a través d'un gran pacte, de reescriure els paràgrafs constitucionals que contenen les garanties legals perquè els parlaments autonòmics i el conjunt de les institucions siguen vertaders espais de debat i autèntiques eines de defensa dels interessos ciutadans mitjançant la transparència i el respecte als reglaments.

OBSCENITATS

Per a la consellera portaveu del Consell i directora de campanya del PP, Paula Sánchez de León, resulta una obscenitat que els mitjans de comunicació estiguen lliurant per capítols totes les marranades de la colla Gürtel recollides en els sumaris i informes policials. Ho va dir sense perdre el componiment en una entrevista a la qual es va sotmetre el dilluns en Ràdio València-SER.

És a dir, que l'obscenitat és el treball periodístic de fer-se amb el contingut de les investigacions, però no el propi contingut de les investigacions. És una obscenitat que els periòdics expliquen les marranxoles i peripècies de la colla Gürtel, però no ho és que la mateixa colla estiguera maquinant per a espoliar les arques de les institucions valencianes per a unflar comptes corrents en les Bahames, ni que li cisaren sis o set milions d'euros a la fundació que va organitzar la visita del Papa a València. Eixa obscenitat per execel.lència, no és obscena. Haurien de ser excomunicats, al marge de les responsabilitats que els corresponga assumir per la via penal. El saqueig descarat dels diners de tots els valencians per a pagar mítings i donar-se capritxos amb alguna "jaca" no és obscè. Allò obscè és que se sàpia i es conega.

El problema, en la meua opinió, és que el PP haja decidit adoptar com a estratègia el desvergonyiment i que pretenga banalitzar les aventures d'una colla de ganduls que han succionat desenes de milions d'euros de tots els ciutadans, mentre els mateixos ciutadans pateixen les manques derivades de les males polítiques i la falta de recursos en els pressupostos de les institucions.

I mentrestant, el PP valencià recorre de nou al discurs identitari amb motiu de la Diada de Catalunya. Repetisc allò en el que vinc insistint des de fa setmanes: el major desprestigi per als valencians és un president que haja consentit el que ha consentit, si no és que directament ha participat en l'indecent espoli. Les proclames identitàries no li van a servir de penitència.

PRIMÀRIES

Les eleccions primàries en el Partit Socialista són una oportunitat i un dret de tot militant, però caldrà admetre que impliquen alhora una sèrie d'obligacions circumscrites a l'àmbit de la conveniència i oportunitat que també haurien de valorar els potencials candidats, que són la totalitat dels militants. I les candidatures haurien d'anar revestides, a més, d'humilitat. Mai m'ha servit com a argument vàlid que un o una militant pretenga accedir a encapçalar una candidatura perquè crega estar convençut que ho farà millor que altres. En tot cas els seus mètodes seran diferents, però no per això millors, pitjors o iguals.

Sense pretendre deslegitimar el dret de tot militant a accedir per la via especial a la condició de candidat a president de la Generalitat, caldria valorar amb antelació els principis de conveniència i oportunitat, i en aquest marc, un pas polític d'aquestes dimensions hauria d'estar suficientment motivat i justificat. És a dir, en unes circumstàncies com les actuals, en les que el secretari general ha expressat des d'abans de ser secretari general el seu desig de ser president de la Generalitat, caldria fundar una opció alternativa en una inequívoca i manifesta incapacitat de qui des del lloc de secretari general pretén accedir a presidir la Generalitat, i no crec que siga el cas.

En els dos anys que l'actual executiva porta al capdavant del PSPV ha marcat una línia nítida d'acció política sustentada sobre valors com l'honestedat, la dignitat, la transparència, la igualtat i li decència democràtica, i sobretot, ha instaurat la lluita des de tots els fronts contra la corrupció, sense reparar en les repercussions electorals. No obstant això, només el PP havia dit fins ara per pura estratègia política que la lluita contra la corrupció és el missatge únic del PSPV, una falsedat que queda rebatuda amb les propostes que han sorgit des del PSPV en matèria d'economia, creació d'ocupació, reordenació dels sectors productius, reducció de la despesa, educació, recuperació de serveis bàsics, etc.

Així doncs, em done per adherida amb aquest escrit al manifest que ahir va difondre el portaveu del PSPV en les Corts, Ángel Lluna, en el qual es recalca l'obligació moral de persistir en la lluita contra la corrupció en les institucions públiques sense pensar en les repercussions en termes electorals, la necessitat de no rebaixar en cap moment el to en la denúncia d'actituds reprovables en càrrecs públics, i la defensa de la labor realitzada en aquesta línia pel secretari general en els dos últims anys.

PREPOTÈNCIA I FATXENDERIA A TEULADA

El discurs d'obertura del curs polític del PP el divendres 27 d'agost a Teulada, eficaçment retransmès en directe pel canal 24.9 de RTVV, és un avanç de l'actitud que va a adoptar el president de la Generalitat davant el nou curs polític: més reivindicació de l'essència valencianista, menyspreu constant al Govern d'Espanya i al seu president, i banalització de les causes judicials en les quals està immers. El discurs de Camps a Teulada va ser realment ridícul, plagat de metàfores absurdes (sóc un taronger), anècdotes barates i possiblement inventades (sabeu què m'ha passat hui?), i arenga ("d'ací no ens mou ningú", és a dir, hi ha algú que vol moure'ns a nosaltres que som més valencians que ningú, i la ciutadania no ho ha de consentir). Però sobretot va ser un discurs buit en el qual només va tractar de transmetre als seus la confiança que ningú els va a moure de les seues cadires, que a la vista del to emprat, sembla l'única cosa o el que més preocupa en el P.

Davant aquest intent bast del president del Consell de prendre aire, serà necessari desarticular el seu missatge, començant per la ruptura de la identificació que Camps tracta d'establir de forma constant entre ell i condició de valenciania. I aquesta patrimonialització del fet valencià es desmunta només amb recordar que el major desprestigi per als valencians és tindre un president sota sospita d'haver utilitzat els recursos públics en benefici del seu partit mentre es retallen les plantilles docents, les subvencions a les bandes de música, i les ajudes a les residències de majors, al mateix temps que es deterioren els serveis públics al ritme d'un deute immens. El major desprestigi per als valencians és tuindre un president que menysprea el sistema judicial, i que en comptes d'assumir responsabilitats s'encomana a l'apòstol Santiago. El major desprestigi per als valencians és tindre unes institucions a les quals les tallen la llum per impagament, a les que li tallen el servei de satèl·lit del seu canal internacional per impagament, a les que amenacen amb deixar sense servei de telefonia per impagament, i una RTVV a les càmeres de la qual no deixen entrar als camps de futbol per impagament.

La prepotència de Camps es contraresta amb les realitats: Amb els diners desviats a la trama Gürtel es podia haver evitat que més de 1.200 professors interins s'hagen quedat enguany sense plaça. Amb les desenes de milions desviats a la trama Gürtel es podien haver eliminat tots els barracons a la Comunitat Valenciana. Sobren arengues, per tant, i falta un reconeixement sincer de la situació greu en la qual el PP ha deixat a la Comunitat Valenciana, i l'assumpció de responsabilitats, per acceptar després la col·laboració que el PSPV ja va oferir en el debat de política general de 2009 i que el seu secretari general, Jorge Alarte, ha reiterat en diverses ocasions.

VACANCES

Faig una pausa. Ens veiem a final d'agost. Bones vacances a tothom.

UN NOU PAS EN LA FUGIDA ENDAVANT

El conseller i portaveu del Grup Parlamentari Popular, Rafael Blasco, ha donat el pas definitiu en la seua fugida endavant i ha declarat a les braves que Camps seguirà encara que el condemnen, per a afegir que el president només pot ser qüestionat pels vots. Blasco ha obviat un detall, ja que Camps podá seguir només en el cas que la condemna no siga d'inhabilitació per a ocupar càrrec públic, tret que les pretensions de Blasco siguen les d'agafar els folis de la sentència i fer-se amb ells un cucurutxo per a menjar xufles, que tampoc seria d'estranyar a la vista dels extrems als que estan arribant les actituds en el PP.

Blasco no només ha obviat este supòsit, sinó que quan ha realitzat les declaracions s'ha referit només a la imputació d'un delicte de suborn impropi, el cas dels trages, eludint que el jutge Pedreira s'ha inhibit perquè la causa dels trages s'unisca a la investigació d'un presumpte finançament il·legal del PP valencià. I no es pot dir que Blasco desconeguera esta situació processal, perquè ahir mateix el PP va presentar el segon recurs contra la inhibició amb la intenció que no s'investigue en el TSJ valencià cap suposat finançament il·legal.

Però al marge d'estes interpretacions interessades sobre la situació processal de Camps, el més preocupant és que el PP institucionalitze de forma definitiva l'exculpació penal per mitjà del suport electoral. Este pas sí és al meu entendre perillós i caudillista. La veritat és que per a sotmetre's a un desdejuni amb la premsa, que és el que va fer ahir Blasco, cal estar en condicions de fer-ho, i Blasco ha demostrat no estar en condicions de compartir un parell d'hores amb els periodistes, a la vista de les bajanades que va soltar.

FABRA DEIXA TOCAT A RAJOY

Rajoy riu les gràcies de qui s'ha convertit en el seu llast.

No hi ha dubte que els més perjudicats per les imputacions judicials dels càrrecs que ocupen les principals institucions valencianes són el conjunt dels valencians, que contemplen atònits tot un seguit de corrupteles a gran escala i al més alt nivell sense el menor indici que algú vaja a tindre la decència de baixar el cap i assumir responsabiidades. Però si hi ha una persona especialment perjudicada en les seves aspiracions és el líder nacional del PP, Mariano Rajoy, aquest cap de l'oposició a qui el ciutadà veu i escolta diàriament donant lliçons de bones pràctiques des de la tribuna d'oradors, exigint la convocatòria d'eleccions anticipades i la marxa del president del Govern, sense que trobe arguments per a enviar a casa a qui a la Comunitat Valenciana se'ls acumulen les causes judicials per corrupció. El silenci de Rajoy 24 hores després de conèixer-se les peticions del fiscal contra Fabra erosiona tota la seva credibilitat i legitimitat. Amb l'escrit del fiscal difós ahir, en el qual demana quinze anys de presó per al president de la Diputació de Castelló per tràfic d'influències, suborn i frau fiscal, a més d'una multa de 2'3 milions d'euros i la devolució de centenars de milers d'euros que va eludir ingressar en Hisenda, la credibilitat de Rajoy, si és que en tenia alguna després de fallar en els seus pronòstics catastrofistes sobre la ruptura i l'enfonsament d'Espanya, s'ha volatilitzat per complet. No és que no haja hagut reacció del PP a aquest escrit de la fiscalia. La hi ha hagut, però en un to i en un sentit que freguen l'insult a la intel·ligència. Ha estat la secretària general del PP de Castelló, Marisol Linares, qui ha obert la boca per a dir que el PP està tranquil i l'única cosa que li preocupa en aquests moments és "guanyar les pròximes eleccions per majoria absoluta". Doncs el realment preocupant és que l'única preocupació del PP en aquest escenari siga guanyar les pròximes elcciones per majoria absoluta. Marisol Linares segueix convençuda de la innocència de Fabra, del que cabrà deduir que les peticions de pena de la Fiscalia són fruit d'una maniobra partidista i persecutòria sense cap fonament.

En la direcció nacional del PP, per la seva banda, han desviat la mirada i han declarat que no haurà cap mesura fins que el jutge es pronuncie, és a dir, fins que haja sentència.

CAMPS DEIXA DE SER UN LÍDER

Ho ha declarat de forma taxativa l'exconseller d'Indústria i ara diputat en les Corts Generals, Miguel Peralta, després de conèixer que el seu nom figura en el llistat de 226 càrrecs i excàrrecs públics remès al jutge pel president de la Generalitat, Francisco Camps, en un intent de difuminar les responsabilitats en la contractació administrativa amb empreses vinculades al cas Gürtel. Miguel Peralta ha reaccionat de forma airada al mostrar-se convençut que la majoria dels que apareixen en aquest llistat "no érem amics de l'El Bigotes", en clara referència a l'amistat de Camps amb el delegat de la trama corrupta a València, i afegix que "quan un líder es camufla entre la gent que dirigeix, deixa de ser un líder". Más contundència impossible.

A això cal afegir el desconcert que s'ha instal·lat en el PP valencià, reflectit en diversos fòrums d'opinió, i la incredulitat en la seu nacional del PP per la desastrosa gestió dels temps i formes que porta a terme Camps en la seva pretensió d'eixir indemne per a repetir com candidat. Deia Enrique Arias Vega el diumenge en el diari El Mundo que Francisco Camps ha acabat per cabrejar a tot el món: al jutge per les maniobres de distracció, al Consell Jurídic Consultiu per haver utilitzat el seu informe, als inclosos en la llista de càrrecs amb capacitat de contractar per deixar-los als peus dels cavalls, etc. Per la seva banda, J. J. Pérez Benlloc deia aquest diumenge que Camps està oferint un últim i paradoxal servei: abonar els brots rojos, en referència a la necessitat d'un canvi per la manifesta ineficiència del Consell, casos de corrupció a part.

Es parla d'un buit de poder del que estan traient profit per a imposar les seves tesis i preferències personatges com Juan Cotino, de qui per altra banda ha transcendit la utilització d'antics contactes de la seva etapa en el Ministeri d'Interior per a conèixer per endavant detalls dels registres realitzats la setmana passada en domicilis i institucions d'Alacant en el marc de l'operació Brugal.

I en aquestes estàvem quan ve el CIS i diu que la immensa majoria dels valencians desconfia del seu president. Cal aplaudir, en aquest aspecte, l'habilitat que ha tornat a demostrar RTVV per a ocultar aquesta dada en les seves informatius relatives a aquest darrer informe del CIS.

TRIOMFA QUI JUGA NET

El president de la Generalitat i del PP valencià, Francisco Camps, va declarar en l'acte de tancament del període de sessions en les Corts davant del seu grup parlamentari, que "triomfa qui juga net i qui respecta les regles del joc", en un intent d'insuflar ànim als seus en un moment de tremenda debilitat política. L'arenga va ser acompanyada de la tradicional enquesta "made in Blasco", segons la qual el PP mantindria la seua majoria absoluta en el Parlament valencià a pesar dels escàndols de corrupció.
Camps es va apropiar de l'esperit de la selecció de futbol i va recórrer constantment a l'èxit esportiu per a accentuar el seu missatge de que la netedat i el respecte a les regles en el joc són les que porten al triomf. Inclús va il·lustrar el fons de l'escenari amb una imatge del polp Paul expressant la seua preferència pel PP enfront del PSPV, que ja són ganes de frivolitzar la vida política.
Efectivament, la netedat en el joc i el respecte a les regles sol portar a l'èxit, però el que no entenc són les raons per les quals Camps creu que el seu estil s'adapta a eixes condicions. El joc de Camps no és precisament net, i les regles se les ha saltat quan li ha convingut per a adaptar el funcionament de les institucions als seus interessos polítics. És el que ha vingut fent al llarg de l'actual legislatura a les Corts i fora de les Corts, com ara a RTVV.
Hui mateix, el diari El Mundo informa de que va ser la pròpia Presidència de la Generalitat la que va imposar la contractació d'El Bigotes per als actes municipals de campanya electoral en què havia d'intervindre Camps. Això no és joc net, i molt menys després d'haver negat les relacions contractuals amb la trama corrupta. Ni sabia qui era El Bigotes, va arribar a declarar Camps en l'inici del seu calvari. I sobre este extrem, cal considerar que un dels arguments de la defensa de Camps és la seua incapacitat per a contractar en l'Administració, un argument que amb la publicació d'eixes noves dades se'n ve abaix.
Tampoc és joc net haver propiciat contractacions pel doble del seu valor real amb motiu de la visita del Papa tot implicant a RTVV, i menys net encara és fer desaparéixer desenes de milions d'euros que han aparegut després en paradisos fiscals.
I sobre el respecte a les regles del joc, no és precisament respectuós modificar reglaments a conveniència en funció d'interessos partidistes per a remoure càrrecs públics en institucions de la Generalitat, com tampoc ho és prescindir del procediment estipulat per al nomenament del director general de RTVV, ni usurpar el paper de les Corts per a convertir-les únicament i exclusivament en una arma de confrontació amb El Govern. Tampoc és respectuós omplir el temps parlamentari amb banalitats mentres està per desenvolupar gran part de la reforma de l'Estatut de 2006.

I menys respectuós encara és consentir tot de corrupteles al seu partit de nord a sud, i fer com si res. A l'agost tindrem remodelació del Consell. La canícula és el temps preferit de Camps.

ALACANT, LLÀGRIMES DE COCODRIL

Si Camps s'ha fregat les mans pel desenllaç dels episodis de corrupció política a Alacant, en els quals està implicat el president de la Diputació, José Joaquín Ripoll, ho ha fet de portes endins del Palau. De cara a la galeria el president de la Generalitat i del PP de la Comunitat Valenciana ha evitat retornar-li a Ripoll la bufetada que aquest li va propinar quan va esclatar el cas Gürtel. Camps s'ha mostrat contrari a iniciar accions disciplinàries contra Ripoll, l'ha telefonat personalment per a expressar-li el seu suport, i ha transmès diversos missatges públics de condescendència, encara que no ha estat difícil percebre en privat l'algaravia que la detenció de Ripoll va produir entre destacats representants del campsisme.

El més sorprenent és que Ripoll, podent intuir l'imminent desenllaç de la investigació judicial entorn de les contractes d'escombraries, com ell mateix ha reconegut, s'atrevira poc menys que a demanar el cap de Camps quan aquest es va veure involucrat de ple en el cas Gürtel, es neguara expressament a acudir als actes de suport a Camps, i demanara una depuració de responsabilitats entre tots aquells que s'han vist involucrats en els assumptes dels trages, la visita del Papa i les transaccions de diners entre les empreses de Correa i El Bigotes. Ara Camps li podia haver retornat la bufetada, i encara que semble que no ho ha fet, en realitat les mostres de suport que Camps expressa cap a Ripoll no són més que llàgrimes de cocodril. Bo és el Camps.

BENVINGUTS SIGUEN

El diari digital Pàgina 26 informava dimecres de que l'executiu de Francisco Camps trau pit perquè assegura que serà el primer govern d'un territori autònom que crearà bitàcoles per als càrrecs públics de primera línia. Paula Sánchez de León serà l'encarregada el proper dilluns de pujar a internet el primer text de la seua bitàcola i tot seguit s'inaugurarà la plataforma que el govern de Francisco Camps ha creat a internet. El cap del Consell, segons ha explicat Sánchez de León, també participarà en aquesta iniciativa, davant del dubte que el president també aposte pels blocs. El projecte però, va més enllà perquè el Consell, a través del perfil de la portaveu, Paula Sánchez de León, crearà perfils a Twitter i a Facebook.

Benvinguts siguen. Alguns i algunes ja portem uns anys conreant pràcticament a diari l'exercici de comunicar-se a través de blocs i xarxes socials. El que pertoca ara és que les bitàcoles dels membres del Consell no siguen una reproducció de la seua política a les Corts, consistent en atacar a diari al Govern d'Espanya i al president del Govern, i es dediquen a donar la seua opinió sobre els fets polítics d'actualitat que s'estan succeint al nostre voltant, i que afecten de ple al PP.

CRÍTICA DE "LA RAZÓN" PURA

Els fets esdevinguts a Alacant relacionats amb presumptes casos de corrupció polític-empresarial són ja coneguts, pel que correspon centrar-me en el que més m'agrada: l'anàlisi de les reaccions. El diari La Razón titula de la següent guisa: Anticorrupció llança altra ofensiva contra alts càrrecs del PP valencià, i es lamenta que el president de la Diputació d'Alacant, José Joaquín Ripoll, estiguera detingut dotze hores per a declarar durant només deu minuts. Si la crítica de la raó pura tracta d'elevar la metafísica a la categoria de ciència i convertir el coneixement de la raó en ciència exacta, no és menys estimulant l'exercici que proposa cada dia el periòdic La Razón de rebaixar al nivell del dubte fets certs, tangibles i realment esdevinguts. No li va a la saga el diari Las Provincias, qui converteix en notícia el nombre d'agents que Anticorrupció va emprar per a "detenir a Ripoll". Interior utilitza 80 agents per a detenir a Ripoll diurante 12 hores, diu el titular, per a afegir en el text que "el més sorprenent és que dotze hores després va ser posat en llibertat sense càrrecs" (per a la resta de la premsa, en canvi, està lliure amb càrrecs). Posades així les lletres, sembla que Ripoll oferira tal resistència física a l'autoritat que van ser necessaris vuitanta agents per a reduir-lo, o que estiguera atrinxerat en el palau provincial i es va requerir la presència de forces d'elit perquè desistira. En tot cas, si per a Las Provincias el més sorprenent és que quedara en llibertat, caldrà deduir que el més lògic és que haguera estat empresonat en un centre de màxima seguretat emmanillat de peus i mans i amb vigilància permanent en la cel·la. No sé si en aquest conflicte d'interpretacions s'estan confonent realitats amb desitjos.

Però per a mestres González Pons. El sotssecretari de comunicació del PP, qui va eludir parlar mentre Ripoll va estar detingut, va demanar després explicacions a Rubalcaba pel desplegament i el cost de l'operació, que al seu judici és només un muntatge fruit d'"una gran operació publicitària que no ha conduït a cap lloc". Va afegir que Ripoll ja ha sofert la humiliació del dia perquè és del PP. I jo afegiria que seguint aquest criteri hi ha altre organisme que va sotmetre ahir a Ripoll a humiliació, RTVV, perquè el desplegament informatiu a les portes de la Diputació d'Alacant contrasta amb el seguiment dels assumptes que afecten a Francisco Camps.

Doncs bé, segons González Pons, el personal està preocupat pel cost que haja pogut generar a l'erari públic el desplegament d'agents de les Forces i Cossos de Seguretat per a investigar un presumpte cas de corrupció, i no per la possibilitat en si que polítics i empresaris hagen construït una trama per a fer-se amb una quantitat indeterminada d'euros de tots els alacantins.

Arribats a aquest punt, el que més m'intriga ara és comprovar quina és la capacitat d'assimilació de la societat valenciana, quin és el punt de saturació social, fins a on els ciutadans estan disposats a consentir aquest tipus de comportaments i a assimilar amb resignació que la corrupció és inherent a la política, encara que em temo que no serà possible comprovar-ho fins a les pròximes eleccions. Seria esperançador que haguera resposta social, però si no la hi ha consagrarem de forma definitiva i perillosa un estil polític nauseabund.

A CIVERA EL QUE ÉS DE CIVERA

REPRODUCCIÓ DE L'ARTICLE DE JESÚS CIVERA PUBLICAT A L'EDICIÓ DE HUI DEL DIARI LEVANTE-EMV SOTA EL TÍTOL "CAMPS PROVOCA EL PRIMER ASSASSINAT"

Primer va ser Aznar el qual va aombrar L'impetuós valencianisme gòtic de Camps. Com candidat, Camps ja havia donat mostres alpines de la seva gosadia (o imprudència, segons es mire) ascendint al Penyagolosa, tòtem de qualsevol reivindicació nacionalista correcta, així en la pretransició com en la postransició. Com president, va escalar altre cim impossible, just enfront de la primera: el Decàleg d'Ares, una explosió valencianista (per a impulsar-la el PP) de focs artificials de la qual mai més es va saber. González Pons va oficiar la cerimònia d'insigne record després d'aventurar-se pel coll de Rates mentre Aznar fulminava aquell «avanç» patriòtic com qui canvia de xampú en plena dutxa. Madrid sol tallar ales, encara que les ales mantinguin un vol de gallina.

La segona retirada de Camps l'ha protagonitzada amb Rajoy. No importen els noms, sinó el que representen: la suma dels interessos polítics concrets i aquesta herència del PP que esculpeix el seu actual imaginari. Rajoy o Aznar, canvia una mica? L'actitud subsidiària s'ha exhibit de forma descarnada perquè Camps va equivocar el pas: va exigir més parcel·les sobiranes (sota la doctrina de les equivalències de la seva famosa clàusula) oblidant que Gènova havia presentat un recurs per a fumigar les pretensions catalanes i s'esforçava per eixir del fanguer en què l'havia situat la sentència del Constitucional, més elàstica que la seva intenció de retallar el Estatut en tots els seus vèrtex. En lloc de deixar que es refredés la qüestió i es relaxés el flux sanguini nacional, va decidir plantejar la reivindicació. L'error d'estratègia interna és poderós, encara que la duresa de Cospedal, que sembla la majordoma de Hitchcock, fent servirel fuet disciplinari sobre el Consell per extraviar-se, és de nota. Cospedal duu ja diverses notes en l'assignatura «Sentit d'Estat del PP». I per a què vol més sostre competencial Camps fins a igualar-se amb Catalunya, segons en quins aspectes, clar? En la seva reivindicació de la confusió, tant el president del Consell Jurídic Consultiu, Vicente Garrido, com Amadeu Fabregat, el mateix dia i a la mateixa hora, donaven compte del valor de les generalitats i l'ambigüitat com armes de futur de les diferents cartes magnes. Garrido sostenia que ens manteníem en el llistó català, només que els nostres articles eren més indeterminats, com més vaporosos. Millor no fitar molt la cosa. Más val que l'assumpte quede en l'abstracció perquè sempre haurà buits per on colar-se. La vaguetat, a més, disminuïx els assassinats. Camps va provocar el primer assassinat a plena llum del dia, i contra el seu propi partit. De manera que s'ha endut colps tot el món. Els de l'esquerra per no arribar i els del seu partit, per passar-se. D'haver-se mantingut en la confusió, no li hagueren plogut pedres. Al final, la incertesa serà el major refugi de la democràcia.

EL MÓN AL REVÉS

Diu hui el sotsdirector del diari Levante-EMV en la seva columna habitual que Zapatero s'ha convertit en el pitjor enemic d'Alarte per la política de l'aigua, el model de finançament, la renovació de la presidència del Tribunal Superior de Justícia, i el procés de fusions en les caixes d'estalvi. Civera qualifica tota aquesta relació de processos com fracassos dels valencians, i els atribuïx a Zapatero, excepte la fusió de caixes, fracàs del que corresponsabilitza, encara sort, a Camps i a Rajoy. Pensava que Zapatero seria també culpable del sobrecost de la Ciutat de les Ciències.

Suposant que això siga així i que l'honor dels valencians s'haja de medir amb la vara del xovinisme, caldria acceptar que si Alarte té un enemic en Zapatero, Camps no en té un menor en Cospedal i Rajoy. Ja només faltava que la número dos del PP isquera ahir a desmentir que la Generalitat vaja a aplicar la clàusula Camps per a rescabalar-se dels afronts catalans. Abans havia desautoritzat a Camps en les seves reivindicacions del transvasament Tajo-Segura, li havia tret els colors en la depuració de responsabilitats quan es van conèixer els informes Gürtel, li va enviar a González Pons per a posar ordre, va prohibir que cap càrrec del PP acudira a l'acte de celebració del tercer aniversari de la victòria electoral del PP a València en 2007, i li havia donat diverses estirades d'orella quan es va negar de forma reiterada a destituir a Ricardo Costa.

Però on cal acudir per a conèixer aquesta realitat paral·lela? Doncs ni més ni menys que al diari La Razón, on el seu delegat, Iñaki Zaragüeta, després de narrar els esdeveniments, estomaca a Cospedal, i afirma, això sí, que la seva malvolença cap a Camps no és sinó fruit de la ràbia que li produïx que el president valencià guanye eleccions i la castellana-manxega no faça més que perdre-les. El món (periodístic) al revés.

DOS PERSONES, UN ESTIL

Els desenllaços judicials de Francisco Camps i Carlos Fabra semblen anar sincronitzats, i les seves estratègies de defensa semblen seguir un mateix patró. Jo no he fet res, però si per una d'aquelles hagués fet alguna cosa, que no és el cas, o ha prescrit o no és delicte. Amb tot el respecte al dret a defensar-se, resulta indignant que l'advocat de Carlos Fabra esgrimra el divendres davant el jutge que els delictes de frau fiscal que se li imputen al seu patrocinat han prescrit, i per tant la causa ha de ser arxivada. És a dir, no va fer res, però en el cas que haguera fet, no el van enxampar a temps.

Per la seva banda, Camps, tan ansiós com s'ha mostrat per esclarir les seves imputacions com més aviat millor, s'ha dedicat no obstant això a obstruir la instrucció amb tot tipus de maniobres, la més recent la negativa a la inhibició del TSJ de Madrid en favor del TSJ de València referent al finançament il·legal del PP.

Amb aquestes actituds Camps i Fabra estan posant en risc la credibilitat de la política valenciana, i estan contribuint a un descrèdit de les institucions valencianes que portarà als ciutadans a sentir-se absolutament aliens i allunyats d'elles. Amb la desvergonya, la desmesura verbal en la dialèctica política, i en la negació de la realitat, només es pot aconseguir posar en qüestió institucions com la Generalitat i les Diputacions, o les mateixes Corts. Estan creant les condicions per a que totes les nostres institucions siguen qüestionades. No hem recuperat en trenta anys allò que vam perdre fa tres segles per a que actituds com la del president de la Generalitat i el de la Diputació de Castelló, també regidor de la capital, facen perdre la confiança de la ciutadania en les seues institucions.
Camps i Fabra se n'han d'anar a casa sense ambigüetats per haver contribuït a esquerdar la vida política i haver fet que les institucions s'allunyen de la realitat dels ciutadans, perquè hi ha representants polítics dedicats a eixir indemnes d'assumptes tèrbols, propiciant amb les seus actituds una societat sense principis ni valors.
Camps i Fabra han contribuït a minvar aspectes fonamentals de la política, com ara la gestió, l'interès general, el discurs, el seu contingut, i les formes, que ambdós han canviat per grotesques estretègies de defensa personal.
Amb representants públics com Camps i Fabra, no és estrany que la societat es desmarque de les seues institucions i es desvincule de la participació política. Estem davant els primer símptomes d'això com una conseqüència de la manca d'honestedat en la vida política.

SENSE RTVV NO HI HA DEMOCRÀCIA

El joc brut que se li atribuïx al PP en les passades eleccions autonòmiques i municipals no es limita a l'establiment de canals irregulars de finançament que el situen en posició d'avantatge respecte de la resta de forces polítiques. La transgressió de les regles del joc es completa amb el control i emmordassament de RTVV. Sense una radiotelevisió pública objectiva, imparcial, plural i veraç, els processos electorals a la Comunitat Valenciana seguiran desvirtuats, i d'ahí la necessitat d'insistir en la denúncia i la reivindicació.

Uns mitjans públics de comunicació imparcials són vitals per a la salut democràtica. Una societat ben informada és una societat millor preparada, més lliure més culta i amb més criteris a l'hora d'escollir opcions en la vida, i de segur que és això el que més espanta ara amteix al PP valencià, que els ciutadans tinguen la llibertat que atorga el coneixement de la realitat.
No hi ha més eixida. El PP no pot sostindre més en el temps una política informativa anacrònica, antidemocràtica, i fins i tot anticonstitucional i contrària a l'ordenament jurídic. Els índex d'audiència d'este mes de juny, els pitjors de la història de RTVV, són un indicador del rebuig social cap a eixes pràctiques, tant que agraden al PP els plebiscits quan es tracta d'eludir responsabilitats penals.
Hem arribat a extrems absolutament intolerables, pequè la meticulisitat amb la que RTVV es dedica a camuflar notícies de la forma més absurda i grotesca es pot considerar ja com quirúrgica.

La Llei de Creació de RTVV parla de que entre els principis que han d'inspirar l'activitat de l'ens estan la veracitat, imparcialitat i l'objectivitat en les informacions, la separació entre les informacions i les opinions, la identificació de les persones que les sustenten, la lliure expressió d'aquestes, i el respecte al pluralisme polític. No obstant, hui per hui RTVV, un ens sostingut amb els diners de tots els valencians, roman segrestada al servei del partit governant a la Generalitat, i per tant, no hi ha democràcia plena. És tan greu com sona, i tan hipòcrita com quan el PP critica Hugo Chávez per tancar mitjans privats.

REGRESSIÓ DEMOCRÀTICA

El director general de RTVV, José López Jaraba, havia de comparéixer esta setmana en la comissió de control de l'ens públic per a donar compte de diverses qüestions relacionades amb la gestió administrativa i els continguts informatius. No obstant, dos dies abans de la compareixença va remetre un escrit en el que excusava la seua presència "per motius professionals".
Fins ara, el PP no admetia cap compareixença en esta comissió que no fóra la del director general, amb el pretext que era en esta persona en qui requeia tota la responsabilitat i representació. Amb eixe argument s'han desestimat totes les sol·licituds de compareixences d'altres alts càrrecs de l'ens, entre ells els directors i caps d'informatius, per a conéixer els criteris editorials i els mètodes de treball emprats en la peculiar forma que té RTVV de dotar de continguts als informatius de les seues cadenes.
Ara ja ni el director general acudeix a sotmetre's al control parlamentari "per motius professionals". No obstant, jo tinc la meua pròpia teoria sobre la incompareixença del director general. Al responsable de l'ens se li ha vingut damunt tot el que se li podia vindre damunt perquè no tinga resposta per a cap de les preguntes que se li puguen plantejar en una sessió de control, i per si faltava alguna cosa, esta setmana s'ha conegut que Canal 9 ha aconseguit en el que portem de juny els pitjors índexs d'audiència de la seua història, amb percentatges que cauen per davall del 6% en els seus informatius.
Pareix que és esta última dada la que ha dissuadit el director general a l'hora de valorar l'oportunitat de la seua compareixença. Però en els dies previs havíem conegut nous detalls sobre l'engreixament de factures per serveis contractats per l'ens per a la visita del papa en 2006, havíem conegut les preferències del director general per contractar amb l'empresa madrilenya d'un amic creada només uns mesos abans, i hem vist com la situació administrativa de l'exsecretari general de l'ens, processat per assetjament sexual, ha patit successives variacions amb tal de seguir en actiu, a pesar de tot. També som testimonis del vergonyós encobriment del secretari general.
Amb tot això, el director general de RTVV ja no havia de respondre només sobre les maniobres editorials per a ocultar el cas Gürtel dels informatius de Canal 9 i Ràdio 9. Ja no havia d'explicar només perquè el dia en què el Tribunal Suprem decideix reobrir el cas dels trages els informatius donen prioritat informativa a un concurs de milotxes, ni els motius pels quals els informes pericials que impliquen a mig Consell en la trama Gürtel desapareix dels informatius en favor de banalitats. Ara havia de respondre d'altres qüestions relacionades amb els diners públics, amb la informació remesa al Trubunal Superior de Madrid, amb el parador del seu antecessor, i per si no fóra poc, amb uns índexs d'audiència que farien entrar en fallida a qualsevol mitjà de comunicació.
Per tot això, José López Jaraba s'ho pensat millor i ha plantat a la comissió de control. Abans que res, llibertat, transparència, pluralitat i democràcia.

LA INCÒGNITA DEL DESENLLAÇ PER A CAMPS I FABRA

Amb les últimes vint persones a qui la Brigada de Blanqueig de Capitals implica en la xarxa Gürtel, són ja cent trenta, entre càrrecs públics i empresaris, les persones involucrades en eixa trama de corrupció, la mitat d'elles en la Comunitat de Madrid.
Esta seria l'última de les moltes novetats que ha propiciat la investigació judicial i les reaccions polítiques durant este cap de setmana. Moltes novetats per a produir-se en només dos dies.
El resum cal iniciar-ho amb les declaracions que ha realitzat el diputat del PP Juan Costa, qui en defensa del seu germà Ricardo, llança serioses advertències a Francisco Camps. Si Ricardo Costa és culpable, Camps ho és molt més. I eixes declaracions cal circumscriure-les en una sèrie de moviments que ha desplegat l'exministre d'Aznar, i que detalla la premsa, entre reunions amb Ripoll, aspiracions poc dissimulades, i en definitiva dos bans: els afins a Camps, i els que pensen que el president hauria d'assumir responsabilitats i facilitar el seu relleu. Armes enlaire.
Un altre episodi el narra Pedro Muelas en El Mundo. El PP prepara una campanya de descrèdit contra el magistrat Flors en quant se li ocórrega impulsar la causa dels trages, en la línia seguida fins ara per a tractar de desacretidar a sastres, jutges, fiscals, policies i pèrits de l'Agència Tributària. Que es prepare Flors, advertix Muelas.
I un últim episodi relacionat amb la corrupció i el PP l'ha propiciat el president de la Diputació de Castelló, que en una entrevista exclusiva al diari Mediterráneo en el que suposa la seua reaparició després de la convalescència, afirma que estarà al peu del canó fins que quede inhabilitat per alguna sentència judicial. Fabra extrapola al seu cas l'estratègia de la conspiració com a últim recurs, i afirma que darrere de la instrucció dels sumaris que l'afecten hi ha una mà negra.
I finalment, Rajoy ha decidit cedir temporalment a les pretensions de Camps i assegura que el ratificarà com a candidat en un acte conjunt que es prepara per a setembre, encara que la visita a València per a confirmar la ratificació la deixa en l'aire, suposadament a l'espera del desenvolupament dels esdeveniments.
I tot això ha succeït en un sol cap de setmana.
No els va a donar temps. A Camps el van a dissuadir els seus abans que ho facen els jutges, i a Fabra el van a dissuadir els jutges abans que ho facen els seus. L'única incògnita és si els desenllaços seran traumàtics o pacífics, però pels precedents disponibles, cal tindre en compte la propensió en el PP a solucionar els conflictes a galtades.

QUI VULLGA PAPERS QUE ES COMPRE UN ROTLLO DE SCOTEX

És el que va vindre a dir ahir la consellera de Justícia i portaveu del Consell, Paula Sánchez, en resposta a la meua companya Nuria Espí, que li va exigir en el ple els contractes que va atorgar RTVV a dit amb motiu de la visita del papa per a engrossir els comptes de les empreses vinculades amb la trama Gürtel.
I és el que ha vingut a dir hui el president del Consell en resposta al requeriment del portaveu socialista, que reclama en va des de fa mesos determinats expedients de contractació.
Amb tota la desimboltura i sense cap rubor, Paula Sánchez va deixar clar que el Consell no té intenció de facilitar a l'oposició cap dels expedients de contractació tramitats per RTVV per a adjudicar servicis per valor de més de catorze milions d'euros a empreses relacionades amb la trama de corrupció. "Si vol vosté papers demane-se'ls al seu portaveu, que pareix tindre facilitat per a aconseguir-los", va clavar la portaveu del Consell.
En definitiva, el que vullga papers que es compre un rotllo de Scotex.
Per dignitat política, democràtica i personal, Francisco Camps hauria d'abandonar hui mateix el seu càrrec, convocar eleccions i renunciar a la condició de candidat per a regenerar la vida política valenciana, tornar la dignitat a les institucions, restituir la confiança dels ciutadans en la política, i recuperar l'acció de govern. La seua situació és insostenible, la seua intenció d'agarrar-se al clau ardent propícia episodis grotescos, i els processos judicials en què està immers li impedixen dedicar-se a governar.

PARANOIA

El PP va presentar una denúncia per sentir-se espiat per un agent de la brigada d'informació del Cos Nacional de Policia que estava apostat en els voltants de la seu d'este partit de forma casual exercint altres tasques alienes a l'activitat política del quarter general dels populars en el carrer Quart. La denúncia la va formalitzar el PP de l'Ajuntament de València per a propiciar una de les escenes més ridícules que ha proporcionat la política local, i no contents d'haver causat vergonya aliena fins en el ciutadà més desentés de la política, insistixen a negar-se a reconéixer el seu excés de zel i demanen ara l'orde judicial que autoritzava l'agent de policia a estar on estava per a realitzar unes tasques absolutament alienes a l'activitat política del PP. En altra denúncia del PP contra la policia en sentir-se espiat, els agents estaven en una operació antidroga al Cabanyal.
Rita Barberá i Francisco Camps han exterioritzat una obsessió malaltissa, o potser una ànsia desbordada a tractar de demostrar que tots els tripijocs en què han sigut sorpresos són fruit de conspiracions del Govern, dels jutges i de la policia per a barrar el pas a una persona com Camps, que estava destinada a dirigir els destins del país en previsió d'un altre eventual bac de Rajoy.
Però al marge de l'estrepitós ridícul del PP, cal cridar l'atenció en el grau d'irresponsabilitat en què ha incorregut al deixar al descobert, en la seua paranoia, la labor policial.
En tot cas, no cabia més explicacions, ja que al PP no se li pot sorprendre ja en més actituds menyspreables, abjectes, irregulars i il·legals en les que ja se l'ha sorprés, ni en conversacions més degradants de les que han transcendit, per la qual cosa serien innecessàries més investigacions judicials, vigilàncies o escoltes. Però jo afegiria que eixe excés de zel alimenta a més la sospita que Rita Barberá Noya i Francisco Camps amaguen quelcom. Encara queda gent a qui li resultaria indistint que indagaren en les seues conversacions.

MÉS DEMAGÒGIA

A principis de 2007 l'alcalde de Castelló, Alberto Fabra, a les portes de les eleccions municipals, va muntar a càrrec de l'ajuntament una cimera nacional d'alcaldes per a reclamar celeritat en les obres de l'AVE i del corredor mediterrani. Va ser una injecció de protagonisme en període electoral de nul·la efectivitat i a càrrec dels comptes públics.
En els tres anys transcorreguts des de llavors tots els trams de l'AVE entre València i Castelló estan licitats amb la previsió que concloguen les obres en 2012, o a més tardar en 2013. I en això que van arribar els ajustos pressupostaris com a conseqüència de la crisi, i Alberto Fabra va trobar un nou pretext per a tornar a muntar una nova cimera, esta vegada amb els empresaris locals, una cimera preventiva, diria jo, per si de cas els ajustos pressupostaris afecten les obres de l'AVE a Castelló. Més protagonisme partidista a compte de la institució, més demagògia, i més desvergonyiment.
I això ho fa un alcalde que té només en servei set-cents metres de troleibús entre El Corte Inglés i la Universitat, sense que se sàpia res de la resta de trams, que suposen el 90% de la xarxa prevista de tramvia des de fa més d'una dècada. Tampoc l'alcalde de Castelló va trobar motius per a organitzar cap cimera per a denunciar les eternes obres de l'aeroport de Castelló, promogut pel seu mentor polític, Carlos Fabra. Portem quinze anys en obres i l'aeroport seguix sense entrar en servei, però això no és motiu de queixa.

VOTA DECÈNCIA

No sols vivim una crisi econòmica, també una crisi de valors. La frase la va pronunciar ahir el secretari general del PSPV, Jorge Alarte, durant la presentació de la conferència de l'exrector de la Universitat Carlos III de Madrid, Gregorio Peces Barba, corresponent al cicle de conferències 'Cinc mirades sobre la nostra democràcia', organitzat pel Fòrum d'Electes Socialistes.
Fins que no solucionem la crisi de valors, va dir, no podrem superar definitivament l'econòmica, i si l'actual crisi econòmica no estiguera acompanyada d'una profunda crisi de valors, no seria una crisi ni tan greu, ni tan profunda com la que estem vivint.
L'individualisme i la falta de valors s'anteposen al bé col·lectiu, per la qual cosa es fa més necessari que mai un esforç comú per a articular una resposta col·lectiva davant de la individual.
No és casual tampoc que a la Comunitat Valenciana és on més crisi hi ha, més balafiament, més corrupció, opacitat i arbitrarietat, perquè és on més s'han deixat de costat els valors, on hi ha menys pluralitat informativa, i menys espai públic per a debatre. El boicot a l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania va ser tota una declaració d'intencions per part del Govern valencià. Esta és la realitat i els valencians saben bé quines són les conseqüències d'eixa diferència de valors.
Propose, per tant, que en la campanya electoral que se'ns acosta per a renovar les Corts Valencianes i triar nou president, confrontem valors. No confrontem sigles, ni persones. Confrontem actituds. Cal demanar als electors que voten decència, que voten honestedat, que voten honradesa, que voten interés general, que voten transparència, humilitat. Que voten valors.
Només si les afinitats electorals es perfilen amb els valors com a criteri, i dissuadim les absurdes afinitats a sigles, podrem desposseir al PP de Camps d'eixes majories absolutes que només perseguix per a legitimar els seus atropellaments i quedar exculpat de presumptes delictes.

FABRA ES QUERELLA CONTRA CALLES

El president de la Diputació de Castelló i del PP provincial, Carlos Fabra, imputat per suborn, tràfic d'influències i frau fiscal, i a punt de ser jutjat per eixos fets, s'ha querellat contra el portaveu socialista en l'Ajuntament de Castelló, Juanma Calles, per dir de Fabra que no és digne d'ocupar cap representació institucional. És la segona vegada que Carlos Fabra es querella contra Calles. La primera querella va ser arxivada.

La primera cosa a la que indueix aquesta notícia és a contrastar la qualitat humana d'ambdós protagonistes, amb la qual cosa sorprèn encara més que el líder provincial del PP es senta amb càrrega moral per a tractar que una declaració política del portaveu socialista meresca una sentència condemnatòria per injúries i calúmnies.

Una persona de la qual s'ha narrat amb tot detall com feia circular les borses de diners, que ha estat incapaç de justificar ingressos multimilionaris, de la qual s'ha provat que va deixar de tributar prop de tres-cents milions de les antigues pessetes, i acusat d'intervenir davant els ministres d'Aznar per a tractar d'agilitzar concessions administratives, se sent ara ofès perquè en el marc d'un debat en el ple municipal Juanma Calles demana a l'alcalde que adopte mesures de caire ètic "per a retornar a l'ajuntament l'honradesa i la moralitat erosionades per la indignidad exemplar del regidor Carlos Fabra en l'acompliment de la seua representació institucional". No sorprendria, a la vista de la tàctica que estan adoptant els líders del PP involucrats en causes judicials, convenientment inspirats per Federico Trillo, que Carlos Fabra es querellara contra el jutge de Nules en el cas que aquest emetera una sentència condemnatòria. Podria al·legar parcialitat en l'exercici d'administrar justícia.

RAMBLA ESTÀ CONTENT

El vicepresident primer del Consell, Vicente Rambla, diu estar content perquè per fi Carlos Fabra podrà demostrar la seua innocència davant d'un jutge. Eixa és la reacció del PP, única reacció d'altra banda, davant de la interlocutòria del titular del jutjat d'instrucció número 1 de Nules que transforma les diligències penals obertes contra Fabra en procediment per a assentar el president de la Diputació de Castelló davant d'un jurat popular.
Al marge dels fets i dels delictes que se li imputen a Fabra, en els que no vull detindre'm perquè els hem conegut de sobra al llarg de sis anys d'instrucció, desitge centrar-me en tot allò que es desprén de la reacció de Rambla. En primer lloc, molt convençut ha d'estar el vicepresident del Consell de la innocència de Fabra per a proclamar-la amb eixa contundència des d'una alta posició institucional. O això, o el vicepresident s'està burlant de l'opinió pública en un intent va i absurd de guanyar temps amb la confiança que escampe. Cal observar el grau de risc que assumeix Rambla en proclamar la innocència de Fabra amb totes les evidències que confluïxen en la seua contra. Vull recordar, en este punt, que l'Agència Tributària ja va declarar a Fabra autor d'un delicte de frau fiscal, al marge de les responsabilitats penals que es puguen derivar.
Ningú més en el PP ha eixit ni tan sols a donar ànims al president de la Diputació de Castelló. Només Rambla, amb l'agreujant que ho ha fet en la seua condició de càrrec institucional, i no com a dirigent orgànic del PP.
Rambla abunda, per tant, en el discurs que ací no passa res, que tot són falòrnies, muntatges i contubernis universals contra el PP valencià, i pitjor encara, empara així actituds que debiliten els valors de la democràcia.
Amagar la realitat, enganyar fins estos extrems a l'opinió pública, i emparar corrupcions debilita el sistema polític del que ens hem dotat, i minva la credibilitat dels ciutadans en els seus representants. Rambla ha optat per cometre una imprudència abans d'acceptar els fets i demanar la baixa de Fabra com a militant, encara que només fora de forma cautelar, fins que es dirimisquen els seus pleits.

Rambla està content. Jo no. Estic trista per contemplar fins a quin punt s'ha instaurat a les institucions valencianes la pràctica generalitzada de la corrupció, la política buida de contingut, la lluita per la supervivència política a qualsevol preu, el menyspreu a la ciutadania, la mentida, la falsetat i la hipocresia.

"MANASSES"

El secretari de comunicació del PP, Esteban González Pons, va acusar ahir la vicepresidenta del Govern, María Teresa Fernández de la Vega, de posar les seues "manasses" en el Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS), imagine que per la falta de coincidència del seu darrer sondeig amb les enquestes que han publicat este cap de setmana diversos periòdics. No pareix apropiat que González Pons desqualifique en eixos termes a la vicepresidenta del Govern. Només basta recordar que segons González Pons, la festa a València acabaria el passat 9 d'octubre a la vesprada, i hui, vuit mesos després, la festa segueix i no pareix que vaja a decaure, més bé es diria que estem en el peculiar after hours polític valencià. Només cabria considerar més manasses que González Pons al mateix Rajoy per la forma en què està gestionant la crisi Camps.
El PP té pressa, i no pot permetre's concedir al PSOE l'oportunitat de recuperar alé electoral a l'estel d'una virtual milloria de la situació econòmica. Vol eleccions ja, i a més les vol sense despeses de precampanya. tot just ara que al PP li han descobert tots els fluxos de diners negres destinats a finançar els seus actes electorals, se li ocorre a Rajoy la proposta de limitar al mínim les despeses electorals i prohibir per llei la precampanya. És un batistot: si jo he de limitar les meues campanyes perquè s'ha descobert el meu finançament il·legal, posem un límit per a tots. Rajoy podia haver proposat la limitació de la despesa electoral quan els diners de les empreses de la trama Gürtel fluïen en abundància en la seua travessia des de les administracions governades pel PP fins a les empreses que finançaven els seus actes electorals, i els seus principals alcaldes es passejaven pels barris amb tota la parafernàlia possible.
El PP demana eleccions a Espanya perquè els seus analistes plantegen un escenari en què les mesures que està adoptant el Govern, encara a costa de la seua popularitat, assenten les bases perquè en els dos anys que resten de legislatura es recomponguen de forma gradual tots els indicadors d'una crisi que, no oblidem, es va accentuar al nostre país per la barra lliure que van propiciar els governs d'Aznar.
I no obstant, la pressa que exigeix el PP en la convocatòria d'eleccions generals, no es manifesta a l'hora d'avançar les eleccions a la Comunitat Valenciana, on sí que pot avançar-les. I no les avança, a pesar de la seua confiança en la victòria, perquè generaria dos conflictes a l'hora de triar candidat. El primer conflicte el generaria Camps amb la seua obstinació a seguir perquè ell no ha fet res. I el segon conflicte apareixeria a l'hora de buscar un candidat alternatiu, perquè tota la línia successòria apareix esguitada pel Gürtel, començant per l'alcaldessa de València, a la que la trama corrupta va pagar actes electorals en la campanya de 2007, com es desprén dels informes policial, i acabant en tots els possibles successors, que apareixen implicats, inclòs mig Consell i mig centenar d'alts càrrecs, amb la qual cosa en l'interés de buscar candidat Rajoy acabaria per haver d'esfullar una margarida composta per personatges de segona fila: Betoret, Gerardo Camps, Blasco, Fabra, etc. I això no li garanteix sostindre els bons auguris.

ELS ARGUMENTARIS NO BASTEN

SI NO ES RECONDUEIX LA SITUACIÓ, ENS PODEM TROBAR AMB EL PRIMER PRESIDENT TRÀNSFUGA DE LA DEMOCRÀCIA

El PP ha demostrat en els últims dies fins on està disposat a arribar amb tal de negar la realitat i assumir responsabilitats per haver protagonitzat el major cas de corrupció política que s'ha descobert a Espanya. Els càrrecs del PP valencià han sigut proveïts de tota la munició retòrica disponible, però en la majoria dels casos, la falta de naturalitat amb què fan ús de les frases enllandades els delata amb massa freqüència, sobretot perquè alguns dels arguments aconseguixen tal grau d'extravagància que poden qualificar-se de desbarats.
L'alcaldessa de Torrent i coordinadora d'àrea en l'Executiva Regional del PP, María José Catalá, ha arribat fins a atribuir delictes de sang a exalts càrrecs de governs socialistes. Ho va fer en una tertúlia de Ràdio València en la que va participar el dijous amb Rafael Rubio i Marga Sanz, i en la que va insistir en l'estratègia de banalitzar ara els huitanta contractes irregulars esmentats en les investigacions judicials, en el context d'una administració que gestiona un pressupost anual de setze mil milions de pessetes. Pitjor m'ho posa, podria contestar-li, perquè justament per eixe volum presupuestari, els huitanta "contratitos" que tracta de minimitzar poden suposar desenes de milions d'euros, és a dir, milers de milions de les antigues pessetes.
Un altre dels absurds i surrealistes arguments que el PP ha difós entre els seus càrrecs, i que també va utilitzar María José Catalá en l'esmentada tertúlia, és que "ací ningú s'ha embutxacat ni un cèntim". Aleshores, que m'explique l'alcaldessa de Torrent com han nodrit els Crespo i Pérez els seus comptes en paradisos fiscals, perquè dels rendiments del treball de les persones físiques dubte que es puguen apilar desenes de milions d'euros escampats per totes les suïsses del món.
També va abundar l'alcaldessa en la teoria de la conspiració universal contra Camps, i va demostrar estar ensinistrada en l'ús de frases-pont per a evitar parlar del que no es vol parlar, i parlar del que sí es desitja. Així, quan s'estaven referint a la trama Gürtel, Catalá va dir que sí, que d'acord, però que val la pena reflexionar sobre la política hídrica de Zapatero, sobre els retards de l'AVE a Alacant, i sobre el finançament autonòmic, per a acabar deduint que, efectivament, eixes són les proves de que tot és un complot contra Camps, i en eixe context caldria afegir-hi la investigació de la trama de corrupció. Encara sort que al president li està permés d'ultratjar la senyera per a usar-la d'escut protector contra els heretges.
Quan les evidències són tantes, els argumentarios polítics no basten. A estes altures, i davant del caire dels esdeveniments, albire amb més nitidesa un final en què Camps ha d'estar sondejant ja quina part del seu grup parlamentari està disposat a embarcar-se amb ell en una aventura de partit regionalista. Camps ha demostrat que està disposat a tot, amb la qual cosa, de no reconduir la situació, ens podem trobar amb el primer president trànsfuga de la democràcia.

EL JUTGE PEDREIRA VEU INDICIS DE TRES DELICTES GREUS EN EL GOVERN DE CAMPS

http://www.publico.es/espana/315587/juez/pedreira/ve/indicios/tres/delitos/graves/govern/camps

CAMPS CONTRA EL MÓN

Només li faltava enfrontar-se a Rajoy, i ho ha fet hui amb l'exigència que el designe de nou candidat a la presidència de la Generalitat en un acte multitudinari, esta vegada no organitzat pel Bigotes, en la plaça de bous de València, i ha de ser a principis de juliol, d'acord amb les preferències de Camps. Rajoy ha contestat que no és el moment. Com recita Sabina, "la portada va sonar com un signe d'interrogació".
Camps ha lliurat batalles contra els que són seus i contra els que no ho són. S'ha enfrontat a Zaplana, a Ripoll, a la mitat del seu propi grup parlementari que en l'anterior legislatura el va deixar plantat en l'hemicicle, als jutges, als fiscals, a la policia, a Zapatero, ha insultat i reprovat formalment dues vegades al portaveu socialista, Ángel Lluna, ha desqualificat Jorge Alarte, ha contravingut de forma constant les ordes de la secretària general del seu partit, Dolores de Cospedal, va mantindre una pugna amb Esperanza Aguirre quan esta va trobar el moment de torpedinar a Rajoy, ha renegat del seu examic i excol·laborador González Pons, ha presentat demandes contra els jutges que instruïxen els sumaris en els que està implicat, ha injuriat a TVE, a l'Agència Tributària, ha reprovat en les Corts a la vicepresidenta del Govern i al fiscal general de l'Estat, i en un futur s'enfrontarà a Rita si esta decideix obrir les orelles als cantells de sirena que la criden per a posar-se al capdavant de la candidatura a la Generalitat, s'enfrontarà a Alberto Fabra si este insisteix en autopostular-se com a possible relleu, i s'enfrontarà a Juan Costa si segueix deixant-se voler per a desembarcar a València.
Tot això ens dóna un perfil de la peculiar personalitat del president de la Generalitat, i no és res estrany que tal com les gasta, Rita s'afanye a rebutjar l'oferta de rellevar-lo. Per si de cas.

Si Rajoy no accedeix a designar-lo candidat, és molt probable que Camps forme el seu propi partit. Les desfetes de la dreta són molt estrepitoses.

COM ES FABRICA LA MANIPULACIÓ

El president de la Generalitat, Francisco Camps, va realitzar ahir unes declaracions en què "insistia" en el seu compromís de no retallar drets socials dels valencians "per a mantindre la igualtat d'oportunitats, el nivell de benestar social i les expectatives de creixement", i per a pronunciar semblant discurs es va fer rodejar de desenes de representants d'associacions de jubilats i pensionistes, les prestacions dels quals no van a càrrec de la Generalitat. Immediatament es telefona al diari ABC i a Canal 9 i se suggereix el següent titular per a l'edició de hui: "Inversions enfront de retalls". Penat i fet.
Efectivament, el president de la Generalitat no pot retallar drets socials perquè mai els va instaurar. És impossible eliminar el xec-bebé de 4.000 euros que va prometre en la campanya electoral de 2007 perquè mai el va fer efectiu. És impossible retallar ajudes als beneficiaris de la llei de dependència perquè la Generalitat porta 17 mesos de retard en la realització de les valoracions i posterior reconeixement de drets. És impossible retallar ajudes als menjadors escolars i a les escoletes públiques perquè ja es va encarregar d'això Alejandro Font de Mora fa uns mesos abans que els governs començaren a estrényer-se el cinturó. És impossible retallar l'adjudicació de vivendes protegides perquè el grau de compliment d'este compromís electoral és ínfim. I finalment és de cínics criticar la congelació de pensions quan no és el teu govern el que ha de fer front a eixes prestacions.
En tot cas, sobreviure a base de projectar il·lusions òptiques sobre la ciutadania és efímer. Vull recordar, ara, les paraules que va pronunciar ahir Juan Costa abans de presentar el seu llibre a València en referència a Camps i la seua situació política: "Quan la persones s'anteposen al partit, fracassen". Queda dit.
Són massa ja en el propi PP els que estan demanant a Camps que desistisca. Ripoll, Mayor Oreja, Juan Costa, Cospedal..., però són molts més els que en silenci preparen en el PP la retirada de Camps.

"PACO EL OPACO"

El president de la Generalitat, Francisco Camps, ha fet befa de la sentència del Tribunal Suprem que ordena reobrir la instrucció de la causa dels trages. Camps va dir en el ple el dijous, sense que ningú l'haja reprovat, que no sap si els regals han sigut "opacos", com els qualifica el Tribunal Suprem, o "franciscos". La mofa va meréixer un aplaudiment de la bancada del PP. Però el somriure se li va haver de desdibuixar als pocs minuts en advertir que cap dirigent nacional del seu partit acudiria a l'acte d'autoexaltació que es va muntar el dissabte a València. I de tant desdibuixar-se el somriure el gest va haver de quedar en carassa en comprovar que el secretari de comunicació del PP, el seu "amic" Esteban González, no sols no anava a vindre, sinó que a més filtraria a la premsa el desig de Rajoy que Camps abandone el càrrec en quant s'ordene l'obertura de juí.
A estes altures ja no li ha de quedar ni carassa. Un mitjà de Vocento va desvelar a finals de la setmana passada que el jutge que investiga la trama Gürtel en el TSJ de Madrid remetrà part del cas al TSJ de València amb un llistat d'aforats en el que figurarà mig Consell, i llavors ja no serà vàlida l'estratègia de la banalització del delicte dels regals, perquè estarem parlant de milers de milions de les antigues pessetes del pressupost públic de la Generalitat que no se sap bé on han anat a parar. I entre altres coses no se sap perquè "Paco el Opaco" s'ha negat a lliurar els expedients dels contractes, i hi ha establit misterioses clàusules de confidencialitat que han impedit seguir el rastre dels diners. Caldrà vore si llavors segueix instal·lat a clamar contra vent i marea, desafiant Rajoy, perquè ell "no ha fet res".

REPROVACIONS

El PP ha emprat la t'actica de contrarrestar la delicada situació política de Camps tractant de desacreditar al portaveu socialista i reprovant-lo formalment a ples i comissions. Ho ha fet dos vegades en la darrera setmana.

Camps pot atribuir instints homicides al portaveu socialista, el vicepresident tercer pot dir d'una diputada que no coneix son pare, però no obstant qui desqualifica i traspassa els límits és el portaveu socialista.

L'excusa per reprovar al portaveu socialista és haver exhibit un informe incorporat a una causa judicial que per definició, com qualsevol causa judicial, és secreta des del seu inici sense necessitat de que s'aplique l'excepcionalitat del denominat secret de sumari, que afecta les parts, però no obstant eixe mateix informe havia sigut publicat en un mitjà de comunicació abans que el portaveu socialista donara a conéixer la seua existència. No obstant, el PP no s'ha molestat a rebatre el contingut d'eixe ni d'altres informes que el vinculen amb activitats continuades presumptament delictives que conformen el major cas de corrupció política. Si el que pretén ingènuament el PP és que la Fiscalia investigue perquè qualsevol sumari judicial es filtra en qüestió de segons als mitjans de comunicació per a donar-se de cara a terra contra els drets i deures d'advocats i periodistes, el PP hauria de mostrar-se igualment interessat a aclarir perquè el Govern valencià incomplix amb total impunitat sentències judicials que condemnen la vulneració sistemàtica del dret de l'oposició a accedir a expedients administratius. Potser l'ocultació de la gestió administrativa i la sensació de perpètua impunitat en eixes pràctiques és la que ha portat a cometre les irregularitats que descriuen els informes policials respecte dels governants de la Generalitat Valenciana, irregularitats que s'estan investigant es vullga o no, de les que s'han conegut sorprenents detalls, i que han consistit a distraure desenes de milions d'euros de tots els valencians que a poc a poc anem coneixent on han anat a parar. Potser és això menys reprovable que el to que utilitze un portaveu de l'oposició en un debat parlamentari?Blasco atribuïx al portaveu socialista insults i desqualificacions en les seues intervencions parlamentàries, considerant un insult la imputació al Consell en un debat parlamentari d'una de les actituds justament més reprovables en política: la corrupció. Això no és cap insult. El verdader insult és haver volatilitzat desenes de milions d'euros de les arques públiques sense assumir les més mínimes responsabilitats i ni tan sols donar explicacions. I no sols insulten els valencians quan neguen les evidències, sinó també quan tracten d'obstaculitzar amb tots els mitjans al seu abast la labor de l'oposició i les investigacions judicials. Això és el realment reprovable.Pretenen reprovar insídies i divulgació al seu parer indeguda d'informació per part del portaveu socialista. És insidiós denunciar que el PP ha manegat contractes? És insidiós denunciar que trames corruptes han nodrit els seus comptes corrents a canvi de contractes de la Generalitat Valenciana per treballs pels quals s'han pagat preus molt per damunt del seu cost real? És insidiós denunciar que s'ha pagat per treballs no realitzats? És insidiós seguir el rastre de milers de milions de les antigues pessetes de tots els valencians que no sabem on han anat a parar? Perquè de ser així, l'efectivitat parlamentària caldrà edificar-la sobre la insídia.Blasco acusa també el portaveu socialista de transgredir les funcions parlamentàries i vulnerar els límits de la llibertat d'expressió al divulgar l'informe policial sobre els contractes amb la trama Gürtel per a la visita del papa a València. Quins són els límits de les funcions parlamentàries i de la llibertat d'expressió? Aquells que li permeten al PP continuar disposant al seu capritx dels diners públics sense necessitat de donar explicacions, i continuar desviant els diners de tots valencians encara que per a això s'haja de profanar la fe divina? Quins són els límits per al PP?Jo ho diré: els únics límits haurien de ser els de la decència, la dignitat, l'honestedat, la transparència, i el respecte al joc democràtic. No hi ha més límits que eixos, per molt que el PP tracte de dibuixar la seua pròpia i peculiar línia devisoria.