ACCIÓ-REACCIÓ

El PP tenia esperances que després de l'alçament del sumari de la Güertel, el focus d'atenció es concentrara a Madrid. No obstant, no ha sigut així. Les primeres dades que han transcendit revelen que els regals més cars que van fer els capitostos de la trama de corrupció tenien com destinataris càrrecs públics del PP valencià. Apareixen en el llistat de receptors de presents nous noms, com els de Milagrosa Martínez, i Juan Cotino, però a més s'ha conegut que els caps de la trama solien ser agraïts també amb una llarga relació de càrrecs del segon escaló, assessors, caps de premsa, etc.
Ja s'ho temien, i des de fa dies havien tractat de buscar una vàlvula de fuga amb una basta estratègia made in Blasco consistent a atacar a la figura del secretari general del PSPV, Jorge Alarte. Els portaveus del PP, a l'uníson, porten diversos dies tractant de sembrar dubtes sobre el lideratge d'Alarte, inclús han arribat a lloar les qualitats de Ángel Lluna per a assenyalar que seria millor candidat que Alarte, i han tractat de reinventar batalles internes en el PSPV per a inculcar en l'opinió pública el missatge següent: Potser en el PP hi haja uns quants xoriços, però en l'altra vora no hi ha res.
S'equivoquen. En el PSPV no hi ha més batalla que la lluita per tornar la dignitat a la política i a les institucions, i en tot cas, gens comparable amb les picabaralles al PP a Alacant, les que s'han obert a Castelló per l'herència del fabrisme, o la que es va a obrir a València per la successió de Camps.
En paral.lel, Blasco s'empra per infondre normalitat a la vida parlamentària registrant proposicions en favor de l'aigua i en contra del Govern, mentres els advocats de Fabra anuncien que al·legaran motius de salut perquè el seu defés no haja de donar explicacions al jutge dels 5'3 milions d'euros que va ingressar de procedència desconeguda.
El sorprenent no és que el PP valencià tracte de fer com si no passara res, ni tan sols que Camps s'aferre als seus càrrecs. El sorprenent és que el mateix Mariano Rajoy seguisca sense trobar motius per a presentar una renúncia i obrir un procés de refundació del seu partit.
Perquè la Güertel serà la major trama de corrupció política descoberta mai a Espanya, però això de Jaume Matas i Carlos Fabra no li va a la saga.

"APOLOGIA DE LA IL.LEGALITAT"

Després de denunciar les reiterades negatives del Consell a facilitar els expedients pels quals es van adjudicar obres a l'empresa del nebot del vicepresident Cotino per valor de més de huit-cents milions d'euros, quan el portaveu socialista afirma que estaria disposat inclús a pagar de la seua butxaca la informació requerida, el conseller Rafael Blasco l'acusa de fer "apologia de la il·legalitat".
No obstant, el PP no s'ha quedat en l'apologia. Directament s'ha instal·lat en la il·legalitat quan nega l'una i l'altra vegada documents a què l'oposició té dret per a l'exercici de la seua labor parlamentària. Però ací no passa res.
Així que, el que en realitat està fent el conseller i portaveu Rafael Blasco, és "apologia" de l'autoritarisme, o directament actuar de forma autoritària.
Diuen els principis de la democràcia que el control dels poders ha de permetre traure a la llum qualsevol tipus d'abusos de poder. Quan algun dels poders, en este cas l'Executiu autonòmic, no pot ser controlat, llavors la democràcia flaqueja. Quan hi ha poca transparència llavors és que hi ha poca democràcia. Quan els càrrecs electes no responen pels seus actes i incompleixen els seus compromisos amb la ciutadania, la democràcia perd tot el seu sentit perquè l'objectiu bàsic és que el poder emanat de les urnes complisca amb el que el poble li ha encomanat. Un representant del poble que actua contra este és un dels majors contrasentits d'una democràcia, i el Consell actua contra el poble quan nega a l'oposició els expedients amb què fiscalitzar la seua gestió.
Un altre dels principis de la democràcia és l'actitud dels governants. La falta de comportaments democràtics desvela un baix grau de desenvolupament democràtic. Açò es traduïx, com ocorre en les Corts Valencianes, en debats agressius i irrespectuosos, i al mateix temps buits de contingut i superficials. Tal qual.
Per tant, Ángel Lluna farà apologia de la il·legalitat, però Blasco, el Consell i el PP directament actuen de forma il·legal.

LA INSOLÈNCIA COM A ESTRATÈGIA POLÍTICA

Entre la insolència i la descortesia. Ahí situaria l'actitud que l'alcaldessa de València, Rita Barberá, ha exhibit durant la celebració este cap de setmana de la Trobada mundial de dones per un món millor. Es tractava d'una cimera informal de mandatàries internacionals en defensa dels drets de les dones i la igualtat d'oportunitats arreu del món. Era un acte organitzat per la presidència espanyola de la Unió Europea per al que es va triar València com a escenari. Havien sigut invitades les dones que ocupen els principals càrrecs públics arreu del món, sobretot a l'Àfrica, amb especial deferència cap a les dones amb responsabilitats polítiques a la Comunitat Valenciana, entre elles la pròpia alcaldessa de València, la presidenta de les Corts, Milagrosa Martínez, segona autoritat a la Comunitat Valenciana; les conselleres del Govern autonòmic, secretàries autonòmiques, directores generals, etc. I la clausura va anar a càrrec del president de torn de la Unió Europea, José Luis Rodríguez Zapatero. Camps no va ser invitat perquè no corresponia, igual que no van ser invitats el cap d'Estat espanyol ni el vicepresidetente primer de les Corts, per dir-ne dos.
Però Rita Barberá ja havia decidit donar la nota. Era el seu objectiu, i el pretext era secundari. Si en veritat haguera llançat les seues crítiques en nom del president Camps, haguera posat de manifest que el president de la Generalitat o no sap estar, o se sent tan omnipotent que no assimila que ací es faça res sense que ell aguaite. S'ha servit de Camps per a donar la nota, que era el seu objectiu. Però ho ha fet d'una forma tan grossera que no porta sinó a concloure que Barberá no ha estat esta vegada a l'altura de la ciutat de la que és alcaldessa.
Per no parlar de González Pons, que s'ha passat mig any reclamant la celebració a València d'alguna de les cimeres europees de la presidència espanyola, i a la primera que se celebra ens ix amb quatre idees per a retraure-li a Zapatero que vinga a València per a parlar d'Àfrica. No sé si el desig de González Pons és que Zapatero haguera dedicat el discurs de clausura de la cimera internacional a parlar de del Cabanyal.
Este ús recurrent de la insolència política no pot reportar rèdits electorals a un PP cada vegada més descortés. El contrari seria realment descoratjador. I deixe de banda el descrèdit que Rita ha imprés a València.

QUI HA DE DONAR EXPLICACIONS?

El portaveu socialista en les Corts Valencianes, Ángel Lluna, va mostrar ahir en el ple un informe policial que revela fil per randa el cobrament d'un milió d'euros en comissions il·legals per mitjà d'una confabulació entre intermediaris, institucions valencianes i càrrecs públics per a repartir-se el botí de la visita del papa a València, i va el portaveu del PP, Rafael Blasco, a cor amb els seus braços mediàtics, i exigeix a Lluna que explique com ha arribat l'informe a les seues mans, i damunt amenaça de presentar una querella. Viure per a veure.
Ara resulta que qui ha de donar explicacions és Ángel Lluna, sense que Rafael Blasco es senta en l'obligació d'explicar com una quadrilla de filibusters enreda a la fundació que va organitzar la visita del papa, a RTVV, a la constructora Teconsa, i als subcontractistes de Teconsa per a desviar cap als seus comptes un milió d'euros dels més de sis que RTVV va pagar per a sonoritzar l'escenari de la missa papal.
L'informe detalla l'antelació amb què es va gestar la cisa, especifica el sistema de factures falses creades per a justificar l'ingrés, explica la comptabilitat fictícia, dóna noms i cognoms dels actors, i no obstant allò reprovable per a Blasco és que el PSPV denuncie estos fets en el Parlament i exigisca una explicació pública.
Eixa fugida cap avant no donarà resultat, perquè siga quin siga el camí que ha recorregut l'informe policial fins a l'hemicicle de les Corts Valencianes, el PP no podrà eludir eternament una explicació sobre els diners públics que han anat a parar ja no sé on. No sé si el milió ha anat a comptes de Suïssa, a pagar les festes de Marraketch, o a sufragar els actes electorals del PP. El que sí que sé és que eixe milió d'euros no ha sigut destinat al que havia de ser destinat: a millorar la qualitat de vida dels valencians, a construir infraestructures, a millorar serveis, a fomentar ocupació, etc.
De moment qui ha escorregut l'embalum fa ja mesos ha sigut el director general de RTVV que va ordenar el pagament del què es va desprendre la suculenta comissió.

ACTITUDS INTOLERABLES

Sent una sincera i profunda preocupació pel caire que adopta l'estratègia política del principal partit de l'oposició a Espanya, el to de les seues declaracions, el seu frentisme irracional, i la seua nul·la predisposició a aportar res en benefici de l'interés col·lectiu.
Exercisc la política des de fa anys, he ocupat diversos càrrecs, i he bregat en distints fronts, però la meua capacitat de sorpresa no acaba d'esgotar-se.
Les evasives i les ambigüitats de Soraya Sáez de Santamaría en relació amb les imputacions judicials contra l'expresident de Balears, els denigrants qualificatius d'Esperanza Aguirre cap als andalusos, i les temeràries i gratuïtes declaracions de Mayor Oreja sobre la falsa condescendència del Govern amb l'entorn d'ETA, són realment per a escandalitzar-se.
I a això cal unir hui el nou menyspreu del president de la Generalitat, Francisco Camps, al negar-se a respondre en la sessió de control al portaveu del PSPV, i la decisió del TSJ de Madrid d'anul·lar part de les escoltes telefòniques incloses en el sumari Gürtel, que al meu entendre representa legimitar judicialment la impunitat davant de la corrupció. Per fortuna, les escoltes telefòniques eliminades representen una mínima part de les proves acumulades, i esta vegada tot apunta que el PP no aconseguirà el seu objectiu d'invalidar el procés, com ha aconseguit en altres ocasions. I no serà perquè ha escatimat esforços en eixe sentit.
Pel que fa a l'actitud de Camps, puc entendre la seua negativa a respondre. El nou informe policial desvelat hui per Ángel Lluna en què es demostra el desviament de diners per mitjà dels contractes de la visita del Papa, ha sorprés el president, que per un moment ha mostrat una manifesta paràlisi oral i facial.
I per si faltava alguna cosa, una, en el seu afany per fer un seguiment de premsa el més ampli possible, ha hagut d'escoltar en l'emissora de ràdio Intereconomia un debat exculpatori dels abusos sexuals comesos per capellans catòlics. La proposta del debat estava fonamentada sobre la pregunta de si està o no l'Església Catòlica sent objecte d'una ofensiva a nivell mundial, i a partir d'ací es van esplaiar els tertulians en un to que va vorejar l'exculpació dels abusos sexuals.
És realmenta per a escandalitzar-se. Exigisc des d'ací al PP que revise els seus codis de conducta en l'exercici de l'activitat política. No hi ha democràcia a Europa, ni tan sols a Itàlia, que suporte una oposició com la que exerceix el PP a Espanya. Es troben a faltar actituds com les de l'oposició política en països com Alemanya o França, i inclús ací l'elegància de CiU o PNB en els parlaments de Catalunya i Euskadi contrasten amb la fanfarroneria del PP.

JAUME MATAS

El pas hui de l'expresident balear i exministre pels jutjats per a donar compte de tota una retafila de càrrecs que se li imputa, escenifica per a mi l'estereotip del concepte que de la pràctica política s'ha instaurat en el PP. Jaume Matas va accedir a la presidència de les Balears, quan va ser desallotjat del Govern va ser anomenat ministre, per a recuperar després la presidència de la seua comunitat, esta vegada amb majoria absoluta. I en què va invertir Matas eixe cabal de confiança? A convertir les illes en un niu de corrupteles pel qual han sigut ja empresonats alts càrrecs de la seua administració, i molts altres estan a l'espera de resolucions. El propi Matas, que en la pràctica va posar terra pel mig per a fixar la seua residència als Estats Units, s'enfronta a peticions de pena que sumen trenta anys de presó.
Mates és l'estereotip del personatge instal·lat en el PP suposadament dedicat a vetlar per l'interés públic, però en realitat allò públic és el que menys interés li suscita. Pense en la Comunitat de Madrid, en els modes i maneres d'Esperanza Aguirre, en Luis Bárcenas, en els alcaldes i diputats del Gürtel, i com no podia ser de cap altra manera, pense en Camps i en la cultura política que ha instaurat a la Comunitat Valenciana, i sobretot en els resultats d'eixa cultura política.
No sé què serà de Camps després de tot açò. Potser Matas puga intercedir per a aconseguir-li un acomodament a Nova York. De moment, Ricardo Costa ja està instal·lat en un apartament a Londres, encara que siga per millorar el seu anglés.

LA MORAL, PER TERRA

El líder del PP, Mariano Rajoy, va dir el diumenge en el discurs de clausura d'un acte del seu partit celebrat a València, que les seues visites a esta ciutat sempre li pugen la moral, de la qual cosa només cal deduir que la moral del PP està per terra, perquè si l'única cosa que li puja la moral a Rajoy és el panorama que propícia el seu partit ací, és que la resta de la parròquia està emmidonada.
La clausura de la jornada i les intervencions de Mariano Rajoy i Francisco Camps van ser retransmeses en directe pel canal 24.9 de TVV, i no sé si algun altre canal de la nostra televisió autonòmica va interrompre la programació per a oferir semblant esdeveniment, tota una deferència per la qual caldrà demanar de nou explicacions. Però el directe oferix desavantatges que els censors de TVV no van poder evitar: l'aparició de Rajoy junt a Alfonso Rus, palmadeta en l'esquena inclosa, com felicitant-lo per la diligència que ha mostrat a l'hora de censurar exposicions fotogràfiques. No obstant, les imatges de Rajoy amb Rus sí que van ser convenientment ocultades en els informatius posteriors, en la premsa del dia següent, i en el material que va distribuir el propi PP.
Així que el que a Rajoy li puja la moral és una comunitat autònoma amb 600.000 aturats, amb un teixit productiu aborronador, amb un president de diputació que es dedica a esbiaixar exposicions i a rematar professors, un altre president de diputació que està a punt de ser assentat en la banqueta, un altre president de diputació dedicat a porgar en les llistes i llocs de direcció als seguidors del president de la Generalitat, un president de la Generalitat que delira i que està més ocupat a aconseguir trobar defectes de forma en la instrucció del sumari Gürtel que a governar, un deute públic que és el major de totes les comunitats autònomes, etc. Això és el que eleva la moral a Rajoy.

I a tot això, perquè va organitzar el PPCV una jornada dedicada a l'ocupació a València, en una comunitat que lidera els índex d'atur, i un dia de Falles? Perquè Rajoy havia d'anar a la balconada de l'ajuntament de València a vore la mascletada, i calia aprofitar la presència de Rajoy per fer un poc de soroll. Res més.

LES FOTOS CENSURADES

MARÍ OLANO I LES SUBVENCIONS

El diputat del PP José Marí Olano diu hui en un article en el diari ABC que la subvenció forma part essencial de la cultura de l'esquerra a fi de concitar voluntats entorn de la causa, i afig que quan les subvencions les perceben persones que estan acostumades a la veu del seu amo, i a viure a costa de tots sense donar un pal a l'aigua, l'única cosa que fan és falsejar la democràcia i desactivar el lliure desenvolupament de la societat civil.
I això ho diu amb tot el desvergonyiment el diputat d'un grup parlamentari que ha arribat inclús a acceptar una iniciativa popular promoguda per un grup antiavortista i l'Arquebisbat, per a canviar-la posteriorment en la seua totalitat, amb l'únic fi que els promotors de la iniciativa s'embutxacaren 12.000 euros només pel fet d'haver sigut admesa. Ho diu un diputat d'un partit que ha "subvencionat" des de les institucions a aquells que els organitzaven els actes electorals.
I a més, Marí Olano escriu el seu article en un diari que en la mateixa edició, només basta passar la pàgina, porta una inserció publicitària encoberta davall un epígraf informatiu denominat "especial València barris", amb foto de Rita Barberá, i dos pàgines més avant foto de Rafael Blasco en un viatge a Etiòpia amb xiquets pobres.
Imagine que quan Marí Olano parla despectivament de les subvencions, no es referirà al cost dels especials que la Generalitat i l'Ajuntament de València inserixen en el diari que li publica els seus articles. Rafael Blasco apareix en més fotos en l'ABC que Rajoy i Zapatero junts, i damunt, com titular d'una conselleria sense contingut, es permet el luxe de viatjar a països subdesenvolupats a càrrec del pressupost de la Generalitat per a generar material gràfic als periòdics que a colp de subvenció es fan eco dels seus recorreguts.
I això ho diu un diputat d'un partit polític que té coartada la llibertat de premsa a colp de xequera, i que a més s'ha distingit per la seua arbitrarietat a l'hora de concedir subvencions, que ha creat associacions ad hoc per a rebre subvencions, i que no ha dubtat a dividir i enfrontar al moviment veïnal, etc.
En definitiva, si la subvenció forma part essencial de la cultura de l'esquerra, el PP s'ha tornat d'esquerres, i ho ha fet amb matrícula.

RITA NO REBENTA RES

He llegit i he escoltat diversos comentaris en el sentit que l'alcaldessa de València, Rita Barberá, va tindre la gràcia de rebentar una reunió de la junta de seguretat amb el delegat del Govern. En eixa junta es va constatar un descens de l'activitat delictiva en la ciutat de València, però no obstant, a l'eixida Rita es va dirigir presta als micròfons per a denunciar que El Govern vol prohibir una mascletà napolitana en la platja, una declaració adornada amb les necessàries dosis de gesticulació, to d'indignació i victimisme.
Rita no rebenta res. El que ha estat rebentat des de fa ja temps són els canals de comunicació entre l'activitat política i administrativa i els ciutadans, un fluxe que ha sigut intervingut pel PP a colp de xequera a costa de la hisenda pública.
Rita té qui li riu les gràcies, i quan ix del palau del Temple té a la seua disposició un batalló de periodistes disposats a convertir les gràcies en notícia. Veiem hui, per exemple, la mascletà napolitana a cinc columnes en els periòdics i en els encapçalaments dels sumaris televisius. No obstant, l'efectivitat policial a València i el desplegament de Falles, que era l'assumpte de la reunió, a penes ha transcendit.
Pose un altre exemple. Quan el dimecres Rafael Blasco presenta una proposició no de llei en les Corts exigint al Govern rebaixes d'impostos, una proposta rebutjada pel PSPV per fer-se en el fòrum inadequat i per obeir a tàctiques estrictament polítiques de desgast, el gabinet de Presidència de la Generalitat ja ha donat les instruccions precises a les redaccions afins sobre els titulars amb què ha de quedar reflectida eixa notícia: "El PSPV s'oposa a la rebaixa d'impostos". La premsa, quasi a l'uníson, corea les indicacions de l'extorsionador de torn, alguns amb verdadera entrega.
Eixa tàctica de Blasco sustentada en el desvergonyiment i la desimboltura, és fàcil de combatre. No hi ha més que acceptar les seues propostes, al cap i a la fi intranscendents, i a continuació exigir-li que la Generalitat s'aplique el conte, en la mesura que la Generalitat té potestat en matèria tributària i també pot aplicar rebaixes en els tributs que li són propis.
És tot una posada en escena que no servix més que per a anul·lar el verdader paper de les Corts Valencianes per a convertir-les en un corral de comèdies en què el PP intepreta el paper d'humorista. Podríem inclús riure si l'assumpte no fóra seriós.

CAMPS NO POT SEGUIR ABSENT

Una important capçalera de la premsa internacional (http://www.vilaweb.cat/noticia/3697353/financial-times-posa-pais-valencia-exemple-collapse-leconomia-espanyola.html) dedica hui un article a la gravetat específica que ha adquirit la crisi econòmica al País Valencià, accentuada per haver fiat la major part del creixement al sector de la construcció, pel deteriorament dels sistemes productius, i per l'insuportable deute públic. Fa deu anys el PIB valencià estava per damunt de la mitjana espanyola, i en eixe període ha caigut per davall. Les xifres de la desocupació de febrer continuen sent més elevades que en la resta d'Espanya, amb especial incidència en la província de Castelló.
I mentrestant, el president de la Generalitat viatja a Brasil per a eludir una sessió de control en les Corts, i simular interés per la millora de les relacions comercials entre València i Sao Paulo.
El País Valencià acumula la vuitena part dels parats del conjunt de l'Estat, i eixe és un dada gravíssima que requeriria un gabinet de crisi, l'abandó de posicions partidistes, i l'acceptació del gran pacte que va oferir la setmana passada el PSPV, i que Francisco Camps es va afanyar a rebutjar amb l'argument que ell només dialoga amb gent decent.
Suggerisc al president que deixe per a una altra ocasió els acudits i les gràcies en la tribuna d'oradors, i assumisca l'especial gravetat de la situació al País Valencià tendint les dos mans per a frenar un deteriorament econòmic i social que amenaça de situar-nos a la cua en tots els indicadors positius, i al cap en els negatius.
Resulta en este sentit descoratjador escoltar les declaracions del conseller d'Economia tractant de restar gravetat a la situació, i fent malabarismes amb les xifres per a indicar que l'augment de la desocupació s'ha desaccelerat a major ritme a València que en la resta d'Espanya. Fins ara el creixement de la desocupació era ací vint punts superior a l'estatal, i ara només està quatre punts per damunt.
I a això cal unir un teixit productiu desmantellat, un immensa xarxa de polígons industrials fantasmagòrics i semiabandonats, i un deteriorament imparable de la realitat social i econòmica.
Camps no pot seguir absent.

EL PRINCIPI DEL FI

L'actitud que el PP ha exhibit al llarg del ple celebrat esta setmana en les Corts representa el símptoma inequívoc de què Camps afronta el principi del seu fi com a president de la Generalitat. Rafael Blasco, l'encarregat de dissenyar l'estratègia parlamentària del PP, està calculant malament les proporcions dels ingredients que ha d'utilitzar en les seues receptes, i el resultat és un grup que a pesar de la seua majoria, es mostra manifestament desorientat. I això és així, al meu parer, perquè quan els esdeveniments es precipiten de la forma que ho estan fent, no valen mags ni gurus. Les coses cauen de forma irremeiable pel seu pes.
La desorientació, el nerviosisme i la sorprenent pèrdua de componiment dels diputats del PP s'ha produït perquè este partit ha forçat l'estat natural de les coses, i no sap manejar-se en l'actual situació. I eixe estat natural de les coses passaria per una renúncia del president Camps i la convocatòria anticipada d'eleccions. Eixe seria el curs normal del riu, però com s'ha forçat el curs, el PP es mou a trompades. L'estratègia del PP davant de la seua difícil tessitura consistix a retirar la salutació als diputats socialistes, a dir-li bastarda a una diputada de l'oposició, a qualificar d'indecent al portaveu socialista, a boicotejar la dinàmica parlamentària, a expulsar de forma arbitrària al portaveu del PSPV del ple, a utilitzar tècniques de guerra bruta per a obstruir la labor de l'oposició, i a minvar els seus drets, per a tot seguit acusar a l'oposició de fomentar la confrontació. I amb eixe panorama, i per si Camps no ho tenia prou complicat, només li faltava al PP que el TSJ declare il·legal el nomenament del director general de RTVV, i que el secretari general de l'ens públic haja hagut de deixar el lloc per les denúncies d'assetjament sexual de tres treballadores.
Però este no és el pitjor paper que li va tocar jugar a Blasco. El que més l'incomoda, i així em consta que ho ha reconegut en cercles privats, és haver de buscar una persona que succeïsca a Camps com a candidat, i al mateix temps contindre els ànims perquè el procés successori no desemboque en una guerra oberta que faça volar al PP pels aires. Les conseqüències serien catastròfiques, molt més catastròfiques que ho han sigut per a Mata en Balears, m'atreviria a dir.

POLÍTICA I ASSETJAMENT SEXUAL

Un periòdic valencià editorializa hui sobre la inconveniència de polititzar la denúncia per assetjament sexual presentada per tres treballadores de Ràdio Televisió Valenciana contra el secretari general de l'ens, Vicente Sanz, una denúncia, d'altra banda, que ha portat a la direcció a apartar-lo de forma cautelar del càrrec.
L'assumpte, segons l'editorial en qüestió, no hauria d'endinsar-se en la política. Podria estar d'acord, sempre que es tinga en compte que Sanz va arribar al càrrec de secretari general de RTVV gràcies a la seua condició de dirigent del PP.
Per tant, no polititzaré sobre les misèries humanes d'un polític que va deixar de tindre responsabilitats polítiques fa tres lustres després que transcendira la seu proclama de que estava en política per a forrar-se. Però amb eixos antecedents, permeten-me almenys que exigisca al PP major diligència a l'hora de seleccionar les persones que col·loca al capdavant dels llocs públics de responsabilitat. Tot això suposant que la direcció del PP fóra desconeixedora dels fets denunciats. Fins ací l'exigència de responsabilitats polítiques. La resta confie que es dirimisca de la forma que s'haja de dirimir allà on corresponga.

L'EXPERT ISRAELIÀ

La Fundació Aigua i Progrés, nodrida amb fons de la Generlitat per a exercir d'ariet contra la política hídrica del Govern, s'ha portat esta setmana a un expert israelià, Sahul Manor, que ha declarat que d'haver comptat en el seu país amb un riu la mitat de cabalós que l'Ebre, no hauria sigut necessari recórrer al desalatge.
No sé quants anys hi haurà invertit el citat expert a formar-se com a tal ni quants títols acadèmics relacionats amb la hidrologia acumularà, però per a arribar a semblant conclusió crec sincerament que bastava amb un certificat d'escolaritat. El que sí m'agradaria conéixer és el caché que ha cobrat l'expert a la Fundació Aigua i Progrés per a dir semblant obvietat a València.
Sense ser cap experta en hidrologia, m'atrevisc a dictaminar que Israel podria satisfer la seua demanda d'aigua si el país estiguera travessat per un riu amb la mitat de cabal de l'Ebre, entre altres raons perquè la superfície d'Israel ha de ser unes deu vegades inferior a la d'Espanya, si no més, la mateixa diferència que ha de guardar en termes demogràfics respecte d'Espanya. Per tant, el punt més distant a què Israel hauria de desplaçar l'aigua en el supòsit que un riu travessara el país estaria situat a unes desenes de quilòmetres.
Caldria vore quines serien les conclusions de l'expert si Israel, en compte de la seua actual configuració geomètrica, tinguera una distribució del seu territori com la de Xile, i s'estenguera en una franja estreta al llarg de la costa oriental del la Mediterrània des de Turquia fins a Egipte. Imagine que no serà el mateix portar aigua de la Vall del Jordà al desert de Neguev, que de la vall de l'Ebre al desert d'Almeria.
Doncs este senyor assessora en matèria d'aigua al Banc Mundial, encara que estic segura de què abans de contractar-lo, la Fundació Aigua i Progrés coneixia per endavant les seues curioses teories sobre els transvasaments.

HI HAURÀ DOS PP

La marxa de Manuel Pizarro no ha sigut un fet aïllat ni casual fruit del desencant d'una persona que va veure frustrades les seues aspiracions. Després de sondejar l'opinió publicada sobre l'estat d'ànim en el PP, és fàcil considerar la possibilitat que en les pròximes eleccions generals, si no abans en alguna de les convocatòries autonòmiques, es presenten dos PP. Cada vegada més electors de l'arc conservador confien en el valor de personatges com Acebes, Zaplana, Sant Gil, Rato i Pizarro per a llançar-se a la creació d'un nou partit amb un discurs que bona part de la dreta troba a faltar.
El públic que s'aglutina entorn d'estos sentiments no acaba de creure's que esta sèrie de personatges de la política haja tirat la tovalla, i els demanen a crits que siguen els seus líders. Les darreres actuacions de l'actual líder de la dreta, Mariano Rajoy, alimenten aquest sentiment.
En l'àmbit valencià, eixe run run té rèplica en l'exèrcit de damnificats que ha deixat Camps pel camí. Després de Zaplana de banderer, poden desfilar tots els martiritzats per Camps i milers de desencantats que creuen que les seues essències no estan guardades en el pot adequat, i molt menys ara que s'estan coneixent detalls de l'estil amb què molts dels governants del PP s'han passejat per les institucions.
A efectes pràctics, només cal considerar la possibilitat que en la pròxima composició de les Corts Valencianes no hi haja majories absolutes, i lluny del que alguns vaticinen ara, la pluralitat siga major de la que hi ha ara. Caldrà tindre-ho present.

GENT DECENT

El president de la Generalitat, Francisco Camps, va respondre ahir a l'oferta de diàleg del PSPV per a pactar mesures d'estímul de l'economia amb desconsideració i menyspreu. Va dir, textualment, que ell només dialoga "amb gent que siga respectable, raonable i seriosa, i que de veritat represente la decència i la intel·ligència d'esta terra". Sempre l'afegiment d'esta terra que pareix que només ell estima.
És a dir, per al president de la Generalitat, els diputats del Grup Parlamentari Socialista i l'actual direcció del PSPV no són gent decent, ni respectable, ni es comporten de forma raonable, ni són seriosos, i molt menys intel·ligents. I en una segona traducció, som indecents, irracionals, retardats, i informals. Encara que venint de qui ve, i en les circumstàncies en què es troba, no sé si prendre-ho com un menyspreu o un afalac, perquè els paràmetres ètics amb què ha triat Camps les seues amistats l'han portat a relacionar-se amb persones tan virtuoses com Álvaro Pérez "El Bigotes", Pablo Crespo o Francisco Correa, protagonistes de cultes converses sobre prostíbuls, haques i pastuquis, de refinat lèxic, com l'hijoputa, i manyosos en les metàfores, com la dama i el laboratori. Gent decent, com el títol d'aquella pel·lícula. Gent racional que es regala entre si rellotges de 20.000 euros. Gent intel·ligent que s'ha deixat sorprendre amb la mà en la saca, que ha fet transcendir totes les seues converses, i que ha posat en compromisos als seus mecenes.
Però el que realment em preocupa no és que Camps em diga indecent. El que de veritat em preocupa és que un personatge com Camps es permeta el luxe de pujar a la tribuna de les Corts a dir indecents a altres, sense el menor rubor, i que damunt tinga qui li riu les gràcies. Això sí em preocupa, pel que comporta.

REPRODUÏSC PEL SEU INTERÈS LA SEGÜENT NOTA DE PREMSA D'ENRIC MORERA

MORERA: “LA VALENCIANOFÒBIA DE ZAPATERO ÉS DE JUTJAT AL PREFERIR COPIAR LA CAMPUS PARTY PER FER-LA EN MADRID PER TAL DE NO FER CAP ACTE DE LA PRESIDÈNCIA EUROPEA EN VALÈNCIA”

El líder del BLOC lamenta que l’executiu espanyol, “tinga al·lèrgia al País Valencià i per això ens ha castigat sense cap acte de la presidència espanyola de la Unió Europea i esta malaltia, a més a més, arriba fins i tot a copiar-nos la Campus Party per a fer-la en Madrid en compte de vindre a València, capital pionera en esta classe d’esdeveniments”

València, 17 de febrer de 2010

El síndic del grup parlamentari Compromís, Enric Morera, ha lamentat la iniciativa del Ministeri de Ciència, que vol fer una còpia de la Campus Party en versió europea en Madrid, en compte de celebrar eixe acte en València, “que és el que toca perquè València és la pionera i és un referent mundial en eixa classe d’esdeveniments, i cada any ho demostren la gran quantitat d’internautes que ens visiten i, a més, ens avalen 10 anys d’una trajectòria més que excel·lent”.
Per al líder valencianista, “esta còpia de la nostra Campus Party sembla una rabieta de pati de col·legi i ja ens preocupen estes manifestacions d’odi cap a València per part de l’executiu de Rodríguez Zapatero, que no ha volgut fer cap acte de la presidència europea en València. Ens preguntem si per març voldran fer també falles a Madrid, per tal que els estats membres de la Unió les gaudisquen sense necessitat de vindre a la capital valenciana”.
Morera ha condemnat enèrgicament la marginació que pateix el País Valencià per part del govern socialista de Rodríguez Zapatero, “qui ens margina econòmicament i també vol esborrar-nos del panorama internacional”. El portaveu de Compromís a les Corts Valencianes també ha recordat que les universitats valencianes, “també han estat marginades pel govern central, que amb criteris totalement partidistes i poc objectius, els hi va negar la concessió del Campus d’Excel·lència”.

LA BATALLA ÉS ARA MEDIÀTICA

A Antonio Clemente li ha tocat jugar el paper d'actor principal en l'escenificació d'una falsa alegria desbordada.

La interlocutòria que va emetre ahir el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) en relació amb la querella presentada pel PSPV contra diversos dirigents del PP per presumpte finançament il·legal, té una única lectura objectiva: el TSJ valencià veu indicis de delicte, però no es considera competent per a assumir la causa, i demana que siga el TSJ de Madrid el que la investigue.
Fins ací la resolució del TSJ valencià, amb tots els fonaments i raonaments que es vullga. No obstant, el PP de la Comunitat Valenciana, amb el seu secretari general Antonio Clemente com a actor principal, ha escenificat una alegria desbordada equivalent a una definitiva exculpació, i perfectament compassada amb interpretacions interessades en la premsa afí, que no és poca. Hi ha fins i tot un periòdic que en les dos pàgines que dedica a la interlocutòria ni tan sols cita l'existència d'evidències de delicte.
Resulta evident, per tant, que la batalla ara no és judicial, és mediàtica. La causa seguirà el seu lent encara que irremeiable curs en els tribunals, i amb sort en uns anys hi haurà resolucions. Però el PP de Francisco Camps s'ha afanyat a presentar la interlocutòria d'ahir com una sentència exculpatòria, fins a l'extrem de demanar la dimissió del secretari general del PSPV-PSOE, Jorge Alarte, per haver tingut l'atreviment i el desvergonyiment de presentar una denúncia fundada en fets tan evidents com deplorables, i pels que Francisco Camps, en la seua qualitat de president regional del PP, hauria d'abandonar immediatament totes les seues responsabilitats públiques.
Però l'artilleria mediàtica només pot exercir la funció temporal de contenció, sense que en cap cas detinga l'allau final. Per tant, estem davant d'una estratègia de supervivència política, d'allò que es denomina agarrar-se al clau per més que estiga incandescent.
Em provoca repulsió, d'altra banda, l'actitud que ha adoptat el PP en la seua defensa, que no ha consistit en una altra cosa que tirar la culpa a altres companys de partit. L'escrit que va presentar Antonio Clemente al jutge per a tractar d'exculpar a Francisco Camps, a Vicente Rambla, a Ricardo Costa i a David Serra ve a dir que durant el temps en què es van succeir els fets investigats el PPCV no tenia gerent, sinó que eixes funcions les exercia la direcció nacional, i quan sí que tenia gerent, esta era una persona sense càrrecs públics. Una curranta, vaja. Això frega la misèria moral.
I a tot això, si com defén Antonio Clemente, cap dirigent ni càrrec públic del PPCV està involucrat en la trama de corrupció que va teixir al seu voltant El Bigotes, algú hauria d'explicar a què s'ha degut l'any de suspensió de militància de Ricardo Costa.

LA CIUTAT I LA VIDA

He presentat a Castelló el darrer llibre de Carmen Alborch, "La ciudad y la vida", una obra que he definit com la revelació i la descripció d'una intensa història d'amor entre l'autora i la ciutat de València, perquè només des de l'estima sincera a la ciutat i a les vivèncias que l'han tingut com a escenari, poden fluir unes línies tan apassionades com les que ha bolcat Carmen en esta publicació.
Per això vull expressar la meua gratitud a l'autora, en primer lloc per la seua amistat, eixe nexe que tant aprecia i sobre el qual tant insistix al llarg del seu llibre, i en segon lloc per haver-nos regalat esta visió sublime de València sense la que no seria possible entendre el que és hui la ciutat, la seua evolució i els seus protagonistes.
És una descripció necessària, i un relat imprescindible per a entendre el que ha sigut, és, i pot arribar a ser València. I és també un homenatge a centenars i centenars de persones, una a una citades en l'obra, que des dels seus respectius àmbits han contribuït a que València continue sent, a pesar de les circumstàncies, la ciutat moderna i oberta que ha sigut des de fa segles.
Cal agrair també a l'autora que haja compartit les seues intimitats, eixes intimitats inherents a tota relació apassionada i intensa d'amor com la que manté amb la seua ciutat.
He viscut la lectura com un llarg passeig del seu braç per València. Un privilegiat passeig durant el qual he descobert, com anuncia en el llibre, que sempre hi ha un racó per descobrir, un edifici en què mai ens havíem fixat, un carreró que sempre deixàvem de costat, una trama urbana que no enteníem, una activitat que desconeixíem, un casc històric dins del casc històric, una raó que se'ns escapava, persones que sorprenen, un lloc secret en què s'han teixit mil somnis, una evolució difícil d'imaginar, etc.
Descobrim també els seus afanys per fer de València una ciutat visible en tot el món amb la complicitat de talents que Carmen ha sabut atraure fins ací des de tots els racons, i descobrim les seues alegries, però també els seus desànims en enfrontar-se a la part de la ciutat immobilista i poc inclinada a entendre els seus somnis.
I ens desvela a més la seua ferma lleialtat amb la ciutat de València en l'angoixós moment en què ha de triar entre instal·lar-se a Nova York o escoltar les veus que et demanen que es quedés. Per fortuna per a València, li va fer cas a Ciprià.
I sobretot aprenem a valorar millor el sentit de la vertadera amistat, eixa xarxa sense la qual és impossible moure muntanyes.
Este és un relat extrapolable amb el que m'he sentit absolutament indentificada, encara que la meua vida té altres escenaris en altres ciutats. Els temps d'agitació, els anys foscos, l'aura dels bars secrets, els èxits i els fracassos, les esperances i els desànims, la felicitat i la tristesa, els racons sagrats, les gents, els somnis i les utopies. Les meues ciutats i les meues vides. Les nostres ciutats i les nostres vides.
Ara i abans allò que teníem clar era i és que volíem canviar el món en totes les seues dimensions i en eixa bretxa oberta per la nostra utopia es van precipitar totes les reivindicacions i esperances de la gent.
Compartixc moltes de les vivències que Carmen relata, m’he vist reflectida en moltes de les visions que comenta, ( jo també vaig plorar en la pelicula “Despedidas"), en els valors que la sustenten i que sustenta el llibre, i m’he sentit anomenada en totes i tots els que anomena. Dóna igual que els noms siguen Toñi, Josevi, Rafa o Trini , moltes i molts sabem que estem i som ahí.
Gràcies, per tant, Carmen, pels teus compromisos, per les xarxes formals i informals de solidaritat que continues forjant, i per les teues utopies.
Jo també tinc un desig d'aquells què sobrevenen en moments màgics com la nit de Sant Joan: No deixes mai d'imaginar València.
Continua imaginant la ciutat, perquè estic absolutament convençuda que este llibre és només un capítol d'una obra inconclusa, i tinc la certesa que més bé abans que després Carmen Alborch estarà en el lloc indicat per a materialitzar les meravelloses utopies que li resten per materialitzar, i de segur que trobarà temps per a continuar compartint les seues vivències amb nosaltres en nous capítols.

CHARLIE WILSON

Ahir va morir Charlie Wilson, representant demòcrata en el Congrés dels Estats Units durant pràcticament un quart de segle, entre 1973 i 1997, i al que se li atribuïx la caiguda del teló d'acer com a artífex de la victòria d'Afganistan sobre les tropes invasores de la Unió Soviètica, una causa per a la que va recaptar milers de milions de dòlars, la qual cosa va suposar la participació encoberta dels EUA en el conflicte.
M'interessa especialment este personatge, recreat per Tom Hanks en la pel·lícula "La guerra de Charlie Wilson", per una única raó: l'última declaració pública que se li coneix, realitzada a principis del nou mil·lenni, després de l'ocupació d'Iraq per part dels EUA.
Wilson va declarar que eixa intervenció (junt amb Espanya i Regne Unit) a Iraq havia sigut el major error en política internacional des que Alemanya va decidir invadir la Unió Soviètica, i va denunciar que ni Saddam Hussein representava un perill per a la humanitat, ni existia cap arma de destrucció massiva.
Rescate estes declaracions en el moment del funeral del congressista per la seua transcendència a Espanya. José María Aznar, obstinat a obeir amb els ulls tancats a Bush, va jurar i va perjurar als espanyols que Saddam amagava armes de destrucció massiva i va embarcar al nostre país en una guerra il·legal de conseqüències nefastes. Només havia d'haver escoltat a Charlie Wilson per a evitar la tragèdia. Però ningú el va escoltar, ni Aznar, ni Blair, ni els mandataris del seu país.
Tampoc el van escoltar quan va desaconsellar la retirada d'Afganistan després de la victòria sobre els soviètics. Va predicar en el desert quan va advertir que eren necessàries inversions sobretot en la construcció de col·legis, perquè la mitat de la població que va sobreviure a la guerra era menor d'edat, una massa extremadament influenciable pels integristes, amb la deriva que tots coneixem.
Després d'haver recaptat milers de milions de dòlars per a recolzar militarment els afganesos en la seua lluita contra els soviètics, el Congrés li va denegar un únic milió de dòlars per a construir col·legis a Afganistan. Una mala decisió les conseqüències de la qual encara estem pagant.

Descanse en pau.

QUINA FESTA ÉS LA QUE S'HA ACABAT?

La metàfora s'ha utilitzat fins a la sacietat. La van usar els integrants de la Junta Militar argentina en el colp d'estat de 1976, i des de llavors milers i milers d'analistes econòmics per a anunciar recessions. A Espanya els casos més recents en els que s'ha empleat la metàfora els han propiciat el secretari de comunicació del PP, Esteban González, quan el 9 d'octubre va acudir a València a posar orde en les files del seu partit i va anunciar que la festa acabava a les quatre, i ahir el portaveu del PP en el Senat, Pío García Escudero, qui en la seua ofensiva contra el president del Govern el va acusar d'haver dilapidat l'herència d'Aznar i va anunciar el final de la festa. De quina festa, senyor Pío? Perquè alguns no estàvem de festa.
El risc de recórrer a esta metàfora és que l'orador pot haver oblidat qui va organitzar la festa de la que està anunciant el final, com li va ocórrer ahir a Pío García Escudero. S'ha acabat la festa, efectivament, però no va acabar ahir. Va acabar el 14 de març del 2004 quan el relleu al capdavant del Govern va posar fi als excessos de l'aznarisme.
José María Aznar continua reivindicant des de la FAES major llibertat de mercat per a atallar la crisi, però el que ell va aplicar en els seus huit anys al capdavant de l'Executiu no va ser llibertat, sinó llibertinatge de mercat. Va propiciar la barra lliure en la construcció, sector en què va focalitzar tot el creixement econòmic, les promotores van acumular quantitats ingents de capital sobrevalorat, i les famílies es van endeutar per mitjà de crèdits contractats en la seua immensa majoria a interés variable.
Sí senyor. S'ha acabat la festa. I per fortuna que s'ha acabat, perquè d'haver continuat omplint la bambolla de la rajola, l'esclat haguera deixat molts més damnificats dels que computem ara.
El problema del PP és que mai ha governat una crisi. Des de la reinstauració de la democràcia, fa més de trenta anys, el PP només ha dirigit este país huit anys. No ha hagut de sortejar cap crisi, i no crec que estiga en condicions de fer-ho, perquè els nivells de protecció social que ara estan permetent capejar el temporal no són la seua prioritat ni la seua recepta.
Felipe González va governar catorze anys i va haver de fer front a una dura crisi en 1993 que el PP utilitza per a identificar PSOE amb recessions econòmiques per a ocultar amb tremendes dosis de mala fe els nivells de prosperitat que va aconseguir Espanya després d'aquells governs socialistes, i la modernització que va experimentar el país.
Sincerament, m'agradaria veure Mariano Rajoy gestionant l'actual crisi al capdavant del Govern per mitjà de les receptes que li enviara Aznar des del seu cau de la FAES. Protecció social, prestacions per als desocupats? Això només servix per a subsidiar a un exèrcit de vagues, segons les teories del llibertinatge de mercat que defén i ha aplicat el PP.
Quina festa s'ha acabat, per tant? S'ha acabat la festa dels que emparats per eixe llibertinatge mercantilista van dimensionar les seues perspectives i les seues pertinences, i van caure atrapats en avarícies i ambicions creient de forma irresponsable i ingènua que havien trobat el mannà del creixement permanent. Cal ser més originals. Ho dic per la forma de crear riquesa, i per les metàfores que utilitza el portaveu del PP al Senat.

MENYSPREAR AL PSPV ÉS MENYSPREAR A LA SOCIETAT

Quan un partit polític amb majoria absoluta menysprea altre partit polític, siga quin siga, està menyspreant al conjunt de la societat perquè està atacant les essències de la democràcia.

Una capçalera de la premsa valenciana dedica hui un article a la intervenció del diputat Ciprià Ciscar en la reunió del Comité Nacional del PSPV celebrada dissabte, en la que l'exsecretari d'Organització advertix de la falta de resposta cívica davant d'actituds del Govern de la Generalitat com la d'excloure als socialistes de la representació dels organismes públics, i mutilar la seua presència en els mitjans públics de comunicació.
El periodista fixa com noticiable el fet de que Ciscar intervinguera, però no obstant es desentén del fet denunciat: l'atonia cívica davant de fets objectivament greus com ara la manipulació informativa en un estat de dret suposadament modern i avançat, el flagrant segrest del Parlament, i els gestos autoritaris d'un Consell que trenca impunement els consensos a l'hora de configurar la representació en consells socials, fundacions i altres entitats públiques o semipúbliques.
L'autor de l'article extrau una conclusió: menysprear el PSPV ix gratis. No obstant, al meu parer, no és al PSPV a qui es menysprea, sinó al conjunt de la societat, i la falta de resposta, al meu entendre, té el seu origen en la distància cada vegada major que existix entre els polítics i els ciutadans, una fredor i una indiferència a què contribuïxen en gran manera el goteig incessant de notícies sobre persones que fan usos indeguts dels seus càrrecs públics, començant pel propi president de la Generalitat i acabant per l'últim alcalde detingut per corrupció urbanística. I eixa llunyania de la ciutadania és el que realment hauria de preocupar els polítics i periodistes.
Jo mateixa vaig intervindre en el Comité Nacional per a denunciar un altre cas d'abús de poder que no té resposta ciutadana senzillament perquè entenc que els ciutadans, en la seua immensa majoria, desconeixen el que està succeint a les Corts.

Els esdeveniments que s'estan succeint aquesta legislatura són extremadament greus, fins al punt de posar en perill les garanties democràtiques i la llibertat política. La utilització política, la instrumentalització, i el boicot que el PP està aplicant al Parlament de forma sistemàtica, fins i tot violentant les regles del joc, desobeint sentències judicials, i recorrent a la coacció, no està trascendint de forma adequada entre l'opinió públca, la qual cosa permet al PP moure's per la impunitat política i social, i no sabem encara si també en la judicial. En eixe sentit cal un esforç per traslladar amb eficàcia el que està passant al nostre Parlament.

COSES QUE IMPORTEN, SEGONS BLASCO

El portaveu del PP en les Corts Valencianes, Rafael Blasco, es jacta hui d'haver presentat mig centenar de propostes en només tres setmanes per a copar els debats del curt període de sessions que s'iniciarà el pròxim 17 de febrer. Són propostes, totes elles, dirigides a tractar de reprovar al Govern d'Espanya, bé exigint la retirada del recurs d'inconstitucionalitat contra el decret llei del Consell sobre el Cabanyal, bé a acceptar la reforma de la llei valenciana de caça, o bé exigint finançament estatal per a construir col·legis. Però hi ha una en particular que mesura el grau d'hipocresia que pot exhibir Blasco sense enrogir-se. Es tracta d'una proposició no de llei que en la seua exposició de motius afirma que el grau de compliment per part del Ministeri de Foment del protocol de carreteres de 2005 és del 30%, i afig un llistat de 18 obres sense licitar. Al marge dels errors intencionats en les xifres, Blasco ha obviat en esta proposició el grau de compliment de la Generalitat d'eixe mateix protocol, que ha de fregar el zero.
Això s'anomena desvirtuar l'acció política en les Corts Valencianes en omplir els plens i les comissions amb qüestions que escapen de les seues competències. Eixes són, segons el PP, les coses que interessen als valencians, però no obstant, per al PP el caos a què s'ha arribat en la gestió dels fems, per exemple, no ha de ser una qüestió que importa als valencians. Els valencians han d'estar pensant que "jo tire la bossa al contenidor i algú farà alguna cosa amb ella". El PP ha deixat passar quatre legislatures al capdavant del Consell sense invertir en infraestructures del pla de residus, i ara no sols no sabem què fer amb els fems, sinó que s'ha generat un conflicte territorial sense precedents, però això no importa, com tampoc importa que la gestió del PP al capdavant de la Generalitat haja deixat els comptes públics sense recursos per a atendre necessitats bàsiques per a les que el Consell recorre ara a la mendicitat institucional. En fi.

ALGUNA COSA ESTÀ CANVIANT

El conseller d'Infraestructures, Mario Flores, va deixar ahir en evidència a l'alcalde de Castelló i coordinador general del PPCV, Alberto Fabra, el rostre del qual es va tornar pàl.lid en comprovar que el conseller li desautoritzava les crítiques que acabava de fer contra el Ministeri de Foment.
Quelcom està canviant en les relacions entre el Consell i el Govern d'Espanya. Seria d'incauts pensar que el PP valencià ha entrat en raó, però per algun motiu les relacions institucionals han fet una bolcada. Es va poder comprovar en la visita que el ministre José Blanco va realitzar el dimarts a les obres de l'estació de l'AVE de València, on la mateixa Rita Barberá es va desfer en elogis cap al ministeri i el resultat de les obres.
Ahir, en la presentació del Pla Estratègic del Port de Castelló, Alberto Fabra va aplicar el manual del partit i va aprofitar l'acte per a arremetre sense pietat contra Foment fins a caure en el ridícul, com va fer la setmana passada al declarar que Zapatero no ha fet res per l'arribada de l'AVE a la Comunitat Valenciana. I en això que va arribar Mario Flores, que es va incorporar uns minuts tard, i no sols va desautoritzar Fabra, sinó que va lloar la predisposició del ministeri per a resoldre tot el que resta per resoldre amb la firma dels protocols necessaris.
Evidentment, Alberto Fabra no serveix per al que pretenia servir, i a València comencen a adonar-se de les seues limitacions, amb la desgràcia per a Fabra que Vicente Rambla comença a reprendre el vol, i això no convé a les ambicions de l'alcalde, qui darrere seu té un seguici en l'ajuntament esperant que es decidisca per a recompondre l'escalafó.

AZNAR, ALTRE COP

Mai ningú ha fet tant de mal en tan poc de temps. La frase la va dir ahir l'expresident del Govern i actual president de la FAES, José María Aznar, en referència a les conseqüències de la crisi econòmica sobre el mercat de treball espanyol.
Jo li exposaria a Aznar uns quants exemples de com es pot fer més mal encara en menys temps. Puc referir-me a l'estropellament burocràtic que va organitzar l'exministre de Defensa Federico Trillo després de l'accident del Yac 42 amb la identificació de les 62 víctimes, amb el consegüent conflicte internacional, la crisi amb Turquia, i el dany irreparable a les famílies de les víctimes. Per no parlar de la contractació d'una companyia amb avions defectuosos per al transport de soldats.
Puc referir-me, també, a les comissions del gendre d'Aznar. En quantes hores que va aconseguir Alejandro Agag embutxacar-se les astronòmiques comissions que es va embutxacar per l'adjudicació de l'AVE a Barcelona? Més perjuí a les arques públiques en menys temps és impossible.
Puc referir-me, a més, a la "magnífica" gestió de l'accident del Prestige. Mai en tan poc de temps s'ha originat tant de dany al medi ambient que en el naufragi d'este petrolier.
I podria afegir a la llista l'11-M. La decisió de participar en una guerra il·legal, contravenint les lleis internacionals i els criteris de l'ONU, es va haver de prendre en poques hores, i les conseqüències les coneixem tots. Aznar més que ningú.
No obstant, i sense cap rubor, Aznar es permet dir a Zapatero que "mai ningú ha fet tant de mal en tan poc de temps". La frase ha sigut transcrita amb ostentacions tipogràfiques en la premsa. Era el seu objectiu, sense importar-li ser l'artífex de moltes de les decisions per les quals la crisi està colpejant a Espanya amb més virulència que a la resta del món. L'alegria que va insuflar Aznar al món de la rajola, la sobrevaloració de la vivenda, i la barra lliure que va propiciar en la concessió d'hipoteques, són en gran part la causa de l'actual situació, i al País Valencià en sabem més que ningú d'això de la caiguda de la rajola. Però això no li importa, com tampoc li importa desprestigiar la situació d'Espanya per a contribuir a l'alarmisme en els inversors internacionals. Definitivament, mai ha fet ningú tant de mal en tan poc de temps. Aznar és un especialista.

LA DRETA NO SAP VIURE EN L'ADVERSITAT

He assistit perplexa al debat generat al voltant de les conseqüències que la suspensió de militància ocasiona per a l'exsecretari general del PP de la Comunitat Valenciana, Ricardo Costa, i el vicealcalde de Madrid, Manuel Cobo, en conéixer que cap de les penes els va a impedir exercir la seua activitat política amb normalitat. Ambdós podran presentar-se en candidatures electorals, Ruiz Gallardón no té cap obligació de destituir Cobo com a portaveu ni com vicealcalde, Costa pot continuar dissenyant l'estratègia del seu grup parlamentari en les Corts, romandre integrat en la seua estructura com un més, i representar al PP en totes les comeses que la direcció parlamentària crega oportú.
I llavors em sorgix l'interrogant. Quines conseqüències reals i efectives ocasiona una suspensió de militància en el PP? Aparentment, estem simplement davant d'un bàlsam que permet a Rajoy i Cospedal simular fermesa disciplinària, una lleu estirada d'orelles sense més efectes ni conseqüències.
I ens trobem, a més, que els criteris disciplinaris que aplica el PP són tan arbitraris com injustos, ja que amb els mateixos arguments exposats en el plec de càrrecs contra Costa, haurien de ser suspesos de militància Francisco Camps, David Serra, i ara també Antonio Clemente.
Cal destacar especialment la notícia apareguda hui sobre la relació de Clemente amb els capitostos de la trama Gürtel. Per a començar, ja és casualitat que la notícia haja aparegut on hi ha aparegut el mateix dia que s'anava a publicar la sanció a Costa.
Este conjunt de fets surrealistes són, en el fons, símptomes de desorientació en el PP. És la reacció clàssica de la dreta en períodes de convulsió interna. La dreta no sap viure en l'adversitat, i si no, que ho pregunten als de la UCD, o als del PP de Balears. Només el poder cohesiona a la dreta, i en quant les coses es torcen la caiguda es precipita. És el que succeirà ara en el PP valencià, amb l'agreujant que l'encreuament d'odis interns és tal que va actuar com un accelerador de la descomposició. En parlem d'ací a uns mesos.

MALEÏT URBANISME

Aquesta part del món estava conformada per bells pobles mediterranis de teula àrab i parets blanques, amables i plàcids, en els que la convivència, l'harmonia social, les relacions personals i la qualitat de vida eren els seus principals valors. Els odis i les avarícies escassejaven, però un dia va arribar el mannà de la rajola, i quasi sense adonar-nos, vam perdre tot el que teníem. La placidesa d'un poble tranquil i la qualitat de les relacions humanes en un espai amable de convivència és un bé que no pot pagar-se amb tots els diners que recapte un maleït PAI, una figura a la què ja no se li pot atribuir la frase de pa per a hui i fam per a demà. Estem parlant ja del pa d'ahir i de la fam de hui.
Els plans urbanístics es ralentitzen, el mannà s'ha esvaït, però hem perdut per sempre paisatges i assossec.
És una melancòlica reflexió que em sorgix de contemplar fets com el de la Pobla de Benifassà, on un frau en el cens va posar a un partit denominat PSD en l'alcaldia per a multiplicar per deu el nucli urbà d'un poble de cent habitants en ple cor d'un paratge natural protegit. O l'excel·lent treball periodístic que ha publicat en l'últim número el setmanari El Temps, en el que descriu la crispació social que l'urbanisme ha generat en un poble abans plàcid com la Nucia. Fins arribar al cas extrem: l'assassinat per encàrrec a Polop per temes relacionats amb l'urbanisme. Quant més lluny es pot arribar en esta desbocada paranoia?
A Peníscola les cases del poble antic construït sobre l'istme s'estan abandonant de forma accelerada mentres les torres d'apartaments que voregen la marjal i les urbanitzacions de la serra d'Irta patixen les incomoditats del mal urbanisme. Els antics habitants van ser més intel·ligents a l'hora de triar la ubicació.
I així podríem estar estirant aquesta narració de la barbàrie al llarg dels centenars de quilòmetres d'aquesta costa nostra.

CAMPS ES DILUÏX EN L'AIGUA PER A NO REVOLTAR A COSPEDAL

Camps ja no és el que era. En l'enèsima reunió amb Valcárcel celebrada ahir a València per a alimentar el discurs de la confrontació hídrica, el president valencià va cuidar al detall el contingut de les seues declaracions per a no revoltar María Dolores de Cospedal.
Vaig dir en un article anterior que a Camps ja no se li sentia denunciar a les clares la seua oposició a les pretensions de Castella-La Manxa sobre el Tajo, i els fets avalen eixes apreciacions.
Ahir Camps i Valcárcel van ser extremadament subtils a l'hora d'exposar les seues reivindicacions, i es van limitar a exigir del Govern un pacte sobre les competències en matèria d'aigua. Van defraudar, doncs, en la seua compareixença. Aquell Camps que imposava les seues condicions abans de caure en desgràcia s'ha vist relegat per una dirigent del seu partit que a més de ser secretària general, és de Castella-La Manxa.
Dolores de Cospedal, la mateixa que es va imposar a Camps en la decapitació de Ricardo Costa, revisa ara les declaracions del president valencià abans que este les publicite, sota el risc d'acabar com Costa. Qui l'ha vist i qui el veu. Les seues ambicions de liderar el món es van topar amb un informe policial i ha acabat d'escolà regional amb escasses perspectives fins i tot per a repetir candidatura al lloc que ocupa. S'ha dissolt en l'aigua.

EL CONSELL LI REDACTA EL PROGRAMA A RAJOY

Els serveis de comunicació del PP valencià van distribuir ahir una peça amb suport gràfic en què anuncia que el partit "ja treballa en el programa que portarà a Rajoy a la Moncloa", titular il·lustrat amb una imatge suposadament dominical de Rafael Blasco, Antonio Clemente i Vicente Rambla assentats davant d'una pila de documents. No obstant, pocs mitjans han mossegat l'ham.
El desig de Francisco Camps, diu el PP, és bolcar-se en la campanya de les generals, però el desig vetlat és recordar-li l'una i l'altra vegada a Rajoy que sense els vots del País Valencià difícilment arribarà a la Moncloa. No obstant, al PP li convindria prendre's seriosament les declaracions del secretari general del PSPV, per a qui el País Valencià deixarà de ser un graner de vots per al PP estatal. Només li faltava això a Camps perquè Rajoy el deixara caure pel precipici. Camps sap que només la seua fortalesa electoral li pot servir d'escut davant del seu propi partit, i en eixes està, a preservar la seua condició.
Clemente adorna l'escena amb unes declaracions en què assegura que el PP valencià nodrirà el programa que portarà a Rajoy a la Moncloa, i per a això el partit, el grup parlamentari i el Consell (¿? també el Consell?) començaran a treballar en el programa de govern, "perquè el fi de l'era Zapatero ja ha arribat, i ha sigut la pitjor era de govern de la història de la democràcia".
A la vista de la concentració dels esforços dels populars valencians en el programa de les eleccions generals de 2012, ha de deduir-se que el programa de les autonòmiques de 2011 ja el tenen fet, o simplement no necessiten fer-lo perquè l'han incomplit tot i basta de repetir-ho.
A Camps se li acaba el crèdit i ho sap, com també sap que les conseqüències de la política del balafiament que ha aplicat en els seus dos mandats són irreversibles. Tampoc l'hostilitat sistemàtica cap al Govern d'Espanya ha beneficiat els valencians. El benestar dels valencians no augmenta reprovant ministres en les Corts, rebutjant els plans d'innovació tecnològica en les aules, boicotejant iniciatives de calat social com la llei de dependència, o utilitzant la potestat legislativa com a arma de confrontació. No és d'estranyar aquesta situació si com diu la nota del PP, el Consell està capficat en redactar-li el programa electoral a Rajoy.
El deteriorament de la qualitat de vida dels valencians acabarà amb l'única cuirassa que li queda a Camps, la dels vots.

FALTA DE RESPECTE

Les intencions del govern local de la ciutat de València amb el barri del Cabanyal amaguen una evident falta de respecte cap a un nucli urbà antic i consolidat, una manifesta renúncia a posar en valor el nostre llegat arquitectònic, i un flagrant menyspreu a la ciutat i a la seua història. I eixe menyspreu només pot cultivar-se en la incultura.
Com va dir l'antropòloga Concha Casado, la incultura és major enemic que la soledat. A poc a poc van destrossant-se meravelles d'arquitectura popular, belles i centenàries cases que d'un dia per a un altre es derroquen per a alçar impersonals edificacions.
Què dirien els valencians si a Rita Barberá se li ocorreguera rescatar la idea de prolongar l'avinguda Baró de Càrcer per damunt del Carme fins a donar-li eixida al riu vell? Algú pot pensar que l'alcaldessa podria consumar semblant deliri?
El Cabanyal podria (deuria) ser un dels racons més entranyables i amb major encant de la ciutat si se li hagueren aplicat les adequades mesures de revitalització de forma sostinguda al llarg dels anys. Exemples tenim en les ciutats alçades a la vora no sols de la Mediterrània, sinó de tots els mars i oceans del món.

PÀGINES ENFRONTADES

Les pàgines enfrontades dels periòdics deparen de vegades impactants contrastos, unes vegades deliberats, com ha ocorregut hui en el periòdic Mediterráneo de Castelló, i altres fruit del descuit, com li ha ocorregut a Benigno Camañas en l'edició valenciana del diari El Mundo.
L'exdirector d'El Mundo-València i ara conseller de l'empresa editora, Benigno Camañas, signa hui un article d'opinió en la pàgina dos de l'edició local en què ve a dir que el moment de feblesa de Francisco Camps ja ha passat, i afig que el PPCV "torna a ser una màquina ben enllestida", mentres per al PSPV tot són mals auguris. Però Camañas signa l'article amb tan mala fortuna que la pàgina enfrontada està dedicada quasi en la seua totalitat als embolics en el PP, en concret una notícia en què Rajoy demana als seus que no facen malifetes si volen que el seu partit tinga alguna oportunitat de tornar al Govern d'Espanya. Són dos informacions contradictòries en dos pàgines enfrontades, un error descomunal si es té en compte que els periodistes estan degudament ensinistrats respecte d'això. Tot periodista sap que abans de posar-se a omplir una pàgina ha de conéixer el contingut de la pàgina enfrontada per a no caure en repeticions o contradiccions, o simplement per a preservar la continuïtat del relat editorial. No obstant, a Camañas li l'ha jugada l'editor de torn, una llàstima, amb tant com s'havia empleat el també exdirector de Mediterráneo a descriure un panorama idíl.lic per a Camps.
Per la seua banda, el periòdic Mediterráneo ha optat hui per contrastar dos notícies de forma deliberada en pàgines enfrontades. Així, en la pàgina 8 es llig el titular següent: "Els impagaments de la Conselleria deixen paralitzada l'autovia a l'aeroport", mentres que la pàgina 9 informa de que Foment seguix avant amb l'AVE Castelló-Tarragona en adjudicar l'estudi informatiu.
Si a Foment se li quedara tirada una obra per impagament a l'adjudicatari, estaríem sentint tres setmanes als consellers de Camps, i fins és possible que el president convocara una reunió urgent del Consell per a emetre un decret llei contra els impagaments del Govern a les seues adjudicatàries.

CONFIE QUE NO

Confie que el líder nacional del PP i etern candidat a la presidència del Govern, Mariano Rajoy, o el president del seu think tank, José María Aznar, no hagen instigat l'allau de crítiques que ha rebut la presidència espanyola de la Unió Europea en la premsa conservadora d'Europa. No seria la primera vegada que els líders del PP es dediquen a desprestigiar a Espanya i al seu Govern en tots els fòrums internacionals en què tenen capacitat d'influència. Si això fora així els dirigents del PP mereixerien una doble reprovació, una per la seua manifesta falta de lleialtat i escassa predisposició a col·laborar en favor de l'interés general, i la segona per amagar el cap baix l'ala en la part de responsabilitat que tenen sobre els aspectes que han fet que la crisi haja colpejat a Espanya amb major virulència.
Van ser Aznar i el PP els que van propiciar les circumstàncies que han conduït a la fallida immobiliària, van ser ells els que van incitar les famílies a endeutar-se per a adquirir béns immobiliaris per damunt del seu valor real, i van ser ells els que van sobresaturar un sector productiu pel que ara s'ha perdut la major part dels llocs de treball destruïts. Sense oblidar que les normes que regulen el mercat laboral són les mateixes ara i abans.

Confie, doncs, que no hagen instigat l'ofensiva mediàtica, encara que els antecedents no acompanyen.

COORDINAR NO ÉS MENTIR

El nou coordinador general del PP de la Comunitat Valenciana, i alhora alcalde de Castelló, Alberto Fabra, tracta de donar sentit al seu nou càrrec amb declaracions en què carrega de la manera més gratuïta que he conegut fins ara contra el Govern central per les obres de l'AVE.
Els arguments de Fabra són tan banals com puerils: Zapatero no ha fet res per portar l'AVE. Estem, doncs, davant d'un dels majors miracles de tots els temps: l'AVE ha arribat ell sol a València.
Semblants actituds mereixerien una condemna pública immediata, però per a això és necessari conéixer els fets.
Durant els huit anys en què l'actual president de la FAES va presidir el Govern d'Espanya el tren d'alta velocitat va estrenar els trajectes des de Madrid a Màlaga, Barcelona i, com no podia ser de cap altra manera, Valladolid, la capital que va albirar el naixement polític de José María Aznar. No obstant, al març del 2004, quan Aznar deixa el Govern, el projecte de l'AVE entre Madrid i València només estava licitat en un 1'5%. I això són dades reals i contrastables.
No obstant, eixe trepidant ritme d'execució de les obres no va esvair les esperances de Francisco Camps, que al maig del 2003 va posar en la seua primer cartell electoral per a la presidència de la Generalitat en una màquina de l'AVE de fons. Qui anava a dir-li que qui estarà esperant el primer AVE a l'estació del Nord de València anava a ser un ministre socialista.
Però no sols això. Hui hem conegut que inclús ara Camps està incomplint els seus compromisos financers amb el projecte del parc Central de València, és a dir, està boicotejant financerament l'arribada de l'AVE a València.
I una vegada conegut tot això, i sabent que enguany s'estrenarà la línia d'AVE entre Madrid i València, i que les unitats de l'AVE donaran servei a Castelló a través de l'actual línia mentres es construïx la plataforma reservada, podem analitzar amb coneixement de causa la mala fe que contenen les declaracions d'Alberto Fabra, el qual ha confós la mentida política amb la labor de coordinar al seu partit. Diu que Zapatero no ha fet res per a portar l'AVE a València. Per tant, Un AVE emancipat ha vingut a soles.

CANAL 9 POSA EN BOCA DE CAMPS EL QUE CAMPS NO S'ATREVIX A DIR

La nova ofensiva del PP valencià contra el Govern s'ha iniciat amb l'avançada de Canal 9 i la seua provada habilitat per a mentir. El principal canal de Ràdio Televisió Valenciana ha obert el foc prenent part i posant en boca del president de la Generalitat el que el president no s'atrevix a posar en la seua per por a María Dolores de Cospedal.
Arran de la informació sobre la paralització del projecte de remodelació del Cabanyal, notícia que el canal públic ha utilitzat de pretext per a enllaçar amb un llistat de suposats greuges del Govern amb els valencians, Canal 9 va dir que Francisco Camps és un ferm defensor de la continuïtat del transvasament Tajo-Segura, una asseveració que encara no hem sentit en boca del president. Camps hauria de demanar una rectificació a Canal 9 o demandar-la per haver posat en boca seua coses que ell no ha dit.
És un acte de covardia. Camps no s'ha definit sobre el transvasament per a no entrar en conflicte amb els dirigents estatals del seu partit, però en canvi ordena que Canal 9 difonga les seues preferències amb l'esperança que Dolores de Cospedal no sintonitze el canal públic valencià.
Canal 9 s'ha erigit en part en el conflicte del Cabanyal i ha qualificat l'orde del Ministeri de Cultura de "nou greuge" del Govern, per a soltar a continuació una retafila del que el canal públic considera greuges. En la seua línia. El nou director general, López Jaraba, només ha vingut carregat de bona voluntat, però amb escasses intencions.
Però per a gosadies, les declaracions amb què el secretari de comunicació del PP, Esteban González, va obrir l'any. L'exconseller de Camps va tornar a posar en dubte la legalitat del sistema Sitel d'escoltes telefòniques amb la vetlada voluntat d'invalidar el procés judicial per corrupció en què està immers el seu partit. FA l'efecte que el PP va a remoure's en el fang en el seu intent desesperat de sobreviure.

"CONDICIONANTS POLÍTICS"

Una multinacional del moble que acaba de tancar el procés per a la seua implantació en l'àrea de València usa un subtil eufemisme per a referir-se al xantatge i l'extorsió política a què ha estat sotmesa per part de la Generalitat a l'hora de triar el seu emplaçament. L'empresa anomena "condicionants polítics" al que en realitat és una amenaça de les autoritats autonòmiques d'impedir o dificultar la seua implantació ací si l'emplaçament triat no és del grat de la Generalitat.
Per a l'empresa, la millor opció estava localitzada en el terme municipal d'Alfafar, en una superfície de més de 230.000 metres quadrats en un polígon ja construït i consolidat, amb fàcil accés des de la pista de Silla i des de la V-30. No obstant, eixa superfície està ubicada en el terme municipal d'un municipi governat pel PSPV, amb la qual cosa els "condicionants polítics" han conduït a l'empresa fins a un sòl rústic d'un municipi de la mateixa àrea metropolitana, però governat pel PP. L'enclavament disfruta de les mateixes facilitats d'accés, però l'ús terciari està sense desenvolupar, i fins i tot sense aprovar. I a més, casualitats de la vida, el registre de la propietat desvela un selecte llistat de propietaris beneficiaris lligats al partit que governa la Generalitat. Tot són casualitats.
És esta la forma de fer les coses que cal desterrar de forma definitiva de les nostres institucions.
Tanquem un any en què el balanç es pot sintetitzar al màxim: corrupció estesa, Consell decapitat i desorientat, deute desbocat, i fallida dels serveis públics. El Síndic de Comptes ens ha desvelat que el deute que el Consell xifrava en 14.000 milions d'euros és en realitat de 25.000 milions si es té en compte el deute ocult darrere de fundacions i empreses públiques, i el pitjor és que el Consell no té capacitat de reacció, lligat com està per la investigació judicial d'una trama corrupta que havia estés els seus tentacles per tots els organismes oficials de la Generalitat.
Estaré enguany més pendent que mai del missatge-discurs de Capdany del president Camps per a comprovar fins on arriba la seua falta d'escrúpols per a anunciar de forma solemne i institucional als valencians que tot va bé, que discorrem de forma enèrgica per la senda de la prosperitat, i que el món ens continua observant amb enveja.

NOVA ENQUESTA DE BLASCO

Un dels diaris que exercixen d'òrgan oficial del PP valencià anuncia la difusió el dissabte d'una enquesta elaborada per eixe partit per a la Comunitat Valenciana, i avança el seu resultat. Segons eixe avanç, el PP afegiria altres dos escons al seu actual grup parlamentari de celebrar-se ara eleccions, Esquerra Unida obtindria representació, i el PSPV, com no podia ser de cap altra manera a les enquestes que fabrica Rafael Blasco, perd diputats, a no ser, cita l'òrgan oficial, que al PP se li complique la situació en els tribunals. I tot apunta que se li va a complicar si ens atenem a la interlocutòria que ha fet públic hui el jutge Pedreira, en la que prorroga un mes l'alçament del secret sobre el sumari Gürtel per diversos motius. En primer lloc, el jutge apunta que hi ha noves línies d'investigació que recomanen mantindre el secret de sumari, i d'altra banda denucia l'escassa predisposició a col·laborar de diverses administracions, que òbviament no cita però jo apostaria quins són. L'enquesta del PP no contempla aquesta nova dada.
No obstant, una de les conclusions més cridaneres de l'enquesta és que, per al PP, Espanya nada contracorrent, ja que mentres la valoració del president de la Generalitat no es ressent a la Comunitat Valenciana, perd crèdit entre la resta dels espanyols.
Són les perles que ens solen reservar Camps i Blasco per a les dates assenyalades. Recomane, en este sentit, vigilar el Diari Oficial de la Generalitat de la vespra de Nadal, no siga que tracten de fer passar desapercebut algun despropòsit, com han fet altres anys.

Blasco tracta de mantindre l'optimisme entre la seua tropa després d'haver tingut accés a les enquestes del PSPV, que diuen que els socialistes retallen a només set punts la distància del PP, i això els preocupa, perquè amb tota la majoria absoluta de la que disfruten ara els populars al País Valencià, la fatídica línia del diputat 50, que dóna la majoria, la tenen fregant el bescoll.

EL RÈGIM

El president de Galícia, Alberto Núñez, ha declarat en una intervenció pública que la normalitat democràtica al nostre país només s'aconseguirà quan es produïsca un canvi de "règim" a Andalusia. No em detindré a analitzar el menyspreu que les paraules del dirigent del PP suposen per a les preferències polítiques dels andalusos i la seua llibertat per a triar els seus governants, però a la condició apuntada per Núñez per a completar el concepte que ell té de transició democràtica, jo afegiria una altra: el fi de la impunitat social de què gaudixen els polítics corruptes.
Com deia ahir Víctor Sahuquillo en un article publicat en El País, quan la societat espanyola deixe d'assumir com "normals" determinades pràctiques de persones que ocupen càrrecs públics, només llavors s'haurà aconseguit la normalitat democràtica i s'haurà completat la transició política, com desitja el president gallec. No obstant, assistim amb perplexitat a un intent del partit de Núñez per justificar determinats comportaments repudiables de càrrecs públics, tractant de fer-los aparéixer com inherents al sistema polític. Només cal recordar que per a Rajoy, Fabra és un ciutatdà exemplar.
El president Núñez pot estar tranquil. Confie que la creixent maduresa política dels ciutadans contribuïsca a completar la transició política, com desitja, i a restablir la normalitat democràtica. I sent així, Núñez hauria de deixar de preocupar-se per les successives derrotes del PP a Andalusia i ocupar-se per l'evolució que seguix el seu partit en altres territoris, posem per cas València i Madrid, perquè la normalitat democràtica no consistix en el fet que els andalusos varien les seues preferències polítiques, sinó en que alts càrrecs públics del PP de València sorpresos de forma flagrant embolicats en trames de corrupció deixen les seues responsabilitats pressionats per la ciutadania, al marge del desenllaç judicial, i renuncien a continuar formant part de llistes electorals.

MANIFEST PER LA DIGNITAT DEMOCRÀTICA

El PP ha consumat hui el seu xantatge d'acaparar la representació de les Corts en el consell geneal de la CAM, si el PSPV no renunciava a l'acció judicial mampresa contra el president de la Genealitat i altres càrrecs del PP per un presumpte delicte de corrupció.
No és la primera vegada que el Grup Popular masega els reglaments i aplica una obscena i indecent instrumentalització de les normes per a privar als grups de l'oposició de la representació que els correspon en els distints òrgans en què les Corts tenen la potestat de designar representants. Ja ho va fer amb la recent renovació dels consells socials de les universitats valencianes, amb el consell valencià de solidaritat, amb la designació de consellers de Bancaixa i Caixa Ontinyent, i amb el nomenament del nou director general de RTVV sense passar pel consell d'administració. També va retardar durant set mesos el nomenament d'una senadora territorial que des del passat mes de maig havia d'estar ocupant un escó en les Corts Generals en representació del PSPV, i no va aconseguir l'acta fins fa uns dies.
Amb esta actitud, el PP no està privant a la resta de grups de la representació que els correspon, sinó que està violentant els drets de centenars de milers de valencians que en les passades eleccions autonòmiques van votar opcions polítiques distintes al PP. Estem davant d'una inacceptable extorsió política impròpia d'un país modern i avançat com el nostre, i davant d'un xantatge intolerable, no al PSPV, sinó a centenars de milers de valencians que no van votar PP i que s'han vist desposseïts de representants en tots aquells estaments la composició dels quals correspon designar totalment o parcialment a les Corts.
Estem davant d'una actitud que atempta contra la dignitat democràtica, en la mesura que regira la representació política en benefici del grup majoritari, i per tant, davant d'una situació gravíssima de què la ciutadania ha de prendre consciència.

LES ENQUESTES DEL CONSELL

En la vespra de la conferència de presidents que se celebra hui en el Senat, El Govern valencià difon una enquesta elaborada en els cinc dies anteriors que desvela l'escàs grau de coneixement entre els valencians d'eixa reunió, de les seues funcions, i del seu contingut.
No acabe d'entendre la intencionalitat del laboratori sociològic de la Generalitat. No sé si tracta de denigrar la política territorial del Govern, de teixir cortines de fum, o de cridar l'atenció sobre el desinterés ciutadà, però del que sí que estic segura és que el resultat de l'enquesta haguera sigut idèntic si s'haguera interrogat als ciutadans sobre el propi Consell, les seues reunions, la seua periodicitat i el seu contingut.
Potser considera la portaveu del Consell, Paula Sánchez, que el grau de coneixement sobre les reunions setmanals de l'Executiu valencià i el seu contingut és superior al que es té sobre la conferència de presidents? Quin percentatge de valencians està pendent dels acords que pren el Consell cada divendres? Si la consellera portaveu isquera al carrer a preguntar quin dia de la setmana es reunix el Consell, es trobaria que el 90% no sabria respondre o respondria de forma incorrecta.
Així que, inste al laboratori sociològic del Consell a indagar sobre el grau de coneixement que els valencians tenen de les seues institucions de govern, en compte d'utilitzar els recursos públics per a obtindre informació privilegiada amb la que desplegar estratègies polítiques de partit, o qüestionar l'acció de l'Executiu central.
I ja posats a estripar les preocupacions dels ciutadans, el laboratori demoscòpic del Consell podria sondejar l'opinió col·lectiva sobre la implicació del president de la Generalitat en casos de corrupció. Potser això seria més útil que posar en evidència el desconeixement de l'orde del dia de la conferència de presidents.

ABU DHABI

Hi ha dos coses que no entenc del periple del president de la Generalitat, Francisco Camps, per l'emirat dels emirats, que és el mateix que dir que no hi ha res que es puga entendre d'esta iniciativa politicoempresarial.
En primer lloc, no entenc el secretisme amb el que Camps va pujar a l'avió, sense ni tan sols citar-ho en la seua agenda institucional. El viatge no era personal ni de plaer, ni ho ha pagat Camps del metàl·lic de la farmàcia, i per tant entenc que els valencians mereixien la xicoteta deferència de conéixer la intenció del seu president de viatjar a Abu Dhabi en missió institucional.
El viatge només es va fer públic quan li van ploure al president les crítiques per la seua sonada absència en els actes commemoratius de la Constitució. Per una vegada que assistix un lehendakari, no hi va haver ple perquè Camps se'n va anar de pont.
I en segon lloc, no entenc el motiu del viatge, ni la insistència de Camps a fonamentar la política-espectacle, a la vista del resultat que ens està propiciant, amb societats públiques en dissolució o a la vora de la fallida, la dàrsena de la Copa de l'Amèrica infrautilitzada i semiabandonada, pèrdues per tots els costats, i renúncies com la de Mundo Ilusión, quan no manifasseries com la de la visita del papa.
El parc temàtic de l'escuderia Ferrari que ha anat a veure Camps amb el suposat interés de clonar l'invent en el circuit de Xest, no crec que vaja a elevar els preus dels cítrics ni a proporcionar esperances als agricultors, no crec que vaja a servir per a revertir els percentatges de fracàs escolar, ni per a evitar la fallida del sistema valencià de salut pública que va anunciar el propi conseller Cervera. Tampoc servirà per a rescatar a sectors productius tradicionals que estan pensant a tirar la persiana, ni per a frenar la caiguda de la inversió pública de la Generalitat i el seu galopant deute.
Quin és el motiu, aleshores, del viatge? Des de la meua perspectiva, crec que Camps tracta en primer lloc de justificar la ridícula foto que va propiciar fa un mes pujat a un Ferrari amb Rita Barberá per a eludir la convenció nacional que el PP va celebrar a Barcelona. I en segon lloc estic convençuda que Camps necessitava un pretext per a no acudir a Madrid a celebrar el 6-D i sotmetre's a l'incòmode interrogatori dels periodistes. Així que Camps ha creuat la Mediterrània i la Península Aràbiga escampant pels aires els diners de tots els valencians sense cap objectiu concret. Una vegada més, caldria afegir, perquè tampoc vull recordar l'episodi del governador de Nuevo México.

LA PARADOXA DEL PLA CONFIANÇA

Un grup de constructors interessats en l'adjudicació d'alguna de les obres del denominat Pla Confiança, la rèplica de Camps al Pla E de Zapatero, m'ha fet arribar el seu malestar per les condicions que se'ls pretén imposar si desitgen tindre alguna possibilitat d'adjudicar-se una obra. Tots ells van ser convocats a una reunió amb un alcalde que els va plantejar el següent: les obres han de començar ja, el termini d'execució és de pocs mesos, i l'adjudicatari ha de córrer amb les despeses d'execució de l'obra, que li seran reintegrades per la Generalitat a l'any d'haver iniciat els treballs. No obstant, i atenció a la deferència, si el constructor desitja avançar el cobrament, pot sol·licitar-ho a l'entitat bancària col·laboradora, que amb l'aval de la Generalitat avançarà al constructor l'import del projecte a executar, però atenció, els interessos que genere eixe crèdit correran a compte de l'adjudicatari.
No cal rellegir el paràgraf anterior. El que s'ha descrit és real i ho han entés a la perfecció. És a dir, si un constructor vol optar a l'adjudicació d'alguna obra del Pla Confiança, primer ha de convertir-se en prestador de la Generalitat, corrrer amb les despeses del Pla Confiança, i si és el cas, assumir els interessos.
I de forma paradoxal, el pla s'ha batejat amb el nom de Confiança. Pareix una broma de mal gust.
I posats a entropessar-nos amb paradoxes entorn de la confiança que transmet el Consell de Camps, hui apareix una notícia en un periòdic segons la qual les grans constructores ixen espantades de la Comunitat Valenciana davant de la caiguda de la inversió pública, i inclús es plantegen demandar a la Generalitat per les demores en el pagament. Els demandants tenen noms i cognoms: ACS Dragados, FCC, i Ferrovial, que han hagut de retallar la seua plantilla i estructura en la Comunitat Valenciana fins en un 80% per la caiguda estrepitosa de les licitacions del Consell, xifrada en el 70%.
A més d'emportar-se a les seues plantilles a altres comunitats, les esmentades empreses han remés una carta a la Generalitat en què advertixen que els seus pagaments han entrat en mora, i ho fan a manera d'advertència prèvia al contenciós-administratiu.
Camps va haver de véncer molts escrúpols per a batejar sense rubor el seu pla amb el nom de Confiança.

AIXÒ QUE EN DIUEN INICIATIVA POLÍTICA

El president de la Generalitat, Francisco Camps, ha demanat al Govern central que intente crear un "front comú" d'estats durant la seua presidència de la Unió Europea per a garantir la seguretat de les rutes marítimes entre Àsia i els ports espanyols de la mar Mediterrània.
Vaja que no és res. Camps exercint de líder planetari. Com si a la Unió Europea i al Govern d'Espanya els haguera passat desapercebuda la situació originada per l'acció de pirates en l'Índic. Encara sort que estava Camps per a recordar-ho.
És el que s'anomena iniciativa política, que en este cas consistix a llançar una bengala al cel per a distraure l'atenció sobre el que ocorre en terra. És una tàctica que jo asseguraria que Camps ha heretat de l'alcalde de Castelló, Alberto Fabra, i no és coincidència que esta proposta planetària de Camps s'haja produït als pocs dies d'anomenar a Fabra coordinador general del PPCV.
Estic acostumada a observar Fabra exercir d'estadista internacional quan les coses se li torcen en casa. L'alcalde de Castelló ha organitzat cimeres nacionals d'alcaldes per a reivindicar el corredor mediterrani, ha viatjat a Brussel·les per a demanar sancions a la Xina per competència deslleial i per a reunir-se amb tots els comissaris que ha pogut per a reivindicar açò i allò, i ha fet propostes d'allò més extravagants mentres es palpa la seua incapacitat de resoldre els problemes la solució dels quals sí que està en la seua mà. El grau de compliment del programa electoral amb què es va presentar a l'alcaldia no serà ni del 10%. Fabra veu com la Generalitat deixa sense pressupost els seus compromisos, el tramvia no avança, la Ciutat de les Llengües s'esvaïx, Castelló manca encara d'escoles infantils, els impostos pugen, i no diguem ja l'estadi per a cinquanta mil espectadors que va prometre en campanya. I quan algú ho retrau, s'inventa un viatge a Brussel·les per a arreglar el món, propiciant la mateixa imatge patètica que va oferir Camps durant la visita que va realitzar divendres a les obres d'ampliació del port de València, on va alertar que hi ha risc de pirateria en "alguns punts d'Àfrica Oriental", i va suggerir solucions.
Per a la seua desgràcia, una premsa madura ha relegat eixa proclama a breus i columnes.
En compte de preocupar-se per la seguretat de les rutes marítimes internacionals, Camps hauria de preocupar-se per la seguretat de les rutes que seguix els diners dels pressupostos de la Generalitat en el seu recorregut des de la butxaca del contribuent als comptes bancaris dels paradisos fiscals. O si no, hauria de preocupar-se per la seguretat de que els sistemes sanitari i educatiu valencians disposen de totes les dotacions necessàries. O de la seguretat que el deute públic de la Generlitat no comprometa la inversió pública en infraestructures. En fi, massa coses de què preocupar-se per a suggerir solucions a problemes d'orde internacional.

LA RECTIFICADORA OFICIAL DEL CONSELL

Mai el portaveu d'un govern ha tingut una estrena tan desafortunada com la que està propiciant Paula Sánchez en el Consell. Va inaugurar la seua nova comesa amb la sorprenent negació de la branca valenciana del cas Gürtel, amb la qual cosa va quedar ja desacreditada. Va prosseguir amb un intent de tapar mentides al conseller d'Economia quan va negar que diguera el que havia dit de la CAM davant de cinc periodistes als corredors de les Corts. I ahir es va rectificar a ella mateixa quan va negar haver dit el que va dir el divendres anterior sobre la voluntat del Consell d'anul·lar les investigacions del sumari Gürtel si es demostra que els sistema Sitel d'escoltes és il·legal.
El vicesecretari de comunicació nacional del PP, Esteban González, va admetre fa dos dies en una conversació off the record al Congrés que amb l'assumpte del Sitel i les posteriors declaracions de Paula Sánchez "té un punyal clavat a l'esquena". Més que un punyal, el que té clavat és una katana, perquè el responsable de comunicació del PP és una persona que no acostuma a mesurar les seues intervencions. És un kamikaze dialèctic, un temerari.
Tots vam escoltar i vam llegir les declaracions que va realitzar Paula Sánchez divendres passat. No donava peu a confusió. Amb absoluta rotunditat, claredat i nitidesa va dir que el Consell demanaria la nul·litat de la investigació si es demostra que Sitel és un sistema il·legal d'escoltes. No obstant, hui ens diu que la interpretació de les seues paraules va ser "excessiva". És a dir, els que vam escoltar i vam llegir les seues paraules ens vam excedir en la interpretació, o bé és que necessitem acudir a classes de comprensió lectora. "Jo l'única cosa que vaig dir és que potser s'han vulnerat drets fonamentals", afirma ara per a aclarir que en cap cas demanarà la nul·litat del procés judicial, això sí, pressionada per Cospedal i Esteban González.
I esta persona és la portaveu del Consell, del Consell de tots els valencians.