IF THEY COULD, WE ALSO

Si ells van poder, nosaltres també. Barack Obama i el seu equip van saber mobilitzar a milions de persones que en ocasions anteriors havien renunciat a votar, i han donat al Partit Demòcrata una victòria exemplar i il·lusionant per mitjà de missatges sincers que alberguen grans esperances, per als Estats Units i per al món. Com va fer Zapatero fa cinc anys.
Ells van poder, i nosaltres podrem.És important recuperar la confiança de persones que de forma tradicional havien votat al PSPV i en les últimes cites electorals s'han sentit més atrets pels cants persuasius d'una dreta que ha trobat en el missatge fàcil el seu particular filó. Però també és important implicar aquelles persones que desconfien de la política i dels polítics, i es desentenen de la participació en processos col·lectius.
Als Estats Units acaben de demostrar que la voluntat mou muntanyes, i han deixat patent el poder transformador dels ciutadans, potser cansats que altres prenguen en nom seu decisions extravagants. Els que van inventar el sistema financer sense regles són just els que no es veuen en la necessitat de pagar hipoteques, però els que veuen perillar els seus llocs de treball i la propietat dels seus llars mentres els seus polítics malgasten bilions de dòlars en guerres perdudes, són els que s'han mobilitzat ara en massa per a canviar les formes de fer les coses.
Al nostre país, de forma tradicional, entre un trenta i un seixanta per cent dels ciutadans, en funció de la convocatòria, decideix no acudir a votar. Centenars de milers de persones al País Valencià no troben motius per a decidir en el procés de conformació política de les seues institucions, i la responsabilitat és dels polítics, com és responsabilitat dels càrrecs i dirigents del PSPV reconquistar la confiança d'una ciutadania tradicionalment progressista.
No és possible que una família assalariada de qualsevol barri obrer de qualsevol àrea urbana valenciana que se les veu i se les desitja, una família del camp que no cobreix costos, o un xicotet comerciant amenaçat constantment per la degradació de les àrees tradicionals de comerç, coincidisquen en les seues preferències polítiques amb residents ales milles d'or l'única ideologia dels quals és retindre drets i privilegis per a d'ells, i negar-los per a la resta.
El poder persuasiu del missatge fàcil ha d'acabar, i el PSPV ha de ser capaç de convéncer a eixos centenars de milers de persones, primer de la necessitat canviar les formes de fer les coses, i deprés de la seua capacitat per a fer-ho.
Una vegada finalitze la reordenació orgànica del PSPV el pròxim dia 22 amb el congrés provincial d'Alacant, comença la veritable tasca. I eixa tasca requereix que cap dels nostres dirigents trenque els esforços de generositat que s'estan realitzant precisament per a que ells siguen dirigents.
Demà se celebra el congrés provincial del PSPV de Castelló amb Francesc Colomer d'únic candidat. Confie que siga conscient i conseqüent amb el consens que se li ha brindat per a posar-nos a treballar des de demà mateix en la mobilització que ha de posar fi a l'era dels Fabra.

NOVA FUNCIÓ DE PRESTIDIGITACIÓ AL PARLAMENT

El president de la Generalitat ha tornat a oferir hui una nova funció de prestidigitació en la sessió de control del Parlament Valencià, en esta ocasió al voltant de les inversions de la Generalitat, a pregunta del portaveu socialista, Ángel Lluna.
Camps ha tret la vareta, i s'ha posat a fer aparéixer i desaparéixer percentatges i estadístiques en un exercici de manipulació en què s'ha empleat com mai.
Ens ha dit el president que el PIB valencià ha crescut durant els anys de Govern del PP al capdavant del Consell, un 58%, el IPC un 46%, i les inversions pressupostàries un 139%, per a rematar amb l'asseveració de que "en inversions hem més que doblat el creixement econòmic" del País Valencià.
I clar, quan una veu actuar així a un professional de la prestidigitació, sempre acaba preguntant-se on està el truc, que sempre n'hi ha.
Doncs en esta ocasió el truc consisteix en el fet que Camps ha comparat de forma deliberada el creixement de les inversions amb l'evolució del PIB i de l'IPC. En els anys en què el PP està governant la Generalitat el PIB valencià ha augmentat un 58%, els preus són ara un 46% superiors als de 1995, i les inversions de la Generalitat en els pressupostos de 2009 respecte dels de 1995 han augmentat un 139%.
El que no diu Camps és que el pressupost de la Generalitat de 2009 és més d'un 300% superior al de 1995.
Ací t'han agarrat. El portaveu socialista, Ángel Lluna, li ha descobert immediatament el truc, i la resposta del president ha sigut preguntar al síndic socialista si estava posant en dubte tots els augments salarials pactats amb tots els treballadors de la Generalitat, que per a Camps també deuen ser inversions. El president s'ha posat a parlar del que augmentaran l'any pròxim els salaris dels funcionaris de la Generalitat com si fóra un regal personal, una deferència del president amb els funcionaris, quan en realitat es tracta d'un dret que els correspon.
Perquè a això s'ha agarrat nostre president quan el portaveu socialista li ha descobert el truc, i no hi ha hagut forma de fer-lo tornar al debat.
La realitat és tossuda, i com els cursos de l'aigua, no es pot alterar. Per molts trucs de prestidigitació que exhibisca Camps en el Parlament, per moltes cortinas de fum que trame, per molts gràfics que li prepare el seu gabinet, al final hi ha el que hi ha, i el que hi ha acaba sempre per imposar-se.
Tinc la sensació, d'altra banda, que a Camps se li estan acabant les martingales per a eixir airós. Ja no hi ha on amagar-se.

ALGEMESÍ

No he pogut evitar escoltar en un transport públic la conversació d'un grup de quatre veïns d'Algemesí contraris a l'execució d'un projecte per a construir un aparcament subterrani en una plaça pública. Contraris fins a la indignació, perquè mostraven la seua disposició fins i tot a organitzar mobilitzacions veïnals, alhora que lamentaven com resulta de difícil mobilitzar les persones per a protestar davant de suposats abusos o atropells.
No sé de quina plaça estaven parlant, ni conec prou Algemesí com per a identificar l'espai públic objecte de la conversació. Però sí m'ha resultat entranyable el desig d'eixos quatre veïns que la plaça en qüestió poguera recuperar l'aspecte que tenia en 1940, que poguera servir de nou com a espai de convivència i zona de joc per a xiquets.
Diuen que el govern local de torn i l'empresa que aspira a executar el projecte tracten de persuadir-los amb maquetes precioses de com quedarà la plaça, amb arbres, jocs i mobiliari de primera. Però no acaben de fiar-se. Els esbossos no responen a la realitat, i sospiten que la plaça acabe convertida en una gran esplanada de formigó que elimine qualsevol dels usos que els veïns somien de donar a eixe espai.
Si no haguera sigut una intromissió en la conversació, m'haguera agradat invitar eixos quatre veïns d'Algemesí a una excursió urbana per Castelló perquè comprovaren l'aspecte que pot arribar a tindre una plaça pública després de la construcció d'un aparcament subterrani. Pense, per exemple, en la plaça Hort dels Corders, en Rafalafena, o en altres espais públics que han vist regirades les seues utilitats, per més que s'esforcen a dissimular-ho amb monuments, arbres d'arrels poc profundes, plantes de test, kioskos i altres elements.
I si eixos veïns d'Algemesí no volen desplaçar-se a Castelló per a comprovar els efectes de l'aprofitament tdel subsòl, els queda més prop Tavernes de la Valldigna, on l'Ajuntament acaba de perpretar un abús sense precedents en la plaça del País Valencià, una plaça abans frondosa que ha quedat convertida en una gran extensió de formigó. Un altre exemple, potser més contundent, de que no podem sacrificar els nostres espais de convivència a qualsevol preu.
No sé quina plaça pretenen destrossar a Algemesí, però recomane als veïns que insten al seu govern local a sospesar amb delicadesa si val la pena fer malbé espais públics perquè algú pose en venda el subsòl a trossos. Potser sí, potser prevaldrà l'accessibilitat al centre, als comerços, potser els veïns necessiten espais on deixar els seus vehicles. Però també pot ser que no. Cal buscar l'equilibri d'interessos. Els veïns d'Algemesí han de meditar-ho abans que siga irreversible.

OPINAR ÉS LLIURE, FALTARIA MÉS

Sense esperar a la culminació de la cascada de congressos en què està immers el PSPV "és prematur fer hipòtesi sobre l'estabilitat de la nova direcció del partit i de les seues perspectives de futur", diu hui el redactor en cap de política d'un diari valencià en el seu espai d'opinió. En la columna contigua, el subdirector del mateix diari diu, no obstant, que el PSPV s'està trontollant, i que en els nous òrgans de direcció hi ha des d'estafadors fins a defraudadors.
En fi. Opinar és lliure i sempre és d'agrair tota aportació d'elements de juí perquè cada u faça la seua pròpia composició de la correlació de sensibilitats, propostes, aspiracions i ambicions.
Però analitzar les opinions també és lliure i legítim. Parlar d'estafa en l'elecció d'una executiva provincial que ha obtingut el 61% dels vots i el 32'4% en blanc, un percentatge semblant al recolzament que va obtindre l'executiva nacional, és un tant arriscat. Una imprudència, diria. No puc imaginar quins qualificatius haguera empleat l'articulista en qüestió si el percentatge de suport a la nova direcció provincial haguera estat per davall del 50%.
I això també ens servix per a calibrar la credibilitat de qui té el privilegi de fer arribar dia a dia el seu punt de vista personal de l'actualitat a milers i milers de ciutadans.
L'articulista en qüestió ha posat tota la seua credibilitat a la graella perquè determinat corrent o sensibilitat poguera dirigir, o continuar dirigint, el PSPV. S'ha implicat personalment, no ha tingut inconvenients a exhibir les seues preferències, i ha compromés els seus juís fins a l'extrem de qualificar d'ingerències les preferències d'altres que segurament estarien més legitimats per a expressar-les des dels seus llocs de direcció a l'executiva federal. Va evitar parlar d'ingerències, no obstant, quan eixa mateixa direcció federal va triar a l'octubre del 2007 una executiva amb un determinat i marcat tint més del grat de l'articulista.
El subdirector del diari ha trencat totes les seues llances i ha cremat totes les seues naus. Els seus anàlisis de la situació han tingut sempre uns mateixos culpables, unes mateixes víctimes, i unes mateixes conclusions. Mai hi ha hagut concessions. El millor no és el que guanya, sinó el que ell creu que hauria d'haver guanyat.
Per tant, opinar és lliure, però opinar sobre les oponions, per consegüent, també. Faltaria més.

CAMPS SÍ ES MULLA, AMIC BLAY

El periodista Juan Antonio Blay dubta en la seua columna de hui a Levante-EMV de la pretensiositat del president de la Generalitat, Francisco Camps, del que li sorprén que no haja fet cap proposta a Zapatero perquè la trasllade a la cimera del G-20 com a aportació valenciana a la resolució de la crisi financera mundial.
Blay subestima l'abast de les vanitats de Francisco Camps, l'únic president regional que es va prendre la molèstia de felicitar en públic a Barack Obama després del seu triomf electoral, i a més es va permetre la llicència de donar-li consells al futur president dels EUA sobre el mode de construir un món millor. Va ser la setmana passada durant la gala d'una emissora local de ràdio, però les agències d'informació ho van arreplegar degudament, encara que després no transcendira.
Descuida Blay. Camps no està perdent cap oportunitat per a avançar en els seus anhels de líder mundial. Segur que durant la cimera del G-20 apareix el nostre president a Canal 9 fent valoracions sobre les determinacions que adopten els líders mundials.
I pel que fa a la seu mesura respecte de Rajoy, que tinga clar el columnista que és del tot calculat i té la seua explicació. El líder nacional del PP pareix haver alçat el vol entre els seus, la qual cosa no entrava en els plans de Camps. Si a Madrid troben a faltar els suports del president del PP valencià és senzillament perquè, de tant alçar-lo, se li ha anat de les mans. Els càlculs de Camps eren altres. En realitat Camps estava invitant Rajoy a saltar un precipici, però al final el precipici no tenia l'altitud suficient, i Rajoy ha eixit malparat, però viu.
Per tant, amic Blay, Camps sí es mulla, i ho fa en la mesura justa, i de la manera més adequada que requereix cada moment. Camps no pot continuar recolzant Rajoy, no siga que en 2012 repetisca de candidat. És la meua opinió.

EL MÓN A LA MIDA DEL PP

El PP fabrica el seu món a la seua mida. Abusa de les seues majories absolutes per a modificar reglaments, esquivar lleis, dirigir els debats en el Parlament, blindar a imputats, eludir obligacions, desobeir els requerimeintos dels diputats, o canviar les regles per a remoure càrrecs inamobibles.
Si un alcalde corre el risc de ser condemnat, se'l nomena senador. Si la Sindica de Greuges no agrada, es modifica el reglament de funcionament de la institució. Si el president d'una Diputació està sent investigat, es demora la dotació dels nous jutjats de reforç de Nules. Si no hi ha sòl per a complir a promeses electorals, s'atropellen els drets dels propietaris de terrenys amb plans urbanístics abusius. Si el contracte-programa de Canal 9 suposa un destorb, es demora la seua aprovació. Si un diputat de l'oposició sol·licita informes comprometedors, primer se li deneguen i després es veurà quin reglament es pot modificar per a justificar eixa denegació.
Però per desgràcia per al PP, hi ha tribunals que delimiten les línies que no es poden traspassar. El Tribunal Superior de Justícia acaba d'invalidar la martingala que va tramar el PP per a desallotjar Emilia Caballero de la Sindicatura de Greuges i substituir-la per un adjunt menys contestador. El tribunal li ha dit al PP que no pot eludir allò que s'ha establit en una llei per mitjà de la modificació d'un reglament al seu capritx i conveniència. Era d'esperar, i el propi PP ho esperava, però de moment, allò que pretenia ho ha aconseguit: Emilia Caballero ja no és Sindica de Greuges, ni serà reposada de forma immediata, ja que la resolució del tribunal no és definitiva, i el recurs és en este i en altres casos una bona manera de guanyar temps. La presidenta de les Corts, Milagrosa Martínez, s'ha afanyat a anunciar el recurs.
La setmana passada el mateix tribunal va deixar sense efecte un PAI en la ciutat de Castelló per carregar en excés sobre els veïns les cessions de sòl, un sòl amb què l'alcalde del PP, Alberto Fabra, pretenia complir les seues principals promeses electorals.
En estos moments Fabra medita si presentar o no recurs. Li queden només uns dies. Però com en el cas anterior, ho ha de donar per perdut. La jugada, per simple, era basta. Pretendre que un grup de propietaris d'una zona d'expansió en el nord-oest de la ciutat correguera amb l'aportació del sòl que Fabra necessita per a complir les seues promeses electorals, no colaria. En l'aire queden ara quatre mil vivendes protegides, el centre de convencions de Calatrava, la culminació de la ronda de circumval·lació, i la Universitat Internacional de València. No res, diu què.
El PP ha de deixar de construir-se un món a mida i començar a considerar la conveniència de mostrar-se respectuós amb les regles del joc, que són les que són, i no les que el PP vol que siguen.

ZAPLANA I LA MARE DE DÉU DEL SUFRAGI TORNEN A BENIDORM

Benidorm celebra el diumenge pròxim el dia de la seua patrona, la Mare de Déu del Sufragi, sense la penya Picarol, però amb Zaplana reaparegut després d l'estel·lar premonició d'una visita anunciada amb un calculat article al llibre de festes, en el que se'n recorda de tots menys de u.
Sufragi és sinònim d'ajuda, favor o socors, i també una bona acció en favor d'ànimes perdudes. Però una altra accepció ho defineix com el vot de qui té capacitat de triar. Zaplana sap, o va saber, d'ambdós coses, d'ajudes, favors i socors, i de delimitar amb certesa les vulnerabilitats de les persones amb capacitat de vot per a elegir, per exemple, a un alcalde.
En definitiva, reapareix Zaplana en la seua ciutat adoptiva en plenes festes de la Mare de Déu del Sufragi, i en ple procés de renovació de la junta executiva provincial del PP d'Alacant amb dos candidats, un amic i un altre examic, un zaplanista i un altre ex zaplanista, si és que el zaplanisme està vigent des de les cimes de la multinacional a què Zaplana presta ara els seus servicis.
A més d'encomanar-se a la Mare de Déu del Sufragi a la recerca d'ajudes i favors divins perquè José Joaquín Ripoll s'impose a Manuel Pérez Fenoll en la contesa pel control de la província, la reaparició de Zaplana en el seu Benidorm d'acollida conté missatges entre línies. Camps, tan implacable com se'l defineix, ha matat però no ha rematat. Subjau un germen amb reducte a la Marina Baixa i amb potencial capacitat de propagació. Caldrà observar amb deteniment, doncs, si la Mare de Déu del Sufragi és benèvola amb Zaplana, i les seues pregàries conduïxen Ripoll a la cúpula provincial per a mantindre les constants vitals de l'altre PP contra el que tantes hores ha dedicat Francisco Camps.
Però tot això transcorrerà amb la penya Picarol tancada, perquè els antics penyistes no troben ara motius per a celebrar les festes junts en pau i concòrdia.

CONFIRMAT: CAMPS VA MENTIR A LA DARRERA SESSIÓ DE CONTROL

Ho vaig denunciar a aquest bloc en una entrada publicada el 23 d'octubre, i les dades de l'atur conegudes ahir ho confirmen: el president de la Generalitat va mentir de forma clara i rotunda davant el Parlament a la darrera sessió de control, i les mentides han quedat enregistrades al Diari de Sessions.

El president de la Generalitat, Francisco Camps, va dir textualment que "estem destruint ocupació per davall de la mitjana espanyola". Ara, amb les dades de l'INEM conegudes ahir, saben que al País Valencià (confie que el Tribunal Suprem no m'obligue a prescindir d'aquest terme) l'atur ha augmentat un 53% al darrer any, el major de tot l'Estat. Però és que a Castelló eixe percentatge és del 101'35%, la província on més ha pujat la desocupació, seguida de lluny per Guadalajara, en segon posició, amb un increment del 64%.

Per tant, em reafirme en la meua denuncia: Camps ha mentit al Parlament i al poble valencià, lamentablement amb total impunitat. Si la mentida havera vingut del president del Govern d'Espanya Canal 9 l'havera retreta mil vegades.

I em ratifique en el que vaig dir el 23 d'octubre. En termes objectius, la desocupació creix a València a un ritme tres vegades superior a la de la resta d'Espanya, entre altres coses perquè el Govern valencià ha descuidat els sectors productius tradicionals, no ha invertit en la qualificació dels treballadors, i ha practicat una política econòmica sustentada sobre un sector tan volàtil com la construcció. D'ahí que Castelló haja duplicat el nombre d'aturats al darrer any. El seu principal sector industrial, el taulell, està directament relacionat amb la construcció.

I ara, amb les dades a la mà, em ratifique en els meus laments: Mentir a la cambra de representació ix gratis, i el menyspreu queda impune. No hi ha reprovació social, ni electoral, ni mediàtica.

PRESENTARÀ ESMENES EL PP AL PRESSUPOST DEL CONSELL?

Costa i Costa.

Del debat dels pressupostos estatals i autonòmics, tots dos en plena tramitació, he parat atenció en dos anuncis. En primer lloc, els tres diputats que té el PP de Castelló al Congrés, Juan Costa, Miguel Barrachina i Andrea Fabra, anuncien 22 esmenes als Pressupostos Generals que sumen inversions per 100 milions d'euros per a la província de Castelló. Entre altres, demanen una partida per al desdoblament de la N-340, justament el projecte que el propi PP ha estat boicotejant des de fa cinc anys, els mateixos anys que han passat des de la primera victòria electoral de Zapatero. Casualitats.

Demanen també diners per a perllongar la autovia A-7 des de la Jana a Tarragona, però oculten que fa només cinc setmanes que la Conselleria d'Infraestructures ha remés la Declaració d'Impacte Ambiental d'aquest projecte.

Demanen nous jutjats, però els darrers nous jutjats creats pel Govern, a Nules, tot cal dir-ho, encara no tenen el personal que ha d'assignar la Generalitat. I aixina totes, per no parlar d'inversions que reclamen al Govern, com ara recuperacions de patrimoni històric a l'Alt Palància, i que es va comprometre a fer el diputat Miguel Barrachina a la campanya electoral autonòmica de 2003.

El que m'agradaria saber és si els diputats autonòmics del PP de Castellón presentaran també esmenes als Pressupostos del Consell de 2009, atés que la major part de les esperances dels castellonencs s'han vist frustrades. M'agradaria vore a Ricardo Costa presentant en roda de premsa una esmena per a que la Conselleria d'Infraestructures dotara de pressupost als projectes d'execució del tramvia de Castelló, o per a que la Conselleria d'Educació contemplara a les seues partides el conservatori, la Ciutat de la Música, la Ciutat de les Llengües, la Universitat Internacional, el Centre de Convencios, o la dotzena de col.legis i instituts promesos. M'agradaria un acte de reprovació de Ricardo Costa cap al Consell del PP per no haver executat projectes que aparéixen als pressupostos any rere any, com ara el desdoblament de la carretera Almassora-Burriana, la ronda sud de Vila-real, o el desdoblament Burriana-Vila-real. De debó que m'agradaria. Seria un gest d'honestedat política i de lleialtat amb la província que representen els diputats castellonencs del PP.

El segon anunci que m'ha sorprés d'aquest procés de debat és en realitat un reconeixement, el reconeixement per part del conseller d'Infraestructures de que les obres amb pagament ajornat estan llastrant les inversions del seu departament. Jo ho vaig denunciar en una recent entrada a aquest bloc sota el títul de "Duplicitat comptable a les inversions". Ara el conseller Mario Flores ve a admetre-ho.

S'ESVAÏXEN LES PRINCIPALS PROMESES DE FABRA, ALBERTO

Alberto Fabra (centre), durant la presentació de la maqueta del centre de convencions, un dels projectes afectats per l'anul.lació del PAI Mestrets.

L'alcalde de Castelló, Alberto Fabra, va guanyar les passades eleccions municipals per una ajustada majoria absoluta després d'una campanya electoral en què va prometre un nou estadi per a cinquanta mil espectadors, una ciutat esportiva, set mil vivendes protegides, un modern centre de convencions, i la culminació de la ronda de circumval·lació, entre altres elements de persuasió d'entre els que desitge destacar la plantació de deu mil arbres en espais urbans.
No sé a quin ritme s'estaran plantant els arbres per a aconseguir la xifra de deu mil en este mandat, però la resta de promeses s'han esvaït totes a una gràcies sobretot a l'admirable persistència amb què els veïns de la zona de Mestrets han defés uns drets que anaven a ser violentats perquè un alcalde havia fet promeses i no sabia com complir-les.
Per tant, de la recent sentència judicial que anul·la els projectes urbanístics de l'equip de Fabra en la zona dels Mestrets hauria de desprendre's de forma immediata una revisió profunda del programa electoral del PP en la ciutat de Castelló. Fabra va guanyar les eleccions perquè va dir, entre altres coses, que construiria set mil vivendes protegides, un estadi per a cinquanta mil espectadors, una ciutat esportiva i la culminació de la ronda de circumval·lació. La majoria d'eixos projectes estaven supeditats a l'atracament urbanístic que l'equip de Fabra havia tramat en el PAI Mestrets, sobre els propietaris del qual pretenia carregar el cost de totes les promeses amb què va guanyar les eleccions.
Però no sols això. Pocs mesos després de les eleccions municipals els ciutadans de Castelló es troben amb un augment descomunal i desproporcionat d'impostos i taxes, una mesura sobre la qual el Grup Socialista està sustentat de forma encertada la seua tasca d'oposició. Si a això unim que els pressupostos del Consell per al 2009 deixen de costat la ciutat de Castelló, que el sistema de transport metropolità que també va prometre Fabra només té partides simbòliques per al pròxim exercici, que els megaprojectes promesos per a la capital tampoc tenen partides, i que la seu de la Universitat Internacional de València s'ha quedat sense terrenys a causa de l'esmentada sentència sobre el PAI Mestrets, ens trobem que el programa electoral amb què Albarto Fabra va guanyar les eleccions ha quedat absolutament desarborat només díhuit mesos després de la cita electoral. Caldrà fer-s'ho mirar d'ací a dos anys i mig.

DUPLICITAT COMPTABLE A LES INVERSIONS

No puc deixar d'expressar la meua sorpresa per l'assignació com a inversions als pressupostos del Consell de 2009 de partides destinades a sufragar infraestructures que fa un decenni que estan en servei. Eixes mateixes quantitats ja se'ns van vendre com a inversions a pressupostos anteriors. Per tant, duplicitat comptable, camuflament financer, enganyatall polític, deute encobert, o com vulgam dir-li.

En eixe cas es troba, entre d'altres, el tram de l'autovia de la Plana entre Betxí i Borriol, del que els valencians encara pagarem l'any que ve més de set milions d'euros. Si tenim present que la inversió real a la província de Castelló és tot plegat de 120 milions d'euros, que 7 d'eixos milions van a sufragar deute d'obres ja executades, i que altres set milions d'euros han estat assignats al Centre de Tecnificació Esportiva de Vila-real, podem concloure que la inversió en la resta d'infraestructures, dotacions i serveis per a la província de Castelló l'any 2009 serà de vora cinc milions d'euros. Amb eixos cinc milions d'euros hem de construir autovies, tramvies, depuradores, col.legis, centres de convencios, hospitals, centres de salut, etc.

Quina és la màgia financera? Cap truc. Ens trobem amb que projectes multimilionaris, com ara el tramvia de la Plana, la Ciutat de la Música de Benicàssim o l'hospital de la Vall d'Uixó tenen per a 2009 quantitats només simbòliques. En alguns casos de 10.000 euros, com alguns trams del tramvia, i en el cas de l'hospital de la Vall de 300.000 euros. És només una declaració d'intencions per a calmar ànims. De segur que l'any que ve el projecte de l'hospital de la Vall ni s'ha redactat, i ens tornem a trobar la mateixa partida al pressupost de 2010, com ha passat amb tants i tants projectes, com ara el tram d'autovia entre Borriana i Almassora, la ronda sud de Vila-real, la carretera Càlig-Benicarló, el pont de Ribesalbes, la carretera Cabanes-Oropesa, o els col.lectors de Peníscola.

I arran de les inversions reals, no diexa de cridar-me l'atenció que la Conselleria de Cultura, quan arrossega tants i tants projectes sense executar a la província de Castelló, sí dispose de set milions d'euros per a construir el Centre de Tecnificació Esportiva de Vila-real, el poble del conseller.

LA "CIUDAD DE LA MÚSICA" TAMPOC TÉ PRESSUPOST PER AL 2009

7 de setembre de 2006. Camps presenta en períde preelectoral el projecte de la Ciudad de la Música, que als pressupostos de 2009 segueix sense partida.

.

Set de desembre de 2006, a pocs mesos de les eleccions autonòmiques. El president de la Generalitat, Francisco Camps, presenta amb tot l'aparat el projecte de la Ciudad de la Música amb un acte celebrat a Benicàssim, el municipi que ha d'acollir l'invent. Ara, amb els pressupostos de 2009, no hi ha partida per a executar el projecte, ni tan sols per a redactar-lo.

Els ciutadans solen assolir en política un determinat grau de falsedat en les promeses, però la permissivitat no és il.limitada.

Camps ens té massa acostumats a maquetes i esbossos que mai prenen forma, i la permissivitat dels ciutadants està a la vora del límit. Ja no valen discursos victimistes, ni guerres de l'aigua. La política real es plasma als pressupostos, i els comptes públics, si més no a Castelló, deixa ben en evidència a Camps, perquè el mateix que diem de la Ciudad de la Música, ho podem dir de la Ciudad de las Lenguas, del centre de convencios de Calatrava, de Dinomania, etc.

Al mes de novembre passat el conseller d'Economia Gerardo Camps, culpava a l'Ajuntament de Benicàssim del retard que acumula el projecte de la Ciudad de la Música, al no haver reunit els terrenys ni haver-los posat a disposició de la Generalitat. Era una excusa.
En una resposta a una pregunta meua, Gerardo Camps deia que la Generalitat manté la voluntat d'executar el projecte de la Ciudad de la Música, però eixa voluntat no s'ha vist reflectida ni als pressupostos de 2008, ni als de l'any que ve.
Per tant, ens quedem amb la imatge del 7 de setembre del 2006, quan a Benicàssim Camps va presentar el projecte de la Ciudad de la Música, adscrit a la societat pública Projectes Temàtics de la Comunitat Valenciana, de la que també depén la fallida i cara experiència de la Ciudad de la Luz d'Alacant.
Ens quedem amb eixa imatge, la d'un Camps en ple període preelectoral, dient-nos que la Ciutdad de la Música seria un referent europeu per al món de la música, acolliria qualsevol classe d'esdeveniments musicals, i a més serviria de base per a gravacions i gires de grups. Fins i tot va xifrar la inversió en 30 milions d'euros per a un projecte que inclouria espais per a la formació musical, creació, assaig, gravació, exhibició, difusió i comercialització de la música.

Han transcorregut més de dos anys des de llavors, i la Ciudad de la Música no apareix als pressupostos.
Jo personalment pense que la voluntat de la Generalitat és la de ralentitzar el projecte perquè el seu naixement està ple de dubtes, després del fracàs de gestió que representa la Ciudad de la Luz d'Alacant, on es retiren produccions i les pèrdues creixen any rere any.

EL PONT DE RIBESALBES

He volgut emprar el projecte del nou pont sobre el riu Millars al municipi de Ribesalbes com a síntesi de la valoració que em mereixen els pressupostos de la Generalitat 2009, presentats hui.

El pont sobre el riu Millars és un projecte intrascendent en el conjunt dels pressupostos anuals de la Generalitat, tot i que el seu cost és de 2'8 milions d'euros.

Quan els periodistes m'han demanat hui una primera valoració dels pressupostos de la Generalitat de 2009, m'ha vingut a la ment el projecte del pont, que havia retés a la memòria en una lectura ràpida dels comptes de la Generalitat per a l'any vinent. I no m'he oblidat de que poques setmanes abans de les eleccions autonòmiques de 2007, el director general d'Obres Públiques es va plantar a Ribesalbes amb una maqueta preciosa del pont per tal d'anunciar l'imminent inici de les obres. En pocs mesos els veïns de Ribesalbes anaven a vore millorades les seues comunicacions a una vora i a l'altra del riu.

Als pressupostos de 2008 el projecte ja hi figurava amb el seu cost total, i la sorpresa ha estat que al pressupost de 2009 hi torna a aparéixer amb el mateix cost i les mateixes anualitats. És a dir, del pont només tenim la maqueta que va presentar el director general poc abans de les eleccions autonòmiques de 2007.

El pont de Ribesalbes és el paradigma. Sintetitza la valoració que mereixen els nous pressupostos de la Generalitat, i l'exemple és aplicable a altres inversions, com ara carreteres, tramvies, col.legis, etc. Ens trobem amb molts ponts de Ribesalbes arreu del País Valencià. És a dir, el grau d'execució del pressupost d'enguany serà, si fa i no fa, del 50%, com ha denunciat aquesta setmana la meua companya Cristina Moreno.

A més, el retall del 12% en les inversions reals als pressupostos de 2009 es deixa notar també a Castelló, i l'exemple més nítid és la partida que la Conselleria d'Infraestructures reserva per al tramvia. Els nous trams, els que tots esperàvem vore reflectits als pressupostos, tenen assignacions de 10.000 euros per a 2009. No és cap error de transcripció, heu llegit bé, deu mil euros.

És evident que la mala gestió, el deute, i la caiguda dels ingressos, han passat factura, per molt que el conseller d'Economia vulga disfressar la caiguda del 12% en les inversions reals fent malabarismes.

COSTA I BARBERÀ

La foto que il.lustra aquest article l'ha publicada el diari Las Provincias, i el redactor que ha editat la notícia hi ha ficat el següent peu de foto: "El secretari general del PPCV, Ricardo Costa, i l'alcaldessa de València, Rita Barberá, xerren ahir a les portes de la seu del partit".

A mi, no obstant això, em sembla el contrari. Els gestos d'ambós no reflecteixen una xerrada amistosa. Els rostres donen credibilitat a una altra versió de la trobada publicada a un altre diari, i que diu que Rita Barberà es va molestar força pel fet de que el secretari general la fera anar a la seu del partit només per a fer-se una foto de família dels dirigents del PP de la província de València que formen part de l'executiva "regional". Barberá, diu què, no es va quedar ni a la reunió posterior. Només hi va estar uns minuts per a un foto que no va resultar massa cridanera per a la premsa.

Al gest i al rostre de Rita s'hi pot llegir alguna cosa així com "Ricardo, no me hagas perder el tiempo en bobadas. Yo soy alcaldesa de Valencia y no puedo permitirme perder una hora cada vez que te venga a la mente una ocurrencia como la de hoy".

I al gest de Ricardo s'hi pot entendre un esforç per justificar la importància de la convocatòria que ell mateix havia fet. Tot per a no res.

Ricardo va fer perdre el temps a Rita, als periodistes, i a bona part dels membres de l'executiva "regonal" de la província de València amb els que pretenia fer-se la foto. Potser Ricardo Costa està massa acostumat a abusar del temps i la generositat dels periodistes.

Ara pot inventar-se més fotos amb integrants de l'executiva "regional" per comarques, i convocar als gràfics: "Convocatòria: foto dels membres de l'executiva regional del Camp de Túria". I quan li toque el torn a la ciutat de València, tornarà Rita, o no. Els gestos que ha captat la foto del diari Las Provincias no diuen que Rita vaja a tornar.

És clar, a Ricardo Costa, paisà meu, cal conéixer-lo, saber com actua, de quines virtuds i privilegis es sent revestit.

El que es va produir ahir és una baralla entre dos dirigentes del PP, un que està per a perdre el temps, i altre que no està per a perdre el temps ni que li'l facen perdre.

ENS HA SABUT A POC

El Castelló Masters Costa Azahar de golf, que va concloure ahir amb la victòria del jugador local Sergio García, ha estat un magnífic esdeveniment esportiu, i una esplèndida oportunitat de viure en directe l'esport d'èlit. Ara bé, si el que ha pretés la Generalitat, organitzadora del Masters, és compensar a Castelló per la celebració d'esdeveniments com ara el Gran Premi de Fòrmula 1 o la Copa de l'Amèrica a València, o la Volvo Ocean Race a Alacant, ens ha sabut a poc.

Ens ha sabut a puc perquè des de cap perspectiva es poden equiparar els esdeveniments, ni en públic, ni en audiència, ni en inversió, ni en repercusió mediàtica, ni en atractiu.

El Castelló Masters ha suposat una inversió de vora sis milions d'euros, tots ells, segons la Generalitat, provinents del sector privat. És una xifra quize vegades inferior, per exemple, al cost públic del Gran Premi de Fòrmula 1 celebrat a l'agost a València, i dues-centes vegades inferior al cost de la Copa de l'Amèrica. Per afegir punts de referència, la Copa de l'Amèrica va reportar al port de Gandia una inversió pública set vegades superior a la que ha suposat el Castelló Masters Costa Azahar.

I pel que fa a l'assistència de públic, al llarg de les quatre sessions del Castelló Masters hauran passat pel Club de la Coma unes vint-mil persones, res a veure amb els centenars de milers de persones que han assistit al Gran Premi de Fòrmula 1, a les competicions de la Copa de l'Amèrica, o a l'eixida de la Volvo Ocean Race des del port d'Alacant.

I per si no fos poc, la darrera jornada del Masters ha coincidit amb el Gran Premi de la Comunitat Valenciana de velocitat a Xest, que ha acaparat l'atenció de la premsa esportiva. Havera estat d'agrair un poc de previsió per tal de no fer coincidir ambdós esdeveniments.

D'altra banda, ens queda per conéixer l'aportació pública al Masters Castelló, si és que la hi ha hagut, i quin ha estat el proveïdor oficial, que sí hi ha hagut.

Per tant, un encert esportiu, encara que un tímid rescabalament per a Castelló, i en cap cas una compensació per tot el que s'està organitzant a València i Alacant.

Cal recordar que el Masters Castelló naix poc abans de la darrera edició de Fitur com a novetat de la província de Castelló pel que fa a la promoció turística. Va ser, doncs, una ocurrència improvisada de Francisco Camps davant les imposicions de Carlos Fabra, molest pel fet que Castelló haja quedat despenjada de tots els grans esdeveniments esportius i turístics. En eixe sentit, no ens podem mostrar satisfets. De cap manera.

El Castelló Masters ha estat un èxit, però la província segueix mereixent major atenció de la Generalitat pel que fa a la imatge pròpia, i a la seua promoció com a destinació turística. No cal recordar ací que la celebració del Masters contrasta amb la paralització de tots els projectes de golf projectats a la província de Castelló, de la mateixa forma que estan paralitzats altres grans inversions públiques a l'àmbit de la promoció turística a Castelló.

DOS MENTIDES AL DIARI DE SESSIONS

El president de la Generalitat, Francisco Camps, ha dit hui dos grans mentides que constaran al Diari de Sessions de les Corts, en la mesura que les ha llançades durant una de les seues intervencions a la sessió de control celebrada hui.

Mentida 1: "La Comunidad Valenciana ha liderado el crecimiento económico en España".

Mentida 2: "Estamos destruyendo empleo por debajo de la media nacional".

Ahí queda això, negre sobre blanc, per a qui ho desitge rebatre.

En realitat, els efectes de la crisi es deixen sentir multiplicats per tres al País Valencià. Objectivament, la desocupació creix a València a un ritme tres vegades superior a la de la resta d'Espanya. Objectivament, el Govern valencià ha descuidat els sectors productius tradicionals. Objectivament, la inversió en la qualificació dels treballadors valencians ha estat nul.la. Objectivament, un de cada tres nous aturats a Espanya és valencià gràcies a una política econòmica que ha confiat el seu èxit en un sector tan volàtil com la construcció.

Què en fem, doncs, amb les dos mentides que ens ha brindat el president des de la trona de les Corts? Mentir a la cambra de representació ix gratis? El menyspreu queda impune?

PENÍSCOLA, DE NOU AIGUA AL COLL

Peníscola, ahir.

FOTO: Periòdic Mediterráneo.

La Generalitat té sense executar bona part de les obres del cicle hidràulic amb què s'hagueren pogut alleujar les conseqüències de les inundacions que ha patit este cap de setmana la comarca del Baix Maestrat, amb especial incidència en les localitats del litoral.

No és possible que cada tardor i cada primavera es reproduïsquen inundacions sense que la Generalitat hi pose remei.
Les inundacions han coincidit amb la resposta del conseller de Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i Vivenda, José Ramón García Antón, a una pregunta genèrica que li vaig formular sobre l'estat d'execució de les obres del cicle hidràulic al Baix Maestrat. En una de les seues respostes, el conseller admet que en el cas de Peníscola les obresde la nova estació depuradora i els col·lectors generals estan "en fase de redacció".
Potser les pluges d'este cap de setmana al Baix Maestrat han sigut inusuals i excepcionals, però en cap cas justifica la deixadesa. Segueix sent inadmissible que en zones d'elevat risc d'inundacions seguisquen sense executar-se obres anunciades des de fa anys destinades a pal·liar els efectes d'este tipus d'episodis.
Els veïns dels municipis del Baix Maestrat, i en especial Peníscola, estan per desgràcia acostumats a que els seus carrers, els seus comerços i els seus baixos s'inunden ben sovint, davant del que només poden expressar la seua impotència, pel que cal instar a la Generalitat a executar amb caràcter d'urgència totes les obres pendents tendents a evitar noves inundacions, així com l'habilitació urgent d'ajudes perquè els municipis afectats puguen recuperar la normalitat.
D'altra banda, en la mateixa resposta que el conseller dóna a les meues preguntes, García Antón admet que tampoc estan executades les depuradores de Peníscola, Bernicarló i Alcalà de Xivert. En el primer i segon casos ni tan sols estan adjudicades, i en el tercer està adjudicada però les obres no s'han iniciat.
El conseller atribueix en el seua escrit la culpa del retard als municipis, a les seues demandes i a les dificultats per a trobar emplaçaments adequats per a les respectives depuradores.

EL NOU D'OCTUBRE, CINEMA EN VALENCIÀ, I FINS L'ANY QUE VE

Canal 9 ens ha sorprés amb l'anunci de l'estrena hui de la versió en valencià de la pel·lícula "Els Borja", una superproducció d'Antena 3 de l'any 2006 dirigida per Antonio Hernández, que narra la història de les intrigues i lluites pel poder que van envoltar esta família valenciana que va tindre una gran influència en el Renaixement.

Està bé això de que Canal 9 es decidisca a emetre cinema en valencià i deixe de relegar l'emissió de pel.lícules en la nostra llengua al canal Punt 2. El que se n'ix del que podíem considerar la normalitat, és que Canal 9 ho faça la vespra del Nou d'Octubre. És a dir, com quan arriba Setmana Santa, que ens reposen "Barrabás" i "Las sandalias del pescador". Doncs al Nou d'Octubre, Dia del País Valencià, a Canal 9 cinema en valencià. I fins l'any vinent, quan amb un poc de sort tornarem a vore una pel.lícula en valencià a Canal 9. Potser en doblen una de Cantinflas. Lamentable.

L'emissió en valencià de la pel.lícula rodada en part a València i Gandia, una de les superproduccions més importants del cinema espanyol dels últims anys, amb un repartiment de luxe, i que intenta recrear fets històrics els protagonistes dels quals eren valencians, s'emet en valencià per Canal 9 dos anys després de la seua estrena.

Les autoritats del PP, però, es van donar més pressa en preestrenar la pel.lícula dels Borja en castellà al Palau de les Arts de València el 3 d'octubre de 2006.
No em vam tindre prou amb que el guió de la pel.lícula es basara en la novel·la "The Family" i no en autors amb més coneixement de causa, com ara algun valencià. Els productors preferiren l'obra d'un escriptor de best seller com es Mario Puzzo.

El rodatge de la pel·lícula va començar el 17 d'octubre de 2005 a Itàlia i es va traslladar a finals del mes de desembre al País Valencià. Gandia, vila natal de la saga, i València van ser els emplaçaments escollits per a la filmació. Dos anys després, s'emet en valencià per Canal 9. És el regal que ens fan per ser la nostra festa.

HI HA PARTIDA

Les emissores de ràdio han començat a emetre hui una falca publicitària que diu que un de cada cinc valencians no existeix per a Zapatero, i remarca el missatge estenent-lo a tots els espectres i condicions socials. És a dir, una de cada cinc dones no existeix per a Zapatero, un de cada cinc joves no existeix per a Zapatero, un de cada cinc ancians no existeix per a Zapatero, etc.

La falca no porta signatura. Quan el oient està esperant al final del missatge una veu que diga "Partido Popular", es troba amb que la falca, de gairebé quinze segons, acaba de cop i volta, sense ningú que es faça responsable.

Potser, l'autor pense que el missatge és massa dur, que se n'ha passat, i ha optat per tirar la pedra i amagar la mà. Només els departaments comercials de les emissores de ràdio sabran qui ha encarregat l'anunci, i qui ha entregat el xec. Però tots sabem qui és l'autor. El contingut de l'anunci coincideix amb les incitacions a l'odi que ha estat llançant els darrers dies el secretari general del PPCV, Ricardo Costa, tot coincidint amb l'estrena de la nova direcció del PSPV.

El PP, per tant, ha pujat un grau la seua tàctica de la intoxicació, i recorre a les clares al marketing viral per tal de reforçar la idea de l'enemic extern i predisposar a la societat valenciana a l'odi cap a eixe enemic extern que només té al cap sotmetre als valencians a tot tipus de sofriments.

Qui recorre a eixes tàctiques està menyspreant a la societat valenciana, la seua maduresa, i la seua capacitat d'anàlisi. Ja no els funciona la cortina de fum, ni zapateros, ni invasions del nord, ni croades contra televisions que emeten en català. El que hi ha al darrere és tan gros que sobresurt per damunt del fum. I el que hi ha al darrere és deute i una immensa incompetència materialitzada en fracàs escolar, centenars de miles de nous aturats, empresaris en dificultats, estudiants en barracons, boicot a l'acció del Govern d'Espanya, i un desgavell difícil d'explicar amb el decret que ordena la forma d'impartir l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania.

Utilitzant la mateixa tàctica del PP sobre la idea força, podríem dir que cada valencià deu 2.500 euros (que no és cap broma), que un de cada cinc escolars assisteix a classe en barracons, que tres de cada cinc nous aturats són valencians, que un de cada tres processos concursals es presenta al País Valencià, que huit cada deudepenents que encara no han accedit a ajudes són valencians, etc.

Si el PP vol, juguem. Hi ha partida. I sembla que amb Jorge Alarte la partida guanya en emoció. Massa d'hora ha començat el PP a exterioritzar els nervis.

LES CROADES CONTRA TV3 NO RESOLEN ELS PROBLEMES DELS VALENCIANS

No hi ha més que visitar el carrer que la ciutat de València té dedicat al Rei En Jaume per a adonar-se'n de que el valencianisme identitari sobre el que el PP sustenta la seua forma de fer política és en realitat un valencianisme acomplexat. És un carrer típic del casc vell, amb encant, però inapropiat per al personatge històricament més rellevant del Regne de València, del País Valencià, del que ara commemorem el vuité centenari del seu naixement.

El temps han canviant i el PP no se n'ha adonat. S'imposen, doncs, noves maneres d'exercir la política des de la perspectiva valenciana, un nou valencianisme polític, que és el que va a proporcionar el nou PSPV. La nova societat valenciana no consentirà que ningú continue abonant l'enfrontament civil com a mode d'exercir el valencianisme polític. Eixe model de l'enemic extern, del conflicte lingüístic i de la confusió identitatària no ha impedit que el País Valencià siga ara el territori espanyol amb major decreixement econòmic, amb major destrucció d'ocupació, amb major fracàs escolar, amb la menor implantació dels nous drets socials, amb pitjors serveis públics, amb la pitjor qualificació dels nostres treballadors, i amb el major deute. Les croades contra TV3, el menyspreu a la Fundació Ramon Llull, les deshomologacions acadèmiques, o el boicot a les lleis estatals no resoldran eixos problemes ni defendran amb èxit els verdaders interessos dels valencians. No basta d'exaltar les essències pròpies, que a més no són patrimoni exclusiu de ningú. Eixes pràctiques no han funcionat i s'imposa, per tant, un nou model de valencianisme per a una nova etapa de canvis vertiginosos caracteritzada sobretot per l'enfonsament del neoliberalisme, un nou valencianisme polític de la mà del PSPV.

IL.LUSIÓ ÉS LA PARAULA

Noves cares, noves formes, nous missatges, i noves esperances. I ara què? Doncs a prendre el carrer amb il.lusió. Amb la il.lusió d’haver fet les coses com calia fer-les després d’un procés llarg, i al final tens. Al meu entendre, innecessàriament tens.
Ara toca propagar el missatge d'Alarte. I el missatge d'Alarte és el de canvi, sense exclusions, però innegociable. Ho ha repetit fins a la sacietat. El secretari general desitja crear les condicions en què cap company del partit senta la necessitat posicionar-se en contra d'un altre, i eixe és el repte. En eixes condicions no hi haurà més trànsfugues com els de Dénia, no es tornaran a plantejar els congressos des de la bel·ligerància ni l'hostilitat, ni es concebran les cites internes com a camps de batalla, escenaris per a segones oportunitats, ni ocasions per a la revenja. La inèrcia que ha començat a generar la nova executiva del PSPV no admet més desafiaments interns, ni cap pas arrere en el camí del canvi. Tots estan cridats a participar en eixe procés, i tots tenen la seua tasca si la volen exercir, des de l'honestedat i la lleialtat.
Ara toca cultivar la lleialtat orgànica i la cohesió interna des de la responsabilitat individual i col·lectiva, per a situar al partit en condicions d'exercir l'única labor que pot tindre encomanada, que és desallotjar de les institucions al partit que està impedint als ciutadans avançar cap a una societat més moderna i reorientar les polítiques cap a les solucions als problemes reals dels valencians. El partit és una ferramenta de transformació social, i no un lloc on acomodar-se.
Com menys temps dediquem a la tasca de reorganització interna, abans podrem combatre a Camps i a Fabra, abans començarem a obrir nous horitzons, i abans sepultarem les polítiques del balafiament, la manipulació, el menyspreu, el deteriorament de serveis públics, el fracàs escolar, la destrucció d'ocupació, l'especulació, i la corrupció.
Alarte té la solidesa necessària per a fer que tots ens sentim involucrats en eixe procés, des de la primera institució valenciana, fins a la més menuda de les agrupacions locals del PSPV, cap a les que el secretari general ha expressat un reconeixement especial amb la confecció de la seua executiva. Centenars de municipis xicotets de la nostra comunitat s'han transformat al llarg dels últims trenta anys baix governs socialistes, i no sempre han rebut el suport necessari ni des de les institucions ni des del propi partit. Sovint, en les pitjors condicions, el xicotets municipis són els que han mantingut les agrupacions locals més actives, i les que han sustentat l'acció política del conjunt del partit. Centenars d'alcaldes estan treballant des de l'anonimat per a que els ciutadans disfruten dels millors serveis públics, de les més avançades prestacions, i de les millors infraestructures. Eixa és la base de tota acció política.
Ara ens toca transmetre a la societat que hi ha un nou PSPV, amb noves cares, amb nous missatges, amb noves il·lusions, i amb noves esperances per a parlar amb la gent i delimitar amb exactitud els seus problemes per tal de convertir les seues demandes en el nostre discurs polític. Ens trobem davant d'un escenari en què cal donar resposta a multitud de situacions. I per a això tenim idees noves, voluntat, entusiasme, i un projecte renovat amb vocació de majoria per a fer front a la situació que ha generat el PP des de la Generalitat. Un nou govern de la Generalitat presidit per un socialista serà considerat prompte com una possibilitat factible, perquè el PP té el "mèrit" d'haver convertit al País Valencià en l'autonomia amb major decreixement econòmic, amb major destrucció d'ocupació, amb major fracàs escolar, amb la menor implantació dels drets socials legislats pel Govern d'Espanya, amb pitjors serveis públics, amb la pitjor qualificació dels nostres treballadors, amb el major deute, etc. I el nou PSPV es va a situar en condicions de recompondre els sectors productius tradicionals, de tornar la qualitat al nostre sistema educatiu, de reordenar les prioritats en la inversió pública, d'estimular la investigació, de generar dinamisme econòmic més enllà de sectors volàtils i rendibilitats efímeres, i d'apostar per la innovació com a base del nostre model productiu, i tot això procurant no cedir ni un àpex en el nostre model social.
Ens van a trobar a l'hora de reivindicar solucions als problemes dels valencians. Però que no ens busquen per a lloar el victimisme ni l'engany massiu. És necessari millorar el finançament de les institucions, però els problemes de finançament no afecten únicament la Generalitat, també als municipis, i d'això és responsable la pròpia Generalitat. És necessari, doncs, posar en pràctica el principi de coresponsabilitat en la solució als problemes. Zapatero no és ni de lluny el culpable de tot. Cada una de les administracions, inclosa la Generalitat, han d'aportar la seua part de compromís i responsabilitat. I unes ho estan fent més que altres, i inclús els ajuntaments estan assumint el cost de serveis que no són de la seua competència.

ARTURO VALLS A LES CORTS

Una entrevista periodística a l'actor Arturo Valls descrivia al personatge al que dóna vida a la sèrie Càmera Café com el prototip del llest xerraire, aficionat al futbol i als cotxes. Un carota format a cop de televisió que només compra els periòdics per a vore les fotos. Encara que el seu cervell no done per a molt, diu l'autora del reportatge, les qualitats de "Jesús" per a les relacions públiques i eixe instint innat de venedor de cotxes li han aplanat el camí per a fer-se amb el res menyspreable lloc de Responsable de Vendes. I és que tancant negocis enfront d'un sopar o a l'altre costat de la barra, amb cerveses pel mig, és el millor. Sap tractar el client com es mereix, i inclús millor, i no escatima en xicotetes mentides piadoses si la situació ho demana.

Eixa descripció se sembla molt al personatge que ha interpretat hui a les Corts el president de la Generalitat, Francisco Camps, al debat de política general. Tot el que li dius li rellisca pel muscle, anima a l'auditori a corejar les seues tornades, solta alguna que altra mentida citant informes d'ací i d'allà, sap com parlar i no dir res, etc. Per uns instants m'ha fet l'efecte de que qui estava defenent la gestió del Consell era Arturo Valls, o "Jesús Quesada".

Deute? Quin deute?

Barracons? Quins barracons?

Sanitat privatitzada? Quina sanitat privatitzada?

Consignes als mitjans de comunicació? Quines consignes?

Fracàs escolar? Si tenim la generació més preparada de la història!!!!!

El clímax ha arribat quan ha fet corejar els seus a l'estil d'aquell "¿cómo están ustedes?".

- ¿Quién da consignas a los periodistas?

- (cor) Los socialistas.

- ¿Quién nos tiene acostumbrados a las cortinas de humo?

- (cor) Los socialistas.

Etc, etc.

El Camps Arturo Valls ha convertit la cambra de representació dels valencians en un plató de Camera Café. El president va cap a la màquina del café, entenga's la trona, fa la selecció i es posa a exhibir la seua desimboltura, la seua prepotència i el seu menyspreu cap a tots i cap a tot: "¿Que el cielo es azul? ¿Pero qué dice usted? ¿De qué estamos hablando? ¿Cómo que el cielo azul? ¿Quién se lo ha dicho?".

I ahí s'ha acabat tot el debat.

És impossible mantindre un debat en eixes condicions. I això és just el que pretén Camps amb eixa calculada posada en escena, que no hi haja debat. Tot està ideat per a que no hi haja debat. Al remat, una desvirtuació del paper de les Corts. Un circ que la ciutadania valenciana no mereix.

CONDEMNA DE L'ATEMPTAT

Les Corts Valencianes es van sumar ahir a la repulsa contra ETA i han expressat la seua "condemna més ferma" a l'atemptat perpetrat la matinada de dilluns, i que va costar la vida al brigada de l'Exèrcit Luis Conde de la Cruz, a la localitat càntabra de Santoña.
Les Corts han traslladat la seua "solidaritat amb els ferits" en la cadena d'atemptats perpetrats per la banda terrorista este cap de setmana i els han desitjat "una ràpida recuperació".
El Consell s'ha afegit també a la condemna de les Corts Valencianes i al desig de recuperació dels ferits.

SÁNCHEZ DE LEÓN TÉ UNA PRIMERA TASCA, SI VOL

La nova consellera de Justícia, Paula Sánchez de León, té una primera i importantíssima tasca al capdavant del seu nou departament, si és que en té ganes. El Ministeri de Justícia ha creat dos noves places de jutge per a Nules, on s'investiguen els delictes comesos presumptament pel presient provincial del PP i de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra. Ara cal dotar als dos nous jutjtas de personal administratiu, competència de la Conselleria de Justícia.

Però vet aquí que la Conselleria ja ha dit que no dotarà de personal als nous jutjats fins a meitat de l'any que ve, un retard que, segons al.lega, ve imposat pel calendari i la freqüència amb la que la Conselleria té costum d'assignar mitjans als jutjats.

És evident, doncs, que el Consell del PP no té pressa per dotar als dos nous jutjats, tant que ha insistit per a que el Govern d'Espanya completara la planta judicial.

El mateix Fernando de Rosa, ja ex conseller, ara membre del Consell General del Poder Judicial, i fill predilecte de Nàquera, s'ha distingit en la seua acció política per les reivindicacions al Govern d'Espanya per dotar al País Valencià de més jutjats. Ja els tenim. Ara la nova consellera s'hauria d'aplicar en un gest de bones intencions i dotar als dos nous jutjats del personal administratiu que pertoque, i dixar que es posaren en marxa el més aviat possible. El propi Carlos Fabra ha declarat que es sent perjudicat per la tardança en resoldre les investigacions en les que està implicat. Ara ja no té excusa. Tenim dos jutges nous, i una consellera del seu partit de la que depén que els dos jutjats comencen a funcionar demà mateix.

COPEJAR ON MÉS DOL

Al PP valencià i a les seues polítiques cal copejar-les on més dol. I on més dol, al meu entendre, és a l'economia.

Fa només uns dies el president de la Generalitat signava amb sindicats i organitzacions empresarials el segon Pacte Valencià pel Creixement i l'Ocupació (PAVACE) per al període entre 2009 i 2013, que per als pròxims dos anys preveu una inversió de prop de 5.000 milions d'euros.

L'any 2001 el Govern valencià del PP ens va presentar el primer Pavace (2001-2006) amb una inversió anunciada de 4.600 milions d'euros, una quantitat de la que només es pot donar per executada, sent generosos, el 40%, segons les dades al meu abast. És a dir, no s'ha complert el primer Pavace, i Camps ens presenta el segon. Amb un poc de sort entre els dos sumen la inversió del primer.

Del final del primer Pavace ençà hi ha un parèntesi de dos anys en els que no hi ha ni rastre de nous pactes amb agents socials. I va ser signar el president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, la declaració per a l'impuls de l'economia, l'ocupació, la competitivitat i el progrés social el passat mes de juliol, i posar-se Camps a elaborar a tota màquina el segon Pavace. Actua per mimetisme i gelosia política, i a més es permet de dir que a la declaració signada pel president del Govern d'Espanya els agents socials nacionals es van mostrar dòcils. En canvi al Pavace els agents socials valencians van ser, per a Camps, responsables. O tots tirs, o tots troians.

El que en realitat passa és que els valencians estem governats per una colla de "niñatos" frívols, presumptuosos i descarats que mentre prenien cafés al Bar Agujero es creien els escollits per a erigir-se en guies espirituals de la societat valenciana. Dels deliris d'aquell Clan de la Gomina, d'aquells Camps & Camps i González Pons estudiants de Dret, estem recollint el que estem recollint. Els "niñatos" ens han abocat a una situació en la que els efectes de la crisi es deixen sentir multiplicats per tres al País Valencià.

El Clan de la Gomina haurà d'explicar ara perquè la desocupació creix a València a un ritme tres vegades superior a la de la resta d'Espanya, perquè se n'han descuidat d'atendre els sectors productius tradicionals, perquè la inversió en la qualificació dels treballadors valencians ha estat zero, perquè el percentatge de fracàs escolar ací és el triple que el d'altres zones d'Espanya, perquè les societats públiques estan en situació de fallida, perquè els serveis públics s'han deteriorat fins extrems inconcebibles, i perquè el deute públic ens arriba al coll. Massa perquès.

Per cada aturat nou al conjunt d'Espanya, n'hi ha tres al País Valencià. Què n'ha de dir el Clan de la Gomina?

EL MISSATGE DELS MILITANTS

Qui done l'efecte de concebre el congrés del PSPV com un període propici per a mercadejar un botí, s'està equivocant, i a més està perjudicant greument la imatge del PSPV. Esta vegada, s'està equivocant de debó.
Els delegats són lliures i les afinitats volubles. Cal recordar-ho. L'única opció vàlida, i la que estan reclamant els militants de forma majoritària, és la d'acudir al congrés amb una llista d'integració.
I tota llista d'integració ha de ser alhora, necessàriament, de renovació, que és l'exigència inequívoca que han transmés els militants a través del procés d'elecció de delegats. Obviar eixe missatge seria d'una temeritat tremenda.
Pareix evident que una de les opcions és majoritària, i qualsevol intent d'integració, per tant, i al meu entendre, ha de configurar-se al voltant d'eixa opció majoritària. Faran falta grans dosis de generositat política d'uns i d'altres. Generositat política pel bé del conjunt de l'organització. Cap comarca ni cap agrupació local ha sigut aliena al debat generat al voltant de la renovació de les formes i les cares, o el continuisme al capdavant de la direcció d'este partit. És sa i legítim. En tot cas, és fàcil predir que després de l'elecció del nou secretari general del PSPV, si no abans, gran part de la militància va a reposicionar-se en una mateixa direcció, que és la que marcarà el nou secretari general i la nova executiva. De dalt a baix. No podrà ser d'altra forma. I no podrà ser d'altra forma perquè, al remat, els intents de mercadeig de quotes provocarà un trasvassament d'afinitats, justament perquè la militància ha demostrat que vol fugir d'ahí.

EFECTIVAMENT, HA SIGUT DE L'ÚNICA FORMA QUE PODIA SER

Ja ho vaig dir en un article que vaig publicar dissabte al diari Mediterráneo, i ho vaig avançar en un altre article publicat a este bloc el passat dia 10. Efectivament, no podia ser d'altra forma. L'elecció de delegats s'ha resolt de l'única forma que podia resoldre's: amb una expressió ben majoritària de la voluntat de canvi real i efectiu al PSPV. I eixe és el missatge que ha transmés la militància amb el procés d'elecció de delegats. Qui no el vullga escoltar, es perjudicarà a ell i perjudicarà al conjunt del PSPV.

He hagut d'escoltar mil titulars de premsa donant per morta, dissolta i fragmentada la Plataforma Socialisme i Ciutadania, de la que s'ha dit amb més insistència des d'un lloc que des d'altre, que té fuites i desercions. Doncs ni està morta, ni dissolta, ni fragmentada ni té fuites ni desercions. La Plataforma està viva i ben viva, i ha aconseguit el seu objectiu, que no era altre que propiciar una renovació sincera del PSPV.

I insistisc, la Plataforma no ha nascut a Alacant ni l'ha creada cap parent de cap dirigent federal. És una iniciativa de molta gent convençuda de la necessitat d'un canvi sincer i urgent a l'estructura del PSPV.

He hegut d'escoltar de tot. Ara bé, l'única veritat a la que caldrà atendre és que hi ha una opció clarament majoritària, i tota integració ha de girar al voltant d'eixa opció majoritària. Qualsevol altre pacte al marge de l'opció majoritària naixerà deslegitimat, i portarà al PSPV on està ara mateix.

NO POT SER D'ALTRA FORMA

A poques hores del tancament de l'elecció dels delegats que participaran en l'XI Congrés Nacional dels socialistes valencians, vull donar per nascut un nou PSPV, fins i tot abans de conéixer les resolucions d'eixa cita. Un PSPV en sintonia amb el carrer, amb nous missatges i noves polítiques capaces d'alçar emocions i de recuperar aquelles passions amb què als anys huitanta van transformar i van modernitzar les nostres institucions, els nostres pobles i les nostres ciutats.
Un PSPV capaç d'il·lusionar a noves generacions de valencians que, afortunadament, ja no perceben com a amenaces els estèrils conflictes lingüístics i identitaris que la dreta valenciana es va traure de la mànega en els anys huitanta amb l'únic objectiu de confrontar a la societat i traure rèdit de la confusió. La nova societat i les noves generacions tenen altres inquietuds, diferents de les que vam tindre els joves de la Transició, i altres motivacions a les què el nou PSPV donarà resposta. No pot ser d'una altra forma.
Els electors que van accedir a eixa condició en les últimes convocatòries no han viscut políticament la Transició ni el naixement de les nostres actuals institucions d'autogovern, i a més formen la generació més preparada de la història. Per sort, estem davant d'una societat en què hi ha més persones preparades, cultivades i educades, i per tant davant d'una societat amb més criteri i capacitat d'anàlisi. I només a això cal encomanar l'èxit de propostes polítiques serioses, rigoroses, reals i transformadores. El PSOE ho ha fet des del Govern d'Espanya. Ha modernitzat esta societat, l'ha dotada de més drets i llibertats, i ha sintonitzat amb les preocupacions ciutadanes. Governem a Espanya i en nou comunitats autònomes, i seria imprudent desdenyar la nostra pertinença a un projecte federal.
La base de què partim és, per tant, consistent, i els estudis sociològics situen en el centre i en l'esquerra a més del setanta per cent dels valencians. La fidelitat a valors com la solidaritat, la tolerància, la llibertat, el respecte, l'esforç, l'interés general i la transparència, i el cultiu d'ideals com el progrés, el benestar i el canvi social, ens van a portar irremeiablement a confluir amb eixa nova societat valenciana. No pot ser d'una altra forma.
No són necessàries més cabrioles programàtiques que eixa, el sentit comú, el missatge, i el lideratge recognoscible, però sobretot reconegut. Reivindicar un grau determinat d'esquerranisme, centrisme o valencianisme per a guanyar adhesions internes és una trivialitat com la de creure que un canvi de logotip reportarà una miqueta més allà de la simple expressió de la voluntat de canvi.
Seran els continguts, l'encert en l'acció política, i la forma de transmetre-la el que influirà en el criteri dels ciutadans, i no el nivell d'autonomia del PSPV, ni el nivell de valencianisme polític, ni el grau de moderació o radicalitat a l'hora de posicionar-se en l'arc polític. La forma de ser d'esquerres la imposa en cada moment la societat en funció de les seues necessitats, ambicions i inquituds. I esta nova societat no reclama teories ideològiques, sinó respostes a les seues noves exigències, demanda eficàcia política, proximitat, progrés, canvi, benestar, serveis públics de qualitat, i millors dotacions i infraestructures.
Estic convençuda que eixe, i no un altre, serà el nou PSPV que sorgisca de l'actual procés congressual, que ara culmina la seua primera fase amb l'elecció de delegats. Estic convençuda de que va a imposar-se el sentit comú, i per tant, l'ànsia per renovar amb èxit nostra organització política serà el catalitzador de la voluntat de la majoria dels delegats i delegades en el pròxim congrés de València. No pot ser d'una altra forma.

Article publicat al diari Mediterráneo el dissabte 13 de setembre de 2008.

DISCURS PRONUNCIAT ALS ACTES DE LA DIADA A BALAGUER

Arribada a l'Ajuntament acompanyada de l'alcalde i la regidora de Cultura de Balaguer.

Discurs que he pronunciat hui als actes celebrats a Balaguer (la Noguera) amb motiu de la Diada de Catalunya, als que he estat convidada com a diputada del PSPV:

Alcalde, president del Consell Comarcal, autoritats, balaguerins i balaguerines, ciutadans de Catalunya. Vull agraïr abans que res la invitació a compartir amb vosaltres la vostra Diada. És, sincerament, un privilegi poder sumar-se a l'homenatge als qui han lluitat per l'honor, la dignitat i la llibertat de Catalunya.

He de confessar-vos que en assabentar-me que havia de participar a la Diada de Catalunya aquí a Balaguer representant la veu del País Valencià, una part almenys d’eixa veu, enteneu-me, em va passar pel cap recórrer a utilitzar el vell discurs reivindicatiu de sempre, el dels esdeveniments històrics dels nostres pobles, abans a l’edat moderna i ara a la contemporània... la desfeta, la revisió dramàtica dels drets, la pèrdua de la llibertat nacional, l’ajornament dels somnis suprafronterers.
Tot això està bé, em deia.
He dubtat en adreçar-me a vosaltres amb la toga institucional, proclamant als quatre vents allò que sempre hem proclama. I he decidit que estic aquí, com a valenciana per recordar un fet amb mil vessants i vull fer-ho des de la convicció de mostrar la cara dolça de la història compartida. Està bé això i ho faig de cor.
Hui he desfet des de València el camí que fa huit segles van fer els nostres avantpassats. I ho he fet, de debó, sense poder evitar sentir-me envoltada d'emocions al llarg de tot el trajecte. I he pensat que, potser, hauríem de fer i desfer més a sovint eixe camí. Seria bo retrobar-se més a sovint. Els retrobaments són la millor eina per a enderrocar la indiferència, i potser descobriríem que ens estem mirant a un mirall.
I en este sentit, no puc deixar d'expressar la meua satisfacció en comprovar que un grup de música de la meua comarca, la Plana Baixa, serà l'encarregat del concert que tancarà els actes. Per tant, hui som molts els castellonencs que hem desfet el camí. Confie i desitge una posterior reciprocitat.
Valencians i catalans tenim molt en comú. És una evidència que ningú pot enterbolir. I jo afegiria que els llaços són encara més intensos entre valencians i lleidatans: la parla occidental que compartim és la prova del nostre orígen comú i la prova fefaent del que som el que som, i no el que altres vullguen que sigam. Per tant, és també responsabilitat vostra fer vore als valencians que a més de compartir llengua, també compartim parla en esta part de Catalunya.
Compartim a més parts importants de la nostra història com a pobles, trets definidors de la nostra cultura i tradicions. Però compartim també tragèdies i esperances. Jo, com a valenciana, vull compartir també esperances i il.lusions, perquè bona part del camí que ens queda per recórrer, l'hem de fer junts. No vull ni pensar que no serà així. El nostre futur com a poble, la nostra prosperitat, i la nostra dignitat estan lligats a la capacitat de fer valer eixos vincles, uns vincles que no només romanen vius amb sentiments i retrobaments esporàdics, calen també infraestructures. No vull pensar que hi ha algú interessat en que els catalans i valencians no pugam disposar d'infraestructures modernes per a donar fluidesa als nostres intercanvis i retrobaments.
Pel que fa a la salut de la nostra llengua comuna, m'agradaria trasmetre-vos bones notícies des del País Valencià. La realitat, però, no és esperançadora. L'Administració autonòmica, allà al País Valencià, no fa els esforços que pertoca en la mesura que, almenys jo i el partit que represente, voldria i desitjaria. Els valencians hem patit i patim un conflicte lingüístic i identitari estèril i ben planificat des de determinats sectors per a dividir-nos com a poble. I no ens trobem només davant un problema científic o filològic, com alguns pretenen. Estem davant un vertader problema social que ha distorsionat la visió política i les preferències electorals, i del que alguns n'han sabut traure rèdit. A diari s'està confrontant al poble valencià jugant amb els seus sentiments i la seua racionalitat, per a fer efectiu allò del divideix i venceràs. I tant de bo que la tàctica els està resultant efectiva.
L'actual Administració valenciana, us ho haig de dir, està constantment barrant la pervivència de la nostra llengua, desnaturalitza els nostres vincles, i esquiva i dificulta les relacions institucionals amb Catalunya. La imatge que transmet de Catalunya és la d'una nació expansionista i intransigent, i la d'un perill per als valencians.
No cal que us recorde les sancions multimilionàries a les que està fent front l'associació Acció Cultural pel fet d'estendre les emissions de la Televisió de Catalunya pel País Valencià, el constant retrocés de l'ús de la nostra llengua als mitjans públics de comunicació valencians i a l'ensenyament, o el boicot a les relacions institucionals amb Catalunya, donant prioritat a estranyes aliances amb Murcia o Madrid sense tindre en compte que la vertadera prosperitat i benestar dels valencians passa principalment per unes relacions normals i fluides amb Catalunya.
Pero hui estem ací per rememorar una data i uns fets. No hi ha dubte de que la història comuna dels nostres pobles, el Principat i el País Valencià, està marcada per la pèrdua simultània de les nostres llibertats com a nacions després d'uns successos tràgics que convé no oblidar
Hui, com cada 11 de setembre, els catalans continueu reclamant el reconeixement dels vostres drets, com ho fan els valencians el 25 d'abril. La de hui és, per tant, una festa per la llibertat. Un dia en el que la societat catalana, de manera festiva i alhora reivindicativa, fa per tot arreu una declaració política de reafirmació nacional. I jo n'estic orgullosa de sumar-m'hi, alhora que sent admiració per com els catalans, de forma oberta i participativa, com en aquest acte, compartiu també aquesta reivindicació amb totes les persones que viuen a Catalunya, vinguen d'on vinguen.
No vull deixar passar la data per a rememorar dos fets històrics recents que han condicionat el futur de la Humanitat. L'11 de setembre de 1973, dia que van deposar per la força el govern democràtic de Salvador Allende a Xile, i l'11 de setembre de 2001, quan les esperances dels qui somiem amb un Món en pau es van esvair amb els atemptats terroristes als Estats Units.

Tot i això, aquesta incertesa en el futur no ens ha de fer pessimistes, perquè també estem davant d'un escenari ple de reptes i d'oportunitats que podem aprofitar. Com ara, ací, a casa nostra, la consecució d'objectius irrenunciables que tenim a l'abast pel que fa a la convivència pacífica i respectuosa entre els pobles.
Mantinc, per tant, un besllum d'esperança. Tenim al nostre país noves generacions que no han viscut políticament la transició, ni l'inici de les nostres institucions d'autogovern, ni els conflictes estèrils que allà al País Valencià han dividit els ciutadans i ens han impedit desenvolupar-nos com a poble en condicions de normalitat. Estem davant de gent jove que té altres inquietuds, diferents a les que vam tindre els joves de la transició, i amb altres motivacions a les que hem de saber donar resposta.

Els joves d'arreu del Món, i aquí no en som cap excepció, formen la generació més preparada, solidària i tolerant de la història de la Humanitat, una generació que a la major part del Món ha crescut i està creixent en sistemes democràtics. Ells són, per tant, la millor garantia de futur, i els dipositaris dels millors valors de la Humanitat: la solidaritat, la llibertat, el respecte i la tolerància. Ells seran els que continuaran treballant i lluitant per fer un Món més just on els pobles i les nacions siguen allò que decideixen.
I acabe amb el desig personal de que la vostra Diada servisca de punt de reflexió necessari per al retrobament intens de balaguerins, lleidatans i catalans amb els valencians. Social, cultural i econòmicament tenim molt a dir junts, i si no ho diem, algú ho dirà per nosaltres, si no ho ha dit ja.
I no he trobat millor forma d'expressar eixe desig que uns versos de Vicent Andrés Estellés extrets de "La cançó de la rosa de paper":
Passaren hivern i estiu,

la primavera també,

també passà la tardor,

dies de pluja i de vent.

I ella tenia la rosa,

una rosa de paper.

Va morir qualsevol dia

i l’enterraren després.

Però al carrer on vivia,

però en el poble on visqué,

les mans del poble es passaven

una rosa de paper.

Moltes gràcies.

CONFIANÇA

N'estic tan convençuda de que a l'onzé congrés dels socialistes valencians va a imposar-se el sentit comú, que done per fet que d'allí sorgirà el PSPV que tots somiem. Com no podia ser d'una altra forma. Sé que hi haurà catarsi al voltant del que tots desitgem, que no és altra cosa que una executiva lliure i potent, un lideratge reconegut, un partit preparat per donar respostes adequades a les noves demandes d'una societat en constant evolució, i un equip preparat per a escoltar i comunicar-se amb el carrer.

La feina, al meu entendre, està feta. L'elecció dels delegats no deixarà de ser en esta ocasió un mer tràmit en la mesura que la majoria dels afiliats ha entés ja abans de triar els delegats que no podem deixar passar més oportunitats de refer de forma efectiva i real el PSPV per a recuperar la il.lusió en les noves polítiques, i la seua capacitat de transformació.

Efectivament, els etiquetatges han mort. I ho han fet abans del congrés, i abans de triar els delegats. I han mort perquè fa més d'un any una gran majoria de dirigents, càrrecs públics i militants del nostre partit van decidir que era necessari que moriren. La feina s'ha fet i s'ha fet bé, i ara només resta anar a la festa del naixement del PSPV que tots somiem, d'eixe PSPV amb sintonia amb el carrer, amb nous missatges i noves polítiques capaces de provocar emocions i de recuperar les passions amb les que allà pels anys vuitanta vam transformar i modernitzar les nostres institucions, els nostres pobles i les nostres ciutats.

I això ha estat aixì perquè no podia ser d'una altra forma. Hem sabut entendre de forma majoritària que la nova societat i les noves generacions tenen noves inquietuds, diferents, i altres motivacions a les que cal donar resposta des d'ara mateix.

No ens hem d'encomanar a cabrioles programàtiques ni a experiments sobre el tipus de valencianisme polític que hem d'assolir ni el grau d'autonomia respecte del projecte federal. Només ens hem d'encomanar al criteri i la capacitat d'anàlisi d'una societat que té ara més persones preparades, cultivades i educades que mai, i a unes noves generacions que són les més preparades de la història, que han crescut en democràcia, i que no es deixen intimidar per estèrlis conflictes identitaris o lingüístics.

Benvinguts, doncs, al nou PSPV.

MAL INICI DE CURS PER A CAMPS

El curs polític ha començat amb dos males notícies per al govern de Camps i per al conjunt dels valecncians. D'una banda, només començar setembre ens assabentem de què l'atur al País Valencià ofereix el pitjor registre a tot l'Estat, amb 18.880 nous desocupats al mes central de les vacances, un 37% més que fa un any, el récord estatal. I d'altra banda, l'informe sobre fracàs escolar fet públic esta setmana ens col.loca al capdavant en nombre d'estudiants que abandonen sense haver acabat la secundària, un 40%. Estremidor. El món es torna a mirar en nosaltres. Som líders de nou en destrucció de llocs de treball i en fracàs escolar.

Tot això amanit amb el caos que està generant el conseller d'Educació amb la seua forma d'implantar l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania, per a la que no té ni els professors suficients. Una forma com altra d'engrandir les xifres de fracàs escolar.

I en això que feia esta reflexió, m'arriba un correu electrònic d'aquells que van passant d'acreça en adreça, i que sembla tenir l'orígen en un portal anomenat Ací Castelló, on s'han pres la molèstia de denunciar amb xifres les preferències polítiques del Govern de Camps. Fa sorna de les "incomptables accions del Consell basades invariablement en l'interès general i sempre, sempre, marcades pel més escrupolós ús dels cabdals públics". I en fa repàs de les més destacables. Ho reproduïsc:

- 1,500.000 euros per a la manifestació 'Agua para todos'
- 1.130 milions d'euros per a la Ciutat de les Arts i de les Ciències
- 460 milions d'euros per a Terra Mítica
- 'Lo que haga falta' per a la visita del pontífex
- 650.000 euros per a condicionar jardins i adorns florals de cara al pontífex
- 835.000 euros per a l'altar del pontífex
- 445 milions d'euros per a fer el Palau de les Arts
- 700.000 euros per a tres torneigs de futbet per a veterans
- 540.000 euros per a despatxar Irene Papas de la Biennal
- 1 milió d'euros per a despatxar Luigi Settembrini de la Biennal
- 11.550 milions d'euros de deute total autonòmic
- 1.200 milions d'euros de deute de la RTVV
- 900.000 euros a l'arquebisbat per serveis religiosos als hospitals públics
- 75 milions d'euros per a la carrera de bòlits de la Fórmula 1
- 1 milió d'euros per a un concert de The Cure
- 'Lo que no està escrit' per a reparar el Palau de les Arts
- 408 milions d'euros per factures impagades de Sanitat de 2002 a 2004
- 500.000 euros per a la Ciutat de les Llengües ¿?
- 2 milions d'euros per al funcionament de la 'Fundació Agua y Progreso'
- 3 milions d'euros, desviats de Cooperació, per a la Copa Amèrica

- 1 milió d'euros lliures d'impostos a Julio Iglesias per promocionar-nos

SÓN MÉS LES GANES

Algun mitjà de comunicació tracta hui de donar per fracassada la Plataforma Socialisme i Ciutadania, mentre un altre mitjà ha sorprés al company Jorge Alarte sopant a Madrid amb José Blanco primer, i esmorzant amb Leire Pajín després. Potser el conseller Juan Cotino, que compartia menú al mateix restaurant en el que sopaven Blanco i Alarte, ha donat la notícia al mitjà que l'ha publicada.

De seguida s'han fet tota mena de lectures i interpretacions d'una trobada entre dirigents polítics, i encertades o no, entenc que les interpretacions són inevitables pel moment en el que s'ha produit el fet, però també entenc que hauria d'entrar a l'àmbit de la normalitat que els màxims dirigents del PSOE es reuneixen amb algú que opta a ser el secretari general del PSPV. Ho han fet amb altres, em consta.

Com em consta, pel que fa a la Plataforma Socialisme i Ciutadania, que són més les ganes d'una renovació real, sincera i efectiva del PSPV, que la suposada manca d'acord al voltant de la persona que ha d'escenificar eixa voluntat. Són més fortes les raons aglutinadores que no els suposats desacords que alguns, de forma interessada, tracten d'enlairar i engrandir.

La Plataforma Socialisme i Ciutadania no va náixer a Alacant, com alguns s'obstinen, ni la va promoure cap parent de l'actual secretària d'Organització del PSOE. Va náixer més bé prop de la plaça de Sant Llorenç de València fa ara un any amb la voluntat d'aglutinar a aquells militants que, amb més o menys força, creuen en la necessitat d'una renovació urgent i real, i es mouen amb la il.lusió de posar en marxa un vertader nou PSPV que renegue d'aquelles pràctiques que no sols ens van portar a l'oposició, sinó que ens hi han fet romandre un grapat de legislatures.

La Plataforma tindrà el seu candidat. I si algú ha confiat les seues pròpies possibilitats en el fracàs dels demés, va mal encaminat.

L'AMÈRICA RETRÒGADA

Potser quan parle de l'Amèrica retrògada algú pense en el Mèxic dels segrestos i les dones assassinades, en la violència de Panamà, en la discriminació de pobles indígenes, en les democràcies de pandereta, etc. No. Esta vegada m'estic referint a l'escàndol en que s'està tractant de convertir el fet de que una filla d'una política republicana haja quedat embarassada amb 17 anys i soltera. L'adolescent ha estat fins i tot exhibida a la convenció republicana com una atracció.

Tractar de fer sotsobrar la vida política d'un país i la carrera d'un candidat a la presidència perquè la filla de la dona que ha triat per a vicepresidenta sembla que no estava massa posada en això de l'educació sexual a l'adolescència, genera, si més no, perplexitat.

I no vaig a defensar a l'afectada, Sarah Palin. La candidata a la vicepresidència dels EE UU és una ferma detractora de la teoria darwinista de l'evolució i de l'abort, defensa l'abstinència sexual, rebutja l'ús dels anticonceptius, i està convençuda de que la seua arribada a la política d'alt nivell és una designació divina. Potser la seua filla adolescent obeïa sa mare quan no feia ús d'antoconceptius, encara que no va tenir massa en compte el consell referit a l'abstinència sexual.

No vaig a defensar-la, però considere que el fet de que la seua filla estiga en un estat no desitjat de gestació no indica res més que també als EE UU caldrà revisar els mecanismes per fer arrelar l'educació sexual entre els joves. I ahí hauria d'acabar tot.

Resulta improcedent fins i tot les paraules de Barack Obama en defensa de Palin i la seua família. El candidat demòcrata, que va nàixer quan sa mara tenia 18 anys, ha dit que la família dels adversaris polítics, i sobre tot els seus fills, no han de ser objecte de debat polític. La reflexió d'Obama era innecessària per òbvia, i no fa més que afegir anormalitat a un fet normal com una relliscada amorosa.

ESTIU ATÍPIC

Reprenc l'activitat al bloc després d'unes vacances d'estiu atípiques per als socialistes valencians, atípiques per l'activitat orgànica i programàtica, per tot el que s'ha pogut llegir i escoltar, per les desenes i desenes de dinars, sopars, trobades, conferències i reunions, i per les expectatives posades en el congrés de finals d'aquest mes.

Hem llegit mil propostes, hem escoltat mil discursos, i fins i tot hem hagut d'escoltar crítiques al procés congressual del PSPV de dins i de fora. Els uns que diuen amb sorna allò de "al suelo que vienen los nuestros", exterioritzant les suors fredes que els provoca el que les coses no roden potser com volgueren que rodaren, i els altres critiquen l'excés de precandidats. Potser voldrien que els congressos al PSPV es tancaren com el darrer del PP nacional, amb un únic candidat i mil franctiradors apostats en mitjans de comunicació, despatxos de governs autonòmics, i fundacions de pensadors.

Per contra, i pel que s'ha vist, amb un o cinc precandidats, el procés congressual al PSPV està sent respectuós, genera debat i aporta idees.

I de tant que se n'ha dit, subscric el que va dir l'alcalde de Gandia, José Manuel Orengo, a una entrevista a l'edició comarcal de la Safor del diari Levante-EMV dissabte passat. En una de tantes preguntes respon Orengo que el millor secretari general serà el que isca escollit, encara que ell tinga les seues legítimes preferències.

Vull fer meu també un terme que ha encunyat la meua companya Ana Noguera, l'última en fer pública la seua aspiració d'optar a la secretaria general: recuperar la visibilitat social i el lideratge progressista a les nostres comarques. Endavant doncs.

VACANCES FINS AL SETEMBRE

Ara que tot el món s'atribuiex el suport de la majoria dels militants del PSPV, és un bon moment per a encetar vacances. Ens reveurem l'1 de setembre.